dijous, 29 de setembre del 2011

DIR LES VERITATS

DIR LES VERITATS


Article publicat a El Punt/Avui el dia 29 de setembre de 2011




Una de les promeses electorals de tots els partits és que seran transparents en la gestió, honrats i desinteressats, i a partir de la crisi actual, que també seran austers; com la gent s'ho creu,, va i els vota. Quan molts polítics arriben al govern, però, aquelles promeses es queden en res, i, per tant, estafen el poble i estafen la democràcia. En efecte, comencen a parlar confusament, o no donen explicacions, o ho fan a mitges; practiquen l'amiguisme més descarat afavorint a uns i perjudicant els altres; comencen a posar-se uns sous elevadíssims (com els sous de torero que estrenà Baixauli i la quadrilla); fins i tot, a alguns se'ls en va la mà i s'escudellen sense mesura, fent fortuna.

Una introducció tan llarga me l'ha inspirada la carta que ens ha lliurat l'alcalde de Silla, on ens diu que la caixa se l'ha trobada buida i que devem més de 18 milions d'euros! En efecte, devem tant, però no ho diu tot, sinó sols el que l'interessa, perquè no diu que la Generalitat i la Diputació, on governen els del PP, ens deuen milions d'euros; ni diu res dels que ens deu el govern central, o siga el PSOE; ni diu res dels euros que ingressaran per contribucions i taxes. Tampoc no diu quants diners dels que devem els hem de pagar enguany i quants durant els propers, perquè molts d'aquests deutes venen d'anys enrere, perquè així és la dinàmica de l'administració, que els alcaldes van fent i després els que venen darrere ja pagaran. En aquest cas, el problema és si l'endeutament ha estat suficientment justificat, o no, i si s'ha fet dins dels marges que marca la llei. Així que de transparència, li pose un zero (0) a l'alcalde, perquè no ha dit tota la veritat o l'ha dita a mitges.

La promesa de ser honrats implica un compromís ètic excepcional, perquè la gent que els vota espera d'ells un comportament exemplar. La millor prova que els polítics són honrats és la nòmina que cobren, perquè un sou digne i suficient és acceptable i just, però els sobredimensionats i exagerats d'alguns polítics no tenen cap justificació. Altra prova de moralitat la donen els governants amb el tema de les contractacions a dit i amb els plusos i “complements de productivitat” que assignen arbitràriament als seus amics per raons polítiques. No és ètic contractar a ningú pel fet de ser del partit, o per ser nebot o cosí d'un conseller, d'un bisbe o d'un general. Una de les coses que s'han d'explicar ací és perquè continua contractat un arquitecte innecessari, nomenat a dit per Baixauli, per a fer res, que ens ha costat un dineral i al qual se li ha renovat el contracte.

Pel que fa a la promesa d'austeritat, jo estic molt d'acord i de fet ja la practiquí quan em tocava de fer-ho, quan fiu alcalde, perquè pense que els governants administren els diners públics, que no són d'ells sinó de la societat i precisament ara no estem per a tirar coets. Ara bé, no es pot aplicar l'austeritat castigant les partides de benestar social, d'educació i de sanitat i mantenint les ajudes a les associacions esportives, taurines, falleres i folklòriques, o fent ranxaes. Ha d'haver unes prioritats i en la manera que peguen tisorada a unes coses i a altres no, els polítics es delaten. A Silla estem a les envistes de veure les intencions del govern, quan coneixerem el projecte de pressupostos de l'any que ve: qui pagarà el pato? El camp? Les ajudes socials? Les falles? Els bous? Ací és on veurem que hi ha darrere de Serafín.

Aprofite per a fer una crida als partits perquè espavilen, ja que estan senzillament inactius, o ho semblen. La informació és necessària i al veïnat se l'ha d'informar cada dia, perquè sàpiguen el que hi ha i puguen opinar i manifestar la seua opinió, perquè si les actituds crítiques dels ciutadans es manifesten, els governants posen més cura amb el que fan. Els partits saben que ja no es retransmeten els plens, ni es publica cap butlletí municipal i per tant sols hi ha, com a mitjans de comunicació, la premsa escrita i els butlletins dels partits, que pràcticament han desaparegut, i això que ja portem quatre mesos de legislatura!

