ENLLAÇATS PEL CATALÀ I EN VAGA DE FAM

ENLLAÇATS PEL CATALÀ I EN VAGA DE FAM

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de març de 2012

La històrica obcecació espanyola i francesa contra la llengua catalana dóna, cada dia que passa, més motius per a rebel·lar-se en la seua defensa, com està passant ara mateix a les Illes. Vull posar-me a dir alguna cosa, perquè al País Valencià no se'n sap gaire de les penalitats i mils de putades que estan patint els nostres connacionals d'allà la mar, o siga mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. Dividits com ens tenen entre dos estats clarament imperialistes (França i Espanya) i subdividits en autonomies i departaments, de vegades en sabem més del que passa en qualsevol altra part del món que en un dels nostres propis territoris. Estem (ens tenen) tan subdividits, perquè ens tenen por; especialment, la tírria li la tenen a Catalunya, que és a qui més temen i ataquen, però com saben que els Països Catalans no són un somni, sinó una possibilitat, ens foten per tots els cantons.

Vull dedicar aquesta columna a les Illes, perquè des que el PP i Bauzà es feren amb el poder, s'hi han posat en marxa una sèrie de mesures en contra del català, com fins ara no les havien posades, en el sentit de reduir la seua presència a la vida pública i a l'administració, d'eliminar l'exigència del seu coneixement, de disminuir la presència escolar del català i el seu ensenyament, de... Bauzà ha posat en marxa la política genocida que es seus col·legues valencians fa anys que practiquen: la idea és rebaixar tant com es puga l'ús de la nostra llengua, afavorint el castellà. En conseqüència a tanta agressió, però, a les Illes s'ha posat en marxa la resistència, o siga que s'ha posat en marxa la guerra de resistència.

Mira per on, la tranquil·litat que hi havia, més o menys, a les Illes en matèria lingüística, s'ha traduït en un seguit d'accions de protesta, en les quals participen ensenyants, estudiants i pares. Aquestes accions, que anomenen “enllaçats per la llengua”, consisteixen a penjar llaços de senyera a les façanes dels centres públics, com a símbol de repulsa de les mesures contra la llengua del govern popular. La resposta amenaçadora i carregada de represàlies del govern de Bauzà són la prova de com preocupa a aquests miserables espanyolistes, que la gent tinga i prenga consciència del perill que representen les seues polítiques i que hi proteste.

La resposta del poble va sent, cada dia que passa, més evident i contundent: la major part dels centres escolar es neguen a treure “el llaç pel català” de llurs façanes; una part important d'ajuntaments, de batles i de regidors (fins i tot els hi ha del PP) protesten; els sindicats, la intel·lectualitat i la universitat també s'han posicionat en contra... Fins i tot hi ha la magnífica demostració de protesta, que estan protagonitzant “Jubilats per Mallorca”, un membre dels quals, Jaume Bonet, s'ha declarat en vaga de fam, i un altre col·lega està a punt per a posar-s'hi.

Vull retre'ls un homenatge d'agraïment i reconèixer públicament la importància de la seua gesta. Una nació com la nostra, sotmesa a tantes privacions, perseguida i putejada al llarg de la història, s'ha de veure orgullosament representada per persones com Jaume Bonet, que és qui està ja més de dues setmanes en vaga de fam, perquè, com diu, “seria fotut deixar-se morir sense dir res”. Bonet és un maulet. Un maulet com els qui al llarg de la història han tingut gestos tan valents i decidits en la defensa de la llengua, gràcies als quals encara subsistim.

Com ací hi som tots, els uns i els altres, sóc partidari que parlem clar: en aquesta guerra que ens han declarada, ells són l'enemic i nosaltres tenim el dret i l'obligació de defensar-nos (és un dret internacional, un dels drets de l'home). Si a la banda d'ells hi ha, a més a més, tot el podrimer de la corrupció, això encara és un motiu afegit per a rebutjar-los. Sentim-nos, doncs, orgullosos de la resistència de les Illes: enllacem-nos amb ells en la seua lluita pel català i abracem, encara més orgullosos, aquests magnífics jubilats de Mallorca que s'han declarat en vaga de fam, per la llengua. Jo els envie una abraçada, amb tot d'emocions i d'agraïment. Als Segadors hi ha una estrofa que diu: que tremoli l'invasor... Fem, doncs, que tremoli Bauzà i els botiflers que li donen suport i que col·laboren amb els enemics del país. I que visca la llengua catalana!

