Feixistes contra Garzón

Article publicat a elpunt.cat el dia 28 de març de 2010

No vull escriure sobre aquest famós jutge, que ja s'ho farà ell, perquè paraules no li'n falten, sinó sobre el fet que el vulguen engarjolar, suspendre del càrrec o afusellar, pel fet que ha estat l'únic jutge amb els suficients collons com per a començar, ell pel seu compte, a fer l'acte de justícia més noble dels que he conegut en ma vida: rescatar els assassinats de la dictadura i restaurar la seua memòria.

Açò que ha iniciat Garzón ho havia d'haver fet l'Estat, directament, quan morí Franco i restabliren, diuen, la democràcia: obrir fosses, recuperar els ossos dels assassinats pels feixistes, revisar els judicis sumaríssims, etc. I l'Estat no ho féu, ni els partits ni els sindicats ho exigiren, perquè en tingueren prou amb recuperar el patrimoni. Per tant, aquest tema estava pendent.

I ara va i el jutge que s'hi ha posat, en Garzón, en lloc de rebre el suport dels seus col·legues, que tant "s'estimen la justícia" que hi viuen d'exercir-la, rep a canvi la condemna, de moment l'encausament, per haver fet, què? Pel que llig als diaris, per no haver tingut en compte que hi ha una llei de l'amnistia per a tots els criminals de la guerra civil.

Com sols he llegit alguna cosa a la premsa, no estic suficientment assabentat i és probable que no l'encerte del tot, però em fa la impressió que Garzón no pretén jutjar cap assassí, entre altres raons perquè tots estan podrint-se al cementiri i les seues ànimes cremant-se a l'infern, sinó recuperar els ossos dels assassinats i en conseqüència la seua memòria.

Evidentment, fent tot açò, es remou també la memòria de la ignomínia, la memòria dels qui foren uns assassins en nom de Déu i de la pàtria. I ací és on els cou. Per això tracten d'evitar-ho i volen fer callar Garzón.

El fet que hagen estat uns falangistes els qui han atacat té una importància relativa, perquè tots sabem que això de la falange actualment ja és un folklore, encara que també els haurien d'haver il·legalitzat, perquè encara no han condemnat el terrorisme de la dictadura franquista. La cosa , però, és pitjor, perquè han estat jutges del més alt nivell els qui han encausat Garzón.

Mirat així, en aquest país de pandereta no estem al nivell de la justícia alemanya, ni de la belga, ni de l'argentina, ni de la xilena... En pràcticament tot el món civilitzat s'han perseguit les dictadures i els dictadors, no s'han dictat lleis d'amnistia, i si les han dictades les han desadictades. La tesi és que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai.

Ací, ja ho veiem, no estem al mateix nivell. Sols som homologables amb les repúbliques bananeres i amb els Estat Units, on també tenen lleis que blinden els assassinats dels seus soldats comesos a l'estranger, en les seues guerres imperialistes. I francament, açò dóna més que fàstic.

Ara caldrà esperar, supose, les reaccions a favor de Garzón de molts dels seus col·legues, perquè si no fora així la vergonya seria tan immensa que qui quedaria en tela de judici seria el mateix estat espanyol. Però podem esperar qualsevol cosa de tota aquesta gent.

Jo tinc els meus dubtes i em ve al cap aquell alcalde andalús que, no sé amb quin motiu, digué que «la justícia és un pitorreo». Pitorreig o petorreig, crec que aquell alcalde tenia raó.

Cañizares, Roldan i les falles

Article publicat a elpunt.cat el dia 21 de març de 2010

La parella Cañizares i Roldan sols tenen a veure amb les falles que han estat notícia al mateix temps: un, perquè ja l'han soltat, malgrat que no ha tornat tot el que pispà, el paio; l'altre, també quin paio, perquè ha relativitzat les denúncies de pederàstia; les falles, perquè, per fi, les acaben de cremar i ara podrem viure en pau. Així que, llevat que el cardenal i l'ex-capo de la guàrdia civil, tenen unes cares de ninots de falla, a més molt dures, diré el que pense, també, de les falles. Cada any ho faig.

En el cas de Roldan era d'esperar que els milions no apareixerien mai, perquè no li'ls volen trobar, o perquè se'ls han repartit, o perquè estan ben amagats en un paradís fiscal. Però la gent ens preguntem: per què l'han soltat, si encara no ha tornat els diners? Doncs, mira, l'han soltat, la qual cosa és tot un missatge de cara a fer les declaracions de renda, perquè podem pensar que, com ací no passa res, podem fer totes les trampes.

