diumenge, 30 de desembre del 2012

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de desembre de 2012

Malgrat tot el merder que ha organitzat el govern dels desaprensius populars que estem patint, i malgrat les calamitats amb què ens castiguen, la gent, el poble, estem complint amb els Nadals i, amb més discreció que mai, dinem i sopem ritualment. Jo ho he fet a Mallorca, amb els fills i la família de la nora, i he tingut l'ocasió de veure recitar el meu nét unes estrofetes, a plena satisfacció de tots, especialment de jo: ara ve Nadal, menjarem torrons i amb sa guitarreta cantarem cançons...

També i com estava previst, el dia dels Innocents hem fet un dinar els supervivents de la promoció de 1962, de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. La trobada ha anat molt bé, el dinar, el lloc, el preu, els brindis; ens hem fet mils de petons, tenint en compte que alguns no ens havíem vist en desenes d'anys; i encara que era apreciable el pes de tant de temps a sobre, en general fèiem molt bona cara, i ens hem animat mútuament: estàs igual; quina alegria; guapo, m'ha dit moltes vegades l'adorable Maite, que és la guapa...

Tenint en compte que tots som jubilats de l'ensenyament, és a dir que ens hem escapat, de moment, de les garres de Montoro i hem cobrat l'extra, i a banda de l'alegria del retrobament, les converses han tingut un component trist i en alguns casos tràgic quan ens hem preguntat pels fills, per la seua feina: la majoria estan en l'atur o a l'espera d'un ERO, i els qui treballen és que han marxat a l'estranger.

Els càlculs que hem fet són aterradors, perquè en l'Estat de la pandereta i els toros que patim, amb sis milions de parats, això vol dir que hi ha més del doble de famílies afectades, i comptant amb els pares, els iaios, els germans, de cada aturat, la majoria de la població, la immensa majoria, estem amargats en primera o en segona instància. Si el govern tinguera un mínim de decència, haurien dimitit i convocat noves eleccions, ja que són incapaços d'aplicar altra política que la de dur-nos directament a l'hecatombe social.

No ho faran, sinó al contrari, continuaran estrenyent-nos cada dia més, amb tota la cara dura i amb tot el cinisme. Ara mateix acaba de dir el ministre Soria que apuja el rebut de la llum un 3%, diu Marita. Doncs Montoro no es cansa d'anunciar noves mesures fiscals, i ho diu rient-se'n; de què es riu aquest miserable bergant, reflexiona Gonçal? I què penseu de Rajoy que ha dit que perquè Espanya vaja millor, tothom hauria de fer el mateix que fan els soldats a l'Afaganistan, o siga, a dir a sus órdenes i a atacar, explica Paco. Carme, amb un fill acomiadat de Canal 9, diu que és inexplicable que la gent no isquem al carrer; a calar-li foc a la barraca, afegesc jo. Empar resumeix la situació de la seua prolífica família, la major part en l'atur o amb problemes i no hi ha dret, tu, que dic jo, no hi ha moral, aquest és un govern sense moral... Quina llàstima de talents perduts, de joventut perduda, quina merda de país, coincidim convençuts.

Paco Hernàndez, que és l'autor intel·lectual de la trobada, ha fet una recordança de la Universitat tutelada, diu, que trobàrem en 1962, i de com començàrem a organitzar-nos per a canviar-la. Ens reparteix un dossier que ha preparat, que crec que hauria de ser l'inici d'un estudi més ample i detallat que li proposarem que faça. Filibert Mir llig la llista dels companys i companyes que hem perdut pel camí, una dotzena dels 100 que n'érem. Els recordem amb un aplaudiment. Paquita Estellés, entusiasmada, llança la proposta de seguir reunint-nos el mateix dia i al mateix lloc, cada any. Gonçal comença a organitzar-ho donant pautes. Carmen pren imatges en un vídeo, tothom fa fotos; una amb tu, Iusuf, que sóc jo; una, amb el grup...

