A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR

A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR

Article publicat a elPunt/Avui el dia 25 de novembre de 2012

Copie aquest títol perquè acabe de sentir una sensació proustiana, quan m'han cridat a participar en una retrobada dels companys que iniciàrem els estudis de Filosofia i Lletres, a la Universitat de València, tot just fa ara 50 anys. La idea de celebrar l'inici de la carrera i no esperar cinc anys al seu acabament és perquè ves a saber com acabarà tot açò..., diu Paco Hernàndez, un dels organitzadors. Ell, Marita Saiz i Empar Piles, m'han reclamat a formar part de l'organització.

Així que he assistit a la primera cita del quadrivirat, amb una especial emoció i he sentit una mena de regust, com de sexual, ho confesse. Feia exactament 45 anys que no ens veiem, malgrat que semble impossible volent-nos tant com ens volem. Com estaran, pensava jo, quina careta faran? Doncs, elles estan perfectes, per a menjar-se-les i m'han dit que em continuen estimant, doncs això és el vertader amor.

Repassant la llista dels cinquantenaris col·legues, per a connectar amb ells, hem anat recordant els qui d'alguna manera estem més localitzats, repartits entre València, Barcelona, Alcoi, Gandia, Madrid, etc. També hem recordat els il·localitzables, que poden estar perduts ves a saber per on, com Manolo Sousa i els desapareguts, que en pau descansen.

Encara ens diverteixen les històries que ens contem, malgrat que algunes ens fan plorar, perquè són tristes. Elles, les xiques que aleshores arribaven a la Universitat des del col·legi de monges o de l'institut femení, eren autèntiques xiques en flor. Els xics érem més burros, molts de poble, com jo, i hi havia un grupet de capellans, monges i frares, alguns molt torbadors.

Aquells cinc anys de la dècada dels seixanta! Déu n'hi do, dels apunts passats a màquina amb fulls de còpia, i del ciclostil. Dels professors Tarradell, Dolç, Reglà, Giralt, Jover, París, Garcia Borron, Pinillos, Garín, Piles... de les primeres sorpreses intel·lectuals, dels nostres primers contactes amb la política de la clandestinitat, de les nostres primeres participacions en accions “subversives”, de les assemblees, de les rutes universitàries, del despertar nacionalista, de la pressa de consciència lingüística, del cinema d'art i d'assaig, del teatre d'avantguarda, dels primers cantautors, de les lectures prohibides, dels guateques dels caps de setmana, de les primeres experiències sexuals... De tot açò, cadascú se'n servia al seu gust, però tots apreníem!

Però Franco estava per a pescar salmons (metàfora). I mentre aquell règim de talibans franquistes continuava fotent-nos, nosaltres fèiem la nostra marxa. L'Opus s'havia emparat de l'Estat, però a la Universitat començàvem a oposar-nos, i els treballadors (CCOO) també. Quins anys! Després, tots nosaltres marxàrem a treballar als instituts, col·legis i la Universitat, i començà de veritat el període més fèrtil de les nostres vides. Quantes històries haguérem de viure i quanta il·lusió!

Però, ara va i quan tots nosaltres, jubilats o a punt de ser-ho, podíem pensar que ja s'havia acabat tant de mal somni, veiem amb estupor que continua la mateixa gentola. Qui ens hauria de dir que acabaríem veient tanta corrupció política, tanta crisi tendenciosa, tants de personatges sinistres governant l'Estat? Per exemple, el ministre del nostre ram de l'educació, Wert, veritat que fa cara de faltar-li un regó? Doncs ja sabeu com vol que s'explique la història i tot. Hi ha per a perdre la moral.

