dilluns, 27 de juliol del 2009
VIOLINS AL CARRER
VIOLINS AL CARRER
La meua admirada amiga Vivi, que és una senyora amb molt de sentit comú, m’ha advertit que nota un to massa agre en algunes de les meues columnes: “És com si estigueres enfadat amb tot el món”, em diu. Així que intentaré mirar les coses amb un poc més de benignitat, encara que això sempre no serà possible. Per exemple, Vivi, què puc pensar quan llig als diaris que l’ajuntament de València ha multat una violinista i un acordionista, per tocar al carrer “sense autorització”? No és una aberració? Multar la gent que toca qualsevol instrument pel carrer, perquè va contra les ordenances, això sols se’ls pot ocórrer a uns governants aberrants que han fet una normativa aberrant. Jo crec que s’hauria de fer tot el contrari, o siga que s’hauria de potenciar, i fins i tot subvencionar, que els veïns i veïnes que tenen la gràcia de tocar un instrument musical, que ho feren tranquil·lament, que es distribuïren per la ciutat i que ens entretingueren, ens acompanyaren, ens alegraren la vida amb les seues notes. I no sols aquests instruments perseguits a València, el violí i l’acordió, perquè també hi ha les pianoles, les harmòniques, els pianos electrònics i harmòniums, les trompetes, les guitarres i bandúrries..., en fi, pràcticament tots els instruments musicals, que són una de les creacions més eficients de la intel·ligència humana. Per cert que, músics pels carrers se’n troben a tot el món, i jo n’he oït a París, a Viena, a Roma, a Barcelona, a Madrid. Perseguir-los a València, doncs, és inacceptable i més encara perquè la nostra és una ciutat institucionalment sorollosa, on qualsevol acte religiós o polític, s’acompanya d’una traca i de les campanes al vol, sense avisar ningú, per no dir els actes socials més privats, com una boda, un bateig, o els festius com les falles... Així que demanem a les autoritats que deixen tranquils els músics, perquè toquen el que vulguen, procurant, això sí, no desafinar. Els ciutadans i ciutadanes més sensibles ja ens encarregarem de deixar-los algunes monedes, perquè... hi ha tan pocs ajuts institucionals!
La meua admirada amiga Vivi, que és una senyora amb molt de sentit comú, m’ha advertit que nota un to massa agre en algunes de les meues columnes: “És com si estigueres enfadat amb tot el món”, em diu. Així que intentaré mirar les coses amb un poc més de benignitat, encara que això sempre no serà possible. Per exemple, Vivi, què puc pensar quan llig als diaris que l’ajuntament de València ha multat una violinista i un acordionista, per tocar al carrer “sense autorització”? No és una aberració? Multar la gent que toca qualsevol instrument pel carrer, perquè va contra les ordenances, això sols se’ls pot ocórrer a uns governants aberrants que han fet una normativa aberrant. Jo crec que s’hauria de fer tot el contrari, o siga que s’hauria de potenciar, i fins i tot subvencionar, que els veïns i veïnes que tenen la gràcia de tocar un instrument musical, que ho feren tranquil·lament, que es distribuïren per la ciutat i que ens entretingueren, ens acompanyaren, ens alegraren la vida amb les seues notes. I no sols aquests instruments perseguits a València, el violí i l’acordió, perquè també hi ha les pianoles, les harmòniques, els pianos electrònics i harmòniums, les trompetes, les guitarres i bandúrries..., en fi, pràcticament tots els instruments musicals, que són una de les creacions més eficients de la intel·ligència humana. Per cert que, músics pels carrers se’n troben a tot el món, i jo n’he oït a París, a Viena, a Roma, a Barcelona, a Madrid. Perseguir-los a València, doncs, és inacceptable i més encara perquè la nostra és una ciutat institucionalment sorollosa, on qualsevol acte religiós o polític, s’acompanya d’una traca i de les campanes al vol, sense avisar ningú, per no dir els actes socials més privats, com una boda, un bateig, o els festius com les falles... Així que demanem a les autoritats que deixen tranquils els músics, perquè toquen el que vulguen, procurant, això sí, no desafinar. Els ciutadans i ciutadanes més sensibles ja ens encarregarem de deixar-los algunes monedes, perquè... hi ha tan pocs ajuts institucionals!
