diumenge, 28 d’abril del 2013

MÉS BURROS QUE TACÓ I ROÏNS COM LA TENCA PUDENTA

MÉS BURROS QUE TACÓ I ROÏNS COM LA TENCA PUDENTA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 d'abril de 2013

El PP de València és una desgràcia per a la cultura i per al País, així de clar. No són els únics, perquè el PP de les Balears també són una altra desgràcia per a les Illes, també ho dic així de clar. Estan demostrant-ho, per exemple, en el tema de l'idioma, negant-se a reconèixer la unitat de la llengua catalana, amb arguments tan banals, que totes les llengües tenen superades, com les diferències dialectals.

En aquest aspecte, Bauzá vol anar més lluny que ningú i vol fer textos escolars en mallorquí, en menorquí, en eivissenc i, supose, en formenterenc. Ja posats, el govern d'Aragó tampoc vol que el català de la Franja siga català, sinó un xapurriau. No seria d'estranyar, doncs, que el govern valencià intentara fer els textos escolars en castellonenc, en alcoià, i en catarrogí. Són més burros que Tacó.

A més a més, adopten mesures restrictives per al seu ús i el seu ensenyament, i fins i tot, volen envair les competències estatutàries i implantar aquestes mesures a tot Catalunya. O siga, que som davant de tota una declaració de guerra.

La idea d'aquesta política agressiva ve de Madrid, s'ha covat a la FAES que dirigeix el famós Aznar (l'Ansar, que deia Bush) i l'encarregat de dirigir l'atac és el troll Wert (com el bategí). Els responsables autonòmics executors són la púrria de consellers que patim, a les Illes, al País Valencià i a l'Aragó, amb el suport de la morruda catalana, tots plegats tan roïns com la tenca pudenta.

Més coses que demostren com són de burros. Al Palau de les Corts han inaugurat l'exposició “Nosaltres. 30 anys d'Estatut d'Autonomia”, per a commemorar el 25 d'abril. A banda del detall oportunista que els botiflers vulguen commemorar aquesta data de maulets, el fet és que quan el president de les Corts, Juan Cotino, anava a beneir-la, amb la consellera de Cultura fent de padrina i els diputats del PP, patatum!, se'ls ha caigut el món al damunt.

Açò què és? deien espantats els prohoms populars. Cotino es queda mut; la consellera no cau espatarrada de miracle; Maluenda s'ha de prendre “una pastilleta”, segons afirma; hi ha una espantada popular, com si se'ls haguera aparegut el dimoni. L'exposició està plena de quadribarrades, de llengua catalana, de País Valencià, fins i tot hi ha els Països Catalans. I hi són Joan Fuster, Raimon, Estellés...

Pel que es veu, ni coneixien el contingut de l'exposició que el superconseller Serafí Castellano havia encarregada i pagada. Ara no saben si censurar-la i clausurar-la, i gràcies que el periòdic de dretes, Las Provincias, ha penjat en PDF el catàleg, s'ha immortalitzat aquesta rocambolesca història.

Un altre cas tan esperpèntic el protagonitzaren fa 35 anys uns altres burros del GAV, que actualment estan integrats en el PP. Editaren en facsímil la “Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana” del Pare Fullana, sense llegir res més que el títol. Una vesprada de primavera envaïren els aparadors de les llibreries de la ciutat tot de gramàtiques, que hagueren de retirar l'endemà de bon matí, excepte tres que jo, estupefacte i divertit, havia comprades.

Aquella mateixa nit, algú, que sabria llegir, se n'adonà que Fullana proclamava que el valencià “no és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rónegament existixen certes diferències dialectals...”, entre altres coses. Aquella nit a València no hi hagué sang, de miracle.

Són dos casos significatius que es tracta de persones especialment illetrades, potser que analfabetes, però que, per a la nostra desgràcia, estan al front de les institucions, fent el cafre. Per a la nostra vergonya (ells no en tenen) donen la talla del país absurd i desgraciat que, amb la seua pobresa intel·lectual i prepotència, han dut al paroxisme xovinista més tronat.

