EL QUADRIPARTIT DE SILLA

EL QUADRIPARTIT DE SILLA

Article de Josep L. Pitarch i d'Empar Hostalet, publicat a elpunt.cat el dia 20 d'abril de 2011

En resposta a la petició de Lluís Martínez (PSPV), que reclamava que “algú hauria de donar més d'una explicació i encara no ho ha fet” del quadripartit (1999-2007), ho intentarem de fer entre els dos regidors del Bloc que hi participàrem. En primer lloc, explicarem com fou possible una coalició de quatre partits (Bloc, EU, UV i PP) tan diferents, que governaren Silla durant vuit anys. A continuació ampliarem la sinopsi que féu Pitarch immediatament que Martínez publicà la requisitòria: que el quadripartit sanejà la hisenda local; que s'esmenaren les errades urbanístiques heretades i es rebutjà qualsevol projecte d'especulació; i finalment que es dissenyà i s'aconseguí finançament per a l'evacuació de pluvials; a banda d'altres coses, de tots els errors i d'algun acte de picaresca, inclosos.

Per què es formà un pacte tan estrany, entre partits tan diferents, cadascú d'una ideologia i tots contra els socialistes? En realitat, el quadripartit no es formà contra els socialistes, sinó contra Baixauli. Estem convençuts que en altres circumstàncies, el Bloc no hauríem llançat una proposta d'aquell calibre, però, els deu anys baixaulistes eren el que eren i especialment la darrera legislatura, amb la seua deriva, l'enfrontament amb el seu propi partit, el primer cas de transfuguisme de la història local (Felisa Benítez), el caos urbanístic i l'afonament de la hisenda municipal. L'ajuntament era una catàstrofe! La llàstima és que el nou candidat, Francesc Romeu, fou qui pagà en carn pròpia per culpa de l'altre; segurament, en unes circumstàncies distintes hauria estat l'alcalde que Silla necessitava, però no fou possible.

Lluís sap millor que ningú en quina situació estava l'ajuntament quan en 1989 ell dimití i facilità l'arribada a l'alcaldia de Baixauli. La hisenda municipal que li deixava era raonablement correcta, però al cap d'uns quants anys, ja estava destrossada i per terra. Així és com se la trobà el quadripartit; la tornàrem a sanejar i quan acabà el pacte i tornà Baixauli a l'alcaldia (amb el suport dels Verds), se la trobà amb un equilibri impecable, amb uns comptes claríssims, com es pogué comprovar. Com Lluís diu que actualment, la hisenda local que deixa Baixauli torna a estar en números rojos, és Baixauli qui té la responsabilitat.

Les errades urbanístiques foren, possiblement, la part més sagnant de l'herència baixaulista, i esmenar-les significà una quantitat enorme de diners, que pagà el poble. Ens referim al polígon de l'Alteró, on hi havia un conveni amb els constructors que els eximia de pagar més de la meitat de la urbanització, i, per tant, l'ajuntament se n'hagué de responsabilitzar de la diferència. Renegociàrem altres convenis signats amb les mateixes lesives condicions per al municipi (Bega i Molí de Magalló). Impulsàrem els polígons que estaven a mitges o per començar, donant un ritme considerable a la construcció racional i justa. Mentrestant i com és públic i notori, a Silla no es proposà cap PAI especulatiu, com n'han hagut per tot arreu. Grosso modo, i al marge d'alguna rateria o mangarrufa, d'algun favor especial, tot fou així; en qualsevol cas, els regidors del Bloc tenim les mans ben netes.

Finalment pactàrem que la Generalitat s'encarregaria d'un enorme projecte d'evacuació de pluvials, que era una exigència històrica del Bloc. Salta a la vista tot el que està executant-se al poble, unes obres la magnitud de les quals ja pagava la pena d'haver fet el pacte que férem, perquè Silla no haguera pogut mai en la vida executar-lo pel seu compte. Solucionàrem el conflicte que havia provocat Baixauli amb la Renfe. Aconseguírem que Almussafes pagara el deute històric de la Ford, etc. També podem parlar del tema de la normalització lingüística, dels projectes de Benestar Social, de la defensa i atenció al camp, dels cursos de formació per a joves, dels temes mediambientals, etc.

