I DAMUNT, SE'N RIUEN

I DAMUNT, SE'N RIUEN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de setembre de 2012

Cada dia que passa els populars donen una volta més a la rosca: avui apugem l'IVA. Una altra volta de rosca: avui deixem els ajuntaments en pilotes. Una altra volta de rosca: avui toca a la sanitat, privatitzem-la. Altra volta de rosca: avui anem a pels mestres i les Universitats. Avui congelem els salaris. Avui ens passem per l'entrecuix els sindicats. I així, sense parar. Cada dia apareix la troika davant la premsa per a anunciar per on van a atacar: Montoro, posa cara de parotet rioler; Guindos, amb cara de cirera agra, que això és un guindo, no riu, però fa ganyotes intentant-ho; la ministra monyosa, que no riu mai i que ni té temps per anar a la perruqueria, diu que no tenen més remei que fer el que fan i que és el millor per a tots... És evident que quan parlen de “tots” es refereixen al poble pla i del curro; els magnats i gran xoriços, són ranxo a banda, i per tant no se'ls apuja l'IVA de gran luxe, no han de fer les declaracions de patrimoni, no se'ls persegueix per l'evasió de capitals, sinó que se'ls subvenciona, els negocis de l'església no paguen impostos, etc. O siga que açò és com una república bananera.

Com el poble no comprèn tantes penalitats que li han caigut a sobre, sobre tot perquè Rajoy els havia jurat que Zapatero era un burro (en això tenia raó) i que ell era el superman que ho solucionaria tot, el poble està cada dia més indignat, més crític, més rebel, més exaltat... El poble se sent estafat, especialment els que votaren Rajoy, ingènuament. Jo sent comentaris i em fan comentaris, de molta gent que reconeix que votà el PP i que ara estan penedits. ¿Com, si no haguera estat amb enganys, el PP hauria guanyat les eleccions per majoria absoluta? Perquè el PP prometé fer exactament el que ara no fa, o fa exactament el que jurà que no faria.

El PP ha superat tots els límits, i ho saben. Qui coneix exactament la magnitud de la comèdia que representaren i representen, la magnitud de les mentides en què sustenten les seus actuacions, qui ho sap millor que ningú, són ells mateix. Per això saben que, de la mateixa manera que perderen les eleccions andaluses i asturianes, ara poden perdre les eleccions basques i gallegues, i a continuació les catalanes i saben que tenen en l'aire Extremadura. O siga que un partit que ha tingut tant de poder acumulat, “guanyat” amb mentides, pot acabar naufragant. Malgrat el desconcert dels votants i la desconfiança en els polítics, si finalment la gent torna a les urnes i els populars perden les properes eleccions autonòmiques, si tenen una mica d'honradesa, el PP hauria de fer com Mas i convocar noves eleccions generals. A que no ho fan? No són demòcrates i no ho faran i voldran aguantar tot el que siga, confiant en l'ajuda celestial, ja que en creuen. De moment tenen l'apòstol Santiago, la Virgen del Pilar i l'Escrivà de Balaguer, o siga que poden anar fent novenes.

És clar que, des del nostre angle nacional, hi ha més problemes afegits, als que són generals de tot l'Estat i és que Espanya és com un mal somni, per a nosaltres i per als bascos. Espanya ens té collats, amb una Constitució que pot ser variable o hieràtica, cosa que és com un miracle. Quan els convé, la modifiquen, com han fet amb els drets laborals; quan no els convé, invoquen el seu caràcter hieràtic i intocable. O siga, que fan el que volen. Ara amenacen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, perquè no és constitucional; és la mateixa resposta que li donaren a Ibarretxe amb el referèndum basc.

Així que, en aquesta situació, a banda que es poden fer altres coses, i ja diran els partits polítics el què, a mi se m'ocorre de moment, que mentre ells van fent brutedats i rient-se de nosaltres, nosaltres els devem replicar amb el menyspreu, amb molta ironia i amb la idea de Gandhi que, davant d'una llei injusta, la devem desobeir: “quan un home comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua dignitat, ninguna tirania pot dominar-lo”. Curiosament em fa l'efecte que la nostra història ha estat així i que no hem estat molt obedients i que per això Espanya no ens ha dominat del tot. A fi de comptes, qui més riu és qui riu el darrer, i només per veure la cara que posaran Montoro, Guindos i la vicepresidenta monyosa, pagarà la pena aguantar fins el final

MUSTIELES (in memoriam)

MUSTIELES (in memoriam)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de setembre de 2012

Vull dedicar-li un emocionat record a una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conèixer, de qui he après tantes coses, i amb qui he gaudit d'amistat i confiança impagables. Crec que el que jo sent és compartit per gran part del veïnat, com es comprovà en l'acte del seu acomiadament definitiu, el diumenge passat. En efecte, Vicent Calvo Meseguer, o Mustieles, és d'aquelles persones que, al llarg de la seua vida, deixen impacte en la societat i que quan moren, són recordades durant molt de temps, i acaben formant part del panteó dels veïns més il·lustres.

Nascut junt a l'Albufera i havent-hi viscut 73 anys, Mustieles era un gran coneixedor d'aquest món tan singular i extraordinari, a tots els nivells, com és el del llac. Coneixia tot de la seua flora i de la fauna, del conreu de l'arròs, de l'agricultura de marjal, de la cuina albuferenca, etc. Era tan bon coneixedor d'aquest món (un savi que duia l'Albufera en la sang, li deia Laura Ballester a l'obituari del Levante) que sovint era consultat per “especialistes”, que no s'acabaven d'aclarir en algun tema, ni sabien per on tirar. Jo sóc testimoni d'algunes d'aquestes consultes i del respecte que els inspirava, encara que en algunes coses no aconseguí de convèncer-los, com en la crema de la vegetació de les motes i de les mates, que Mustieles defensava. La seua dialèctica era senzilla, perquè partia de la seua profunda experiència i l'aval de la dels avantpassats locals, però també era modesta, com ell, perquè sempre atenia explicacions, que valorava i acceptava, si el convencien: — Vostés saben més d'això, perquè han estudiat, deia, però ací sempre hem cremat i tot anava molt bé... Mustieles sentia un gran respecte pels investigadors i mai em malparlà dels biòlegs, en concret, quan tothom els criticava per les decisions proteccionistes que prenien.

