ARA S'ABAIXEN ELS SOUS

ARA S'ABAIXEN ELS SOUS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de juliol de 2012

Ara, i dic ara perquè és ara, els polítics comencen a abaixar-se els sous, quan ja se'ls han posat els ous a la gola. Han vist que no poden continuar “retallant” els sous de totcristo, eliminant pagues extres (decisió que probablement és il·legal, però no sabem que diuen els sindicats), reduint dràsticament les prestacions socials, tirant al carrer milers de funcionaris interins i contractats, i amb més de cinc milions d'aturats i quasi dos milions de famílies sense que entre ni un sou a casa, en definitiva, que ja han vist que no poden continuar fent les mil putades que estan fent, mentre ells cobren i furten el que cobren i furten, sense més. La gent ja ha dit prou i s'ha tirat al carrer i, no solament els indignats, els estudiants i la joventut desesperada, perquè també ho estem fent els funcionaris de l'administració, l'ensenyament i la sanitat, famílies senceres i, fins i tot, la policia, els bombers, i militars i guàrdies civils camuflats. Per tot plegat, doncs, els polítics no tenen més remei que aplicar-se ells també la mateixa medicina i han anunciat que ara, al cap de tants de mesos fotent als demés, ara van a rebaixar-se els sous i altres prebendes.

Però, quins collons que tenen, quina poca vergonya. Presumeixen que s'abaixen els sous, però i què, si encara continuen cobrant més de dotze, de tretze, de catorze milions. Per exemple, posem per cas el sou d'un personatge que, per professió de fe, hauria d'haver estat el més exemplar i evangèlic: Juan Cotino. Ha estat cobrant vora vint milions d'euros fins ara, però el pobret, amb la rebaixa sols es quedarà amb uns tretze. I l'altre ínclit, ubèrrim i poc exemplar cas és el de Rita Barberà, que també cobra al voltant d'uns vint milions. Aquesta perla, però, encara no sap què ha de fer, i el dimarts passat estava molesta perquè els periodistes li havien preguntat: “és una escala de oportunismo donde no voy a entrar” digué en un castellà bàrbar.

Els casos d'abusos són milers. El mateix ministre i sinistre Montoro cobra, a més del sou, un plus d'habitatge, ja que no viu a Madrid. Curiosament, però, hi té tres pisos. Tornant a València, l'incombustible Rafael Blasco (no oblideu que formava part del FRAP, després s'apuntà al PSOE i fou conseller, i finalment al PP i hi ha arribat a ser dels qui més manen), doncs aquest, malgrat que ja no és portaveu dels populars a les Corts, perquè la justícia el té enxampat pel miserable frau de les ONG, continua cobrant un plus mensual de dos mil euros, a més del sou de diputat i també manté el cotxe oficial.

Evidentment, aquests despropòsits, que són uns petits botons de mostra, els coneixen fora de les nostres fronteres, de la mateixa manera que coneixen els casos dels aeroports sense avions. Que tenim més trens d'alta velocitat que cap altre estat europeu, inclosa Alemanya. Que la justícia és lenta, quan els convé, com en el cas de Carlos Fabra. Que tenim la taxa d'atur més alta de tota la zona euro, etcètera. Per això Espanya i el País Valencià solem ocupar pàgines de diaris arreu del món, perquè ens consideren unes bufes de pato i desconfien tant que les primes de risc que ens assignen, són majors que a cap altre estat europeu, Grècia, Irlanda i Portugal inclosos. O siga que fent el paral·lelisme, però en negatiu, de la fatídica consigna d'Aznar que deia que España va bien, la veritat és que ara Espanya va malament, o millor dit, que Espanya, de tant malament que va, no va enlloc.

¿Com fa front a la crisi un govern veí, el de França? Doncs, Hollande ha suprimit el 100% dels vehicles oficials i els ha subhastat. També ha suprimit els vehicles que deien d'empresa, perquè els empraven els alts funcionaris, per a ús propi, estalviant-se haver de comprar-se'n un. La idea d'Hollande és que qui ho fa o és estúpid, o avar o deshonest. Ha augmentat la tributació per als francesos que guanyen més de 5 milions a l'any, que pagaran el 75%. Ha eliminat els privilegis fiscals de l'església... Etcètera. Els estalvis i les noves tributacions es destinen a la recuperació de suburbis ruïnosos; la creació d'instituts d'investigació científica avançada; jardins d'infància i escoles primàries; fons de prestacions socials a mares solteres; etcètera. I aquestes “retallades” als rics i als polítics poca vergonya, s'han concretat en la contractació de 2.560 joves científics per a la investigació; de 59.870 professors per a l'escola pública; etcètera. O siga, més o manco com a Espanya, però al revés.

He posat el cas de França, com ho hauria pogut fer del d'Alemanya, del d'Àustria, de qualsevol altre país de la zona euro, perquè quede ben clar que la política de Rajoy és un disbarat. Ja s'ha dit molt i jo també, que el que està fent el govern del PP és totalment negatiu, perquè condueix a augmentar la recessió, en lloc de a la reactivació de la indústria i del comerç. En realitat el que estan fent és matar la gallina dels ous d'or, que som els treballadors, que som els que treballem i fem guanyar diners als empresaris i paguem els impostos i ens gastem els diners i tornem a fer guanyar més diners als empresaris i tornem a pagar més impostos. Han calculat el que significa, per a ells mateix, que hi haja més de cinc milions d'aturats? Ja sabem que demanar-los si han pensat en els aturats seria demanar-los massa, encara que ells no paren de dir que sí, que hi pensen, i fins i tot algú ha dit que no pot ni dormir pensant-hi i després se'n va de gorra a caçar elefants...

Acabe amb la Bíblia a la mà, perquè fer-ho ja és com un tic que he agafat i sempre que toque el tema Cotino se me'n va la bola per aquest cantó. Diu Isaïes (10): “ai dels qui fan lleis injustes i promulguen decrets opressors. Neguen la justícia als dèbils, roben el dret als pobres del meu poble... Què fareu el dia que us demanaran comptes? ... On amagareu les vostres riqueses...?”. Si Isaïes vinguera per ací estic convençut que estaria enfront d'aquests polítics que, hipòcritament, estan governant-nos, però com tot açò no és més que mitologia cristiana, estem bons si esperem l'auxili dels sants i, per tant, haurem de continuar la protesta i si cal a posar barricades.