Repartim els textos d'una broma que fèiem a la Universitat, els “picotos”, que consistien a posar en la picota els professors, en cartells enganxats per les parets i en un “acte literari” en què els dedicàvem poemes al·lusius i simulàvem unes entrevistes. Aquell vell costum desaparegué de la Facultat fa molts anys. Rellegint els textos, coincidim que fórem molt cruels i com pràcticament la totalitat d'aquells professors ja han mort, en alguns casos ens entra una mica de remordiment pietós, i en altres no, sinó que ens reafirmem en la crítica. I així, parlant uns i acaronant-nos els altres, podem dir que la retrobada ha estat un èxit.

Curiosament ningú ha fet menció de l'estrafolari Wert, segurament perquè ningú tenim cap dubte que aquest trist personatge és sols una titella, i que el complot que ha organitzat el govern és molt més gran que el pobre cap de suro del ministre. No recorde amb qui comente que de cara als nostres fills, el seu futur és enormement negre, en comparació amb el que teníem nosaltres quan acabàrem la carrera, malgrat que aleshores estava Franco. I això és tremendament injust.

Per tant, he titulat els dinars i sopars d'aquests Nadals com de la resistència, perquè fan l'efecte d'això, que ens reunim per a confabular contra els qui estan retallant els nostres drets, per a organitzar-nos contra els repressors, en lloc de fer-ho per a passar-nos-ho bé. A mi encara em queda el sopar de Cap d'Any amb uns amics i sé que continuarem fent la mateixa anàlisi de la situació i blasmant. I com crec que això és el que està passant tot al llarg de l'Estat, no m'explique com no els xiulen les orelles a tota la rècua pepera, fins que els rebenten.

El meu nét, en la innocència dels tres anys, continuava els versets: alegra't panxeta, que Nadal ja ve, menjarem coquetes i torrons també... Lamentablement, com dic, enguany els torrons no ens han de caure gens bé, i tot per culpa del PP i mira per on, això també cau en vers.



dijous, 20 de desembre del 2012

SILLA- MADRID ARENA

SILLA- MADRID ARENA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de desembre de 2012

Com Silla no és Madrid, no tenim les instal·lacions de la capital de l'estat, com el Madrid Arena, però, en la nostra modèstia, tractem de tenir alguna cosa apropiada, un local per a les activitats més multitudinàries, com les presentacions falleres, audicions musicals, concentracions, etc. L'intent de dotar Silla d'un edifici en condicions (el Multifuncional, projecte del govern quadripartit de quan jo era alcalde) fou avortat per Baixauli, quan em succeí a l'alcaldia i comprà el trànsfuga Machancoses amb el qual pogué llançar-se a fer i desfer. En lloc del Multifuncional, Baixauli prometé l'adquisició del cine Rex, que donà per cosa feta, encara que finalment tot quedà en un bluf.

Aleshores s'improvisà destinar l'antiga nau de Vamasa (avinguda d'Alacant) a les grans activitats socials, i a les de la joventut, i es rebatejà la nau que a partir de llavors és la NAU JOVE. Els informes tècnics dels responsables municipals asseguraven que la nau no reunia cap ni una de les condicions necessàries per a les activitats que s'hi fan i malgrat això, Baixauli autoritzà el seu ús, temeràriament.

Curiosament els partits de l'oposició no s'oposaren, llevat del regidor del Bloc-Compromís, Josep Melero. Els arguments del regidor nacionalista eren de preservar i assegurar la integritat del ciutadans, sobre tot; manifestava que era conscient de la necessitat de disposar d'un local per a les activitats socials i lúdiques, però que el local havia de reunir les condicions de seguretat i la Nau Jove no les tenia.

I com la Nau Jove continua incomplint totes les normatives i especialment les dictades a partir de la desgràcia del Madrid Arena, l'Ajuntament i els organitzadors de cada acte, tenen unes responsabilitats, que no podrien eludir si passara res de dolent.

Hem estat jugant amb la fortuna tota la vida i és l'hora que tothom deixem de tancar els ulls. Sabent cadascú les responsabilitats que tenim, és necessari que s'assegure, en la mida dels possibles, que els actes que s'organitzen a l'estrambòtica i il·legal Nau Jove compten amb totes les mesures de seguretat possibles, especialment de cara a l'evacuació dels assistents i a la prevenció d'incendis, cosa que ara mateix no s'atén degudament.

