TORNEN MONSTRES

Article publicat al Punt, setmanariu del País Valencià, el 26 d'octubre de 2008.

TORNEN MONSTRES

Al País Valencià estem, ara, pitjor que amb Franco. Mireu l’estament que vulgueu i trobareu corrupció -el cas Fabra és d’antologia i quan Se’n farà un film tindrà més èxit que el d’El Padrí, de Coppola-; demagògia i tergiversacions feixistes -amb els temes de la llengua, de la història, de l’aigua, de la memòria històrica...-; malversació de fons públics -en lloc d’inversions en educació i sanitat, s’han invertit milions en ostentació ufana, o siga esdeveniments i bufes de pato-. Però, per què passa tot açò, i més, a València? Doncs perquè els populars -en realitat, franquistes transvestits de demòcrates circumstancials- ho governen tot amb majoria absoluta: la Generalitat, les Diputacions i la major part dels ajuntaments. I mantenen una connivència total amb l’església -quins elements més tètrics ses eminències cardenalícies!- . I naturalment estan molt a bé amb les organitzacions patronals i amb la banca i les caixes d’estalvi -que sempre estan al sol que més calenta-. I, sobre tot, perquè a València l’oposició fa més llàstima que por...
Lògicament, en aquesta situació, el PP pot permetre’s espectacles de terror com els que acaben de protagonitzar en el seu Congrés, on el seu líder ha estat aclamat, alerta!, amb la mateixa unanimitat que les aclamacions que València oferia a Franco. Podrien haver optat per dissimular-ho, en el congrés que acaben de celebrar, i haver-se repartit uns vots crítics, de manera que Camps sols haguera guanyat per una ampla majoria, però han optat per tirar al recte i demostrar que continuen pensant com en l’època de Franco, que el caudillo és qui mana perquè és el caudillo i, per tant, poca broma i a votar: visca Camps i arriba España! Què feliços que estaven el Rajoy, l’Aguirre, l’Arenas... i quina enveja que sentirien, perquè el somni d’aquesta gent és ser aclamats com a caudillos. Mira que si els budistes tenen raó i que el mateix Franco, Mussolini, Hitler, Pinochet... s’han reencarnat i el que hem vist a València és el retorn d’aquells monstres de la història!