Finalment vull fer una reflexió sobre la supressió dels actes commemoratius del 9 d'Octubre, que em sembla aberrant, si és per raons econòmiques: no poden commemorar res, sense gastar ni un euro? Doncs la Lírica sí que manté el seu concert de la Simfònica, commemoratiu de la festa nacional dels valencians, el proper dissabte, a les 19'30; i les Dones en Bloc ho faran amb una sessió de cine-fòrum, el dia 7, sobre la crisi econòmica. Aquests són dos bons exemples, perquè prenguen nota els responsables, l'alcalde i la regidora de festes, com oportunament han denunciat els Joves del Bloc, que són els únics que han obert la boca, que jo sàpiga.

diumenge, 25 de setembre del 2011

EM BULL LA SANG

EM BULL LA SANG


Article publicat a elpunt/avui.cat el dia 25 de setembre de 2011




Dir que em bull la sang, ara mateix, és dir una mentida, perquè això és cosa de joves; a la meua edat l'única cosa que ens espera és el bullidet de cada nit de creïlla, ceba i bajoquetes. La gent jove, però, és una altra cosa, gràcies a Déu, i per això, al meu poble (Silla) durant l'anterior legislatura, un grup de joves posaren en marxa una pàgina de facebook que és titulava “Em bull la sang quan sent parlar de...” referint-se a l'alcalde socialista, de qui denunciaven les malifetes amb contundència i convicció. Jo, seguint els seus passos, proposaria una altra pàgina per a denunciar totes les coses indignes, de què ens assabentem cada dia pels diaris, que fan els polítics de tots els colors, però especialment els populars, que també s'hauria de titular “Em bull la sang quan sent parlar de...”, de tota la nòmina.

Per exemple Camps, que ha deixat el País, o siga a nosaltres, empenyorats per a cent anys i un dia, no us fa bullir la sang? Si triplicà en vuit anys el deute de la Generalitat que havia heretat de Zaplana, saber-ho no us fa bullir la sang? I si en lloc d'exigir-li responsabilitats, a banda del cas Gürtel, pot continuar vivint de la política impunement amb un bon sou, això no us fa bullir la sang? Si l'alcaldessa Rita Barberà cobra 111.000 euros, saber-ho no us fa bullir la sang? Si el gras del Díaz Alperi i la seua successora Castedo, s'han lucrat manipulant l'urbanisme d'Alacant, aprofitant la condició d'alcaldes, això no us fa bullir la sang? No acabaríem, perquè cada dia hi ha un cas nou i la llista de peixos grossos amb les mans brutes és llarga.

M'ha vingut al cap l'Alperi d'Alacant perquè li tinc una quimera especial, li tinc tírria i si no conte els perquè, rebente. Personalment no conec aquest personatge rodanxó, ni ganes, però es donà la casualitat que em vaig fotre una trompada caminant per Alacant, entropessant amb una pedra que hi havia al mig del carrer, rectangular i de color blanc, situada sobre la pintura d'un pas de vianants (zebra), que segons la policia municipal era d'unes obres municipals; com ni jo, ni els qui venien amb mi, la veiérem, caiguí bocaterrosa i em trenquí les dues mans. Vaig anar doblement manc, doncs, durant tres mesos, i ningú sap el que això significa fins que no ho passa. La denúncia que interposí contra l'ajuntament d'Alacant no l'he guanyada, perquè segons el jutge, jo hauria d'haver anat amb l'ull viu.

I què penseu que féu l'Alperi? Haig de dir que jo, aleshores, era alcalde de Silla i que el meu cas isqué als diaris, amb fotografies i tot, de mi i del cudol i, per tant, ell n'estava assabentat. Doncs, no féu res, ni per cortesia; ni preguntà, ni es disculpà, ni res, senzillament passà del tema. Si haguera estat al revés, i si ell s'haguera fet mal passejant per Silla, jo, com alcalde, estic segur que m'hauria interessat, com ho hauria fet qualsevol dels alcaldes que m'han precedit, o els que m'han seguit i seguiran. Estic convençut, perquè a Silla tenim molta educació, mentre que aquest individu, no.

