AIXÒ ÉS EL QUE TENIM

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM
Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de gener de 2012

El que tenim és el que estem veient: que la dreta franquista continua activa, organitzada i poderosa. Això ja devia imaginar-s'ho aquell poca solta de Franco, que assegurava que quan estiraria la pota ho deixaria todo atado y bien atado. I en efecte, veieu-los, sense cap vergonya, senyors de bancs, d'empreses, de mitjans de comunicació, de l'església, de l'exèrcit, de la “justícia”... i fins i tot del Reial Madrid; sembla que tenia raó aquella mala bèstia. Aquesta gent, encimbellats dalt del curumull de tot el poder fàctic que tenen, controlen i ho compren tot, i extorsionen i segresten la voluntat del poble; todo atado y bien atado. No ho dic amb resignació, sinó tot al contrari, amb la convicció que com això és el que tenim, és contra això que hem de continuar treballant i lluitant, sense defallir: la guerra no ha acabat i en això sí que s'equivocà Franco!

No vull entrar a fer valoracions directes dels escàndols més actuals que està protagonitzant aquesta gent, perquè ja n'he dit, i de bestreta, tot el que pensava i pense del cas que s'acaba de jutjar, de Camps i de Costa, i dels que estan en marxa (Fabra, Gürtel, Pinedo, Alacant...). Solament dues línies per a insistir que el cas Gürtel encara no ha acabat i que, per tant, els coets que estan tirant els populars se'ls convertiran en bombes fètides. Crec que això qui millor ho sap és Rajoy, ja que ha reprovat a tota la colla valenciana, mostrant una desconfiança total fins i tot per ministrables com el tal Gonzàlez Pons.

Vull, però, entretenir-me en una reflexió i és que tot aquest escàndol de Camps ha coincidit amb el clímax de la crisi econòmica i el canvi de govern a Madrid i a València. Curiosament, com ara s'ha evidenciat la barbaritat de la gestió de la Generalitat en els darrers 16 anys (Zaplana-Camps), Rajoy s'ha quedat sense coartada per a responsabilitzar els socialistes de tot el caos amb què s'ha trobat. Quina casualitat, no? Tres autonomies (Balears, Madrid i València) governades pels seus, són les més mal gestionades, les més empenyorades i on més casos de corrupció s'han produït, de manera que gran part de la culpa de la crisi de l'Estat la tenen les mateixes autonomies populars! Així que el problema de Rajoy és endreçar tot el desficaci i tot el caos dels seus, o siga d'ell.

Ara bé, com això és el que tenim, el que importa ja no és lamentar-se més, sinó passar a l'acció. Els socialistes valencians no han de dubtar a recórrer el cas dels vestits al Suprem, com no s'ha d'evadir el PSOE, en general, de les responsabilitats en el cas de Blanco, ni en les subvencions andaluses... CIU també hauria de depurar responsabilitats, decididament i valenta, dels seus casos particulars i dels de Catalunya, caigui qui caigui. I així, uns i altres haurien d'acceptar que han convertit l'Estat espanyol en una escaparata, que tothom mira i que ocupa pàgines a tota la premsa mundial; i això fa que tinguem la credibilitat per terra i, en conseqüència, que les notes de qualificació de les agències financeres siguen tan negatives.

He deixat fora els partits de poca representació, no perquè no meresquen el meu respecte, o perquè crega que el seu paper no té importància, sinó per tot el contrari; jo en forme part (Compromís-Bloc) i estic convençut que tenim molt de joc, si sabem com fer-ho: perquè podem ser el contrapunt a tanta misèria dels poderosos i perquè som els únics que podem ser crítics amb la situació i, a més a més, creïbles. Per tant, l'obligació dels BNG, del PSM, de Compromís, d'EU, etc. serà no defallir i continuar descobrint pastissos, denunciant les corrupcions, presentant alternatives... I sense deixar-se ensarronar, perquè la temptació, moltes vegades, és creure que cap dels dos grans partits són de fiar; no ho són.

Parlant de temptacions i de corrupcions, com això és cosa del dimoni, tothom pot tindre en un moment donat un amiguito de mi alma que li faça pessigolles i, donat el cas, la qüestió és saber resistir-se i dir que no. Per això és tan important l'actitud oberta i franca de polítics com Morera, com Mònica, com Baldoví, com Ribó... Parlar clar i ser honest és la millor garantia perquè el dimoni s'ho pense dues vegades abans de temptar-te i vull posar per exemple que els quatre anys que vaig ser alcalde de Silla no vaig rebre cap visita ni aproximació de cap Bigotis, i si algú ho intentà degué de desistir, perquè ni m'assabentí. El meu eslògan era: ni putes, ni misses ni ranxaes.

Ara bé, no sols hi ha mentides i mangarrufes en el món de la política, perquè especialistes en xoriçar n'hi ha per tot arreu. Ara mateix, per exemple, sé de l'intent de passar el mort del tinglado d'Eliseu Climent (el Siglo Valenciano) al primer babau que s'hi preste, invocant l'honor de la pàtria, segurament; o siga que, el famós furtamantes, que s'ha menjat la carn (subvencions), vol deixar que els altres rosseguen l'os? Com seria un error que ningú caigués a la ratera “pseudo-nacionalista” que estan calant, per això ho dic.

