L'EDUCACIÓ INFORMATITZADA O LA POCA O MALA EDUCACIÓ

L'EDUCACIÓ INFORMATITZADA O LA POCA O MALA EDUCACIÓ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 31 de gener de 2013

M'he vist involucrat en un problema tecnològic i de pirateria del telèfon mòbil, quan m'he canviat de companyia. Com a càstig, m'han fet dues putades: m'han bloquejat el meu telèfon i m'han fet perdre tot el llistat de números que tenia emmagatzemat. Em diuen que havia d'haver llegit la lletra menuda del contracte i que si vull “alliberar” el meu aparell, com els he exigit, he de cercar-me la vida, perquè ells trigarien uns deu o dotze dies a fer-ho.

Entrampat en l'atzucac, he preguntat als amics i tothom m'ha remès a un locutori d'uns pakistanesos que atén un jove àgil i molt llest, que m'ha dit que sí, que faria una trucada. Mentrestant el jove no para de fer coses: manipula el meu i altres telèfons, tecleja l'ordinador, atén a moros i cristians, menja fruits secs... Parla en urdú i per l'ordinador amb una jove, que li indica els passos a seguir i en un tres i no res m'ha solucionat el problema. Jo estic al·lucinat.

Encara continue preguntant-me quina merda és tot açò d'Europa, si els mateixos pakistanesos saben més que nosaltres, cosa que ja no dubtàvem dels japonesos, ni dels coreans i darrerament ni dels xinesos. Algú em comenta que a Singapur també en saben més que nosaltres, i a l'Índia... Xavi ho arrodoneix dient que moltes de les pasteres que desembarquen sud-saharians van equipades amb GPS. Em rendisc a l'evidència, i reconec que el tercer món ja ens guanyen als europeus i me n'alegre.

A Silla, parlant del tema, entre poc destres que som i una mica gossos, estem molt per sota de l'aprofitament tecnològic que la resta del món. Estem tant per sota que l'ajuntament, posem per cas, continua impotent a fer de la seua pàgina web l'instrument modern i eficaç que pareixia que havien promès. He fet una visita i m'he sorprès en veure que la web comença a tindre vida i agilitat, però poca, sense cap dubte com a reacció a l'aguda crítica que feu fa uns mesos la secretària de Compromís, Anna Perpinyà. Millor és poc que res, però continue pensant que per al que ens costa mantenir el gabinet de premsa municipal s'hauria de fer via amb més eficàcia.

Per exemple, un tema tan important com l'oferta pública d'ocupació encara manté les darreres convocatòries, que ja s'han celebrat, de vigilants del camp, oficials del poliesportiu o la bossa de professor de viola. Els serveis econòmics, encara mantenen el calendari fiscal de 2012. La policia municipal no té res a informar, segurament, malgrat els alts comandaments que estem pagant, alguns amb una demostrada eficàcia literàrio-laboral. Sobre festes, encara hi ha penjades les del Crist, de l'agost passat. Ara que el més xocant és la pàgina de modernització, que sols té un saluda del regidor modernitzador Carles Primo i res més, i això malgrat que desitja “que ací trobeu la informació que necessiteu”.

Com Xavier és professor de Filosofia, un bon professor, i dels pioners en introduir les noves tecnologies de la informàtica en l'ensenyament, li explique tot açò, el conflicte del meu telèfon i la indigència informàtica municipal, que el fan riure. Evidentment, ell sap que jo sóc una nul·litat en aquests avanços, encara que li perjure que em crec tot el que m'explica sobre el tema: o siga que, encara que sóc incapaç d'entendre-ho, estic d'acord que vivim l'era de la informàtica.

Com els dos som professors, encara que a mi ja m'han jubilat, ens passem a parlar dels temes professionals. Els joves estudiants viuen penjats dels mòbils, dels ordinadors. Xavi ho troba molt bé, encara que reconeix el perill del seu mal ús, però açò ja no hi ha qui ho pare. Estic d'acord, però li insistisc que, per això mateix, s'ha de regular un poc, no siga cas que els educadors, i els plans d'estudi, s'obcequen en la tecnologia i abandonen la cultura clàssica, per exemple.

Ell és professor de Filosofia i defensa l'assignatura. Estic d'acord que els joves poden interessar-se en la matèria, si el professor sap com fer-ho, com és natural. La prova és que, com jo sé, els seus alumnes s'hi interessen i són capaços de navegar per internet a la recerca de textos i d'opinions sobre el temari de l'assignatura. Tant de bo que el que fa el meu amic es generalitzara més, perquè crec que una gran part del professorat encara viu a l'època de maricastanya.

La filosofia, d'acord. Però, i la història, i la història de la cultura, de l'art, del pensament; i el llatí i el grec? Jo pense que és un crim l'abandonament d'aquestes matèries i que ja s'està notant un descens del nivell cultural dels joves estudiants. A canvi de què? L'aprenentatge de les tecnologies no hauria de suposar el descens dels nivells culturals, perquè aquelles han de ser un instrument, però no l'objectiu final. Mentre esperem a veure cap a on evoluciona tot açò, confiem que el sentit comú farà reconduir el problema, li dic.

Recorde que llegia unes instruccions sobre algun aparell modern. Jo no les entenia massa bé, o no les entenia gens, perquè estaven mal escrites, o mal traduïdes, però m'estava esforçant. Finalment hi hagué un moment que les instruccions deien textualment: “i ara s'ha d'esperar que la capacitat deductiva de l'usuari cercarà la solució més idònia”. Fins a quin punt hem arribat!