FABRA NO S'HA ATREVIT A VENIR A LA PLAÇA

FABRA NO S'HA ATREVIT A VENIR A LA PLAÇA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de juliol de 2012

Encara que tard i quasi d'amagatotis, s'havia conegut que el president Fabra venia el passat dimecres a la ciutat, a inaugurar alguna cosa en la cooperativa CONSUM, que té ací la seu logística, encara que sembla que no la financera, o siga que no hi tributen per l'activitat econòmica a Silla. Abans o després de la inauguració havia de passar per l'ajuntament, que és el rovell de l'ou del poble, però finalment aquesta part de la visita es va suspendre. És que no es va atrevir a vindre a la plaça? Quina llàstima, per a ell! Perquè si s'haguera atrevit, o haguera tingut temps, hauria trobat una plaça més tranquil·la que una bassa d'oli, encara que ocupada entre l'entaulat, la bastida davant l'església, els cotxes mal aparcats... però, la gent pacífica i esmorzant i en tot cas muts i a la gàbia.

Perquè, lamentablement, els partits de l'oposició, els sindicats, els funcionaris municipals, l'assemblea dels indignats, els centenars d'aturats, els universitaris, les famílies amb dependents, els ensenyants, els bombers i la policia municipal (aquests sense uniforme, evidentment) desaprofitaren ahir una magnífica ocasió per a manifestar el seu disgust o rebuig de les mesures econòmiques i socials del govern de Rajoy i el de la Generalitat. Ningú no organitzà res, segurament per no haver estat advertits pels únics que coneixien la visita: els regidors de l'oposició i els sindicalistes municipals.

Com jo ja preveia el que anava a passar, o siga que ací no es mouria ni una ànima, finalment no em vaig decebre, o millor dit, ja fa temps que estic decebut de tot. Per tant, el senyor Fabra podrà haver-se anotat al quadern de camp alguna cosa així: “visita a Silla, poble històricament difícil per a la dreta. No visite l'ajuntament, sinó que em quede pels afores. L'enemic, però, no dóna la cara, així que considere que l'exèrcit roig de Silla ja està liquidat; la guerra, ací, ni ha començat. Hem guanyat!”.

Per la seua banda, si els regidors de l'oposició hagueren volgut fer res de positiu, en lloc de callar o d'absentar-se, podrien haver aprofitat l'ocasió per a expressar-li la seua manera contrària de veure la solució de la crisi i en particular la d'eixir de l'impasse econòmic en què viu l'ajuntament, amb un pla d'ajust pactat entre populars i socialistes, però que ha estat rebutjat pel govern central. Convocats per l'alcaldia molt a darrera hora, sé que la major part no pogueren acudir. Sí que ho feren els regidors populars, tots guapos i guapes, i l'assessora de premsa de l'alcalde i, potser, el sergent de la Guàrdia Civil, el jutge i el retor: com en l'època de Franco, las fuerzas vivas. Sols faltava el super cap de la policia, Genovès, que està malat i a qui desitge que millore.

Per altra banda i fora del parèntesi presidencial, continuem expectants, a veure com queda el reajustament del fracassat pla d'ajust. Sabem que el problema que ha trobat Madrid per a no aprovar-lo és que no s'havien incorporat els romanents de l'any passat, cosa que era preceptiva; ara, doncs, incorporats, el resultat no pot ser més catastròfic: s'han de retallar 800.000 euros de les despeses. Ací és on hi ha el gran problema, perquè, per on comencem a retallar? El poble s'ha de privar de beneficis, ha de fer sacrificis, perquè no hi ha diners per a tot. Què fem amb la piscina coberta? La lloguem a una empresa privada? Què fem amb el Conservatori? El transferim a la Generalitat, o el tanquem i que els xiquets vagen a Catarroja? Què fem amb les festes? Suprimim tots els ajuts i que qui vulga festa que se la pague, que seria just i és el que fan a la majoria de pobles? I els jornals de l'alcalde i dels regidors alliberats i del personal de confiança? Els polítics, perquè no cobren el mateix que en la seua activitat professional anterior? I la persona de confiança (periodista), què fa? I els bous, què fem amb els bous?

Ací és on està el secret dels propers mesos municipals, en el reajustament del pla que s'ha de tornar a negociar a Madrid i en la confecció dels pressupostos de l'any que ve, que naturalment seran els més pobres de la història. Per cert, arran del que ha passat amb la polèmica dels bous, les falles (alguna) ja comencen a comparar: si hi ha diners per als bous, per a les falles, què? Amb la Casa d'Andalusia, encara no he pogut posar-me en contacte.

Mentrestant m'informen que l'equip de govern vol demandar a Baixauli pel famós decret de tancament de l'estació de contenidors de la Renfe. L'empresa ferroviària reclama uns danys a l'ajuntament, els que provocà l'actitud tancada i irracional del qui aleshores era l'alcalde que, sol i contra tot criteri racional, prengué una decisió equivocada, com va reconèixer la justícia, que l'obligà a reobrir l'estació. Ara, qui paga la seua obcecació? Segurament s'haurà de pronunciar el mateix Ple municipal i es tornarà a comprovar la solitud d'un personatge, gens demòcrata i molt dictatorial, que es pensà, amb l'ajut de Roser, d'Hermínio Vedreño, i dels quatre socialistes que li feien la cort, que era l'alcalde que volia el poble.

AIXÒ DE FABRA NO FUNCIONA

AIXIÒ DE FABRA NO FUNCIONA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de juliol de 2012

Si el president Fabra pogué tindre, fa ara un any, al seu favor que s'havia fet càrrec d'una Generalitat en la ruïna econòmica i moral més gran de tots els temps, i que es comprometia a tirar endavant i per tant podia disposar d'un poc de crèdit, amb el temps transcorregut n'ha hagut més que de sobra per a constatar que açò no tira endavant, o el que és el mateix, que Fabra ha fracassat. Com el seu partit ha estat governant durant disset anys el país, no cal que cerque responsables fora de casa per a justificar-se, perquè són els seus i ningú més que ens han conduït en aquesta hecatombe i és ell i ningú més el responsable que hi continuem.