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM

TARONGES, DOS QUILOS UN EURO

TARONGES, DOS QUILOS UN EURO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de gener de 2012

L'ajuntament de Torrent ha decidit donar un suc de taronja diàriament als seus estudiants, que compraran als llauradors locals perquè puguen “donar eixida als seus productes i continuen l'activitat agrícola”. No tinc res a dir, sinó tot al contrari, aplaudisc la iniciativa i felicite l'ajuntament de la nostra pretesa capital comarcal. Fa uns quinze anys que, a Silla, l'ajuntament prengué un acord plenari, a petició d'un servidor, que aleshores era regidor de l'oposició (UPV), autoritzant que els llauradors pogueren vendre els seus productes a la porta de casa, sense haver de pagar cap impost, com pretenia l'alienat alcalde. Des d'aleshores, els supermercats locals protesten de tant en tant i l'ajuntament els envia l'acord i s'ha acabat la història; els llauradors estan venent les taronges a dos quilos un euro (6 euros l'arrova) i els compensa.

Una cosa o l'altra, o les dues, o encara d'altres iniciatives, s'haurien de generalitzar per tots els pobles del país: als llauradors els aniria bé i les vitamines dels cítrics i els diners es quedarien a casa. Encara seria millor si la iniciativa alimentària es complementava amb campanyes de sensibilització envers el consum de la fruita i la verdura en general. L'eslògan de la campanya podria ser: “compreu productes valencians, del camp a la taula”, similar a la famosa dels pollastres del senyor Súñer (Avidesa, anys 60), del corral a su mesa. Aquesta és, per cert, una de les demandes dels sindicats agraris, que de tant en tant fan actuacions simbòliques de protesta, davant de les grans superfícies.

Ara bé, tant les iniciatives torrentines com les silleres són mostres de bona voluntat i prou, són compromisos més testimonials que altra cosa, perquè el problema del camp valencià no se soluciona amb la taronja que venguen els nostres llauradors a la porta de casa, sinó que cal que tota la nostra producció s'exporte a Europa, i això, rai, això és una cosa que han de resoldre Madrid i Brussel·les. Quan entràrem a Europa, ho férem amb molt mala fortuna per als nostres productes, que foren les víctimes del mercadeig i dels interessos centreeuropeus. Després, els tractats preferents amb els nostres competidors nord-africans significaren el nostre declivi. Els governs espanyols i valencians no han fet res per a solucionar-ho.

La Generalitat, per exemple, en mans socialistes i populars, què ha fet? Res, cada any hem anat de mal en pitjor, venent poc i a preus cada dia més baixos fins que, enguany, les taronges ja s'han quedat als arbres. Així que com no s'ha fet res o s'ha fracassat miserablement, es poden invocar totes les excuses i tirar-li la culpa al dimoni, però la veritat és la que és: que les nostres taronges no tenen qui les compre!

Mentrestant, però, es dóna la circumstància que els comerços i les grans superfícies estan plens de taronges, i que la gent en compra, encara que més cares que les que venen els llauradors, a la porta de casa!

Qui hauria de fer entendre a la gent que la taronja valenciana, que és la nostra, és més bona i més barata que la que compren a les grans superfícies, hauria de ser el govern valencià, i no ho fa. I el govern valencià hauria de descobrir la fal·làcia dels comerciants valencians, que importen la taronja marroquina perquè tenen més marge, i no perquè siga més bona, i que no tenen cap escrúpol a arruïnar els llauradors valencians. I el govern valencià ens hauria d'explicar les raons per les quals la taronja marroquina té més bon preu que la valenciana: perquè al Marroc, als collidors els paguen la tercera part que a València; perquè allí no tenen la gent assegurada; perquè allí els empresaris de les grans explotacions actuen amb total impunitat. I, sobre tot, el govern valencià hauria d'explicar-nos qui són els propietaris de les grans explotacions marroquines, entre els quals algunes grans firmes valencianes. Aquesta sí que és bona.

Aquestes són les raons per les quals no venem la nostra taronja i se'ns queda penjada als arbres i per terra: perquè a Europa (inclòs el País Valencià) hi arriba, primer que ninguna i a millor preu, la taronja nord-africana, que comerciegen en bona part grans firmes valencianes. I sols quan ja no els queda taronja marroquina, deixen pas a la nostra que, com és evident, arriba massa tard. I això és també el que passa amb les verdures i hortalisses. Que expliquen tot açò els nostres polítics, que no ho diuen!

Com els nostres governs (a València i a Madrid) són un fracàs, sense cap iniciativa, hem de felicitar-nos que hi haja ajuntaments que intenten fer alguna cosa positiva. El de Torrent, encara que no sabem finalment quanta taronja van a comprar, ni el preu, que segons el regidor està “aún por decidir”. El de Silla, per permetre i en certa manera animar a vendre la taronja al carrer, pràcticament a la meitat que les grans superfícies. Si es generalitzaren iniciatives com la torrentina o com la sillera a tots els pobles i, sobre tot, si els valencians i valencianes es negàrem a comprar cap altra taronja que la nostra, possiblement la situació no seria tan negra com la que tenim. I encara més, si tinguérem un govern valencià preocupat pels problemes de l'agricultura valenciana i no per les bufes de pato a què s'ha dedicat fins ara!

