diumenge, 27 de febrer del 2011

EL 23-F

EL 23-F

Article publicat a elpunt.cat el dia 27 de febrer de 2011


Com ens han donat tanta llanda amb allò del 23-F, commemorant que han passat trenta anys, i ja que ningú no m'ha preguntat res, diré alguna cosa al respecte. Concretament, jo estava treballant a les oficines sinistres d'Eliseu Climent, que aleshores jo creia santes, i com ell havia desaparegut, no sé si alertat, quan ens assabentàrem del que estava passant a Madrid, aconsellí a tothom marxar discretament cap a casa, a enfrontar-se cadascú amb al seu destí. Apa, adéu, i ja veurem; Capilla, però, digué que siga el que Déu vulga... Ni retiràrem papers, ni ocultàrem res, marxarem i prou, això sí, cagats de por.

La ciutat encara estava tranquil·la. Jo apugí al tren i vaig seure en un racó. Les dones arribaven amb llurs bosses del Corte Inglés, ignorants del que estava passant. I amb això que irromp al vagó un veí meu, molt feixista, que comença a dir, eufòric: —Xiquetes, açò s'ha acabat; ara sabran eixos rojos el que els espera esta nit... Quan em va veure, callà de sobte. He de dir que des d'aleshores ja no l'he saludat mai més, quan ens hem creuat pel carrer, fins que s'ha mort.

Torbat i angoixat, arribí a ma casa, ajudí a enllitar els fills, sense dir ni mitja paraula, els doní un bes, que podia ser el darrer; la dona tampoc deia res. Vaig sentir la necessitat de seure a la tassa del vàter i comencí la diarrea més estranya que mai. No sé el temps que m'hi vaig estar, fins que la meua dona m'avisà que el rei estava parlant per la tele i que havia ordenat que acabara el sarau i que les tropes havien de tornar a les casernes, etc. Acabí la diarrea.

L'endemà, a poc a poc, tots tornàrem a la feina, els xiquets a l'escola, la sogra al mercat. Per la tele i la ràdio anaven dient-nos el que estava passant, el que havia passat o el que els convenia que sabérem; finalment ens digueren que havia estat una burda maniobra colpista, d'uns quants militars i guàrdies civils descabestrats, i que el rei ens havia salvat. Algú insinuava que havia hagut marro i trenta anys després encara ho pensem.

Un any més tard d'aquell grotesc sainet, guanyaren les eleccions els socialistes. Tretze anys després els populars, i després altra vegada els socialistes. O siga que populars i socialistes han anat alternant-se al front del negoci. Mentrestant, ens han entrat amb el peu canviat a Europa, ens han col·locat dins l'OTAN, ens han dut a una sèrie de guerres, hem passat diverses crisis econòmiques, i, sobre tot, hem assistit als espectacles de rapinya més grans de la història, amb polítics untats de merda fins la coroneta, suborns, corrupció; ha vingut el Papa sempre que ha volgut, i de franc; etcètera. Per la part dels colpistes, aquells fantasmes foren apartats de la vida activa, condemnats i ara ja, els qui no s'han mort, estan tots al carrer, jubilats i amb la seua paga. I fins l'altra.

Quina reflexió he fet sobre tot açò, sentint tantes històries d'uns i d'altres? Curiosament, continue pensant el mateix que aquella nit: que qui n'havia tret més profit era la monarquia. En efecte, la monarquia que havia imposat Franco, es “legitimà” amb la xarlotada del 23-F, segons no s'han cansat de dir,: fins i tot, des de l'esquerra, tot ha estat flors i violes al rei. Una jugada mestra!