En realitat, el discurs del president és ximple: bla, bla, bla, tot està arreglant-se, som l'autonomia entre les millors (alerta: per a Camps érem els millors). Però, alguna cosa el desmenteix cada dia, per no dir que el deixa amb el cul enlaire. Per exemple, ahir mateix hagué d'eliminar les enormes despeses de contractar advocats de fora de la Generalitat per a fer informes jurídics i assessoraments legals, quan hi ha 80 advocats en la plantilla; al cap d'un any de govern, i perquè la premsa s'ha encarregat de denunciar-ho, ha decidit que la feina l'han de fer els seus advocats i que no s'ha de contractar cap gabinet jurídic privat. La pregunta és, per què ha tardat tant de temps a prendre la decisió? I una curiositat, que aquests advocats externs o privats són tots de la cassola popular.

Altra decisió que arriba un any tard, és retallar l'exuberant i prolífica relació de fundacions, empreses mixtes i entitats per a fer gestions delegades de l'administració, que no són altra cosa que estafes organitzades per a col·locar els amics i familiars. Diuen, ara, que en sobren quasi totes i que van al carrer més de 6000 persones. La pregunta és, per què han tardat tant a acceptar que era una mentida tot això que ara han de desmuntar? Altra curiositat és que tampoc no arriba l'hora, pel que es veu, de fer fora els polítics amb problemes judicials, que prometé Fabra, ja que en té més de 30 encausats o quasi, entre diputats, presidents de Diputació, alcaldes, etc. i tots continuen cobrant, com si res.

I ningú ens explica amb claredat tot el merder de la CAM i de Bancaixa, ni tampoc sabem exactament la dimensió de la penyora que devem, per tota la monstruositat d'edificis de Calatrava, per tots els “events”, per la terra mítica, per l'aeroport de Fabra, per la visita del Papa... La pregunta sempre és la mateixa, quants diners devem? Saber-ho seria important, perquè ens podríem fer una idea més exacta dels anys que ens esperen; únicament sabem que no tenen ni un euro, perquè se'ls han malgastat i alguns omplint-se la butxaca. I tant amb l'aigua al coll estem, que finalment Fabra ha demanat al govern central que rescate el País Valencià. Però Madrid també ha demanat el mateix a Europa, que rescaten l'Espanya canyí, perquè allí també passa el mateix. O siga que, al remat, açò és com un bluf, l'autonomia és un bluf i Espanya és un bluf.

Jo vull confessar que la idea d'estar sota el control europeu, la idea que ens governen des de fora, no em desplau, perquè ja ho estem, d'intervenguts per Madrid, de governats de sde fora. Ara, pels rescats estarem intervinguts per Berlín i Bruxel·les. I estar intervenguts és no tenir govern propi, o siga com si desapareguera Espanya, que guai. De fet un estat que no té ni moneda pròpia, que ha de sotmetre la seua legislació al vist-i-plau exterior, un estat que deu més que divisa, no és un estat. Així que, mira quin descans, els teutons ens van a dur més rectes que rectes, però potser que això serà millor que no els desgoverns que tenim ara. Mireu-ho així i en parlarem.

El veïnat estem que bufem, més que ho estàvem amb Zapatero i ja no són sols els indignats del 15-M, perquè ara ja ho estem tots, com està veient-se en les manifestacions i concentracions. Rajoy i els seus ministres, per a justificar que estan aplicant mesures duríssimes amb l'excusa de la crisi, estan aprofitant per a retallar-nos tots els drets i per a conduir-nos a la misèria; “es que no hay mas remedio”, diuen, i això és mentida. Evidentment menteixen, perquè hi ha altres coses a fer, com per exemple, en lloc d'afavorir els capitalistes i castigar els pobres, fer-ho al revés.

Però, tornem a València i acabe, perquè Fabra està aplicant la mateixa política neoliberal que Rajoy, amb les mateixes excuses, dient que les mesures que està prenent “són doloroses, però necessàries”. Així que, en aquest estat de coses, és just que ja comence a demanar-se un avançament de les eleccions, un referèndum, una vaga general. Rajoy ha perdut la legitimitat per a governar, per mentider, i les tres coses se les mereix. A Fabra li passa el mateix. Unes eleccions avançades, saben els populars que les perdrien. També perdrien un referèndum, perquè milions de ciutadans i ciutadans que els votaren ara estan penedits i no ho tornarien a fer. Però, potser que a Europa si que els interesse un nou govern, perquè saben que aquest està cremat i que, per tant, amb Rajoy, Espanya continuarà sent un mal de cap per a ells. Els mercats ho tenen clar. I els milions de joves, de jubilats, de miners, de funcionaris, d'ensenyants, d'ames de casa..., també. Així que exigim unes noves eleccions, un referèndum i que es convoque una contundent vaga general.

BEN FOTUTS!

BEN FOTUTS!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de juliol de 2012

La darrera cosa que no s'ha de perdre mai és el coratge, com fan els bons toreros, per molt difícil que siga la situació o el bou. És per això que hem de desitjar que l'alcalde no perda el seu, com malintencionadament s'ha fet córrer pel poble i que, malgrat totes les putades que ha d'anar salvant, aguante, fins que li donen l'orella o el rabo. Ho dic perquè a Silla l'ixen els nanos de sota les pedres i quan pot creure que una cosa ja està solucionada, plaf! És el que li acaba d'ocórrer, que creia que, amb l'acord entre el PP i el PSOE per a presentar el pla d'ajust a Madrid, ja s'havien solucionat tots els problemes i ara va i el govern central del seu partit, o siga el de Rajoy, li ha dit que nyaca, que el pla que havia presentat no és acceptable. Per tant, tornem a estar ben fotuts, perquè l'ajuntament torna a estar on estava fa unes setmanes: amb l'aigua al coll i sense un cèntim, o siga de fallida.

Tot el que sabem fins el moment que escric aquesta nota, des de la butaca de casa, és que el ministeri d'hisenda no accepta el pla d'ajust que havia presentat l'ajuntament, perquè “no hi ha correspondència entre ingressos i despeses”, han dit. Els tècnics municipals estan mirant on han comès els errors en el projecte que enviaren a Madrid, que és obra de la interventora en cap, que precisament ara està de baixa per maternitat. Però la pregunta és: si tenim un regidor d'hisenda alliberat i ben pagat, igual que l'alcalde, i tenim un flamant equip de govern (en total, 8), com és possible que entre tots no hagen encertat a fer les coses ben fetes? Si el problema és el que diu l'alcalde, que no quadren els números, per què enviaren a Madrid uns comptes desquadrats? Així que l'equip político-econòmic municipal, especialment el regidor d'hisenda, zero; i la interventora en cap, zero. Hem de confiar en la vice-interventora, que s'ha fet càrrec i ha de solucionar el greu problema, que ella no ha provocat.