Donar solució a aquest problema s'ha de considerar absolutament necessari, tant com per a urgir a un acord polític per a facilitar a l'alcaldia la disposició d'un pressupost especial i extraordinari que possibilite l'aplicació de les mesures de protecció provisionals a la Nau Jove, en tant s'acaben les obres del Multifuncional, que en realitat és la solució definitiva que necessita Silla i tot l'entramat social (falles, associacions, etc.).



diumenge, 16 de desembre del 2012

GOVERNAR A COPS D'UCÀS O DEMOCRÀTICAMENT

GOVERNAR A COPS D'UCÀS O DEMOCRÀTICAMENT
Article publicat a elPunt/Avui el dia 16de desembre de 2012

A Silla on visc, eixir a la Plaça és vindre al centre d'un petit món de gairebé 18.000 habitants, on als seus bars pots trobar comentaris de tots els colors. Cerque un tema de reflexió agra i veig que els joves del Bloc se m'han avançat i han publicat un bonic article sobre l'aterratge del PP, que celebraven una assemblea comarcal: cotxes oficials, senyors ben vestits i senyores ben maquillades. Segons escriu Maria Muñoz, alguns veïns comparaven l'espectacle distant i prepotent dels populars, amb el que oferiren els joves nacionalistes en el seu passat congrés, més fresc i participatiu.

Xerre amb Xavi Cunyat, professor de filosofia, sobre l'actitud dels polítics de l'oposició front a les agressions que està perpetrant el PP, amb retallades de drets socials, modificacions encobertes de la Constitució, favoritisme en el tracte als bancs i les grans fortunes, menyspreu de les classes mitjanes, desatenció a les classes més desfavorides... Coincidim que, davant de tant de despropòsit, és més contundent la resposta que està donant la ciutadania que la dels mateixos polítics.

Repassem el llistat aclaparador de protestes i pràcticament tothom s'ha posicionat en contra del govern, des dels Indignats, que foren els pioners, als ensenyants, els sanitaris, etc. fins arribar gairebé al súmmum, els mateixos jutges i fiscals. El tercer poder de l'estat, el Judicial, enfront del Legislatiu i de l'Executiu! Per deformació professional ens centrem, una vegada més, amb el ministre Wert, àlies el troll i la vaca boja, com el bategí fa poc. El govern funciona a cops d'ucàs, que és com ho feien els tsars més absolutistes de Rússia, dictatorialment, arbitrària i sectària, li explique a Xavi, que sap més de moral que d'història.

Posats a elucubrar, mentre prenem un barrejat, algú que s'ha afegit a la conversa, que normalment fem oberta, diu la més grossa: el que hem de fer és prendre les armes, com s'ha fet al llarg de la història, quan els governants han abusat del poder. Les propostes van des de la guillotina a la forca, o a la tàpia del cementiri; hem d'acabar fent barricades, és una altra proposta; o tirar cap a la muntanya i organitzar un maquis... Dinamita!

Parlem que estem passant pels pitjors moments, des que hi ha democràcia a l'estat espanyol, amb els índex d'atur més elevats de tota Europa, de manera que el panorama és d'una incertesa total, sobre tot per als més joves, que el perceben com a tenebrós. Un govern que permet que la seua joventut és malmeta i se senta fracassada abans de començar la batalla de la vida és un govern suïcida, o millor dit genocida, sentència algú.

Però com la política és l'art de l'habilitat a fer allò més convenient en el moment més convenient, una vegada ha quedat palesa la utopia de cadascú i la indignació de tots contra el PP, descendim al trist terreny del dia a dia i comentem el tema de la gent que no té que menjar, mentre es llancen al fem aliments d'alguns grans supermercats. Tothom ha vist pels contenidors dels carrers, persones cercant el menjar llençat a les bosses. La situació és tan trista que dóna ganes de plorar.

Tornem als polítics de l'oposició. Segons el CIS els ciutadans els tenen molta desconfiança, els veuen com un problema, en lloc d'una solució i això és molt perillós, perquè serveix per a alimentar els escurçons de l'extrema dreta que estan nidant per tot arreu. Els contertulians, que finalment hem arribat a ser mitja dotzena, copa va i copa ve, coincidim que els polítics de l'oposició estan mig somorts. Ens referim als locals, per a entendre'ns més directament.