Mustieles, que era un bon ecologista sense estudis, com ho són la major part dels llauradors, que se guien per la intuïció i pel respecte al medi en el qual viuen, es referia a la fauna d'una manera molt simpàtica: “els animalets”. A mi em donà proves de sobres de la seua profunda sensibilitat per la natura, que no estava renyida amb la seua afició a la cacera i a la pesca. Mustieles caçava o pescava tot allò que estava permès, per a menjar-s'ho i ho feia amb respecte i per això mateix, feia uns all-i-pebres inoblidables amb les anguiles, un arròs en perol amb coll-verd i fotja com ningú, o una torrada de llisses, o uns carrancs picantets, o caviar de pobre (ous de tenca), etcètera.

De fet el motor que governava, com ja feia la seua família des de sempre, i on cuinava tot allò, s'havia fet famosíssim: de cinc “tenedors”, deia. Per la taula de Mustieles han desfilat des de metges, a professors, polítics, banquers, industrials, tots els seus amics del poble... Mustieles gaudia de complir les encomandes que li feien. Un dels personatges que passà pel motor fou el periodista i crític culinari, Antoni Vergara, que li dedicà una plana i mitja de crítica memorable a la Cartellera del Levante.

Puc contar que vaig organitzar un all-i-pebre per a uns col·legues de la Universitat, que al seu torn invitaren un professor visitant, de Barcelona. Tothom quedà meravellat, sobre tot el català, que creia impossible que a mitja hora de València poguera haver un món tan extraordinari com aquell. Arribat a Barcelona es dedicà a contar-ho i hi posà tant d'entusiasme que molta gent estava intrigat. Al cap d'un any era jo l'invitat a Barcelona, i parlant de València, un contertulià contà les meravelles de menjar-se un all-i-pebre vora l'Albufera, preparat per un mateix dels veïns i que allò era increïble... El vaig interrompre molt satisfet: — És cert, vaig ser jo qui organitzà la festa de la qual parles; el poble era Silla i el motor el de Mustieles, que era el cuiner. La seua fama havia arribat tan lluny. Altre dia el vaig dur a la Universitat on ens preparà un all-i-pebre per a quaranta professors. L'entusiasme era total i se li demanà que diguera unes paraules: — I jo què haig de dir, davant de tants catedràtics? Un espontani li digué que l'únic catedràtic era ell, que sabia fer all-i-pebres...

Amb Vicent he tingut llargues converses; ell m'ensenyà a cuinar (era un ensenyant autèntic); col·laborà estretament amb mi, quan vaig ser regidor d'agricultura i després alcalde. Com a membre del Consell Agrari, elegit en la llista de l'Estellaor, es dedicà a tot el que fora necessari, però especialment quan va irrompre una nova plaga en els arrossars, la piriculària. Des d'aleshores, cada any se n'ha ocupat d'organitzar la campanya sanitària, apujant als helicòpters, distribuint i controlant l'operació... Crec que si tots els qui tenen coses a contar d'aquest bon home ens posaren a escriure-ho faríem una novel·la, perquè Mustieles era tot una referència.

Com totes les persones importants, era un home controvertit, però amb més amics que enemics, perquè si fem justícia i posem en el plat d'una balança les seues coses positives (col·laboració, animositat, altruisme, afany pel treball, amistat, honradesa...), superarien les de l'altre plat. A fi de comptes sols podem sentir simpatia per la seua imaginació desbordada, sobre tot a l'hora de parlar dels quilos d'arròs de les basses que ell treballava, o de l'èxit de la cacera en què havia participat, o de la grossària de les anguiles que pescava; res, fins i tot les exageracions eren pura picaresca rural, sense mala intenció. Perquè de males intencions jo no li n'he conegudes cap, sinó al contrari: Mustieles era bondadós, simpàtic i sabia guanyar-se la gent.

Ha mort sabent els bons resultats de la collita d'arròs d'enguany, que ha seguit al minut des de casa, informat puntualment pel seu fill. Crec que, fins i tot, ha decidit morir-se quan ho ha sabut tot, incloent-hi els quilos de les seues basses. Com a bon “ensenyant” que he dit que era, ha preparat molt bé el fill, Vicent, que estic convençut que continuarà la feina del pare, amb la mateixa professionalitat. La filla, Eli, no s'hi ha dedicat, sinó a l'art, cosa que no és d'estranyar, perquè, com li vaig dir un dia: — La filla t'ha eixit artista, però és que tu també ho eres: un artista, de l'Albufera! Ell n'estava orgullós, dels dos. Que descanse en pau.

CAGATS DE POR

CAGATS DE POR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 de setembre de 2012

Tot l'enrenou organitzat a Espanya, quan s'han adonat de la magnitud de les posicions independentistes de Catalunya, demostra una cosa: que estan cagats de por, començant pel seu Rei, evidentment. Com encara estan amb l'España una, grande y libre, doncs, no entenen que ningú no se senta espanyol, sinó que, tot al contrari, malde per picar sola. In-de-pen-dèn-ci-a, cridava un milió i mig de catalans el dia 11 a Barcelona, xifra a la qual cal afegir la quantitat de catalans que no hi eren presents en aquella enorme concentració, però s'hi sentien de cor, especialment la gent més gran que ho veien per la televisió. L'alegria, la satisfacció de tot Catalunya era evident, com ho és el seu desig de ser un nou estat d'Europa i, com tenen el dret, jo estic convençut que ho seran.

