TINDRÉ MONO DE LLADRES?

TINDRÉ MONO DE LLADRES?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de novembre de 2011

No m'havia adonat fins ara mateix, que acabe de prendre un cafè amb Jesús Escorihuela i Xavier Cunyat, que la primera cosa que cerque al diari és si hi ha alguna notícia grossa i en primera pàgina, de lladres, de desfalcs, de suborns, de corrupció. M'he posat a pensar-hi que tinc com una mena d'addicció, que necessite cada dia una ració d'escàndol, com qui necessita cada matí un cafè, un barrejat de cassalla (si és de Silla), o un porro; si no s'hi publica res, ho trobe a faltar i inconscientment pense que el diari aquest dia és una merda; o siga que: tindré mono de lladres?

Això em preocupa, perquè ja se sap que les víctimes de les addiccions hi han arribat a poc a poc, a base de xicotetes dosis, que cada vegada s'han anat fent més grans. Les dosis de corrupció que cada dia ens xutem, llegint el diari, ens estaran dopant? La societat, estarem immunitzant-nos a la maldat de les corrupteles? Acabarem familiaritzant-nos i trobant normals les malifetes dels més xoriços? Potser que sí, que això és el que ja està passant-li a moltíssima gent, cosa que explicaria que a l'hora d'anar a votar, d'una manera ineludible i fatal, s'inclinen pels lladres. És com si tinguérem el síndrome de la mà llarga

Avui mateix, en primera pàgina, hi ha el cas dels furtamantes d'Emarsa, que no sols han cobrat sous de primers ministres, han gastat luxosament el que no està escrit, han viatjat de gorra al Carib amb la família i els amics, han camuflat els comptes, s'han folrat, han mentit impunement, han subornat, han untat a totdéu, sinó que han tingut la cara dura de tirar-se unes putes romaneses, camuflades de traductores i empresàries, durant uns quants dies, en un hotel de luxe a Benicàssim, i tot a càrrec dels pressupostos que paguem tots els ciutadans.

L'escàndol és tan gran que: o els responsables polítics de la Generalitat, amb Camps al curumull, ho han consentit, perquè s'untaven també algunes llesques; o és que ni ho sabien i això demostraria una mancança absoluta de responsabilitat, igualment punible. És tan insuportable aquest cas, com ho és el cas Gürtel, o com ho és el cas Brugal, o el cas Fabra, com són tots els casos de corrupció, siguen del PP o siguen del PSOE, o de qui siga.

La nostra societat, que els ho permetem atorgant-los els nostres vots, ara a uns i adés als altres, també som còmplices, mira per on. És possible que si actuem així ho fem perquè estem immunitzats a la immundícia, i hem acabat considerant-la normal. Quin país! Pobre país! Perquè un país on els polítics no tenen moral, i el poble està perdent-la o li l'estan enverinant, està abocat a la ruïna, a la ruïna moral. Així que, a més de la crisi econòmica, tenim la crisi moral, o siga que açò és l'hecatombe.

No es pot consentir que personatges com el d'Emarsa, un tal Esteban Cuesta, que per la cara que posa sembla més un pescador de tonyines, que un alt executiu, haja fet totes les coses que estan investigant-se-li, sense que tremolen fins els ciments en què se sustenta el dret i la mateixa democràcia. I si, a més a més, el mateix vicepresident de la Diputació i alcalde de Manises i altres polítics populars formen part d'una trama que ha actuat amb tanta immunitat, això és una prova de la complicitat de molts altres personatges del govern valencià, perquè no hi ha immunitat, sinó hi ha complicitat. Així que és inevitable que el partit d'aquesta colla de xoriços diga alguna cosa, que identifique les pomes podrides. Què en sabia Camps? Què en sabia Rus? I Gerardo Camps? I Blasco?...

