LA CONTUMÀCIA DEL TAL FONT DE MORA
Article publicat el 25 d'abril de 2010, a El PUNT.CAT
El tal Font de Mora, conseller d'Educació, i el govern de la Generalitat de València en ple, poden ser considerats els exemples de contumàcia i de menyspreu a la justícia més indiscutibles de la història. No crec que en tot el món civilitzat hi haja cap cas com el de València, i això és el que vull explicar.
On s'ha vist, en cap lloc del món, que una “autoritat” es negue reiteradament a complir les sentències judicials? Doncs, a València. Vint-i-vuit sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, condemnen la Conselleria de Font de Mora per la seua oposició a reconèixer la titulació de Filologia Catalana. La darrera, del Suprem, s'acaba de fer pública aquests dies.
El reiterat delicte d'aquests subjectes és el de no acceptar les titulacions de Filologia Catalana en les convocatòries d'oposicions, negar-se al reconeixement del nom de llengua catalana per a denominar la llengua pròpia dels valencians i deshomologar els certificats administratius de Catalunya, les Illes i el País Valencià.
Jo no sé de lleis i per tant desconec si hi ha alguna excepció, però oposar-se a l'acció de la justícia és un delicte. Per tant, no sé com és possible que aquests contumaços personatges, de la Conselleria i de la Generalitat, continuen actuant com ho fan i que no els engarjolen. Quin mal exemple per a la ciutadania, no?
Els alts tribunals de justícia han donat la raó a les Universitats i al sindicat d'ensenyants Stepv-Iv, però Font de Mora es passa les sentències pels collons; el conseller i tot el govern valencià. I com una actitud com aquesta ha de tindre un qualificatiu, demane als experts que ens diguen alguna cosa, que es manifesten al respecte. No sé, però el Col·legi d'Advocats, els senyors Jutges per la Democràcia o com es diga l'organització, haurien de posicionar-se. I sobre tot, algú hauria d'enviar la Policia Nacional o la Guàrdia Civil a l'avinguda de Campanar, a emmanillar Font de Mora.
Quin crèdit moral té una autoritat que fa burla de la justícia, com fa Font de Mora? Jo crec que cap i per això els afectats, que som tots, tenim dret a considerar aquest conseller deslegitimat per a ocupar el càrrec que ocupa amb tant de deshonor. Vint-i-vuit sentències en contra, i a ell com si li la bufaren. Evidentment, no hi ha dret.
Però, en tot aquest afer no hi ha solament atemptats contra la llengua, contra la Universitat, contra la lingüística, contra la raó i el sentit comú. Hi ha també lesions contra els interessos dels nostres estudiants de filologia i especialment contra els llicenciats que es presenten a les bosses de treball i a les oposicions.
Per exemple, segons les condicions de les convocatòries d'oposicions, els títols de llicenciats en Filologia Catalana que obtenen els nostres estudiants a les universitats valencianes no serveixen per a optar a una plaça i han de superar una prova de valencià. Com si els títols de llicenciats en medicina no serviren per a opositar a una plaça de metge, o els de llicenciats en dret per a optar a una plaça d'advocat...
Malgrat que tot açò semble irreal, és una realitat. Aquest desgraciat país, d'una història tan trista d'humiliacions (ara commemorem la Batalla d'Almansa, per exemple), no ha reaccionat mai, ni reacciona. Suportem, sense piular, una televisió valenciana ignominiosa; uns governants i uns partits polítics folklòrics; una església erràtica... I en aquest magma miserable, doncs, no és d'estranyar coses com la que denunciem, respecte de les sentències judicials que Font de Mora burla i fa motiu d'escarni.
Escric avui sobre tot açò i ho faig en homenatge als maulets i a l'Stepv-Iv, que ja ha anunciat que en les oposicions que es convocaran pròximament per al cos de mestres i de secundària de 2010, si Font de Mora i la seua asenada Conselleria es mantenen recalcitrants i no reconeixen les titulacions de Filologia Catalana, continuaran interposant els recursos adients. Moltes gràcies, amics del sindicat. Sé que tornarem a guanyar una nova sentència, però també que Font de Mora es petorrejarà, emparant-se en els vots de la ciutadania, que a Castelló voten PP.
