EL CAMP NO TÉ REMEI

EL CAMP NO TÉ REMEI

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 26 de juny de 2010

S'ha dit tantes vegades i s'ha fet tan poc per a solucionar res, que sembla que ningú s'ho creu, però la veritat és que el camp està absolutament perdut, l'agricultura tal com l'hem coneguda s'acaba i amb ella els agricultors. Els polítics no ho volen veure, però és així; la desesperada resignació dels agricultors, la seua trista impotència, sembla que ni els commou. I com la situació a què hem arribat és tan injusta, vull protestar en nom dels agricultors, concretament els del meu poble, Silla.

No m'entretindré a recordar l'origen del procés de degradació de l'activitat agrícola, que venia de lluny i que culminà amb la negociació per a l'entrada a Europa, perquè sobre això s'ha escrit molt i jo ja he opinat tantes vegades. Avui no vull tractar el tema des d'aquesta perspectiva històrica, sinó que aniré al gra, amb un cas ben concret i demostratiu.

Normalment els polítics prometen solucionar-ho tot, a canvi que els voten. Així, els discursos dels socialistes i dels populars, per nomenar sols els dos partits que es reparteixen el pastís, encara que també podríem incloure els partits minoritaris, els polítics en els seus discursos asseguren que tenen grans projectes per al camp, però el fet és que després no fan res. I els llauradors, com responen? Molt malament, perquè els llauradors, que són gent de paraula i de bona fe, s'ho creuen i... els voten!

Un cas ben concret és el de les ajudes als agricultors que conreen arròs al Parc Natural de l'Albufera, que reben unes quantitats a canvi de la seua col·laboració a la conservació del parc i la seua avifauna. Cal dir que el conreu de l'arròs és deficitari i que aquests ajuts sols pal·lien una part de l'esforç que significa haver de mantenir l'activitat, que és necessària per al Parc. Doncs bé, hi ha el fet que els ànecs protegits del parc devoren les plantacions d'arròs només veuen els primers brots. Els llauradors, que no estan protegits, impotents davant la voracitat dels ànecs protegits, han de replantar les zones devastades, augmentant els costos, si no volen deixar de percebre els ajuts. Però, es dóna el cas que si replanten, aleshores ja no poden reclamar res als segurs.

Què fa l'administració autonòmica del Partit Popular?: res, no fa res! A tot estirar culpen a Zapatero i a Europa. Els populars, ja ho veiem, tenen massa a fer preocupant-se per altres interessos, pels de la Ford, pels de les caixes d'estalvi, pels negocis dels «amiguitos del alma» (infeliç i freudiana expressió de Camps al Bigotis, que condensa tot un discurs), pels grans events de les Fórmules 1 i les copes americanes...i, si torna a vindre el Papa, per fer negoci amb la visita. En definitiva, pels seus interessos. I pel camp, què fan? Doncs, com veuen que amb unes palmelladetes a l'esquena i unes paraules de comprensió els llauradors es resignen, no se sufoquen massa, o gens.

Una situació tan contradictòria té les conseqüències que cada dia hi ha menys gent que es dedica a l'agricultura; que els que encara s'hi dediquen van envellint-se sense recanvi generacional; que els camps van abandonant-se... I què menjarem, quan no queden agricultors a València? Doncs, això sí que ho tenen previst, perquè altres «amiguitos del alma» s'encarregaran, ja s'encarreguen, d'omplir els mercats amb les seues importacions.

Tristament, l'espectacle, que en general és tan vil, té moments encara més esperpèntics quan t'hi trobes, com ahir mateix m'hi trobí jo, amb una gran persona i bon llaurador, que em contava el tema de l'arròs, i em digué: la culpa la té Zapatero. Li vaig haver d'explicar que l'agricultura està transferida a la Generalitat i que la major responsabilitat és, doncs, dels populars. Com ell és un votant dels populars, em tornà a insistir que no, que la culpa la tenia Zapatero, perquè «li ho havia oït dir a Cotino».