Plou i les bruixes es pentinen

Article publicat al Punt, edició de Silla, en octubre de 2008

Plou i les bruixes es pentinen


Quan plou amb ordre i sentit comú ho agraïm, perquè va bé al camp, es neteja l’atmosfera i s’omplen els pantans, però, ai quan l’aigua diu: allà vaig! Aleshores és quan recordem tot el que no havíem previst. Un exemple d’imprevisió és el de Silla, perquè les autoritats han actuat i actuen, massa sovint, sense preveure el perill. Personalment puc presumir, i el meu partit el Bloc, d’haver estat el primers a denunciar la irresponsabilitat de l’actuació municipal, al llarg dels anys, tant per l’oest del poble, amb el desviament de la N-342, com per l’est amb l’antiga Pista que és ara l’avinguda d’Alacant, com per la zona del Filato, de la Rambleta i del túnel de Sant Rafael. Recordem que el desviament el feren de forma còncava i recull les aigües que baixen d’Alcàsser i Picassent, que, per això, entren en tromba cap a la Rambleta. Curiosament, a Madrid, a la Generalitat i a Silla governaven els socialistes (Baixauli n’era l’alcalde). Pel que fa a la Pista, la cosa ve de més lluny, des de l’època de Franco i, per tant, la nòmina d’alcaldes burros, que han deixat que la pista anara elevant-se cada vegada més que el poble com una muralla, és molt més llarga. Com és que no veia ningú, ni polítics, ni tècnics, els errors que estaven cometent-se?
En aquest sentit, puc presumir que durant el temps que he estat alcalde de Silla hem aconseguit les majors i més importants subvencions de la història, per a l’evacuació de pluvials, a càrrec de la Generalitat i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Per descomptat que, per molt que ens ajuden ara no compensaran el mal que ens han causat al llarg del temps, amb la quantitat de carreteres i de ferrocarrils mal traçats am,b què ens han sacrificat (ara mateix la plataforma de l’AVE és una nova amenaça a afegir a les que teníem). Doncs bé, amb els projectes del quatripartit aprovats, els nostres problemes d’inundacions acabaran, o disminuiran, si és que l’actual govern municipal és capaç de dinamitzar-ne l’execució, encara que, pel que estem veient, el temps va passant i encara no han alçat ni un pam de carrer. Sembla que fan com les bruixes que, mentres plou es pentinen, en lloc de posar-se a la feina. Malament! Si torna a inundar-se el poble algú haurà de donar la cara: els socialistes de Baixauli o la Generalitat del PP!
En qualsevol dels casos el que no és raonable ni just és que els baixaulistes s’hagen atrevit a amenaçar-me, en una miserable publicació, que si el poble torna a negar-se en seré jo el responsable! Quina barbaritat, voler responsabilitzar l’únic govern que ha forçat Alcàsser a reconèixer que ens tiren l’aigua, que els ha obligat a fer una bassa de retenció (la primera en la història), que ha plantejat a la Renfe la responsabilitat que tenen les actuals vies de Gandia i Xàtiva i la pròxima de l’AVE, que ha aconseguit involucrar la Generalitat i la Confederació, que ha assegut a taula els alcaldes veïns per estudiar el problema que ens provoquen les seues aigües, el que més ha alertat la població del perill... És evident que dels caps de l’actual consistori no podem esperar res de bo, perquè intel·lectualment no poden arribar a més, però es podien evitar dir mentides, per una qüestió senzillament d’ètica.

Franco no té garrofera

Rectificació a l'article "Jerusalem" (Presència de 5 de setembre), publicada a Presència de 3 d'octubre de 2008

FRANCO NO TÉ GARROFERA

Al meu reportatge sobre Jerusalem (Presència de 5 de setembre passat) afirmí que no havia volgut visitar el Jardí dels Justos del Yad Vashem “perquè n’hi ha una (garrofera) dedicada a Franco”. Sembla que no és veritat, que hauria pogut passejar-m’hi sense cap temor a trobar-me una cosa que, només de pensar-la em repugnava: que se li hagués fet cap reconeixement a Franco, en un lloc destinat a homenatjar les persones que havien ajudat els jueus durant l’Holocaust; o sigui, que Franco no hi té cap memorial. Quin descans! Quan torni a Jerusalem, hi aniré, doncs. Ara bé, per què havia decidit, de bestreta, no anar-hi? És el que tracte d’esbrinar, perquè en alguna publicació havia llegit tal cosa i l’havia donada per certa. Així que ara intento localitzar la publicació on ho havia llegit, que ha de ser en algun article publicat enguany mateix; agrairia, doncs, que si algun lector en té notícia, me la faciliti. També és veritat que, de Jerusalem estant, fiu la corresponent observació a un amic jueu i no m’ho va desmentir, sinó que em donà alguna excusa, i això encara m’afirmà més en el meu error.

Haig d’agrair l’interés que han posat a aclarir el tema, tant a la senyora Carmen Gonzàlez Arenas, com al senyor Jordi Saborit, de Sant Boi de Llobregat, posant-se en contacte amb els responsables del Museu i demanant-los si era cert o no el que jo havia publicat i com per la resposta que han rebuda és evident que jo no estava ben advertit, ho accepto. Els dono, doncs, les gràcies més sinceres i demano disculpes a qualssevol lectors que s’hagin vist sorpresos per les meues paraules.

Quina parella

Publicat a el Punt de 5 d'octubre de 2008

Quina parella!