Aquesta trista realitat, que tinguem personatges com aquests “governant” el país, és la clau que ho explica tot. I mentre això no canvie, rai, aquests subjectes de delicte continuaran fent el que voldran. Don Martí Domínguez deia que «els valencians som unes amparitos arrunsant-nos en una messedora» (ho escric tal com m'ho digué i amb tota la seua gràcia). Això serà.
diumenge, 25 d’abril del 2010
diumenge, 18 d’abril del 2010
INTERNETOADDICTES
Internetoaddictes
Article publicat a EL PUNT, el dia 18 d'abril de 2010
De sobte, m'he quedat sense connexió a internet i el món se m'ha caigut a sobre, perquè no sé per on tirar: què faig, quina tecla toque, jo què sé? Tot nerviós, he molestat un amic per si podia ajudar-me, perquè en sap moltíssim. No m'ho ha pogut solucionar i he hagut de cridar l'empresa que m'ho subministra tot (televisió, telefon, internet, mòbil...). M'han passat de senyoreta en senyoreta (totes sud-americanes) que m'anaven dient de fer alguna cosa, que tocara ací i enllà i i res; finalment m'han posat en contacte amb un especialista.
Aquest, durant mitja hora, ha anat dient-me: «faci açò, ara allò, no!, aquesta tecla que ha tocat no és la que li he dit, és la del costat, pitxe-li dues vegades, no!, torne-m'ho a intentar, anem-hi, faça això, i ara ...» Malgrat que estic fent un sobreesforç, perquè no se m'hi note que sóc un burro electrònic, finalment el bon home em diu: — «Mire, li vaig a enviar un tècnic a ca seua i ja li farà. Quan li va bé? »
A les quatre en punt tenia l'informàtic a la porta de casa. Un xic jove, amb la color de pell característica de la professió (d'un blanc tèrbol sospitós), de cabells curts i de poques paraules. S'hi posa, comença a manipular l'ordinador i de seguida, plaf!, ja sap el que li passa. Fa una cridada, toca les tecles, els dits li van al vol: — «Ara reprogramarem. l'ordinador...» Alguna cosa li hauré de dir, pense, i li pregunte on tenen les oficines. A Xile, vosté ha parlat amb Xile. La mare de la pastora! Si semblava que estaven tan propet...
Bé, doncs, ja tinc la connexió a internet, però no m'he quedat tranquil, sinó al contrari. Pense que tota aquesta tecnologia, que ens és tan útil i necessària, no és altra cosa que l'excusa per anar enrotllant-nos, guanyant-se la nostra confiança. Els qui manipulen tot aquest enorme tinglado tenen un programa, com els traficants de droga: primer ens atreuen, perquè provem una mica; després quan veuen que ens ha agradat, ens sedueixen, finalment, quan estem perfectament entrampats, ja som uns internetoaddictes i apa, a disposar...
Jo, al meu amic Xavier, que té tanta confiança en tot açò, no em canse de repetir-li que òbriga l'ull; que no se'n refie tant; que vaja amb molt de compte, que la informàtica està bé, però amb prudència. Perquè, cada dia veig més clar que Orwell tenia molta raó quan preveia que la humanitat acabaríem, tots, sota el control ommipresent del Gran Hermano, del Big Brother.
Així que, esmaperdut com em trobe, però enganxat a l'ordinador i a l'internet, o siga informaticoaddicte com ja sóc, acabaré aquest article i l'enviaré a temps a El Punt, que per cert també llegim ara per internet. El món s'acabarà aviat, doncs (folleu, folleu, que el món s'acaba) però totalment informatitzat. Això no ens ha de saber greu, perquè algun dia havia d'arribar. L'única cosa que lamentaria, si fora ara mateix, és que no es faria justícia amb Fabra, ni s'aclariria el cas Gürtel i Camps es quedaria amb els trages, ni Matas tornaria ni un gallet... En fi, que jo que sé!