Però, tornant a la proposta d'obrir una pàgina de facebook, que es diga, com la dels joves de Silla, crec que tindria molt d'èxit, perquè de temes no en faltaran. Per exemple, aquests dies s'ha fet públic que, com a conseqüència de la nefasta i catastròfica gestió econòmica de la Generalitat, l'autonomia valenciana és la que més deu de tot l'Estat, i per això el conseller Vela ha assegurat que “o l'estat ens ajuda amb el deute o hi haurà conseqüències devastadores”. No us fa bullir la sang, això? Com han estat tan dilapidadors i irresponsables, Zaplana, Camps i totes les colles de consellers que han tingut? I ara s'aclamen a l'Estat? No us fa bullir la sang? I els responsables, no paguen res?

I quan te n'assabentes que precisament ara, quan la cosa no té remei, diu el PP que van a prendre mesures perquè ningú cobre més que el president de la Generalitat, perquè hi ha alcaldes, directors de tinglados i d'empreses subsidiades, tots de la cassola, que cobren més que Fabra, a càrrec de l'erari públic. Això no et fa bullir la sang? I quan surten a la llum els casos de corrupció i veus que tota aquesta gent s'esmuny com les anguiles? Quan veus que tenen impunitat quan governen i també quan deixen de governar, això no et fa bullir la sang? I la programació de Canal 9? I tantes coses més?

Estem a les envistes d'entrar en un quadrienni negre, dels més negres de la democràcia de l'estat, que agreujarà els efectes de la crisi, que faran recaure sobre l'estat de benestar. Els rics, com els han promès els populars, seran més rics i els treballadors, la classe mitjana i els pobres, serem més treballadors i més pobres. I això va a passar perquè la majoria, que som treballadors, classe mitjana i pobres, votarem els populars; aquesta és la gran contradicció, que marcarà la història dels quatre propers anys. I açò no ens fa bullir la sang?

diumenge, 18 de setembre del 2011

L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

Article publicat a elpunt.cat el dia 18 de setembre de 2011


Viatge sovint a Mallorca i per això sé que, a poc a poc, es va descobrint la gran estafa que representa l'actual president balear i el seu govern. Bauzà, que es presentava com el gran regenerador del PP, després de l'experiència de Matas, féu propostes electorals inèdites fins aquell moment, en el PP, com era acabar amb les situacions de corrupció dels polítics i fer un govern més transparent i gestionar amb austeritat. Doncs, no ho fa, sinó al contrari: ha augmentat el nombre d'assessors i canongies dels populars; els ha augmentat les assignacions; ha posat al front de la televisió un dels seus consellers, perquè la controle i la faça més “popular”; ha acomiadat representants sindicals; ha retallat les partides d'educació, reduint les contractacions de professorat... I etcètera. Com la cosa sols acaba de començar, la gent amb qui parle estan escarotats, perquè pensaven que amb tot el merder d'en Matas i la Munar ja havien tocat el sostre i ara veuen que no, que aquest Bauzà emula aquells i que fins i tot els superarà. La desgràcia, doncs, s'ha abatut sobre ses illes, com una pesta!

El farmacèutic Bauzà, més madrileny que mallorquí, més espanyol que balear, segons confessa, amb la seua careta de no rompre un plat, també superarà els seus convictes predecessors en un aspecte, que em preocupa especialment: menysprea el català de les illes i valora més el castellà; considera el mallorquí una llengo distinta de la catalana i anterior a l'arribada de Jaume I, i considera que hi ha quatre de llengües, una per cada illa! Com aquesta barbaritat és també la que mantenen els blaveros valencians, no em ve de nou i per això sé que, d'aquest menyspreu per la llengua, se'n deriva i derivarà la seua actitud política negativa en els temes de la normalització lingüística, que reduirà al mínim, i en l'ús de la llengua en l'administració i l'ensenyament. Per tant, Balears ha entrat, de la mà de Bauzà, en el mateix període de tenebra per la qual passàrem els valencians.

