diumenge, 30 de novembre del 2008

MEMÒRIA HISTÒRICA

Article publicat a El Punt, setmanari del País Valencià, el dia 30 de novembre de 2008

MEMÒRIA HISTÒRICA

Casualment he passat per Peníscola i m’he topat de nassos amb el carrer de Calvo Sotelo. Ai, quin ensurt! I a continuació el de José Antonio; després l’avinguda de son pare, Primo de Rivera i el carrer del General Aranda. No m’he trobat amb cor de continuar mirant, no fora cas que se m’apareguera un carrer o plaça del Generalísimo, i ves a saber qui més. ¿Com és possible, m’he preguntat, que Peníscola lluïsca encara aquesta nòmina de feixistes al seu nomenclàtor? La pàgina web de l’Ajuntament ho aclareix: a Peníscola hi ha govern de majoria absoluta del PP. Amb això tot està dit, però no està gens clar, perquè és absolutament intolerable que es mantinguen encara els noms d’aquelles quintaessències de l’antidemocràcia. El que passa ací no passa enlloc d’Europa. I això que han fet una llei per a recuperar la memòria històrica, segons sembla: perquè els assassinats del franquisme no s’obliden, perquè s’hi recuperen els cadàvers vilment assassinats i perquè s’esborren els records en pedra de tota aquella caterva de feixistes... Però, res, ni cas. I és que encara queda molt de franquista, ara disfressats de peperos, que es resisteixen a oblidar res: ells guanyaren la guerra incivil i injusta que declararen contra la República i, per tant, no baixen del burro. Tot sorprès i contrariat, algú m’ha recordat que a Rafelbunyol (l’Horta), el govern del PP també manté la Cruz de los Caídos a la porta de l’església i que el cardenal Rouco recomana que ens oblidem de tot i punt i ratlla (i mentrestant ells continuen fent sants els morts del seu bàndol!) Aquestes coses, evidentment, solament poden passar ací, perquè açò és una merda, perquè Franco morí al llit...i perquè la transició fou un frau. Estem pagant-ho. Per tant, propose una campanya per explicar als turistes quins són els personatges dels carrers de Peníscola i de Rafelbunyol, perquè sàpiguen que ací es fa apologia del feixisme, descaradament i a la llum del dia, sota la protecció del PP i dels cardenals Rouco i García. Què sàpìguen on han vingut!

diumenge, 23 de novembre del 2008

LA CRISI

LA CRISI
Article publicat al Punt, edició del País Valencià, el 23 de novembre de 2008


Jo també vull opinar de la crisi, que, com totes les que hem viscut abans, forma part del sistema capitalista que consisteix, bàsicament, a fer-nos creure, durant uns anys, que vivim a Xauxa, que podem gastar sense mida, i endeutar-nos; després, quan ja hem caigut prou ingenus a la ratera, tanquen l’aixeta i campi qui pugui! Els qui dirigeixen els tinglados dels bancs i les financeres sempre guanyen, quan deixen diners i quan deixen de deixar-ne. Sí que és veritat que ara se’ls n’havien anat un poc de la mà les operacions, però ja heu vist que els governs han posat els eraris públics al servei del sistema i hala. O siga que quan han tingut guanys se’ls han quedat i ara que tenen pèrdues les paguem entre tots, o millor dit, uns paguem més que altres. Fa uns dies, per exemple, un peix gros d’una multinacional donava la seua recepta: treballar més i cobrar menys; evidentment, es referia als treballadors, perquè el seu supermilionari sou és intocable. També, a tall d’exemple, vull recordar que immediatament que començaren a posar-se en marxa les actuacions de salvament, la cancellera alemanya advertí que es revisarien els sous dels alts dirigents; ho digué un dia al matí, però la farien callar, perquè ja no n’ha dit res més. Siga com siga, però, com que la crisi és tan gran aquesta vegada, perquè s’han passat tant de la ratlla, s’han reunit a Washington per a reorganitzar el sistema i per a evitar una altre ensurt com el d’enguany. Convocats pel vacaburra de Bush, s’han reunit els països més rics (inclosos alguns que tenen enormes bosses de misèria com l’Índia, Mèxic, el Brasil...) i han decidit fer uns retocs al sistema i vigilar més perquè ningú no se’n passe de mida. Tanta caguera per a això, o siga, que tot continuarà igual i, en definitiva, cada dia alguns es faran més rics i la majoria cada dia serem més pobres, i de tant en tant, tindrem una crisi que s’emportarà per davant els més ingenus. I és que “ells” tenen la paella pel mànec, mentre que la majoria encara ens mamem el dit... i paguem el que ens toca al repartiment.






divendres, 21 de novembre del 2008

Paco Muñoz, Porrot d'Honor

Article publicat a Levante, el 21 de novembre de 2008
PACO MUÑOZ, Porrot d’Honor


Paco, quina alegria que Silla t’atorgue el seu Porrot d’Honor. Aquest és un nomenament molt peculiar, perquè saps, tu que coneixes molt bé el folklore, que la Dansa dels Porrots és la nostra dansa nacional (sillera) i per això es va elegir aquesta nominació. Fer-te aquesta menció és un honor per a Silla i jo, que em considere un bon amic teu i per tant que em sent enormement complagut, vull fer-te saber que la meua satisfacció la comparteixen molts sillers i silleres que admirem el teu treball, que t’admirem. Dir ara que ets una bona persona, que ets un home que entén i practica valors com la democràcia, la justícia, l’amistat i la sinceritat, que ets un bon poeta i un bon cantant, dir tot això no és dir res de nou, però t’ho dic perquè volem que se sàpiga, i perquè és de justícia que se sàpiga.

