diumenge, 26 de febrer del 2012

ACNE PRIMAVERAL AMB PÚSTULES (DEDICAT ALS POPULARS VALENCIANS)

ACNE PRIMAVERAL AMB PÚSTULES (DEDICAT ALS POPULARS VALENCIANS)
Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de febrer de 2012


El que estem vivint a València aquests darrers mesos, especialment els darrers dies, és l'ensorrament de la fal·làcia sobre la qual s'ha mantingut el PP durant els darrers disset anys, l'evidència que els somnis sàtrapes d'aquesta gent eren una pífia i l'aflorament de tota la corrupció que han practicat. Tot això, tot plegat i a l'ensems de la crisi que travessem, ha explotat, com una traca apoteòsica i sublim, que no s'esperaven. Es pensaven tota aquesta colla de malfactors que la gent estava disposada a suportar indefinidament l'engany en què la tenien captivada, i ara han vist que no és així, que la gent, especialment la més jove, els ha dit que no, en una revolta pacífica i exemplar que ja es coneix a tot el món com la primavera valenciana.

Evidentment, davant de la reacció cívica i civilitzada de la joventut, amb la solidaritat dels sindicats i dels partits, però sobretot de les famílies, els del PP s'han posat tan nerviosos que han acabat perdent els papers i s'han atrevit a considerat els milers de joves que estan manifestant-se com l'enemic! Quina estultícia, quina barbaritat, quin despropòsit! Des del ministre d'Educació (poca educació, evidentment), la Delegada del Govern, el Cap de la policia..., tots han coincidit que els joves estudiants són l'enemic!

Però, com les reivindicacions dels nostres joves estudiants són tan justes, i com la reacció de la policia i de les autoritats tan injustes i desproporcionades, amb autèntiques agressions policials i detencions, fins i tot de menors d'edat, per tot plegat no és d'estranyar que els fets hagen tingut ressonància a tot el món. Exactament com passà a Tunis i a Egipte, o fa dos anys a París, i a centenars de ciutats del planeta, els mitjans de comunicació i les xarxes socials han difós les imatges valencianes fins el darrer racó del món. El PP valencià s'ha quedat amb el cul a l'aire i amb ells, Rajoy.

Jo vull manifestar, de la mateixa manera que ho vaig fer amb els Indignats del 15-M, la meua fe en la joventut. Tothom ha vist com s'han comportat: front a les porres, les armes, les manilles i els furgons blindats de la policia, els joves han alçat les seues mans lliures i han exhibit com a armes, els llibres. Tothom ho ha vist. Tinc correus de gent coneguda d'arreu, de Mèxic, Miami, Camberra, Roma... que m'han dit que el que veien per internet i per les televisions els pareixia increïble. Els he explicat que l'esperit de la policia d'ara és el mateix que el que tenia la policia franquista, o del de Fraga Iribarne quan era ministre: la calle és mia, deia tan antidemocràticament com ho sentia. Avui la policia se sent més en la seua salsa que amb un govern socialista, perquè els que manen ara són els d'ells. A la vista de l'espectacle, el fantasma de Fraga estarà rient-se de tots nosaltres.

Els senyors del PP s'han posat en un atzucac. Doblement la Delegada del Govern central, que hauria de reconèixer que s'ha equivocat, i dimitir. I el tal Cap de la policia, què? Un senyor policia que pensa que la joventut valenciana, joves menors d'edat inclosos, són el seu enemic, no pot continuar dirigint la policia i faria molt bé visitant el psiquiatra i canviant d'ofici. És evident que no és una persona idònia per al càrrec.

I es que açò és un no parar. Cada dia, en cada casa valenciana, incloses moltíssimes que han votat el PP, no es comenten altres coses que la xoriçada del dia (avui li ha tocat al famós Josep Maria Felip, de la colla de Blasco, detingut per la policia); les deficiències dels instituts on estudien els fills i els néts (sense calefacció, sense paper higiènic, sense professors substituts, sense...); el caos sanitari (els farmacèutics, tots ells votants del PP, comencen a fer vagues; les llistes d'espera es multipliquen...); i sobre tot, es parla del que més els preocupa: l'atur! Tota la vida treballant perquè els seus fills tingueren una vida millor que la seua i la dels seus pares i ara, als seus fills i filles els espera la desgràcia de no trobar treball, pensen molts valencians i valencianes.