Algú, però, havia de pagar aquella grotesca paròdia dels espanyolistes i, com va dir Jordi Pujol aquella mateixa nit, hem estat els nacionalistes, començant per catalans i bascos. En efecte, l'any següent, les Corts espanyoles aprovaren la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA); posteriorment han aprovat la del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).; ara ja estan parlant de noves retallades a les autonomies, per no dir de suprimir-les. O siga que d'aquell famós pacte de la transició no queda res al nostre favor i amb el 23-F s'acabà el bròquil, perquè, com des de feia segles, tornà a guanyar Espanya i la monarquia.

diumenge, 20 de febrer del 2011

QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU


QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU

Article publicat a elpunt.cat el dia 20 de febrer de 2011


La saviesa popular ha estat capaç, al llarg del temps, d'anar creant un munt increïble de textos, en forma de refranys (en tinc més de 25.000), que amb poques paraules diuen moltes coses, grans coses, filosofia de la vida. Són frases curtes i ben estructurades i de vegades amb rima; l'autor és el poble, en abstracte, i en alguns casos són adaptacions d'antigues sentències llatines, reconvertides en aforismes medievals. Avui encapçalem aquest repunt amb aquesta joia: “qui roba un ou, roba un bou”, o siga que qui és capaç d'un robatori insignificant, com un ou, també pot posar mà a una cosa de més importància, com pot ser un bou.

El refrany és apropiat per als qui banalitzen les implicacions dels polítics del PP valencians en el cas Gürtel, i per això i parodiant el refrany, podríem dir que qui accepta un “trage”, accepta un habitatge... Però, ens podem preguntar: acceptar regals és robar? Quina pregunta més ingènua. Evidentment, acceptar regals, a canvi de fer favors i donar contractes públics i mangarrufar amb projectes urbanístics, no és robar, és pitjor, és deixar que altres roben i que te'n facen una part: un cotxe, un pis, una polsera, un “tratge”... Repugnant!

I pel que es veu, molts polítics cauen fàcilment en la temptació de lucrar-se, i fins i tot de fer-se una fortuna. Això és així arreu del món i tot és qüestió de fer una repassada per la premsa i els noticiaris. El cas de la revolució dels moros contra els lladres que els estan “governant” i oprimint, ha deixat al descobert que aquests paios havien tret del país immenses fortunes, mentre el poble s'ho estava passant tan malament. Així que la gent ha dit prou, que ja està bé que els prenguen el pèl, que volen democràcia i els comptes clars...

I ha començat la caiguda dels governants corruptes i, a més, amb una rapidesa extraordinària, perquè la gent ha estat alertada gràcies a l'internet, que s'ha demostrat com un mitjà poderosíssim d'informació. Es per això que, especialment els més joves, s'han assabentat en un moment que calia eixir al carrer i demanar els caps dels faraons (així li deien a Mubarak) i exigir democràcia.

A continuació de Tunis i Egipte sembla que van els emirats àrabs, l'Iran, Líbia, Marroc, Algèria, etc. És una revolució, possiblement de les més importants de la història (la revolució d'internet) i tindrà repercussions a Sud-amèrica, a l'Extrem Orient, al Carib, a l'Amèrica Central... I també a Europa, que es diu que és el bressol de la civilització, del dret romà i de la democràcia.

El cas d'en Berlusconi pot ser el més paradigmàtic del Vell Continent, però no l'únic, perquè ací qui no corre vola. Per exemple, hi ha els casos dels polítics francesos acceptant regals milionaris dels dictadors africans (diamants, per exemple) a canvi del seu silenci i de mirar cap a un altre costat. Més a prop, ací mateix hi ha els casos de corrupcions de tot tipus, protagonitzats per tots els partits polítics espanyols, sense excepció. Com poden tindre tants pocs escrúpols, els polítics? La resposta és que la gent no s'espavila, ni veu altra cosa que la televisió del govern de torn (el cas de Canal 9, ara mateix). Així, amb la passivitat de la gent, els qui manen, com posseïts pel dimoni, s'unten i omplin el cabàs fins que es cansen.

