SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

Article publicat a elpunt.cat el dia 31 d'octubre de 2010

Estic segur que, amb tot el que li han dit, l'alcalde de Valladolid se n'ha penedit de les seues impertinents paraules sobre la ministra Leire Pajín, però, únicament se n'ha penedit d'haver-ho dit, no de pensar-ho. Al remat aquell alcalde és del PP, o siga un reaccionari, fatxa i masclista, com la majoria que conec. La reacció de la ministra, dels socialistes i en general del món progre, ha estat lògica i justa. Ara bé, com ja no tenen en actiu el senyor Alfonso Guerra, la reacció més que justa els ha quedat justeta i prou: que es disculpe públicament, li han demanat. A bon hora, si haguera estat al revés, els populars se n'haurien conformat, amb unes simples disculpes; tot al contrari, haurien descarregat les bateries amb bombardejos i tot.

En general, en el conjunt d'aquest Estat de la pandereta, a dir exabruptes com a manipular l'opinió pública, guanyen, ara per ara, els populars. La senyora Aguirre, que és una mestra i una bruixa; els populars valencianos, que són uns beatos furtamantes; el mateix Rajoy-que te doy, el Gonzàlez Pons i la despentinada Soraia, la senyora Cospedal... Tots a una i repetint la consigna, encara que siga mentida, són uns mestres.

Per exemple, acusen els socialistes pel tema de Benidorm (que és un cas evident de transfuguisme), mentre callen els seus casos de transfuguisme a Dénia, la Vila Joiosa, la Vall de Laguar, Mislata, el Puig... Quin cinisme! Al respecte i curiosament, i excepcionalment, estic d'acord amb el que ha fet Alarte, reptant els populars que si comencen pels seus casos de transfuguisme, ell farà fora el de Benidorm. És l'única cosa sensata que li he sentit fins ara; a veure si continua la ratxa.

I estan els temes de la corrupció, dels quals ja estic cansat d'explicar el que pense, així com dels polítics corruptes i beatos que ens han tocat en la tómbola valenciana. Aquest no és un tema preocupant i prou, perquè en realitat la corrupció és un tema d'Estat, i encara ho és més per la pobra i discreta reacció dels socialistes. És clar que, de vegades, quan els fiscals i la policia estiren de la manta apareixen alguns socialistes enredats en la mateixa madeixa, com està passant a Alacant i la Vega Baixa. Per això serà que els socialistes no insisteixen més?

D'altra banda, i tractant de ser objectiu, crida l'atenció el comportament dels mitjans de comunicació, que controlen uns i altres. Ací els socialistes també baden. Per exemple, no heu notat que les televisions estatals donen més protagonisme als populars, que no al revés, les televisions populars als socialistes? El cas de Canal 9 és paradigmàtic, una televisió que paguem i patim els valencians, manipulada barroerament i sense límits pels populars, que sols informa d'allò que convé als populars...

Com també és cert que ni uns mitjans ni els altres informen res o molt poc dels qui no som ni dels uns ni dels altres, o siga dels nacionalistes, per tot plegat, doncs, de vegades pense que estem perduts i que açò no té remei. Com ens toca, però, confiar que la gent reaccionarà algun dia, per exemple en les eleccions de maig, haurem de continuar desconfiant dels populars de morro fort i dels socialistes de morro fluix i insistint en nosaltres, els nacionalistes... I que visca la Mare de Déu, com ha dit Morera a les Corts.

QUINA VERGONYA

QUINA VERGONYA

Article publicat a elpunt.cat el dia 24 d'octubre de 2010

Només faltava això, que posaren mà a la caixa dels ajuts a les ONG. No n'han tingut prou amb tot el que han pispat en el cas Fabra, en el cas Gürtel, en el cas del fem del Baix Segura, i en tants casos d'urbanisme, d'Emarsa, de contractacions irregulars, de visites papals, etc. No n'han tingut prou, que encara faltava el conseller Blasco, segons està publicant la premsa. Quina poca vergonya! Fer negoci amb els ajuts destinats a les organitzacions no governamentals, que estan ajudant la gent més desemparada del món, això és molt pitjor, infinitament pitjor, que fer negoci amb el Papa, amb el Canal 9, amb els regals multimilionaris a canvi de contractacions... No els cau la cara de vergonya?