He vist que no fa gaire també t’han atorgat un nomenament a Bocairent, un altre a Montserrat... És curiós, perquè no és “normal” que València reconega els mèrits dels seus fills, mentre viuen. Ja saps el que es diu de sant Vicent, que s’espolsà les espardenyes i s’acomiadà de València, per sempre més, empipat que no li feien tot el cas que ell volia. Ho subratlle perquè precisament tu, que també tens motius per a empipar-te (com els teniu tots els cantants valencians, que ni eixiu a la televisió “valenciana”, quin sarcasme!) no te n’has anat de València, sinó que has fet tot el contrari, has treballat per València, ací i de la millor manera que podries fer-ho, amb una veu d’àngel, i amb la intel·ligència que hi poses en la teua feina de poeta. “Si saberes bé València, com t’estime i t’he estimat...”, cantes (o plores?).

En efecte, els teus poemes són profunds, commovedors, tendres... i són sincers i són clars. Els poetes teniu la gràcia de despullar la vostra ànima i tu ho fas a bastament, amb la teua commovedora lírica. I els teus versos són, també, testimonials, perquè tu ets un testimoni dels anys de la dictadura, de la recuperació de la democràcia, dels avatars d’aquests darrers anys, de la lluita per la llengua, per salvar el Xúquer, per salvar el Cabanyal, per salvar-nos aquesta terra, amb totes les seues contradiccions... Bé que ho cantes: “Tu creus que no he de defensar/ la llengua que m’estime tant/ i aquest país que m’ha tocat?” Doncs, gràcies Paco, per tot el que has fet i pel tot el que fas. Silla té enguany l’honor que acceptes ser el nou Porrot i quedaràs inscrit a la nòmina, amb els teus predecessors Ramon Lapiedra, Enric Valor, Matilde Salvador, Rosa Serrano, Carme Miquel...Alfons Cervera (tots grans amics teus, ja ho veus). Amic, et mereixies aquest homenatge i jo m’hi sume especialment complagut. Una abraçada.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Els dos tenen barra

Article publicat a El Punt, edició del País Valencià, el 2 de novembre de 2008

Els dos tenen barra

Amb tota la cara de pastís de glòria, el Conseller d’Educació Font de Mora ha encaixat la broma de la qual sóc autor de traduir-li el nom a l’anglès (El Punt, 5 d’octubre, “Quina parella”). Pensí: - Vosté no vol boicotejar l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, ordenant que s’impartisca en anglès? Doncs, tinga, dos tasses, vosté serà Mr. Mulberry’s Fountain, o siga el senyor Font (de la melmelada) de Mora. Jo em referia als fruits de les moreres, però al Conseller, pel que es veu, li agrada més la pluridrupa dels esbarzers, segurament també en melmelada i per això en lloc de Mulberry s’ha posat Blackberry, però és igual, Mulberry o Blackberry. Altra cosa és que jo utilitze el genitiu saxó, que crec que és més impactant, però el Conseller deu saber més anglès i jo em plegue a la seua sabiduria demostrada i contrastada, no debades és metge forense i això és, pel que es veu, una patent per a fer el burro, també en anglès. Em sap greu tot açò per Castelló, perquè em cauen molt bé els castelloners, però, amb paios com el Conseller, o com Fabra, Mare de Déu (del Lledó)!, on anirem a parar? Aclarit, doncs, que sóc l’inventor de traduir el conseller, vull felicitar els ensenyants i Enric Morera perquè s’han fet ressò de la proposta. I ara, com l’article a què he al·ludit el dedicava també al Cardenal Garcia-Gasco, als dos alhora, aprofitaré que em queda un poc d’espai per dedicar-li un verset de comiat, perquè m’han dit que se’n va allà on el pariren (Madrid). El problema és la rima, perquè rimar amb Garcia és fàcil, però Garcia-Gasco sols pot rimar fiasco, així que: “Quan se’n va Sa Eminència?/ Quan se’n va Garcia-Gasco?/ El recordarem a València/ Com un eminent fiasco!” Observeu la relació eminent-Eminència. Només per la seua agressiva actitud contra la llengua, pel seu integrisme sexual i per tot això dels beats del bàndol franquista de la Guerra Civil, crec que s’ha fet mereixedor del verset. I a més, perquè forma un tàndem tan perfecte amb el Conseller: quina parelleta (o siga what a couple!).