diumenge, 19 de desembre del 2010

BONES FESTES?

BONES FESTES?

Article publicat a elpunt.cat el dia 19 de desembre de 2010

De cara a la tira de festes que ens esperen, és costum que la gent es felicite mútuament, amb unes poques frases fetes i universals, desitjant-se salut, bons Nadals, etc. Els bons desitjos es fan extensibles per a tot l'any i hi ha els qui detallen que toque la loteria, etc. En tot açò hi ha des de bona voluntat i sinceritat a molta comèdia, però com açò és més antic que la tos, no tinc res a objectar, a excepció de l'immens abús que en fa el comerç, però, com la gent el que vol és gastar i consumir, doncs avant i que no pare el carro. Així que bones festes, que ens toque la loteria, bones compres, bon any 2011 i salut i força al canut.

Amb aquest esperit nadalenc, avui posaré bona cara, i també perquè així m'ho demanen alguns amics, especialment l'Eduard Giner, des de Guadalajara (Mèxic). Concretament m'ha dit que en les meues columnes, que gràcies a l'internet llig cada diumenge, nota «molt de pessimisme», encara que em comprèn, diu, perquè «després de tota la vida lluitant pel País, per la nostra cultura i les coses amb trellat, no es fan molts progressos i inclús en algunes coses anem enrere». Quin xiquet, l'Eduard; el vull com si fora el meu fill. Em demana que no li contagie el desànim i em recomana que faça com l'Enric Morera, que sempre deixa «alguna porta oberta a l'esperança... per a no desanimar-nos... encara que el panorama pinta negre».

Doncs, vinga, Eduard, ho faré per tu i avui escriuré d'esperances, de l'esperança de viure lliures i en pau, com canta Raimon; de l'esperança que els nacionalistes romanguem a les Corts, com la tercera força política; de l'esperança que al nostre poble, els tres primers de la nostra llista, Melero, Joan Domènech i Anna Perpinyà, puguen formar govern amb altres forces progressistes; de l'esperança que el proper govern valencià no tinga cap fontdemora posant entrebancs a l'ensenyament de la llengua; de l'esperança que Canal 9 encete un procés de democratització i de professionalització i sobre tot que siga una tele en valencià; de l'esperança que s'acaben els xoriços institucionals...

Més encara, ja posats. També tinc l'esperança que la justícia actue contra els polítics corruptes; que els grans poders, que han creat la crisi mundial que patim, comencen a afluixar la pela, perquè les empreses es refacen i creen llocs de treball; que tothom complisca les mesures ecològiques més peremptòries, per a evitar la degradació medioambiental; que s'acabe la violència de gènere; etcètera. Quina sort si els Reis ens deixen alguna d'aquestes coses, veritat?

Doncs, sincerament, jo tinc l'esperança, encara que semble que no, que un món millor és possible. En realitat, l'acritud que notes en les meues columnes, que és deliberada, no és perquè estiga desanimat i menys encara que vulga encomanar-ne, de desànim, a ningú, sinó per ràbia. És com una manera de protestar. D'altra manera, ja m'hauria quedat a casa i, com saps, continue en la trinxera, encara que a la meua manera, per descomptat. Així que, amic, no t'ho prengues a mal i perdona: si tenim tantes esperances, i tanta ràbia, és perquè queda molt a fer.

Per altra banda, haig d'advertir-te que hi ha un factor a tindre en compte, perquè és segur que influirà en el meu capteniment: l'edat! A mi m'ha d'estar passant el mateix que al meu avi Vicent, a qui recorde sempre amb cara de mala hòstia; dec d'haver heretat el seu geni. Ja sé que la vellesa és una circumstància, però és molt lamentable i inevitablement fotuda, malgrat les píndoles que ens administren. Woody Allen ha dit que és terrible. I com que, per molta dignitat que hi poses, la veritat s'imposa, què vols que et diga? Saps que em jubilaré als setanta anys i per culpa de quin Júdes haig de fer-ho així. Vull dir que em queden gairebé dos anys de currar, però tinc l'esperança d'arribar a la meta!