Una altra cosa és l'oposició que, a excepció del regidor d'EU, que sí que ha posat el dit a la nafra, encara no s'han pronunciat. Evidentment, és el PSOE, que donà suport al fracassat pla d'ajust (el PP i el PSOE s'entenen molt bé quan els convé), qui té més obligació de dir alguna cosa. Els dos titulars de premsa, de dimarts i dimecres, són demolidors i la gent no entén que l'actual ajuntament puga incórrer en una errada d'aquestes consideracions i que senzillament no faça bé un ximple expedient econòmic, quan tots creiem que les marrades eren cosa del ja desaparegut super-gerent Manolo Olmo de Baixauli.

El veïnat encara entenem menys que, malgrat la penúria en què es troba la caixa municipal, finalment tire endavant el tema dels bous, com si ací no passara res. En efecte, finalment hi haurà 8 dies de bous, i no la meitat, com s'havia sol·licitat. Les despeses correran a càrrec de l'ajuntament, o siga de la butxaca del veïnat, tant de la dels tauròfils com de la dels tauròfobs. Contràriament, altres pobles sí que han pres mesures de signe econòmic per a abaratir les festes, com Picassent, on les penyes es fan càrrec dels costos dels bous.

L'ajuntament, doncs, ha pres una decisió, que tindrà serioses conseqüències. De moment, el regidor d'EU ja s'ha pronunciat advertint que no “recolzarà res, encara que siga necessari, perquè quan l'alcalde ha pogut reduir despeses, com ara, no ho ha fet, sinó que ha preferit malgastar el diner en vuit dies de bous...”. Sincerament crec que el govern popular de Silla ha comès un greu error i que a partir d'ara va a tindre molt difícil justificar les retallades que els van a obligar a fer, perquè ha estat incapaç de pegar-la en aquest capítol, que era més fàcil, rebutjant una proposta raonable: bous sí, però disminuint les despeses a la meitat. No han sabut estar a l'altura de les circumstàncies i això significa que s'han quedat sense arguments davant del poble en general i davant de la resta d'associacions, entitats i programes. Si retallen la cultura, els podrem dir que han tingut diners per a bous i no per a cultura. Si retallen en falles, igualment podrem dir-los que han tingut diners per als bous i no per a les falles. Si retallen en prestacions socials, en activitats infantils, en serveis municipals, etc. el poble estarà més legitimat que mai a tirar-los en cara que sí que han tingut diners per als bous.

Finalment, hi ha la qüestió fonamental: si el govern de Madrid ha avançat els diners del pla d'ajust i ha pagat els deutes municipals (entre altres, els bous de l'any passat), ara com s'ho va a cobrar? Ja sabem que aquesta era l'alternativa millor per a Silla, la que defensava el regidor de Compromís, Melero, que proposava que en lloc de presentar cap pla d'ajust, al 6% d'interès, se'n fera càrrec el govern central, que posteriorment s'ho cobraria reduint l'assignació mensual que envia a l'ajuntament. El quid de la qüestió, en aquest cas, és si el govern de Madrid s'ho cobrarà retenint el 50% dels euros que transfereix cada mes a l'ajuntament, o el 25%. Si ho fa amb el 50%, evidentment condemna l'ajuntament a la misèria més absoluta. Per tant, la pilota l'ha de jugar el PP, i del que passe a Silla, a partir d'ara, serà responsable el govern de Rajoy. Així que estem com digué l'Andrea Fabra referint-se als aturats: que se jodan! Estem ben fotuts! Per tant, senyor alcalde, coratge i al bou! I altra vegada repassen bé els comptes, perquè quadren, que això és una cosa que sap fer qualsevol comptable.

UN ECLESIÀSTIC PER AL SENYOR COTINO

UN ECLESIÀSTIC PER AL SENYOR COTINO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de juliol de 2012

L'Eclesiàstic a què em referisc és un llibre de la Bíblia, que conste ja d'entrada. Al final de l'article de dilluns passat, sobre els honorables i il·lustres xoriços valencians, que publiquí al Punt/Avui, anunciava que pensava tindre un detall amb el senyor Cotino. Concretament que li recomanaré un llibre bíblic, perquè li servisca de consol espiritual, si mai la justícia humana l'arriba a jutjar de res. No és que jo li ho desitge, però com la premsa ha dit alguna cosa de tràfic d'influències a favor de la família, o d'altres intervencions dubtoses en la seua llarga carrera política, crec que és convenient estar preparats. Jo no en sé massa de bíblies, però, per dir alguna cosa, li suggeria la història de Putifar o d'algun sàtrapa, perquè, vaig escriure, “recomanar-li l'Apocalipsi seria exagerat, ja que l'apocalipsi són tots i no sols Cotino”. A punt de posar-me a a la recerca d'alguna altra cosa més apropiada, un entusiasta i espontani Pere Iborra m'ha fer arribar un correu, donant-me informació d'interès.

Concretament, em parla de dos llibres, l'Eclesiastès o Cohèlet, i l'Eclesiàstic o Siràcida. En el primer cas es tracta d'un seguit de proverbis, exemples, paràboles i confessions, que s'atribuïxen a Salomó i són reflexions que l'autor formula a partir de la pròpia experiència. Molt interessant i hi ha de tot. El començament no pot ser més apropiat per als peixos grossos valencians, quan seguen davant del jutge: “vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (1,2), o en la versió més popular, vanitat de vanitats i tot vanitat (en llatí, vanitat vanitatis et omnia vanitas. En grec, mataiotes mataiotetos kai panta mataiotes). Em diu Iborra que a Camps, quan el jutjaren pels vestits, li hauria anat més bé aquest llibre que no el de Job, que li facilità Cotino.

De totes formes, Iborra s'inclina per l'Eclesiàstic, que s'atribueïx a un Jesús, fill de Sira (segles III i II abans de Crist). Gira en torn de la saviesa i afirma que sense la veneració de Déu i l'observació de la Llei no n'hi ha salvació, o siga que els savis incrèduls ho tenen molt pelut si no canvien d'orientació. Al final, el llibre sorprèn perquè en diu una de ben grossa i contradictòria amb tota la resta de la Bíblia sencera: que després de la mort ja no hi ha res, ni Déu ni històries, que tot s'ha acabat i punt i final (14,16 i 17, 27-28). A banda d'aquesta enorme sorpresa, a l'Eclesiàstic hi ha moltes coses i molt importants, com quan dóna un consell per als que són uns bocamolls i diuen el que no deuen, que li hauria anat molt bé a Cotino, el dia que insultà la Mònica Oltra: “val més esvarar per terra, que no esvarar amb la llengua” (20,18).