Així que, en conclusió, estic a favor d'un bon ús de les tecnologies, que ajuden, entre altres coses, a entendre millor els béns de la cultura, entre ells els de la filosofia. Proteste de la pirateria que exerceixen les companyies de mòbils. I proteste que l'ajuntament de Silla no sàpiga traure-li més profit a la web, quan pràcticament fer-la més eficaç no costaria diners, malgrat el que puga pensar el flamant regidor de modernització que un dia m'avançà: és que no hi ha ni un euro! La gent del PP creu que tot és qüestió de diners...



I QUÈ OPINA EL CLERO?

I QUÈ OPINA EL CLERO?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de gener de 2013

Quan el professor Reglà explicava un tema que qüestionava algun dogma oficial del règim o de l'església, quan més entusiasmats ens tenia, de sobte s'adreçava als companys retors i frares que teníem a classe i els preguntava, sorneguer i càustic: què opina el clero? Doncs això mateix em pregunte jo, què opina el clero de tots els temes de corrupció que està protagonitzant el Partit Popular? De moment estan més callats que un ànec mut. I això no està bé, no és evangèlic.

Els bisbes, començant pel cardenal Rouco Varela, saben el que han estat fent, durant anys i anys, alguns dels seus més preclars membres de la congregació, als qui coneixen des que nasqueren, perquè tot ells són fills de preclares famílies catòliques, algunes de comunió diària. Per què no diuen ara que és un pecat robar, extorsionar, cobrar comissions i en negre, atorgar concursos a canvi de diners, amassar fortunes, treure els diners als paradisos fiscals i no pagar els impostos? Doncs ara no diuen res. Com no els cau la cara de vergonya, als polítics i als retors, quan van a missa?

Tant que parlava Rouco quan manaven els socialistes, que tot li pareixia dolent, ara ja no té res a dir, res a anatemitzar? I aquell famós monsenyor barbamec i rubicund, crec que Martínez, tan bocamoll, tampoc té res a dir? Quan manaven els socialistes, que ells no consideren dels seus i per tant, dels quals no se'n refien, no els en passaven ni una, ho criticaven tot i feien política als púlpits, i des dels seus mitjans de comunicació, contra el govern. Ara que manen els seus, tots avesats a pegar-se cops de pit, mea culpa, mea culpa, no se'ls ocorre criticar-los pel que fan i per l'afany pels diners?

Amb la Bíblia a la mà, paraula de Déu, podrien llegir-los la carta de sant Pau als efesis (5,5) “...cap amic del diner, que és igual a ser idòlatra, no tindrà part en l'herència del Regne de Crist...” O la profecia d'Isaïes (3,14-15) “... ompliu les vostres cases amb allò que heu robat als pobres. Amb quin dret tritureu el meu poble i esmicoleu els indefensos?” La Bíblia és inesgotable en la denúncia de l'avarícia, de l'afany pels diners, que considera una idolatria, per tant és ben curiós que ara als bisbes se'ls hi passe tot per alt, inclòs que hi ha un manament que prohibeix robar. Per què serà?

És evident que l'església té les seues raons per a fer el que fan. En primer lloc, ells també són del mateix pensar que els del PP, o siga que creuen que hi ha els bons o predestinats, que són ells, i que Déu els proveïx perquè no els falte res ací a la terra, ja que tampoc els faltarà al cel; és la voluntat de Déu. Als qui no estem predestinats, com no tenim res a fer i de vegades ni som creients, doncs, apa, carretera i manta. Més o manco crec recordar que aquesta és la teoria dels calvinistes i una cosa pareguda crec haver-la llegida al llibre de l'Opus, Camino. S'han elaborat una coartada perfecta.

En segon lloc, sabem que l'església no paga ni xapa, ni contribucions urbanes ni rústiques, ni fan declaracions de renda per les activitats lucratives a què es dediquen. Vull dir que tenen moltes propietats, moltíssimes, que guanyen diners, sempre en negre, que, com els sobresous dels populars, no cotitzen a hisenda. Quines peces, l'església i el PP! Així les coses, doncs, amb la falta d'ètica que demostren els qui més en presumeixen de tenir-ne, donant fum en lloc de llum, és natural que l'Estat vaja a la deriva: no hi ha justícia, no hi ha ètica... Açò és una república bananera!

Parlant de República, tenim el cas d'Urdangarín, quin paio de tio, amb una cara més dura que Bàrcenas i Sanchis Perales junts, ací el teniu, amb cara de no haver trencat un plat. No m'ha fet gens de gràcia, sinó que m'ha indignat, que s'autoproclame el duc empalmat. Empalmat! Encara que no trobe en cap diccionari que empalmar-se és estar excitat sexualment, o en erecció, el fet és que jo sempre he sentida aquesta accepció al meu poble i per tant la done per bona en català, perquè els diccionaris no ho diuen tot, ja que són molt pudorosos; ara també n'ha fet ús el famós duc de Palma, i per tant també serà bona l'accepció en castellà.