Per exemple, a Silla estem pagant uns rebuts per l'aigua potable elevadíssims, superiors als de tots els altres pobles de la comarca, inclosa la ciutat de València, i ningú diu el per què. El rebut comprèn, a més del preu de l'aigua potable i el seu tractament, el dispendi d'Emarsa, i els compromisos adquirits per l'empresa subministradora amb l'anterior govern municipal. La part d'Emarsa vol dir que tots els furts milionaris i malversació de fons, fets pels gerents de l'empresa, tots del PP, els estem pagant els ciutadans. Entre els compromisos de l'anterior govern local hi ha des de sous a polítics o a persones pròximes, a l'edició d'un llibre absurd sobre les excel·lències turístiques de la localitat... I doncs, què fan els polítics? No fan res, ni els qui manen ni els qui volen manar; res.

Converses com aquesta se senten per tot arreu i jo les he compartides a la Universitat, al camp, al si de les famílies, al poble i a la ciutat, a València, a Mallorca, a Benicarló... Supose que és igual a tot l'estat. El PP està entestat a aplicar el seu sectarisme a cop d'ucasos, ja que entenen molt poc de democràcia, i emparats en la impotència dels socialistes d'organitzar-se mínimament i com tenen la majoria absoluta al Parlament, estan fent el que volen, estan vencent, però no estan convencent i hem de confiar que, aviat, el que fan els passarà factura. Falta molt per a les properes eleccions?



divendres, 14 de desembre del 2012

EL SOMRIURE DE L'ALCALDE SERAFÍ

EL SOMRIURE DE L'ALCALDE SERAFÍ
Article publicat a elPunt/Avui el dia 14 de desembre de 2012

Sembla que a Madrid, a l'alcalde Serafí i el seu equip ja els han donat algunes solucions, per a tirar endavant, malgrat la precarietat econòmica en què viu Silla, i encara que no coneixem en què consisteixen, la cara de satisfacció que em posà fa uns dies, al mig de la plaça, l'alcalde Serafí, quan li preguntí com anava tot, era suficientment aclaridora: —home, no anaven a deixar-nos tirats... O siga que sí que hi havia solució, quan l'alcalde implorava que li aprovaren empenyorar més el poble i l'oposició és negà.

Amb aquesta involuntària o voluntària i alegre confessió de l'alcalde, sols queda esperar que facen públic, mitjançant la proposta de pressupostos, on han posat les tisores, perquè les han d'haver posades. De moment, ja se sap que per al camp no pensen destinar ni un euro, traint totes les promeses electorals, encara que l'incompliment de les promeses és una qüestió sense importància per als populars, començant per Rajoy.

Com no hi ha manera de saber res substanciós del que passa a l'Ajuntament i al poble, ni de part del govern municipal ni de part de l'oposició, uns perquè no donen explicacions i els altres perquè no les demanen o no les cerquen amb interès, és pel que la secretària del Bloc, Anna Perpinyà, exigia que la web municipal s'activara i que servira per a alguna cosa, ja que ens costa tants diners. Sembla que la crítica ha fet efecte i ja comencen a informar, encara que sols ho fa d'activitats socials, com si es tractara d'una revista Hola municipal. Hem de felicitar Anna per l'agudesa del seu escrit, encara que confiem que tornarà a insistir, perquè la web adquirisca el caràcter polític necessari.

Tornant a la plaça i al meu encontre amb l'alcalde, el poble ha de saber el perquè del seu somriure. Què li han promès a Madrid? I a canvi de què, o què ens costarà la promesa? Aquests i altres interrogants, l'alcalde els ha d'explicar al poble i hauria de fer-ho mitjançant la pàgina web municipal. I de més coses se'ns ha d'informar, com per què a Silla estem pagant l'aigua potable més del doble que a València, i més que tots els pobles de l'Horta? Qui fixa el preu i quin funcionari controla l'empresa adjudicatària, perquè no ens facen la rata?

Una altra qüestió és la situació del projecte d'evacuació de pluvials. Què va a fer la Generalitat enguany a Silla? A què van a destinar els diners que han pressupostat per a les nostres pluvials? M'han dit que volen acabar la plaça d'Espanya i “rectificar l'error” de les obres que feren a l'avinguda Reis Catòlics. En què consisteix aquesta rectificació d'una obra mal executada? Qui té la culpa d'aquell error? I així, hi ha moltes més coses que s'haurien d'explicar.

