GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 29 d'agost de 2010

Fa no res, totes les administracions tiraven amb pólvora de rei, gastant sense mesura i a compte, com si el crèdit fora il·limitat. Les obres més infructuoses creixien com els bolets; els PAIs més increïbles i agressors omplien la geografia i les butxaques dels especuladors; i els esdeveniments més extravagants ocupaven les pàgines dels diaris. De tot plegat eixien les corresponents comissions, quantitats milionàries que anaven a parar als comptes bancaris d'alguns polítics i «amiguitos del alma»... Era l'hòstia! Doncs, com s'han acabat els duros s'ha acabat la festa i ara tot són lamentacions i tirar-se la culpa els uns als altres.

Els bons governants no són els que saben gastar, sinó els que saben gastar bé (i sense posar la mà a la caixa) i, sobre tot, els que saben prevenir i gestionar les crisis, quan venen. Ara és el moment de veure com s'ho fan els que ens han posat en el merder, per a sortir-se'n. Ja veurem, perquè jo sóc escèptic que els mateixos polítics que sense el més mínim sentit de la realitat actuaven, com a sàtrapes, quadrant els saldos amb crèdits bancaris a l'alça, ara hagen d'enginyar res, sobre tot perquè recórrer als bancs jo no ho poden tornar a fer: se'ls ha acabat el crèdit!

Les crisis, però, es van gestant a poc a poc i al llarg dels anys, dins del sistema en què vivim. Per exemple, l'actual gran fallida de la Generalitat, començà a gestionar-se amb la política grandiloqüent i desvergonyida de Zaplana, que Camps ha elevada al súmmum. Els governs populars que hem tingut i tenim a València, Castelló i Alacant, quina poca vergonya!, són evidents exemples de dispensi embogit, de foment de l'especulació i finalment de corrupció. El fet que tots els alts càrrecs estiguen sota actuació judicial no és cap coincidència.

Més a prop, els sillers i les silleres tenim un altre exemple en el cas de l'actual govern de Baixauli, que serà, possiblement, el més fosc i més malversador de tota la democràcia. Els regidors de l'oposició ens havien de detallar en quants milions d'euros estem empenyorats i per quants anys. I com a Baixauli se li acabà ja fa temps la possibilitat de culpar de res el govern quadripartit, ara d'afrontar les responsabilitats: qui té la culpa que no hi haja un euro en la caixa municipal?

Ja sabem que cada polític tracta de culpar els altres, cosa que fan insistentment els populars, que de tot responsabilitzen Zapatero, de la mateixa manera que els socialistes acusen els populars. Finalment faltava saber a qui responsabilitza Baixauli de la situació per la qual travessa l'ajuntament i curiosament, Baixauli, com els del PP, també culpa a Zapatero, perquè «no esperava la reducció del finançament de l'Estat», i perquè la decisió del govern socialista de deixar-los penjats i sense subvencions «ens ha deixat a tots tocats en la tresoreria» (Levante, 11 d'agost).

Pense que el que han de fer els polítics és afrontar la realitat i reconèixer que hem arribat en aquest estat de coses perquè s'ha actuat amb imprevisió, amb eufòria injustificada, amb inconsciència i sense saber-la veure vindre o no voler-la veure vindre, la crisi. Això val tant per al govern central, com per al govern de la Generalitat, però tornem al cas de Silla, perquè quan tothom sabia de la crisi de la construcció (una font d'ingressos municipals importantíssima), dels índex d'atur en augment, i de les fallides empresarials, Baixauli féu uns pressupostos irreals i unflats, «continuistes», segons Melero. En conseqüència, encara no havia passat un mes que s'havien aprovat, Baixauli ha hagut de començar a fer «retallades», segons ha confessat, i malgrat tot no li'n queda ni un duro.