Sobre els rics i els pobres són impressionants els versos que dedica als necessitats, a la gent que en l'antiguitat vivia en l'atur, o era dependent i no cobrava cap ajut. Aquests versos deurien d'encendre els ànims dels indignats de l'època i, a més a més, eren una seriosa advertència per als qui manaven: “no apartes la mirada del necessitat, ni li dones ocasió de maleir-te, perquè, si et maleeix en la seua amargura, el creador escoltarà la seua pregària” (4, 5-8). Que prenguen bona nota Rajoy, Montoro, Soria, etc. Als rics els dedica una tirallonga d'improperis i d'advertències, que els vindria molt bé de conèixer a tots els xoriços que fan política per a folrar-se: “les preocupacions no deixen dormir el ric. Qui estima l'or no es manté innocent. Qui només busca el guany perd el bon camí...” (31).

I m'ha cridat l'atenció que l'autor de l'Eclesiàstic, faça una referència als consellers. Home, vaig pensar molt intrigat, supose que no pensava en els consellers de la Generalitat valenciana, perquè el que diu és com una profecia: “tots els consellers exalcen el propi Consell, però n'hi ha que treballen en sentit propi”. A quin conseller es referiria? I així, etcètera, etcètera. El llibre m'ha agradat molt i em reafirme que els pot ser molt útil. Quina llàstima que el llibre siga tan misogin, però la major part de la Bíblia ho és.

Quede, doncs, molt agraït de bestreta a Pere Iborra, que de tant en tant em fa retrets per les errades que comet, quan em referisc a les coses eclesiàstiques i marre. Evidentment, jo estic molt verd en aquestes coses, que em deixen indiferent en el sentit teològic, perquè no sóc de la corda, però que em preocupen en el sentit polític. Per exemple, no fa molt que començà a parlar-se de fer pagar a l'església catòlica, com fem tots els ciutadans, l'IVA i l'IBI. De seguida Rouco Valera, que és dels qui més manen, digué la impertinència que si els feien pagar res, ho descomptarien de Càritas, com volent dir que els impostos els els faran pagar als pobres. Quina cara més dura! Diu la gent de l'església que no tenen diners i ara mateix, per exemple, s'ha descobert que un electricista de la catedral de Santiago de Compostel·la havia estat pispant-los milers d'euros o milions, i que ningú no se n'havia adonat, de tants que en deuen d'haver-hi. O siga que, ja està bé d'hipocresies: l'església és un negoci rodó, perquè treballen en negre i sense pagar ni xapa. Que no diguen mentides, doncs, perquè aniran a l'infern.

ACÍ NO PIIULA NI DÉU

ACÍ NO PIULA NI DÉU

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 de juliol de 2012

El poble continua a les fosques informatives. L'ajuntament no dóna explicacions de la marxa de les coses. L'oficina de propaganda municipal (gabinet de premsa), tampoc. Els funcionaris, que abans estaven murris, perquè no cobraven, tornen a ser loquaços, però poc. L'oposició brilla per la seua absència, llevat d'un indesxifrable tríptic dels socialistes sobre el pagament del fem, que han repartit un poc pel poble. Els bars de la plaça també han emmudit, quan no fa molt semblaven l'àgora d'Atenes. Ací sembla que tothom estem muts i a la gàbia. És de destacar, en aquest desert, la maquinària interactiva, via facebook, que està portant endavant Conpromís, que ja ha assolit la xifra de 7500 internautes habituals, seguint les tàctiques d'Obama. Malgrat açò darrer, hi ha qui s'enyora d'Empar Saragossà i les seues informacions agressives i desitgen que torne de Mallorca, a veure si s'anima el corral. Jo també l'he incitada a retornar, però com està vivint un idil·li mallorquí amb un al·lot, professor al mateix institut que ella, no té ganes de marejar-se: jo ja fiu el meu paper, diu, i si no m'espavile, se'm passa l'arròs.

Així que malgrat els esforços de les dues i úniques joves periodistes, la del Punt i la del Levante, el veïnat no sabem, per exemple, amb quins criteris s'ha solucionat el tema dels bous. L'alcalde ha fet el que ha volgut, igual com féu Baixauli amb els casals fallers? Ja s'ha fet públic el cartell i definitivament no s'han reduït els 8 dies de bous a la meitat, com havien proposat molts veïns. Ara queda per veure qui paga la plaça portàtil, si s'encarregaran les penyes taurines, que són les que cobren les entrades, o continuarà pagant-la l'ajuntament. I quan se sabrà l'import total que s'hauran gastat en els bous se sabrà exactament que a Silla l'ajuntament, que aplica contundentment les directrius del govern, amb retallades a grapats, ha fet l'excepció dels bous, pel seu compromís amb l'afició taurina, mentre que altres necessitats les ha suprimides per falta de pressupost.

Tampoc sabem si l'ajuntament ha fet alguna gestió pel TOLA, perquè aquests heroics treballadors encara no han cobrat, ni els seus sous, ni les despeses de manteniment. Se suposava que la solidaritat de l'alcalde i del regidor Benaches, que participaren en la manifestació de protesta del dia 22 de maig passat no seria sols una cosa testimonial i d'autopropaganda, sinó que donarien la cara davant de la Generalitat. Han fet alguna cosa, ens preguntem? Han aconseguit res? Als treballadors i usuaris, tampoc ningú els ha dit res.

Sabem que els funcionaris municipals han cobrat i, per tant, tornen a somriure un poc. Crec, però, que el que han obtingut és com un pegat per anar tirant i, jo d'ells, no les tindria totes, perquè la processó és llarga i el ciri curt. De moment cal felicitar-los perquè han cobrat, però una altra cosa és com quedaran finalment les mesures que està ordenant el govern de Madrid: retallades dels sous dels funcionaris (més retallades encara), fer-los treballar més hores, reducció de plantilles, supressió de l'extra de Nadal....

Com la bastida de l'església és una aberració que crida al cel i mai més ben dit, continua al mig de la plaça, desafiant i insultant-nos a tots els veïns, que som els qui pagarem el seu absurd manteniment. L'ajuntament no dóna explicacions, l'església tampoc, i dia a dia li creix a Maria. Curiosament la Diputació de València té una partida del pressupost destinada a reparacions d'esglésies i a Silla tenim un flamant diputat provincial, Isidro Prieto, que ningú ens expliquem que no llaure cap a casa i ens trau de damunt, i de davant, aquesta ignominiosa i ruïnosa bastida, que és un altre regal heretat de Baixauli.