A l'altra banda hi havia els altres: què feu! En quins moments! Amb la crisi a sobre i mira en què pensen! Hemos d'estar mas unidos que siempre!, que solta el Rei. La Constitució no ho permet, això de ser independents, ni permet cap pacte fiscal, així que no pasaran!, que solta en Rajoy. La resta diu el mateix. Sense la Constitució, Catalunya no existeix, diu Gallardon, l'espabilat. Galicia paga y Catalunya pide!, que diu Feijoo. Jo dic el mateix que Rajoy, que ve a dir Fabra. A la ministra monyosa se li desfà encara més la matà que porta al cap. Els socialistes diuen que sí i que no, més que no que sí, perquè Rubalcaba no s'aclara. Alguna gent espanyola opina que si som espanyols no es pot renegar d'això; el mateix que del catolicisme. Fins i tot els hi ha qui, anant directes al gra, es pregunten: i amb qui jugaran els catalans al futbol? Per no dir, i contra qui jugarà el Madrid? Fins i tot un militar diu que cal enviar l'exèrcit contra Catalunya.

Per la nostra part, el president Mas diu que els espanyols ens donaran molta feina, però que la farem. Pujol confirma que la situació és molt complicada. Els de Convergència, que cal anar a per totes; els d'Unió, que cal anar pam a pam. Els d'esquerra republicana, que ara és l'hora catalans. Etcètera. Algú no trigarà a cridar: a les barricades! Mes avall del territori en litigi, els nacionalistes valencians confiem que els valencians del nord reeixiran. Xe, i sempre en traurem algun profit, em diu un veterà de la quadribarrada.

Mentrestant, què n'opinen pel món? Segons la premsa, la majoria pensa que Catalunya no cessarà i que, finalment, aconseguirà treure's del damunt els espanyols; coincideixen que Rajoy no ha sabut reaccionar bé i que encara ha donat més ales als independentistes. Els polítics europeus en un primer moment també feren una valoració positiva del dia 11, encara que el govern de Madrid els ha demanat que rectifiquen o que callen. Els economistes han acabat reconeixent que Catalunya independent és viable...

Aquesta és la situació, grosso modo i crec que dir, com he dit, que els espanyols estan cagats de por no és cap exageració, així que, si són realistes, com ho són els anglesos, o els canadencs, acabaran acceptant que s'ha d'estudiar una fórmula que satisfaça el nacionalisme no espanyol. Els anglesos ho han fet en el cas dels escocesos, i els canadencs en el del Quebec. No fa molts anys hem assistit a la separació pacífica de Txèquia i d'Eslovàquia. I també podem recordar que, per no haver hagut diàleg entre les parts, l'antiga Iugoslàvia, controlada per Sèrbia, es desintegrà malament en 4 estats que no volien ser serbis. I està el cas d'Euskadi, en el mateix camí independentista; i el de Còrsega...

En definitiva, el que està en crisi són els estats plurinacionals i no les nacions. Els estats són conceptes polítics i administratius, mentre que les nacions són realitats humanes fetes de raons culturals, històriques, lingüístiques i econòmiques. Els estats que no sàpiguen entendre que no són uns-grans-i-lliures, i que no reconeguen que les nacions que els integren tenen els seus drets, tindran problemes. Els estats que accepten la realitat plurinacional, i ho resolguen bé, reeixiran.

Què farà Espanya? Si mirem cap enrere crec que el més probable és que l'erren una altra vegada, perquè tenen com una mena de vocació centrifugadora i provocativa, un deler immens de deglutir les nacions altres que la d'ells i això és com mantenir una guerra oberta. La història és la que és i ells creuen cegament que tot ha de passar per Madrid, que tothom ha de parlar espanyol, i que tothom ha de vibrar i dansar al so que ells vulguen, perquè Espanya és una, grande y libre. Aquesta era la idea que Franco féu que ens inculcaren a l'escola, a la mili, a la premsa, a la trona i que, quan acabà la dictadura creiem que l'havíem superada, però que ara, amb el retorn a la caverna popular, ha reviscolat amb força. El mateix ministre (sinistre) Wert, vol tornar a controlar els continguts dels llibres escolars perquè, per exemple, a tot l'estat tots els xiquets responguen el mateix, quan els pregunten per Felip V de Borbó: que era un rei de puta mare, que guanyà la guerra, que imposà el Decret de Nova Planta i que obligà tothom a ser espanyol. Quan pregunten per Francisco Franco, ídem.... I és que la veritat els fa entrar caguera de por i per això prefereixen inventar-se-la al seu gust, encara que siga mentida.

Una vegada més, doncs, haurem de resistir i de combatre. És probable que ara tinguem més sort que les altres vegades. Així que, president Mas, endavant i que tinguin molta sort. La història els contempla (ens contempla)... amb expectació, com ho fa tota Europa. Ah, i a Madrid, que se jodan!

SILLA PAGA I ELS LLADRES COBREN

SILLA PAGA I ELS LLADRES COBREN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de setembre de 2012

Com tothom sap (i en tot el món) a València proliferen els negocis mafiosos més o manco com a Nàpols i Sicília, o més. Encara que tots són immorals, ho són especialment els que compten amb el vist i plau o amb la complicitat de l'administració, i encara més immorals els que es fan sota la benedicció o la complicitat del Vaticà.

Recordem dos casos, a tall de mals exemples: el frau de les ONG d'ajuda al tercer món, perquè els diners s'han desviat a la compra de pisos en Miami i a més coses brutes; l'altre cas paradigmàtic és el complex entramat de fraus i factures inflades de la visita papal. Aquests casos i altres més, com Gürtel, Brugal, Emarsa, Fabra, accident del metro, Ferrocarrils de la Generalitat, cas Urdangarín, etc. tenen com a denominador comú el fet que o hi està involucrat el PP com a partit, o alguns dels seus factòtums, i que, en conjunt, sumen milions i milions d'euros, que ens han furtat.