He dit que el bon polític és el que sap gastar bé, el que sap governar quan hi ha crisi i el que sap prevenir. Vull acabar posant un exemple de previsió, en el qual lamente estar al mig, per recordar que gràcies a la insistència del meu partit, el Bloc, que sabérem prevenir fa molts anys el perill, cada dia major, de les inundacions de Silla i que denunciàrem que la responsabilitat era de les obres públiques mal executades per l'administració (carreteres i trens, fonamentalment), gràcies a aquella previsió i a la nostra insistència, finalment tots els partits han acceptat la nostra tesi (el darrer en acceptar-la, per cert, ha estat Baixauli). En conseqüència, tenim en execució unes obres milionàries, a càrrec de l'administració, que seran la salvació de Silla. Això és previsió!

I encara més, i ho pose com un exemple de bona gestió: si s'han aconseguit aquestes milionàries obres a càrrec de l'administració, ha estat gràcies al govern del quadripartit, perquè era la condició que posàvem el Bloc. Lamentablement, els partits que formàrem el quadripartit han optat per silenciar la magnífica oportunitat que fou aquell pacte, al menys en el cas que conte; errors al marge. Com especialment la gent del meu partit sent recança del quadripartit i especialment dels quatre anys que vaig ser alcalde, per això mateix reivindique la previsió que tinguérem, aprovant aquelles obres, que Silla, pel nostre compte, mai no hauríem pogut fer. La nostra previsió, doncs, front a les improvisacions del govern de Baixauli i la seua barreja de regidors, trànsfugues inclosos, és més que evident. Com jo crec més en el judici de la història que en la histèria, he cregut que valia la pena de recordar-ho i, evidentment, que jutge la història.

MISTERI D'ELX

Patronat del Misteri d’Elx
Valencià de l’Any 1988

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.44-45

La manifestació cultural en llengua catalana més important de les que conservem és, sense cap dubte, el drama sacrolíric cantat cada any a Elx, conegut pel Misteri. Malgrat tots els entrebancs que s’han hagut de superar al llarg dels segles, entre els quals el fet que el text siga escrit en llengua catalana, la fidelitat d’Elx a la llengua en què s’escrigué i s’ha mantingut és ja tot un misteri. No és ací el lloc de fer ni un resum de la temàtica, ni un estudi de mariologia, ni dels valors musicals i escenogràfics de la representació, perquè els motius pels quals la Fundació Huguet atorgà el seu premi de Valencià de l’Any (1988) al Patronat del Misteri, tenen a veure, precisament amb la llengua, i com són els ciutadans d’Elx els qui intervenen i canten en la representació, el premi és també un reconeixement i un agraïment a tota la ciutat, no debades si el text s’ha mantingut ha estat gràcies a l’interés popular i socialitzat dels veïns de la ciutat més meridional dels territoris de llengua catalana (on ja en l’època foral es parlava “el més bell catalanesc del món”, segons Ramon Montaner).

Al llarg de la història, les representacions del Misteri han hagut de superar moments difícils, intents de revisar el seu contingut, prohibicions, però la voluntat elxana ho superà tot, inclús la prohibició canònica de les celebracions teatrals als interiors de les esglésies, del Concili de Trento (1545-1563) i del primer sínode del bisbat d’Oriola (1569). Fou precisament el Consell municipal d’Elx que insistí, davant la Santa Seu, defensant la llarga tradició de les representacions del Misteri, fins aconseguir un rescripte pontifici d’Urbà VIII (1632), que autoritzava la representació i ordenava a les autoritats eclesiàstiques que no intentaren “molestar, vexar, destorbar o inquietar en cap manera” la representació. De fet és l’única representació teatral que se celebra a tot el món catòlic.

L’esforç d’Elx i la decidida voluntat a preservar la seua Festa, sense ingerències alienes, ni del mateix bisbat, ha estat fonamental per al manteniment tant del text en la seua forma més genuïna, com de l’escenografia. Fins i tot en els anys de decadència (finals del segle XVIII a principis del XX) el Misteri se seguia representant, malgrat que sense els ajuts oficials de què havia gaudit. La falta de subvencions obligà també a prescindir de cantors i de musics professionals, una mesura que alhora induïa a la participació de la gent i dels músics aficionats de la població.