Ara mateix, el president Fabra, per exemple, no pot dir “a mi que me registren”, perquè ara ell és el màxim responsable del partit i del govern; ni Rus que ell no era, que ni mirava, perquè tenia la responsabilitat com a president provincial del partit. Ni tan sols Rajoy pot dir “jo, qué tropa” i tractar d'eludir responsabilitats com en els altres casos. Hauran de donar la cara. I que no tornen a invocar, com féu Camps, que el poble els ha votat i per tant que els ha perdonat. El poble els ha votat, perquè viu narcotitzat de tanta dosi diària que li xuten, però no és qui per a perdonar-los. Donar faltes i bones, en aquests casos dels Codis Civil i Penal, depèn dels jutges que, com estem veient, encara que sense massa pressa (crec) estan arribant al final del túnel, que en aquest cas són els tribunals de justícia. Si com a pena els imposen que tornen tot el que han furtat, no caldrà fer més retallades dels sous i de les pensions als treballadors i jubilats.

EH, EH, TORO!

EH, EH, TORO!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2011

Supose que als polítics populars ara els serà de molt de profit l'afecció als bous que tenen, perquè han de torejar els bous més braus i bragats que s'han vist fins ara a la Plaça de Bous en què s'ha convertit l'Estat. Eh, eh, toro! Tota la quadrilla és popular, els banderillers, els picadors, els ajudants o mossos i el matador; els bous també són de divises populars; les grades estan a vessar de votants populars. Els populars són els amos del corral i del carrer. Així que, a torejar, i a arreglar-ho tot, com ha dit l'alcalde de Silla, en un ple municipal.

A mi, però, la plaça que més em preocupa és la de Silla, que no acaben de dominar del tot els populars, perquè els falta un regidor, o siga un vot, com si diguérem un mosso de la quadrilla; em preocupa, doncs, que no acabe bé la festa que hi ha organitzada (parle de la crisi econòmica), perquè el poble no té la culpa; i fins i tot em preocupa el jove torero, que és l'alcalde Serafí, a qui no m'agradaria veure banyegat (bàrbarament, cornejat) i menys encara per culpa d'altri. Com acabarà aquesta correguda?

De moment, com estan amb l'aigua al coll, no han pogut aprovar el que pretenien, que era apujar les contribucions al veïnat i no tocar les dels empresaris, i s'han hagut de tragar el marró d'aprovar un augment moderat d'impostos, incloent-hi un augment de l'IAE a les gran empreses, malgrat que la promesa electoral era que els l'abaixarien. I han hagut de desistir de tirar treballadors de base al carrer, acceptant que si s'han de fer economies en el capítol I o de personal, ha de ser “revisant” els sous dels de dalt, no dels de baix. Ha estat el resultat que es podia esperar, d'un govern en precari que no té més eixida que la de la transacció. Cal dir que haver arribat a un pacte de circumstàncies entre els populars i l'oposició, ha estat possible per la col·laboració d'un il·lustre popular, que fins ara callava i observava i s'ha decidit a actuar de mitjancer; jo ja l'he invitat perquè agafe la ploma i es pose a escriure, com fem Lluís Martínez i jo.

El segon bou que han de torejar els populars son els pressupostos i, novament, s'hauran de posar en marxa les maniobres d'aproximació i de concessions: és l'única possibilitat que tenen. És evident que s'hauran de posar sobre la taula quatre qüestions, entre altres, que poden coure molt: els ajuts socials; el Consell Agrari; les subvencions a les entitats i associacions; els sous dels polítics i del personal de confiança. Vull suposar que cap partit cedirà ni en el primer tema, el dels ajuts socials, ni en el del Consell Agrari, perquè en el primer cas es tracta dels sectors més febles de la població i en el cas del camp pels problemes que arrossega el sector i l'abandonament de què són víctimes.