El camp no té remei. Els nostres llauradors, abandonats i estafats per tothom, per Zapatero i per Camps, incompresos per la resta de la societat, i de vegades fins i tot pels propis fills i filles, són el mos final d'una estratègia d'abast mundial de les grans multinacionals, que volen controlar la producció i el consum i que, per tant, han decidit que agricultors, com els valencians, els destorben i per tant que s'han d'extingir.

Per a dur endavant aquesta dràstica decisió compten amb les polítiques neoliberals i conservadors i les socialdemòcrates que dominen Europa. En el cas valencià, concretament, amb la confusa i negativa actuació del govern de la Generalitat. I sobre tot, i lamentablement, amb la reacció dels mateixos agricultors que, impotents i abandonats, adopten l'actitud dels corders quan els duen als escorxadors a tallar-los el coll, o siga la mateixa actitud submisa i resignada.

I què fan els nostres sindicats del camp? Em pregunta un altre amic llaurador, que ja s'ha fet massa major per a res i amb qui he compartit projectes i intents de revitalització del món agrari. Doncs, ja ho veiem, fan poca cosa, segurament perquè no es pot fer més. Jo em rebel·le i rabie i per això i com una autoexculpació he optat per fer una cosa, purament testimonial: m'hi he apuntat a la Unió de Llauradors. No tinc ni un camp, però tinc molt d'interés a fer alguna cosa... I és que el camp no té remei, sobre tot perquè els polítics no volen que en tinga.

ESPANYA NO ALÇA EL CAP

ESPANYA NO ALÇA EL CAP
Article publicat a ELPUNT.CAT el sia 20 de juny de 2010


Tinc raons suficients per a no estar preocupat pel destí de la selecció espanyola a Sud-àfrica, entre altres perquè no m'agrada el futbol, però com la major part de la gent que conec em diu coses tan diverses, m'hi ficaré. Uns parlen de coses extravagants sobre l'orgull i sobre l'honra, pel mal resultat del partit contra Suïssa; altres sobre el poc interès posat pels jugadors; algú es refereix a «la nòvia de Casillas»; finalment, sols uns pocs (sector crític) parlen sobre el dineral que ens va a costar tot això. Jo m'he alineat amb aquests darrers.

Pel que diuen els crítics, entre els jugadors i els tècnics, més la gent que va amb les mans a la butxaca i de gorra (Casa Real i polítics) i, sobre tot, per les primes que rebran els jugadors, si guanyen, allò costarà un dineral immens (600.000 euros de prima a cada jugador? És possible?). Doncs, si és així i en les actuals circumstàncies no convé que guanyen, sinó que se'n tornen cap a casa, el més aviat possible, perquè encara arribaran a temps de birbar l'arròs i ens estalviarem un munt de diners, que falta que ens fan.

Per altra banda, veig que entre les 32 seleccions que hi participen hi ha països que reclamen ajuts internacionals per a poder tirar endavant, o que estan passant per uns moments molt crítics. No sols es tracta de països del tercer món, sinó fins i tot d'Europa; per exemple, Grècia. Aleshores, quin sentit té fer dispendis tan extraordinaris, si no poden ni passar casa? Doncs, malgrat que això és així, la tramoia tira endavant; per què? Per l'esport?

Jo supose que darrere de tot el que hi ha és un gran negoci, o siga que d'esport res de res: diners, diners i diners! Crec que aquest gran muntatge del negoci del futbol és tan brut com els dels tinglados immobiliaris, la banca, les grans multinacional de l'energia... O siga, gastar i gastar i quan no ens arribe que ens ajude l'Estat. En fi, un gran negoci més com tots els que «autoritza» la minoria que governa el món, des de Davos, que són precisament els mateixos que decideixen també quan toca la crisi i quan la disbauxa. Com ara toca la crisi i s'ha decidit reduir despeses socials, retallar els sous dels treballadors i restringir el crèdit a les empreses, no s'entén, doncs, que es gasten els diners a mans plenes en això del mundial de futbol. Com quedem?