LA COMÈDIA DE LULY

LA COMÈDIA DE LULY
Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de març de 2012

Llig amb emoció, que podria ser fins i tot paternal, la gesta teatral que ha protagonitzat una artista alcassera, però formada a l'escola municipal de teatre de Silla (EMT), que jo conec molt bé i me l'estime. Dedicada de fa anys, potser més de dotze, al teatre, junt a algun dels seus germans, dels quals ja s'ha professionalitzat algú, ha organitzat amb altres joves, un lloc (un niu, més que un cau) cultural a Alcàsser, “El montó”, on fan activitats diverses, exposicions, obres de teatre, música... Ella no viu de tot això, sinó que, vitalista i entusiasta com és, fa diverses activitats, pinta cases, prepara i/o improvisa performances, actua en el grup La Tarima teatre... tot allò que es pose per davant. És una apassionada de l'acció.

A més, és una dona d'idees progressistes; evidentment, sobre la societat, sobre la política, sobre el sindicalisme, sobre el masclisme i la igualtat, sobre la llengua... És una dona inquieta, decidida i valenta. Per això, en tota la moguda de protestes que han hagut darrerament a València (Indignats, Intifalla) hi ha participat i ha invitat a participar, de manera valenta i crítica, però pacífica. L'activitat més “violenta” que ha protagonitzat ha estat una performance al mig del carrer, que consistia a morir davant de la policia, que és l'exercici teatral que està practicant i perfeccionant darrerament, a partir d'un text de Bertold Brecht sobre les diverses maneres de matar i de morir-se: de fam, per l'explotació laboral, etc. En aquest cas volia, diu, “expressar, de manera poètica, que l'abús de poder ens està matant”, per tant tota la posada en escena fou artística, “deu minuts, mirant als ulls (de la policia), plorant i caient al sòl de manera clarament artística”. Una setmana abans, en una manifestació de protesta contra la política de grans bufonades del govern popular valencià, com el circuit de la Fórmula 1, ja ho havia fet, aleshores morint davant d'un semàfor.

Ara bé, les intencions artístiques de Luly han estat interpretades erròniament, per algun mitjà d'informació, però sobre tot per la policia i pel ministre de l'Interior, Jorge Fernàndez. Segons aquest, Luly havia simulat una agressió de la policia, en el context de les sorprenents manifestacions estudiantils de l'Institut Lluís Vives. La intenció d'involucrar Luly en tota l'exposició de les manifestacions i convertir-la en una agressora de la policia, és absolutament impròpia d'un ministre, que hauria d'haver-se assegurat que la informació que li havien passat era la correcta. I com no ho era, la pregunta és: quins informadors té la policia?

Precisament uns dies després, en una altra manifestació en la qual jo participava, vaig poder observar un senyor estrany (pantalons i caçadora negres; cara de capellà; sospitós de totes totes), palplantat al carrer de la Pau, parlant telèfon en mà, bla, bla, bla, mentre mirava la comitiva. Ens creuàrem les mirades per un moment; jo pensí: ves a saber què estarà “informant” aquest paio pel telèfon... No sé, però, si es tracta o no del mateix informador que el qui decidí que l'actuació de Luly no era el que era, sinó el que ell volia que fora, possiblement per a guanyar “punts”. Siga com siga, el que és innegable és que tot un ministre ha comés la menyspreable acció de mentir, volent o sense voler, al Parlament i a l'opinió pública. Com Luly ho ha denunciat a la premsa, està clar que la nostra fantàstica Luly, ella sola, ha posat en evidència els serveis d'informació del govern central, i el mateix ministre de l'Interior, que, per cert, confon o li fan confondre, l'artista amb un senyor...