dilluns, 20 de juliol del 2009
PAULOV
Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 19 de juliol de 2009
PAULOV
Paulov es féu famós quan descobrí que els gossos del seu laboratori començaven a segregar suc gàstric i a bavejar quan sentien els passos de qui els portava el menjar; és allò que ens explicaven dels reflexos condicionats. Doncs bé, a mi em passa una cosa pareguda quan sent les campanes al vol, que m’entren ganes de menjar paella, segurament perquè els reflexos de la gana els tinc condicionats a la meua infantesa de la postguerra, i aleshores no era com hui, que cada dia mengem paella, si volem, i pastissos; quan jo era criatura, la paella era el menjar dels dies de festa i els meus reflexos estan condicionats al volteig de campanes. Per això hi ha la dita “campanes al vol, pilotes a l’olla”, perquè també era menjar de dia de festa una bona olla, amb pilotes. En definitiva, el que vull dir és que hui, de sobte, han començat a tocar les campanes, perquè les estan greixant de cara a les festes del Crist, jo he començat a segregar suc gàstric i me n’he recordat dels gossos de Paulov. I pensant, pensant, pense: què els passarà als cèlebres polítics populars quan senten la paraula trage, o quan senten les frontisses de l’armari?: “Ricardín, quin trage et posaràs demà per a la recepció?”; “Paco, demà et posaràs el trage que estrenares per anar a Roma a fer una santa i a besar al Papa?”. Perquè també tindran reflexos condicionats i alguna cosa segregaran: bilis, tal vegada? O caca líquida, potser? A banda d’això, no sabem com acabarà tot açò de l’operació Güntel: dimitiran, no dimitiran? En el primer cas, l’expectativa és saber qui se’n farà càrrec, del negoci --per favor, que no siga na Rita!-- Jo crec que un possible candidat és un altre Camps, el conseller d’Economia, perquè, atés el merder en què estem immersos, pensaran que sabrà, millor que ningú, reorganitzar i refinançar el deute supermilionari que té la Generalitat --que tenim els valencians, ai collons--, i evitar que ens embarguen; en aquest cas, li suggerisc la consigna de Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, por lo menos, la camisa!”
Paulov es féu famós quan descobrí que els gossos del seu laboratori començaven a segregar suc gàstric i a bavejar quan sentien els passos de qui els portava el menjar; és allò que ens explicaven dels reflexos condicionats. Doncs bé, a mi em passa una cosa pareguda quan sent les campanes al vol, que m’entren ganes de menjar paella, segurament perquè els reflexos de la gana els tinc condicionats a la meua infantesa de la postguerra, i aleshores no era com hui, que cada dia mengem paella, si volem, i pastissos; quan jo era criatura, la paella era el menjar dels dies de festa i els meus reflexos estan condicionats al volteig de campanes. Per això hi ha la dita “campanes al vol, pilotes a l’olla”, perquè també era menjar de dia de festa una bona olla, amb pilotes. En definitiva, el que vull dir és que hui, de sobte, han començat a tocar les campanes, perquè les estan greixant de cara a les festes del Crist, jo he començat a segregar suc gàstric i me n’he recordat dels gossos de Paulov. I pensant, pensant, pense: què els passarà als cèlebres polítics populars quan senten la paraula trage, o quan senten les frontisses de l’armari?: “Ricardín, quin trage et posaràs demà per a la recepció?”; “Paco, demà et posaràs el trage que estrenares per anar a Roma a fer una santa i a besar al Papa?”. Perquè també tindran reflexos condicionats i alguna cosa segregaran: bilis, tal vegada? O caca líquida, potser? A banda d’això, no sabem com acabarà tot açò de l’operació Güntel: dimitiran, no dimitiran? En el primer cas, l’expectativa és saber qui se’n farà càrrec, del negoci --per favor, que no siga na Rita!-- Jo crec que un possible candidat és un altre Camps, el conseller d’Economia, perquè, atés el merder en què estem immersos, pensaran que sabrà, millor que ningú, reorganitzar i refinançar el deute supermilionari que té la Generalitat --que tenim els valencians, ai collons--, i evitar que ens embarguen; en aquest cas, li suggerisc la consigna de Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, por lo menos, la camisa!”
dilluns, 13 de juliol del 2009
I ARA, AMB NAZIS
Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 12 de juliol de 2009
I ARA, AMB NAZIS
Només faltava això: tanta caguera amb la Fórmula 1 i ara va i l’Ecclestone, l’amo, és un admirador de Hitler, a qui disculpa tot el mal que va fer; també admira, en general, les dictadures i es mostra crític amb les democràcies i promou per a premier britànic un altre feixista confés, un tal Mosley. Això és el que ha declarat al diari britànic The Times. Quina barbaritat! Així que, davant del fet que aquesta moneta -s’assembla prou al Floquet de Neu del zoo de Barcelona, otat?- haja manifestat de manera tan evident el que pensa, crec que Camps i dona Rita hauran de dir alguna cosa sobre el seu amic, o fer-lo fora del País, o condemnar-lo, o denunciar-lo a l’ONU... Que facen el que siga, però ràpidament i amb contundència, perquè, si no, serem la vergonya mundial, a més que ells quedaran com a còmplices d’aquest perillós personatge, de qui estan tan enamorats. Hauran de partir palletes! Per la nostra part, els valencians i valencianes, si les autoritats no fan res, hem actuar, com a ciutadans demòcrates i lliures, i si torna a aparéixer per ací, l’hem de rebre protestant, si fa falta de mala manera, perquè sàpiga i sàpiguen que no volem nazis a València! I ara que pense, estic remirant-me les fotografies de premsa i al tal Ecclestone els nazis l’haurien vist amb molt mal ull, qui sap si l’haurien dut a exterminar per malforjat i xicotet, perquè, com tothom sap, aquells sanguinaris feixistes eliminaven els jueus, els gitanos, els demòcrates... i els que tenien defectes físics i psíquics, perquè volien “depurar la raça” i quedar-se sols amb els millors exemplars de la raça ària, i ni l’Ecclestone ni Franco haurien passat el primer examen i haurien anat a parar a una caldera: per tarats. Ho sé jo que, com també sóc baixet, ho he pensat alguna vegada. Però, tornem-hi: a més del que facen Camps i dona Rita, què pensa el delegat del govern central? I Zapatero? I el fiscal general? A veure si de cara a dins es posen tan rigorosos amb els d'Eta i són incapaços de plantar-los cara als neonazis i neofeixistes...