CAUSA CONCLUSA PER A SENTÈNCIA

CAUSA CONCLUSA PER A SENTÈNCIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de gener de 2012

Com ja s'ha acabat la tragicomèdia de Camps i abans que comence la de Fabra, ara és qüestió d'esperar el veredicte popular i el que dictarà el jutge. Però, al marge de com acaben aquests sainets, i els que hi seguiran (depuradora de Pinedo, escombraries d'Alacant, etc., però sobre tot el cas Gürtel, que encara no ha començat), el que és cert és que s'ha jutjat i s'està jutjant tota una època de corrupció i de connivència entre polítics corruptes i màfies organitzades. Com els perjudicis de tot plegat, de tanta malifeta, es pagaran amb els diners dels ciutadans, ja que els diners furtats o se'ls han gastat o els tindran ben assegurats i fora del país, jo continue protestant, perquè el mal que han fet alguns els haja de pagar el poble!

Pel que hem anat llegint a la premsa i escoltant en algunes ràdios i televisions (la radiotelevisió valenciana n'ha dit ben poca cosa, és evident), sembla que no es poden dir més barbaritats que les que s'han escoltat a la sala del judici i tan sols per les converses entre Camps i el Bigotis ja els hauria de caure la màxima pena al damunt. Quina poca vergonya! Te quiero un huevo; amiguito de mi alma... etc. li diu Camps al malfactor. Però, tot açò, tot el que s'ha dit i escoltat, sols ha estat l'entremès, perquè, pel que em diuen els que en saben, quan es jutge tot l'afer de la trama Gürtel, allò sí que serà una hecatombe. Ja ho veurem.

Ara bé, per dir alguna cosa més, jo he fet alguna reflexió sobre el significat de l'aportació del Llibre de Job, que ha fet Camps. Aquest llibre bíblic, un sapiencial, conta una història distinta de la de Camps, encara que en algun punt s'assemblen. Job era un home just i temorós de Déu. Camps està sent jutjat per tot el contrari, per no ser just; això sí, tan temoròs de Déu que va a missa i es colpeja el pit (recordeu-lo davant de l'apòstol Santiago, mea culpa, mea culpa, mentre el president gallec se'l mirava de reüll). Job, quan fou temptat per Satanàs es mantingué íntegre; Camps també ha estat temptat per Satanàs, transvestit de Bigotis, i ha caigut en el pecat. Doncs, no són el mateix Job i Camps.

Coincideixen ambdós personatges, això sí, en la traïció dels amics. En efecte, als dos els traeixen i en això Camps sí que pot queixar-se. Jo ja li ho vaig dir, al principi de saber-se tot aquest merder, en un altre article publicat al Punt: t'han traït de dins de casa, els que tu creus amics han filtrat això dels vestits... Però, Camps, en lloc d'acceptar cap error, com fa Job, com tenia unes ganes boges d'explicar-ho tot al jutge, embogit, ha hagut de passar tot el calvari del judici, encara que queixant-se i protestant com un ximple i traient el senyor jutge de polleguera, cosa en la qual tampoc s'assembla a Job, que es queixa amb més elegància.

Jo crec que a Camps, el passatge que més l'ha commocionat és el del final, com els passa als xiquets amb els finals dels contes. Diu el llibre i amb això acaba: “el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns. Tots els seus parents i coneguts es reuniren i menjaren amb ell a sa casa... Arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres...”. Amb això és amb el que confia Camps, i és per aquest motiu que rellegeix el Llibre de Job i li'l fa llegir a l'advocat. És evident, però, que aquestes històries de la Bíblia, com les dels contes, tenen la lectura que fa en cada moment l'interessat. Els xiquets, com s'identifiquen amb l'heroi, confien que guanyen; Camps, com s'identifica amb Job, també.

Però, la realitat és més crua i les coses no són sempre com voldríem que fossen, de manera que, com Camps no vol veure la realitat, navega i es perd llegint a Job, en lloc de fer-ho de l'Apocalipsi. Perquè, en aquest judici ha quedat al descobert, o han començat a quedar al descobert, tots els errors que s'han comès, que Camps mateix ha comès o permès cometre, en una època la més vil i nefasta per als valencians de tota la seua història. La ruïna econòmica és enorme i la moral és, potser, encara més i els valencians i valencianes trigarem anys a pagar el que devem i a recuperar la moral perduda.

Causa conclusa per a sentència.

SILLA, POBLE DE TOREROS?