Per altra part, a tot el món democràtic es considera especialment perillós que els polítics es passen pels collons les lleis, com passa a les repúbliques bananeres o en les dictadures. Però aquests populars com Bauzà, com Camps a València (Fabra està a prova, però desconfie), com Feijoo a Galícia, és el que fan, passar-se per l'engonal els respectius estatuts d'autonomia i les mateixes lleis autonòmiques. Sembla que aquesta actitud és la marca de la casa, no debades el seu líder Rajoy opina el mateix de les lleis que no li fan el pes, com la de l'avortament, la de l'eutanàsia, la de la memòria històrica, etc. Aquests populars estan més prop de l'extrema dreta, que dels partits liberals i neoliberals populars europeus i no entenc com aquests no els fan fora del grup.

És evident que quan dic que Bauzà ha resultat ser un frau estic pensant en la gent que “majoritàriament” el votà, perquè cregueren que representava la regeneració del partit. Ara, doncs, contemplen, decebuts, que s'equivocaren. Per ventura, però, no tots s'enganyaren i, per això mateix, podem tindre l'esperança que tot no està perdut. Com passà a València, la Universitat no cedeix, ni ho fan els intel·lectuals de les illes; els partits polítics de l'oposició, tampoc. Arribarà, doncs, el dia que sortirem d'aquest mal son i que s'acabarà aquesta gran ensaïmada de nata agra, que s'ha emparat de les illes.

La idea de la ensaïmada ha estat una ocurrència, pot ser desafortunada, si algú creu que faig burla d'aquesta famosa pasta mallorquina. Com em considere un admirador de totes les seues varietats, encara que m'incline més per la de cabell d'àngel, vull que quede fora de tota sospita que considerar Bauzà i la seua política una ensaïmada, tinga cap mala intenció, contra l'ensaïmada. El que m'ha passat és que, tractant de comprendre la situació, se m'ha ocorregut imaginar-me que el que està passant a Mallorca és com si s'hagués format una enorme ensaïmada, un enorme cordó retort en espiral, tan gran que no veus quan acaba, que va de Ciutat a Pollença, d'Andratx a Portocristo, de Maó fins a Eivissa; n'agafes un pessic, un tros d'aquesta ensaïmada i el saïm i el sucre t'impregnen els dits, que no saps com treure-t'ho; però, sobre tot, la desgràcia d'aquesta ensaïmada popular, que no és de cabell d'àngel, sinó de nata, és que la nata s'ha fet agra.

divendres, 16 de setembre del 2011

PER ON PEGUEM TISORADA?

PER ON PEGUEM TISORADA?
Article publicat a elpunt.cat el dia 15 de setembre de 2011


Tots els governs del món han agafat les tisores i s'han posat a retallar i això em sembla molt bé, perquè és més que evident que estàvem vivint molt per sobre de les possibilitats, gastant i malversant recursos, però, sobre tot, mantenint una classe política especialment sàtrapa, i una sèrie interminable de negocis bruts, a costa dels eraris públics. Tot això s'ha acabat, perquè s'ha arribat al màxim i ara toca desunflar els globus de la fantasia i de la corrupció, xafar terra, veure i viure la realitat. No m'estranya que s'haja arribat en aquest punt i ja fa temps que jo m'havia apuntat a la teoria més previsora i reclamava austeritat; de fet, quan he tingut la possibilitat, per exemple quan he estat alcalde de Silla, l'he practicada tant com he pogut. A continuació del meu govern (el famós quadripartit) i durant quatre fatídics anys, els socialistes baixaulistes han gastat i malversat fins que s'han cansat i és per això que el nou govern, que és del PP, ha d'agafar les tisores i veure per on tallen. Però, aquesta és la qüestió: per on tallen? Quines partides pressupostàries hem de retallar?