El tema dels ajuts a les associacions i entitats pot ser més explosiu del que es pensa, perquè saber dir que no té un cost polític, que s'ha de voler afrontar. Per molt que s'hagen compromès els partits amb els seus votants, especialment els populars que són els que governen, la crisi fa que no hi hagen diners en caixa, ni hi ha perspectives que millore la situació, encara que Serafí diga el contrari. En aquesta conjuntura, si aquests toreros populars tingueren més valor haurien de donar exemple els primers, revisant a la baixa els seus sous i el de les persones de confiança (sic). És d'esperar que els partits de l'oposició sabran imposar el seu criteri i no acceptaran que seguisquen algunes contractacions irregulars, que el poble comenta i desaprova, destacant les crítiques d'alguns sectors del camp. Aquest sector considera Serafí dels “seus”, ja que era l'eficaç funcionari del Consell Agrari, per això diuen que l'alcalde és una cosa i que els que l'envolten són una altra; evidentment, disculpen a Serafí.

En el capítol d'obres no entre, perquè si no hi ha diners no poden haver-hi inversions. Llevat de les obres de pluvials que paga la Generalitat, que poden veure's afectades, perquè la Generalitat tampoc no té ni un euro; llevat també d'alguna subvenció de la Diputació, no crec que puguem veure res més que algun pegat per ací i per enllà. Per ventura que m'equivocara! I un apunt final per a afegir al tema de la recaptació, que és un tema de tresoreria. Com ja expliquí en el seu moment, el caos arranca de la primera època de Baixauli, amb el seu tresorer Manolo Olmo, perquè la bola que iniciaren continua rodant. El que no funciona en la gestió tributària són els programes informàtics, i els mateixos i privilegiats informàtics, per això, delegar les funcions recaptatòries a la Diputació ha estat una gran idea.

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

Article publicat a elPunt/Avui el dia 20 de novembre de 2011

Acabe de passar per un malson, per una increïble i absurda experiència kafkiana, per culpa d'una empresa de telefonia mòbil, internet i televisió per cable, que vull contar per a destapar i denunciar les males pràctiques a què ens tenen sotmesos aquestes companyies dels senyors de les antenes. El meu cas no és l'únic, pel que he sabut, sinó el mateix que han sofert tots els usuaris de la major part d'aquestes empreses, quan han decidit fer una cosa tan simple, i a la qual tenim dret, com és voler canviar de companyia. A partir del moment que decideixes abandonar i/o passar-te de bàndol, tot el que havien estat atencions amables, ofertes i bones paraules, dóna pas a una estratègia de pressions i de promeses temptadores, per a recuperar l'usuari; si fracassen en els intents, el client passa a la condició d'enemic a abatre. Explique el meu cas, perquè siga exemplar.

Jo era un client que s'havia lliurat en cos i ànima a ONO, contractant-los d'una tacada la televisió per cable, l'internet, el telèfon fix i el telèfon mòbil. Era un bon client, que pagava sense dir ni mut, perquè estava convençut que havia adoptat una bona decisió venent l'anima a la companyia. Jo estava satisfet i de fet, sempre que els havia necessitat m'havien atès satisfactòriament, a excepció d'alguns contratemps tècnics, que els havia perdonat; fins i tot recomanava aquesta companyia als meus amics. Finalment, però, per raons estrictament econòmiques, he decidit deixar la televisió per cable i posar-me una antena clàssica i avant, perquè, passat un temps, havia pogut comprovar el poc ús que feia jo de tants canals al meu abast. I posats a revisar la situació, i amb la idea d'estalviar algun euro, vaig comprovar que altres companyies m'oferien la telefonia fixa i l'internet, a uns preus més raonables. Per tant, vaig decidir donar-me de baixa, encara que sense saber el calvari que m'anaven a fer passar.