Però, malgrat tot i per damunt de tot, com nosaltres no hem perdut la moral, tenim tot el dret a pensar que retrobar-nos serà emotiu, al cap de tant de temps i que ens mereixem un regal vital d'aquest tipus Serà de novel·la veure les cares que posarem uns i altres, incloses algunes parelletes frustrades... Enyore les Empar i les Carme, Filibert, Conxa, Tetín, Gonçal, Rafa, Maite, Maruja, Emília, Manolo... Crec que en som uns 30 els apuntats.

La retrobada serà el dia dels Innocents, que és el que érem nosaltres, aleshores; després, ja no. Ens veurem al claustre del carrer de la Nau, a les 13 hores. Cal apuntar-se o confirmar-ho abans del dia 10 de desembre ( amparopiles@gmail.comemail protegit ). Hi haurà petons, i fotografies i dinarem molt a prop, a la Plaça del Patriarca, perquè hem tingut en compte evitar problemes de desplaçaments i d'aparcament; també que el menú siga raonable (res de dinar a Los Pajaritos, per exemple) i que s'ha de deixar en mans de cadascú la vesprada lliure, perquè vole la imaginació i triomfe l'amor, si és possible...

NI PAGUEN ELS TRÀNSFUGUES, NI ELS XORIÇOS

NI PAGUEN ELS TRÀNSFUGUES, NI ELS XORIÇOS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de novembre de 2012

Vinc de la plaça, amb molt mala hòstia, després de parlar amb Jesús Escorihuela que encara en té més que jo. Hem comentat dues notícies de premsa que tenen molt a veure: la sentència del Suprem sobre el cas del transfuguisme Baixauli-Machancoses, i la situació dels treballadors municipals, ja que sembla que en sobren encara més dels que ja n'han fet fora. La situació econòmica municipal és absolutament caput, però encara no s'han donat les explicacions suficients, ja que plorar com fa l'alcalde que no hi ha diners, és no dir res.

Per què no paga la Generalitat el que ens déu? No ho fa perquè no tenen ni un clau i, com són del PP, el nostre govern ni piula. Per què no ha resolt Montoro la petició de socors de l'ajuntament? Pel mateix que acabem de dir. Però ha d'haver alguna raó perquè Silla estiga a punt del col·lapse i ningú ens salve. El regidor d'EU digué que el nostre poble era un camp experimental; en altre moment jo he insinuat que la nul·la capacitat de fer-nos oir, per la Generalitat i per Madrid, la té l'alineació de Silla en el bàndol de Rus. Siga com siga, els qui han de donar explicacions, que són els del PP, no ho fan, i els qui han d'indagar, que són l'oposició, tampoc.

Amb el diari a la mà se'ns ha aproximat un veí, exaltat i indignat, senyalant la informació que el regidor popular, Carlos Primo, està estudiant si li reclamen al regidor trànsfuga, tot el que cobrà il·legalment. Del seu inductor i protector, que és Baixauli, ni pensen ni diuen res. I aquest és un gran misteri. Com tothom recordarà, l'endemà que els populars se'n feren càrrec del govern, des de les files socialistes, Lluís Martínez, i jo mateix hem reclamat una auditoria de la situació econòmica municipal. Els populars no l'han feta mai, per què?

El veí que ens ha abordat ha opinat, com fa tantíssima gent, que tots els polítics són iguals. Com jo em reclame l'excepció a eixa regla, pràcticament estic d'acord: tots són iguals o pareguts i sembla que juguen entre ells a l'avui per tu i demà per mi, o siga que, si poden, es tapen. No té cap altra explicació, perquè les denúncies que es fan entre ells són les que avança la premsa, quan hauria de ser al revés.

Continuant amb el tema local, ja sabem que als funcionaris municipals no els toca la camisa el cos, perquè temen la retallada de personal que van a aplicar-los. Si s'entretingueren, especialment els capos sindicalistes, a sumar les xifres malversades, directament i indirecta, pel seu aleshores estimat Baixauli (a qui volien més que a mi, cosa que no em dol en absolut, sinó al contrari) veurien que la situació no hauria estat tan negra, ni n'haurien “sobrat” tants treballadors. Però, no hi ha més cec que qui no vol veure i els sindicats tenen una gran responsabilitat.