De moment, els populars, amb Serafí al front, han tingut poques possibilitats encara, poc de temps des de maig, amb les festes i l'estiu pel mig. Però, això ja ho sabien, perquè els governs entrants hereten la situació que hereten i, en el nostre cas, la caixa que s'han trobat estava buida, és cert. Però han hagut de fer front a la realitat, com el conflicte de la neteja de la ciutat i la reorganització de la plantilla municipal. La liquidació d'algunes fantasmagòriques contractacions de l'anterior alcalde, especialment la del supergerent, s'ha produït a mitges, però la del superarquitecte, o siga la del suposat nebot de Gonzàlez Pons, continua, perquè segons l'alcalde Serafí “ha d'acabar la Casa de la Cultura”, malgrat tots els errors tècnics que ha tingut l'única obra que ha dirigit en quatre anys. Caldrà que s'explique aquest misteri. Les contractacions han anat “liquidant-se” o no renovant-se, amb algunes excepcions de militants populars.

En el capítol de festes el nou equip ha arribat a temps de retallar un poc, encara que els bous els han incrementat, segurament per una promesa electoral. I no massa coses més, a no ser que anotem que a l'hora de pagar aks regidors els únics que cobren són els del govern, perquè els de l'oposició encara no han vist ni un euro, i això és molt poc honest: o cobren tots o que no cobre ningú. I una cosa que em dol especialment, com ja vaig explicar la setmana passada, és que els llauradors del Consell Agrari i els qui vigilen els camps per a evitar robatoris, s'han quedat enguany sense la paella tradicional, “perquè hi ha que tallar per algun costat”, segons em digué l'alcalde. Tallar, cal tallar, estic totalment d'acord, però el risc és que s'actue de manera interessada i paguen justos per pecadors.

Els sous dels polítics locals, per exemple, que és per on s'ha de començar, si hom vol ser coherent i honest, són alts. No basta que el de l'alcalde siga menor que el que cobrava Baixauli, perquè aquell cobrava un sou que no li corresponia, una indignitat, per tant si l'alcalde popular “se l'ha rebaixat” a 43.000 euros, ha rebaixat un terç la barbaritat, però continua essent alt. I el del tinent d'alcalde Zaragozà, que cobra el mateix que el seu predecessor socialista Vedreño, 40.000 euros, també és una barbaritat. I etcètera. Bé, vull dir-ho ben clar: em semblen uns sous excessius per a Silla (18.000 habitants), que no es justifiquen per la “responsabilitat” del càrrec. Jo he estat alcalde de Silla, no cobrava i tenia les mateixes responsabilitats, i perdonen la immodèstia.

De tota manera, el temps de desconcert inicial, que són els dos o tres mesos primers, han arribat a la seua fi i ara toca donar la cara de veritat, concretament el nou govern popular ha de presentar, d'ací no res, els pressupostos de 2012. Ara és quan es veurà exactament, primer que res on apliquen les tisores, quin concepte tenen de les coses justes i necessàries per a governar un poble i de quines coses caldrà prescindir, per innecessàries o prescindibles. I hauran de definir una política d'impostos i taxes, on es veurà a qui afavoreixen. I hauran de prendre decisions contra els morosos i hauran de prioritzar les poques inversions que es podran fer, poquíssimes...

I encara veurem una altra cosa: la reacció dels partits de l'oposició davant dels pressupostos que presenten els populars. L'anterior govern baixaulista no pot servir de model, perquè els aprovà amb l'aval dels verds, amb un pacte efímer i després amb el recolzament d'un trànsfuga. Ara veurem si hi ha algun pacte o no entre la dreta popular i l'extrema dreta, o repetim alguna maniobra de transvestisme o de transfuguisme. Evidentment, seria més positiu per a Silla que els polítics de l'oposició pogueren participar en l'elaboració dels pressupostos, de manera honesta i lleial, a cara descoberta, sincerament. Jo, que propicií pactes entre Bloc, EU, UV i PP, crec sincerament que un pacte així, per a fer els pressupostos, seria una bona cosa per a la ciutat.

dilluns, 12 de setembre del 2011

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS


Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de setembre de 2011




Poc a poc, ara tallant per ací i després per allà, totes les conquestes socials i democràtiques, que englobem sota el concepte de l'estat de benestar, ens les aniran escamotejant i amb això ens escamotejaran també la democràcia. És el resultat del triomf de la política neoliberal que s'ha anat emparant de tot l'Occident, els representants de la qual són els partits conservadors, com el PP, però que, com el seu verí ha penetrat tan a fons en el sistema, també els partits socialdemòcrates, com el PSOE.