En primer lloc vaig haver de suportar-los telefonades a tothora, amb missatges prometedors, perquè desistira del meu intent, oferint-me millores contractuals, que sóc incapaç de reproduir, perquè em marejaven més que altra cosa. Com no pogueren convèncer-me, m'obligaren a realitzar una sèrie de tràmits de baixa, a base de gestions telefòniques de més de 10 minuts d'espera; telefonades a un 902, o siga pagades. Finalment, però, i a base de no desistir, vaig aconseguir que em desconnectaren de la seua xarxa, encara que em queda un tràmit a fer, quan rebré un sobre especial, en el qual hauré de posar el decodificador i retornar-los-el. El sobre en qüestió, al cap de vint dies encara no ha arribat a casa i sembla que voldran que els pague per tot el temps transcorregut o això és el que intentaran.

La segona part del malson ha estat que, de sobte i de nit, i sense advertir-me prèviament, m'han deixat el telèfon mòbil fora de servei. Altra vegada he hagut d'intentar posar-me en contacte, i al cap de moltes telefonades i de moltes esperes, cridant a un 902, o siga pagant, he pogut saber una cosa que ignorava, perquè ningú mai me l'havia explicada: que ja que m'havia donat de baixa de la televisió, del telèfon mòbil i de l'internet, ells em deixaven sense mòbil, absolutament, que o tornava amb ells o feien desaparéixer fins i tot el meu número de telèfon mòbil, del qual no podria demanar la “portabilitat” i passar-me a una altra companyia. O siga que m'expulsaven de la companyia, però es quedaven la meua propietat, o siga el número del telèfon; allò era un robatori evident i això és el que he intentat fer-los-ho saber. No he pogut, però, fer entrar en raó a ningú, ni a la sèrie de senyoretes sudamericanes (o robots androides o ginoides, que tenen programats per a fer desistir els dissidents), ni tampoc, quan he aconseguit de connectar-hi, els responsables del servei de reconnexions.

Finalment m'han fet una oferta: tornar-me a posar a casa un dels seus telèfons fixos, o siga un altre telèfon, a partir del qual reconnectarien el meu mòbil i així podria sol·licitar-los la portabilitat. La cosa, doncs, ha arribat al punt que, a més del robatori que m'han fet, de la falsedat contractual, de la humiliació de fer-me sentir una pilota de ping-pong i de fer-me gastar diners i la paciència, han passat al xantatge directe i l'extorsió. Davant de tot aquest abús, he adoptat una sèrie de mesures, per a defensar-me i per a venjar-me, perquè crec que tinc dret a les dues coses: primer, denunciar-los a l'Oficina del Consumidor; a continuació, presentar-los una denúncia per apropiació indeguda del meu telèfon; després, presentar-los una reclamació per danys i perjudicis. I encara més, perquè he decidit de comunicar a tothom aquests fets, mitjançant aquest article, de moment; dedicar-los una entrada en l'encreuat 4324, que publicaré en el Levante, segurament el dimarts dia 22; i, sobre tot, he donat ordres estrictes al meu banc perquè no paguen cap factura d'ONO, mai en la vida. Finalment, altra mesura, que ja he executat, és la d'enviar-los a la merda! Ara em sent més tranquil, al cap de tants dies de turment.

Pense, però, la ironia que és que quan ONO s'instal·là a Silla jo era membre del govern com a tinent d'alcalde i després com alcalde, i votí al seu favor i que en tots els problemes que ha tingut l'empresa, de caràcter administratiu o tècnic, ha comptat amb el meu suport, per a solucionar-los-els. És increïble, doncs, que front al meu comportament sincer, honest i desinteressat, ONO haja optat per la via agressora i deshonesta i m'haja perjudicat tant. També pense que és injust que l'Estat permeta aquestes pràctiques abusives, ja que sembla que la majoria de les empreses actuen de la mateixa manera, probablement perquè s'han posat d'acord. Per què no actua ni el fiscal, ni les forces d'ordre públic?