I el trànsfuga no tornarà ni un euro, remata el veí. I tant que no tornarà res, li dic. En aquest país, qui torna res? Si no tornen res ni els grans xoriços polítics o de la banca, com ho ha fer un pobre desgraciat? De fet, si l'Estat està tan exhaurit és per tres raons: perquè aquest és l'Estat amb més corrupció de la zona euro i ningú no torna el que roba; perquè és l'Estat amb una justícia més dolenta, de l'euro; i perquè és l'Estat amb una població civil més analfabeta, de l'euro. Tot plegat, doncs, ens han dut on estem. I l'exèrcit, i l'Església i la Corona, i l'excés de burocràcia i d'administracions prescindibles, com el Senat i les Diputacions..., tot això, també.

Els tres improvisats contertulians, el veí, ja més calmat, Jesús i jo, marxem cap a casa. Davant de l'ordinador pense que hem fet unes reflexions polítiques i morals, molt per damunt damunt, però que són encertades. Vull recordar, per a acabar, que hem comentat la ineficàcia dels polítics locals i dels sindicats. El mutisme en què estan instal·lats no és gens bo per a la democràcia, que el que necessita és tot el contrari, que polítics i sindicalistes es guanyen de veritat els diners que ens costen. Uns polítics i uns sindicats vius, i no somorts, provocarien la crítica social, i farien remoure el veïnat. Però potser que això els done massa por als partits i als sindicats, que la gent s'espavile massa... I per tant, arre haca i ja veurem! Mentrestant, doncs, ni al trànsfuga, ni als polítics malversadors, ni a ningú, se'ls demanen comptes, ni se'ls demanaran mai, ja que qui paga és el poble, i el poble està en bàbia.

UNA VAGA MÉS GENERAL QUE MAI

UNA VAGA MÉS GENERAL QUE MAI

Article publicat a elPunt/Avui el dia 18 de novembre de 2012

Després de fer la vaga general, la segona contra Rajoy, m'he quedat més satisfet que un canonge després de fotre's un bon àpat. Malgrat el que diuen els populars, ha estat un gran èxit, al marge de la quantitat de treballadors que l'han poguda secundar, que haurien estat més del doble, si no fora per la por de tants milions de treballadors que temen pel seu precari treball.

Per aquest motiu, les manifestacions han omplert els carrers de gom a gom. L'èxit també ha estat per la transcendència que ha tingut a l'estranger, on l'han secundada amb vagues o manifestacions. Sobre tot aquesta vaga ha evidenciat que tothom està absolutament indignat amb aquest govern i per això dic que ha estat més vaga general que ninguna. Però, el PP tanca els ulls o vol tancar-los.

Si Rajoy tinguera un mínim de dignitat democràtica, hauria de rectificar moltes coses, en primer lloc convocant unes noves eleccions, ja que les que guanyà ho féu fraudulentament, amb un programa que ha incomplert en la seua part social, especialment. Hauria de convocar unes noves eleccions, perquè està interpretant tendenciosament la constitució, quan li convé o incomplint-la, en cas contrari i en tots els casos modificant-la, que és una cosa que no pot fer. I les hauria de convocar també, perquè la seua política ha fracassat, com demostra l'augment de l'atur i les protestes que està rebent la seua política sanitària i d'educació, de privatitzacions i d'encariment de la vida.

Però Rajoy no convocarà noves eleccions, perquè sap que les perdria. Sap que tothom està crispat i en contra de la seua política desviada i sectària i sap que tothom sap que la seua política ha consistit a afavorir la banca i a seguir els dictats d'Alemanya i que no ha fet res o poca cosa perquè els corruptes, la major part dels quals són dels seus, tornen els diners que han furtat. I sap que les enquestes que mesuren l'estat d'ànim dels ciutadans i les intencions de vot, anuncien la pèrdua de vots del PP.