A l'estat espanyol, qui ha teoritzat més sobre el tema és la gent de la institució o congregació FAES, que dirigeix l'Aznar. Ja està tot dit. Des d'aquesta mena d'associació, s'elaboren els grans programes i projectes neoliberals que, en aquest moment de crisi econòmica, es substancien en la implantació de polítiques d'austeritat, a costa de les classes mitjanes i treballadores, a les quals se les desposseeix del “patrimoni” que havien anat guanyant, al llarg dels darrers anys: l'escola pública, els serveis sanitaris públics, els transports públics, etc.

El fet que la crisi siga conseqüència precisament de les polítiques neoliberals (globalització, guerres per l'apropiació del petroli, consolidació de les satrapies de la classe política, malversacions de fons públics, privatitzacions al servei de la banca i dels especuladors, foment de la destrucció mediambiental, etc.), això no els amoïna. Tot al contrari, invoquen l'austeritat i l'exercici de les tisores sobre “nosaltres”, fent-nos responsables de les seues malifetes.

Aquests neoliberals han anat elaborant una sèrie de coartades per a justificar la seua malèfica visió del món i, com és gent que no es mama el dit, han creat també una xarxa de tinglados des d'on marquen les directrius que han de seguir els governs de la seua corda: FMI, OMC, CCI, Fòrum de Davos, etc. I sobre tot han controlat el gran centre de poder “espiritual” d'occident, que és el Vaticà, des d'on s'inocula a les masses el verí de la resignació; a fi de comptes, Crist ja assegurà que sempre hi haurà pobres (Mateu, 26, 6-13; Marc, 14, 3-9; Joan, 12, 1-8), però, per cert, els prometé el cel (d'ells és el Regne del cel), amb la qual cosa el pobre que no se resigna és perquè no vol.

Evidentment, sotmetre's a aquests individus i als seus tenebrosos governs neoliberals, és absurd. Així ho estan manifestant, de manera clara i rotunda, els joves de tot el món, entre els quals els nostres Indignats, els joves d'Atenes, de Xile, de Califòrnia, de París, de Berlín, de Tòquio, de Praga, de Londres (que possiblement són el cas més extralimitat), Tel Aviv... i també els joves que, en altres coordenades, han protagonitzat les revoltes dels països àrabs contra les dictadures (aliades d'Occident, curiosament).

Veure, doncs, manifestant rebuig a les polítiques neoliberals de sociates i populars, als Indignats, que són els més mal parats, als mestres en defensa de l'escola pública i de qualitat i en contra de la privada, als sanitaris en defensa de la sanitat pública i no de la concertada amb entitats privades, als jubilats en defensa d'unes pensions justes, als funcionaris (llevat de la claque dels grans funcionaris), etc. veure tanta gent protestant és un senyal que tot no està perdut, que encara que els socialistes i els populars vulguen deixar-nos pelats, no ho tindran tan fàcil com pensen; o sí.

No vull pecar d'optimisme, perquè a la protesta l'hauria de seguir l'organització de tots els qui estem en contra del sistema, i això, lamentablement, no passarà. En el món de l'esquerra, en sentit ample, hi ha massa divos, massa virtuosos tocant solos de violí i que creuen que són l'hòstia, o siga massa gent perdent el temps, pseudofilosofant i intentant descobrir la fórmula de salvar el món. La dreta, al contrari, és més pragmàtica i com a tocar, l'única cosa que els interessa tocar-se és la cartera; la política neoliberal precisament el que fa és assegurar-los-la, la cartera; la “filosofia” o siga les coartades, pel que fa a l'estat espanyol, ja he dit que l'elabora el FAES, però m'havia oblidat que segurament compten amb l'ajuda de l'Esperit Sant. Com entre l'esquerra i la dreta, hi ha els socialistes, la putada és que aquests han caigut a la ratera que els han calat els populars i, per tant, no podem comptar amb ells. Com acabarà tot açò? Continuarà.