Finalment, Eduard, també tinc l'esperança de veure satisfets els teus projectes mexicans, però sobre tot m'agradarà veure el chamaquito que ens has promès. Com continuarem en contacte gràcies a l'internet que, com dius, és fantàstic, superarem les distàncies millor que ho podia fer en Pancho Villa, per exemple, a qui li esteu fent les festes centenàries. Entre tantes esperances, rep una abraçada i besos a Teresa.

diumenge, 12 de desembre del 2010

TORRONS AMARGS

TORRONS AMARGS
Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de desembre de 2010


Els torrons que ens menjarem enguany, qui se'ls menge, pareixeran, en alguns casos, com si els hagueren fet amb ametles amargues. És el que notaran molts polítics que estan en la picota, pels casos judicials contra la corrupció i perquè no tenen clar que farà la justícia amb ells. Però, també passen per aquesta amarga situació els polítics que, per diverses raons, han de deixar l'activitat i dedicar-se a la seua professió. En aquest cas, passat el disgust inicial, solen agafar-se unes vacances i reintegrar-s'hi.

Ara bé, i els polítics que no tenen ninguna professió, perquè s' han dedicat a la política com si la cosa no s'haguera d'acabar mai? És evident que són els qui pitjor ho tenen, perquè a més que, psicològicament parlant, han de “deixar de manar”, ara s'han d'espavilar i cercar una feina. Però, de què poden treballar? Fer-se aquesta pregunta un home, als quaranta o cinquanta anys, serà molt angoixós, segurament, i trobar feina, difícil. Evidentment, això no va pels ministres i alts càrrecs, que sempre tenen alguna cosa preparada, o els creen un càrrec a posta, com és el cas de Zaplana.

Hi ha els casos més exagerats d'ex-alcaldes i ex-regidors, que són més difícils d'ubicar, especialment si els propis partits es desentenen i no els faciliten un lloc a l'administració, amb càrrecs de confiança o el que siga. Alguns tenen la xamba que alguna empresa els deu el favor del contracte de les aigües, o del de la neteja, o d'un PAI, etc., i ara els el paguen contractant-los. També conec casos de contractats per la banca, o d'agents comercials i, fins i tot, algú que s'ha posat a repartir cartes. Evidentment, tot és a base de trampes, mai per mèrits propis.

Així que sols queden els casos dels ex-polítics que han perdut la confiança dels seus propis partits, a més de la dels seus votants i que, damunt, no tenen cap possibilitat de trobar feina. No és normal que a ningú li manquen les tres coses a l'hora, però pot passar. Per això crec que els partits haurien d'obrir l'ull en el moment de fer les llistes, per a depurar-les en el sentit que qui no tinga ofici ni benefici no puga formar part de ninguna llista. Demanar un certificat de la vida laboral seria suficient i una manera seriosa i eficaç d'evitar futurs maldecaps. D'aquesta manera, sols hi hauria alcaldes i diputats amb un ofici remunerat, no importa quin: paletes, barbers, professors, advocats, llauradors...

Continuant amb el tema dels torrons amargs, a l'altre costat de la banda dels polítics podem situar les víctimes dels mals governs i de les males pràctiques bancàries que hem patit en aquest estat, des del govern central als autonòmics: els aturats. Lamentablement, la xifra de treballador en l'atur és enorme i, per tant, tràgica i les perspectives de l'any que ve, pitjor. Avui mateix la premsa informa que les previsions de generació de llocs de treball per part de les grans empreses no són positives, que el transport preveu una caiguda del 17%, que les dones encara estan pitjor que els homes, etc.

Quina cara han de posar els aturats quan lligen tot açò que els concerneix tan directament com negativa, i ho contrasten amb les actuacions dels polítics, amb les corrupcions milionàries que protagonitzen? I què pensaran quan s'assabenten dels sous que cobren els polítics? Quin gust li trobaran als torrons, si en mengen?

diumenge, 5 de desembre del 2010

EL NEGOCI DE LA LLENGUA

EL NEGOCI DE LA LLENGUA
Article publicat a elpunt.cat el dia 5 de novembre de 2010

Com l'any que ve hi haurà eleccions, la llengua torna a ser mercaderia electoral i per això el govern popular, que s'ha dedicat a erosionar-la, menystenint-la i reduint al màxim que ha pogut el seu ús, ara va i diu que obligarà els funcionaris a superar una prova del seu coneixement, quan no fa quatre dies que ha aprovat tot el contrari, o siga eliminar el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Quina contradicció més solemne! Per l'altra banda, els socialistes, que també aprovaren aquesta llei, fent-se còmplices, ara va i critiquen els populars.