Amb la Renaixença començà el reconeixement del Misteri, com en general de la llengua i de la literatura catalana al País Valencià. Les denúncies d’erudits com Teodor Llorente i altres visitants il·lustres van a provocar que les autoritats reconsiderassen la seua actitud, i així es creà la Junta Protectora de la Festa i es restaurà la representació (1924). Posteriorment, el govern de la República atorgà el reconeixement de Monument Nacional de la Festa (1931), posant el Misteri sota la tutela de la Junta Nacional de Música i Teatros Líricos, cosa que fou providencial per a superar els debats polítics entre els contraris a la participació municipal i els partidaris. Posteriorment a la Guerra Civil es creà la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, transformada el 1948 en el Patronat Nacional del Misteri d’Elx i el 1980, el Ministeri d’Informació i Turisme declarà el Misteri Festa d'Interès Turístic Internacional.
L’interés del Misteri li ha reportat una sèrie de reconeixements nacionals i internacionals i entre els més significatius, el del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, que ha declarat el Misteri Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (2001). El Patronat del Misteri és Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987); té la Corbata de l'Ordre de Alfons X el Savi del Ministeri d'Educació i Ciència (1988) i la Corbata de l'Ordre d’Isabel la Catòlica del Ministeri d'Afers Exteriors (1990). Finalment, la Universitat Miguel Hernandez, d’Elx, ha creat la càtedra Misteri d’Elx.
Amb paraules de Joan Fuster “la festa popular viva reviu la tradició docta, i l’alegria pietosa local s’uneix als signes més immediats d’una cultura resistent, i els residus de les velles litúrgies connecten amb l’àmbit de treball de cada dia, i tot té la seguretat ambigua i a la vegada eloqüent dels grans episodis col·lectius”. El reconeixement com a entitat Valenciana de l’Any, que li atorgà la Fundació Huguet, el 1988, ho fou perquè durant tants anys el Misteri ha estat l’única aparició pública, oficial, digna i solemne de la llengua catalana al País Valencià i perquè el Misteri és l’esforç col·lectiu d’un poble, el d’Elx, que ha sabut mantenir la llengua de toT.

FRANCESC FERRER PASTOR

Francesc Ferrer Pastor
Valencià de l’Any 1998

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.67-68

La trajectòria de Ferrer Pastor (La Font d’en Carròs, 1918- València, 2000) i la seua obra estan profundament vinculades a l’estudi de la llengua, especialment a la lexicografia que materialitza amb l’elaboració de diversos diccionaris, que han estat fonamentals en tot el procés de recuperació de la llengua catalana de la segona part del segle XX. Inicia la seua formació de la mà de l’il·lustre gramàtic i mestre Carles Salvador, amb qui col·labora en la redacció i publicació de la Gramàtica, i també ho fa en la docència a Lo Rat Penat, a partir de 1948. Uns anys més tard, Ferrer Pastor publica el Diccionari de la rima (1956, reeditat en 1980) que és un diccionari singular i operatiu per a la poesia rimada, perquè ordena les entrades per l’acabament dels mots. L’obra més popular i possiblement més eficaç de Ferrer Pastor són els seus vocabularis: el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1960; el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1967; el Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà, de 1967. De tots ells se n’han fet múltiples edicions, que han estat amplament difosos, tant que possiblement n’hi ha algun exemplar a la major part de les cases valencianes. S’ha parlat poc, però convé que se sàpiga, que Ferrer Pastor cedí els drets d’autor per a activitats valencianistes, encara que mai s’ha fet cap balanç del resultat d’aquestes edicions. Posteriorment publica Lliçons d’ortografia (1973). Ja en la dècada de 1980 publica un Diccionari general i un Diccionari valencià escolar. A més de contes per a infants: Per què el rei Gaspar té els cabells blancs. L’abella baralladisa. Car all, car all, carall. I altres publicacions menors de divulgació de matèria valencianista i flolklòrica.