Per tant, a banda de l'entusiasme que em fa sentir Luly, a qui conec des de fa anys perquè hem col·laborat a l'escola municipal de teatre de Silla, jo preparant textos i ella interpretant-los, a banda d'això, crec que puc dir que aquesta dona intrèpida i artista mereix les disculpes de tots els que han participat en la confusió. La premsa que s'equivocà, que no tenien cap mala intenció, ja ha esmenat l'error i s'han disculpat (el País i Levante). La policia i el ministre, no ho faran mai. Per tant, cadascú quedarà al lloc que li pertoca i retratat. Luly, magnífica, intel·ligent i artista. Les forces públiques com són: tosques i obtuses. Del ministre no vull dir res.

BALDOVÍ TREU RAJOY DE POLLEGUERA

BALDOVÍ TREU RAJOY DE POLLEGUERA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 de març de 2012

El senyor Mariano Rajoy (“Rajoy, que te doy”) no pot suportar que el diputat de Compromís, Joan Baldoví, li cante les veritats al Congrés, que li recorde l'enorme corrupció i el vandalisme que els seus coreligionaris populars han protagonitzat al País Valencià, i el descomunal dèficit que ha generat la seua política flatosa i grandiloqüent, ni els problemes a què ens enfrontem en matèria sanitària, d'educació i de serveis socials. Pel que veiem, doncs, Baldoví té gràcia per a treure Rajoy de polleguera, perquè és incisiu i provocador, perquè sap el que diu i no té por a dir-ho i perquè juga amb la garantia d'haver estat un governant honest i treballador (alcalde de Sueca). Baldoví representa, a més a més, el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme valencians, o siga més de 125.000 votants i, com ens explica, ell té més vots que molts diputats populars, que sols en tenen 18.000.

Front a tanta evidència, don Mariano, que representa la dreta pura i dura que governa Europa i que segurament no està acostumat a que li tussen, no té més arguments que recórrer a l'insult i a tirar pilotes fora, perquè està en una situació difícil: no pot ignorar, ni reconèixer, la corrupció dels seus coreligionaris valencians; ni el forat econòmic que han perpetrat a València, que representa el dèficit supermilionari més gran de tot l'Estat; tampoc no pot “justificar” les retallades que ell mateix està fent a l'estat de benestar, després d'haver jurat que no ho faria, demostrant cada dia que passa que tot el que prometia durant l'anterior legislatura i en la campanya electoral, era una sobirana mentida! Dir-li, doncs, com fa Joan Baldoví, aquestes coses a don Mariano, li senta com una patada als collons.

En la darrera sessió parlamentària de control, Baldoví li etzibà: “cada vegada que ve vosté al Congrés apuja alguna cosa: l'IRPF, l'alegria de la patronal i dels bancs, la facilitat per a acomiadar la gent, ara es parla de l'IVA i del rebut de la llum...”. Don Mariano respongué amb menyspreu i prepotència, i com li varen recriminar la resta de grups, amb arrogància, actitud grossera, amb maneres de pinxo i de “chulo de playa”, etc. Baldoví s'ha convertit, doncs, en la veu que més incomoda la còmoda majoria parlamentària popular, dient les veritats, i els parlamentaris hauran pres bona nota que, si volen fer-li perdre els nervis, a don Mariano, hauran de tirar-li al fetge, amb directes com fa Baldoví.

A mi m'agrada que al Parlament es diguen les coses clares i dures i no amb paraules de cortesia i autocensurades; per exemple, m'agrada el Parlament anglès, on s'escridassen i es diuen les coses més contundents i a la cara, sense que ningú perda els nervis. Excloc, evidentment, anar més lluny de les paraules, com ha passat en alguns parlaments sud-americans, asiàtics o de l'Europa de l'est, que han acabat a hòsties (vegeu Google). Jo crec en la dialèctica dels arguments, de la paraula, i que s'empren recursos intel·lectuals per a discutir i, per tant, m'encanta Baldoví per la seua ironia i mordacitat, que són recursos de les persones intel·ligents.