El dia està gris. Mitjançant l'internet sé per on aniran els núvols i el Sol, tant ací a Silla com a Alaró, que és on tinc el meu nét Jan. Confiem que avui guanyarà el Barça i que demà perdrà el Madrid, que l'escàndol pel cas Garzon no decaurà, sinó que cada dia anirà cresquent més la indignació mundial contra l'Estat espanyol... I, sobre tot, confie que no se'm tornarà a fotre l'internet!
Article publicat a EL PUNT, el dia 18 d'abril de 2010
De sobte, m'he quedat sense connexió a internet i el món se m'ha caigut a sobre, perquè no sé per on tirar: què faig, quina tecla toque, jo què sé? Tot nerviós, he molestat un amic per si podia ajudar-me, perquè en sap moltíssim. No m'ho ha pogut solucionar i he hagut de cridar l'empresa que m'ho subministra tot (televisió, telefon, internet, mòbil...). M'han passat de senyoreta en senyoreta (totes sud-americanes) que m'anaven dient de fer alguna cosa, que tocara ací i enllà i i res; finalment m'han posat en contacte amb un especialista.
Aquest, durant mitja hora, ha anat dient-me: «faci açò, ara allò, no!, aquesta tecla que ha tocat no és la que li he dit, és la del costat, pitxe-li dues vegades, no!, torne-m'ho a intentar, anem-hi, faça això, i ara ...» Malgrat que estic fent un sobreesforç, perquè no se m'hi note que sóc un burro electrònic, finalment el bon home em diu: — «Mire, li vaig a enviar un tècnic a ca seua i ja li farà. Quan li va bé? »
A les quatre en punt tenia l'informàtic a la porta de casa. Un xic jove, amb la color de pell característica de la professió (d'un blanc tèrbol sospitós), de cabells curts i de poques paraules. S'hi posa, comença a manipular l'ordinador i de seguida, plaf!, ja sap el que li passa. Fa una cridada, toca les tecles, els dits li van al vol: — «Ara reprogramarem. l'ordinador...» Alguna cosa li hauré de dir, pense, i li pregunte on tenen les oficines. A Xile, vosté ha parlat amb Xile. La mare de la pastora! Si semblava que estaven tan propet...
Bé, doncs, ja tinc la connexió a internet, però no m'he quedat tranquil, sinó al contrari. Pense que tota aquesta tecnologia, que ens és tan útil i necessària, no és altra cosa que l'excusa per anar enrotllant-nos, guanyant-se la nostra confiança. Els qui manipulen tot aquest enorme tinglado tenen un programa, com els traficants de droga: primer ens atreuen, perquè provem una mica; després quan veuen que ens ha agradat, ens sedueixen, finalment, quan estem perfectament entrampats, ja som uns internetoaddictes i apa, a disposar...
Jo, al meu amic Xavier, que té tanta confiança en tot açò, no em canse de repetir-li que òbriga l'ull; que no se'n refie tant; que vaja amb molt de compte, que la informàtica està bé, però amb prudència. Perquè, cada dia veig més clar que Orwell tenia molta raó quan preveia que la humanitat acabaríem, tots, sota el control ommipresent del Gran Hermano, del Big Brother.
Així que, esmaperdut com em trobe, però enganxat a l'ordinador i a l'internet, o siga informaticoaddicte com ja sóc, acabaré aquest article i l'enviaré a temps a El Punt, que per cert també llegim ara per internet. El món s'acabarà aviat, doncs (folleu, folleu, que el món s'acaba) però totalment informatitzat. Això no ens ha de saber greu, perquè algun dia havia d'arribar. L'única cosa que lamentaria, si fora ara mateix, és que no es faria justícia amb Fabra, ni s'aclariria el cas Gürtel i Camps es quedaria amb els trages, ni Matas tornaria ni un gallet... En fi, que jo que sé!