Ferrer Pastor sabia, des que començà a treballar amb Carles Salvador, que els tres instruments més importants per a la normalització de la llengua són l’ortografia, la gramàtica i el diccionari.. Ja s’havia guanyat la batalla de l’ortografia, amb la signatura de les Normes de Castelló, en 1932; disposàvem de les gramàtiques de Carles Salvador, de Sanchis Guarner i d’Enric Valor, però faltava el diccionari que fos manual i assequible. Ferrer Pastor va decidir dedicar-se exclusivament a aquesta tasca, malgrat les enormes dificultats que tenia aquest treball, tant tècniques com econòmiques, que ell sabé superar. Tot plegat, el resultat fou magnífic, perquè encara que segueix el diccionari de Fabra, el complementa amb nombroses formes valencianes genuïnes, que ell sabé recollir des de la seua comarca de la Safor, fins per tot arreu del País, que ell coneix molt bé.

L’obra de Ferrer Pastor és, doncs, una gran obra, que mai li agrairem com cal, producte, com diu Sanchis Guarner d’un “col·lega en l’estudi amorós de la llengua i vell i infatigable company en la tasca de lluitar pel redreçament comunitari del poble valencià, autodidacta gairebé però molt laboriós i ben orientat, home altruista i d’un patriotisme exemplar i generós” (pròleg al Diccionari de la rima).

Un resum de la importància i del valor de Ferrer Pastor per al País és el que féu el rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, en l’acte de comiat de les seues despulles:
Francesc Ferrer Pastor ha estat sempre lligat al món de les paraules, de l'edició, de la impremta. Ha viscut, com molt altres ciutadans que decidiren no dimitir de la seua condició de valencians, la incomprensió d'alguns sectors. Formava part d'aquest grapat de patriarques de les lletres valencianes que varen mantindre encesa la flama de la dignitat valencianista en temps molt difícils. I va optar per combatre la incomprensió i la ignorància amb l'única arma de la lletra impresa. Un clàssic grec va afirmar: "La paraula, malgrat ésser el més invisible dels objectes, pot aconseguir les més grans empreses". Els valencians hem capgirat la nefasta realitat valenciana de només unes dècades amb el diàleg. És a dir, amb paraules.

Ferrer Pastor fou guardonat amb el Premi de les Lletres Valencianes per la Generalitat de València (1994) i amb la Medalla de la Universitat de València (2000). Finalment, la Fundació Huguet li atorgà el seu nomenament de Valencià de l’Any en reconeixement i agraïment a la seua tasca de lexicòleg, per la transcendència de la seua activitat i per l’alt significat social i valencianista de la seua obra.

TÀVECS A MANTA

Tàvecs a manta...

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 1/8/2010

Com aquest és el darrer article, fins el 15 d'agost, perquè el director em dóna quinze dies de vacances, m'acomiadaré recordant uns quants personatges, que estan protagonitzant situacions molt vergonyants i políticament perilloses, als qui dic tàvecs perquè les seues són picades similars. Començaré pel president dels populars, a qui hem de batejar com a Dr. No, perquè a tot diu que no: a l'Estatut de Catalunya, a la llei de l'avortament, a l'ús al Senat de les llengües altres que el castellà, etcètera, a tot! Ara mateix diu que no a una llei del Parlament de Catalunya, que prohibeix les curses de bous!

Cada vegada que diu que no, dóna unes raons, que són la consigna del dia per als seus correligionaris, que tots repeteixen com a papagais, començant per la despentinada que li fa de portaveu a les Corts. Mantenir, però, el no pel no, el fa incórrer en contradiccions solemnes. Per exemple, en el cas de la llei antitaurina catalana invoca la defensa del dret dels partidaris a fer córrer la sang dels bous i finalment a matar-los, entre horribles sofriments i no li importa el dret dels qui no volen que es faça patir els animals; com tampoc li importen els drets dels animals. Amb la llei de l'avortament, però, fa tot el contrari perquè no respecta els drets de la dóna a decidir el que vol fer amb el seu cos, i diu que sols respecta el que mana l'església...