Només faltava això: tanta caguera amb la Fórmula 1 i ara va i l’Ecclestone, l’amo, és un admirador de Hitler, a qui disculpa tot el mal que va fer; també admira, en general, les dictadures i es mostra crític amb les democràcies i promou per a premier britànic un altre feixista confés, un tal Mosley. Això és el que ha declarat al diari britànic The Times. Quina barbaritat! Així que, davant del fet que aquesta moneta -s’assembla prou al Floquet de Neu del zoo de Barcelona, otat?- haja manifestat de manera tan evident el que pensa, crec que Camps i dona Rita hauran de dir alguna cosa sobre el seu amic, o fer-lo fora del País, o condemnar-lo, o denunciar-lo a l’ONU... Que facen el que siga, però ràpidament i amb contundència, perquè, si no, serem la vergonya mundial, a més que ells quedaran com a còmplices d’aquest perillós personatge, de qui estan tan enamorats. Hauran de partir palletes! Per la nostra part, els valencians i valencianes, si les autoritats no fan res, hem actuar, com a ciutadans demòcrates i lliures, i si torna a aparéixer per ací, l’hem de rebre protestant, si fa falta de mala manera, perquè sàpiga i sàpiguen que no volem nazis a València! I ara que pense, estic remirant-me les fotografies de premsa i al tal Ecclestone els nazis l’haurien vist amb molt mal ull, qui sap si l’haurien dut a exterminar per malforjat i xicotet, perquè, com tothom sap, aquells sanguinaris feixistes eliminaven els jueus, els gitanos, els demòcrates... i els que tenien defectes físics i psíquics, perquè volien “depurar la raça” i quedar-se sols amb els millors exemplars de la raça ària, i ni l’Ecclestone ni Franco haurien passat el primer examen i haurien anat a parar a una caldera: per tarats. Ho sé jo que, com també sóc baixet, ho he pensat alguna vegada. Però, tornem-hi: a més del que facen Camps i dona Rita, què pensa el delegat del govern central? I Zapatero? I el fiscal general? A veure si de cara a dins es posen tan rigorosos amb els d'Eta i són incapaços de plantar-los cara als neonazis i neofeixistes...
dilluns, 6 de juliol del 2009
ESCARABATS
Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 5 de juliol de 2009
ESCARABATS
ESCARABATS
No sé si us heu adonat que els escarabats de cuina de sempre, aquelles bestioles negres i repugnants que eixien dels racons humits de les cuines i corrals, han desaparegut: ara tenim fent el mateix paper uns altres escarabats, més grans, rojos i voladors, que han vingut d'Amèrica amb les fustes importades. Els nostres escarabats, doncs, han desaparegut, sense cap dubte a mans dels invasors, que són més feroços, agressius i amb reflexos increïbles i estan més ensinistrats, ja que són ianquis. Haig de confessar que tinc la sospita que quan, fa uns tres anys, em trobí un escarabat negre i el xafí, no era conscient que, probablement, estava eliminant el darrer exemplar viu dels nostres escarabats, cosa que lamentaré tota la vida. Què hem de fer per a combatre'ls? Jo sé que la major dificultat és la inaccesibilitat dels indrets on habiten, per exemple les canonades dels desaigües, plenes d'escletxes on es refugien i deixen els ous perquè nasquen les seues criatures; es comporten com al-Qaida. Conte açò perquè recorde que, quan era alcalde de Silla, el veïnat protestava aïradament per exigir que l'Ajuntament destruïra aquella plaga repugnant. Haig de dir que el veïnat me l'esvalotava l'oposició soi-dissant, especialment un peculiar tipus de regidor consort, que actualment té la regidora esposa governant la ciutat; curiosament ara no obrin la boca, segurament per por que els entre un escarabat d'aquests, això que ara n'hi ha més que quan estava jo. Què pensen fer? No intenten matar aquests insectes, com m'exigien a mi? Ja sé que els polítics diem coses que si no fórem polítics no diríem (segons Pujol), però els polítics que tenim vergonya sabem demanar disculpes i els qui no en tenen, com aquesta esperpèntica parella de Roser, no. Alguna cosa pareguda passa també a un altre regidor, Navarro, un perfecte bocamoll incapç de fer res del que criticava. O al mateix alcalde Baixauli, quan assegurava que ell ho solucionava amb un bufit (la Bega, per exemple), i ara el milhomes no soluciona res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