Ai, mare santíssima, el cardenal xurret, a qui no li «preocupen excessivament els casos de capellans pederastes», assegurant que les denúncies que estan presentant-se cada dia són «atacs», perquè «no es parle de Déu, sinó d'altres coses». Aquesta manera de veure els delictes de pederàstia, contradiu el que diuen que diu el Papa, així que a veure si es posen d'acord. Per descomptat, el que ha dit el cardenal és una vergonya i una ofensa al dret i a les víctimes.

Insistint en aquest tema, no és com a mínim curiós que es parle tant dels capellans pederastes irlandesos, alemanys, nord-americans... i tan poc dels d'ací? És que ací no els hi ha? Si no recorde mal, en el seu moment aparegueren algunes denúncies, però immediatament foren silenciades. Què fan els nostres periodistes i les nostres víctimes? Per si de cas, vull donar una idea: en la declaració de renda no destineu ni un duro a l'Església, no siga cas que s'ho gasten en caramelets i gelats per a temptar les criatures.

I les falles. Com hi ha comentaris contradictoris i per a tots els gustos, jo també vull fer algunes anotacions. En primer lloc, que com són una festa genuïna valenciana, que és viscuda intensament per la societat, s'han de tenir en compte i respectar. I com és cert que desplauen a moltíssima gent (a mi, per exemple), els qui no som fallers devem triar entre marxar a la muntanya a fer salut o resignar-nos a conviure-hi, que és el que jo faig.

A fi de comptes, als qui no som fallers, en general, també ens desplauen els carnavals, els santfermins, les festes de Gràcia i fins i tot la Patum de Berga... Senzillament és que som uns «desaborios». I no passa res.

Ara bé, que tinguem aquesta actitud poc entusiasta o negativa no exclou que pensem en una cosa importantíssima: la utilització del valencià en els llibrets de falla. Jo sempre he recomanat participar-hi i de fet he escrit cada any articles i versos, en tots els llibres que m'ho han demanat i he ajudat perquè els llibrets estiguen tots escrits en valencià normatiu.

I amb tot, però, crec que també és important que s'insistisca perquè les falles causen les mínimes molèsties al veïnat, faller o antifaller. La festa no ha d'estar renyida amb el respecte i amb el sentit comú. I en realitat dóna per a molt i, a tall d'exemple, vull felicitar la iniciativa de la falla l'Hort d'Albal que ha canviat la tradicional ofrena de flors a la Mare de Déu pel lliurament de queviures a les persones necessitades. Si hi ha Déu, és segur que els ho pagarà.

Un país de Camps

Article publicat el 14 de març de 2010 a elpunt.cat

Darrerament em va passant com a tothom i llig molts diaris per internet; continue llegint en paper el diari de sempre, que em deixa el meu quiosquer al bar on prenc el primer te, però la resta dels diaris en paper els veig de reüll. Pense que és un disbarat llegir la premsa per internet, però és inevitable que ho fem, com fem tantes coses que estan canviant els nostres hàbits.

Llegint les calamitats i els problemes que patim arran de la crisi i arreu del món, i contradient tots els diagnòstics locals i mundials, que parlen que la cosa va per a llarg, sobresurt el senyor Camps, que està convençut que a València no hi ha cap problema, que si els ha hagut ell els ha solucionat o solucionarà, així doncs, que açò és el cel.

L'optimisme del president, evidentment no respon a la realitat sinó a la necessitat desesperada d'autooblidar-se i de fer oblidar tot això del cas Gürtel i etcètera, que li penja sobre el cap com una espasa de Damocles. El president no parla del país que sap sinó del que ell voldria: un país feliç i aclamant-lo, una mena de país de Xauxa emparant-se sota el mant de don Francisco.

I el pensament del president (pensament? La imaginació és pensament?) es manifesta a l'exterior fent-li fer coses tan inversemblants com les que ha protagonitzat darrerament en les seues fugides pel món.

Sembla que a Camps no li importa que les seues paraules xoquen contra les tesis populars i contra les ordres que han rebut, d'insistir, a tothora, que açò és una merda, que la crisi és enorme i que Zapatero ha malgastat l'Estat i l'ha empenyorat... Camps va a la seua i diu tot el contrari: que a València tot va de puta mare! En l'única cosa que coincideixen Camps i els mandamassos del seu partit és que Zapatero té la culpa de tot el que no funciona bé, fins i tot de la meteorologia i, doncs, que se n'ha d'anar a casa.

