Un regidor molt burro

Fa uns dies ens ha sorprès que un indocte regidor de Torrent (de l'Horta) ha intentat que li aprovaren un expedient, per a justificar la declaració del seu poble com una ciutat-turística. L'expedient estava tan ple de solemnes burrades que, gràcies que hi ha regidors més il·lustrats que aquest paio, l'expedient s'ha aturat i s'ha pogut evitar que Torrent fera el ridícul més solemne. És evident que la presència en el consistori, en l'oposició, de Vicent Beguer (Sento) és una garantia, però ha estat d'un pèl que Torrent entrara a formar part del Guinness del disbarat. Dir que les falles de Torrent daten del segle VII, o que l'entrada de la flor ja se celebrava el segle II abans de Crist..., això sí que és tindre collons!
Aquest afer m'ha recordat molts altres casos en què regidors, ministres, bisbes, etc. sense tindre ni la més remota idea, han dit disbarats, han pontificat burrades, han dictat sentència! Per això pense si no serà el moment que els polítics superen una prova de cultura general i altra prova específica de la matèria de la qual s'hagen d'encarregar abans de fer-se'n càrrec. Per exemple, està Font de Mora, que és metge forense, que rebutja la unitat de la llengua catalana, sense saber filologia; o els bisbes reprimits i repressors condemnant la sexualitat... I en tantes altres matèries en què, sense saber un borrall, hi ha polítics que volen saber més que els catedràtics, com si guanyar unes eleccions fora com guanyar una oposició d'institut.
Com es pot evitar que qui no sap ni fer la o amb un canut, com el regidor torrentí, tinga la possibilitat de decidir res pel seu compte? Es podria fer un examen, de cultura general, com a mínim? Es podria deixar en mans de comissions ciutadanes, amb la participació d'experts, l'elaboració de projectes, especialment si els regidors, o consellers, són uns burros?
Per la seua banda, els partits polítics també haurien de ser més fins, evitant que cap indocumentat poguera eixir elegit per a cap càrrec, si no estava degudament preparat. Per exemple, el lloc més adient per al regidor de Torrent que comentem, no podria haver estat la neteja dels carrers o l'organització dels concursos de tir i arrossegament?

Mestres repressors

MESTRES REPRESSORS

Article publicat a www.elpunt.cat, el dia 19 de setembre de 2009

La proposta de retornar als temps que els mestres eren agents repressors del franquisme, que d'això es tracta, que fan entre altres, Font de Mora o la famosa Aguirre, els retrata tal com són moralment i política.
Llegir el que proposen m'ha retornat als temps que anava a escola (fa més de seixanta anys!) i els mestres disposaven de tanta «autoritat» que et pegaven amb la travessa de fusta d'una cadira si les entremaliadures dels xiquets no eren del seu gust. Jo encara porte un senyal al front per dir-li al mestre que m'havia estripat els pantalons volent agafar un niu de «pardalitos»: ¿Cómo se dice, cómo se dice?» i jo: pardalitos. Pam! bastonada al cap. Allò era l'autoritat, que també ens feia cantar al pati el Cara al Sol, o resar el rosari...
Com des de ben jove em vaig posicionar en contra d'aquella escola repressora i tota la vida m'he dedicat a l'ensenyament, haig de dir que mai, en més de 45 anys de mestre, he tingut cap problema de «disciplina», ni la necessitat d'imposar-me per la força a les situacions difícils que he tingut, ni, per descomptat, he sigut un repressor lingüístic.
Sempre he cregut que es tracta d'educar i d'ensenyar i que ambdues coses s'han d'aconseguir de manera convincent, fent reflexionar els estudiants, fent-los assumir responsabilitats, raonant; i pel que es refereix a la transmissió de coneixements, crec que el mestre ha d'estar suficientment preparat i ha de saber transmetre de manera interessant als alumnes. Tot el contrari dels conceptes de «palo i tente tieso» que promouen aquests elements tan rancis, que deuen continuar creient que «la letra con sangre entra».
L'autoritat no s'obté per oposició, o per signar un contracte, sinó que s'ha de merèixer; el mestre sols tindrà autoritat i respecte si s'ho guanya, no si vol imposar-se, perquè ningú l'ha investit del càrrec.
Aquest és el repte, que fa tants anys acceptàrem la majoria dels ensenyants, quan començàrem a desterrar de les aules el «ordeno i mando». Voler tornar al passat, doncs, sols se'ls pot ocórrer a aquests revengistes que, per cert, quan els convé actuen com uns terroristes consumats. Per exemple, Font de Mora es nega a acceptar les sentències judicials sobre el reconeixement de la unitat de la llengua i dels títols universitaris. Quin exemple dóna el paio!
El que han de fer és ser honrats, en primer lloc i invertir en l'ensenyament (encara hi ha milers d'estudiants en barracons)... i posar psicòlegs en cada escola, perquè puguen col·laborar amb els mestres i pares en l'educació dels fills i en els eventuals tractaments psicològics. Etcètera.

Un alcalde fill de...

Article publicat a www.elpunt.cat, de 12 de setembre de 2009

Un alcalde fill de…

Quin ensurt l’altre dia, quan estava esmorzant en un bar de la plaça i una senyora, que passava amb el seu fill d’uns sis anys, va i li diu al crio: “digues-li fill de puta a l’alcalde”. Com pensí que anava per mi, m’apujà la sang al cap i gairebé que em desmaie, però de seguida vaig veure, assegut unes taules darrere, l’actual alcalde i vaig comprendre que no anava per mi. Doncs bé, allò m’ha fet pensar que tot no està perdut, perquè la democràcia es fa no tenint por dels governants i, si s’ho mereixen, ni respecte i qui vulga honra que se la guanye! I si els governants prometen una cosa i en fan una altra (com era el cas, segons m’explicà la referida senyora), llenya! I si s’equivoquen en els acords que prenen, més llenya! I si posen la mà a la caixa, fora! No cobren, per manar? Doncs, això mateix, que tinguen responsabilitats. I això val per a tots, des d’en Zapatero fins als alcaldes de poble, passant per la família reial, el gremi militar i l’eclesiàstic.
Ara bé, veig amb inquietud que, l’anècdota que conte a part, no sempre és tan senzill demanar-los compte als polítics, concretament als valencians, perquè tenen moltes prerrogatives i blindatges. Ahí està el cas especialment espectacular de Zaplana, com ara el dels implicats en el cas Gürtel, en l’accident del metro de València... En aquests casos la democràcia trontolla i la vara de mesurar de la justícia no és la mateixa que la que s’aplica a la resta dels ciutadans, cosa de la qual són responsables els jutges, evidentment.
El repte és, doncs, aconseguir uns jutges absolutament imparcials, començant perquè no tinguen compromisos polítics amb els implicats, ni d’amistat. És clar que València som un cas molt especial i passen coses tan contradictòries com no s’hi veuen en cap altre lloc del món: el cas Fabra, que malgrat el despotisme amb què actua cada dia rep més vots, o l’actitud rebel de Font de Mora, negant-se a acatar les sentències del TSJ sobre la unitat de la llengua i dels títols universitaris...
En fi, que estem perduts, perquè damunt de tot el que fan els del PP, les enquestes els són favorables. I encara més perduts, perquè a la vora d’enfront no hi ha més que els bledes socialistes-valencians, capitanejats per Alarte, i el voluntarisme nacionalista, que sembla que ha de fer tota la faena... i sense un duro. En fi, que estem perduts.