Ara bé, és probable que a l'Urdangarín, que és un paio molt espavilat, li hagen encomanat l'espècie de priapisme, els borbons, perquè són una família a la qual li va la marxa (podeu consultar Els Borbons en pilotes, de Fidel Balés i altres. Cossetània edicions). Si és així, el podríem disculpar, sinó fora que, com l'estem mantenint entre tots, ens deu un respecte, que no l'ha tingut en absolut, deixant el sogre i el cunyat als peus dels cavalls, amb tota l'estafa que ha organitzat i en la qual semblen quasi tots implicats, per acció o per omissió.

Així que el poble assistim indignats i atònits a l'espectacle dels polítics populars i dels monàrquics. Sembla que s'han passat de la ratlla i que la gent ha anat obrint els ulls, cosa que haurem d'esperar un poc més, a les properes eleccions perquè es manifeste, contra uns i contra els altres. Quina sort, si al final de tant de sofriment i de tanta humiliació, podem fer-los fora  i podem tindre una república sense xoriços i sense bisbes.

Per acabar, pense que el que està passant al Principat és importantíssim, perquè ha quedat ben clar que això d'Espanya ja no s'ho creu la majoria del poble català, si és que abans s'ho creia. A més, ha quedat clar que aquesta majoria rebutja continuar dependents d'un Estat que consideren que els espolia i castiga, que els oprimeix. Passe el que passe, doncs, hi haja o no un referèndum, el poble ja s'ha pronunciat: a Catalunya sols se senten espanyols els espanyols que hi viuen. Així que, el que deia Pujol que són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya, això s'ha de canviar per dir que són catalans els qui hi viuen i treballen i se senten catalans, visquen a Catalunya o fora (dels Països Catalans en avant, perquè també en poden haver a la Xina).

Entre unes coses i altres ens esperen uns anys molt interessants, i moltes coses es refaran i ja no tornaran a ser com fins ara.

ELS POLÍTICS HAN DE DONAR LA CARA

ELS POLÍTICS HAN DE DONAR LA CARA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 24 de gener de 2013

A Silla, tots els alcaldes que encara continuem vius hem hagut d'afrontar algunes situacions de protestes del veïnat, per alguna raó o una altra. Evidentment, no tots hem sabut i/o pogut afrontar la situació de la mateixa manera, perquè en aquests casos la resposta que hom dóna està molt condicionada. En primer lloc, al concepte que es té de la democràcia i al dret d'expressió; i en segon lloc, al caràcter de les persones, en aquests cas dels alcaldes, uns més tranquils i altres més nerviosos. Posaré uns quants exemples, que em venen al cap.

Del darrer alcalde franquista, o siga de quan no hi havia democràcia, recorde l'enrenou que organitzàrem en el tema del monument al llaurador, amb pamflets, concentracions, cartes al director, articles, etc.: criticàvem que al llaurador no li feien falta monuments, sinó ajuts. Però la situació més estrambòtica fou el dia que l'alcalde ordenava a la policia municipal que dissolgueren una columna de manifestants que, des de Cullera es dirigia a València, passant per tots els pobles, reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia: - Dispara, dispara, li deia al sergent de guàrdia.

A Lluís Martínez li n'organitzaren unes quantes protestes, com la de l'Escoleta, que la gent exigia que assumira l'ajuntament, malgrat que no era municipal; contra el trasllat de la plaça de bous, a l'era de la Catarra, etc. Però la més efectiva fou la pintada que protagonitzà, a cara descoberta, la UPV (avui Bloc-Compromís) reclamant que no feren la pista per les Eres. Recorde que l'actitud de Martínez fou sempre la de donar la cara, democràticament i parlant amb uns i amb altres.

Baixauli també hagué d'empassar-se una gran concentració, reclamant més seguretat al Parc, que ell atengué des del balco municipal; però sobretot la concentració més important és la que organitzà el Bloc en defensa dels parcs municipals i en contra dels casals fallers. La seua resposta fou antidemocràtica: exigir l'actuació de la Guàrdia Civil, cosa que no es produí, evidentment.

Els dos alcaldes del quadripartit, haguérem d'afrontar les concentracions i protestes ja pràcticament reglamentàries. Contra Teresa Badenes, els socialistes organitzaren concentracions en la plaça, els dies que hi havia ple; però la més famosa fou l'estrambòtica passejada d'un taüt contra Teresa, que protagonitzaven els Llavates, batejats com la banda del taüt des d'aleshores. En aquests casos, l'alcaldessa afrontà aquestes situacions democràticament, acceptant que eren les regles del joc i avant.

Pel que a mi respecta, encara que crec que he estat el més protestat de tots, he de senyalar dos casos: la meua presa de possessió, que els verds tractaren de boicotejar presentant un tal Teo disfressat d'arlequí i els baixaulistes, amb unes senyores histèriques i escridassant. La protesta més significativa crec que fou la ridícula presència en un ple del marit de la regidora Saborit exigint l'eliminació de les panderoles que infestaven el poble, de les quals n'aportava com a testimoni una ampolla plena i un informe d'una Universitat nord-americana... que reconeixia que als USA no havien pogut fer-les desaparèixer!

Ara li toca el torn a l'alcalde del PP, Serafin Simeon. En la primera manifestació directament en contra que ha hagut d'afrontar, crec que l'ha marrada. Es tractava, segons m'han contat, d'una concentració de veïns amb xiquets i tot, davant de l'ajuntament protestant per la retallada, en el col·legi de Sant Roc, d'un conserge o d'un psicòleg, no ho sé ben bé. La concentració era a la mateixa hora que s'inaugurava la Fira de Sant Sebastià i la resposta de l'alcalde fou la de posar-se nerviós i suspendre l'acte inaugural.