Altra cosa paral·lela és l'interés dels més «patriotes» a confondre el joc d'onze futbolistes amb l'orgull de la «nació» i fins i tot de la raça, que també els hi ha de racistes. Jo, com no sent en absolut aquesta febre patriòtica ni racial (malgrat que hi ha tants jugadors del Barça en la selecció) preferisc, com he dit al principi, que perden aviat «els nostres» i que se'n tornen cap a casa: ens estalviarem un munt de diners. I l'orgull que se'l posen els patriotes per on els càpiga.

Finalment, vaig a fer-los cas i a defensar els qui opinen que tants diners que es malversen en aquests esdeveniments d'escala mundial, seria millor destinar-los a facilitar l'esport popular, l'esport per a tots, fent instal·lacions per tot arreu, començant pels barris de Sud-àfrica. La gent faria esport, estaria més sana, no confondria ni es deixaria confondre per pseudo-teories patriotes, etc. O siga que mundials no, esport per a tots els barris, sí!

Ja sé que aquests grans esdeveniments futbolístics, com també els Jocs Olímpics, les Exposicions Internacionals, els Viatges Papals... mouen les economies i que el país amfitrió, enguany Sud-àfrica, rep un munt de diners. Però, això és pa per a avui i fam per a demà, perquè els sud-africans, per exemple, continuaran mantenint les enormes bosses de misèria, com ha passat a Mèxic. I què ha passat a Grècia, que malgrat haver tingut els Jocs Olímpics, mira-te'ls ara, uns morts de fam? O a Sevilla, amb tanta collonada de l'Exposició Internacional, què? I a València, ai mare, què? Tanta Fórmula 1, tanta Copa d'Amèrica, tant de Papa per ací, tanta Ciutat de les Ciències... i què? Això qui ho paga, sinó els pobres treballadors, que som nosaltres, als qui finalment ens retallen el sou?

Crec que en altre moment recordí la inscripció que hi ha en una font pública de Madrid, on diu: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se hizo la fuente. No hi ha volta de fulla, i com és així, com els capritxos, encerts i errors dels qui manen, els paguem el poble, crec que està més que justificat que hi haja qui, com jo, no vulga més despeses supèrflues. De tota manera, però, ja sabem que faran el que voldran, així que com és evident que Espanya no alça el cap i que açò va per a llarg, senyores i senyors: agafen-se on puguen, que açò acaba de començar.

QUIMERES DE POBRES

Quimeres de pobres

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 13 de juny de 2'10


Ja està! S'han acabat les nostres pobres quimeres, de voler viure com els rics. A partir d'ara que ningú es faça cap il·lusió, perquè la bona vida (un bon lloc de treball i si és possible de funcionari, un gran pis, la segona residència, un cotxàs, viatges i hotels, escoles de pagament, accions en els bancs, bons restaurants ...), a partir d'ara tot això sols serà, com ha estat sempre, per a la gent privilegiada de grans rendes i sous milionaris. Els pobres haurem de resignar-nos a subsistir i, sobre tot, a confiar que quan morirem anirem al cel, com prometé el Nostre Senyor, que per cert ja deixà dit que «de pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mateu, 26-11). Així que s'han acabat les quimeres.

I per què s'ha produït aquest canvi tan radical? Doncs perquè quan els convenia als poderosos que mangonegen el món, ens havien fet creure que açò era xauxa, i que teníem dret a tot; perquè vivíem l'estat del benestar. I els pobres morts de fam de nosaltres ens ho havíem cregut, perquè ells ens ho posaven fàcil: vinga, consumiu el que tingueu ganes, veniu a per diners i ja ens els tornareu a poc a poc, no us priveu de res, gasteu, gasteu...

Aleshores els convenia que fora així i era així; però ara, que ja no els convé, han dit: alto, ja hi ha prou, s'ha acabat! I s'han acabat els crèdits! I encara més, perquè el que passa és que ara diuen que cobrem massa i, pataplaf, ens retallen els sous, les ajudes socials i ens apugen els preus a poc a poc...