Així que, guai del Paraguai, si al remat de tanta desgràcia com ens estan infligint els populars, els fem fora. Per incert que siga el futur més immediat, ja que qui siga haurà de signar pactes amb els socialistes, que no son trigo limpio precisament, sempre serà millor que ara. Els nacionalistes per exemple, que són els meus, haurem d'espavilar, perquè la cosa està més a prop del que pensem. Segons un sondeig sobre la intenció del vot dels valencians, que acaba de fer-se públic, el PP perdrà la majoria, el PSOE es mantindrà com ara, però Compromís i EU apujaran, tant com per a poder conformar un tripartit. Ave Maria Puríssima!

Com tot no ha de ser plorar, m'ha fet riure molt que a les Corts, el mateix dia de la vaga, el diputat popular José Marí, intentà ridiculitzar el “vestit sindicalista” del diputat socialista José Toledo, que s'havia vestit a to amb el dia. “Parlar de vestits en aquest hemicicle, estant davant l'expresident Camps, és de mol mal gust”, li replicà Toledo. Com a mi hi ha dues coses en l'oratòria que m'entusiasmen, que són la ironia fina i les respostes ràpides i agudes, m'hauria agradat haver estat a les Corts i hauria felicitat el socialista. De passada, m'hauria fixat en la cara que degué posar Camps, així com la de la senyora Rita, que, quina casualitat, no van mai i ho feren el dia de la vaga!

Però, mirant cap endavant, ara el més immediat són les eleccions catalanes, el proper diumenge. Com el futbol ens va bé, via el Barça, hem d'esperar que també ens aniran bé aquestes eleccions, com vinc repetint. I parlant de futbol, durant la llarga espera fins que la immensa gentada de la manifestació de València poguérem començar a moure'ns, tinguí l'oportunitat d'escoltar els raonaments d'un entusiasta blaugrana: tant que parlen els espanyols sobre amb qui jugaria el Barça, si Catalunya fora independent, haurien de preguntar-se amb qui formarien la seua selecció espanyola, perquè a l'equip que ha marxat a Panamà, hi ha vuit jugadors del Barça!, diu. Jo no havia caigut en el compte. I això que del Bosque no ha cridat Xavi, Puyol i Piqué, afegeix un altre entusiasta, perquè n'haurien estat onze!

I encara més, deia un tercer partidari blaugrana, perquè de la nostra plantilla, Messi i Mascherano juguen avui a l'Aràbia, amb l'Argentina i Alves ho fa, amb el Brasil, a Nova Jersey. I Song amb el Camerun, a Suïssa, remata el que callava més. Doncs, això és impressionant, pensava jo, això vol dir que el Barça té la Lliga a la butxaca, i la Champions, quina manera de fer patir els espanyols. Mira que fora cas que també en Mas guanyara per golejada les eleccions. Doncs que es prepare l'enemic i bon colp de falç, senyor Mas. Sembla que a vosté enguany totes li ponen.

Finalment, m'ha fet molta gràcia això que van dient, que hauran de traduir-se els cognoms espanyols a la força. Quina bajanada, més pròpia de bajans i de bajanes, que són els ximples i els necis, que de persones sanes. Això és, precisament, el que han fet ells tota la història, amb nosaltres, castellanitzant-nos cognoms, noms i pobles, i ara, temen que els passe comptes la història a ells. S'ho mereixen, però ja sabem que això no passarà. Però m'he entretingut, a imaginar com quedaria la Sànchez Camacho, si ho férem: Sànchez per Sanxís i ja està; però, i Camacho? Com l'hauriem de “traduir”, Ca-mascle? Quina barbaritat. Jo, perquè estiga tranquil·la aquesta senyora, li promet que arribat el cas demanaré que no li toquen res, que la deixen com està, perquè ja està prou tocada, la pobra.

