Un professor i amic de la Pobla Llarga, em diu que, en l'article de diumenge passat (Les rateres ja estan calades), li ha cridat l'atenció que propose fer una sisa, en les properes declaracions d'Hisenda. També em diu que ha cercat als diccionaris aquest mot i no l'ha trobat enlloc escrit amb essa sinó amb ce, o siga cisa. Curiosament, acaba el correu amb un intrigant “fins aviat, si Gaddafi vol”. Li conteste amb molt de gust a les tres coses. En primer lloc vull recordar que fiu la sorprenent proposta de la sisa, junt amb altres quatre, amb la idea que si les observem, quan inevitablement votarem i després quan omplirem la declaració d'hisenda, o siga, quan caurem a les rateres que ens tenen calades, ho farem “amb la cara ben alta”; és una metàfora. Les cinc propostes són: no oblidar-nos que nosaltres no som d'eixe món, com canta Raimon, o siga que nosaltres estem ací i els polítics corruptes enllà, no ens barregem. Aconselle que no votem els partits “que porten els xoriços més grossos” a les llistes, o siga que vull dir que no votem populars ni socialistes. La tercera, que no hem de veure Canal 9 mai (a excepció de Senyor retor, perquè hi treballen l'Albert Forner i el Rafa Montesinos, que són amics meus). La quarta és la de la sisa, que ara explicaré amb més detall, perquè és la que ha intrigat l'amic professor. Finalment aconselle que no perdem l'esperança que un món millor és possible. Sobre la sisa en la declaració d'hisenda, en realitat la proposta és una espècie de consolació, de lleugera compensació, un acte de rebel·lia discreta i, a fi de comptes, pusil·lànime, un acte de justícia simbòlica, però profilàctic i molt saludable psicològicament, una futilesa i una nimietat, en comparació als robatoris que fan els polítics corruptes, els urbanitzadors sangoneres, els banquers de les hipoteques, els organitzadors de grans espectacles inclosos els papals, els salvapàtries de la cultureta... que destinen els nostres diners a fer guerres, a passejar el Papa, a passar casa a la monarquia, a posar-se uns sous de torero, a fer obres grandiloqüents i inútils... i a omplir-se les butxaques. Per tant, l'amic professor, que ho és d'Ètica precisament, pot estar tranquil que per nosaltres no serà que la moral estiga com està. Entenc que s'aclama a Gaddafi, irònicament. Aquest personatge és cert que és un dictador, com ho són tants governants del món àrab i de molts països africans i asiàtics, que s'han enriquit immensament, amb el suport d'Occident. Ara, però, la gent ha començat a dir-los que ja n'hi ha prou i a fer-los fora; això ho hem d'aplaudir i els hem d'ajudar, especialment perquè els dictadors tenen exèrcits i el poble, no. Ja ho feia el Capità Trueno quan ajudava la resistència a fer fora els tirans. Però, és injust intervenir directament suplantant els indígenes i damunt atacant indiscriminadament la població civil. També és curiós que quan hi ha intervencions alienes és perquè perillen els interessos occidentals, com el petroli de l'Iraq i ara de Líbia, com el cautxú de l'Indoxina... Sobre sisa o cisa, els diccionaris, com diu el professor, accepten cisa, perquè és així com s'ha normativitzat; però, Joan Coromines diu que no, que aquesta és una grafia “arbitrària i sense fonaments”; ho documenta, com fa sempre, i proposa sisa, tot i afegint que respecte a la forma cisa “s'hauria de rectificar una innovació tan anti-tradicional i amb tan poc fonament”. Jo he fet cas a Coromines, que és qui més en sap. En qualsevol cas, tothom coincideix en l'etimologia: sisa/cisa ve del francès antic assisse, derivat d'asseoir, que voldria dir un ajust que es fa a una peça de vestir i una petita porció que es pispa de la quantitat destinada a la compra. Exactament així és com jo tenia concebut aquest mot, des que era una criatura i veia les dones cosint i entrant la sisa, o m'enviaven al mercat i m'advertien que no fera cap sisa, que en tot cas serien unes aguiletes o algun quinzet, precisament per a comprar-me el Capità Trueno.
diumenge, 27 de març del 2011
LA SISA D'HISENDA I EL GADDAFI
diumenge, 20 de març del 2011
LES RATERES JA ESTAN CALADES
Article publicat a elpunt.cat el dia 20 de març de 2011
Com ens tenen calades dues rateres, exactament la de les eleccions del 22 de maig i a continuació la de la declaració de la renda, vull reflexionar-hi i donar alguna idea. En quant a les eleccions, el fet que alguns polítics xoriços, malversadors o defraudadors de hisenda tinguen la barra de tornar a ser candidats, crec que ho diu tot. Al món civilitzat, excepte ací i a Itàlia, a un paio amb problemes amb la justícia, no se li ocorre presentar-se a unes eleccions, ni els seus partits els ho permeten, ni el poble els vota. Però, ací, merda.