Però Madrid no és, per descomptat, Londres. Al Congrés d'ací i enfront de Baldoví, què hi ha? Jo sols veig les actituds feixistoides dels populars, intentant aixafar l'oposició, emparant-se de la majoria parlamentària que els ho permet. Els seus arguments són que tenen el vots del poble i se senten legitimats per a imposar el que volen. No entenen que el poble els votà perquè prometien unes coses, que ara no fan; això ja no els importa. Tenen els vots i pensen “ara és la nostra”, i van a per totes. Compten amb el suport dels beneficiaris de la seua política: els empresaris, la banca, l'església que calla amb complicitat... Lamentablement, també compten amb CIU. Mala cosa, doncs, per a la democràcia, perquè la falta de respecte a les minories, la falta de respecte als representants sindicals, la falta de respecte al propi programa electoral, la política antisocial que protagonitzen, això tot plegat demostra una pobra o nul·la afecció a la democràcia.

L'altre dia al Congrés, don Mariano, amb una dubtosa escapada a la gallega, acabà el debat amb Baldoví, quan aquest ja no li podia replicar: “segons vostè tot ho fem malament i tot està malament, Europa, el món; l'únic llest es vostè, així que si vol ajudar-nos, li ho agrairé...” . Home, si haguera pogut respondre, estic convençut que el nostre diputat li hauria repassat la cartilla, proposant-li coses com que done la cara en tot el merder de la corrupció valenciana, o que augmente impostos als qui més diners tenen, que talle l'aixeta a l'església, que obligue la banca a prestar diners a les xicotetes empreses i a les famílies, que no retalle cap de les conquestes socials dels treballadors afavorint els capitalistes, que no afavorisca l'ensenyament privat a costa del públic, ni la sanitat... No sé, coses així, més o manco, és el que hauria “aconsellat” Baldoví a don Mariano, però ja no podia parlar. Molt bé, doncs: Baldoví 5; don Mariano, 0.

A QUI LI PIQUE, QUE SE LA RASQUE

A QUI LI PIQUE, QUE SE LA RASQUE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de març de 2012

Quin cabreig, el de Rita Barberà, quan la diputada Mònica Oltra, des de la tribuna de les Corts, la responsabilitzava junt amb més personatges del PP, del descomunal robatori d'Emarsa! Mònica li preguntava al president Fabra, teòric de les depuracions en les files populars, si pensava fer res perquè aquesta gent “tornaren els diners que ens han robat als valencians”. L'alcaldessa, diu la premsa, que “estallà”, segurament com una carcassa. Mònica li digué que “quién se pica, ajos come”, o siga que si li pica, que se la rasque.

La diputada no plantejava res d'extraordinari a qualsevol govern europeu, on els polítics donen compte dels seus actes, es responsabilitzen de les males gestions dels seus subordinats, tornen els diners, si se n'han pispat, i finalment dimiteixen. Ací, evidentment, no és així. En el Regne de la Pandereta, cap polític dóna compte de res, uns es tapen als altres, ningú no torna els diners, ni ningú dimiteix a no ser que el forcen (cas de Camps). Finalment, la Justícia la tenen de la part. Com és natural, doncs, a Europa ens miren amb una enorme desconfiança, i fan bé. Perquè a Europa ens coneixen a fons, no de bades molts tenen casa a ca nostra.

En conseqüència, com desconfien tant podem dir que estem a la corda fluixa. Com Rajoy ho sap, està profundament preocupat i per això insisteix tant, ell i la monyosa vicepresidenta, que tant de merder, tantes denúncies i tantes protestes estan malbaratant la imatge d'Espanya a Europa (a Berlín, sobre tot) i demanen comprensió i col·laboració als partits i als sindicats: exactament la que li negaren a Zapatero, que també reclamava el mateix. El que passa, però, és que Europa no està preocupada per culpa dels qui protestem, sinó per culpa de tota la corrupció dels populars: és per això que hem perdut el crèdit, senyor Rajoy, per culpa de la seua tropa, que s'ha dedicat a l'espoli sistemàtic de l'erari públic.