Quan me n'assabentí ho vaig lamentar per Simeon i em vaig prometre de comentar-ho. Ara em permet de donar-li un consell, ja que pensí i pense que la seua actuació fou un error. Des que hi ha democràcia, els polítics estem exposats a veure'ns cara a cara amb el veïnat i a donar-los explicacions del que fem i això a un polític demòcrata no li ha de donar por, si a més és sincer. Per altra banda, crec que la gent té tot el dret del món a manifestar el que pensa verbalment, per escrit, manifestant-se, desobeint, amb pancartes o cridant... L'única cosa que no es acceptable, mai, és l'ús de la violència física, ni per part del protestants, ni per part de la policia.

En aquest punt, és evident que entre la ciutadania en general, i Silla no ha de ser l'excepció, hi ha un gran descontent, perquè la crisi no s'acaba; perquè les mesures que pren el govern de retallades i de pujades dels impostos, de l'IVA, etc. la gent no les entén; perquè encara entén menys l'enorme injustícia de la corrupció; perquè ja sap quins són els sous dels polítics i que, a més, tenen altres ingressos extra i en negre; perquè mentrestant, a ells els apliquen rebaixes dels sous, a alguns no els paguen les extres, cada dia va més gent al carrer, la joventut no troba feina... El panorama és desolador.

I amb qui s'encara el veïnat quan diu que ja està bé i que ja n'hi ha prou? És natural que ho faça amb els polítics que té més a la mà, amb l'alcalde i els regidors. En el cas que comentem, la protesta es feia a la porta de l'ajuntament, davant de l'alcalde i dels invitats a la inauguració. La protesta, però, no sols era per una retallada més de l'ajuntament, sinó pel que està passant a l'Estat i a la Generalitat. L'altra nit la gent tenia raó i un polític més avesat i més fet a la batalla ho hauria entès així, hauria pres bona nota i hauria intentat invitar els concentrats a una reunió i a parlar-ne. Qui se presenta a unes eleccions ha de saber a què s'exposa. I com ara els toca als populars, que són els que estan governant i protagonitzant tots els escàndols, algú hauria de donar instruccions als seus alcaldes, perquè sàpiguen com han de reaccionar. La festa no ha fet més que començar.

LA FIRA DE SANT SEBASTIÀ, O LA FIRA VA PER DINS

LA FIRA DE SANT SEBASTIÀ, O LA FIRA VA PER DINS

Article publicat a elPunt/Avui, el dia 17 de gener de 2013

No hi ha volta de fulla i faça sol, ploga o neve, Sant Sebastià és el 20 de gener i com és el patró de Silla, doncs és festiu. Amb la particularitat que si algun any el 20 no és diumenge, es trasllada la festivitat al cap de setmana més proper, de manera que tothom pot gaudir de la fira que duu el seu nom. Enguany cal que ens preparem a suportar les inclemències climatològiques i sembla que els tres dies seran fresquets i ventosets, perquè bufarà ponent i que no gire a tramuntana, perquè seria pitjor. Així que serà una oportunitat per a agafar els paraigües i treure els abrics dels armaris, per a lluir-los.

La Fira de Sant Sebastià ha calat en els costums del poble, com si fora ancestral, quan només porta catorze anys de vida i això demostra que la idea del quadripartit de crear-la va ser molt encertada. De fet, el govern de destrucció de Baixauli que succeí el quadripartit no es va atrevir a suprimir-la, davant la ferma oposició de l'associació de comerciants i industrials de Silla, AESI. Ara mateix jo estic convençut que el poble ja no acceptaria quedar-se sense, si ningú tinguera la intenció.

Altres iniciatives positives per a Silla no han tingut la mateixa sort que la Fira, per diverses raons. Posaré uns exemples: l'edifici multifuncional i el de l'Escola d'Oficis foren avortats per Baixauli amb el concurs del regidor trànsfuga; la restauració de l'església, amb el concurs dels mateixos retors, vicari episcopal inclòs; el magne projecte de pluvials, ha estat deixat en suspens pel mateix PP que l'estava executant. I etcètera. Coses de la política local.

Posats una mica romàntics, i ara que ja m'han jubilat del treball i de la política, vull tindre un record de les coses grosses i positives que hem viscut a Silla, protagonitzades pels nacionalistes (UPV-Bloc-Compromís) començant per haver evitat la pista per les Eres. En aquest punt vull dedicar un record especial al regidor nacionalista Paco Orts, que acaba de morir inesperadament i que tingué tant a veure en aquella famosa campanya. També cal fer memòria que revitalitzàrem el Consell Agrari i que, a Silla, estant al govern o a l'oposició, els nacionalistes hem evitat cap negoci fraudulent d'urbanisme. I etcètera, o siga que hem anat fent moltes coses.

La vida política és això, anar fent (anar tirant... del carro, que diuen els més majors); sempre honradament. Una cosa que em crida l'atenció, quan hi pense, és el seguit d'enfrontaments que he tingut, potser que sistemàticament, amb alguns polítics locals, començant pel darrer i impresentable alcalde de la dictadura. A partir de la democràcia he tingut lleus enfrontaments amb Lluís Martínez, que era i torna a ser amic, i enfrontaments totals amb Baixauli; amb la valoració negativa d'aquest, he coincidit amb la majoria del poble i del seu mateix partit, que l'han bandejat. Amb l'actual govern popular no n'he tingut, d'enfrontaments importants, sols que la meua crítica mordaç els mortifica, especialment a Prieto que m'ha fet saber el seu disgust, directament i indirecta; ho lamente, però així és la vida política.