I ara és quan en la major part de les cases valencianes, incloses les que han votat el PP, el veïnat comença a buscar responsabilitats. En què s'han gastat els diners? I comencen a criticar la banalitat de Zaplana i de Camps i llur política d'events vacus i patxanguistes i de bufes de pato; i cauen en el compte que tota l'enorme parafernàlia de grans edificis amb què els han al·lucinat eren un bluf. Ara és quan la gent, en general, comença a veure clar que el que hi havia al darrere d'aquesta política popular eren els milions i milions que s'han repartit. I com encara no ha eixit tot a la llum pública, ves a saber el que ens espera.


diumenge, 19 de febrer del 2012

UN MÓN PLE DE SIMIS

UN MÓN PLE DE SIMIS


Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de febrer de 2012


Recorde, d'una manera confusa perquè no m'agraden les pel·lícules de ciència ficció, una en què Charlton Heston, un astronauta que ha estat navegant molts anys per l'univers, aterra en un planeta desconegut on governen els simis, que mantenen esclavitzats els humans que ací són les bèsties; és capturat, però se salva acompanyat d'una femella humana fenomenal, amb la qual jo també voldria haver-ho fet. Amb un cavall i amb la xicota a la gropa, comença a cavalcar fins que arriba a la mar i hi descobreix el cap l'estàtua de la Llibertat de Nova York. Aleshores comprèn el que ha passat: ha tornat a la Terra, però els polítics han dut el món a l'hecatombe....

Ací, els polítics neoliberals que governen tot el món, entre altres països Espanya, i en concret i pel que em pertoca, el País Valencià, també ens estan conduint a una gran mutació: estan transformant la societat en un món governat pels especuladors i els polítics corromputs (els simis); han creat una crisi mundial de valors, econòmics i morals; i mantenen els ciutadans que sobreviuen en un règim d'esclavitud (explotats pels bancs, per l'església, pels inspectors d'hisenda...). El caos que han generat és total, apocalíptic.... Jo us maleïsc, diu Heston al final de la pel·lícula. Jo també maleïsc: els mals polítics, les grans multinacionals, la banca...

I quins descarats més solemnes: han malversat i malversen l'erari públic; han xoriçat i xoricen tot el que volen; han empenyorat i empenyoren l'economia dels ciutadans i fins la intemerata; han “decidit” retallar els drets dels treballadors, fins a reduir-los a la condició d'esclaus; redueixen conquestes de l'estat de benestar en educació, en sanitat... I no se'n penedeixen de res, sinó tot al contrari, encara van de perdona-vides i plens d'arrogància com Camps, o Costa, o Fabra...

Els la porta molt fluixa que ningú els demane comptes de res: no en donen! Ni els preocupa que a cap jutge se li passe pel cap denunciar-los, perquè saben que se'n surten sempre, i sense tornar ni un cèntim del que han pispat. Tampoc els preocupa gaire que Déu sàpiga totes les seues malifetes, perquè saben com l'han de controlar i, si cal, saben on han d'anar a confessar-se, perquè tenen els retors de la part. Ni els inquieta gaire que haja ciutadans crítics, perquè saben com silenciar-los des de tots els mitjans de comunicació que controlen. Són els reis del mambo!

I no se'n penedeixen de res. Tan fàcil que els resulta que un retor amic els confesse, els perdone i els absolga, imposant-los una mínima pena, no ho fan, estic segur, perquè se senten justos, com per exemple Camps, que es comparava amb Job. I en el súmmum de la supèrbia en què viuen, encara es posen pollastres i volen tindre raó, i que la gent els demane disculpes (un gran acto de desagravio, arribà a demanar Rita Barberà). Quina poca vergonya! A mi em pillen xorant com a ells i desaparec del poble, corregut de vergonya, però, ells no, que va!, ells són d'altra pasta, ells són com els simis de la pel·lícula.

Doncs, molt bé. A veure açò fins on arriba, perquè la gent ja està baixant del burro, mentre la ruïna va en augment; també ho fan els milers de ciutadans i ciutadanes que estem dient, com Mònica Oltra: “sobren xoriços”! I com el que està passant encara no ho és tot i la crisi va en augment i ells continuen entestats que l'hem de pagar els qui no en tenim, de culpa, encara està per arribar el zenit. Quan hi arribem, m'agradaria que l'explosió fos tan gran que arrossegara tota aquesta gent, com passà amb l'imperi romà, com passà amb la Revolució d'Octubre, al xa de Pèrsia...