Sobre la qüestió de fons, que un partit nacionalista i progressista com el Bloc, pactara amb la dreta, també podem dir alguna cosa, sobre tot perquè, pràcticament, és l'únic argument de molts detractors del quadripartit i perquè en el pacte també hi era EU. Doncs bé, els socialistes també estaven intentant el mateix, concretament i fins a última hora tractaren d'arribar a un pacte amb UV; ells fracassaren i nosaltres no. Per tant és injust i incongruent que se'ns critique als nacionalistes per haver-ho aconseguit. Això a banda dels múltiples casos de pactes entre el PSOE i el PP que ha hagut per tot el País Valencià i sempre en contra del BLOC. O siga que, el que cal és aclarir si els socialistes sí que poden pactar amb la dreta i els nacionalistes no. I, a més, cal recordar que no deixàrem l'alcaldia en mans de la dreta mai, i que primer Teresa Badenes (EU) i després Josep Pitarch (Bloc) hem estat els únics alcaldes del quadripartit.

Els pactes es feren amb el consentiment dels respectius partits i de cap de les maneres s'haurien subscrit amb un trànsfuga, com ha fet per dues vegades Baixauli, amb Felisa i Machancoses. També podem assenyalar que els dos regidors del Bloc mai no hem cobrat un sou municipal, sinó, i solament, les assistències (o siga, res paregut ni de lluny als 60.000 euros anuals del socialista Baixauli!). Ni hem cobrat una comissió d'amagatotis, ni res. Això ho podran testimoniar Roser i Vedreño, que cercaren quan se'n feren càrrec de l'ajuntament i fins que es cansaren, algun drap brut: “és que no és possible, no ens ho podem creure”, deien als funcionaris, “ha d'haver alguna cosa!”. En conclusió, el quadripartit es formà contra Baixauli, que és el mateix que ha fet ara el PSOE, amb la seua llista antibaixaulista. I creiem que aquella experiència fou bona per a Silla i per a la democràcia.

Altra cosa és que, a posteriori, molta gent que estava d'acord ja no ho vol entendre així, ni recordar-ho. Per exemple, cap dels quatre partits vol parlar d'aquella experiència, ni el nostre, el Bloc. De fet, els únics que en parlem som nosaltres dos. Sols, a nivell personal, hi ha els veïns i veïnes que ens han mostrat el seu reconeixement, i prou. Per la nostra banda, complírem el mandat que havíem rebut, de la millor manera que poguérem; dels errors que cometérem, demanàrem i demanem disculpes. No poguérem fer tot el que hauríem volgut, com també els passà als altres tres partits del pacte, però vàrem treure tot el profit possible per al poble. Finalment, no ens en penedim de res.

L'INSOLENT TONI DE L'HOSTAL

L'INSOLENT TONI DE L'HOSTAL

Publicat a elpunt.cat el dia 17 d'abril de 2011

Per culpa de l'edat, em vaig perdre una actuació de Toni de l'Hostal, a Silla; per a mi, a partir de les dotze ja són altes hores de la nit per anar pel carrer i, per tant, em quedí a casa. L'endemà comencí a preguntar com havia anat la cosa i tots coincidien que aquest jove alcudià és un fenomen. Ja me n'havien parlat, però l'entusiasme amb què l'han acollit al meu poble, i el bon gust de boca que ha deixat, podem dir que ha servit per a augmentar la llista de fans, que ja la té molt llarga, segons veig. He cercat per internet aquest famós Toni i, en efecte, m'he trobat que és un xicot simpàtic i creatiu, que canta insolències contra tots, però especialment contra l'establishment. Supose que m'ha agradat per això.