Dic que ens han furtat, perquè els estem pagant nosaltres! Així de clar i així de dur. Els diners dels nostres impostos, de l'IVA, de les taxes, de la venda del patrimoni públic, tot, tot, està destinat a tapar els forats d'aquests rapinyaires. I com n'han furtat tants i se n'han gastat tants en fer imbecil·litats de gran calibrada, com tot allò de Calatrava, el príncep Felip, l'Àgora, la Terra Mítica, l'aeroport de Castelló, etc., ara ja no els en queden ni per a pagar les ajudes a les persones més desvalgudes, beques, etc. Per tant, el poble paga, Silla paga.

Vull posar el cas dels rebuts de l'aigua potable, com exemple. En les enigmàtiques i laberíntiques factures de les empreses concessionàries del servei (totes elles vinculades a diversos tinglados de grups de pressió incontrolables), se'ns cobra també per a pagar el manteniment dels serveis de tractament de residus, etc. Això està molt bé, perquè evidentment, tot això ho hem de pagar entre tots.

Però també estem pagant per tot els desfalcs que s'hi han fet, amb total impunitat, en aquestes empreses. El cas d'Emarsa és el pitjor de tots: recordem que en aquesta empresa pública, gestionada per personatges del PP, han desaparegut milions d'euros, evadits a l'estranger, i que se n'han malgastat altres milions, en regals, viatges al Carib i fins i tot amb putes, tal com sona. Tot plegat, els diners reals que costa el servei, més els milions evadits a l'estranger, més els milions gastats en putes, tot ho hem de pagar els ciutadans. El poble paga i els lladres cobren i es mamen la gran vida!

I per si no n'hi havia prou, resulta que els veïns de Silla paguem molt més que els de València. Això sí que és un cas! Tinc davant meu dues factures, una d'Aquagest (empresa que ens subministra a Silla) i una altra d'Emivasa (empresa que subministra a València). En el mateix període, dos mesos, la factura de Silla és de 107'0 euros, mentre que la de València és de 63'81 euros! Com és possible que ens estiga passant el que dic? Com és possible que ens estiguen prenent el pèl i els diners? No ho sé.

Ara mateix passe una còpia d'ambdues factures al regidor de Compromís, Melero, perquè ho pregunte en la primera comissió informativa que puga i que ens ho explique. No sabem el que respondrà l'equip del govern, perquè, com són del PP estan més atents a no molestar als seus “capos” de la capital que a defendre els interessos dels veïns i veïnes de Silla. Hi ha alguns acords plenaris que obligava l'alcalde a fer gestions, que no s'han fet, per la mateixa raó. I aquesta és una qüestió que té molt d'intríngulis: a qui es déu un alcalde i un govern municipal, al seu partit o al poble?



MÉS COSES DELS PHEC

MÉS COSES DELS PHEC

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de setembre de 2012

Em reclamen des de Castelló de la Plana que explique més coses dels “PHEC” (perjudicats del holding d'Eliseu Climent) i a aixó dedicaré el Repunt d'avui, encara que el cos també em demana dedicar quatre improperis a la Merkel i al seu sicari Rajoy, però aquests que s'esperen una setmana. Descarregaré l'adrenalina, doncs, amb el tema climentista, que em vindrà molt bé, també, perquè estic de mala hòstia, ja que una senyora s'ha atrevit a dir: “xica, quin baixó ha pegat Pitarch, tant que el vull jo!”. Que m'hagen jubilat no vol dir que se m'acabe la metxa, així que, de baixó, la figa de sa tia.

Ja he explicat en altres llocs i la setmana passada ho recordava ací mateix, que els perjudicats del holding de Climent som una sèrie de persones que, ingènuament, creiem que treballàvem pel País i pels Països i que, per tant, estàvem disposats a sofrir les penalitats corresponents, com, per exemple, no estar donats d'alta en la seguretat social. Els més directament PHEC seríem, en conseqüència, els qui hem tingut relacions laborals en el complex sistema d'entitats, fundacions, associacions, editorials, col·lectius, aplecs, congressos i manifestos, controlat per Climent directament, o mitjançant legacions i legats.

Però, en honor a la veritat, també són PHEC tots els ciutadans i ciutadanes que, de bona fe, han col·laborat, amb les seues aportacions econòmiques, o amb treballs artístics i literaris. Una de les meues feines, durant els 13 anys dedicats a fer el fava per a l'Alí Babà Climent, era, precisament, aconseguir-li prosèlits, i per això mateix, des que abandoní la màfia, quan he tingut l'ocasió, els he demanat perdó; avui vull insistir-hi: demaneu la baixa!

Un il·lustre perjudicat, el més il·lustre, va ser Joan Fuster, que puc testimoniar que sempre tingué molta prevenció davant els “negocis” de Climent, malgrat que li donava suport, pensant que les coses que feia eren pel País. En la intimitat, però, o en algunes cartes que estem coneixent ara, Fuster sempre mostrava la seua desconfiança. La resignada concessió de Fuster a les maniobres de Climent, fou motiu de l'abús a què el sotmeté, fins que Fuster digué prou. Recorde perfectament un dilluns que haguí d'anar urgentment a l'estació del Nord, de València, a cercar Fuster que marxava a Barcelona; la meua missió era demanar-li que signara uns papers en blanc “perquè no hi havia hagut temps d'escriure unes cartes”. Fuster arrufà el nas i em digué taxativament que signava perquè havia vingut jo, però que li diguera a Climent que ja no signaria cap full en blanc mai més. A Fuster li agradà molt la definició que li vaig fer de Climent, que és un refrany del meu poble: sembla que mira el plat, però mira les tallaes.