SILLA, POBLE DE TOREROS?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de gener de 2012

A la vista del programa de la Fira de Sant Sebastià 2012, la imatge que tindran de nosaltres és que som un poble eminentment torero. La fira, que dura tres dies, comptarà amb tres col·loquis taurins i amb una exposició apropiada: 'Vicente Barrera. La elegancia del valor'. Als col·loquis participaran ramaders, un dels quals és el propietari del famós bou Raton; matadors; empresaris taurins; periodistes i fotògrafs taurins; un futbolista del València CF (?); i el diputat provincial de bous, Isidro Prieto. A l'exposició assistiran el mateix torero Barrera, que es podrà veure exposat i la directora del Museu Taurí de València. Perquè quede ben clar que l'ajuntament entén que els bous i la història són coses paregudes, han anunciat que l'exposició es farà a l'interior del Museu d'Història i Arqueologia, segurament de manera temerària, perquè crec que no és legal, ni el lloc més adequat. L'aclaparadora insistència de bolcar-se en aquesta activitat dóna a entendre les coordenades intel·lectuals del consistori. Per descomptat, vol donar la imatge que, en efecte, Silla és un poble de toreros.

És evident, però, que no és així, i hem de deixar-ho clar: a Silla hi ha un grup de gent afeccionada als bous i ben organitzada en dos penyes (Caixaes i l'Esclafit), tant com per a dedicar-se al tema en cos i ànima, amb l'ajut econòmic municipal. Antigament hi havia tres penyes taurines: la penya Martínez, el maestro de Russafa (que tenia la seu al bar de la Penya); la penya dels admiradors del marit de Conxa Piquer, Màrquez (que tenia la seu al Barrassí); i la penya Barrera (bar de l'Os). Aquestes penyes agrupaven els afeccionats locals, que es pagaven el vici de la butxaca. L'ajuntament sols organitzava 4 dies de bous pel carrer i tancava la plaça amb carros i posteriorment patrocinava corregudes del Platanito, Ricardo Fabra, Múrcia, etc.

Actualment tot ha canviat: l'ajuntament paga el muntatge d'una plaça de bous, i els dies de bous al carrer han passat a ser el doble. No hi ha espectacles de toreros matadors, però la joventut s'ho passa d'allò més bé, fugint de les vaques quan s'acosten i bevent i fent gresca quan desapareixen. A més dels tauròfils local, però, també hi ha molta més gent que no té aquests mateixos interessos, però compten ben poca cosa. Els primers tenen, a més, l'avantatge que l'alcalde Serafín Simeon és un d'ells, que ha estat president de la seua penya, per tant hi ha un excel·lent feeling entre l'alcalde i els socis, tant que l'ajudaren activament en la campanya electoral. Tot plegat, però, malgrat que es pot acceptar el manteniment d'aquesta activitat festera, el que no té cap justificació és que se li dedique tanta atenció i en preferència, sent com és un tema tan controvertit, que incomoda la sensibilitat de molts ciutadans i ciutadanes.

Com aquests actes s'ubiquen en el cor de la fira, com a membre promotor i actor de la idea de dotar Silla d'una Fira de Sant Sebastià, que batejàrem i encara es manté en el cartell, com a fira comercial, agrícola i d'alimentació, crec que és absolutament desafortunat cedir tant de protagonisme a l'assumpte dels bous, fins al punt que de les 75 línies de què consta el programa oficial, 27 estan destinades al tema taurí. Per molt agraït que estiga l'alcalde a la penya Caixaes, i per molt que li agrade tot això dels bous, hauria d'haver optat per una actitud més discreta i, respectant les opinions contràries, reprimir els propis impulsos.

Ja sabem, però, que els populars tenen molta inclinació al tema, fins al punt que han pretès crear una absurda càtedra universitària! És inexplicable, però és així. Supose que els populars europeus s'hauran quedat de pedra en assabentar-se, perquè encara que saben que la cultura va per terra en aquest país, la proposta excedeix tot l'imaginable. Cadascú és ben lliure de pensar com vulga, però el que no es pot fer és imposar les pròpies idees, ni des de l'alcaldia, ni des de cap altre lloc.

Lamente haver-me de posar a raonar sobre un tema que jo sempre tractí amb delicadesa i distància, fins i tot amb respecte, quan vaig ser alcalde; això ho podran testificar els membres de la penya, però d'alguna manera he volgut fer-me ressò del sentiment de molts ciutadans i ciutadanes que veuran amb consternació l'aclaparadora presència en la fira d'actes vinculats a una activitat que considerem poc civilitzada.

Pel que fa a la resta d'activitats em sembla molt bé que consistisquen en demostracions locals i econòmiques: tallers d'animació, concerts, desfilada de moda infantil, exposicions, discomòbil... En època de crisi com l'actual no s'han de tirar massa coets. Vull subratllar les dues jornades de transfusió de sang que organitzen les Ames de Casa, encara que al programa no apareixen citades, perquè supose que són elles que continuen col·laborant, o almenys ho feien quan començàrem.

Finalment vull comentar que la Diputació organitza un tren turístic Silla-Port. No ho faré, però m'agradaria agafar-lo, perquè serà divertit. Ara bé, la pregunta que em faig és si la iniciativa té res a veure amb la fantàstica idea de l'anterior alcalde de convertir el poble en un empori turístic. Com supose que no, que és senzillament que s'aprofita oportunament un “trenet turístic” que la Diputació porta pels pobles i que, de la mà del diputat siller, Isidro Prieto, ara ens toca a Silla. Si és així em quede més tranquil.