Sembla que no, que no els cau la cara de vergonya, perquè no en tenen de vergonya. I s'excusen entre ells, i es protegeixen entre ells. Són una màfia! Per exemple, quan li tocà rebre a Camps, Blasco isqué a donar la cara per ell, assegurant que el President estava més net que una patena i que era més pur que una verge; ara, com al qui han pillat és a Blasco, és Camps qui dóna la cara per ell. Quina garantia que ofereixen, no? Quina ironia! I com la justícia és lenta en segons quins casos, i els jutges, que són amics, sols veuen el que volen veure, i els advocats lien la troca, perquè cobren a càrrec de l'erari públic, la cosa va com va... I, mentrestant, cada diumenge van a missa i el retor els absol...

La gent, per la nostra banda, continuem en la figuera. Segons les enquestes, sembla que ningú li dóna cap importància als fets de corrupció que denuncia la premsa, i que la gent tornarà a votar a aquests poca-solta. I per si faltava poc, els socialistes, que s'assabenten de les coses que passen perquè les lligen el diari, malgrat que la seua feina és de vigilar el govern, què?... En definitiva: que tot és una gran vergonya, senyors, una gran vergonya!

La situació, però, ara és la mateixa que tot al llarg de la història, o siga que, en general i arreu del món, els que manen fan el que fan perquè tenen una certa impunitat, mentre que els manats, o siga el poble, per un no res ja tenim la policia a sobre; podem pensar, doncs, que aquest món, a més d'una vergonya, és una merda. Els que manen roben més als pobres que no a l'inrevés, els pobres als rics, però la justícia és més diligent en un cas que en l'altre, per no dir que actua injustament, perquè els rics i els polítics sempre s'escapen.

Pels anys seixanta, curiosament quan Blasco era del FRAP, nosaltres creiem que això era així perquè no hi havia democràcia i suposàvem que quan acabaria el franquisme i tindríem llibertat començaríem a viure en un món més just... Merda! Ja fa trenta-cinc anys que Franco estirà la pota per la gràcia de Déu, perquè ho féu al llit i reconfortat amb els sagraments, i encara uns dies després d'haver signat les seues darreres penes de mort, i tot continua igual: els feixistes ara, disfressats de demòcrates, quan es descuren i ensenyen les vergonyes, se les tapen i continuen, perquè saben que el poble, d'ací uns mesos, els tornarà a votar.

DIA DE LA RAÇA

DIA DE LA RAÇA

Article publicat a elpunt.cat el dia 17 d'octubre de 2010

Com les coses de l'escola et marquen per a tota la vida, jo conserve un mal record d'algun dels mestres que vaig tindre, pels anys quaranta. Aquells eren uns mestres franquistes, que conformaven el principal pilar en què es sustentava el règim: adoctrinaven les criatures! Ara, però, el magisteri ha evolucionat molt i els mestres ja no són com abans, malgrat que encara puga quedar algun cavernícola en exercici.

Entre les múltiples commemoracions que celebraven, mitjançant les quals ens arengaven, hi havia la del dia de la Raza, commemorant que Colom descobrí Amèrica. Ja podeu imaginar les mentides que ens deien sobre aquell famós Descubrimiento i sobre la conquesta dels indis i, per tant, quan anys a venir vaig poder saber la veritat històrica de tot allò i tot el que patiren els indis, em posí del seu costat i en contra de tot el que m'havien explicat a l'escola, la Pilarica inclosa.

Allò, però, no s'ha acabat i ells continuen fent festa, que ara diuen de la Hispanidad. I com aleshores, ens obliguen a secundar-los a la força, raó per la qual cada any manifeste el meu rebuig escrivint alguna cosa i fent algun comentari a amics i alumnes. Els anys que he estat alcalde de Silla ho he pogut fer especialment, perquè em neguí a pagar cap piscolabis commemoratiu, a la caserna de la Guàrdia Civil, com havien fet i tornen a fer els altres alcaldes. Així que, per aquestes raons, i per altres, tot el que fan aquest dia em resulta aliè i rebutjable.

Enguany s'ha donat el cas que, com fan engolir a tothom, per la tele i per la premsa, les seues desfilades i misses, no han pogut amagar la sonora xiuladissa que uns quants patriotes de la raça dedicaren a Zapatero, sense respectar ni als difunts. A mi allò em deixà indiferent i és raonable, que es fota en Zapatero, pensí, però, no ho és que a Rajoy, a l'Aguirre i altres dirigents populars els haja semblat bé. Però així estan les coses i ja veurem com reaccionen els populars quan els toque rebre.

Tot plegat, però, tot l'espectacle ha resultat esperpèntic i genuïnament espanyol, o siga que nosaltres no hi tenim res a veure i, per tant, nosaltres no havíem de fer aquesta festa i que em perdone la Pilarica i la branca aragonesa de la meua família, que per ells no va.