Per això, com la corrupció és tan universal, jo crec que dir que tothom és innocent fins que no es demostra que és culpable, en el cas dels polítics hauria de ser al revés: s'hauria de dir que tots els polítics són culpables fins que no demostren que són innocents i honrats. I en conseqüència, tots els polítics haurien de tindre i d'ofici, un parell de policies al darrere, vigilant-los i fent informes. Fins i tot el Papa i el Dalai Lama, perquè el dimoni és el dimoni.

diumenge, 13 de febrer del 2011

QUINA SETMANA


QUINA SETMANA
Article publicat a elpunt.cat el dia 13 de febrer de 2011


He estat tota la setmana mirant d'escriure sobre quina cosa en concret i, arribat en aquest moment de la matinada de dissabte, encara continue indecís. La direcció m'urgeix a decidir-me, així que contaré les vicissituds de la setmana, incloent-hi una nota personal, sense cap dubte.

Volia reflexionar sobre Mubarak, però no ho faré perquè acabe de saber que ja ha pegat a fugir. Aquest és el segon «amic d'occident» que ha caigut des de la seua torre d'ivori. L'ha precedit un altre lladregot, el de Tunis, i és probable que els acompanye algú més. Són mala gent, que s'han aprofitat de la inestabilitat de la zona per a arribar a acords amb els Estats Units i amb Europa: ells aturarien l'islamisme i serien dúctils en el cas d'Israel, i a canvi els deixarien fer una política de mà dura i de lladronici sistemàtic. Com el tema no ha acabat, ja en parlarem.

També he pensat un poc sobre la legalització de Sortu, perquè és extraordinari com intenten que tampoc es presenten a les properes eleccions aquests bascos, malgrat que juren i perjuren que estan en contra de la violència. No era això el que exigia la dubtosa Llei de partits, pactada entre socialistes i populars? Doncs ara encara en volen més, no en tenen prou que rebutgen la violència d'ara i la de demà, que és el que importa per a aconseguir la pau, sinó que volen que també rebutgen la d'abans; com la Puríssima que ja ho era, de Puríssima, abans del part, en el part i després del part, aquest partit ha de fer el mateix, abans, ara i després. I això, sobre tot, ho demana el PP que no ha exigit mai que els seus militants rebutgen la violència franquista. Apanyats anem!

I com tot això de la trama Gürtel continua i encara no s'ha dictat l'amnistia (que si guanya el PP la dictaran, com han fet els socialistes amb els seus casos de corrupció), la tramoia judicial continua. Van espai, això sí, com en el cas Fabra, però finalment comencen a pronunciar-se. El fiscal demana una multa a Camps, d'un poc més de 40.000 euros, acusat de «suborn continuat». L'import de la multa no sabem si és més que els regals que acceptà, ell i senyora, o menys, però com Déu ja l'havia perdonat, amb indulgència plenària inclosa, tampoc li ix malament la justícia humana. Ara veurem el que diu el jutge i com continuarà tot el procés. Mentrestant sembla que el PP vol tornar a presentar aquest senyor de candidat a la Generalitat. Quin país!

I entre aquests assumptes i altres marejos i preocupacions, localitze un bitllet d'anada i tornada a Mallorca, per a veure el meu nét. El viatge em tenia tan il·lusionat i l'havia organitzat tant bé que incloïa guisar un allipebre de rap, que agrada tant als meus fills. Així que com el dia era perfecte per a mi, el dijous dia 10, em presente a l'aeroport temorós de fer tard i descobrisc, amb estupor, que m'havia avançat un mes, perquè el bitllet que havia comprat per internet era per al dia 10, dijous, però de març!

Evidentment, Eduard Giner, des de Mèxic on estàs no em negaràs que el que m'ha succeït és un contratemps atribuïble a l'edat. Un altre amic, de la meua quinta, que també filosofeja, em recorda que ell també ha tingut una cagada d'aquestes, i em diu que açò anirà a més. Així que, espere que guanye el Barça.


diumenge, 6 de febrer del 2011

A FAVOR DE QUI ESTÀ MERKEL?