diumenge, 4 de setembre del 2011

LA PARÒDIA DE L'ESTAT


LA PARÒDIA DE L'ESTAT
Article publicat a elpunt.cat el dia 4 de setembre de 2011


Una paròdia és allò que vol semblar una cosa i no ho és, per exemple que Espanya siga un estat, perquè, com veurem, no ho és. Fins ara pensava que sí, que Espanya era un estat i no una nació, com volen els espanyolistes. Pensava que les nacions érem la catalana, la basca, la gallega i la castellana, cadascuna amb les seues excrescències i derivants i que l'estat espanyol s'havia format, bàsicament manu militari i per interessos dels sàtrapes, imposant la nació castellana sobre les altres (Decret de Nova Planta, etc.). Doncs, no, ara resulta que aquest estat que tant ens ha fet patir al llarg de la història, és una paròdia; per què ho dic? Perquè si fora un estat de veritat, no hi manaria la senyora Merkel!

Ací, Zapatero i Rajoy, han fet el que ha manat la senyora nibelunga, que es modificar la Constitució i no ha passat res. Dòcilment i submisos, han modificat un document que deien que era sagrat i intocable, que era la “voluntat sobirana del poble espanyol”, o com si diguérem la bíblia política d'Espanya, —capital Madrid—, que havíem votat democràticament i per majoria. Ara hem vist que això ho deien per a enganyar-nos, perquè no els convenia tocar ni una ratlla, però com la senyora Merkel ha dit que s'ha de modificar, xim-pum. Per a dissimular un poc i no fer-ho tan descarat podrien haver fet el simulacre d'un referèndum i tampoc. En general, totes les mesures antisocials que ha anat prenent Zapatero li les han dictades des de Berlín, cosa que, si les properes eleccions les guanyen els populars, encara serà molt més escandalós i dramàtic, així que ja podem anar preparant-nos, perquè el que hem tingut fins ara sols ha estat un tast del que ve.

Altres que manen més que tots els d'ací junts són el Papa i la seua santa tropa. Manen tant que els socialistes els han demanat permís per a treure Franco de la Vall dels Caiguts, malgrat que segons la llei de la Memòria Històrica és evident que s'ha de treure, però com el Vaticà està per damunt de les lleis espanyoles, els han hagut d'implorar la intercessió. Com el govern es diu laic, ho han fet asseguts a taula, a diferència de Rajoy que ho hauria demanat genolls en terra. Aquesta és una altra prova de la paròdia d'estat que és Espanya: el Papa mana més que el govern! Altra cosa és que al Papa li agrada venir de tant en tant per ací, perquè tothom li balla els nanos i ell no paga ni xapa, sinó que encara li munten un tinglado, des d'on ell solta els seus anatemes i les autoritats espanyoles diuen amén, sobre tot els populars, la hipocresia dels quals és absoluta i l'estampa de la Cospedal, tota de negre i amb la pinteta i la mantellina, n'era el paradigma: una senyora que cobra tres o quatre grans sous, que no paga els deutes i que demana la benedicció papal... Quin exemple! Així que l'espectacle d'aquestes darreres setmanes, entre unes coses i les altres, no pot ser més depriment.

Perquè, mentrestant, com no tenen ni un clau, perquè s'ho han gastat tot i ens han empenyorat tant que devem més que divisem, continua la pressió sobre els ciutadans més modestos: congelacions de pensions; descomptes en els salaris; augment de les taxes universitàries; derivació dels fons públics a la sanitat privada i a l'ensenyament religiós; ampliació de la ràtio d'alumnes per aula, fent treballar més els ensenyants i pagant-los menys; augment d'impostos i taxes de tot tipus; augment de la desocupació; contractes de treballs precaris... Tota la crisi, que ells han provocat, l'hem de pagar els treballadors, perquè això de fer pagar més als qui més tenen, de rebaixar els sous als polítics (Rita Barberà cobra 111.000 euros, quina figa); de prohibir que cap polític cobre més d'un sou, com la Cospedal, o com la Pajín; d'aclarir els fraus de la banca (el tema de la CAM, que crida al cel, em cou especialment, perquè hi sóc client), d'això res de res. Per què haurien de fer una altra cosa que les barbaritats que fan, si la gent els vota igualment?