Ja se veu que estic molt indignat, com els milers i milers de ciutadans que estan manifestant-se (molt interessant la reacció de la joventut; en realitat són els més fotuts d'aquesta fase de la història: els qui tenen el futur més fosc). Avui mateix hi ha convocades manifestacions a tot l'estat (l'estat de la pandereta, que m'agrada dir) i confie que siguen aclaparadores. Confie també que els sindicats no tinguen més remei que convocar una vaga general, perquè crec que s'ho estan repensant massa; ells sabran. I ja no sé en què més confiar, sinó és que, finalment, a la gent li caiga la bena dels ulls i comence a veure clar la gran estafa des governs en què estem sumits: a l'estat i a l'autonomia.

Per si em falla tot el que desitge, m'agradaria que fora cert que hi ha Déu, en qui no crec, perquè com a mínim tindria l'esperança de poder veure tota aquesta colla de malfactors neoliberals, de xoriços i de desvergonyits, el dia del Judici Final, al mig de la vall de Josafat (Joel 3: 1-2 i 12), ànimes en pena i en pilota viva, reprovats i enviats a l'infern. M'encantaria l'espectacle! A veure a quin sant s'aclamaven!

diumenge, 12 de febrer del 2012

ALEGRIES I MISÈRIES DE LA LLENGUA CATALANA

ALEGRIES I MISÈRIES DE LA LLENGUA CATALANA

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 12 de febrer de 2012


Ja sabem, els que estem en això d'ensenyar la llengua catalana, que ho tenim quasi tot en contra, començant per l'Estat i tota la seua pompa. Sembla que som la dotzena llengua més parlada d'Europa, però com no tenim un Estat propi, el català no compta. El danès, l'irlandès, el suec, el finlandès, l'estonià, etc., que són menys que nosaltres, sí que compten, però nosaltres, rai. En aquesta evident discriminació té molt a veure l'Estat que ens representa, com ja sabem, però això no és el pitjor, perquè l'enemic el tenim a casa, en les actituds traïdorenques de tants dels nostres polítics i conciutadans, que ens fan patir desgràcies i misèries ancestrals, com el tal Bauzá, senyor i dèspota de les Illes.

Bauzà està decidit a rematar la feina que deixà Franco a mitges. Com és un poc el paradigma de la política autonomista del PP i, com és el més radical de tots (i damunt no és d'ací, sinó madrileny!), és important saber el que “creu”: concretament que el castellà és la llengua de les Balears, i el mallorquí (menorquí, eivissenc i formeterenc) són sols per a parlar amb la iaia i les tietes i prou! Els meus coneguts em diuen i no acaben de les retallades en matèria educativa, en la televisió, en l'administració, en la toponímia... És a dir, que la misèria s'ha abatut sobre les Illes De tant en tant, però i per ventura, entremig de la misèria, sorgeix la protesta, com la que estan protagonitzant els ensenyants; els pares i mares; els estudiants; la Universitat; associacions i institucions; els sindicats; moltíssims ciutadans i ciutadanes, la gent més civilitzada; fins i tot alguns batlles del seu mateix partit, com el de Sa Pobla. Però Bauzá està decidit a desmantellar tot el que s'havia organitzat i legislat, fins ara, per a la normalització lingüística, i a arraconar, al màxim, la llengua catalana. Bauzà és la misèria, i aquestes protestes són l'alegria.

Una altra alegria ens la dóna saber que el nou president del Parlament Europeu, el social-demòcrata alemany Martin Schulz, que sembla un bon coneixedor de la nostra realitat cultural, s'ha manifestat partidari de l'ús de la llengua catalana al Parlament. Falta saber l'actitud que adoptaran els vicepresidents, especialment el popular de la veu de canyot Vidal-Quadras, i la resta de parlamentaris dels Països Catalans. Els qui són de la Catalunya estricta i concretament de CIU, PSC i ICV, sembla que n'estan d'acord. M'agradaria saber el que faran els valencians i els balears. No hi ha cap dubte que els neoliberals populars, amb l'espanyolista vice-president Vidal-Quadras, s'oposaran. Pel que diu Ramon Tremosa (CIU), hi guanyarem la batalla.