De fet, sempre m'han atret els autors insolents i càustics, en la literatura, en la música, en la pintura, en la cançó; fins i tot els refranys que solc usar són els més insolents. Jo mateix intente ser insolent, sempre que puc i com a mínim de tant en tant. Per això serà que sempre m'ha fascinat Joan Fuster, com m'agrada Catul, Mozart, Miró, Brassens... Ara he afegit a la nòmina Toni de l'Hostal. Per això, com la gent del Bloc del meu poble ha tingut l'encert d'invitar-lo a actuar en públic, els felicite i desitge que aprofiten l'impacte que els ha provocat, per a impulsar la campanya electoral.

L'actuació era el final d'un interessant acte de pre-campanya, que ha consistit en un debat dels candidats del Bloc, encapçalats per Josep L. Melero, amb el públic; un cara a cara total. S'ha fet en un bar, a peu pla, en presència d'unes cinquanta persones, algunes de les quals ni s'ho esperaven, però que, sorpresos pel bon rotllo, decidiren romandre-hi i participar. S'invitava els assistents a una copa, i se'ls obsequiava amb un bolígraf electoral; un detallet de marchandaise; els candidats nacionalistes reberen i anotaren moltes idees i propostes.

La sessió fou sorprenent, em diuen, i la gent intervingué activament; res a vore amb els actes clàssics que organitzen els partits, perquè en aquest hi hagué participació i proximitat, diu Àngel Mora; una passada d'acte, segons l'Enric Muñoz, que, com també és un poc insolent, suggereix de repetir... Al debat seguí la intervenció de Toni de l'Hostal i amb ell... arribà l'escàndol. La gent va riure fins que es cansà, aplaudí i participà, seguint la dinàmica impulsiva i arrabassadora del cantant.

La insolència és un desafiament, una provocació, una mostra, si voleu, de poca educació, però com digué Fuster, “forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat”. En les circumstàncies que vivim, amb tant de corrupte pul·lulant en l'alta política, en les llistes electorals, en els consells de la banca, poder-los dir lladres i poder fer mofa, que és la burla insolent, és, com a mínim, un acte de salut pública, de manera que podríem dir que la insolència és profilàctica i, per tant, s'havia de promoure a càrrec de la seguretat social.

Sempre, però, hi haurà la gent que, massa bones persones, s'escandalitzen i que s'anguniegen, com el meu amic Xavier Cunyat, que és un moralista. Em diu que la primera volta que assistí a un recital de Toni de l'Hostal, a la Font de la Figuera estant, quedà tan semitrasbalsat que aquesta vegada no ha volgut repetir l'ensurt, a Silla. Soy putero, dedicada a Zaplana; L'himen irregional... Massa irreverència, per a mi, diu Xavi. Jo, per la meua banda i contràriament, confie que aviat tindré l'ocasió d'escoltar Toni, de cos present i fins i tot vaig a oferir-li algun poema insolent, perquè li pose música, si vol, com “El xoriço de Llombai”, o uns versets que li fiu a l'arquebisbe, o el poema del parrús de la Lucrècia Borgia...