Jo vull, però, referir-me al camp, que és el tema que més em preocupa, després del de pluvials. Segons m'informa l'Estellaor, la partida destinada, enguany, al camp és 0 euros. Aquest tracte o maltracte del camp, és injust, o fins i tot una injúria per tres raons com a mínim: per la crítica situació que travessa el camp, ja que és la primera víctima de les polítiques de la globalització, i per això mateix hauria de tindre un tractament especial, per part de l'administració, que no té.

La segona raó per la qual el camp hauria de tindre un millor tracte és per la desinteressada actuació dels seus representants en el Consell Agrari, que són col·laboradors en la gestió dels problemes, sense que això coste ni un cèntim d'euro a l'ajuntament; els del Consell actuen com si foren funcionaris municipals, sense cobrar, i el seu treball el fan molt millor que molts funcionaris. Per indicació del president, Pepe Alapont, vull reconèixer especialment el treball que fa Juan Garcia en la Comissió d'Avenències.

Finalment, al Consell Agrari se'ls havia promès que millorarien els pressupostos del camp i que es faria tant i tant i ara resulta que és al revés, i que els populars fan tot el contrari. Açò ho lamente més encara, ja que els populars han estat intentant “recuperar” els vots del camp, que abans confiaven en el Bloc, a base d'enganys i de promeses falses. La gent del camp no mereixen ser tractats com les marionetes.

Per tot plegat, doncs, no entenc el somriure de l'alcalde, quan em digué “home, no anaven a deixar-nos tirats...”. No sabem el que faran amb la resta de capítols del pressupost: es rebaixaran els sous els polítics i el personal de confiança? Van a prescindir de bous i de saraus innecessaris? Van a abaratir i fins i tot suprimir despeses innecessàries? No ho sabem, perquè com deia al principi, ni diuen res el govern, ni els partits de l'oposició. Sols sabem ja que van a deixar tirats els llauradors de Silla, el Consell Agrari, i per això mateix l'alcalde hauria de posar més cara de pena que d'alegria. I uns i altres s'haurien d'explicar, perquè la gent del camp mereix tot el respecte.



diumenge, 9 de desembre del 2012

WERT EL TROLL

WERT EL TROLL
Article publicat a elPunt/Avui el dia 9 de desembre de 2012

En el pitjor sentit de la paraula, crec que Wert és com un fenomen, que és tota persona o animal que presenta una particularitat, una característica extraordinària. En aquest cas és més persona que animal, encara que és una persona que fa l'animal. A la vista del que està fent i intentant fer, evidentment és una persona o animal que devem qualificar de fenomen perillós; també podríem dir que és un fenomen tirant a monstre, o que és un Troll, però depilat. Wert el troll o Werttroll!

Encara que aquesta mena de fenòmens perillosos, ho són més si són intel·ligents, sembla que tenim la sort que Werttroll no és intel·ligent. En altre moment ja he dit que fa cara de faltar-li un regó, o més, però com fa coses que responen a una intel·ligència, ni que siga maligna, caldrà esbrinar si Wert és el sicari d'algú, que l'empaita al darrere i el forneix de males idees.

Com la cara és l'espill de l'anima, paga la pena fixar-se en la seua. Podeu mirar, en Google, la sèrie de fotografies que li han penjat. Jo ho he fet i he tingut una sensació de repulsió total, perquè m'ha semblat mantegós i bavós, especialment quan riu o quan resa. I com els homes som el que fem i el que fa Wert, com a ministre d'Educació, és aplicar una política educativa classista, espanyolista i retrògrada, és evident que és per això que, encara més, em resulta tan desagradable.

Però, d'on li ve tanta maldat, tants mals pensaments que té? Doncs, de la FAES, que és el niu o antre on es coven les idees més perverses contra les autonomies, les llengües no espanyoles i l'estat de benestar. Aznar no s'ha callat mai el que pensa sobre aquestes i altres qüestions i com n'és el director, cal atribuir-li les directrius que segueix Werttroll. Tothom coneix les línies de pensament d'altres personatges de la Faes, com Jaime Mayor Oreja, Rodrigo Rato, Federico Trillo, Zaplana, Esperança Aguirre, Alejo Vidal-Quadras..., per no referir-me al difunt Fraga. De la llista que he vist per internet, tots coixegen del mateix peu i crec que la majoria també són de l'Opus, o siga que són per a cagar-se, tu.