Ací, cap dels polítics implicats dimiteix ni el dimiteixen. Ni per posar mà a la caixa, ni per deixar que altres la posen, ni per acceptar regals de gàngsters, ni per defraudar la hisenda pública, ni per pagar factures en l'estranger sense declarar i sense IVA, ni per adjudicar jubilacions a individus que no han treballat en sa vida, ni per especular en complots urbanístics, ni per gastar sense justificar, ni per malversar en bufes de pato l'erari públic, ni, en definitiva, per estafar el poble de la manera més sàtrapa... ací, ni dimiteixen, ni justifiquen res.
Al contrari, amb tota la cara dura, encara es fan més forts, intenten fer creure que són més purs que la casta Susanna i que tot són invents i trames dels socialistes contra els populars, i dels populars contra els socialistes. Confien que les properes eleccions els exoneraran, perquè el poble analfabet els tornarà a votar, i amb això quedarà demostrat que són de puta mare i, doncs, que sobra la justícia; fins i tot, si els jutges continuen fent la seua feina i van estrenyent-los en les seues investigacions, no dubten a atacar els jutges, descaradament i des de la impunitat que els dóna els llocs que ocupen en la vida pública.
Així que estem fotuts, especialment si es confirmen les enquestes. Açò continua essent una oligarquia, encara que ara no d'un sol partit, sinó de dos. Evidentment, la desinformació o la tergiversació de les coses, a què es dediquen els partits poderosos, fa possible que passe el que està passant, no debades posen tant de zel a controlar els mitjans de comunicació (el cas de Canal 9 és espectacular). I el dia 22 sols serà el començament, perquè a continuació començarà la següent tramoia del calendari: les declaracions d'hisenda. Els que manen, els qui tenen els diners, els qui controlen l'economia, saben perfectament que els ciutadans farem les declaracions, dòcilment, perquè som els únics que creiem que hisenda som tots. La situació és així de paradoxal, saben que la gent és més justa, més noble, més sincera que ells. Així és que, amb les rateres que ens tenen calades, hi anirem caient, en una darrere de l'altra: els votarem i els pagarem. I ells continuaran fent fortuna, a costa del poble, com en l'època de Franco.
Per tant, amb aquestes perspectives, vull insistir que fem alguna cosa de profit i he pensat en un programa senzill, de cinc punts, encara que aquest Estat de pandereta mereix una resposta més contundent. És tracta de no perdre la moral i de sentir-nos un poc més satisfets, malgrat les calamitats amb què ens aclaparen els “governants”, malgrat que l'espectacle que ens ofereixen siga tan deplorable i tan similar al dels retors que deien: feu el que us dic, però no el que jo faig. Aquests fan igual, ens omplen el cap de lleis i d'ordenances que ells incompleixen quan volen. Per tant, propose el meu programa.
Primer, hem de dir que no, que nosaltres no som d'eixe món i hem d'estar convençuts que nosaltres estem a la banda d'ací i enfront, ells; açò és molt important per a no desorientar-nos. Segon, no hem de votar cap partit dels grossos, dels que porten els xoriços més grossos, sinó els minoritaris, que no porten mala gent en les seues llistes. Tercer, no hem de veure Canal 9 (a excepció de Senyor retor, perquè actua Albert Forner i dirigeix Rafa Montesinos, que són de Silla i amics meus; no us oblideu). Quart, hem d'intentar enganyar-los d'alguna manera quan fem la declaració de la renda, encara que anant amb molt de compte perquè no ens enxampen; una xicoteta sisa que fem ens ajudarà a augmentar l'autoestima. Cinquè, no hem de perdre l'esperança que un món millor és possible, sense aquesta colla miserable que ens manipula... Amb aquests cinc punt, malgrat que també caurem a les rateres, ho farem amb la cara ben alta.
diumenge, 13 de març del 2011
ELS ESPÀRRECS DE JUAN RODERGO
Estava pensant quin tema elegiria per al meu Repunt setmanal i dubtava entre les picabaralles municipals de Silla (les alcaldades de Baixauli i la burrera de l'oposició), la corrupció autonòmica (cas Gürtel, cas Fabra, etc.), la crisi total de l'Estat (Zapatero i Rajoy, quina parella!), el tema dels moros (Líbia, Tunis, etc.), fins i tot el tema del robatori i venda de criatures. De bon matí, però, he llegit a la premsa (Levante) el cas de Juan Rodergo i m'ha impressionat tant i m'ha produït tanta indignació que, definitivament, he decidit que aquest era el tema.