Finalment Fuster trencà amb Climent. En 1986, els Octubre “premiaven” un lamentable assaig de Damià Mollà i Eduard Mira (De impura natione), que obria el pas a la tercera via per a congraciar-se amb la dreta i amb els blavers. En juny de 1987, arran de la publicació a El Temps d'una entrevista de Vicent Martí (”Fuster incòmode”), Fuster entengué que Climent havia arribat al summum i des d'aleshores ni assistí mai més als Octubre, ni acceptà cap visita de Climent. Fuster, doncs, seguí els meus passos i, de fet, quan en la primavera del 86 li vaig comunicar que me n'anava a casa, em digué que molt bé, que ell també ho faria.

Paral·lelament al cas Fuster hi ha el d'un altre il·lustre personatge i víctima PHEC, Francesc Pérez Moragon. Paco havia estat “captat” l'any 1974, un any després que jo, i hi aguantà uns catorze, durant els quals es dedicà bàsicament als temes més intel·lectuals: l'editorial, les revistes L'Espill i El Temps, textos “ideològics”, butlletí de l'entitat, discursos de Climent, la recollida i organització d'un important arxiu sobre documentació antifranquista de la clandestinitat i altres tasques. Tampoc tingué contracte durant uns sis anys, cosa que li ha eixit a la cara, com a mi, a l'hora de jubilar-se. Mantinguérem i mantenim moltes converses al respecte i puc assegurar que coincidim en la anàlisi del personatge, que no pot ser més negatiu a nivell polític, a nivell sindical, i a nivell personal. Com ja havia fet jo, el primer, i Fuster a continuació, Paco deixà el holding, fart del mobbing a què era sotmès i a la desconsideració.

En pròximes edicions del programa farem desfilar, entre els PHEC difunts, l'Estellés i Ferrer Pastor, i entre els vius, l'Enric Capilla i Maite Simon. I així, fins que esgotarem la nòmina. No cal tornar a repetir que per a sortir en el victimari, si es tracta d'una persona encara viva, aquest ho ha d'acceptar i/o sol·licitar; en el cas de les persones difuntes es poden acceptar suggeriments i informacions de les respectives famílies o d'amics.

NO SÓN TAN PODEROSOS COM ES CREIEN

NO SÓN TAN PODEROSOS COM ES CREIEN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 de setembre de 2012

Si les campanyes electorals serveixen per a alguna cosa és per a engalipar el veïnat, fer-li veure que els burros volen, prometre-li l'oro i el moro i després ja veurem. Com el que veiem després és que les promeses se les passen per l'entrecuix, és natural que el veïnat es desanime i perda la confiança i el respecte als polítics i encara pitjor, que acabe pensant que tots ells són uns mentiders. Podem posar per exemple les promeses de Rajoy: que no apujaria l'IVA, que crearia treball per a tots els aturats, que no augmentaria els impostos, que no tocaria la sanitat, que ho arreglaria tot... Tot mentida, perquè està fent tot el contrari, retallant-ho tot i agreujant la situació com en la vida ens havia passat. Sols li falta ficar les tisores en el tema de les jubilacions, cosa que farà només passen les eleccions gallegues i basques. Rajoy diu que no té més remei que fer el que fa, perquè no tenim ni un duro i devem més que divisem. O siga que no som tan poderosos.

A Silla, que és el que ens interessa, passà una cosa pareguda, en les eleccions passades. El poble estava fet una braga, per la política desvariada de Baixauli i del seu obès equip, i el PP tingué fàcil posar-se a fer promeses, que la gent es va creure en gran part: que ells ho solucionarien tot si guanyaven, perquè Rajoy vindria en la nostra ajuda. Vingueren les eleccions i els del PP quasi obtingueren la majoria absoluta; ai, per poc! Els passà com a Baixauli, que feren curt, perquè el poble, que és molt savi, no acabà de creure'ls del tot. Haurien d'arribar a pactes, doncs, i no n'han arribat a cap; els ha passat exactament igual que a Baixauli. Ben mirat s'assemblen prou.

La incapacitat de Baixauli d'arribar a cap pacte la solucionà ràpidament amb el cas de transfuguisme que protagonitzaren ell i Machancoses. En el cas del PP, ni això; millor dit, no sé si ho han intentat, però no ho han aconseguit. Així que el PP en solitari ha de tirar endavant. I no poden arrossegar el carro. Arriben a un pacte in extremis amb els socialistes per a demanar un rescat a Madrid i ho fan tan malament, que no els accepten la proposta. L'estiu està damunt i les festes, i no hi ha ni un duro. Què fem?

No passa res, ací està Isidro i ell ho solucionarà, que té molta influència, deien i es creien els populars. És curiós que Baixauli també confiava amb les influències. Se li confia les gestions a fer a Madrid, des de la seua influència de la Diputació i... res. A Isidro no li fan ni cas a Madrid, així ho confessa a l'equip de govern; ell tira la tovalla.

Què li ha passat a Isidro, que ja no li fan ni cas a Madrid? Per què? Tindran res a veure les bandositats internes dels populars? Perquè tothom sap que entre Castellano, l'home fort del Consell, i Rus, l'home fort de la Diputació, hi ha una guerra declarada. Isidro forma part de l'alt comandament de l'exèrcit rus i no té una bona posició per a demanar ajuts al bàndol contrari, o siga al castellà. Ell crida desesperadament a Madrid i ni li contesten; també ho fa el seu general Rus, i tampoc. Ai, mare. Estem perduts!

Açò no és producte de la imaginació, ni ganes de guerra que tinc, com diu l'alcalde, sinó que és la realitat. No som tan grans, ni tan poderosos i per no tindre, no tenim ni padrins i a qui no té padrí no el bategen. La situació és similar a la que passàrem en l'anterior legislatura, quan Baixauli s'enfrontà al seu partit i s'alià amb Asunción. I en els dos casos, per culpa de la posició erràtica d'ambdós polítics (Baixauli i Isidro), Silla ha estat i és la gran perjudicada. La història ja jutjarà.