Per dir-ho tot i ja posats, sé que no tinc massa bona premsa entre alguns líders dels verds, i sols fifty-fifty entre els camarades d'EU. Ho entenc. Altra cosa seria que també em miraren de reüll els meus i espere que no, malgrat que de vegades els dedique alguna fletxa enverinada; com a mínim, crec que hi tinc més amics que desamics. Com no pense canviar, als meus anys, a qui li pique que es rasque.

M'ature, rellisc el que estic escrivint i veig que m'he posat un poc romàntic i egocèntric, cosa que no trobe gens bé; així és que hem de tornar a Sant Sebastià, ja que es tracta de la seua festa. Segons m'explicava el cronista Josep Antich, la causa de la secular pobra atenció al sant, similar al que passa en altres pobles amb els respectius patrons, ve motivat per l'enorme relleu que posà l'església, després del concili de Trento, en implementar el culte a Crist, en detriment dels sants populars.

Siga com siga, la festa que genera la Fira que porta el nom del patró local (i em reivindique com l'autor de la proposta d'anomenar-la així) té els seus bons efectes en l'economia local, com ho demostra l'interès d'AESI i l'assistència massiva de tot el veïnat. Enguany hem d'esperar a veure com l'afectarà la crisi que estem patint, i el temps irregular que s'anuncia; de moment m'informen que els firaires pràcticament són el mateix nombre que l'any passat. De tota manera, per a suportar el fred el millor és menjar un bon arròs en perol, encomanant-lo als bars i restaurants de la localitat; i finalment, una cassalleta Rios. El sant el tenim de la part, estic segur.

I sobre el sant i ja que definitivament aquesta columna avui ha eixit tan romàntica, vull recordar una anècdota de don Fernando, del qual, per cert, ningú parla, cosa que faré jo molt aviat, perquè pense visitar-lo.

Aprofitant la visita de la filla del Che Guevara, Aleida, entre altres coses l'acompanyàrem a l'església a veure les pintures de Vicent López. D. Fernando feia les explicacions, i jo els vaig fer veure que a l'església hi ha dues imatges de Sant Sebastià, una sobre l'altar major, amb el braç i la mà dreta alçada; l'altra imatge està a l'altar de l'esquerra, però ara el sant aixeca el braç i la mà esquerra. Ningú no s'havia adonat mai d'aquesta curiositat i jo li vaig dir a Aleida i a l'ambaixadora cubana que l'acompanyava, que era perquè el retor treia un sant o l'altre, segons l'alcalde del moment; com aleshores era alcaldessa Teresa Badenes, treia el de la mà esquerra. Tots varen riure l'ocurrència, però a don Fernando li entrà un ensurt: —No se lo crea, eso lo dice para enredrar...

Finalment aprofite per a informar que a la Fira té pensat assistir el diputat de Compromís a Madrid, Joan Baldoví, que, prèviament a la visita dels estands prendrà la paraula, en la seu del partit  (carrer de la Llibertat) per a tractar temes agrícoles i sobre tot sobre la qüestió de les aigües del Xúquer. L'hora, les 12.

LA COSPEDAL, EL XÚQUER I ELS JUBILATS DE XERACO

LA COSPEDAL, EL XÚQUER I ELS JUBILATS DE XERACO

Article publicat a elPunt/Avui el dia 13 de gener de 2013

Jure i perjure que no volia dir ni piu de la tal Cospedal (ma quin pardal, em diu Ximo, quan li comente). No m'hi volia posar, entre altres raons, perquè és una dona que m'irrita, només de veure-la o sentir-la. Curiosament, tinc un amic que em diu que la troba eròtica. Com és possible que t'agrade, xe?, li dic. És clar que el meu amic sempre ha estat un depravat.

Doncs, a mi m'irrita que aquesta gata moixa cobre un quart de milió d'euros a l'any, tots provinents de fons públics, com a presidenta de Castella-la Manxa, vicepresidenta del PP, senadora, i advocada de l'Estat, més les corresponents dietes i indemnitzacions, i que tinga un “cigarral” a Toledo que ningú sap d'on li ha caigut, etc. I que el seu marit s'haja muntat un negoci milionari amb la privatització sanitària. I m'irrita que damunt encara s'atrevisca a donar lliçons de moral i a mentir, com quan afirma que al seu partit no hi ha corrupció, nyaca!

Respecte del que cobra, ella nega les xifres publicades per la premsa, que per cert difereixen prou d'un diari a un altre: 248.000 euros? 216.000? 205.000? 158.000? Nets o bruts, hi ha qui afirma que cobra 20 vegades el sou mínim, 600 euros bruts al dia, etc. Siga quina siga la xifra real que s'embutxaca la Cospedal, la veritat és igualment escandalosa, en un país sotmès a les retallades més profundes, i amb vora sis milions d'aturats, i uns altres milions de treballadors amb salaris precaris. Cobre el que cobre és d'una immoralitat total.

Curiosament una cosa que hauria de ser pública, i tan exacta i universal com una fórmula matemàtica, que són els sous i complements, extres i dietes dels polítics, ja que cobren diners públics que en teoria han d'estar sotmesos al control de les inspeccions, ací és, tot al contrari, una cosa privada, imprecisa i oculta, fosca com un galimaties, que, pel que es veu, no controla cap inspector, o siga que són diners fora de control.