Pot ser que la tercera alegria de la setmana siga la que ens arriba de Font-Romeu (Alta Cerdanya) on, sota el comandament del batlle Jean-Louis Demelin, han demanat la revisió del Tractat dels Pirineus, eixir-se'n de França i retornar a Catalunya! I perquè quede ben clar, han emmordassat la Marianne (l'estàtua de la dona amb barret frigi i els pits al descobert, que representa la república francesa) i li han ficada una senyera.

Vull subratllar la gesta, perquè el que denuncien a Font Romeu és que fa 353 anys, el monarca espanyol Felip IV (per a nosaltres, III), signà una tractat (Pau dels Pirineus), amb el francès Lluís XIV, d'esquenes al poble i en contra dels nostres interessos, pel qual li regalava tota la part nord de Catalunya. Com també s'acordà casar llurs fills, aquell matrimoni serà el justificant perquè, cinquanta anys més tard, un dels néts del francès acabe entronitzat rei dels espanyols, després d'haver-nos declarat la guerra total i d'haver-nos-la guanyada, per a la nostra desgràcia (recordeu que quan el mal ve d'Almansa, a tots alcansa). Són els Borbons!

Uns cinquanta anys després d'haver regalat la Catalunya Nord als francesos, els espanyols signen el Tractat d'Utrecht i cedeixen Gibraltar als anglesos. Curiosament, o no tan curiosa, mai s'han plantejat retocar el primer tractat, que perjudicà a Catalunya, i sí que ho fan del segon, amb l'intent de “recuperar” Gibraltar. Estan obsessionats amb això. Recorde que a l'escola ens feien cantar coses tan esgarrifoses com: “Gibraltar!¡Gibraltar! Suenan los clarines y se escucha ya el redoble del tambor…¡A la líd!, ¡Con valor! ¡Empuñemos de nuevo el fusil! ¡A luchar!, ¡Con valor!, Que en tus rocas sabremos morir….”. Quan jo era criatura no cantava perquè no volia morir; de gran, coneguda la qüestió, sempre m'ha fet riure la reivindicació espanyola. Per cert, reclamar Gibraltar contrasta força amb l'intent de retenir Ceuta i Melilla, i ... Perejil, no?

Però tornant al que dèiem al principi, hem de advertir que la tirallonga de misèries que ens han infligit històricament, que és inacabable, encara no han acabat (mireu “La persecució política de la llengua catalana”, de F. Ferrer). Aquest llibre acaba amb Franco, però amb la democràcia el memorial de greuges continua; el que tenim contra els socialistes és voluminós, però, amb aquests energúmens populars, encara anirà a més.. A les Illes, ja ho hem dit, la misèria se'ls ha abatut a sobre. A València els del PP ho fan més sibil·línament, però ho fan i ja en parlarem la setmana propera. Fins i tot a Catalunya, els mossos d'esquadra, emulant la Guàrdia Civil, es neguen a parlar en català als ciutadans... Açò no s'acaba mai!

dijous, 9 de febrer del 2012

A LES FOSQUES I A LA PALPA

A LES FOSQUES I A LA PALPA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de febrer de 2012


La Lluna plena que estem gaudint aquests dies de febrer, malgrat el fred, és una invitació perquè els poetes i els filòsofs facen feina, els llauradors sembren els alls, volten el fem i llauren la terra, els estudiants inicien amb força la segona etapa del curs, etc. Jo confie, doncs, que Ivan Brull estarà fent versos, que el Xavi Cunyat continuarà recercant per internet nous textos de pensaments d'alta volada, que l'Estellaor estarà preparant els camps i que els estudiants hauran decidit encarar els estudis molt animosos. No vull oblidar-me del món faller que, abocats a rematar la feina de tot l'any, estan en les vespres de la seua gran festa.

En contrast amb la lluminositat del cel i amb l'activitat d'uns i d'altres, l'ajuntament de Silla continua paralitzat i mantenint el veïnat a les fosques. Paralitzat involuntàriament, perquè no tenen ni un euro i no poden fer massa coses; ho entenc. Ara bé, tindre desinformada la població, això ja no entenc. Pense que no hi ha dret que ningú no sàpiga la realitat de la situació econòmica municipal; la marxa de les obres de pluvials; la situació de la bastida de l'església; el tema dels casals fallers, etcètera. Perquè ni informa de res el govern, ni l'oposició, de manera que, a les fosques com estem no hi ha més remei que anar a la palpa, i això fem.