El dia està gris. Mitjançant l'internet sé per on aniran els núvols i el Sol, tant ací a Silla com a Alaró, que és on tinc el meu nét Jan. Confiem que avui guanyarà el Barça i que demà perdrà el Madrid, que l'escàndol pel cas Garzon no decaurà, sinó que cada dia anirà cresquent més la indignació mundial contra l'Estat espanyol... I, sobre tot, confie que no se'm tornarà a fotre l'internet!
diumenge, 11 d’abril del 2010
QUINA MONA !
Quina mona!
Article publicat a El Punt.Cat el dia 11 d'abril de 2010
Em referisc a la mona de Pasqua d'enguany, que se'ls haurà fet agra a molta gent del PP, especialment al seu cap Rajoy, a qui se li nota en la cara que continua pensant, com Romanones, que «joder, quina tropa»! Perquè, en efecte, en té de tot en la seua tropa, especialment de xoriços.
Jo crec que pensa que l'hauria de depurar, aquesta tropa, però que no sap per on tirar, perquè ni recorrent a la fórmula clàssica de delmar-la, o siga de carregar-se'n un de cada deu militants, solucionaria el problema. De tota manera, ja s'ho farà, perquè ells s'ho han buscat.
El veïnat, mentrestant, farem com sempre: seguirem el tema als diaris i noticiaris de les televisions (exceptuant Canal 9 i Las Províncias, que callen com a putes); contemplarem com engarjolen alguns (poquets, però); anirem cansant-nos i deixant-ho anar; i finalment, veurem que tot queda més o menys igual... i, sobre tot que ningú torna els diners pispats.
I això no sols en el cas Gürtel, sinó en el cas Matas, en el cas Fabra, en el cas Millet, en el cas Alavedra, etc. És el que passa amb els lladregots socialistes, com Roldan. En aquest Estat el que val és: qui més puga per a ell! I vindran les eleccions i ... tot seguirà igual, perquè Espanya és diferent!
I és tan diferent, aquest Estat de pandereta, que hi ha l'únic cas de tot el món que els feixistes continuen tallant el bacallà, ara el coll del jutge Garzon, pel fet que ha gosat fer justícia pels crims del franquisme. Quina manera de fer la mona la dels espanyols, o siga el ridícul, no? I davant de tot el món.
Així que crec que no ens queda altre remei que intentem, tant com siga possible, marcar les diferències: ací nosaltres i allà ells. Jo ho faig tant com puc, tant que sóc del Barça, que està a la part d'ací. M'explique.
A mi el futbol no m'ha agradat mai, però com a ells els fot enormement el Barça, doncs jo m'hi he fet. Així que espere que aquesta nit (l'article l'estic escrivint dissabte a primera hora) els en colem dos o tres de gols. I que juguem la final de la Champions al Bernabeu contra el Lyon, i que la guanyem. Serà gloriós.
Jo ho celebraré, com quan soterraren Franco, amb xampany. Vingué a casa el metge de guàrdia de l'ambulatori i ho celebràrem junts. Vicent Uribes havia patit el franquisme més durament encara que jo i tenia els germans exiliats a Rússia i Romania, i els dos, en homenatge a les respectives famílies, als represaliats i a la República, alçàrem la copa, amb llàgrimes d'alegria als ulls.
Bé doncs, com encara ens queda la mona de sant Vicent, que és una mona especial dels valencians, propose que ens la mengem a la nostra salut, que empinem el colze, també a la nostra salut i que ningú se'n passe, especialment si ha de conduir. I qui agafe una mona, que ho faça també a la nostra salut, i que la dorma bé. Ah, i a la salut de Garzon.
Mentrestant, Rajoy i «los suyos» poden prendre Almax o til·la, o que no hagueren posat la mà a la caixa. I que es preparen, perquè ni guanyaran la Lliga. Estaran especialment rabiosos, pense, així que caldrà que anem amb molt de compte. Visca la nostra mona de Pasqua.