Parlaré alhora del conseller d’Educació, Mr. Mulberry’s Fountain, i del Cardenal García, perquè com fan el burro alhora, pràcticament els tinc fixats al pensament com dos malsons entrelligats. De fet, crec que les decisions que prenen, tant l’un com l’altre, són perfectament intercanviables, perquè prohibir que l’abat de Poblet faça missa a València en català (decisió del cardenal) se li hauria pogut acudir perfectament al conseller, de la mateixa manera que l’esperpèntic caos sobre l’Educació per a la ciutadania l’hauria pogut organitzar Sa Eminència. Són una parella de burros integrals, a més d’uns mentiders i feixistots de la mateixa espècie. Ara, a mi el que em preocupa és com responem els valencians a les imposicions i a la dictadura d’aquests personatges, perquè això sí que és dramàtic. Tinguem en compte que els valencians hem votat majoritàriament pels populars a les eleccions, i hem optat, majoritàriament, per l’acatament a la jerarquia eclesiàstica catòlica. Els docents i els cristians que no combreguem amb les idees d’aquests dos individus i que hem optat per manifestar-ho, som minoria, perquè la por a donar la cara té tremolant la major part de la parròquia i del funcionariat. Mirant el panorama em pregunte: on han anat a parar els ensenyants, pares i mares, institucions, partits que donàrem la cara contra les decisions de la Conselleria de l’època de Peris Soler i la Cabanes (1980-81-82)? També aleshores es dictaren ordres lesives i verinoses contra la llengua i contra el País, però protestàrem, isquérem al carrer, els férem recular, i, sobre tot, els desobeírem. I l’arquebisbat s’oposà que es fera algun missal en valencià, però Pere Riutort tirà avant i el publicà. Vingué, però, l’etapa socialista (1983) i amb l’excusa de posar-ho fàcil a Ciscar, es desmuntaren les organitzacions de la resistència, alguns es col·locaren a la Conselleria i altres es dedicaren a rebre subvencions. I així començà el daltabaix, que encara no ha parat!

Discurs Tio Canya

Discurs d'acceptació del Premi Tio Canya, atorgat pel Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, dins dels XIII Premis Jaume I. L'Alcúdia, 3 d'octubre de 2008.

" Bona nit.

En primer lloc, he de manifestar que em va sorprendre molt la proposta de nomenar-me Tio Canya del Casal Jaume I de l’Alcúdia, però, com no vaig saber dir que no en el seu moment, ho aprofitaré i faré honor al guardó que m’heu atorgat, fent un poc de tio Canya. Si a algú li molesta el que diré, li demane disculpes de bestreta, però, haver-vos-ho pensat millor i no haver-me tret de casa.

Abans de res, però, crec que ja és l’hora que les institucions acadèmiques (l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els instituts universitaris, els escriptors, els “correctors”, les editorials... ) deixen de fer-se els estrets amb el mot tio, i que acceptem, sense embulls ni vergonya, que tio és una paraula tan catalana com tia i punt. De fet, la majoria de catalanoparlants emprem aquest mot amb la major naturalitat; Coromines diu que no és un castellanisme; i, finalment, com li hauríem de dir al famós tio Pep que se’n va a Muro? L’oncle Pep que se’n va a Muro? I al tio collons del retor del poble, com li hauríem de dir? L’oncle collons del retor del poble?... I al famós tio Canya de la cançó de al Tall, que des de fa 30 anys és el paradigma dels patiments lingüístics i nacionals del nostre poble? L’oncle Canya? Doncs, s’ha acabat: acceptem tio als diccionaris i avant el carro.

Per altra banda, està això de “tio canya”, que ha de tindre el seu perquè. Cantar la canya, segons l’Alcover-Moll, és cantar les veritats, parlar sense contemplacions, cantar-les clares, parlar sense embulls. A Silla també diem “pegar canya”, amb el mateix significat, però amb més contundència. El resultat és el mateix. Així que el tio Canya ha de ser, per necessitat, l’home que canta les veritats. Home, jo, modestament sí que n’he pegat de canya, defensant la llengua, l’ús de la llengua, l’ensenyament.... contra aquells que l’han intentada manipular, aquells que l’han volguda prohibir o limitar, aquells que no la volien a l’ensenyament... Però, això ja ho sabeu. Aquesta nit, entre amics, faré de tio Canya domèstic, parlaré de nosaltres mateix.