Fa uns dies El Punt informava que l'ajuntament no paga el “Fons de la Solidaritat” des de l'època de Baixauli i una veïna assídua dels plenaris es preguntava per quina raó els populars no diuen tota la veritat de l'herència que han rebut dels socialistes (dels baixaulistes, per a ser més precisos). Com s'ha insinuat que l'ocultisme que practiquen entre els populars i els socialistes és perquè hi ha un pacte inconfessable entre ells i no ho han desmentit, els més malpensats de la congregació pensem que qui calla, atorga. Lluís Martínez demandà al nou ajuntament l'estat de comptes, només accediren al govern municipal; jo mateix ho he fet diverses vegades. Com els dos hem estat alcaldes de Silla, la nostra és una demanda qualificada. L'ajuntament, però, no informa o ho ha a poc a poc, i quan no té més remei i això és inexplicable, perquè el temps de dir les veritats, i d'exigir responsabilitats, se'ls esgota.

Les obres de pluvials continuen i és una gran cosa per a Silla, però ningú no sap quines modificacions s'estan introduint al projecte inicial, per on van els tirs, quines parts del gran projecte corresponen a enguany, etc. Seria molt convenient que, de la mateixa manera que en altres ocasions es convocaren assemblees informatives i reunions amb el veïnat, i molt concretament amb els més afectats, es reemprengueren aquelles sessions.

El tema de la bastida de l'església és un altre motiu per a reclamar informació. Jo ja vaig advertir, només canvià el retor precisament, que aquella intervenció qualificada d'urgència, la de plantar la bastida, era innecessària i absurda i que el que corresponia de fer era tirar endavant el projecte de restauració integral de l'església, que no sols era la façana, sinó especialment les pintures de Vicent López. A més a més, vaig predir que la bastida es quedaria palplantada durant anys i anys. Lamentablement jo tenia raó. Ara bé, què es pensa fer? I qui paga el lloguer de la bastida de tot aquest temps? Com el deteriorament del patrimoni més important de Silla, les pintures de López, va endavant, qui se'n farà responsable, l'ajuntament o els retors?

Sobre els famosos casals fallers, amb tot el que s'ha dit i debatut, amb tantes crítiques com s'han fet, manifestacions i manifestos, en els quals cal reconèixer el protagonisme de la gent del Bloc/Compromís i especialment del regidor Josep L. Melero, amb tot i això, què passa? Res, ningú no sap res dels casals, del que va a passar amb ells, de qui els acabarà, de quin serà el seu destí final. L'ajuntament no obre la boca, els fallers tampoc, segurament perquè ningú té la solució; aleshores, què fem?

Com tenim un gabinet de premsa i les eines de treball, una periodista, i unes explicacions a donar, crec que ningú interpretarà malament que demanem que s'informe al veïnat. A falta d'un mitjà de comunicació propi, l'ajuntament compta amb els periòdics, que publiquen tot el que se'ls envia, i especialment compten amb El Punt, el director territorial del qual visità l'alcalde i li oferí les pàgines. Com hem vist fa poc amb la informació de la Fira de Sant Sebastià, la premsa acull les notícies municipals i les respecta, i fins i tot si se'ls envia una fotografia incorrecta i descortès, com la de l'acte inaugural en què, estant presents la consellera d'Agricultura i l'alcalde, qui pren la paraula és el regidor Prieto, la publiquen també. Com açò darrer m'ho féu veure una il·lustre ama de casa, recorde que li vaig dir: quina descortesia, ¿és que la periodista no tenia altra intervenció que retratar, per exemple la de l'alcalde? Això és el que hem dit totes, em contestà. Doncs, això.

diumenge, 5 de febrer del 2012

EL PP ES DELATA PER LA RIMA

EL PP ES DELATA PER LA RIMA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de febrer de 2012



El canvi de nom de l'assignatura “Educació per la ciutadania i els Drets Humans” que el ministre Wert del PP vol baratar per Educación Cívica y Constitucional, a banda que siga per a canviar el contingut doctrinal anterior, té una altra raó i ningú no ha caigut en el compte: que la nova denominació rima amb l'assignatura del franquisme Formación del Espíritu Nacional; en realitat, aquesta és l'assignatura que voldrien recuperar. Com el ministre haurà pensat que seria una mica massa fort tornar-hi, a pèl i de manera tan evident, a una assignatura dels temps que Franco pescava truites i els actuals populars estaven al Frente de Juventudes, es conforma amb canviar el nom; amb l'avantatge emotiu que ambdues denominacions rimen, perquè formen dos versos de rima consonant i de catorze síl·labes i són intercanviables i confusibles. Els versos de catorze síl·labes són perfectes per a fer estrofes alexandrines, que s'empren en temes de gran profunditat. Encara que semble ridícul, doncs, com Educacióncívicaconstitucional, sona tant a Formaciondelespíritunacional, els podem imaginar caient-los la baba quan els néts els portaran les notes... Yo también sacaba buenas notas en política y en religión; muy bien y sigue así, els diran emocionats.