DICCIONARIS I SEXE

DICCIONARIS I SEXE

Article publicat a elpunt.cat, el dia 10 d'octubre ded 2010

L'aparició d'un diccionari d'onomatopeies i d'interjeccions en català (Riera-Eures i Sanjaume), m'ha interessat i l'he comprat. En primer lloc perquè podia ser-me d'utilitat per a fer els encreuats que publique cada dia. Com sabem els qui ens hi dediquem, de tant en tant ens surten al pas paraules com “hop” (el que fa el cavallet al circ), o “hip” (hip, hip, hurra, el xofer no carbura), o “xit” (xit, calleu...) i ens desconcerta que no estiguen recollides als diccionaris. Evidentment, és que volem tenir garanties que no fem res que no siga adequat, ja que sabem que alguns mestres n'utilitzen com a eines didàctiques; moltes gràcies. Pense que aquest diccionari, amb les aportacions que fa, em resultarà molt útil, doncs.

Ah, però en segon lloc m'he entretingut també, i per curiositat, a buscar expressions i onomatopeies de caràcter sexual. No és que estiga obsessionat pel tema, a la meua edat, sinó que tinc la curiositat. El diccionari posa exemples de totes les accepcions, com fan els diccionaris, perquè quede ben clara la semàntica, però en aquest diccionari no n'hi han de caire sexual. Ni en el cas de “ai”, amb què expressem dolor físic, pena, tristesa, contrarietat, por, alegria, estranyesa, amenaça, angúnia, avorriment, etc., es fa cap al·lusió al sexe, a excepció, potser, de “ai, canvia de canal, que és molt desagradable això...”, que ves a saber el que volien dir els autors; la resta d'exemples són insubstancials: “ai, ai, que et quedaràs sense postres”, “ai! cantes tan bé...”. Ni amb “oh”, amb què expressem sorpresa i admiració, compassió, tendresa, dolor, desil·lusió, pena, alegria, por, desaprovació o indignació: “oh, quin concert...”; “oh, que bé que hages vingut”; “oh, oh, oh! és indignant”, etc. Res de sexe. Ni amb “ui”, ni amb cap altra interjecció. Segons aquest llibre, per a referir-nos al sexe de manera explícita sols tenim el “nyaca-nyaca” per a copular i posa l'exemple: “Un bon sopar, nyaca-nyaca i a dormir”. Qualsevol que s'hi interesse pel tema sexual, doncs, pot pensar que en català no diem ni piu, quan follem.

Jo ja fa temps que havia observat que ni en vocabularis de l'argot de la delinqüència, ni en diccionaris d'expressions i frases fetes, ni en els diccionaris generals, tampoc no es recollien exemples de fornicacions catalanes, ni d'expressions sexuals explícites. Per exemple, no n'he trobat cap que reculla que tira més un pèl de figa que una maroma de barco (sic). Un vocabulari que podia haver estat una excepció, a la vista del títol tan graciós, és el Bocavulvari de Pep Vila, que no deixa de ser, però, un recull de versets, frases amb doble intenció i fins i tot jaculatòries. O siga que tot això em fa pensar que som uns primmirats de merda.

Amb tant de mirament, però, no normalitzarem res, perquè si volem una llengua normalitzada, ara que ja està definitivament normativitzada, haurem de fer-la útil per a tots els aspectes de la vida i, per tant, els qui es dediquen a fer compilacions i reculls orals, que finalment acaben en diccionaris, haurien de tindre en compte que tot això de la bragueta també existeix i que és important. L'Institut d'Estudis Catalans i a continuació l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, haurien, doncs, d'espavilar-se a revisar aquesta part del vocabulari secret i a fer-hi incorporacions.

Supose que, per fortuna, a l'hora de la veritat els escriptors més descarats, com Ferran Torrent o Quim Monzó, i els qui escriuen literatura eròtica, no es preocuparan massa pels diccionaris; però, alerta! perquè ho poden fer els correctors, que tot allò que no troben codificat ho rebutgen. Els diccionaris, que són un dels grans pilars de la normalització d'una llengua, són compilacions obertes, o han d'ésser-ho, on s'han d'anar encabint les paraules que no hi figuren, però que existeixen perquè les utilitzem oralment. Allò dels diccionaris censurats (autocensurats) tingué una explicació quan els feien persones tan circumspectes com mossèn Alcover, o el senyor Moll, o el senyor Fabra... Aleshores sí que es podia entendre tant de mirament, però ara, això ara no té cap sentit. Al pa, pa i al vi, vi.