El que controlen els inspectors de treball és, per exemple, uns jubilats de Xeraco, que estaven traient llenya d'un hort d'un d'ells, per a cremar-la. Segons la inspectora, funcionària del país amb més polítics corruptes d'Europa, aquests iaios poden perdre la jubilació per treballar en una activitat econòmica sense estar contractats, o siga per treballar en negre. Aquesta senyora és un animal i una desconeixedora del camp valencià i una incongruent. Si ho ha fet perquè li ho han manat, o perquè hi ha qualsevol llei, decret o ordre, qui ho ha dictat és encara més animal, més injust i més immoral.

Als inspectors, on els han d'enviar a alçar actes no és als camps valencians, que estan en la més absoluta ruïna, a perseguir quatre iaios que s'entretenen més que treballen fent una activitat absolutament gens econòmica. On han d'acudir és a inspeccionar les declaracions de la renda dels polítics, directors de bancs i sucursals, grans magnats i grans mangants, o a vigilar els pagaments que fan els polítics en negre (recordeu el cas de Zaplana, pagant amb diners públics a Julio Iglesias, i en un paradís fiscal. D'això no ha alçat acta cap inspector?).

Però la provocadora i insaciable Cospedal encara té més a dir. Ara pretén furtar-nos les aigües del Xúquer! Ho dic així, furtar-nos, perquè Serafín Castellano, que vetla perquè els catalans no ens furten la paella, s'espavile i perquè s'espavilen els blaverets que li fan costat, perquè tant que vigilen si els entra una rabosa per la frontera de la Sènia, que vegen que per ponent els en entren més. Caldrà veure la cara que posen els de la Sèquia Reial del Xúquer, que havien confiat en el PP, davant d'aquest despropòsit, ja que sembla que la manxega té el ministre de la part. A veure ara que feu, Pepe, li dic a l'estellaor.

Tanta agressió, tanta immoralitat i sempre a pagar-ho els mateixos, em recorda que a finals dels 50 i principis dels 60 uns llauradors de Silla protagonitzaren una rebel·lió impressionant contra el sistema. Els llauradors estaven obligats a vendre un percentatge de l'arròs, 225 quilos per fanecada, o siga una tercera part més o manco, al sindicat dit l'Arrossera, a un preu que fixava el govern, o siga a un preu molt baix; era el famós cupo. Alló esdevingué un negoci brut entre els polítics del règim, dirigits pel sargentillo (fill del sergent de la Guàrdia Civil) i els moliners, fins que a Silla el tio Canó primer, el tio Castanya i el tio Monco, es negaren a entregar res al sindicat, corbella de desbarbar en mà. La iniciativa d'aquells valents tingué efecte i es generalitzà, els pobles arrossers de la comarca s'afegiren, i finalment aconseguiren la desaparició del cupo, del sindicat i de tota aquella corrupció.

Ho comente en homenatge a aquells homes, i perquè ens servisquen d'exemple, perquè corbelles de desbarbar les hi ha en totes les cases de llauradors valencians. Hem de defensar el riu Xúquer i els drets dels valencians i oposar-nos a què ens furten les aigües els manxecs-castellans que capitaneja la Cospedal, que el que han de fer és posar ordre a les extraccions il·legals d'Albacete. Lamentablement hauríem de tindre un govern autonòmic ferm i defensor dels nostres drets i no tan servil als interessos de Madrid, com està demostrant Fabra.

I pel que fa als llauradors jubilats, que mantenen una activitat tan necessària perquè estiguen vius i nets els seus campets, com improductiva, ja que del camp ja no s'obté cap benefici, que els deixen estar; en realitat els hauríem de donar les gràcies a aquests bons homes, que fan el que no faria ningú: treballar sense cobrar. El govern el que ha de fer és enviar els patètics inspectors a vigilar on es cometen els grans fraus, que no és en els camps, sinó en l'activitat-activitats dels polítics, en els negocis bancaris, en les grans fortunes, en l'església catòlica que no paga ni xapa. Un exemple seria que vigilaren els diputats i diputades que cobren el plus del piset, o siga que cobren un extra per treballar a Madrid, perquè fins i tot Rajoy, que viu a la Moncloa i no paga ni la llum, cobra aquest plus. Aquest Estat dóna, més que pena, fàstic.

A FINALS DE 2013, HI HAURÀ FEINA

A FINALS DE 2013, HI HAURÀ FEINA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de gener de 2013

Ho acaba de dir el ministre Guindos (recordeu que un guindo és una cirera amarga i d'això fa la cara): a finals d'any començaran a crear-se llocs de treball i a acabar-se la recessió. Veritat que això ens sona haver-ho sentit ja moltes vegades? Dit així, com acaba de fer-ho Guindos, o amb aquelles metàfores dels brots verds, o la llumeta al final del túnel, que deien els socialistes, tots els polítics han anat dient i jurant el mateix. Però com fins ara no ha estat així, i açò ha anat cada dia a pitjor, tots els polítics i tots els governs no han dit més que mentides.