Article publicat a El Punt.Cat el dia 11 d'abril de 2010
Em referisc a la mona de Pasqua d'enguany, que se'ls haurà fet agra a molta gent del PP, especialment al seu cap Rajoy, a qui se li nota en la cara que continua pensant, com Romanones, que «joder, quina tropa»! Perquè, en efecte, en té de tot en la seua tropa, especialment de xoriços.
Jo crec que pensa que l'hauria de depurar, aquesta tropa, però que no sap per on tirar, perquè ni recorrent a la fórmula clàssica de delmar-la, o siga de carregar-se'n un de cada deu militants, solucionaria el problema. De tota manera, ja s'ho farà, perquè ells s'ho han buscat.
El veïnat, mentrestant, farem com sempre: seguirem el tema als diaris i noticiaris de les televisions (exceptuant Canal 9 i Las Províncias, que callen com a putes); contemplarem com engarjolen alguns (poquets, però); anirem cansant-nos i deixant-ho anar; i finalment, veurem que tot queda més o menys igual... i, sobre tot que ningú torna els diners pispats.
I això no sols en el cas Gürtel, sinó en el cas Matas, en el cas Fabra, en el cas Millet, en el cas Alavedra, etc. És el que passa amb els lladregots socialistes, com Roldan. En aquest Estat el que val és: qui més puga per a ell! I vindran les eleccions i ... tot seguirà igual, perquè Espanya és diferent!
I és tan diferent, aquest Estat de pandereta, que hi ha l'únic cas de tot el món que els feixistes continuen tallant el bacallà, ara el coll del jutge Garzon, pel fet que ha gosat fer justícia pels crims del franquisme. Quina manera de fer la mona la dels espanyols, o siga el ridícul, no? I davant de tot el món.
Així que crec que no ens queda altre remei que intentem, tant com siga possible, marcar les diferències: ací nosaltres i allà ells. Jo ho faig tant com puc, tant que sóc del Barça, que està a la part d'ací. M'explique.
A mi el futbol no m'ha agradat mai, però com a ells els fot enormement el Barça, doncs jo m'hi he fet. Així que espere que aquesta nit (l'article l'estic escrivint dissabte a primera hora) els en colem dos o tres de gols. I que juguem la final de la Champions al Bernabeu contra el Lyon, i que la guanyem. Serà gloriós.
Jo ho celebraré, com quan soterraren Franco, amb xampany. Vingué a casa el metge de guàrdia de l'ambulatori i ho celebràrem junts. Vicent Uribes havia patit el franquisme més durament encara que jo i tenia els germans exiliats a Rússia i Romania, i els dos, en homenatge a les respectives famílies, als represaliats i a la República, alçàrem la copa, amb llàgrimes d'alegria als ulls.
Bé doncs, com encara ens queda la mona de sant Vicent, que és una mona especial dels valencians, propose que ens la mengem a la nostra salut, que empinem el colze, també a la nostra salut i que ningú se'n passe, especialment si ha de conduir. I qui agafe una mona, que ho faça també a la nostra salut, i que la dorma bé. Ah, i a la salut de Garzon.
Mentrestant, Rajoy i «los suyos» poden prendre Almax o til·la, o que no hagueren posat la mà a la caixa. I que es preparen, perquè ni guanyaran la Lliga. Estaran especialment rabiosos, pense, així que caldrà que anem amb molt de compte. Visca la nostra mona de Pasqua.
diumenge, 4 d’abril del 2010
HISTÒRIA D'ESPANYA
HISTÒRIA D'ESPANYA
Article publicat a ELPUNT.CAT, el dia 4 d'abril de 2010
El sorprenent metge forense i conseller d'Educació Font de Mora acaba de descobrir que els xiquets no saben història d'Espanya i vol imposar una nova assignatura per a solucionar-ho. S'haurà mirat, dic jo, el munt de llibres que utilitzen els xiquets i haurà vist amb estupor que en cap d'ells es parla de los «Reyes Católicos y la unidad de Espanya», per exemple, ni del «Gran Capitan, ni del Alzamiento Nacional...». Quin desastre, s'haurà dit, els xiquets no saben res i per tant caldrà ensinistrar-los.