Així és que, resumint, Silla no és un poble torero ni de toreros; Silla és un poble que té unes penyes de joves tauròfils i tauròmacs, entre els quals el mateix alcalde, que han tingut l'oportunitat d'acaparar una bona part de la fira amb les seues activitats, com a premi a la seua vinculació política amb Serafín Simeón. Però, la majoria de la població no pensa igual que ells sobre els bous, inclosos molts votants del PP, com m'han manifestat. Confiem que, passats aquests dies, els entre un poc de cordura i que retornen a la discreció, perquè seria terrible que aquest estiu, els bous augmenten encara més la seua presència i que ens costen més diners. I, evidentment, confiem que la societat valenciana no tarde a entrar pel bon senderi i es plantege aquest tema d'una altra manera.

VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 15 de gener de 2011

M'imagine tota la colla de xoriços populars, tan beatos, cantant la Salve Regina; l'antífona la dirigeix Cotino, que ha convocat una sabatina, a veure si els salva la Mare de Déu. Quin espectacle! La commoció embarga la coral popular, la veu i les cames els tremolen, i una suor freda els corre de dalt a baix de l'espinal, quan refilen el vers més patètic de tots: in hac lacrimarum valle! Ai mare, en quina vall de llàgrimes se'ns ha convertida la festa perpètua en què ens havíem instal·lat, imploren. Advocata nostra, illos tuos misericordes oculos ad nos converte, clamen: advocada nostra, mira'ns amb els teus ulls miraculosos!

El que no puc imaginar-me és la cara que posaran al cel, quan vegen gementes et flentes, gemint i plorant, tota la rabera valenciana. Ara bé, ens podem imaginar que no estaran massa contents, així que ja pot Cotino convocar totes les sabatines que vulga, perquè, de la vall de llàgrimes en què s'hi troben enfangats, ja no els salva ni Déu. La cosa és molt gran, els desfalcs, la corrupció, la dilapidació són tan enormes, que aquesta colla ha superat tots els rècords, informarà Sant Pere al Nostre Senyor, que dirà: i què opinen Vicent Ferrer, Nicolau Factor, Lluís Beltran, o la beata Angès de Benigànim, que també són valencians? No em deien que València era la millor terreta del món? Als nostres santets me'ls imagine morts de vergonya.

A banda la broma pietosa que m'acabe d'imaginar, la veritat és que el període que va des que Zaplana assaltà la Generalitat fins a la tragicomèdia de Camps, aquests disset anys ja han passat a formar part de la història més negra del nostre País. Han estat disset anys que aquesta gent es creien els reis del mambo i que, com no tenien qui els tossira, els han dedicat a saquejar la hisenda pública, com uns corsaris i a repartir-se-la, en mig d'una orgia i d'una disbauxa descomunals. Han comptat, per a poder-ho fer, amb l'aval dels vots d'un poble dòcil i enfavat, a qui han seduït amb tot de grandiloqüències i de fasts. També han comptat amb la manifesta ineficàcia dels socialistes valencians, incapaços d'actuar i de destapar el cotarro, tan fàcil com ho haurien tingut si hagueren sabut o tingut ganes. I així, amb tot plegat, aquests golafres han pogut fer tot el que han volgut, impunement, com els miserables mamarratxos que són.

L'espectacle del judici de Camps i de Costa, que ens fa caure la cara de vergonya, en realitat és el judici a la política antidemocràtica i de gànsters amb què han dut el nostre poble a la fallida més absoluta: no han deixat ni un duro a la caixa! Tota la premsa mundial està fent-se ressò del nostre cas i se'n fan creus, mentre que les agències ja qualifiquen les nostres finances d'un fiasco total, a l'altura de Grècia o de l'Argentina del corralito. Així que la pregunta és: què diu Rajoy de tot açò? Ja sabem que no es refia dels populars valencians i per això no ha comptat amb ningú per al seu govern, ni amb el fantasma del Gonzàlez Pons. Però Rajoy, que estarà tan estupefacte com voldrà, i tan “sorprès” davant la magnitud del desfalc que han fet els seus partidaris valencians, no es pot rentar les mans, com si no tinguera cap responsabilitat. Així que, senyor Rajoy, tot aquest merder qui el paga? Vostè no donava la cara per Camps? Ara què dóna?

Evidentment, ja se nota que estic profundament enutjat, com ho està tanta gent que comença a manifestar el seu cabreig i el seu enfrontament davant les “mesures” econòmiques que està prenent el govern. Els treballadors i treballadores valencians no trobem just que tot aquest despropòsit, tota la corrupció, tots els diners que han furtat aquests xoriços de merda, els hàgem de pagar els qui no tenim la culpa, mentre que els responsables encara se'n riuen i/o es fan els estrets, com Fabra, o com l'alcalde de Manises, o com Ripoll, o com Rita Barberà, per nomenar sols alguns dels qui encara no han estat cridats davant de la justícia, però me'n deixe moltíssims, en totes les institucions, comarques i pobles valencians (fins i tot vaig darrere de la pista d'un paisà, ja els contaré).