Però, malgrat les reiterades mentides que han dit fins ara tots els polítics, la gent és tan bona que tot s'ho creu (m'autoexcloc, perquè jo vull ser dels dolents i, doncs, no m'hi crec res). La bondat del veïnat fa que durant més de quinze dies vagen dient per tot arreu: —Bon Nadal, felicitats, que tingueu un bon any... Jo m'he negat a fer el paperot ingenu i no he felicitat ni a ma mare; m'he limitat a contestar, a qui ha tingut la iniciativa, que moltes gràcies i que igualment i que ja veurem. Com és possible que amb totes les putades que ens estan fent passar els polítics i/o els bancs, la gent encara tinga ganes de felicitacions i de festa?

Els polítics compten amb la bondat i amb la innocència de la gent, perquè saben que encara que les enquestes confirmen que la majoria percep que la situació anirà encara a pitjor i que la culpa de tot la tenen precisament els polítics, a l'hora de la veritat populars i socialistes mangarrufaran els ciutadans, que els tornaran a votar. Els de la contra som moltíssims, però els qui es mamen el dit i s'ho creuen tot, són més i amb això compten. I això explica la seua insistència a fotre'ns cada dia més i més.

I com pensen que, malgrat tot, és millor tenir tots els flancs assegurats, no siga cosa que, Gallardon té prevista una reforma del Codi Penal que tracta de blindar els polítics, de manera que qui els insulte podrà anar sis anys a la garjola; o siga que els polítics podran continuar fent el que els done la gana i ja no podrem ni convocar manifestacions de protesta, sota la pena d'un any de presó. I perquè quede ben clar qui mana ací, si un policia fot una pallissa de mort a un manifestant, això ja no serà cap delicte, però si algú grava l'agressió i la difon, això sí que ho serà; fins i tot resistir-se passivament a la policia comportarà dos anys de presó. Etcètera.

O siga que açò és com el Xile de Pinochet, o l'Argentina de Videla, o la Xina dels xinesos, o la Rússia de Putin... per no dir les dictadures musulmanes. Açò és una dictadura! Però, d'on els ve el tarannà dictatorial a aquesta colla de furtamantes? Jo ja ho he dit alguna vegada: a molts els ve de “cuna”, o siga que ho porten en els gens; altres, ho han aprés en les sectes que han freqüentat, campaments de la falange, congregacions apostòliques...; altres s'han corromput per les males companyies, que els han subornat; finalment els hi ha per cobdícia... Si algun periodista té ganes de resseguir-los la biografia podrà comprovar-ho; jo sols faig un simple exercici de filosofia deductiva, amb permís del meu amic Paco Hernàndez.

I així, blindats i en la impunitat, aquesta mala gent es poden dedicar a retallar-nos tots els drets i acabar amb les conquestes socials que ens havíem anat guanyant, i com encara no en tenen prou, ara també ens volen conculcar els drets humans. La reforma de Gallardon va per aquest camí: limitar la llibertat d'expressió; impedir la llibertat d'autodeterminació de Catalunya i d'Euskadi; eliminar la llibertat de càtedra... Quina democràcia és aquesta?

És ben curiós que aquesta púrria tinga la Diabòlica Merkel (per què li diuen Àngela) de comandanta, limitant-se a aplicar els seus dictats; en açò Rajoy és el seu principal deixeble, tant que criticava a Zapatero per fer el mateix. Jo ja sé que els alemanys són poderosos i que ens tenen agafats pels collons i algú ja ha començat a dir que estan aconseguint per la via econòmica el que no pogué Hitler per la via militar: dominar Europa. Malgrat això, però, hi ha l'exemple d'Hollande, a qui en algun moment semblava que volia arrimar-se Rajoy, cosa que fou com una quimera. La realitat és que ideològicament el PP són de la diabòlica teutona.

Tornant al pseudopresagi de Guindos que a finals d'any açò comença a redreçar-se, Montoro ja està desmentint-lo a base de collar més els ajuntaments i les autonomies, i a augmentar els impostos de tota mena. Per tant, tot és mentida i tot continuarà igual o pitjor. De moment, que tot continua igual ho podem comprovar amb els esdeveniments de cada dia: al senyor Rato, després de l'estafa de Bankia, que està subjúdice, el nomenen un alt càrrec de Telefònica (ja ho feren amb Zaplana i amb l'Undargarin...). Al senyor Carrosero o Carronero, o com es diga, que havien tancat a Cuba per causar unes morts per conduir en males condicions, el porten a Espanya a complir la condemna i de seguida el solten i li donen un “treball” a l'ajuntament de Madrid, i a tots els lladregots populars de València i Balears encara estan “instruint” els seus casos, que no acaben mai, mentre continuen cobrant...

I com no pararíem de posar exemples, tot açò, és o no és insuportable? Insuportable i vergonyós! Per acabar-ho d'arreglar, des dels núvols en què està instal·lada la monarquia, fora de la realitat i de tota responsabilitat, segons la Constitució, el monarca s'ha atrevit a dir que ara hi ha més democràcia, més justícia i més llibertat que mai... Escolte, que vosté ni s'assabenta o no vol assabentar-se: això és precisament el que ens fa falta, més democràcia, més justícia i més llibertat!