Contràriament al que pensa Rajoy, jo crec que el fet que hi haja els partits de l'oposició que denuncien la corrupció i les maldats que es porten entre mans, que hi haja sindicats que convoquen vagues, que hi haja les revoltes estudiantils, etc. jo crec que tot això són arguments perquè a Europa no perden del tot l'esperança, o siga que, irònicament, som l'única garantia que li queda a Rajoy: si a Europa veuen que no tots som iguals, que no tots ens mamem el dit, potser pensaran que encara hi ha remei, que açò encara no és una república bananera total, sinó aproximada.

Per altra banda hi és Blasco, que mereix ranxo a banda. Supose que tothom sap quina ha estat la seua deriva política, que a trets generals va des del FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriota, organització terrorista), al PSOE i finalment al PP, o siga, que Blasco és una perla. D'ell ja s'han escrit articles i se n'han dit de ben grosses i crec que sols falta que de la seua vida facen una pel·lícula, similar a El Padrí de Coppola, que ell admira. També estarà nerviós, perquè van a per ell, ja que sembla molt implicat en el cas de les ONG's. Prova de que està perdent el control és la barbaritat que féu l'altre dia, quan acabà la sessió de les Corts que he comentat al principi, perquè tractà de consolar a Rita Barberà, que textualment “despotricava” per tot el que li havia amollat la Mònica Oltra, dient-li: “a les Corts haurem de vindre amb pistola”, mentre amb la mà simulava una arma i se la introduïa dins de la jaqueta. Jo no crec que s'haja donat un altre cas com aquest a tota l'Europa comunitària i espere que se li retrega convenientment.

Doncs, amb tot açò, amb tota aquesta gent, amb tot el que es porten entre mans, que bàsicament és acabar amb l'estat de benestar, seguint els designis sinistres d'Aznar i la FAES, amb el maltractament a què volen sotmetre els treballadors, que seran acomiadats sense consideració, amb tot açò acaben d'anunciar els sindicats que el dia 29 farem una vaga general. Els felicite! Jo me l'esperava, la vaga general (Rajoy va dir que també, quina cosa, quan acatà les ordres de Berlín).

Ja ho vaig dir l'altre dia i vull repetir-ho: comencí protestant i fent vagues, quan arribí a la Universitat, i cinquanta anys després, quan estic a punt de marxar per jubilació forçosa, acabaré de la mateixa manera: protestant i fent vagues. I és que ací no ha canviat res i estem on estàvem, pam amunt o pam avall. L'Estat de la Pandereta oprimint-nos, menystenint-nos i amenaçant-nos i el veïnat en bàbia i/o cagats de por. D'ací uns dies, quan seran les eleccions andaluses i asturianes, sabrem si ha canviat res o si seguim tan fotuts com sempre. El dia 29 hi ha vaga general i a qui li pique que se la rasque.

JOVES SENSE FUTUR

JOVES SENSE FUTUR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de març de 2012

Si sempre m'he solidaritzat amb els estudiants, ara ho faig més convençut que mai i els acompanye, quan em convoquen, a les manifestacions. Quina lliçó que ens estan donant, aquests joves! Crec que el que està passant darrerament al País Valencià, gràcies a ells, trastoca la visió que teníem de nosaltres mateix, convençuts que la nostra era una societat resignada i derrotista, capaç d'atorgar majories absolutes als populars, malgrat tota la corrupció que han protagonitzat i protagonitzen. Els joves, però, no es resignen, els planten cara, ixen al carrer i diuen que ja n'hi ha prou, com ja començaren els Indignats del 15-M. Han deixat en evidència la gran mentida que representen les mesures que estan prenent els governs valencià i central. Veuen que la crisi, que ells no han provocat, els la volen fer pagar, i això els ha rebel·lat. Tot no està perdut, doncs, sinó al contrari, perquè els joves són el futur, van cap amunt; els majors, però, malgrat que encara continuem mantenint els “controls” familiars, docents, polítics, empresarials, sindicals... anem cap avall.

