WANDERING

Article publicat al Punt (edició del PV) el 25 de maig de 2009

WANDERING

Com s’ha posat de moda fer noves paraules amb el gerundi anglosaxó –ing, que de vegades són innecessàries, perquè tenim les nostres pròpies (monitoring, monitoritzar; renting, llogar; travelling, viatjar) jo m’he inventat wandering, que vol dir “deixar-se dur, vagarejar, passejar sense premeditació...” Jo faig wandering, ara que tinc algun dia sense obligacions, prenent el primer metro que passa, fins arribar a qualsevol lloc poc conegut o poc habitual: Tossal del Rei, Massamagrell, Burjassot, Bétera, Llíria... He de dir que com que tinc més de 60 anys (prou més) m’han fet un passe que em costa 9 euros al mes, amb el qual puc anar on vullga i quan vullga, sense cap limitació. Així que vaig on siga, em passege tranquil·lament, veient façanes, aparadors, mercats, comprant alguna coseta del camp -m’encanta que els llauradors venguen coses a la porta de casa-, si tinc ganes faig un esforç major -pujar a Sant Miquel, a la Mare de Déu de Montiel...-; pegue un mosset en qualsevol bar desconegut, menjant una truita desconeguda, bevent un vi desconegut; no conec ningú, ni falta que fa -si es dóna la casualitat i em trobe amb algun conegut, quin error, per no dir quina desgràcia-. Quan em canse i més o menys he fet uns quants quilòmetres de wandering, busque una nova parada del metro i me’n torne. El meu metge ho aprova. Bé doncs, vull aprofitar per a denunciar que una de les coses que intente fer, entrar en alguna església a veure alguna cosa interessant, no ho puc fer gairebé mai, perquè solen estar tancades. Què estaran fent els rectors, a les 10 del matí? Per què no tenen les portes obertes, almenys una horeta? La gent sense fe, podríem tindre l’ocasió de veure-hi unes pintures, unes imatges, del patrimoni diocesà, mentre que la gent amb fe podria practicar-hi, mentre els rectors més espavilats, que tenen un altaret amb espelmes, podrien recaptar algun euro extra -jo, no puc resistir-me d’encendre’n una a les animetes del purgatori-. Llance la idea, amb l’esperança que ho estudien

El Chiquito del PP

Article publicat a El Punt /edició del PV), el 17 de maig de 2009

El Chiquito del PP

Les protestes de tot el món educatiu, per les desafortunades paraules amb què el president de la Diputació ha amenaçat els ensenyants, i les denúncies judicials dels sindicats haurien de fer pensar als responsables populars que Rus ha passat de la ratlla, i, per tant, haurien de disculpar-se i fer-lo callar. Si no ho fan, es convertiran en coresponsables d’una de les incitacions a la violència més aberrants que s’han promogut al País Valencià, des que tenim democràcia. Confie que, a hores d’ara, algun correligionari d’aquest senyor li deuen d’haver dit que ha sigut molt burro mostrant-se en públic histriònic, ignorant i feixista, i de manera tan estúpida com gratuïta; li deuen haver dit, supose, que havia d’haver callat i, fins i tot, algú li pot haver dit que certes coses es pensen, però no es diuen. Si ningú, des de dins, li ha dit res, Mare de Déu!, la cosa pinta molt malament, per a ells... i per a nosaltres. El senyor Rus, que no conec però que me l’imagine per les paròdies del Butifarra, es mereix també que algú li trenque la cara, proposta aquesta que faig que no és res en comparació de la seua: “S’ha de rematar els mestres que diuen aleshores i gairebé”. És clar, evidentment, que a la banda on sóc hi ha més educació i més sentit comú i que, a tot estirar, a algú se li ha ocorregut rebatejar el senyor Rus com el Chiquito de la Costera i prou, a riure; però, per la part d’ells, que vagen alerta amb el que aconsellen, perquè algú s’ho pot prendre al peu de la lletra, no debades han estat adoctrinats amb consignes de l’estil Goebbels: “Quan sent la paraula cultura, agafe la pistola”. Però açò, que és tan greu, encara no ho és tot, perquè també hi ha atacs contra la llengua, sibil·lins i de més profunditat, del mateix secretari general socialista, Alarte, ordenant als seus acòlits diputats que votaren contra l’Institut Ramon Llull. D’això en parlaré la propera setmana, perquè Rus i Alarte confirmem la meua hipòtesi d’un puntelló o dos als collons? D’això ja en vaig escriure però ho explicaré més bé.