Perquè deixaré de banda els qui més mereixen que els rebutgem, que els fotem canya, els partits polítics que ens han governat i governen, perquè és evident que tampoc no sorprendria ningú. Recordem que, per a la nostra desgràcia, populars i socialistes ens han conduït en aquesta situació de precarietat: una escolarització deficient i en el cas de l’ensenyament del valencià encara més; uns mitjans de comunicació aliens a la llengua i, fins i tot, hostils; una televisió miserable i castellanitzada; unes autoritats que ni saben, ni volen parlar en valencià; etc. I la sanitat, i les infraestructures, i l’agricultura, i la investigació, i l’especulació i el malbaratament del medi ambient... No cal que seguim, ja ens sabem tot el memorial de greuges, i prou que protestem i ho lamentem. Creiem que quan moriria la fera de Franco s’acabaria el verí i apostàrem per uns partits, que ens haurien de solucionar les nostres penes i, ai, las, tenim el que tenim... i l’actual Estatut d’Autonomia n’és el compendi. També deixaré per a altre dia, si voleu, un cas que ens costa tants diners i vergonya, perquè el senyor Climentdebalaguer, perdó, de Llombai, que a ell em referisc, mereix ranxo a banda i jo en sé i molt del tema.

Doncs, anem al gra i deixeu que faça ara i ací la pregunta que ens fem tots: per què no hi ha un col·lectiu nacionalista que es presente a les eleccions a l’Alcúdia? I encara la pregunta la podem generalitzar: perquè els nacionalistes valencians que omplim la Plaça de Bous un dia a l’any i fem cosetes per ací i per allà, no aconseguim tindre representació parlamentària?

Començaré per l’Alcúdia, perquè és una plaça massa important, una autèntica i singular referència en la Ribera i en tot País, amb personatges tan il·lustres i tan “nostres” com Josep Bausset, el meu il·lustre predecessor en el premi Tio Canya, Manolo Boix, Josep Millo, l’enyorada Oreto... Però, a l’Alcúdia, un poble on manteniu un nivell d’activitats culturals increïble, magnífic, esplèndid, eficaç i incansable... no som capaços de fer una organització política que es presente a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees, precisament perquè ens diluïm fent moltíssimes coses, altres que la política. En conseqüència, com no presentem cap llista nacionalista, arribat el moment votem... als socialistes. I això és una contradicció, no perquè Paco Signes no fora un bon paio, com ho és l’actual alcalde, sinó perquè ni encara que els socialistes foren uns sants del cel no són els “nostres”. I cal que ho tinguem clar, a l’Alcúdia i a tot el País: per moltes coses que fem, per molt que ens esforcem en dur endavant activitats culturals i cíviques, si no fem també política activa, si no tenim regidors (i alcaldes) nacionalistes, si no tenim parlamentaris nacionalistes, si no tenim cap diputat a Madrid, ni a Estrasburg... ningú sabrà que hi som, que existim; la nostra feina no fructificarà; el nostre País no traurà trellat; nosaltres, com el tio Canya, no tindrem la clau de la casa. El futur d’un país depén dels qui se’l creuen, el futur del País Valencià depén de nosaltres... i no de Madrid. Mira per on, i acabe, des de l’angle més obscur del nostre món nacionalista (Acció Cultural, per exemple) se’ns invita a tot el contrari: a que fem “cultura”, a que fem “campanyes”, a que ens diluïm en mils d’activitats...(pagant-li-les, al promomotor, això sí!). Al mateix temps i subliminalment se’ns invita a que votem els socialistes... (que són la font d’on li ragen les “subvencions”).

Doncs ja està, ja ho he dit. Ja he fet de tio Canya. Moltes gràcies, per l’honor que m’heu atorgat i per aquesta esplèndida vetlada. Moltes gràcies als amics i a les amigues que heu vingut aquesta nit. Ara estic a la que caiga, a la vostra disposició."