CORSARIS AMB PATENT

CORSARIS AMB PATENT

Article publicat a elpunt.cat el dia 10 d'abril de 2011

El vell ofici de corsari, que era una mena de pirateria oficial, consistia en fer robatoris en alta mar als vaixells dels països “no amics”, o en atacar les zones de la costa. Tenien el permís de l'autoritat que concedia la patent i amb qui els corsaris repartien el botí, o siga que era un bon negoci per a ambdues parts. Es va abolir en 1856 (Congrés de París), encara que a Espanya continuà fins a 1908. La llista de corsaris té noms il·lustres i de pel·lícula (Drake, Morgan, Barba-rossa, Dragut...); els hi havia a tot el món i per tant, també n'han hagut de valencians, com Jaume de Vilaragut que, amic de Joanot Martorell, sembla que li inspira moltes de les pàgines del Tirant lo Blanch. Desapareguts els corsaris de la mar, s'han instal·lat en terra, des d'on és més còmode dedicar-se'n. Des de la política, des dels tinglados bancaris, des dels grans clubs de futbol, des de les multinacionals del comerç... Especialment, gràcies a la globalització i la informàtica i que s'ha eclipsat la utopia marxista, l'activitat corsària s'ha implantat a tot el món. No se salva ni el Vaticà, on hi ha un negoci de blanqueig de diners i tan alarmant, que es va a procedir a la inspecció a fons de les seues finances. El tema dóna per a reflexionar-hi i, potser, per a arrancar a córrer; com a mínim, ja que no podem arreglar el món, per a fer una ullada pels voltants i posar uns quants exemples. Canal 9, per començar, té patent de cors per part del PP, perquè es dediquen a atacar tots els “enemics”, en aquest cas els polítics de l'oposició i totes les iniciatives ciutadanes que no els facen el pes, com les d'Escola Valenciana. El botí a repartir és evident: euros a punta pala per a la tele, a canvi que mengen el coco al personal i vots a punta pala per als populars. Finalment tot ho paguem els ciutadans, malversacions i corrupcions, però això als corsaris no els importa gaire. A nivell de cors actua també Gonzàlez Pons, per exemple, a qui se li permet que diga el que siga, si és en contra dels socialistes. Com l'home té verborrea i mala llet suficients, el podríem distingir amb el nomenament de corsari incansable. Un altre corsari notable és el versàtil Rafael Blasco, la trajectòria del qual és una novel·la, perquè ha sabut passar-se'n a temps del FRAP, al PSOE i finalment al PP, creant entre mig un partit antisocialista, el PSD, i probablement el CDL. Com sempre n'ha tret la seua part i, sobretot, s'ha mantingut airós dalt de la burreta, el podríem anomenar el corsari incombustible. Però com jo visc a Silla, vull referir-me al cas de corsarisme d'Isidro Prieto, diputat d'assumptes taurins (!). El cas és que intentà inaugurar i donar les claus del nou casal de la falla Reis Catòlics, el passat dia 11 de març. A la “gala” hauria assistit el president Rus, que també és un corsari. Com el nou casal que volien inaugurar no tenia res a veure ni amb la Diputació, ni amb els bous, l'acte que es volia fer era de pirateria corsària, perquè volien apoderar-se d'una cosa que no era d'ells; per tant, a més de corsari, el que intentaren era un acte patètic. Aquest casal forma part dels tres en què l'alcalde Francesc Baixauli s'entestà invertir les subvencions del Pla Zapatero. Del tema se n'ha parlat tant, que m'estalviaré de fer cap repàs. Resumint cal dir que ha estat una de les gestions més desafortunades de les que s'han fet mai a Silla i, en certa manera, ja que finalment ni s'han acabat, s'han convertit en el paradigma (mal paradigma) d'aquest govern que acaba, amb tots els seus integrants depurats pel partit. Cal recordar que en el seu moment el PP criticà el destí de les subvencions del Pla Zapatero, encara que amb la boca més xicoteta possible, no fora cas. Per tant, l'intent d'apropiar-se'n, encara que no és pogué dur fins el final, com les invitacions s'havien repartit, fou un acte de pirateria en grau de temptativa. Què havia passat? La realitat era que el casal de la falla Reis Catòlics (parc de l'Alteró), com els altres dos del Port (parc de les Eres) i del Mercat (parc de l'Estació), no es podien inaugurar, ni s'han inaugurat encara, perquè estan a meitat fer i no tenen llicència d'activitats. La promesa baixaulista era que l'ajuntament ho pagava tot, però a l'hora de la veritat no hi ha pressupost i les falles no poden assumir el que falta per a continuar les obres. Més encara, les falles saben que no tindran el domini absolut dels casals, sinó que els hauran de compartir amb altres associacions, i això ho complica més. El miracle que esperen no és cap miracle, sinó veure quin partit, de cara a les eleccions, es compromet més, o siga, quin corsari fa la millor oferta.