UN JUBILAT EN VAGA

UN JUBILAT EN VAGA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de novembre de 2012

Només fa dos mesos que m'he jubilat, als 70 anys i tres mesos. Com ja ho veia vindre, finalitze la meua vida laboral, com la comencí: protestant i manifestant-me contra el govern (contra tots els governs). Tota la meua generació hem fet el mateix currículum: nascuts en la miserable Españaunagrandeylibre, sota la dictadura més miserable, sobrevisquérem, fins que morí el Caudillo. Aleshores pensàvem que s'havia acabat el patiment, i no senyor: els mateixos franquistes de llavors han anat reencarnant-se entre ells, en un fenomen de metempsicosi retromutant.

En conseqüència, ací estem, contemplant indignats que hem anat endarrere, en lloc d'endavant, en tot allò perquè havíem lluitat: drets socials, democràcia i autonomia. La dreta franquista, que ara mateix ens té collats, emparats en la majoria absoluta de què disposen, està executant impunement un programa ocult, distint del que presentaren a les eleccions de l'any passat i per tant, el que fan és un frau total. A més, estan conduint l'Estat a la ruïna, a les famílies, als petits i mitjans empresaris, al món de la cultura, a la joventut i, ben aviat, als jubilats...

Què fa aquesta gent, sinó ajudar els bancs, protegir la corrupció, afavorir l'explotació de la sanitat i de l'ensenyament, pujar impostos, creant atur sense parar...? Vinc repetint darrerament que aquesta gent no té moral, i que encara que van a missa i a combregar, són uns hipòcrites! Molts d'ells, fins i tot, es creuen persones santes (són del Opus o quicos, o de qualsevol altra secta), però són perversos, egoistes i repugnants. O siga, que tot açò és com la rehòstia.

Per tot plegat, doncs, el dia 14 faré vaga, que serà profunda, perquè ni compraré la premsa, ni entraré en cap bar, ni aniré al súper i formaré part de la manifestació que s'està organitzant a Silla (a les 12 del mig dia, començant per l'Alteró i acabant en el Tola). I per la vesprada secundaré la convocatòria dels sindicats i dels partits a València. Faltaria més! I cridaré, com quan era jove, contra la dreta cavernícolo-franquista, i exigiré els nostres drets conculcats i usurpats... Hem d'intentar posar fre a tota la barbàrie amb què ens estan massacrant!

Els jubilats som les properes víctimes, com ja ho hem vist a Grècia, on van per davant de nosaltres en tot aquest pogrom social impulsat des d'Alemanya; així que ningú es faça cap il·lusió. Rajoy ja inicià el seu programa d'agressions als jubilats amb les restriccions en les medicines, els programes d'assistència i els programes socials. Ara toca fer-ho amb les pensions i Rajoy espera, com fan les raboses quan assalten un corral, el moment que li siga més propici, que serà després de les eleccions catalanes. Em jugue un ou.

Ah, les eleccions catalanes! Després del triomf basc i del d'Obama, i confiant que la vaga del dia 14 siga un èxit contundent, sols ens queda confiar en el resultat d'aquestes eleccions sobiranistes i fraternals. Si el resultat és clar i rodó, o siga si hi ha una majoria absoluta de CiU i uns bons resultats dels republicans i dels comunistes-verds, i enfront un fracàs dels popular i dels sociates, encara podem esperar que a Madrid es caguen en els pantalons i puguen fer alguna rectificació en el seu programa destroyer. Les eleccions catalanes els porten de cap i de cul, que no tenen altra cosa que els preocupe més, com demostra l'èmfasi que posen a “desprestigiar” Artur Mas. Sobre això voldria reflexionar.