De vegades els homes ens delatem pels detalls més ridículs, com en aquest cas de la rima amb què ironitze. Hi ha casos pitjors, com quan Cotino confon les Corts amb una aula del col·legi on estudiava i (im)posa una creu en la presidència, com si ell fora el Padre, o quan Gallardón anuncia que les joves no podran avortar sense el permís de papà. Per descomptat, actuen de la mateixa manera que Giron, posem per cas, quan s'apropià de tota la costa de Marbella, perquè, com aquells, els populars se senten propietaris del suelo patrio; per això estan apareixent tants casos de mangarrufes urbanístiques, com la de Gonzàlez Pons a Planes, com la de Carlos Fabra a l'aeroport de Castelló... Sense cap dubte, els comportaments corruptes del cas Gürtel, del cas de la depuradora de Pinedo, del cas del fem d'Alacant, etc. guarden una similitud absoluta amb els comportaments corruptes dels polítics franquistes.

És evident que aquesta gent del PP, que és involucionista, retrògrada i apostòlica, van a fer altres coses, com a intentar retallar-nos les conquestes democràtiques que hem anat aconseguint en trenta anys i no sols ho faran de l'estat de benestar, que ja estan retallant. Són gent que tenen el cor ancorat en el 18 de Juliol, perquè hi visqueren els anys del franquisme com a membres actius del règim, com Fraga (RIP gràcies a Déu); o fills de les famílies més privilegiades i addictes; o gent que tots pensen igual. En aquest Estat, contràriament al que ha passat a la resta d'Europa, el feixisme continua vigent, ara amb polítics disfressats de demòcrates, ara amb polítics que actuen a cara descoberta i “legals”, com els qui han dut a Garzon als tribunals per denunciar els crims del franquisme.

Bé, doncs com això és el que passa, jo no pense desmaiar, i això que em jubile en mig any: tinc clar que per molt que s'entesten no els faré cas. És el que fèiem tants ensenyants que explicàvem la història exactament al revés que com pretenia el règim, o que ensenyàvem literatura amb els autors que més desplaïen al règim, o que ensenyàvem català quan no volia el règim... Aquella gent es posava molt cabrona, però moltíssims ensenyants no els fèiem cas; a alguns ens foteren fora de l'ensenyament, com a l'institut de Silla on jo treballava i altres de València, que d'una tacada ens follaren a 90 professors rebels, l'any 1973.

A punt de jubilar-me, doncs, confie i demane que ningú desmaie tampoc, i que, siga el que siga el que “ordene” el PP, els ensenyants continuarem la tasca que ens té encomanada la societat, d'educar el jovent en els principis més democràtics i més cívics, i més crítics. I que, malgrat el PP, continuarem explicant la història que ells no volen, i concretament la del franquisme, com l'etapa més miserable viscuda per la nostra societat; continuarem explicant la literatura i el pensament dels autors més progressistes; insistirem que l'espanyol no és la llengua dels qui no som castellans, sinó la llengua oficial de l'Estat i prou, o siga, en el nostre cas, la segona llengua. Etcètera. Fem-nos a la idea que hem de reviscolar l'esperit de la resistència antifranquista, perquè, en realitat, estem on estàvem.

Així que l'educació “cívica i constitucional” ha de servir-nos per a continuar aprofundint en les idees més compromeses i crítiques en defensa dels drets humans i en contra de les discriminacions sexuals, racials i religioses. I explicarem la Constitució, subratllant els articles que cal revisar, discutint la monarquia que imposà Franco, defensant els drets lingüístics, explicant els drets al treball, a un habitatge digne... i ens vindrà molt bé per a contrastar els drets constitucionals i la realitat de l'atur, de la manca d'habitatge, dels abusos de la banca, de la imposició del catolicisme en un Estat laic... Haurem d'aconseguir exactament tot el contrari del que pretenen aquests energúmens: dir les veritats i deixar-los amb el cul a l'aire. I si no volen caldo, dos tasses!