Juan Rodergo és un home en l'atur, amb un subsidi de 425 euros, que déu dos préstecs de 200 euros i una factura de 150 a la concessionària Aigües de València que, de moment, ja li ha tallat el subministrament. Viu a Alaquàs, on governa el PSOE d'Alarte, i per a guanyar algun euro es dedica a eixir al camp i recollir espàrrecs, que després ven pels bars i restaurants de València, a 3 euros el manoll. Si plou, agafa caragols, que ven a 4 euros el quilo.
Amb tota la seua sincera ignorància, Juan intentava vendre 30 manolls d'espàrrecs, recollits en tres dies pel terme de Xest. Pensava que no feia mal a ningú, que el que venia no era robat i que no estava prohibit vendre espàrrecs, ni caragols; però també ignorava que hi ha una “ordenança municipal” que prohibeix la venda ambulant sense llicència. En conseqüència, la policia l'ha enxampat, multat i li ha requisat els espàrrecs. La multa és de 1.500 euros; ell pensava obtenir-ne uns 60, destinats a pagar els deutes amb el banc i amb Aigües de València. A Alaquàs, on viu i on té contrets els deutes, governa el PSOE; a la ciutat on ha comés el delicte, el PP...
Naturalment, a mesura que anava llegit la informació de Mònica Ros (Levante) m'he anat indignant; més encara que indignar, maleint tanta incomprensió, insensibilitat i injustícia, de les ordenances municipals i de la policia. En un país on els polítics tenen la mà tan llarga, on les estafes milionàries i supermilionàries estan a l'ordre del dia, que a aquest home el multen i li confisquen els espàrrecs no és una ironia, sinó una aberració.
Sabem que hi ha més de 4 milions de persones sense treball, que la taxa de pobresa és d'un 20% i d'un 4% el de pobresa severa... En aquestes circumstàncies de desesperació, és just que la gent, si pot, s'espavile. Juan Rodergo ha optat per guanyar algun euro recollint espàrrecs i caragols i venent-los pel carrer, als bars i als restaurants; però, per a fer-ho, segons les ordenances de València, havia d'haver obtingut una llicència, o siga, havia d'haver pagat!
Juan diu que no ho entén; jo tampoc. I açò no és just, sinó injust. No sé per quina raó l'alcaldessa Barberà i les seues ordenances no permeten que la gent venga els espàrrecs i els caragols recollits durant dies, pel camp, suportant el fred i la pluja. Vendre espàrrecs i caragols, recollits amb tant d'esforç pels camps, no és vendre melons, taronges o carxofes furtades, ni és una activitat industrial. El que feia Juan Rodergo és una activitat similar a la d'espigolar i per tant, quina llicència ha de cobrar un ajuntament a un pobre home que espigola? Quina vergonya d'alcaldessa i quina vergonya d'ordenances, les de València!
Un dels motius d'aquest veí d'Alaquàs, per a passar tantes penalitats és que ha de pagar 150 euros a Aigües de València, per a recuperar el subministrament d'aigua potable, “para cocinar y ducharme”, ha dit. La següent reflexió és, doncs, per a una altra alcaldessa, la de l'Alaquàs d'Alarte: és possible que un veí seu, que no pot pagar a l'empresa concessionària, li tallen l'aigua potable? Alaquàs té Serveis Socials? Com solucionen aquestes situacions? No s'ha dit sempre que l'aigua i la sal no se li pot negar a ningú?
Mentre passa tot açò, València i Alaquàs i tants altres pobles, estan de festa: tot són coets i saraus. Les respectives alcaldesses i alcaldes aniran de casal en casal, a deixar-se veure, a donar-se-les de valencianía (venen les eleccions!) i els fallers els convidaran: bunyols amb xocolate? Vol vindre a la paella? Li fa un plat de clòtxines, de faves, de caragoles...? Xrrup! “Es que a mi la salsita de los caragoles me pone”, diu l'autoritat; suque, suque, tenga pan i suque, senyora alcaldessa! Xrrup! “Vamos a nombrar los caragoles valencianos patrimonio de la humanidad”, anuncia eufòrica l'alcaldessa. Xrrup! La policia també sucaran d'ací i d'allà, invitats pels fallers.
Hauré d'acabar d'alguna manera i ho faré, de mala manera. Desitge que, si els responsables de tanta injustícia, mengen algun caragol o algun espàrrec, que no els senten bé. Ho lamente, però ja que no hi ha justícia, com a mínim que hagen de seure a la tassa del vàter, prrut, si mengen ni un caragol ni un espàrrec dels que homes com Juan Rodergo hauran estat recollint pels camps... Tampoc és demanar massa.
diumenge, 6 de març del 2011
MORIR-SE O ALLARGAR-HO UN POC
Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de març de 2011
L'acte final de la vida, o morir-se, ha inspirat molta literatura, religions, reflexions filosòfiques i refranys populars, però, sobre tot, fantasies, entre les quals destaquen les dels qui no volen morir-se i intenten allargar-ho, com el doctor Faust o el comte Dràcula; dels qui creuen que després hi ha una altra vida d'esperits celestials i de fantasmes; finalment, dels qui pensem que quan morim, doncs, ja està i gràcies.