Un dels arguments que esgrimeixen (esgrimir és manejar una espasa per a atacar) és que Europa farà fora Catalunya, si ens independitzem. Quina cosa! Aquesta barbaritat demostra fins a on els arriba la por i quina és la seua debilitat intel·lectual, o manca d'arguments en tot aquest assumpte. Jo pense que ningú exclourà Catalunya d'Europa, però que si per alguna raó es produïra aquesta exclusió, pense que, una cosa per altra, encara eixiríem guanyant: dir adéu a Espanya, que guai! Després, lliures i sobirans, podríem decidir quina cosa ens convenia, reingressar a Europa pel nostre propi peu, pactar amb la Xina o fer què, però seríem nosaltres els qui decidiríem per nosaltres. Perfecte.

Continuant amb el tema de si es caguen de por o no, veiem que sí que els està passant amb el tema dels desnonaments. Fins ara, ni els populars ni els socialistes han volgut tindre en compte que la banca estava abusant de la gent, fins que, davant de la magnífica i contundent actuació ciutadana i els suïcidis desesperats d'alguns afectats, s'han vist “obligats a reaccionar”. Ai mare, s'han dit entre ells, tot el món està mirant-nos! Europa mateix els ha dit, però què feu, com sou tan animals i antidemòcrates? I qualsevol persona sensata els diu: com “rescateu” els bancs amb diners públics i els permeteu que assassinen els ciutadans més indefensos?

Així, doncs, és important que continuem i que no defallim. No podem perdre l'esperança que si continuem la trista situació que estem vivint es redreçarà, com no la perderen els admirats resistents antifranquistes. Hem de convertir-nos en resistents antifeixistes, ens hem de sentir forts i amb la moral valenta i resolta, hem de fer la vaga del dia 14. Si algú, a més de resistent antifranquista, ara anti-PP, se sent amb ganes d'anar una mica més enllà, com estan fent els grecs, o com féu el maquis, avant i molta sort; serà comprensible.

SILLA O LA BUFA LA GAMBA

SILLA O LA BUFA LA GAMBA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de novembre de 2012

Dir que una cosa és la bufa de la gamba és dir que és un desgavell, un despropòsit, un sense sentit i per això vull donar les raons per les quals pense que Silla és la bufa la gamba. Per començar, donaré tres raons, com a mínim, de les quals ja n'he parlat els darrers dies: les pluvials, la situació econòmica de l'ajuntament i la informació al veïnat.

Del tema de l'amenaça constant que patim inundacions, sembla que els polítics, els tècnics i el veïnat en general, ja se n'han oblidat. Com a mínim, en els pressupostos de la Generalitat de l'any que ve la quantitat assignada és absolutament ridícula i en el darrer ple ni se n'ha parlat. Un líder polític local em reconeixia que aquest tema sols em preocupa a mi, que tot el món ja se n'ha oblidat, i que sembla com si mai no hagués passat res. Increïblement això és el que passa, però jo vull insistir en la greu responsabilitat del govern municipal, dels seus tècnics i dels partits polítics. Però, sobre tot, en la necessitat que el veïnat pressione els polítics i els exigisca més compromís i més dedicació.

L'única iniciativa que conec, segons m'han explicat, és la del meu mateix partit (Compromís-Bloc), que ha presentat una moció perquè se'ls exigisca a Alcàsser i Picassent responsabilitats per les inundacions que ens provoquen. Molt bé, encara que aquesta exigència se li ha de fer també a la Generalitat, que és la responsable de fer complir el seu propi pla d'acció territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del risc d'inundacions en la Comunitat Valenciana (PATRICOVA).

La situació de col·lapse total de l'administració local per falta de pressupost, segons hem llegit a la premsa, demostra, d'una manera clara i rotunda, la poca o nul·la capacitat dels populars locals, comandats per Prieto, davant del govern de l'Estat, ni davant de la mateixa Generalitat, que se n'hauria d'haver ocupat. Altres pobles en la mateixa situació precària que el nostre sí que han estat “ajudats”, mentre que a Silla, com si fórem uns condemnats, ens tracten amb desconsideració i menyspreu. Quina és la reacció del govern municipal? Sembla que plorar i no saber per on tirar.