I com ha reaccionat l'autoritat? Exactament com ho feien les autoritats franquistes: recorrent a la policia; considerant els manifestants com l'enemic; cercant-hi sospitosos amb maneres feixistes; manipulant els mitjans... Ho comentàvem, durant el trajecte d'una manifestació, l'Enric Casaban i jo i més o manco coincidíem: han canviat els colors dels uniformes, però la policia actua de la mateixa manera que quan nosaltres érem joves; quan Franco també érem considerats “enemics”, els estudiants; ara, com aleshores, els governants neofranquistes veuen conspiracions i infiltrats i finalment, també manipulen els mitjans de comunicació (especialment ara tenen Canal 9 al seu abast).

Què fem? Som optimistes o pessimistes? Doncs jo veig amb optimisme i amb enveja el que està passant. Amb optimisme, ja ho he dit, perquè la metxa l'han encesa els joves, la dialèctica dels quals em sembla exemplar (la lectura dels seus pamflets és encoratjadora; fins i tot els seus eslògans em resulten encoratjadors i demostren que sí que saben cap a on s'ha d'apuntar!). I tenen una visió de la situació que és exacta: els corruptes són els responsables de la crisi, com els populars són uns corruptes, els populars són els responsables. I responsabilitzen les elits econòmiques i les polítiques... i l'encerten.

Els nostres joves exclamen que essent com són la joventut més preparada de la nostra història, viuran pitjor que els seus pares. Impressionant. Se m'ha posat la carn de gallina, perquè tenen tota la raó i ho diuen de manera impecable. Els pares d'ara, doncs, hem de veure en aquesta revolta, en les reflexions que fan els joves, la clau que ens explica el nostre propi fracàs. Hem de comprendre l'error que hem comès, “tolerant” tanta corrupció, però sobre tot l'escalada neoliberal que ha “guanyat” el govern central, l'autonòmic, i l'europeu. Amb les majories absolutes que han obtingut, estan retallant l'estat de benestar, els drets laborals, etc. Com els hem votat?

Els joves critiquen la reforma laboral, la del sistema de pensions, la repressió, la privatització de l'Educació pública. Com saben que l'eixida de la crisi els seus responsables la volen fer “per la dreta”, ells, la generació precària que s'autodefineixen, assenyalen els culpables i reivindiquen ser escoltats. Volen recuperar la seua capacitat per a ser actors d'un motor de canvi, combatent un país de precarietat, atur i privatització i són conscients que la mobilització i la lluita tenen sentit, però que sobre tot són necessàries. Fantàstic! Emocionat, no plore, mentre llig un dels seus manifests (Joves sense futur), però quasi.

I tenen una visió molt més ampla del que podien imaginar els energúmens governants que estem patint. Diuen que Itàlia, França, Grècia o Islàndia ens ensenyen que la mobilització és indispensable i que el món àrab ens demostra que la victòria és possible. Jo, si fora delegat del govern, o cap de la policia, o si fora Fabra, Rajoy o la Merkel, tremolaria un poc, perquè per molt que ho intenten, com ja “els” digué Unamuno, poden vèncer, però no convèncer i a aquest joves, plens de raó i de sentit comú, poden vèncer-los de moment, però a la llarga la tenen perduda, perquè guanyaran els joves i, sobre tot, no els convenceran mai.

Quina pena que em fa que, al cap de tants anys, el franquisme encara tinga el poder a les mans. Per altra banda, però, tinc la satisfacció de veure que, com aleshores, malgrat que la societat tampoc tinga plena consciència, o fins i tot que tinga por, la joventut si que sap el que vol i per això criden a la mobilització, i inviten a la societat civil a afegir-s'hi. Amb mi ja compten. Comencí a treballar, fa més de trenta-cinc anys, com a no addicte al régimen i corrent de tant en tant davant dels grisos, i no em preocupa jubilar-me fent el mateix. Sols em falta saber si els sindicats convocaran o no la vaga general, perquè consideraria un colofó perfecte i un honor acabar la meua carrera, fent-la.