Així que, malgrat que no ens ho diuen, estem sense un cèntim i el govern no sap si arribarà a finals d'any. Per què no ens ho diuen? Per què no fa una nota de premsa l'oficina municipal? Si les gestions a Madrid es poden donar per fracassades definitivament i els diners i l'esperança s'han esfumat, a no ser que passe un miracle, que ho diguen. A mi se m'ocorre demanar un miracle, a una de les persones més assenyades que conec entre els populars sillers: a Natxo Ventura. Li han demanat que faça alguna gestió? És l'únic sant a qui jo m'aclamaria.

Malgrat tot, però, hem tingut bous! Això sí que era important... Com els joves del Bloc han denunciat en un article d'opinió, passats els vuit dies de bous s'ha vist clarament que amb quatre, com demanaven aquests joves i Compromís, n'haurien hagut prou i s'haurien estalviat molts diners. Diuen que “els darrers dies els bous quasi anaven caminant sols pels carrers”. Exactament i jo sóc testimoni. I ara veurem si les falles, la casa d'Andalusia, etc. si tenen o no subvenció.

ADRENALINA AL MÀXIM (O AÇÒ REBENTA)

ADRENALINA AL MÀXIM (O AÇÒ REBENTA)

Article publicat a elPunt/Avui el dia 9 de setembre de 2012

Com l'article de la setmana passada, 'Espanya està que rebenta', agradà a molts lectors, que han tingut l'amabilitat de fer-m'ho saber, em dispose a mantenir la metàfora, per si serveix de res. Ja advertia, però, que la part negativa és que la rebentada, si l'hi ha, l'acabem pagant els qui no tenim la culpa, encara que, per aquest mal que siga, crec que pagaria la pena el cataclisme i Déu ho faça!

Avui escriuré de l'adrenalina. Es tracta d'una hormona que segreguen les glàndules suprarenals, en situacions de gran estrès, que passen al sistema circulatori i preparen l'organisme per a reaccionar, augmentant la glucosa en la sang, la tensió arterial, el ritme cardíac i la freqüència de la respiració; com també es dilaten les pupil·les, cal no confondre l'augment d'adrenalina amb fumar-se un porro.

Doncs, en la situació en què ens trobem, cada dia tenim motius suficients perquè ens apuge l'adrenalina, cada vegada més, fins a límits molt perillosos. Sols cal mirar qualsevol noticiari controlat pel PP (o siga la televisió estatal, les autonòmiques valenciana o balear, o les reaccionàries com Intereconomia, etc.) i ja està: passes de la sorpresa a la indignació ipso facto, i immediatament t'apuja l'adrenalina. En conseqüència, per a cuidar la salut és recomanable no veure aquesta televisió.

Ara mateix, la visita d'inspecció que ha fet la nibelunga Merkel, que ha advertit a Rajoy i als empresaris que encara no n'han retallat prou, mentre els boniatos populars li prometien que seran bons xics, a mi me l'ha augmentada, l'adrenalina.

I totes les coses que fan aquesta gent, són indignants, com això que els més alts mandataris no volien rebaixar-se la paga de Nadal, que sí que han retallada als treballadors de l'administració, fins que s'ha corregut la veu i els ha entrat vergonya o por, o les dues coses i han hagut de rectificar. Un altre cas tan indignant són les maniobres per a camuflar el cas de Blasco i les rapinyes dels pressupostos d'ajudes al tercer món; a l'ex-conseller el mantenen en el càrrec, malgrat les promeses de Fabra de combatre la corrupció. Tota una poca vergonya.

La situació és tan descarada que la mateixa BBC ha vingut a filmar i prendre notes d'una “Ruta de la dilapidació” valenciana, que “resumeix i és una mostra de la situació econòmica espanyola”, diuen.

El programa començava per la visita al Col·legi 103 de la ciutat, format íntegrament per barracons, com una mostra dels més de 30.000 alumnes que ho fan així en tota l'autonomia, malgrat que la Unió Europea ja va concedir 800 milions d'euros per a acabar amb aquestes instal·lacions tan antipedagògiques. Després visitaren el Centre d'Investigació Príncep Felip i i s'assabentaren del cas de l'ERE als seus treballadors; l'Àgora; els ponts de Calatrava; s'assabentaren del frau de la visita del Papa; el circuït de Fòrmula 1; la Ciutat de les Arts i les Ciències... O siga que recorregueren i filmaren totes les mostres de la corrupció i del malbaratament de què som líders mundials. Lamentablement ja no tingueren temps de visitar la depuradora de Pinedo, que deixaren per a una segona visita.

Saber tot això, que som la mofa mundial, fa apujar l'adrenalina, o no? Jo crec que l'apuja tant que hem de parlar de prendre mesures terapèutiques immediates i urgents, perquè la salut se'ns ressentirà tant que no sabem com acabarem. Per exemple és important que ens fornim de valor i que comencem a fer-los totes les putades de què siguem capaços, per a descarregar l'adrenalina. No hem de fer cas dels nostres moralistes impenitents que ens aconsellen ser bons xicots i pagar els impostos, sinó que, tot al contrari, sabent el que sabem del comportament immoral dels qui tallen el bacallà, fem com ells: dediquem-nos tots a defraudar a Hisenda; comprem en negre (a Júlio Iglesias el tal Zaplana li pagà així i en un paradís fiscal); a qui li toque una rifa que s'emporte els diners a Andorra; desobeïm-los... i, com digué la filla de Fabra: que se jodan!

És evident que no farem res de tot açò, perquè el poble és honest; els deshonestos són ells. I això ells ho saben i per això abusen. Ells estan convençuts que són els bons, els elegits de Déu i la resta som la plebs, una mala cosa o dubtosa. A un predestinat no se li toca l'estatus, mentre que el pobre no en té, d'estatus. Precisament ells disposen d'una coartada divina: Crist va advertir que de pobres n'hi haurà sempre i ells s'ho creuen això; ells, els predestinats, pensen que han de viure bé a la terra, perquè aquesta vall de llàgrimes és com un preludi del que els espera al cel.