En aquestes circumstàncies jo ja fa temps que predique la col·laboració eficaç i honesta dels partits, perquè cerquen “solucions”, ja que es tracta del bé del poble. Sembla que en l'única cosa en què s'han posat d'acord el PP, els Verds i EU és en apujar les ordenances! Un acord absolutament ridícul, que no beneficia el poble, sinó que encara encareix més la vida dels veïns, que han de pagar més per menys, quan el millor acord a què han d'arribar els partits és en activar protestes contra el govern central, que és qui ens estrangula. I encara una curiositat: ha fet res el govern municipal i els partits per aclarir per quina raó paguem més cara l'aigua potable a Silla que a València?

En tercer lloc he apuntat el cas de la poca informació que tenim els veïns i veïnes de Silla, dels temes que ens interessen i a través del gabinet de premsa municipal, que per cert, paguem a preu de luxe, malgrat la seua ineficàcia. Per exemple, què està explicant sobre el tema de les pluvials, o sobre la situació econòmica municipal, que hem assenyalat, o sobre els acords que es prenen als Plenaris... Visitar la pàgina web de l'ajuntament és senzillament perdre els temps, perquè informa de qualsevol cosa menys del que interessa.

Com jo li done tanta importància a la informació, perquè crec que un poble desinformat és un poble manipulat, també vull denunciar la mancança d'activitat informativa dels respectius partits polítics, que estan desapareguts o semi desapareguts, malgrat que a Silla estan passant tantes coses que interessen al veïnat.

O siga que, per aquestes raons i per altres, que qualsevol veí pot afegir, la sensació que tenim molts ciutadans i ciutadanes és que hi ha més obscurantisme que claredat i que vivim desemparats. Per exemple, molta gent em demana pel carrer què ha de fer davant l'amenaça que li embargaran els comptes bancaris si no paga un deute municipal que té pagat. Em mostren els rebuts i, en efecte, els té pagats. Quin despropòsit és aquest? Qui li explica al veïnat que l'ajuntament, incapaç de cobrar els impostos i les taxes com Déu mana, li ha passat la gestió a la Diputació, però que si ha de reclamar res ha d'anar a Sagunt, encara que la culpa siga de les oficines municipals? I etcètera, etcètera, o siga que Silla és la bufa la gamba.

LA MORAL SE L'HA MENJADA UN BURRO

LA MORAL SE L'HA MENJADA UN BURRO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de novembre de 2012

Rajoy i tota la seua gent, tots tenen el mateix concepte d'ells mateix i dels altres: ells són els bons i els salvapàtries; els altres som els dolents. Ells, que són catòlics, apostòlics i romans, en realitat són uns talibans, que estan convençuts que tenen la raó, i per això s'han conjurat i decidit a mantenir l'ordre en què creuen i que tant els beneficia. I com ho tenen tot controlat, i compten amb l'ajuda celestial, amb la complicitat de les espases i amb l'ajuda dels bancs, no tenen ni vergonya de fer el que fan i a cara descoberta.

Ara mateix, quan permeten que els bancs desnonen milers i milers de famílies per no pagar la hipoteca, permeten que el director de Bankia cobre fins a 730.000! Això és possible? Bankia no l'hem “rescatat” entre tots? Com és que aquest paio pot endur-se una fortuna cada any? No tenen vergonya, és cert, però tampoc tenen moral. La seua moralitat està al nivell de les seues sabates, o se l'ha menjada un burro i ja no els en queda.

I a mi tot això m'indigna tant que li he demanat a una gitana, que conec, que em faça una maledicció, que faré pública, perquè qui vulga s'hi afegisca, a veure si milers i milers de ciutadans honrats i fotuts, llançant-los la maledicció a l'ensems, el dia i l'hora que acordarem, tenim algun èxit i concitem sobre els seus caps les ires dels déus que ens escolten. Propose que facen alguna cosa pareguda els qui sàpiguen fer vudú.