Però, en el país que pinta i manipula Camps, en realitat passen coses, que no són tan fàcils de manipular o de disfressar: la xifra d'aturats, que és de les més altes de tot l'Estat; la situació crítica de la indústria de la construcció, de la sabata, del taulell, de la joguina; i passen coses a Castelló, que semblen de la camorra; i hi ha la tira de casos de corrupció urbanístics... El president tot açò no ho vol veure.

Ara mateix, per exemple, hem vist, amb estupor i indignació, com se n'ha parlat en tot el món de l'escàndol de l'exposició censurada del MuVIM. Fins i tot gent del PP ho ha criticat; i el senyor Camps, què ha dit? Res, que això no va per ell. Per cert, quina dignitat la de Roman de la Calle i quina indignitat la de Rus i els seus diputats provincials!

Així que, amb aquests personatges, en aquest país que com tots sabem és tan contradictori i perplex, ho tenim molt difícil. Quantes coses haurien de canviar! Per exemple, mentrestant, què fan els socialistes? Per què no tenen més iniciatives, ells que són el primer partit de l'oposició? Per què els nacionalistes de Coalició Compromís en tenen més, en proporció? No els dóna vergonya?

O FAIXA O CAIXA

O caixa o faixa

Article publicat a elpunt.cat el dia 7 de març de 2010

Siga de veres o no, quan Prim formulà el dilema que o aconseguia la faixa de general o el posaven mort en la caixa, parlava per ell, evidentment, però com era un general arrossegava la tropa darrere d'aquella decisió. I el problema és aquest, que per una decisió personal ningú arrossegue ningú a una situació difícil o temerària, o al fracàs més rotund. La història de casa està plena d'exemples.

Per exemple, i seguint en casa, estem veient com reculem dia a dia, cedint terreny a l'espanyolisme, que actua de manera sibil·lina, constant i eficaç, i ací no reaccionem.

Ells tenen una estratègia, que és de fer-nos fora, i a poc a poc van imposant-se. Nosaltres, en canvi, en lloc de plantejar-nos estratègies d'autodefensa col·lectiva, o d'atac, ni tan sols de subsistència i de manteniment de les trinxeres, continuem practicant l'individualisme i la genialitat, perquè estem convençuts que tenim la raó i, encara pitjor, que som els millors de la classe i que tenim el concurs guanyat.

Ara mateix, la darrera desfeta ha estat la que hem protagonitzat a la Universitat de València, on no hem estat capaços de presentar una sola candidatura progressista i nacionalista, dividint el vot entre dos candidats, que sembla que tenien el mateix pensament: o faixa de rector o caixa. Per tant, els dos al carrer i els qui arrossegaven!

I ara què? Doncs res, perquè com el nostre geni és tan genial i que, com digué el president Companys, estem convençuts que tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer, el més probable és que ningú es faça la més mínima autocrítica. I tot seguirà igual.

I tan igual! Perquè, damunt, «ells» en són més i compten amb instruments de poder més poderosos que nosaltres: l'Estat, l'església, l'exèrcit, els mitjans de comunicació... Comparem-nos. El nostre «poder» són les autonomies i ja veieu en quines mans estan; a l'església no comptem, llevat de Montserrat, algun bisbe i un grapat de capellans; sobre l'exèrcit, això ho sabrà el meu homònim José Luís Pitarch, si llevat d'ell hi ha algú més; als mitjans de comunicació, encara gràcies que tenim El Punt.... Podríem seguir amb l'ensenyament (ai, si no fora pels mestres), La Caixa, el Barça...

I per acabar-ho d'arreglar «ells» és possible que compten amb la mateixa ajuda de Déu, si és que n'hi ha. Per això, com diu la seua copla que «vinieron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos», ells, que en aquest cas són els sarraïns, o siga els dolents, en són més que nosaltres i per això Déu els ajuda; mentrestant, nosaltres que som els bons, ingenus i incauts, som els qui rebem totes les hòsties.

Doncs, què fem? Continuem jugant-nos-ho tot a cara o creu? O caixa o faixa? O tot o res? L'any que ve són les eleccions autonòmiques i municipals. Pensem-hi. Amén.