I tots els governs s'han posat a la feina. Ací, en aquest Estat de la pandereta, el paper de botxí li ha tocat a Zapatero, com si haguera estat el Rajoy el president (»Rajoy, que te doy», diu un amic meu, que és poeta), aquesta feina bruta l'hauria haguda de fer el PP, com a Alemanya, que la fa la senyora Merkel, o a Anglaterra, el senyor Cameron. Dic açò perquè als bocamolls populars els ve molt bé la situació per a poder-ho criticar tot i responsabilitzar de tot a Zapatero, i això és vergonyós, perquè han estat, en gran part, les polítiques neoliberals i conservadores les que ens han dut en aquest punt i no sols les socialdemòcrates, que també.

Contràriament, però, al que ens fan a la tropa, als rics no els fan pagar, o paguen molt poquet en comparació... Per què no han començat per ells, que tenen moltíssim i que cobren tant? Per què no han començat pels grans sous dels banquers, dels esportistes d'elit, dels polítics, dels alts funcionaris...? No n'haurien fet prou? L'amic poeta diu que a aquests, si els apreten, s'enfaden i trauen els diners i els envien a paradisos fiscals i encara seria pitjor...

Doncs, si que estem fotuts, perquè, a més a més, allò que els proletaris de tot el món devíem unir-nos ja ha passat a la història, per tant crec que hem retrocedit 100 anys en la història. De manera que, i mentre anem pagant les hipoteques i estrenyent-nos els cinturons, algú haurà de començar a fer propostes, com es feien abans. Les més transcendentals les hauran de formular els pensadors, que caldrà reclamar que ressusciten. Nosaltres, mentrestant, podem fer coses més modestes, com no destinar ni un cèntim a l'església en la declaració de la renda, perquè són uns còmplices, i triar l'opció d'ajudar les organitzacions no governamentals; lamentablement no podem elegir no destinar ni un euro a la monarquia ni a l'exèrcit, però ahí queda això, per a pensar-ne.

I podem fer més coses, com no comprar productes de les grans multinacionals, perquè formen part de la gran maniobra. Algú hauria de fer una llista, com la que m'han dit que hi ha d'empreses que ajuden els israelites, que hauríem de boicotejar, però sols mentre dure la pressió jueva contra Gaza i en general contra els palestins. I com podem fer més coses, vinga, haurem de començar a pensar.

Fa cent anys era més fàcil, perquè les diferències socials eren majors que ara i la dinamita anava que volava, però podem repassar la història, a veure que ens convé d'imitar. En definitiva es tracta que ja que ens consideren uns pobres putxinel·lis, ens resistim tant com puguem. Per exemple, si finalment es convoca una vaga general, cal fer-la, i millor que la dels funcionaris de fa uns dies, que no quedà massa lluïda.

Per acabar em ve a la memòria la sentència de Crist, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que un ric entre al cel. No ho dic perquè servisca de consol, sinó perquè per una vegada m'agradaria que hi haguera cel i que fora veritat el que digué Crist; però com no hi ha, de cel, ni hi ens esperen a ningú, el que s'haja de fer, hem de fer-ho ara, que s'han acabat les nostres quimeres i il·lusions i ens enfrontem a la realiat. Els rics, la bona vida també se la mamen ara.

LA BURCA I LA VAGA DEL DIA 8

La burca i la vaga del dia 8

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 6 de juny de 2010

Tot l'enrenou que s'ha organitzat per aquestes contrades, sobre l'ús de la burca de les musulmanes, és un absurd i demostra com som els europeus d'hipòcrites, quan volem. Perquè malgrat la sorpresa que ens produeix veure alguna musulmana vestida de la manera com ho fan, això no deixa de ser tan folklòric com algun vestit típic dels nostres pobles (veieu el Costumari Català, d'Amades), o una hare krisna tocant els platerets.

Estic segur que si en lloc de musulmanes el burca l'hagueren començat a promocionar en una desfilada de models a París (que ningú s'estranye, perquè recorde haver vist alguna proposta aproximativa), ningú faria tants escarafalls, ni proposaria la barbaritat de la seua prohibició. La raó de tanta animadversió contra la burca no és altra que és un vestit de musulmanes i per tant és per racisme.