A favor de qui està merkel?
Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de febrer de 2011


Els polítics, d'un costat i de l'altre, i especialment perquè estem en període electoral, s'han dedicat a un exercici molt perillós: a veure qui embolica més la troca. Com l'objectiu que tenen és de guanyar el campionat electoral, han triat la modalitat boxística del vale tudo (en portuguès; en català, tot val). I com tot val, mira-te'l en Rajoy, atacant en Zapatero a tort i a dret, amb raó o sense.

Jo no vaig a defensar el president del govern, perquè no me'l crec, perquè és un visionari i possiblement perquè li falta un regó; que el defenguen els seus. Jo sóc un simple funcionari afectat, com tots, per la política socialista, com ho estem tots els treballadors i treballadores, entre altres els meus fills, familiars, amics i coneguts. Nosaltres sí que tenim dret i arguments per a protestar. Ara bé, Rajoy no en té cap, ni de dret ni d'arguments, per a criticar res i, si fora honest, reconeixeria que la política de «reformes» que està posant en marxa Zapatero són les que vol la dreta europea, els empresaris i la banca, o siga, els seus. Rajoy no ho diu, però sí que ho acaba de fer la senyora Merkel.

Per això, un votant popular em deia molt estranyat, escoltant la poderosa dama alemanya: però, a favor de qui està aquesta senyora? Com és que defensa Zapatero, si Rajoy el critica? L'home, evidentment, no ho entén; però aquesta és la contradicció. La majoria d'espectadors es queda encisat per l'èmfasi que posa Rajoy a defensar els drets dels treballadors i jubilats (congelacions, jubilacions, ajuts familiars, etc.), i s'ho creuen. No cauen en el compte que Zapatero el que fa és aplicar les receptes de la patronal, del capital, de la dreta. Però, en aquest vale tudo, tot serveix , i de la confusió se n'aprofita molt astutament, en Rajoy.

L'explicació de l'actitud farisea dels populars, o siga de la dreta espanyola, és l'obsessió que tenen a tornar a la Moncloa i per això han decidit que tot serveix i si és necessari, a costa de la veritat. Perquè prometre que derogaran lleis i que retornarà el paradís de l'època d'Aznar, si ells manen, és prometre una mentida, perquè no faran res, sinó al contrari. Com ha dit la senyora Merkel el que fa Zapatero encara és insuficient i s'ha d'estrangular més els treballadors. I això és el que farà Rajoy, si arriba a la Moncloa. Ara, però, és evident que no té collons per a dir la veritat.

Per cert que, quan manava Aznar, que es creia Déu en la terra, es posaren les cimentacions del gran desastre actual (l'abús de la construcció, els compromisos amb EU, dur-nos a una guerra, el maximalisme i la grandiloqüència, etc.).

I en aquestes que va i des de les files populars i de les socialistes, han començat a plantejar la «revisió» de tot això de les autonomies, perquè «costen massa!» El que faltava, no?

Però, els nacionalistes, que ho tenim doblement mal, com a treballadors i com a nacionalistes, quan hem sabut que ens espera doble ració de canya, hem reaccionat? Doncs, no, en lloc d'organitzar-nos contra l'Estat, amb un gran pacte per a evitar que ens donen pel sac, no fem res, o ben poca cosa. Podríem aprendre dels tunisians, o dels egipcis... Res!

Resumint, doncs: estem ben fotuts! Els polítics ens enganyen, no diuen la veritat, i si la diuen (com ha fet la Merkel) encara ho pinten tot més negre. En conseqüència, els treballadors, amb Zapatero o amb Rajoy-que te doy, ho tindrem cada dia més malament. I els nacionalistes? Doblement més malament, encara! I a nivell concret del País Valencià? Doncs, l'hòstia: Alarte o Camps!

L'única esperança, i torne a repetir-ho, per si Déu m'escolta, és que qui guanye no siga amb majoria absoluta, perquè estaríem perduts. Per exemple, seria perfecte si empataven tècnicament els dos grans partits espanyols, però els en faltaven uns vint vots a cadascú, o siga exactament si els faltaven els vots dels nacionalistes de Galeusca! Seria perfecte!