Per acabar, però, quan estava a punt de contractar un altre número de telèfon, ja que lamentablement estic penjat d'aquest artefacte, s'ha produït un miracle: m'han reconnectat i m'han concedit la portabilitat. No sé que els ha passat, si ha estat important que els avançara la relació de mesures que anava a prendre, o senzillament que el fet d'enviar-los a la merda els ha commocionat. Siga com siga, el fet és que he guanyat i que conserve el meu número de telèfon i això és el que m'importa. Ara sóc client de dues companyies (he diversificat el risc) i per precaució, els lliuraré una còpia d'aquest article perquè sàpiguen el que faré, si també provoquen la meua ira; em juren que no em defraudaran. Ja els tindré informats.

CARA A CARA... I QUINES CARES

CARA A CARA... I QUINES CARES
Article publicat a El Punt/Avui el dia 13 de novembre de 2011

Vaig contemplar i escoltar per la tele, el passat dilluns, l'espectacle electoral del cara a cara dels dos aspirants a governar l'Estat i, què haig de dir? Doncs, que ni fu, ni fa. Jo ja anava previngut, o siga a la contra, perquè sabia que allò seria una farsa, i ho fou en sentit literal: una composició teatral breu (una hora), de contingut còmic i esquemàtic. Quan acabà, doncs, no puc dir que em quedí decebut de res. Em passà allò que a Fuster, quan li preguntaren si estava molt decebut amb els polítics valencians, després del fracàs de l'Estatut, i contestà que com no els tenia cap confiança ni s'havia fet cap il·lusió, doncs no.

Però, volent dir alguna cosa del cara a cara, sols se m'ocorre confessar que escoltant aquell duel polític em vingué al cap el duo de la del Soto del Parral, no sé perquè, perquè la lletra no li pegava, encara que potser la música, sí; per això seria. O siga,, que allò fou una farsa; encara que no l'havien assajada, altres ja ho havien fet per ells i, per tant, feren l'obreta. I, tal com estava previst al guió, els partidaris del popular quedaren satisfets i els del socialista, també. Els dos digueren el que volgueren i tal com ho duien preparat, i com no hi havia públic que els preguntara, no hagueren de dir res del que de veritat importa i és que ací, qui mana són la senyora Merkel i la banca. Ells saben que guanye qui guanye, continuaran fent-nos estrènyer cada dia més el cinturó, apujant-nos els impostos i rebaixant-nos els serveis públics. És exactament el que vol la banca i la senyora Merkel, per tant, tots, panxa a terra!

Això de “tots panxa a terra” ens ho explicava un professor de religió (anys cinquanta), referint-se als misteris de l'església, que no s'havien de discutir, sinó acatar. Ell deia que “si ho ha dit el Papa, tots panxa a terra”, o siga a obeir sense dir ni piu. En el cas europeu passa el mateix. Rajoy, perquè obeeix a la nibelunga líder dels populars europeus, farà el que li manen; Rubalcaba, perquè ja ho ha fet, perquè la política que han practicat els governs socialistes espanyols és, exactament, la que els han dictat a Berlín. Després del duo, la televisió ens ha ofert una altra actuació, a càrrec d'un quintet en què a més dels dos grans partits, han deixat participar un representant de CIU, un altre del PNV i Llamazares; gràcies a aquestes intervencions, s'ha obert un poc l'horitzó a qüestions socials i nacionalistes. Tot plegat, però, res, perquè en aquestes eleccions, segons les enquestes, el peix ja està tot venut i per tant, vote la gent a qui vote, és segur que ens toca o el pito o la pilota, o siga més del mateix, o Rajoy o Rubalcaba. No vols caldo? Doncs, nyas, dos tasses!

Però, a més d'aquestes deplorables circumstàncies electorals, la sorpresa ha estat el cas del gendre del monarca Borbó, a qui la fiscalia imputa delictes com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'administració i la malversació de cabals públics. Si el meu iaio, que era republicà, alçara el cap! Pel que se sap, en el merder real estan involucrats Jaume Matas i la Generalitat Valenciana. Quina barbaritat, quina cara més dura i qui ho havia de dir, tan bon xic que pareixia quan es casà!