En aquest cas, però, jo no m'he alarmat tant com quan digué d'ensenyar xinès als xiquets, perquè com el xinès l'han d'ensenyar els xinesos, ves a saber el que ensenyaran, però, qui ha d'ensenyar història? Home, doncs nosaltres, els qui estudiàrem amb Reglà, Giralt, Tarradell! I què pensa que ensenyaran els professors d'història, la que li explicaven a Font de Mora quan anava als campaments de la OJE?
Els mestres tindrem l'oportunitat, com l'hem tinguda sempre que hem pogut, de no ensinistrar les criatures en les tergiversacions que vol l'Estat, sinó en obrir-los els ulls i ensenyar-los com de malament ens ha anat la història als valencians, per culpa dels espanyols. Ja ho fèiem durant el franquisme i tornarem a fer-ho ara i ells ho hauran volgut.
Recorde i els meus antics alumnes recorden (de 1966 fins ara), que explicàvem una història paral·lela a l'oficial: les massacres que executaren els conquistadores a Amèrica, i perquè als valencians ens prohibiren anar-hi; com era de porca Isabel la Catòlica; els crims de la Inquisició; com d'inútils eren els Àustries; la guerra de Successió i la Batalla d'Almansa; l'arribada dels Borbons; la frustració dels períodes republicans...
Quin cas més divertit el que em passà fent el campament de la mili, que fiu quan se m'acabaren totes les pròrrogues. L'alferes, que jo coneixia de la Universitat, em demanà que explicara una classe de teòrica, precisament els Reis Catòlics. Estava jo acabant la meua versió, quan anunciaren que venia el comandant. Vaig seure entre els companys. Firmes! Aleshores el comandant volgué saber si la tropa s'havia assabentat. La sang se m'esquallà i a l'alferes encara més. Però, el comandant es fixà en el meu mostatxo: —«A ver, el del mostacho, que os ha explicao el alferez?» Quina xamba, tu, perquè li doní la versió «oficial», el comandant felicità l'alferes i ens donà «rebaje».
Nosaltres hem d'anar a la nostra, que «quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón». Ara mateix, mentre escric aquesta columna, per davant de casa passa una processó: pam, pataplam, repataplam. No em moleste a mirar res, perquè ja sé que aniran una colla d'encaperutxats, unes quantes imatges i estendards parroquials, alguns feligresos i feligreses, les autoritats locals (aprofite per a recordar que sóc l'únic alcalde de tota l'Horta que mai anà a misses i processons). Tot molt trist i fosc, perquè és un enterro.
Pense, però, ja que m'ho refreguen pels nassos, que en açò de les Pasqües, com en la història, als valencians ens han anat arrabassant les tradicions pròpies, que han anat substituint per les espanyoles. Concretament, nosaltres mai no hem celebrat la Setmana Santa, sinó la Pasqua i les nostres festes començaven precisament per on acaben les festes espanyoles, pel dissabte de Glòria. O siga que celebràvem la resurrecció, mentre que ells celebren la mort. Són dues maneres de veure les coses.
Font de Mora pot pensar el que vulga, però així són les coses, encara que ell no les sàpiga. Ell, que no m'estranyaria que avui anara en alguna processó disfressat de natzarè amb caperutxa i tot, que impose l'assignatura, perquè nosaltres ja ens ho farem. Per tant, aconselle recuperar els textos de Vicens Vives, de Pierre Vilar, de quan estudiàvem a la Universitat de València... I si volen que donem història, doncs, apa! A donar història, i si no volen caldo, doncs dos tasses! O siga que història sí, però si la impartim nosaltres. Tindre la paella pel mànec és el que importa.