dijous, 1 de setembre del 2011

LLAURADORS SENSE PAELLA

DES DE LA BUTACA DE CASA


LLAURADORS SENSE PAELLA
Article publicat a elpunt.cat el dia 1 de setembre de 2011


Des d'on millor es contempla el món és des de la butaca de casa, com demostrà Montaigne, aprofitant les eixides puntuals al carrer, amb motiu d'algun enterro o per prendre un cafè amb algun amic, perquè la informació que reps és importantíssima, si la saps aprofitar; lamentablement, també pots seguir constatant que, en general, la gent continua sense voler tenir mal de caps, cosa que dóna molt de marge als polítics per a fer el que els rota o els convé. De manera que, tornes a casa malhumorat, agafes una cervesa, seus a la butaca i repasses tot el que t'han contat: quanta merda, penses!

Des de fa uns quinze anys, l'ajuntament de Silla ha pagat, aprofitant les festes, una paella als llauradors del Consell Agrari i als que han col·laborat en la vigilància nocturna de les collites (pimentonars i melonars, especialment). És una manera d'agraïment per l'esforç desinteressat que fan, al servei de la comunitat. A la paella s'hi afegeixen els polítics, caps de la policia i altres gorristes. Enguany, però, i amb l'excusa que els socialistes han deixat escurada la caixa municipal, els populars han suspès la paella. Després de la informació que havia rebuda per diversos conductes, m'ho ha confirmat personalment l'alcalde, per tant és cert. He sentit, doncs, estupor i indignació.

D'una manera molt judiciosa, els llauradors es pregunten com és possible que l'ajuntament no puga pagar-se una modesta paella de mil euros, quan manté altres despeses absolutament prescindibles o reduïbles (massa dies de bous, per exemple, o massa subvencions a falles, esports...), o quan manté sous excessius de polítics i funcionaris. Estan indignats, evidentment, també perquè creien que els populars mantindrien la promesa que els havien fet als llauradors, a canvi dels seus vots, i s'han quedat pitjor que estaven.

Així que entre aquest disgust, la imatge de la pantomima de les autoritats populars darrere de la processó del Santíssim Crist, amb Cotino inclòs, el record del gamberrisme tauromàtic institucional, la visita del Papa, i la tocata i fuga dels partits de l'oposició, hem passat l'agost. L'única cosa positiva i grata, a banda d'haver tingut a casa els fills i el nét, ha estat llegir un interessant article del filòsof siller Pasqual Salvador (Religió, veritat i propaganda. Levante, 23 d'agost), redifós mitjançant la xarxa no subvencionada de distribució de notícies de Silla i el facebook. Salvador, que es confessa creient, fa una crítica aguda i compromesa del canvi que s'ha operat en el Papa i lamenta que la fe es derive en aquests actes de “multituds amb banderetes, idolatrant papamòbils i jerarquies...”, mentre s'obliden de les “famolenques poblacions africanes, com la de Somàlia”.

Des de la butaca de casa estant, confie que setembre significarà la revitalització de la vida política local: que es reiniciaran les obres de pluvials que paga la Generalitat; que es rectificaran els errors comesos en el sistema d'evacuació de pluvials de l'avinguda Reis Catòlics (la vigilància de les obres de les quals sembla que ha estat insuficient per part de Boronat i Valero); que els fallers i l'ajuntament aclariran el destí final dels famosos i patètics casals; que s'esborraran les lamentables i suïcides trames ciclistes locals (els carrils bici) i el camí del Port; que s'escometrà el multifuncional; etc. Sobre tot, espere que els famosos partits socialistes-nacionalistes-verds-comunistes obriran la boca, escriuran alguna cosa, faran alguna crítica, enviaran alguna nota als diaris, vigilaran el govern popular i exigiran que complisca el que prometeren...