Com també hi ha investigacions en marxa contra el ministre socialista J. Blanco; com està el cas de l'espoli d'Emarsa, i etcètera, podem deduir que ací qui no és corrupte és perquè no vol. La qüestió, pel que es veu, és si t'agafen cagant o no, o siga que si no tens mala sort i ningú et veu, et pots fer milionari. I amb aquestes perspectives, tothom prova sort. Ja ho digué crec que el president gallec i si no que em perdone, però algú ho digué, referint-se al cas Gürtel i a Camps: “el que le ha pasado a Camps es que ha tenido mala pata”. Quines cares!

Jo propose una esmena al codi penal: introduir el càstig àrab de tallar-los la mà als polítics que tinguen la “mala pata” que els sorprenguen xoriçant res. L'espectacle de veure'ls votant al Congrès a mà alçada, millor dit, a monyó alçat, aquest sí que seria un espectacle. M'imagine, i em descollone, el senyor Bono dient: —“Se va a prohceder a vohtar a mano alzada, o a muhñón alzado, según sea eh caso”... Bromes a part, alguna cosa s'haurà de fer per a posar fre al desvari. Què pensen els polítics? No veuen que els seus comportaments són una invitació perquè tothom faça el mateix que ells? Si els que havien de donar llum, donen fum, què hem de fer els ciutadans? Quines penques!

SILLA I EL BON CAMÍ

SILLA I EL BON CAMÍ
Article publicat a el Punt/Avui, el dia 11 de novembre de 2011

No sé si veurem el final d'algun dels túnel en què estem capficats, especialment i més peremptòriament, el de les finances municipals; supose que sí, ja que com l'endeutament públic és un mal generalitzat, les altes administracions hauran de trobar la manera i, de moment, crec que volen permetre als ajuntaments destinar la venda del patrimoni del sòl a pagar deutes. Això serà un respir per als nostres malversadors polítics, però serà com aplicar la cataplasma de sor Virgínia que, encara que remeiava un poc, no curava definitivament el mal. Perquè, el que necessiten els ajuntaments no són pegats de cataplasmes, sinó operacions dràstiques, actuacions quirúrgiques.

Prèviament a qualsevol intervenció quirúrgica, el malalt ha d'estar predisposat i la pregunta és: estan predisposats, els nostres governants locals, a sofrir les operacions que calguen, per a sanejar les finances municipals? Com estan amb l'aigua al coll, vull creure que sí, que passaran per on siga, perquè no tenen més remei. Ara bé, de cor no ho faran, perquè el que realment els agrada és la mala vida, gastar els diners públics, malgastar-los, més ben dit: el que els ha passat ha estat conseqüència d'això, que han gastat més del que tenien. Seguint en el raonament, per a tirar endavant necessiten ajuda, però com no poden demanar xecs en blanc a ningú, com ha explicat Lluís Martínez, hauran de mostrar les cartes, i això passarà quan presenten els pressupostos. De moment, sembla que cap partit vol que el passen de rotovator sense més.

Jo ja fa temps que venia anunciant, en aquestes columnes, que havia d'arribar l'hora de baixar dels núvols i deixar-se de fantasies barates. A Silla s'han acabat les idees extragalàctiques de Baixauli, que no socialistes: Silla turística en tartana; el Port-Miami; la cria d'anguiles a l'aire lliure; els carrils-bici per a malabaristes; la ciutat de la fusta; etc. També s'han acabat les ganes populars de convertir el terme en un seguit de substanciosos negocis immobiliaris. S'ha acabat la fantasia i s'ha acabat l'especulació i ara sols queda el pragmatisme. És exactament el mateix que passa a Cullera, a Catarroja, a Torrent, a Alaquàs... A tots ens ha arribat l'hora de la veritat.