Com aquell senyor notari que anaren a demanar-li si volia col·laborar en fer-li la capa al senyor rector. Les beates patien perquè el mossèn passava fred i volien comprar-li'n una, però no havien recollit suficients pessetes, i decidiren anar-hi al notari, malgrat que era un home que no anava a missa. El notari acceptà de col·laborar però amb la condició de fer-li ell la capa, perquè es confonia de capa i creia que es tractava de la castració del rector. Nosaltres, igual que el notari, podem acceptar que es done història d'Espanya, però si la donem nosaltres, que ja tallarem per on voldrem!
Article publicat a ELPUNT.CAT, el dia 4 d'abril de 2010
El sorprenent metge forense i conseller d'Educació Font de Mora acaba de descobrir que els xiquets no saben història d'Espanya i vol imposar una nova assignatura per a solucionar-ho. S'haurà mirat, dic jo, el munt de llibres que utilitzen els xiquets i haurà vist amb estupor que en cap d'ells es parla de los «Reyes Católicos y la unidad de Espanya», per exemple, ni del «Gran Capitan, ni del Alzamiento Nacional...». Quin desastre, s'haurà dit, els xiquets no saben res i per tant caldrà ensinistrar-los.
En aquest cas, però, jo no m'he alarmat tant com quan digué d'ensenyar xinès als xiquets, perquè com el xinès l'han d'ensenyar els xinesos, ves a saber el que ensenyaran, però, qui ha d'ensenyar història? Home, doncs nosaltres, els qui estudiàrem amb Reglà, Giralt, Tarradell! I què pensa que ensenyaran els professors d'història, la que li explicaven a Font de Mora quan anava als campaments de la OJE?
Els mestres tindrem l'oportunitat, com l'hem tinguda sempre que hem pogut, de no ensinistrar les criatures en les tergiversacions que vol l'Estat, sinó en obrir-los els ulls i ensenyar-los com de malament ens ha anat la història als valencians, per culpa dels espanyols. Ja ho fèiem durant el franquisme i tornarem a fer-ho ara i ells ho hauran volgut.
Recorde i els meus antics alumnes recorden (de 1966 fins ara), que explicàvem una història paral·lela a l'oficial: les massacres que executaren els conquistadores a Amèrica, i perquè als valencians ens prohibiren anar-hi; com era de porca Isabel la Catòlica; els crims de la Inquisició; com d'inútils eren els Àustries; la guerra de Successió i la Batalla d'Almansa; l'arribada dels Borbons; la frustració dels períodes republicans...
Quin cas més divertit el que em passà fent el campament de la mili, que fiu quan se m'acabaren totes les pròrrogues. L'alferes, que jo coneixia de la Universitat, em demanà que explicara una classe de teòrica, precisament els Reis Catòlics. Estava jo acabant la meua versió, quan anunciaren que venia el comandant. Vaig seure entre els companys. Firmes! Aleshores el comandant volgué saber si la tropa s'havia assabentat. La sang se m'esquallà i a l'alferes encara més. Però, el comandant es fixà en el meu mostatxo: —«A ver, el del mostacho, que os ha explicao el alferez?» Quina xamba, tu, perquè li doní la versió «oficial», el comandant felicità l'alferes i ens donà «rebaje».
Nosaltres hem d'anar a la nostra, que «quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón». Ara mateix, mentre escric aquesta columna, per davant de casa passa una processó: pam, pataplam, repataplam. No em moleste a mirar res, perquè ja sé que aniran una colla d'encaperutxats, unes quantes imatges i estendards parroquials, alguns feligresos i feligreses, les autoritats locals (aprofite per a recordar que sóc l'únic alcalde de tota l'Horta que mai anà a misses i processons). Tot molt trist i fosc, perquè és un enterro.
Pense, però, ja que m'ho refreguen pels nassos, que en açò de les Pasqües, com en la història, als valencians ens han anat arrabassant les tradicions pròpies, que han anat substituint per les espanyoles. Concretament, nosaltres mai no hem celebrat la Setmana Santa, sinó la Pasqua i les nostres festes començaven precisament per on acaben les festes espanyoles, pel dissabte de Glòria. O siga que celebràvem la resurrecció, mentre que ells celebren la mort. Són dues maneres de veure les coses.