Descarregada aquesta part de l'adrenalina, vull recordar que em vaig comprometre a seguir parlant de les persones que, com jo, hem estat perjudicats en els nostres drets laborals, per part d'Eliseu Climent (PHEC: perjudicats del holding d'Eliseu Climent). La qüestió és que aquest soi-dissant patriote no tenia tota la plantilla en la Seguretat Social, estalviant-se les quotes, cosa que els treballadors, que créiem que hi treballàvem pel País, acceptàvem ingènuament. Anys després, quan ens ha arribat l'hora de la jubilació i al mateix temps hem sabut l'entrellat de la gestió de les subvencions milionàries que ha rebut Climent al llarg dels anys, és quan hem copsat l'abast del frau.

Una sèrie d'amics i d'amigues s'han posat en contacte amb mi i vaig a iniciar la relació d'afectats PHEC. Algú m'ha suggerit que incloga també els afectats ja difunts (Fuster, Ventura, Estellés, Ferrer Pastor, Carmelina Sànchez Cutillas, etc.) i així ho faré. La propera setmana, doncs, començarem amb dos PHEC, un encara viu i un ja difunt: Francesc Pérez Moragon i Joan Fuster, respectivament. Espere més contactes.



SILLERS I SILLERES PEL MÓN

SILLERS I SILLERES PEL MÓN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de setembre de 2012

De sillers i de silleres escampats arreu del món els hi ha a grapats, però no tenim una relació ni aproximada de tots, i cadascú coneix a qui coneix. Tampoc sabem els motius pels quals han marxat, a què es dediquen, etc. La cosa no ve d'ara, sinó que al llarg de la història ha hagut una tradició migratòria al nostre poble, cap a Sevilla, Badajoz, França, Santo Domingo, Alemanya, Brasil, etc. Darrerament encara ha augmentat el flux migratori i tenim paisans i paisanes als Estats Units, Noruega, Mèxic, Anglaterra, la Índia... O siga que als qui prediquen contra el fet que rebem a Silla immigrants, que venen a treballar, els vindrà molt bé saber que també n'enviem, d'emigrants que repartim pel món i per tant, una cosa per altra, uns i altres han de ser respectats.

Per a donar a conèixer els sillers i silleres de la diàspora, Jesús Escorihuela va a encetar una sèrie d'articles, amb la col·laboració de Xavier Cunyat. Em diuen que es tractarà de fer una breu ressenya i fotografia dels emigrats, del país on treballen, l'ofici que tenen, si enyoren Silla, etc. Un breu qüestionari, doncs, emotiu i curiós, de cadascú i de cadascuna dels familiars i amics absents. Estic convençut que la idea serà ben rebuda i que hi haurà una bona participació ciutadana.

Jesús Escorihuela, que com a president de La Lírica té contactes amb els sillers vinculats a la música, ha començat per aquests, pels músics, que en el seu moment, quan vivien a Silla, participaren en les activitats de la banda o de l'orquestra. Sembla que n'hi ha entre 30 o 40. Però és precís que també es localitzen altres professionals, com els professors, els empresaris, els treballadors de la indústria, agents de turisme, comerciants... Tothom. No ha de quedar cap siller ni sillera il·localitzat i, en conseqüència, que no siga recuperat per a la nostra societat, perquè tots plegats, els que hi vivim i els qui han marxat, tots formem el poble de Silla.

Com s'ha de col·laborar

En primer lloc s'ha de connectar amb tots ells i per a això cal saber els seus correus electrònics; per tant, es fa una crida perquè qui tinga fills, familiars, amics, etc. pel món ens facilite la seua adreça. Per a posar-se en contacte amb els autors dels articles es pot fer personalment o mitjançant el següent correu: sillerspelmon@gmail.com

Per altra banda, hi ha organitzat un sistema de difusió de les notícies i articles que apareixen al Punt i a altres mitjans, relacionats amb Silla; estar-hi inscrit i rebre aquestes notícies és gratuït i s'hi poden incorporar les noves adreces al llistat de receptors. Aquesta és una bona manera de continuar connectats amb el poble, malgrat les distàncies i assabentats dia a dia.

I encara hi ha una altra possibilitat, com és la d'oferir les pàgines del Punt perquè qui vulga escriure algun article, des de la part del món on hi siga, ho faça. El Punt, amb molt de gust, tractarà de complaure'ls.

Emigrats il·lustres

He començat recordant que històricament Silla ha tingut presència arreu del món, mitjançant els seus fills i filles emigrats, gairebé tots per motius professionals, o polítics o econòmics. També seria molt interessant, doncs, que en aquesta secció i com un capítol a banda, els coneguérem. Alguns, lamentablement, ja han faltat, però altres encara continuen plens de vida i poden contar les seues històries.

Potser que la més il·lustre de totes les nostres dones pel món haja estat Carmen Navarro, que viatjà per Sud-amèrica i els Estats Units, cantant i gravant discos. Com ella mateix em digué, per on anava deixava ben alt el nom de Silla, fent una menció especial cada any el dia del Cristo, es trobara actuant en el país on es trobara, al seu poble. Aquesta secció la deixarem en mans del cronista de Silla, Josep Antich.

Finalment ha de quedar ben clar que l'objectiu d'aquesta nova sèrie és triple: tindrà una part romàntica, perquè sabrem de la bona fortuna o dels problemes de la nostra gent escampada pel món; servirà per a infondre ànims a la joventut i donar-los pistes, ja que, al pas que anem, molts joves s'estan plantejant marxar pel món, quan acaben els estudis, per les dificultats a trobar feina que tenen actualment; i en tercer lloc, la secció serà un bon argument dialèctic per a combatre els desvaris xenòfobs, que encara es donen avui en dia, sota la idea que cal que nosaltres hem de respectar els immigrants si volem que ens respecten els nostres emigrants repartits pel món.