Com quedem? Per què, si eliminaren el requisit lingüístic, ara es contradiuen tan estrepitosament, dient que volen que els funcionaris coneguen el valencià? La resposta és senzilla: perquè en realitat no tenen cap interés per la llengua i per això no tenen cap projecte coherent i perquè la llengua sols els interessa com a arma electoral i l'any que ve hi ha eleccions. Si tingueren el més mínim interès i decència, no enganyarien a ningú!

I enganyen a molta gent, malgrat que el seu comportament personal els retrata, perquè ni la parlen (són botiflers de família, ja se sap), ni s'esforcen el més mínim en aprendre-la. En això, el senyor Montilla els ha donat una autèntica lliçó i és un exemple que els xarnegos poden perfectament integrar-se, si volen. És evident que un xarnego, que és un immigrat, un senyor que ha vingut de fora, no és el mateix que un botifler, que són els valencians traïdors a la llengua. Són gent de mala fe i la prova són els anys que porten manant, les promeses que han fet i els incompliments de les mateixes i, sobre tot, els retrocessos en l'ús de la llengua, que s'han produït des que ells manen, com demostren les enquestes d'ús.

Per altra banda, no és el moment, encara que també tinc ganes, de denunciar els socialistes, que tampoc són exemplars en matèria lingüística; en realitat, són més perillosos que els populars, perquè fent-se la moixa te la claven quan poden. La seua actitud en el tema del requisit lingüístics és una prova. Tampoc és el moment de criticar l'arquebisbe, que, tan clar que diuen que ho tenia quan vingué, s'ha desinflat com un globus. Encara ni ha aprovat els missals en valencià, malgrat que jurà que anava a posar-s'hi a la feina.

Per tot plegat, doncs, no és d'estranyar que, encara ara, al cap de trenta anys de democràcia, calguen iniciatives de bona fe i honestes, en defensa de la llengua, d'institucions com Escola Valenciana. Com és habitual en aquest país, aquesta organització no rep suport de les institucions valencianes, ni de les polítiques ni de les culturals, i tot el que fan és de bona voluntat i perquè saben organitzar milers d'ensenyants, xiquets i famílies amb el magnífic objectiu de palesar la defensa de la llengua i de lluitar-hi.

Com Escola Valenciana tot el que fa, sense ajuts, ho fa de bona fe i a canvi de res, la crida que acaben de fer als partits, perquè no utilitzen la llengua com a arma electoral, és honesta i creïble. Veritablement admirable. Per això contrasta amb la fantasmada que pretén Acció Cultural del País Valencià, de celebrar que està tants anys vivint de la pantomima, traient diners a cabassos de les institucions, que no s'han traduït en res sòlid ni positiu. Jo ja vaig advertir, als sicaris d'Eliseu Climent que vingueren a buscar-me, que anaren amb compte, perquè segons el que digueren en l'apologia que preparaven, jo diria res o em callaria. Vaig tindre a les mans un primer esborrany del que volien publicar, tan farcit d'inexactituds i mentides a posta, que confiava que el revisarien. Ara veurem.

Total, que entre uns i altres, la casa per agranar i la llengua retrocedint a passos accelerats. El PP i el PSOE, els partits majoritaris, atacant-la i menystenint-la, i que conste que menystenir la llengua és encara pitjor que atacar-la; en definitiva, no fent res, o poca cosa, per normalitzar el seu ús. L'arquebisbe mut i sense actuar en positiu. Climent fent negoci de la llengua... Així que, davant d'aquest panorama tan desolador, podríem pensar que estem perduts, si no fora perquè ens queda Escola Valenciana, els partits nacionalistes, els sindicats d'ensenyants, les editorials que heroicament aguanten publicant en català, algun esforç periodístic... M'he deixat fora la Universitat a posta, perquè el tema mereix tota una columna en exclusiva, que ja faré; de tota manera puc avançar que allí la cosa va molt malament també...