EL SENYOR RETOR

EL SENYOR RETOR

Article publicat a elpunt.cat el dia 4 d'abril de 2011

Com he recomanat en tres ocasions la sèrie Senyor retor de Canal 9, ja hi ha qui m'ho ha retret i voldria donar alguna explicació. Per descomptat, no tinc cap dubte a qualificar la televisió autonòmica de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la moral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians; a més a més, perquè no compleix l'objectiu que indica la llei de la seua creació, que és servir a la normalització del valencià. Dit açò, el cas del Senyor retor és una excepció pel fet que un dels actors és el meu amic Albert Forner (l'alcalde) i un dels directors, Rafa Montesinos, també; inclús hi treballen dos joves de Silla. Com la sèrie, a més, és en valencià, en la línia folklòrica de L'Alqueria Blanca però en valencià normalitzat, això és un altre motiu per a fer-ne una excepció. Ambientada en un hipotètic Benifassem, poblet de la serra i no molt lluny de València, tothom s'hi expressa en valencià: l'alcalde, el policia municipal, els retors, les beates, la dona de l'alcalde, les mestres, els botiguers, els xiquets, tot el veïnat. La normalitat de llengua s'acaba, però, quan fan missa, perquè aleshores tot canvia, i la fan en castellà! Segons han explicat els adaptadors, han volgut reflectir la realitat, perquè això és el que passa a tot el País, que els retors continuen sense emprar la llengua del poble en la litúrgia. Inexplicablement, però, el bisbe si que és valencianoparlant, quan la trista realitat és que, des de fa segles, els bisbes són castellanoparlants i fins i tot, alguns bel·ligerantment antivalencians. El poble té, inexplicablement, un alcalde comunista, que és l'Albert Forner, que decora el seu despatx amb fotografies de Castro i del Che Guevara i manté una confrontació sistemàtica amb els retors. Ja veurem com s'explica que un poble tan beato tinga un alcalde comunista, perquè de moment els veïns que hi apareixen no semblen proclius a la laïcitat que defensa i proclama l'alcalde. Els personatges retraten l'entramat social del poble: la dona de l'alcalde, que és de les més beates; la catequista; una mestra que comença a enrotllar-se amb el retor jove, que és el protagonista; un rector jubilat, que és el Pep Cortés, que recorda els rectors d'època; etc. Si volguérem fer una crítica, començaríem per les incongruències que anem trobant, però no ho farem, perquè segurament la sèrie s'haurà hagut d'ajustar a un pressupost insuficient. En definitiva, el Senyor retor és, de moment, una distracció per als dimecres a la nit i és en valencià. Ideològicament, la trama fa tuf a reaccionària, cosa que anirem comprovant, perquè l'enfrontament entre l'església i l'alcalde comunista, de moment, l'estan guanyat els rectors. Com la sèrie és originària de Galícia, no és d'estranyar. De tota manera, com les úniques raons que tinc per a “recomanar” aquesta sèrie són les que he dites, reconec que són xovinistes i personals. Si se'm fa la boca aigua quan actua l'Albert, és evident que és perquè fou un dels meus alumnes predilectes a l'Institut de Silla i perquè l'animí a dedicar-se al teatre; però, com les crítiques que llig de la seua capacitat interpretativa són positives, encara més al meu favor. Ara bé, en quant acaba la sèrie, plaf!, canvie de canal. Així ho he fet un poc des de sempre, però ara més que mai. Recorde que quan començà a emetre Canal 9, ja manifestí els meus temors que al final acabaríem lamentant tenir una televisió autonòmica i així ha estat. Primer amb els socialistes i ara, més insuportablement encara, amb els populars.