ESPANYA ESTÀ QUE REBENTA

ESPANYA ESTÀ QUE REBENTA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 3 de setembre de 2012

Espanya està que rebenta, cosa que per una part no em disgusta: que rebente! Lamentablement, com la rebentada la pagarem els ciutadans i ciutadanes de les colònies perifèriques, especialment bascos i catalans, en aquest sentit ja no m'agrada tant, però, la merda d'estat a què estem sotmesos des del segle XVIII “por el justo derecho de conquista”, és així de miserable. Damunt, en aquests moments estem sent governats (és un dir) per una sèrie de personatges que encara enverinen més la situació, cada dia que passa. Vull dir que encara ens foten més, cada dia més, econòmicament i moralment. S'està arribant fins en un punt pròxim al d'ebullició i quan passa això, en una olla, per exemple, si no hi ha cap eixida per al vapor, o està taponada, l'olla rebenta. La situació nostra és com la d'aquesta olla, que no té cap eixida i, doncs, rebentarà.

Ja hem fet tantes vegades la relació de les malifetes amb què ens martiritzen, amb què ens injurien i ens tenen collats, que no sé si paga la pena de repetir-ho, però ho faré: ens posen impediments a l'ensenyament i a l'ús de la llengua a tot arreu, especialment ara mateix a les Illes. Ens posem impediments a tenir i/o accedir a les televisions en català. Al País Valencià ens tenen imposat el famós 3% electoral. Les exaccions fiscals, que s'emporta impunement Madrid per a les seues polítiques centralistes, no cessen. L'abandó del corredor mediterrani, a favor del corredor carpetobetònic és un fet. L'augment dels impostos, de l'IVA i dels preus i, per altra banda, la congelació i rebaixes de salaris i pensions. En conseqüència de tot plegat, la destrossa del teixit productiu és enorme i l'atur ha arribat a cotes històriques i encara no ha cessat. Així que la nefasta política dels populars està donant per bona la gestió del pobre Zapatero, que ja és dir.

L'excusa barata de tirar tota la culpa a l'anterior govern socialista, quan en realitat els populars han governat València, Madrid, Balears i altres autonomies. a banda que ja ningú se la creu i ho he pogut comprovar, està produint un efecte positiu, perquè cada dia són més els ciutadans que, a la vista dels nefastos resultats de la política de Rajoy i recordant Zapatero, fan responsables als dos partits, al PSOE i al PP: tots són iguals, diuen. Això m'agrada, especialment, perquè des de fa molts anys estic defensant aquesta idea, que populars i socialistes són el mateix, dues cares de la mateixa moneda i que els dos partits són enemics nostres.

Entre totes aquestes reflexions airades, he pensat que tota la sèrie de decisions per a rebaixar el dèficit, que anuncien els governs d'Espanya i de València, no són res més que brindis al Sol. Estic convençut que “ells” no van a sacrificar les canongies de què gaudeixen i amb les quals guanyen diners a cabassos. Són decisions de coses que diuen que s' han de fer, però el que volen és enganyar-nos i prou, perquè, per exemple, entre el personal que pensen tirar al carrer no hi haurà cap militant del PP, estic segur. I si algú d'ells s'ha de rebaixar el sou, per allò de la imatge, s'ho compensarà d'alguna altra manera. I si retallen res és en educació i sanitat públiques, mentre mantenen les subvencions a la privada i privatitzen els hospitals.

Ara mateix el president Fabra està ordenant una sèrie de coses que em criden l'atenció: que els polítics hauran de menjar més barat, quan cobren la dieta; això vol dir que fins ara les teques anaven que volaven. Que hauran de viatjar en classe econòmica i sols amb dos o dues acompanyants; això vol dir que abans duien una cort i que anaven tots en primera i de gorra. Que hauran de retre comptes i que els miraran els tiquets amb lupa; això vol dir que fins ara allò era casa Pepe i que els polítics populars carregaven a  l'erari públic tot el que volien. Algun economista podria calcular quants milions de dèficit ha representat tota la disbauxa que ha hagut fins avui i que ara, ara, diuen que volen tallar? En el cas valencià, particularment, amb governs populars des de fa divuit anys, podria algú fer aquest càlcul per a sumar-lo als milions dels diversos robatoris d'Emarsa, viatge del Papa, fem d'Alacant, etc.? Indignant!

Vaig a permetre'm una ironia, en forma de consell per a Fabra, per a estalviar més diners dels pressuposts. Creu que és lògic que hi haja alcaldes de poble que disposen de cotxes blindats, amb xofer i guardaespatlles? Li puc donar noms, si vol, perquè recorde que quan jo era alcalde de Silla, en acabar una reunió de col·legues a València vaig demanar si algú havia vingut amb cotxe i em podia deixar a Silla, o com a mínim a l'estació de ferrocarril. Es descollonaren rient-se de mi, i dos d'ells s'oferiren a deixar-me al poble, que els venia de pas i així va ser com per primera vegada en ma vida, viatgí amb cotxe blindat, xofer i dos guardaespatlles. Com em donava tanta vergonya, els vaig dir que em deixaren en la carretera i que no m'entraren al poble. Quants diners haurà costat fins ara aquesta absurda ostentació?

En fi, per a arrodonir la mala hòstia, haig de dir que dissabte mateix, dia 1 de setembre, em jubilaren definitivament, als 70 anys i 3 mesos, encara que jo hauria continuat. Vull recordar que ho he fet tan llarg per culpa d'Eliseu Climent, que mai no havia cotitzat per mi quan hi treballava al seu holding; d'això en tornaré a parlar la setmana vinent, perquè vull que tots els afectats, com jo, m'autoritzen a parlar d'ells també, ja que no sóc l'únic perjudicat i espere que així m'ho faran saber. “En todas partes cuecen habas”, que diuen els castellans, o siga que a tot arreu se'n fan de bolets, quan plou, i nosaltres també tenim la nostra ració de patriotes que passen per modèlics, però que són uns furtamantes, malgrat les medalles que els pengen. Ja en parlarem.