Aquesta llarga introducció, ve a compte perquè sembla que entre uns i altres (vull dir exactament, entre Lluís Martínez, l'Empar Saragossà i jo mateix) hem despertat el sentit crític, que estava mig adormit o possiblement dopat, del personal municipal. També és interessant la reacció, encara tímida, dels veïns i veïnes de tot caire, que s'han afegit a la crítica, a través del Punt, del facebook, twitter, etc. A l'ajuntament és curiós veure la reacció del personal, a partir del “descobriment” de la realitat, perquè famosos sindicalistes, “palmeros” i col·laboradors de les burrades de la legislatura passada (E. Cuñat, J. Villalba i altres) ara blasmen contra la situació, perquè temen pels seus sous i pels privilegis.

Ara veurem també com reaccionen les entitats i associacions en el tema de les subvencions. Tots sabem que els polítics adquireixen compromisos electorals, que després han de complir, si no volen que els treguen els colors a la cara. En les actuals circumstàncies, però, com les autoritats estan amb el cul a l'aire, serà digne de vore les cabrioles que hauran de fer per a dir que no a tot el que havien promès. També seran dignes de veure les reaccions dels taurins, fallers, ciclistes, colombaires i tots els organitzadors de saraus del poble, quan els toque passar la mà per la paret. Ara veurem per quin camí tira el govern popular. Està per veure's també, la continuïtat de les obres de pluvials, que paga la Generalitat, que precisament tampoc tenen ni un euro. Què passa amb la bastida de l'església i les pintures en perill. Què passa amb els inacabats casals, etc.

Però, per damunt de tot, crec que s'havien de vore actuacions en un tema que ja he comentat altres vegades, però que haig d'insistir perquè està en boca de tot el poble: està per vore's què passa amb els sous dels polítics. L'espectacle que estan donant els governs autonòmics i el govern central són absolutament miserables i no van per bon camí. Però estem parlant de Silla i, a més del que he dit en un article anterior, com es pot justificar el manteniment d'un “càrrec de confiança”, tan inútil fins ara, com el de la periodista contractada (35.000 euros?) per a fer no se sap què, professionalment parlant?

Lluís Martínez, amb tota la bona fe que està posant, parlava la setmana passada que el camí pel qual anava tirant l'ajuntament, no era el millor sinó el “pitjor que podrien haver escollit”. Rellegint el que hem escrit, tant ell com jo, ningú podrà recriminar-nos que no hem estat prudents i positius; de fet, l'oficina de premsa municipal, que supose que dirigeix la privilegiada periodista, ha difós un d'aquests articles, el de Martínez, perquè els meus els ha censurat (com això ja ho feia Malaena i Baixauli, no m'ha vingut de nou); de tota manera, em consta que els articles els han llegit molts funcionaris, però sobre tot els polítics, a més del veïnat. Per acabar, crec sincerament que es tracta d'anar avant, que s'ha de traure “el carro a carregador”, com diu Lluís, però que no s'ha de fer a qualsevol preu, sinó que s'ha d'anar pel camí més just.

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC
Article publicat a elPunt/Avui el dia 6 de novembre de 2011