Què hem de fer? De moment, els únics que diuen alguna cosa són Compromís, EU, la Intersindical (STE), CCOO i UGT. Els socialistes estan capficats en assumptes interns, a veure si guanya la Chacon o el Rubalcaba, i a continuació a veure què passa a València. Els qui tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar, doncs això: tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar (salude a Francesc Romeu, que pot ser l'esperança). Perquè ara més que mai fa falta que tothom qui tinga responsabilitats les pose al servei de la restauració de la democràcia, per a fer fora tota la munió de pinxos de barri que ens han dut a la ruïna econòmica i, en part, moral.

RAJOY NO ANAVA A ARREGLAR-HO TOT?

RAJOY NO ANAVA A ARREGLAR-HO TOT?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de gener de 2012

La sorpresa que s'ha endut “la gent” és impressionant davant les mesures econòmiques que ha aprovat el govern popular, i això que sols porten quinze dies manant, perquè pensaven que Rajoy anava a solucionar tot el desastre que Zapatero havia estat incapaç d'endreçar i que, segons Rajoy, havia provocat: Zapatero a tus zapatos, arribà a dir-li. Ja se sap que “la gent” és molt ingènua, tant que votaren a Rajoy amb la mateixa fe que si es tractara de la Mare de Déu de Lourdes, i això que no s'assemblen. Ara, evidentment, s'han endut la sorpresa i veuen amb estupor que Rajoy els ha mentit. Ara ja és massa tard, li dic a una veïna que esperava el miracle.

Les mesures que ha posat en marxa Rajoy, de moment de caire econòmic, que són les directrius al peu de la lletra que marquen els qui tallen el bacallà a Europa (Merkel, Sarkozy), agreujaran més encara l'estat de benestar, les pensions, el treball, els sous dels funcionaris, apujaran els preus de la gasolina, etc. Perquè, en realitat, estan fent el mateix que els socialistes, però més carregat de bombo.

Possiblement, el desastre econòmic i universal del sistema, més greu en el nostre cas per la precarietat secular de l'Estat, fa necessàries mesures dràstiques, com les que prenia Zapatero i com les que pren Rajoy. Vivíem en un país de fantasies i tothom es creia milionari i pixàvem molt alt, i els bancs deixaven els diners a cabassos, però tot era mentida: érem i som pobres (Juvenal ja advertia vivimus ambitiosa paupertate omnes, tots vivim en una pobresa presumtuosa). Però com el sistema ha petat, doncs ens hem fotut la gran patacada, i tots hem anat caient del burro: estem immersos en una crisi com en la vida s'havia vista, immensament major que totes i això ho hem de pagar.

Però, qui ho ha de pagar? Obrim l'ull, ja que aquests no són moments per a badar. Perquè no hauríem de pagar a escot, tots igual, sinó proporcionalment: els qui més tenen, més; els qui més cobren, més; els qui més han contribuït a la crisi, més; els qui més manen, com han de donar exemple, més. Però, de moment, no és així; per exemple els banquers, que són els que més responsabilitat tenen en les crisi de les entitats bancàries (Bancaixa, Cam, Banc de València...), continuen sent els qui més cobren. L'impost de patrimoni que significaria que els qui més tenen més cotitzaren, no el volen posar en vigor. Els que més cobren... Mirem quin cas més curiós, sobre els qui més cobren a la Generalitat, o siga sobre el mateix govern.

Com també a la Generalitat han posat en marxa la corresponent sèrie de mesures econòmiques, per a rebaixar l'enorme dèficit, han començat per les retallades dels sous dels funcionaris. Curiosament, però, els sous dels consellers i del president no han sofert cap retallada, o siga que no se'ls toquen; això sí, han promès que si no “detenen el dèficit”, aleshores si que se'l rebaixaran; és la garantia que ha donat el conseller d'hisenda. Però, no estem ja instal·lats en un dèficit immens? Per què no s'apliquen ells la mateixa mesura que ens apliquen als ciutadans i es rebaixen els sous ja? Veieu com no pagaran més els qui més cobren?

Una altra cosa són els mils de milions que han furtat entre uns i altres, entre els qui manen i “sus amiguitos del alma” (Camps dixit). Algú ens hauria de fer el càlcul, perquè no fora cas que si els obligaren a tornar els diners la gent començaria a veure que la llei és igual per a tots i que qui la fa la paga; començaríem a creure que hisenda som tots; començaríem a entendre això de les responsabilitats cíviques. I fins i tot seria possible que amb els diners recuperats es pogueren lliurar els sous i les pensions, com a mínim, de cap retallada. Però, de moment, la cosa va per a llarg i com la justícia no és àgil, els xoriços continuen tan tranquils, alguns fins i tot continuen “manant”.