SOMRIURES I LLÀGRIMES, O MIRA EL QUE FAS, SERAFÍN

SOMRIURES I LLÀGRIMES, O MIRA EL QUE FAS, SERAFÍN

Article publicat a elPunt/Avui, el dia 3 de gener de 2013

Fa uns dies i amb tota la bona voluntat, informí que l'alcalde m'havia respost, breument i amb un somrís, quan li preguntí com anava tot, evidentment referint-me a l'ajuntament: —Home, no anaven a deixar-nos tirats..., em digué. Com és lògic jo entenguí que m'estava volent dir que ja havien trobat una solució als problemes econòmics municipals, perquè sabia que havien fet un viatge a Madrid, al Ministeri del senyor Montoro. M'alegrí, doncs, i així ho vaig escriure, encara que ja advertia que faltava saber quina era la “solució” del govern i quant ens costaria. Ara ja sabem que ens autoritzen a refinançar el deute, que abans no podíem, però, a un preu inassumible, amb uns interessos elevadíssims! O siga que la solució de Montoro és que ens endeutem encara més del que estem. Vaja, quina solució!

En el ple passat s'havia d'aprovar demanar aquest famós préstec, però conegudes les condicions, els regidors de l'oposició no estaven per consentir-ho. Davant de la situació, el govern municipal amenaçà amb denunciar els partits que s'oposaven per prevaricació, cosa que no entenc. Jo creia que prevaricar era prendre una decisió contrària a la llei, o siga injusta, i en aquest cas el que crec injust és que el poble augmente el seu deute, per tant els regidors no prevariquen dient no, sinó si diuen sí. Ignore si els regidors demanaren per escrit un informe de legalitat al secretari, que es limità a llegir un article de la llei, que l'alcalde interpretà com li convenia.

M'han comentat que la proposta del PP s'aprovà finalment, ja que els dos regidors de l'extrema dreta s'absentaren, perquè sembla que temen anar a la presó, ja que algú d'ells té problemes amb la justícia i es cregueren les amenaces dels populars. Com jo ja m'esperava, fou el regidor del Bloc-Compromís, Josep Melero, qui justificà, amb arguments concisos, ètics i valents, que ell votava en contra i que, si calia, es declarava insubmís, perquè per damunt de les amenaces amb què els tractaven de coaccionar, estava la seua consciència i estaven els interessos del poble de Silla. En aquestes circumstàncies s'aprovà la proposta del PP.

Davant de tot açò jo trec una conclusió terrible: que a Silla, el govern municipal en mans populars, s'ha passat la democràcia per on ha volgut, amb el suport de l'extrema dreta. Per molt que vulguen emparar-se amb la crítica situació econòmica municipal, el ben cert és que han aconseguit forçar la voluntat democràtica dels regidors amb amenaces. Si jo estiguera en la pell dels actuals regidors, evidentment denunciaria l'acord aprovat, davant de l'advocat de l'Estat, tot i adjuntat un informe de legalitat del secretari municipal. La democràcia ha de prevaler sempre, fins i tot per damunt del que decidisca o deixe de decidir un ministre, que, per cert, està demostrant que no la respecta massa escrupolosament. I els qui respecten la democràcia han d'assumir les responsabilitats, inclús anant a la presó, com deia el regidor Melero. El contrari de la democràcia ja sabem que és la dictadura.

Quina llàstima que d'un debat tan interessant com el que tingué lloc l'altre dia al Plenari de Silla no se n'assabente el veïnat! Lamentablement no hi ha massa interès perquè tothom estiga informat, com he repetit tantes vegades, ni mitjançant la web municipal, ni la majoria de la premsa generalista, ni els partits. Sembla com si s'haguera organitzat un complot anti-informatiu en què tothom estiguera implicat. La televisió (Telehorta) és una altra cosa, perquè sí que reprodueix els plens, cosa que hem d'agrair, encara que això genera un altre problema, del qual vull dir alguna cosa.

El que veu la població davant de la pantalla és tan indigerible, com ho són els plens municipals en directe. Com la càmera és passiva, es limita a enfocar passivament els regidors que intervenen, que en general passen tot el temps, dient vaguetats, amb incoherències i repeticions, sobre tot amb repeticions. Hi ha alguna intervenció que es pot qualificar, sense més, d'estúpida, altres d'avorrides. En conjunt, i amb les excepcions mínimes, els plens de Silla es poden qualificar, del 0 al 10, amb un 4; no arriben a l'aprovat.

Això no ve de nou i quan jo hi era, com a regidor de l'oposició, o com a membre del govern i com alcalde, recorde que em cansí de demanar que férem les intervencions més breus, més clares i que no repetírem el que déiem, però no ho vaig aconseguir. Probablement no s'aconseguirà mai, mentre no es limite el temps d'intervenció, com a mínim. Aquesta situació també és molt negativa per a la democràcia, perquè crea desinterès en la societat per conéixer el que fan i el que deixen de fer els seus representants.

Així les coses, i començant com estem el segon any de legislatura, continue pensant que a Silla ens falta valentia per a afrontar la situació i ens sobra covardia. Continue pensant que la situació en què estem entrampats sols es pot resoldre amb uns bons pactes, com es féu durant el quadripartit, que impliquen l'assumpció de responsabilitats per part d'una majoria. Contràriament, el que tenim és un govern feble, que tem donar cap pas en fals, i uns partits de l'oposició que temen el mateix i/o esperen que la situació es podrisca més encara. Està fent-se, doncs, exactament tot el contrari del que necessita Silla. Per això he titulat l'article “mira el que fas, Serafín”, encara que realment hauria d'haver escrit mira el que feu uns i altres, perquè com deien els romans, dum loquor, tempus fugit, que mentre parlem el temps passa.