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA

Blog del Departament de Filosofia d l'IES Pere d'Esplugues de la Pobla Llarga. 3 de maig de 2009 (www.filosofiaesplugues.blogspot.com)

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA

Amb unes bones recomanacions, com les que podem llegir en els clàssics, es fa molt més fàcil anar tirant per la vida. En alguns moments, fins i tot, les seues clàssiques reflexions ens poden servir per a entendre i, sobre tot, per a suportar amb resignació alguna inclemència peremptòria. Avui recollim tres cites: de Catul (Carmina, 8), d’Ovidi (Metamorfosi, 6, 195) i de Persi Flac (Sàtires, 2, 38).
Del primer, uns versos eminentment pràctics: “Miser Catulle, desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas”, o siga que “ai desgraciat de Catul, deixa de fer ximpleries i quan veges que una cosa no té remei, dóna-ho per perdut”. En definitiva, en lloc de discutir amb ningú/ninguna, és millor deixar-ho córrer...
D’Ovidi, una preciosa reflexió per als qui ja som a la nòmina de la tercera edat, o ens aproximem: “Major sum quan cui possit fortuna nocere”, que vol dir que “ja sóc massa major perquè la sort em puga ser nociva”. Quina tranquil·litat viure sense temors, sobre si cobrarem o no la pensió de jubilació, per exemple...
I finalment, de Persi, una preciosa manera d’acomiadar-se d’una persona que estimem: “Quicquid calcaveris hic, rosa fiat”, “siga on siga per on trepitges, que nasquen roses”. Una manera de dir adéu i fins demà a una persona, i fins i tot dir-li adéu per sempre i sense rencors.
Vale, que ho passeu bé.

El patró dels lladres

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 3 de maig de 2009

Patró de lladres

No sabia que els lladres també tenen patró, que curiosament és del país: Sant Pere Ermengol. A punt de posar-me a escriure aquesta columna, llig que aquest personatge, quan era jove i com era de casa rica, es dedicava a l’abús i a la prepotència, neguitejant tant el pare que finalment hagué de marxar de casa, organitzà una partida de lladres i es dedicà a fer maldats.
Finalment, però, se’n penedí i amb l’ajuda divina es féu frare; es dedicà a redimir esclaus cristians, en terres de moros, fins que el penjaren acusat de fer proselitisme, aguantant a la forca vuit dies, sense morir, perquè la Mare de Déu el mantenia i l’alimentava amb la seua llet.
Alliberat, mentre visqué anava amb el coll torçat i amb la ratlla morada que li havia deixat la corda, i amb el color com si fora un mort, però la gent l’acceptava tan lleig i el volia; finalment, quan morí, li resaven i pregaven de no caure en temptació de robar i de parar a la forca. Què bonic, no?
Totes les històries de miracles són la rehòstia. Si en voleu saber us recomane el Costumari Català, de Joan Amades, d’on he treta aquesta informació.
Fa al cas perquè em preocupa que els nostres polítics tinguen les mans tan llargues; però em tranquilitza saber que tenen l’ocasió de deslliurar-se’n, si se’n penedeixen, demanen la protecció de sant Pere Ermengol, eviten companyies corruptores, i tornen el que han furtat, tant si ho han fet directament o mitjançant regals; és clar que hauran de fer bondat, dedicar-se exclusivament a la faena i fer una política justa; també poden resar, que això sí que saben fer-ho bé, tan beats com són.
Ara bé, com aquesta columna es publicarà el dia 3 de maig també he cercat què pot passar aquell dia i, altre miracle!, és el dia de la Creu i aquest dia, segons d’on bufe el vent és des d’on vindran els temporals i les pedregades, així que recomane als polítics que s’hi fixen en quin vent farà: ponent, garbí, llevant, tramuntana...?
Com tenen tantes rateres parades, l’ensurt els pot vindre de qualsevol lloc, però per això mateix, si estan previnguts el temporal no els pillarà en pilotes, com ara.