Deixe per al final una reflexió sobre la possible involució de les autonomies, que és la gran temptació dels populars, com han anat dient i advertint i en algun tema posant en marxa. Els populars és evident que no estan a gust en les autonomies, especialment en les que no controlen; en realitat, els passa el mateix amb l'Estat, perquè se senten els autènticament legitimats a governar i se'ls fa de nit quan guanya l'esquerra. Doncs bé, el gran problema és que intentaran retallar i diluir tant com puguen les autonomies i imposaran l'Estat per collons que ells anhelen. Estic convençut que uns senyors que venen del franquisme, que han begut les doctrines feixistes del franquisme, no n'han renunciat, no s'han democratitzat i com continuen creient que “Espanya és una unitat de destí en l'universal”, ens fotran a sobre tota l'Espanya que podran, com ja estan fent amb la llengua a les Balears, per exemple. Així que, preparem-nos per al pitjor, no siga cas que hagem de tornar al màquis.

ON ESTÀ LA PELA, MATARILE, RILE, RILE

ON ESTÀ LA PELA, MATARILE, RILE, RILE

Article publicat a elPUNT/AVUI el dia 5 de gener de 2012

Després d'unes eleccions, els nous governants solen trobar-se la caixa buida, no perquè els anteriors s'hagen endut els diners a casa, sinó perquè se n'han gastat més dels que deurien i/o han compromès unes despeses, que el nou govern ha d'afrontar. Els nous governants, doncs, ho tenen fàcil, si no saben com reeixir-se'n: li tiren la culpa al predecessor i avant. En canvi, si poden continuar els projectes, millor, perquè damunt es posen les medalles. Passa el mateix amb la pela, si en falta la culpa és de l'anterior i si en sobra, el mèrit és d'ells. El cas de Silla és que el nou govern no tenen prou pela per a pagar, i tot de cop, un milió dos-cents mil euros de les obres del Pla Zapatero (escoleta municipal i multifuncional), més les nòmines i l'extra de Nadal als seus treballadors. Acabant l'any no hi havia per a tot, cosa que, per cert, ja sabien des del primer moment que entraren a l'Ajuntament. I què han fet? Doncs, han tirat mà dels diners de la paga extra dels treballadors per a pagar les obres! I per què ho han fet?

Senzillament, perquè confiaven en les subvencions de la Generalitat del PP, que no han arribat. Ja sabem que la Generalitat està a zero (s'ho han malgastat tot en una mala administració i en bufes de pato). I com l'Ajuntament (també del PP), no ha rebut els diners de la Generalitat, disposà en el seu moment dels destinats a les obres de l'escoleta municipal i del multifuncional, per a pagar les nòmines. Ara, a punt d'acabar l'any i el termini per a pagar les obres, s'ha fet al revés, i han tirant mà dels diners de la paga extra dels treballadors. Això és una pràctica habitual en èpoques normals, amb això de la caixa única, però especialment en aquests moments de mancança de liquiditat molts ajuntaments, com el de Silla, poden veure's amb el cul a l'aire.

Però, una cosa tan simple d'explicar, que realment i en part és el que diu una carta de l'alcalde adreçada als treballadors, és difícil d'entendre si no es diu tota la veritat, que és la que acabe de contar: que la Generalitat no ens paga! Ara bé, l'alcalde Serafín Simeon no pot dir-ho, això, i ha optat per refugiar-se en una cortina de fum, gràcies a la qual ha aconseguit tirar endavant, en el darrer Ple, la seua multiproposta: ajornar el pagament de la paga extra als treballadors, pagar les obres del Pla Zapatero, i damunt reempenyorar l'Ajuntament. Tot per culpa de la Generalitat, que no paga. La nit del Ple era especialment crítica perquè, per si faltava poc, el regidor Prieto no hi era present i, per tant, l'Ajuntament podia col·lapsar-se; gràcies, però, a les abstencions del Bloc i d'E2000 l'Ajuntament no s'ha tancat, que era el que temia el regidor nacionalista.

Però hi ha una sèrie d'interrogants, que s'han d'aclarir, i per això el Bloc exigí la creació d'una comissió d'investigació, “perquè s'aclarisquen els fets i les possibles responsabilitats”. Evidentment, la clau ha d'estar en saber com i quan s'autoritzà fer ús del compte del Pla Zapatero i qui ho autoritza: fou el govern socialista anterior, o siga Vedreño i Baixauli? Ha estat el govern popular actual, o siga Zaragozà i Serafín Simeon? Altra cosa a aclarir és si els polítics que autoritzaren l'operació havien estat advertits per la intervenció municipal, que aquells diners eren per a pagar les obres i en absolut per a cap altra cosa. De moment, però, el govern municipal s'ha compromès a presentar un informe detallat; no se sap, doncs, si es faran una de les dues coses, o les dues: l'informe del govern i/o la comissió d'investigació. Caldrà confiar que, es faça el que es faça, servisca de res, perquè en política aquestes maniobres normalment sols serveixen perquè passe el temps, amainen els ànims i la gent se n'oblide.

Per tot plegat, doncs, i perquè aquesta història es repetirà, no sols a Silla sinó per tot arreu, ja que el desastre financer i de falta de liquiditat és universal, cada dia que passa es fa més evident que l'exigència de Lluís Martínez i de mi mateix, formulades en aquestes pàgines d'El Punt, de saber-ho tot dels comptes municipals, s'hauria d'haver fet immediatament que el PP accedí a l'alcaldia. Ara ha passat, exactament, més de mig any i no és raonable que continuen dient-nos les coses a mitges. Especialment el poble ha de saber quants diners devem i quants ens deuen les administracions, perquè aquest és l'origen d'aquest conflicte i dels que vindran. La Generalitat no té un euro, com veiem cada dia a la premsa, perquè primer Zaplana i després Camps, o siga el PP, han estat nefastos per al País i han malgastat a mans plenes. Encara que la gent els haja votat, ells han estat nefastos.