Més contradiccions, per exemple ha demanat el coll dels enemics, com el del ministre que anà de cacera, de gorra i sense permís d'escopeta, i ara no fa fora el president de la Diputació de Castelló. Fins a quan seguirà protegint-lo? El conseller Blasco ja ha dit que fins que el seu cas, que recorreran, arribe a Estrasburg... I mira quina cara més dura la d'aquest personatge, ara que pense, que ha virat des del FRAP al PP, passant pel PSOE, i va donant faltes i bones.

El mateix li podem demanar de l'altre president de Diputació, el d'Alacant. Tampoc el va a fer fora, tenint com té a les espatlles l'escàndol que ha eixit a la llum aquests dies? I al president de la Generalitat i tota la camarilla, també els aplica la presumpció d'innocència, malgrat tot el que se sap? Si sols per haver-li dit «cariñito de mi alma» a un senyor amb bigotis n'havia d'haver hagut prou, què fa el Dr. No protegint a Camps?

La situació és «asquerosa» (dir que és fastigosa fa massa fi, dir que és repugnant és massa culte; per una vegada m'agrada un terme castellà: asquerosa!). Els polítics populars, començant pel seu cap, es tapen entre ells miserablement i recorren a mil martingales; la «justícia» la tenen de la part; menteixen descaradament... I encara la majoria dels mortals contribuents els aplaudeixen, i els voten, segons les enquestes. Quin home més fi, xica, i què bé parla! A mi em fa molta gràcia, perquè és molt pla, xica! Té careta de sant! Un dia vingué a les festes i es menjà un plat de caldereta i va repetir! Xica, xica, tan elegant. Quina vergonya de poble!

Lamentablement, enfront d'aquest singular i tragicòmic Dr. No no hi ha cap James Bond, encara que probablement Zapatero s'ho haurà cregut alguna vegada. Zapatero és un milhomes de fantasia, que a tot estirar pot sentir-se Peter Pan, o encara el Pardal Guillat. És la desgràcia que estem patint, que no hi ha res a una banda, sinó misèria moral, ni tampoc res a l'altra, sinó misèria mental. Doncs, en aquesta situació, què fem? Ens tirem a la beguda? I encara gràcies que, per l'entremig, hi ha en Duran i Lleida!

La nòmina de tàvecs que volia tocar és llarga, per exemple, voldria dir la meua sobre els socialistes valencians, començant per Alarte, que és l'hòstia, tu. I dir que són faves i uns pelacanyes. I volia tocar el cas de l'alcalde socialista del meu poble, que és Silla, o siga de Francesc Baixauli, que amb un atur jove del 40% a la ciutat se'n va a França de vacances, quan la resta d'alcaldes de la comarca s'ho faran a Cullera, més o manco... Aquesta observació me l'ha feta un jove que, desesperat per la situació familiar, va darrere d'ell demanant-li feina, «però com no tinc carnet del partit», em diu...

I volia posar-me a dir i a no parar dels capellans, que han anunciat que tornaran a l'antic sermó antisexual de la meua joventut, cosa en la qual fracassaren i fracassaran estrepitosament. No sé si recorden que quan el Papa polonès viatjà a Xile, li varen omplir l'estadi de Valparaiso de gent jove. Allò estava a vessar; el Papa començà a demanar-los a crits: veritat que esteu contra la injustícia? I tot l'estadi explotà en un clam (com el del Barça): siií! Veritat que esteu contra la fam en el món? I tot l'estadi: siií! Veritat que esteu contra l'opressió?: siií! I embalat com anava, el Papa degué pensar, ara és la meua, i els aventa: veritat que esteu contra el sexe? I l'estadi en massa exclama: nooo! El Papa emmudí en sec, sorprès i sort que allí estaven els cors parroquials, que començaren a cantar... Les televisions interromperen la retransmissió.

I finalment volia comentar alguna cosa de l'Eliseu Climent, de tot això dels milions i milions que ha rebut i no ha justificat. Però hi haurà temps quan tornem de vacances. Mentrestant llegiu la premsa, tingueu bones vacances, aneu amb molt d'ull amb els tàvecs, i fins el 15 d'agost.