Ignorem si el col·legi Lluís Vives continuarà obert o el tancaran. En el primer cas, si continuarà sent com un gueto de xiquets immigrats o si s'integrarà millor en la dinàmica escolar del municipi. També sabem poc de la marxa de l'històric Consell Agrari, perquè tampoc diuen res i el seu president, Pepe Alapont l'estellaor, sembla que ha signat un pacte de silenci. No li varen prometre l'autonomia del Consell? A mi, que també li la vaig prometre i vaig fracassar, em castigà durament, però amb els populars sembla que no és el mateix... Per cert que, altra cosa seria si li deixaren fer, perquè la gestió de la Séquia Reial, des que se'n féu càrrec, és tan perfecta que cada any té superàvit, cosa de la qual se'n beneficien els nostres llauradors, que paguen l'aigua més barata que cap altre poble, i d'açò també se'n sap poc. Jo suggerisc que alguna periodista faça una entrevista a aquest il·lustre personatge, abans que el tornen a operar del genoll.

Finalment i fora de l'àmbit estrictament municipal, hi ha la qüestió de la cooperativa agrícola La Unió, i de la societat musical La Lírica. En el primer cas, la situació és de desfeta total i hi poden haver implicacions de responsabilitat civil i criminal, que ocuparan les primeres planes dels diaris. Com el veïnat sabem poc i els més directament implicats, que són els llauradors cooperativistes, cadascú sap el que sap, aquest tema hauria de ser objecte d'informació, que jo també brinde al Punt i a Levante.

La Lírica, com ja van cobrant de l'ajuntament per les actuacions que fan, s'han tranquil·litzat i sembla que el Santíssim Crist tindrà música i cant, en la missa i en la processó i sobre tot en la Carxofa. La Lírica, de la qual sóc soci militant, no cobra cap subvenció municipal, i això s'ha de dir, perquè cobra però sols per les actuacions que li fa a l'ajuntament, que no és el mateix. Jo, que forme part de l'ala més radical i minoritària de la societat, havia suggerit que, si no cobraven, no tocaren en les festes, però, finalment l'alcaldia s'ha avingut a raons i ha rectificat, o començat a rectificar. D'açò també hauria d'haver estat més informat el veïnat. I etcètera, etcètera.

HONORABLES I IL·LUSTRES XORIÇOS

HONORABLES I IL·LUSTRES XORIÇOS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de juliol de 2012

Gràcies a l'Internet, ara és molt fàcil aconseguir informació de tot el que passa pel món, sense haver de recórrer a les hemeroteques, ni guardar retalls de diaris. Senzillament, per exemple, mitjançant el google, es pot navegar per un fum d'informació relacionada amb les següents entrades: polítics xoriços, il·lustres xoriços, molt honorables xoriços, excel·lentíssims xoriços, banquers xoriços, ministres xoriços, militars xoriços... He intentat cercar també bisbes xoriços i hi apareixen, però referint-se a les botifarres bisbe negre i al bisbot. També es pot fer la prova substituint xoriços per lladres: polítics lladres, etc. O, anant més enllà, demanar al google quants diners ens han furtat entre tots els xoriços. I reblant el clau, també es pot entrar a la que seria l'altra cara de la moneda: víctimes dels xoriços.

La navegació, no pot ser més fastigosa, ni indignant. La llista de casos de corrupció d'aquests xoriços abasta tot el territori de l'Estat, totes les administracions, tots els partits. A qui faça la navegació que propose, si no es mareja en el viatge i no desisteix, la indignació li anirà pujant la tensió al límit, tant que continuar se li farà insuportable! I és evident que es preguntarà, com m'he fet jo, coses tan elementals com per què el poble hem suportat tanta injúria, o arribarà a conclusions, com he arribat jo, que aquest Estat és una merda i no té remei.

Fent una projecció cap al futur i pensant en la història no es difícil imaginar els historiadors treballant aquesta llarga etapa de “democràcia”, a la qual hauran de batejar d'alguna manera: mig segle d'estafa. Mig segle de corrupció, sense resistència popular. Mig segle d'ignomínia... Ja s'ho faran ells, perquè els historiadors per a això tenen molta gràcia. I hauran d'interpretar la transició del franquisme a la monarquia; la gestació de la gran màfia que acaba emparant-se de l'estat; la feblesa de les actuacions judicials; i hauran d'estimar els milions furtats de l'erari públic; i, quan arribaran als anys de la “crisi”, s'hauran d'explicar les mesures injustes del govern de Rajoy i la desaparició de l'estat de benestar...

Pel que fa concretament al País Valencià, ja que serà el territori autonòmic amb la corrupció més notòria per la categoria dels autors, els futurs historiadors tindran materials de sobra per a elaborar tesis i tesines. Ara mateix tenim deu il·lustres diputats de les Corts, deu de moment, imputats en casos de corrupció, més dos ex-presidents de diputacions, i un munt de batlles, regidors, gerents d'empreses públiques... La mitjana xoriços/habitants és la més alta de la història mundial i, per tant, serem recordats in saecula saeculorum per això mateix, més que per les falles o les barbaritats de Calatrava.

Respecte de la qualitat de les operacions també serem els campions, perquè ací s'han furtat diners destinats al Tercer Món, cosa que sols havien fet alguns dictadors africans, perquè robar a les mateixes ONG és repugnant i rebutjable, un autèntic delicte de lesa humanitat, fins i tot un crim genocida i aquest s'ha comés a València. I encara hi ha una altra corrupció, també espectacular, generada amb la visita del Papa, que és especialment significativa perquè ha implicat la jerarquia catòlica, al més alt nivell. Tot plegat, doncs, confirma el País Valencià com el rovell de l'ou de la corrupció, com el país de la corrupció de més alt rang de tot l'estat. Visca València!

Però sembla que això no ho és tot i que cal que ens fem a la idea que encara no ha aflorat tot el merder. Alguns diuen si el que s'ha fet públic és només la punta de l'iceberg i que, com Rajoy sap tot el que hi ha encara sota l'aigua, no confia amb cap valencià, perquè sap que ací batem tots els rècords i trie a qui trie li pot explotar a les mans com un tronador. Per exemple, ara mateix estan a punt de caramel Castellano i Cotino, diuen. El primer té, a més a més dels casos d'amiguisme que se li imputen, la responsabilitat del major incendi que acabem de patir. Haurà de justificar que si quan formava part de l'oposició, demanava la dimissió dels alts responsables socialistes, pel mateix motiu, pels incendis que arrasaren el país, com és que ara no dimiteix del càrrec. Quina cara més dura, no?