BON NADAL, ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT?

BON NADAL, ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2011

Em diu un amic, que és del PP i advocat, que aquest Nadal els torrons se li estan fent agres a Camps i que, amb tot el calvari que està passant, és segur que té un nus en la gola de l'estómac que l'estarà matant, malgrat que “intenta dissimular-ho”, em diu. Doncs, molt bé, si és de veres això, me n'alegre, cada cosa com siga, de la mateixa manera que m'alegraré que finalment el condemnen, amb tota la partida de pinxos de barri implicats en la trama Gürtel. Me n'alegraré jo i ens n'hauríem d'alegrar tots els qui estem a l'altra banda de la dels xoriços, o siga: els indignats del M-15, els joves en l'atur, els investigadors que no cobren les beques, les persones dependents que tampoc cobren, les famílies que no arriben a fi de mes, els qui perden el pis per no poder pagar la hipoteca, i, en general, tota la gent honrada, que paguem i callem... Jo no entenc la tonteria que li he llegit a algú, que diu que no li desitja cap mal a Camps, sinó que s'aclarisca el merder en què s'ha posat i prou. Doncs jo vull que s'aclarisca el merder, en efecte, però que tornen els diners amb què s'han lucrat o han deixat que altres s'hi lucren, i a sobre que els imposen una pena que els doble, de manera que lamenten tota la vida el que han fet i que el càstig servisca d'escarment i d'avís per tothom. M'és igual que siguem en Nadal, perquè són homes de mala voluntat i no es mereixen altra cosa.

Pel que llig al web d'El Punt, el rei acaba de dir, segurament acollonat, que “tothom, sobretot les persones amb responsabilitats públiques, tenim el deure d'observar un comportament adequat, un comportament exemplar”. Doncs, si el comportament de tots els golafres que estan omplint-se tan descaradament les butxaques no és exemplar, les penes sí que haurien de ser-ho. Per tant, agafem el llapis i fem la llista. De moment estan Camps i Costa en la picota, però a continuació han de desfilar tota la resta de la trama; i està Fabra; i l'alcalde de Manises i tota la gent de la trama Emarsa; i tots aquells del merder d'Alacant; i els implicats en la real xoriçada del gendre del rei; i en Matas, i etcètera. Quina tropa la de vosté, no senyor Rajoy?

De moment i pel que veiem, Rajoy no es fia dels populars valencians, segurament perquè sap moltes més coses que les que s'han fet públiques i no voldrà córrer massa riscs. Ara bé, el senyor president no pot rentar-se les mans i prou, i esperar que dictaminen els jutges, sinó que haurà d'exigir responsabilitats, de totes totes, a la seua militància, perquè no sols és que s'han omplert les butxaques, sinó que ho han fet en nom del seu partit, o aprofitant-se'n. Per exemple, si el seu partit deu mig milió d'euros a la Fira de Mostres, pels actes que li organitzaren per a fer-li la proclamació, la seua obligació és fer que paguen, o pagar la factura ell mateix de la seua butxaca, com a màxim responsable; d'altra manera, la seua proclamació l'haurem de pagar nosaltres, ja que la Fira també està en dèficit total. Rajoy també ha de demanar comptes i ben clars de les “despeses” del viatge papal, i veure on han anat a parar les aportacions institucionals, o siga els diners públics. I etcètera.

El mateix monarca haurà de fer bones les malifetes del gendre, perquè hi ha immobles adquirits invertint les cises ducals, que s'han inscrit a nom dels seus néts. Per tant, està molt bé que s'haja compromès com ho ha fet en el seu darrer discurs, donant lliçons de moral, però el que importen són els fets. No és suficient que aparte el gendre de les fotografies de palau i que l'envie a Washington, perquè el que ha de fer és obligar-lo a restituir els diners i, per descomptat, deixar que actue la justícia...

Quin país de lladres! Ací qui no corre vola. I com són tan mal exemple, tan insofriblement perniciosos, aquests alts personatges de la vida pública, m'estranya que encara hi haja qui es crega que “Hisenda som tots”, perquè a la vista està que, ara per ara, això no és veritat. Hisenda som tots però per a pagar, perquè després, amb els diners de tots, uns pocs es lucren o siga que uns pocs ens furten, sense cap vergonya ni remordiment, els nostres diners.

Quan s'aparegueren els àngels als pastorets de Betlem anunciant-los que havia nascut el Bon Jesuset els àngels cantaven: “Glòria a Déu en les altures i en la terra pau als homes de bona voluntat”. Com aquesta gent no té bona voluntat, per això mateix no els desitge que els isca bé cap dels judicis a què estan fent front, ni els que els eixiran a la cara i, per descomptat, no es mereixen un bon Nadal.