Font de Mora pot pensar el que vulga, però així són les coses, encara que ell no les sàpiga. Ell, que no m'estranyaria que avui anara en alguna processó disfressat de natzarè amb caperutxa i tot, que impose l'assignatura, perquè nosaltres ja ens ho farem. Per tant, aconselle recuperar els textos de Vicens Vives, de Pierre Vilar, de quan estudiàvem a la Universitat de València... I si volen que donem història, doncs, apa! A donar història, i si no volen caldo, doncs dos tasses! O siga que història sí, però si la impartim nosaltres. Tindre la paella pel mànec és el que importa.
Com aquell senyor notari que anaren a demanar-li si volia col·laborar en fer-li la capa al senyor rector. Les beates patien perquè el mossèn passava fred i volien comprar-li'n una, però no havien recollit suficients pessetes, i decidiren anar-hi al notari, malgrat que era un home que no anava a missa. El notari acceptà de col·laborar però amb la condició de fer-li ell la capa, perquè es confonia de capa i creia que es tractava de la castració del rector. Nosaltres, igual que el notari, podem acceptar que es done història d'Espanya, però si la donem nosaltres, que ja tallarem per on voldrem!
dissabte, 3 d’abril del 2010
BARBÀRIE SILLERA
BARBÀRIE SILLERA
Article publicat a LEVANTE-EMV, el dia 3 d'abril de 2010
Quan els bàrbars envaïren Roma, ho destrossaren tot: edificis civils, esglésies, ciutats senceres, jardins.... per això es deia que on xafava el cavall d’Àtila ja no creixia l’herba. Des d’aleshores considerem bàrbara tota acció destructiva que atempte contra el patrimoni públic, contra els monuments, contra el paisatge, contra els jardins... Com és el cas Silla on es vol perpetrar un atac contra una de les joies patrimonials més estimada pel poble: contra el Parc de l’Estació! Allí volen suprimir arbres, arbusts, plantes i una gran part del passeig, per a construir en el seu lloc un casal faller! Es tracta d’una autèntica barbaritat, que no se li ha ocorregut mai a ningú, sinó a l’actual equip de govern.
Malgrat que el poble ha protestat de forma contundent: amb més de 3000 signatures de protesta; amb una magnífica concentració de 400 veïns i veïnes a la porta de l’Ajuntament; amb l’exposició als balcons de pancartes amb l’eslògan “Salvem el Parc de l’Estació”; amb cartells clandestins i anònims; malgrat tot, res no ha servit de res; tampoc l’informe negatiu de l’arquitecte municipal. Un alcalde i vuit regidors, o siga la barreja de fans i de trànsfugues de l’equip de goven, van a imposar-se i a enfrontar-se als sillers i les silleres d’avui i de demà. Increïble!
I crida l’atenció que aquesta barbaritat se subvencione, perquè el Delegat del Govern, senyor Ricardo Peralta, coneix quina és la voluntat popular a favor del parc i ha de saber que amb aquest projecte es canvia una zona verda per un casal faller. Recordarà que quan presentà els projectes de tots els pobles a la premsa, el cas de Silla meresqué l’atenció dels periodistes, que s’estranyaven que el pla Zapatero poguera destinar-se al que es pretenia a Silla.
Ha de quedar ben clar, però, que no s’està en contra que es construïsquen casals en condicions, perquè el veïnat no patisca els inconvenients de tenir-los al costat de casa, o a sota. També es cert que el problema és trobar els llocs adients i que un dels casals més difícils d’ubicar és el de la falla del Mercat, però això no lleva que hi haja altres possibilitats que la de destruir una part del Parc. Ho lamente pels fallers del Mercat, perquè ells no tenen la culpa que els hagen obligat a acceptar aquesta bàrbara actuació, que molts d’ells no voldrien.
Ara, en justícia i democràticament, queden altres accions, com l’alçament d’una acta notarial, la denúncia en
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