Doncs, d'aquesta fàbrica de pensament reaccionari, o lobby de pressió neocon, ha eixit Wert, designat braç executor d'un projecte d'agressió contra les nacionalitats “constitucionals”. Com a les Illes ja tenen Bauzà, al País Valencià Fabra i a Aragó Fernanda Rudi, a Wert sols li queda dedicar-se al Principat. En el tenebrós escenari “anticonstitucional” que tenen dissenyat, el drama ja està servit: volen guerra i saqueig!

Què fem, doncs? Estic d'acord amb el consell que acaba de donar Vicent Àlvarez en el seu article, Davant de la involució present (El Punt, 6/12). Segons ell, hem de recórrer als mateixos recursos “legals” que quan estava Franco, encara que entén altres maneres de reaccionar, i altres mesures de pressió; en això jo ja no estic tan totalment tan d'acord, com ja he manifestat altres vegades i crec que cal posar en marxa altres coses...

Tot i aprofitant els recursos “legals”, amb denúncies i recursos, amb manifestos, etc. Tot i fent que les institucions, associacions de pares i mares, els centres escolars, clubs esportius, intel·lectuals, tota la societat civil, etc. Amb tot això no crec que n'hi haja prou. Caldrà veure si és “legal” la insubmissió o la desobediència. Aquest és un tema clau i en això els professionals del dret, com Àlvarez, hauran de dir la seua. Mentrestant, el 95'5% dels lectors d'El Punt Avui ja hem votat a favor que la Generalitat es declare insubmisa. Hi ha també les gestions que han iniciat els diputats europeus, denunciant la política del Werttroll. I la presa de posicions del Barcelona CF. Calen, però, més iniciatives.

En aquestes tràgiques circumstàncies, de vida o mort, jo crec que a Catalunya s'ha d'arribar a un pacte fort i segur entre Convergència, EU, ICV i CUP, amb el suport del PSC. Un govern fort per Catalunya i per fer front als del PP. Si Unió destorba, doncs que se'n vagen definitivament i en pau; si els socialistes no hi entren, pitjor per a ells. La llengua catalana s'ha de salvar a Catalunya, si volem que se salve a la resta dels Països Catalans. I el mateix projecte d'autodeterminació de Catalunya ha de reeixir allí, si volem que mai puga reeixir a la resta del territori. I la política social neoliberal de retallades antisocials que s'està aplicant a Catalunya, s'ha de rectificar, si volem demostrar, també en aquest aspecte, que som més justos i democràtics que els del PP.

Estem davant d'un problema total i cal prendre un camí, una decisió total. És el que li passà a Juli Cèsar quan s'enfrontà al Senat romà i passà el Rubicó i anà contra Roma: alea jacta est, sembla que digué, s'han llançat els daus, la sort està llançada. I com era un paio molt assenyat acabà entrant a Roma, triomfant. Què bonic! Contràriament, el que ens espera és el Werttroll i tot de trolls aniquilant-nos. Ara mateix ja ha manifestat que, cada dia, atacant Catalunya se sent més toro que mai. Jo m'hi he fixat en la cara que posa quan li ho diu al president del Parlament, que per cert fa cara de mans, i més que un toro m'ha semblat una vaca boja. El que faltava, Werttroll una vaca boja.



diumenge, 2 de desembre del 2012

RECOLLONS, QUANT DE FEIXISME

RECOLLONS, QUANT DE FEIXISME
Article publicat a elPunt/Avui el dia 2 de desembre de 2012

El president Pujol, que és molt sabut, ja digué que açò de la independència no seria tan fàcil com, ingènuament, alguns havíem somiat i uns altres, més il·lusos encara, ja veien a l'abast. Ben mirat, si el Quebec, o Escòcia, per posar dos exemples, triguen tant a aconseguir la seua independència, no és lògic que ací siga més fàcil, sinó tot al contrari, ha de ser més difícil. Però, així i tot, molts confiàvem que les eleccions de diumenge passat a Catalunya tindrien uns altres resultats, que precipitarien les coses: quin desengany!