QUI HA GUANYAT LA VAGA?

QUI HA GUANYAT LA VAGA?

Article publicat a elpunt.cat el dia 4 d'octubre de 2010

Com si haguera estat un partit de futbol, alguns polítics i comentaristes s'han dedicat a senyalar, cadascú des dels propis prejudicis, qui ha guanyat i qui ha perdut la vaga general del dia 29 de setembre. Com gairebé la majoria són antisindicalistes, això eliminava els sindicats com a guanyadors, però com també són antizapateristes, doncs també havia d'eixir perdent Zapatero i per tant no podia quedar clar qui era, definitivament, el guanyador. Rajoy però, ha reblat el clau i ha dit que han perdut tots, els sindicats i Zapatero! A Rajoy i als comentaristes els passa com a un veí meu que és antimadridista i antibarcelonista i que quan juguen un partit entre ells sempre em diu: jo el que vull és que perden els dos.

Jo vaig fer la vaga, com les he fetes totes sempre. Qui està contra el sistema de coses, i en aquest cas qui no està d'acord amb les decisions polítiques antiobreres que estan prenent-se, crec que ha de manifestar-ho fent la clàssica protesta de la vaga. Hi ha altres maneres de protestar, però aquesta n'és una, i molt civilitzada i, en certa manera, eficaç perquè et tinguen un poc en compte. De fet, totes les vagues han obligat els governs a recular en les seues decisions inicials i ara, supose, aquesta vaga també ho farà. Ho anirem veient les properes setmanes. Crida molt l'atenció, però, la tranquil·litat de Zapatero en aquest afer: o és que la processó li anava per dins i ho dissimulava molt bé, o és que té algun as a la màniga i encara no ho sabem. També ho anirem veient, les properes setmanes.

Ara bé, m'estranya que Rajoy i els comentaristes polítics, la majoria de dretes, hagen fet abstracció de la nostra vaga general de les que han hagut a tota Europa, pel mateixos motius que ací. Com també m'estranya que els nostres sindicalistes s'hagen afegit a aquesta maniobra, que jo crec que és intencionada i de distracció. Perquè, que parlen clar i que diguen que les mesures antiobreres que està prenent el govern de Zapatero són les que estan prenent-se a Europa, amb majoria de governs de dreta. Però això no els interessa, ni a Rajaoy, ni a la patronal, ni als comentaristes: l'objectiu és carregar-se les reivindicacions obreres i carregar-se Zapatero.

Jo, que no sóc de Zapatero ni de bon tros, perquè els socialistes me la repamxuflen i en especial aquesta mosqueta morta, vull reconèixer-li al president el mèrit d'haver eixit a la plaça a donar la cara, perquè ha fet el que ha pogut, com els haurà dit a la Merkel i al Sarkozy, i si no ho ha fet millor, qui fa el que pot no està obligat a més. Perquè, i no ens enganyem, l'objectiu de la dreta europea és retallar l'estat de benestar, diuen que perquè sinó acabarem a la deriva. Així que com Zapatero s'ha posat a la feina, de tant en tant el feliciten per Berlín i París.

Ara, lamente molt que la dreta i la patronal espanyoles siguen tan injustes i que no agraïsquen l'esforç que està fent el govern al seu favor; tot al contrari, no paren de demanar que se'n vaja Zapatero, i especialment ho demana Rajoy, que es mor de ganes. I és que saben que el que està fent l'actual govern, aplicant les polítiques de la dreta europea, ells ho farien més durament i sense contemplacions. S'ha vist amb la llei de la reforma laboral de Zapatero, que retalla tants beneficis als treballadors a favor de la patronal: ells encara en volen més!

I en aquestes, ara va i el tal Asuncion, acompanyat del seu amic i acòlit Baixauli i una dotzena, anuncia que es presenten com alternativa a Zapatero. Com sabem qui és Asuncion, i qui és Baixauli, aquesta maniobra em resulta bruta i un poc al·lucinant; supose que Zapatero quan s'haurà assabentat que van a per la seua cadira, també haurà dit, com dels sindicats: «estan en su derecho». Però, encara que aquesta maniobra també me la repamxufle, evidentment, perquè és una cosa d'ells, em preocupa per les repercussions que pot tindre sobre els interessos de Silla, perquè un l'alcalde capficat en unes aspiracions tan altes i ple de cabòries, no és gens tranquil·litzador: quan el poble té tants problemes, l'alcalde se'n va pels núvols! I encara una altra preocupació: i això, qui ho paga?