I encara més, perquè no tenint-ne prou amb la burca hi ha qui intenta prohibir la hijab, que és com la mantellina que es posen les catòliques per anar a veure el Papa, i fins i tot el xador, que és com l'hàbit de les monges ursulines. Per quina raó, si no és per racisme doncs, es poden vestir les dones europees, si volen, com els dóna la gana, i a altres se'ls vol imposar unes limitacions?

Diuen que la burca és una imposició dels homes a les dones, com una obligació alcorànica, però això no és cert, perquè la imposició és únicament talibànica, des de meitat del segle passat, i no totes les musulmanes la utilitzen, sinó algunes afganeses i pakistaneses. Concretament a tot Europa es podran comptar amb els dits d'una mà, com qui diu, les qui utilitzen la burca. L'escàndol i l'alarmisme sobre aquest tema és, doncs, innecessari i obeeix a raons polítiques i d'oportunitat.

Evidentment, en aquesta part del món ens crida molt l'atenció veure dones tan tapades, perquè les nostres dones fan a l'inrevés i cada dia van més destapades. No fa molts anys, però, la cosa no hauria estat tan estranya, perquè la gent de la meua edat recordem perfectament les nostres àvies, i les tietes grans, tapades des del cap fins als peus i de negre, o siga que no duien burca, però gairebé. I els cartells a les portes de les esglésies ordenant que les dones vestiren «con velo, medias, manga larga y vestido honesto»....

Per tant, jo crec que és una qüestió de temps, una o dues generacions, que aquest extremisme en el vestit d'algunes musulmanes començarà a canviar. Fer, però, de tot açò un problema, és perquè es vol. I és curiós, en aquest sentit de problematitzar i de voler imposar prohibicions, que les propostes isquen dels sectors més dretans, encara que també hi ha de socialistes que s'apunten a la repressió.

Tot plegat pense que és un error que a Europa, on disposem de llibertats de tot, ningú vulga imposar prohibicions de res. Si ací cadascú es vesteix com vol, i es desvesteix, sobre tot les nostres dones, per la seua part, les musulmanes, les budistes, les quàqueres, qui siga, no ha de poder vestir-se com crega més convenient, també?

Però, ¿i si és que les musulmanes visten amb aquests vels, no per voluntat pròpia, sinó per una imposició dels homes, que les obliguen a fer res en contra de la seua voluntat? És possible, segurament serà així, però això és una altra cosa, que s'haurà de solucionar mitjançant l'educació, o la justícia si ningú fa cap delicte, però no crec que prohibint burques, nicabs i xadors, s'aconseguisca que qui tiranitze una dona deixe de fer-ho. En el cas contrari, per exemple, hi ha les jovenetes que són tiranitzades i explotades pels seus alcavots i obligades a prostituir-se per les carreteres, que van pràcticament despullades. Per tant l'explotació i la humiliació de les dones no depén del vestit que porten o deixen de portar, sinó d'altres coses, com la cultura política....

Acabe anunciant que el dia 8 faré vaga. Resumint-ho molt, la faré no perquè em rebaixen el sou, a mi i a tota la meua família, sinó per altra cosa. Sembla que la crisi que ens ha caigut a sobre fa inevitable que ens estrenyem els cinturons, perquè tots en som de responsables (la setmana que ve m'explicaré). La vaga la faré en protesta que la crisi sols la paguem nosaltres, els treballadors, mentre que als privilegiats (ricots, banquers, grans fortunes, polítics...) el que els faran seran cusquerelles, o siga res; perquè estic convençut que els responsables d'aquesta crisi no pagaran ni xapa. Tampoc crec que els polítics vagen a actuar amb més prudència i austeritat, en lloc de tirar amb pólvora de rei, com han fet aquests anys; dels polítics sols podem esperar algun gest, algun estalvi de cara a la galeria, perquè continuaran malversant els diners de tots. Per tant, com no estic d'acord que això siga així i que tot continue igual, per això faré vaga el dia 8.