Però, contràriament al derrotisme que s'ha emparat de tantes persones, jo pense que les eleccions catalanes han estat un èxit, perquè si fem el recompte, som majoria els partidaris del dret a decidir, mentre que els espanyolistes són la minoria; com ells han posat tota la carn a la graella, ja sabem i saben quants en són i per tant no s'explica per què estan tan cofois, o potser és que ho fan per consolar-se.

Per la nostra part, ara la feina l'han de fer els partits nacionalistes, perquè s'han de posar d'acord en el govern del dia a dia i en la consulta sobiranista, com diu Mas; jo encara afegiria en fer front a les mesures restrictives i constrictives que anirà prenent Madrid en contra de Catalunya. Per això hem de confiar en el seny dels nostres partits, als qui la història (catalana) els passarà comptes, si no ho fan bé.

Ara bé, a més que les eleccions ens han permès fer el recompte de les tropes i confirmar que som majoria, també han servit per a veure com les han viscudes ells, des de l'Espanya profunda, fins a la més progre, quin espectacle! La terra se'ls menjava i el mateix Rajoy estava tan obsedit que deia que les nostres eleccions eren més importants que les espanyoles...! Ara volen creure's que ja ha passat tot i que s'ha acabat la febrada sobiranista, i s'equivoquen, com sempre.

Ells han fet tot el que han pogut, però s'han quedat curts. Malgrat que compten amb tots els recursos de l'estat (i els serveis del Mundo), que ells han manipulat al seu gust i al més pur estil feixista; i malgrat que tenen al seu favor que obeeixen l'únic comandament del cap únic (els ciutadans van a remolc), han fet curt. Encara podem afegir a la nòmina dels contraris els socialistes, en certa manera, però tinc els meus dubtes. Tots plegats, però, a Catalunya no pinten ni xufa, com s'ha vist.

Per altra part, malgrat la insistència dels polítics espanyols i dels seus corifeus o comentaristes, a dir que Catalunya ha quedat tocada, jo crec que qui està tocat, de veritat, és el govern popular, que no es treu la crisi de les mans. Cada dia augmenten els aturats, i aviat arribarem als sis milions! Cada dia que passa el govern de Rajoy té més gent en contra, i als sanitaris i ensenyants hem d'afegir els jutges, els farmacèutics, la policia... I cada dia que passa la corrupció els regalima més, com si hagueren caigut en una bassa de femta... Són la femta! Amb tanta misèria que han d'atendre, doncs, farien millor començant per ells i no donant lliçons.

Per nosaltres ja aniran fent Convergència i Esquerra Republicana, i tothom que s'hi vulga afegir. I com una cosa és certa i és que per damunt del que facen o deixen de fer els nostres partits, la idea d'independència ha quallat més que mai en la societat catalana, podem ser optimistes. Veure els mils de milers de joves reclamant la independència, o siga creient-hi, i la majoria del poble català, i molts empresaris, i la intel·lectualitat, i part del clero, tothom, això ja és un fet irreversible.

Així que jo sóc optimista pels resultats de les eleccions, mira per on i encara donaré una altra raó. Us imagineu una majoria absoluta en mans de CIU? Jo, que els hauria votat si haguera tingut l'ocasió, preferisc un govern de Mas, amb els republicans agafant-lo pels collons, o siga obligant-lo a rectificar algunes retallades socials, per exemple. I com encara hi ha tres nous diputats, dels quals ningú no en parla, jo també confie en els maulets-indignats del CUP, perquè sé que seran la veu de la consciència d'uns i d'altres. Per tot plegat, doncs, sóc optimista.

Per la part de ses Illes, m'han dit que els inspectors de la conselleria d'Educació, en lloc de dedicar-se als problemes de la docència, els han destinat a controlar que cap xiquet ni xiqueta mallorquins vaja a escola amb cap samarreta, ni insígnia, ni senyal reivindicatius, que consideren il·legals: “volem una escola pública i de qualitat”, duu la del meu nét; “lluitam per la nostra llengua”... També consideren il·legal i per tant punible, que els centres exhibisquen cartells, llaços, senyeres, etc. reivindicatives. Com les mesures que ha ordenat prendre el conseller d'Educació són pròpies d'una dictadura, jo abomine del conseller i dels inspectors que li fan costat. Quina púrria de feixistes!