En el cas de Cotino, com és un home de profundes conviccions religioses, hauríem de deixar en mans de Déu la seua reprovació, vade retro, i és segur que el fulminaria, tanta mania que els tenia als fariseus; però, com no hi ha Déu, haurem d'esperar que li arribe l'hora de la justícia humana. Quina emoció veure jutjat un beat membre de l'Opus! Arribats en aquest moment, algú li haurà de facilitar algun llibre de la Bíblia, com féu ell amb Camps (Llibre de Job) i jo suggerisc la història de Putifar, o d'algun sàtrapa com Nabucodonossor, perquè recomanar-li l'Apocalipsi seria exagerat, ja que l'apocalipsi són tots i no sols Cotino. Que conste que el meu suggeriment és una manera de tornar-li la gràcia que volgué fer-me duent-me a missa, “allí ens accepten a tots”, em digué; era el dia del Crist i com alcalde vaig acompanyar els regidors i els invitats fins a la porta de l'església i jo em quedí fora, ocasió que aprofità per a seduir-me, sense cap èxit, però amb la intenció basta. Continuaré cercant per la Bíblia alguna cosa que li vaja bé.



LA DECÈNCIA DE BAIXAULI

LA DECÈNCIA DE BAIXAULI

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de juliol de 2012

Baixauli acaba de comunicar a Rubalcaba que se'n va del partit, perquè al PSOE, entre altres coses, no hi ha ni la més elemental decència, diu. El contingut de la carta no la sabem, però segons els subratllats del periodista Francesc Arabí (Levante), que n'haurà tingut accés, la carta no està exempta de “lírica”, ni de l'erudició barata de què sempre n'ha sabut fer ús, afegisc jo. Com és evident, no jutjaré les raons per les quals desqualifica tan solemnement el seu propi partit, perquè això és cosa interna i ja s'ho faran ells, si volen. A mi el que em preocupa és que qui no ha demostrat ni decència, ni sentit comú, ni ha exercit democràticament l'alcaldia de Silla, intente emparar-se darrere d'aquests conceptes, que formen part dels fonaments de l'ètica política..

Al marge de les baralles internes d'aquest partit, i simplement com a ciutadans, tenim tot el dret a denunciar Baixauli per una sèrie de raons, que han tingut transcendència externa, començant per l'antidemocràtica autoproclamació com a candidat, en contra de la voluntat de l'assemblea socialista, utilitzant la pressió i l'extorsió com arguments polítics; açò ho sabérem els ciutadans i ciutadanes, perquè així ho explicaren en el seu moment els mateixos militants afectats, molts dels quals començaren a abandonar el partit. De la mateixa manera, sabem que la seua actitud antidemocràtica i dictatorial ha fet que la major part de la militància haja anat abandonant, en un degoteig incessant. Sabem que Baixauli ha “perseguit” els militants que no combregaven amb les seues maniobres. Finalment hem vist com, dividits i enfrontats, els socialistes de Silla han acabat perdent l'alcaldia, immersos en les contradiccions i el descontrol de la gestió de Baixauli.

Respecte de la decència, com Baixauli ha practicat habitualment el nepotisme, que sempre és indecent, afavorint descaradament els que li queien bé i marginant els qui no acceptaven les seues mangarrufes, no està legitimat a invocar-la. Però, probablement la major indecència fou el sou d'alcalde que s'autoassignà, dels més alts del país, sense cap vergonya, segurament perquè entén que dedicar-se a la política, és viure de la política i no de manera modesta, precisament. Qualsevol persona decent sap que les persones han de viure d'allò que es guanyen amb el seu esforç, estudis, oposicions, etc. sols una persona amb un fluix o nul concepte de la decència, intenta viure sense esforç, ni estudis i a càrrec del pressupost municipal.

Continuant amb el tema de la decència i tenint en compte el concepte patrimonial de la política que té Baixauli, és absolutament revelador que haja promogut, en dos casos i impunement, l'indecent exercici del transfuguisme, amb l'objectiu d'aconseguir la majoria absoluta que li havien negat les urnes i que necessitava per dedicar-se als afers més interessats. Primer ho aconseguí amb una regidora d'EU, a canvi d'un bon sou. Després, amb un regidor del PP, també a canvi d'un sou, com a mínim. Durant dues legislatures, doncs, Silla ha viscut i patit l'amarga experiència del transfuguisme, que és una lacra social i política totalment indecent.

Però, potser que la manifestació més rotunda i sintètica de la seua manera d'entendre de responsabilitats, de democràcia i de decència, haja estat la mala gestió de l'erari públic, malversant en disbarats i fantasies els ajuts econòmics de les altes institucions i el patrimoni municipal. Un repàs de les obres inacabades de la seua rocambolesca alcaldia és molt revelador: els absurds i protestats casals fallers, o el carril bici, o els seus “somnis” particulars, de la Silla meca del turisme o de la marjal plena d'anguiles, o de Silla amb una activitat constructora imparable. En tots aquests fracassats projectes és on s'ha afonat Baixauli i ha afonat el seu partit, perquè el seu fracàs ha estat el fracàs de tots ells.

Continuant aquesta crítica, també és el moment de fer-nos una pregunta, que no és inèdita, perquè la gent se la feia en les darreres eleccions: com és possible que el PSOE haja tingut un personatge tan confós i dubtós com el seu “líder”? La resposta l'han de donar, des de dins, els militants socialistes, que ara es lamenten no haver-se espavilat abans, quan ja havien fet tard. Em referisc a les darreres eleccions, quan decidiren apartar-lo de la circulació. Ara, Baixauli, que encara es creu víctima d'una conjura, com és incapaç de fer una autocrítica i d'assumir ninguna responsabilitat, es dedica, indecentment, a insultar els demés.