QUINES AUTORITATS

Article publicat a PUNT I SEGUIT. Silla. Abril de 2009

Quines autoritats

L’autoritat democràtica no s’imposa per la por i l’amenaça, sinó pel respecte mutu i si una autoritat vol ser respectada ha de respectar que els ciutadans pensen, que critiquen i que controlen les seues actuacions. Faig aquestes reflexions, que són de manual d’ètica democràtica, perquè un article meu, publicat al Llibre de la Falla del Port, “La Casa de Cultura i el Local d’Actes (que no tenim)”, ha encès en ira alguna autoritat municipal. En l’article criticava el tema del frustrat multifuncional i la mancança que tenim a Silla d’un local en condicions per a fer els grans actes fallers i socials, o siga que insistia en allò que està en boca de tot el poble. I, ¿sobre qui han descarregat la seua ira, les autoritats municipals? Curiosament, a mi no m’han dit res, sinó que han molestat la comissió del Port, malgrat que la falla deixa ben clar “que no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels articles” que es publiquen al Llibret. Així que, no se m’ocorre altra cosa que recordar-los que si tenen res a dir que ho facen directament i per escrit, i contra mi.

He d’insistir, ara en el Punt i seguit, en tot el que deia al famós article (i si no volen caldo, ara van dos tasses!): no tenim el multifuncional per culpa de Baixauli, ni tenim el cine Rex, malgrat les cabòries i els enganys de Baixauli. No tenim res, i per això hem de fer els actes fallers en magatzems que no reuneixen les condicions legals, com ha denunciat el regidor del Bloc, amb els informes dels tècnics municipals a la mà. Açò, que és una veritat, els senyors Baixauli i Vedreño pensen que no es pot dir, que no ho puc dir, en un llibre de Falles. Però, com sí que es pot dir, invite a tothom a manifestar el disgust i la protesta per aquesta injusta realitat de veure frustrat el multifuncional i de no disposar d’una instal·lació digna i “legal”. Ja sé que hi ha qui té por de parlar, o siga que té por a les autoritats i ho sé perquè m’ho diuen, per això i ja que estem parlant de la Falla del Port, pense que si l’històric tio Martínez alçara el cap, es creuria que encara estàvem en l’època del franquisme. La Falla del Port i totes les altres falles, han tingut sempre comportaments democràtics i de respecte cap a l’Ajuntament i no es mereixen que ningú intente coaccionar-les ni fer-los xantatge. Com el nou secretari local del PSOE s’ha afegit a les amenaces, els suggerisc que es tranquil·litzen i que sàpiguen suportar les crítiques que reben, en especial pel tema del multifuncional, i per les que rebran, pel sarau que han organitzat amb el tema dels casals fallers del Pla Zapatero.

I a les Falles i als fallers els anime a continuar per la senda del comportament lliure, responsable i democràtic, i a fer de la falla un exercici de sàtira i de crítica, que és l’essència de l’esperit faller, com he fet jo en les meues col·laboracions literàries als respectius llibrets. Pose com a exemple l’explicació de la falla Reis Catòlics de 2006, quan, sent jo alcalde, fiu una crítica contra el mateix Ajuntament. En aquell versos, titulats “L’Ajuntament és un polp”, jo deia: Enguany volem en la falla/ dir tot allò que pensem/ i a qui li pique que es rasque/ que nosaltres ja ens rasquem/ cada any més la butxaca/ amb tot allò que paguem...

Finalment em reitere amic de les cinc comissions falleres i, com sempre, m’oferisc per allò que em necessiten, i concretament a la Falla del Port els dic que lamente que els hagen molestat pel meu article i els done les gràcies per haver-me’l publicat.