D'ACORD, LLUÍS: REPENSEM LA POLÍTICA

D'ACORD, LLUÍS: REPENSEM LA POLÍTICA

Article publicat a elpunt.cat el dia 1 d'abril, en resposta a l'article de Lluís Martínez Brenaches, "Repensar Silla", del 28 de març, publicat també en elpunt.cat

Lluís Martínez Benaches (El Punt, 28 de març) ha llançat una invitació, des de la columna que ell diu el Canyeret, per a repensar Silla. En realitat va més enllà i invita els partits a posar-se d'acord en tres qüestions, que considera estratègiques: recuperar el dinamisme econòmic, sanejar la hisenda local i definir el nivell de qualitat de vida que volem i que puguem pagar. Supose que els qui més han de pensar, raonar i posar-se d'acord han de ser els nostres dirigents, però jo, des de la base, també m'hi apunte. Abans d'enraonar de res, però, crec que hauríem d'intentar aclarir tres coses. En primer lloc, Martínez considera que la “fragmentació política” (a Silla es presenten vuit partits a les eleccions, diu) no és positiva, perquè les minories són “un gra en el cul... que no deixa viure ni riure” als partits majoritaris. Jo crec al revés, que les minories són precisament la garantia de la democràcia, i que les majories, especialment les absolutes, són la cosa més pareguda al partit únic, o siga a l'antidemocràcia. Per cert, als majoritaris els convé no oblidar que les enquestes preveuen que, en les properes eleccions, a Silla no hi haurà cap partit guanyador absolut i que, per tant, qui vulga formar govern haurà de pactar amb els partits minoritaris. A ningú li convé, doncs, trencar la baralla abans de començar la partida. De fet, els pactes no són cap novetat a Silla, perquè sols hem tingut dues legislatures amb majoria absoluta socialista; en les altres sis s'han fet pactes de diversos colors i fins i tot ha hagut dues legislatures amb transfuguisme descarat. En segon lloc, Martínez constata que els pobles del veïnat ens han sobrepassat i que l'Ajuntament deu ara més que divisa. Haurem de veure qui té la responsabilitat, perquè dels trenta-dos anys d'ajuntaments democràtics, Silla n'ha tingut vint-i-quatre del PSOE (inclosos els deu que ell mateix era l'alcalde i catorze que ho ha sigut Baixauli), quatre d'EU (Teresa Badenes) i quatre del BLOC (jo mateix); cadascú pot fer càlculs. Els darrers quatre, precisament, ha estat Baixauli d'alcalde, a qui Martínez ha criticat tant en aquestes mateixes pàgines. Com finalment els han depurat a tots, a l'alcalde i als set regidors, caldrà suposar que haurà estat per alguna raó important, altra que perquè “Baixauli no ha sabut desenganxar-se la pasta dels dits, dels vuit anys de quadripartit”. Seria una ironia que tots els càrrecs foren aquest! Precisament, la tercera cosa a aclarir és la història dels dos governs quadripartits. Martínez demana que “algú hauria de donar més d'una explicació i encara no ho ha fet”. Si es refereix a mi mateix, estaré encantat de posar-m'hi, el més aviat que puga, sobre tot perquè ningú no n'assumeix la responsabilitat (ni el meu partit, el Bloc, que no vol ni parlar-ne; ni els altres partits) i jo, que assumisc la responsabilitat que em toque, sí que crec que s'ha de parlar. Mentrestant faré una sinopsi: ens repensàrem Silla, enraonàrem i arribàrem a acords, com que les alcaldies no estigueren en mans de la dreta. Ens dedicàrem a sanejar la hisenda local, que havíem heretat absolutament destrossada; a esmenar les errades urbanístiques, també heretades i a rebutjar qualsevol proposta d'especulació; i dissenyàrem i aconseguírem finançament per a l'evacuació de pluvials. Entre altres coses, alguns errors i alguna picaresca. Així que, repensem Silla tot el que faça falta, enraonem, aclarim aquests aspectes de la història més actual i sobre tot el darrer quadrienni frustrat de Baixauli, que crec que és el més trist de la història. Per la seua part, que les vuit candidatures facen una bona campanya i que després sàpiguen enraonar i arribar a acords i pactes i que tinguem un bon govern que ens traga “del clot” en què estem, com diu Martínez. El que ha passat fins ara, segurament, és que hem parlat poc i ens hem deixat dur més pels desencontres que per les possibilitats d'enteniment. Pel bé de Silla seria convenient que açò canviara.