Com un exercici pedagògic i de màrqueting i per tal de salvar la credibilitat de la democràcia i de situar a cadascú en el lloc que li pertoca, jo suggeriria que Rubalcaba o Puig, ara que Baixauli els ha involucrat, organitzaren una enquesta a Silla, entre tots els ex-regidors socialistes dels tres governs de Baixauli i fins i tot entre els regidors i regidores nacionalistes, comunistes o ecologistes; així sabrien qui dóna un duro per ell, per la seua decència i per la seua democràcia. Poden també passar l'enquesta entre els alcaldes d'esquerra (Martínez del PSOE; Badenes d'EU; i com jo sóc el de Compromís, a mi no cal que m'enquesten). Poden també passar l'enquesta entre l'ex-militància i la militància socialista, de Silla i de la comarca... Una vegada aclarida la qüestió podran donar la cuca per morta i s'haurà acabat el verí.

SENYOR REI, QUI LI PAGA LES VACANCES?

SENYOR REI, QUI LI PAGA LES VACANCES?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de juliol de 2012

He tornat de Mallorca, més content que mai, perquè a més de trobar perfectament la família, he tingut l'ocasió i l'honor de signar una carta, adreçada al rei d'Espanya que diu: “Som un grup de ciutadans de les Illes Balears que li adrecem aquesta carta per traslladar-li una reflexió, que el concerneix a vostè i a la seva família. Sens dubte vostè coneix bé la greu situació de crisi econòmica que tots vivim actualment i que es manifesta en aspectes que, en el cas específic de Balears, ens preocupen molt especialment. En mencionem només alguns a continuació. El Govern de les Illes Balears ha reduït en un 20% les partides pressupostàries corresponents a les polítiques socials més bàsiques. Dins l'àmbit educatiu això significa una retallada de 37,000.000€, amb la consegüent desaparició de programes socioeducatius per a l'alumnat més necessitat (PISEs i CAPIs), l'augment de la ràtio d'alumnes per classe, la desatenció de l'alumnat més necessitat, i la destrucció de llocs de feina de personal docent. Pel que fa a la sanitat pública, el mateix Govern Balear promou el tancament dels hospitals General i Joan March, especialitzats en atendre malalts terminals i pacients en situació de màxima pobresa. Per altra banda l'atur a Balears ha arribat a un índex del 28% i, en canvi, es redueixen en més de 2,000.000€ les rendes d'inserció mínima per a la població més necessitada. Davant d'aquesta situació, sens dubte dramàtica per a tota la societat balear, volem posar una dada en el seu coneixement. Les vacances d'estiu de la família reial ens costarà als ciutadans de Balears 1,700.000€, que el govern ja té previstos en els seus pressuposts. Per tots aquests motius considerem que seria oportú que la família reial prescindís enguany de les seves vacances al palau de Marivent, a fi que aquests diners puguin ser destinats a finalitats socialment més urgents”. En castellà a això li diuen: toma castanya!

La carta la volen fer arribar en uns dies a la Zarzuela i per tant encara hi ha temps perquè qui vulga, s'afegisca. Jo mateix em compromet a fer arribar a mans dels organitzadors la llista dels que s'hi adherisquen a través d'aquest Repunt: nom, cognoms i DNI. Jo crec que una causa tan justa com la que exposen aquests mallorquins mereix l'atenció de tots els qui ens sentim estafats perquè s'ajude la banca, en lloc dels ciutadans amb problemes; per la impunitat dels polítics corruptes; per la caradura de la poderosa església que no paga a Hisenda; perquè la crisi ens la vulguen fer pagar als qui no tenim la culpa, etc.

M'explicaven algunes reaccions de ciutadans i ciutadanes, quan eren sol·licitats a signar la carta, i no s'atrevien a fer-ho per por, “és que sóc interina i tem per si no em contracten...”. O siga, que tenien por a signar, la qual cosa és una prova evident de la falta de confiança en el sistema; s'ha perdut un poc la por a anar de manifestació, perquè és més anònim, però a signar, encara hi ha gent que no s'atreveix. En el llarg i ignominiós temps del franquisme, era comprensible que la gent tinguera por a donar la cara, com en el països on no hi ha democràcia, però si aquest temor el té la gent ara i ací, ha de ser per alguna raó.

Si els ciutadans senten temor que si signen una carta al rei, exposant-li qualsevol cosa, per exemple la sèrie de penalitats que els infringeix el govern autonòmic, si temen que els hi passe res de dolent (com quedar-se sense treball!), això vol dir que no tenen confiança que viuen en una democràcia. Crec que la por a la xusma popular és exactament la que sentíem als zombis franquistes, amb els quals s'assemblen tant, perquè tenen els mateixos tics autoritaris i la mateixa mala llet i maneres d'acollonar el personal. És estrany que només fa un any que governava Zapatero i tothom hauria subscrit una carta, o cent, sense temor a no ser contractat per fer-ho. Ara és al revés, i amb tantes putades que ens estan imposant cada dia, li demanes a una jove contractada que done la cara, i li entra una por que es caga. El govern ha reinstaurat el sistema del suspect, que vol dir que tothom ha d'anar alerta, perquè tothom és sospitós mentre no demostre el contrari; i així és com tenen collada la societat.

La carta que se li envia al rei ni és un delicte, ni tan sols irrespectuosa. Se li diu, mire vostè, en Bauzà està fent-nos totes aquestes putades, amb l'excusa que no té diners, i ara li paga a vostè i a la família, les vacances a Marivent. Amb el que costa la factura (1.800.000 euros), que li paguem entre tots els balears i les balears, podríem, per exemple, mantenir el programa d'atenció a la gent més necessitada (2.000.000 d'euros). Així que, vostè dirà. I apa, ens acomiadem. A qui li fa por signar una carta tan mesurada? Una cosa així la signen els britànics, li l'envien a la seua reina i no passa res i ací, rai.

Així que jo he signat la carta i m'he quedat més ample que ample, perquè he contribuït a una causa justa. A més a més, i això ja és una qüestió personal, li he donat un gustet al meu esperit republicà, que encara trempa quan té ocasió de dir: fora els borbons! En aquest cas es tracta sols de fer-los fora durant les vacances, però tota pedra fa paret. I finalment, ho he fet quan encara sóc funcionari, perquè sols em queden 64 dies per deixar la feina, així que és el meu darrer brindis a la democràcia des de dins. Curiosament, quan comencí a treballar de funcionari no hi havia democràcia i ara, quan acabe, la democràcia que tenim fa la mala cara que fa. Quan en setembre seré un jubilat (he arribat tan tard, amb 70 anys i 3 mesos complits, per culpa d'Eliseu Climent, com ja he explicat altres vegades), continuaré brindant: fora els borbons i fora Climent! Però, a partir de llavors, ja no serà el mateix.