Lamentablement, per vies democràtiques (eleccions) sembla que no és fàcil fer-los fora. Ja ho hem vist a Galícia, on malgrat que han perdut més de 100.000 vots continuen amb la majoria absoluta. Què passa? Si obtenen majories és perquè molta gent, moltíssima gent treballadora, xicotets empresaris, funcionaris, jubilats els vota, o siga que açò és inexplicable.

I com són tan hipòcrites, tots els del PP, i van tan agafats de la mà, aplicant el seu sinistre programa al peu de la lletra, haurem de pensar que funciona molt bé això de la FAES, organització tancada, per no dir secreta, on es defineixen els objectius, que els sicaris posen en marxa. Aquest tinglado el dirigeix l'illetrat i estrambòtic Aznar, ja sabeu, aquell president que ens dugué a la guerra d'Iraq i ja està tot dit.

Ja hem comentat quins són els propòsits del tal Wert, més verd que una ceba, però més maligne que Satanàs, que té cara un poc satànica, fixeu-vos-hi, el qual vol tornar a l'adoctrinament dels xiquets, a fer-los creure les mentides espanyolistes, a separar els xiquets de les xiquetes a l'escola, a perjudicar l'ensenyament públic i beneficiar el privat, etc.

També hem comentat els propòsits del tal Montoro, el qui quan anuncia cada maldat, riu com un deficient. O els propòsits del cara de cireres agres de Guindos. Jo crec que aquests són els qui més pinten i, per tant, que són els més perillosos. La ministra monyosa no es preocupant, perquè la seua missió, ja es veu, és dir el que no és capaç de dir Rajoy, que hi ha dies que me l'imagine amagat sota el llit.

Això d'amagar-se sota el llit no ho dic per dir-ho, perquè aquesta gent o ataca o es caga damunt. Per exemple, quan a Europa li diuen a Rajoy que això que ha anunciat que farà s'ho pot posar pel cul, i li diuen que Espanya està feta una merda, ell s'amaga i no dóna la cara. On s'amaga?: sota el llit.

Recorde que un poc abans de les primeres eleccions democràtiques, l'alcalde de Silla, amagat sota el llit, ordenava al sergent de la policia municipal: —dispara, dispara! El sergent l'estava informant que una columna de persones amb banderes havia arribat a Silla, procedents de Cullera i en direcció a València, estaven a la plaça, sota el balcó de l'ajuntament, cridant llibertat, amnistia, estatut d'autonomia. Dispara, dispara, li deia l'alcalde fatxa, al sergent... Ningú disparà i poc després aquell alcalde desaparegué de la vida pública.

Alguna gent ha dit que la situació actual és la de l'any 36, cosa que és una exageració, encara que hi ha coses paregudes. Per exemple, les ganes de revenja d'alguns militars que demanen la invasió de Catalunya, o les maniobres semifeixistes de la dreta, però sobre tot la situació econòmica i les repercussions sobre les classes populars, poden assemblar-se a les d'aquell fatídic any. No hi ha, però, un miserable Franco a les envistes, ni crec que hi haja un complot real, per tant, en aquest aspecte, podem estar tranquils.

Hi ha, a més a més, el fet que formem part d'Europa i això és una garantia que per a alguna cosa aprofitarà. De fet, aquest és l'argument més recurrent de tots els senyors del govern d'Espanya: si Catalunya s'independitza, la trauran d'Europa! Quina gràcia, quina por que tenen, com ho demostra el fet que és l'única cosa en què pensen: si Catalunya s'independitza! Doncs, apa, germans, a per ells i si no volen caldo, dues tasses, perquè ja està bé d'aguantar-los. Mentrestant, el dimarts guanyarà Obama i el dia 14 hi haurà vaga general, on ens veurem.