La tendència que guanya, especialment al món occidental, és la primera i per això s'està practicant una medicina destinada a allargar la vida al màxim, a base, sobre tot, de química, que és el gran negoci de les farmacèutiques. De fet, l'esperança de vida és cada dia major, situant-se en aquest moment, pel que respecta als territoris de parla catalana i segons la UGT, en 77'23 anys per als homes i en 83'79 per a les dones. Per territoris, però, a les Balears els homes podem viure uns quants mesos més que a la resta del territori, i les dones, les de Catalunya.
Contràriament al que podria esperar-se, no posem el mateix interès a fer fills, que precisament seria la millor manera de perpetuar-se. Segons el doctor danès Esping-Andersen, de la Pompeu Fabra, al pas que anem, d'ací uns 40 anys sols quedarem una tercera part d'indígenes, perquè estem invertint la piràmide d'edat: cada dia hi ha menys criatures i més gent gran! Com els càlculs d'Esping-Andersen els ha fet sobre Catalunya, en 2050 calcula que en seran menys de dos milions iu a tot l'Estat, deu milions. I això encara no ho és tot.
La vida que els espera, d'ací 40 anys, als qui hi arriben, és per a pensar-s'ho: la població amb Alzhéimer augmentarà fins a proporcions incalculables! O siga que viurem més anys, però en quines condicions i ves a veure qui ens atén! Posats així, a no fer fills, hauran de vindre més immigrants, fèrtils i amb ganes de fer fills, o Europa farà fallida. Una cosa així és la que degué passar a l'Imperi Romà i gràcies als bàrbars del Nord salvaren la camisa.
La contradicció és que als més vells ens fan empassar vinga de píndoles per a anar tirant, i fins i tot ens fan creure que encara podem dedicar-nos al sexe (Viagra), a viatjar i fer vacances (Inserso), i hi ha qui acaba creient que açò no s'acaba. Mentrestant, però, què els passa als nostres joves? Doncs, que estan en l'atur i en casa dels pares, en lloc d'estar treballant, de casar-se i fer fills, que és com les societats van endavant. Com pense que el que cal assegurar és una vida feliç i productiva als joves, crec que una política social correcta seria pegar-li la volta i dedicar-se principalment a ells.
La vida, segons Sèneca, no és curta, sinó que perdem molt de temps: vita, si uti scias, longa est, la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Es tracta, doncs, de fer un bon ús de la que ens toque en la rifa. Fem per la vida, que la mort ja vindrà, em deia Jesús de la Punta, que morí als 90 anys i sense empassar-se medicines a cabassos, com fem. Viure amb plenitud la vida, des de la infància, és molt millor que viure per viure, i sobre tot patint, com em deia Jesús: patir per patir, val més morir.
No vull dir que als vells ens deixen de costat, en absolut, sinó que està bé que ens ajuden tot el que puguen, amb les píndoles que calguen i amb els artefactes ortopèdics necessaris, però la qüestió que importa més és l'altra: són els joves. Recorde que fa uns anys, quan jo era alcalde de Silla, vingueren a saludar-me els jubilats i a proposar-me un tercer dinarot, a càrrec municipal. Els expliquí que el pressupost era el que era i que ja en tenien prou amb dues teques i que havien d'elegir entre el que demanaven o que dedicàrem més diners a la joventut, als vostres néts, els diguí. Els vaig convèncer.
Propose, doncs, que no se'ls creen falses il·lusions, als vells, sinó que s'ajude a acceptar que tot té un límit, i que el millor que li pot passar a una persona, després d'una vida de treball i de fertilitat, no és pensar que quan es jubila comença res de nou, sinó que comença a acabar-se tot, per tant el que cal és tenir una vellesa plàcida i sàvia, aprofitar raonablement el temps i veure com van avant els fills i els néts. Acceptar o no que la natura és així i que tots naixem per a morir, pot ser o una font de felicitat o de problemes psiquiàtrics.
Crec que les cultures orientals ho entenen millor que nosaltres i la vellesa és acceptada com plantejava Sèneca. Ací, tradicionalment, també hem mantingut una actitud similar, fins que recentment hem perdut l'oremus, per culpa de les polítiques farmacèutiques i els seus màgics productes rejovenidors i mefistofèlics. Ací abans dèiem i crèiem coses tan sàvies com “bona nit i bona hora i bona mort quan siga l'hora”.