Els avanços tecnològics que permeten veure en directe i cada dia tot tipus de desgràcies, crec que estan insensibilitzant-nos, que estem donant per fet que la natura va per on li dóna la bola, que no hi ha cap moral que ature les passions humanes desbocades, que la banca és l'àvida de dollars sense fre i que els polítics són uns perversos i uns lladregots de tota mena (de totes les categories). Abans costava més “comprendre” les magnituds de les tragèdies, perquè la gent s'assabentava del que s'assabentava i al cap d'un cert temps del succés, de manera que quasi rebien la notícia com una cosa de la història, o siga llunyana; damunt, tenien l'explicació màgica que justificava el que havia passat: perquè Déu ho ha volgut! Ara no, ara podem veure en directe i al moment com peta la central de Fukushima, com rematen el Gaddafi, com moren de fam els xiquets a tot arreu del món i, damunt, sabem que tot té una explicació gens divina o extraterrestre, sinó humana, o siga pels interessos econòmics, segons demostrà Carles Marx. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Doncs, malgrat que ara tot és tan evident i que coneixem els culpables de la destrossa de la natura i dels accidents que se'n deriven; els culpables de les guerres que es mouen per tot arreu, motivades per interessos econòmics i estratègics, o siga per interessos polítics; i que si hi ha fam a Etiòpia és perquè el món no ajuda suficientment i la poca ajuda que hi arriba se l'apropia l'exèrcit. Ara, que és tan evident que és el gran capital qui ha mogut la crisi mundial; que són les grans multinacionals farmacèutiques que decideixen qui se salva i qui se mor i que són capaces de provocar pandèmies per a vendre els seus productes; etcètera. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Però, no sols estic referint-me a escala mundial. També a nivell més pròxim, per exemple, a nivell de l'Estat, sabem qui ha estat el culpable de la crisi que vivim. Evidentment, part de la culpa és del govern, sobre tot de la ignorància de Zapatero; això ningú no ho posa en dubte. Però, els salvapàtries populars també tenen molt a veure en aquesta crisi. Per exemple, al País Valencià, que podem prendre com a paradigma del que és una gestió catastròfica, precisament popular: qui ha estat impulsant l'equívoca política de la construcció desenfrenada? Qui ha estat incapaç de controlar les caixes d'estalvi valencianes? Qui ha estat gastant sense mida tot el patrimoni, endeutant l'autonomia fins a límits insalvables? Qui ha estat practicant i permetent la corrupció? Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Venen unes eleccions, que renovaran moltes cares al Parlament, però que no renovaran ni les idees, ni la moral dels polítics que seguen als escons. Uns faran el contrari del que digueren, altres faran exactament el que criticaren als contraris, uns diran que no poden acomplir les promeses electorals per culpa de qui..., altres que es veuen obligats a fer un gir (un cop de timó)... Com exemples, el més cridaner és el de l'oblit del transvasament de l'Ebre, perquè amb tanta caguera que organitzaren Camps, Cotino, AVA, etc. ara ni figura al programa electoral de Rajoy. Un altre exemple, mal exemple, fou el de la promesa de Felipe Gonzàlez de no posar-nos a l'OTAN; féu tot el contrari. I així podríem composar una llarga llista de mals exemples. I ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Un circ, que és allò que manté entretingut el poble, el tindrem durant la campanya electoral i a dojo. Hi destacarà, sobre tot, el numeret dels equilibristes: a veure qui en dóna més, qui promet més... fins a l'apoteosi del triple salt mortal. Tot siga per a arribar a la Moncloa! Però també hi haurà circ al llarg dels quatre anys que ens esperen. Perquè, guanye qui guanye, ací qui decidirà el que s'ha de fer és la Merkel i el neoliberalisme i tant ho són els socialdemòcrates com els populars. L'estafa, doncs, continuarà, i, per tant, la presència de les minories que fiscalitzen serà importantíssima, perquè, sinó, bona nit, cressol.

Per això invite els indecisos a que s'aclarisquen i que pensen que Rubalcaba i Rajoy són com Isabel i Fernando, que “tanto monta”. Jo els invite que es fixen en els partits minoritaris, al menys perquè no tenen possibilitats de posar la mà a la caixa, ja que l'única feina constitucional que tenen és la de fiscalitzar; invite els indecisos, com a mínim, que tinguen en compte aquesta contingència, per a vèncer els escrúpols. Però sobre tot són els milions d'indignats, els joves sense feina, les famílies en l'atur, que han de decidir si donen el seu vot a qui els està estafant o a qui no els podrà estafar. Les minories, com no manen, no poden estafar! Jo, que compartisc intel·lectualment i moralment els plantejaments dels indignats, ho tinc clar: votaré Compromís, perquè, a més d'honrats, són nacionalistes. Al PP i al PSOE, no els votaria ni borratxo.