Doncs amb aquesta gent ens les hem d'haure. I com? em demana un grup d'ensenyants mallorquins amb els qui prenc cafè aprofitant una visita als néts. Doncs, com sempre, resistint, oposant-nos, desobeint... i fent vagues i escratges. Els explic que estic d'acord amb la catalanització de la paraula argentina escrache, entre altres raons perquè porta bojos als del PP i la volen prohibir i, doncs, que es foten.

Aquests ensenyants són gent jove i no visqueren ni les misèries del franquisme, ni l'estafa de la transició. Volen que els conte alguna cosa de la Batalla de València, o siga una de les batalletes del iaio, que sóc jo. Els conte els tres anys posteriors a un Pla Experimental que posàrem (posí, en certa manera) en marxa el curs 1978-79 per a ensenyar el valencià de manera oficial per primera vegada en la història moderna. Els explic com lluitàrem i resistírem els ensenyants, fins que arribaren els socialistes, signaren un pacte d'interessos amb ACPV i s'acabà tot... Fins ara, que estem com estem.

Una joveneta diu que un company valencià no para d'insistir-los perquè donen suport a coses valencianes, concretament les d'Acció Cultural del País Valencià; que què és tot això. Els explique que són maniobres de distracció i de traïdoria a les que no han de fer cas, que tot és una mentida i un abús de la confiança aprofitant-se de la bona fe de la gent...

Plou a Mallorca i plou a València, la mateixa aigua. A Mallorca i a València la mateixa llengua està patint la mateixa agressió espanyolista i miserable del PP i del troll Wert. A Mallorca i a València hi ha els mateixos ensenyants fent els mateixos esforços per a resistir els atacs. La sort d'uns i d'altres és la mateixa. Mengem rubiols i crespells i bevem herbes seques i dolces, perquè demà tornem a la guerra i ens hem de trobar amb forces.





diumenge, 21 d’abril del 2013

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 d'abril de 2013

Un amic em recrimina que blasme a tort i a dret contra els xoriços, del PP i del PSOE, cosa en la qual està d'acord, mentre que als de CIU ni els nomene. Sembla que els perdones la vida i això no està gens bé, això és sectarisme, em diu.

Reconec que el meu amic té raó i que puc semblar sectari i, per tant, faig una declaració solemne també contra aquests xoriços “de casa”. Dit açò és com si m'haguera descarregat d'un gran pes. En realitat, tampoc no m'ha vingut de nou, perquè com ja he explicat alguna vegada, ja fa anys que fiu una denúncia explícita del holding d'Eliseu Climent, en què jo hi participava, tan errat, i també aleshores em descarreguí d'un gran pes.

En tots els casos de corrupció que estan eixint a la llum pública passa que l'afany de diners converteix els homes en deslleials. Ja ho deia Salusti: paucis carior fides quam pecunia fuit, pocs són els que han preferit la lleialtat als diners. Açò és un mal universal i antic, i l'afany de lucre ha estat el motor que ha impulsat monarques, papes, pobles sencers, el descobriment d'Amèrica... La història, en definitiva, és un seguit de deslleialtats.

En realitat, la idea que “els qui manen” fan els diners a cabassos està molt estesa, per no dir que tothom se la creu, és com un mal inevitable, com un designi dels déus. Però especialment ara, quan definitivament els prohoms han perdut la vergonya i han rapinyat més que mai i més ràpidament. És per això que s'ha generat tanta desconfiança,  en els gestors de l'administració, de la banca, de la monarquia...

Com, malgrat el magma de xoriceria i de rapinya que patim, encara hi ha qui té l'esperança que tothom no siga igual, que l'alcalde del teu poble siga honest, que ho siga el partit que votes, el govern, el banc en què has treballat tota la vida, quan una persona descobreix que hi ha comportaments tan deslleials com els que llegim a la premsa, la frustració que sent és enorme.

És el que està passant amb els bancs, especialment amb els de la gran estafa de les preferents i les quotes participatives, que estan generant més que desconfiança, odi. No m'estranya, doncs, que la gent comence a mirar, amb més interès cada dia, la banca justa, així com tampoc és d'estranyar que molta gent, si no fora perquè estem entrampats amb crèdits i hipoteques, deixaria d'anar-hi. Fins i tot hi ha qui m'ha contat que pensa tornar al vell sistema de guardar els diners a casa.

Però sobre tot, aquest desengany està afectant a la gent de bona fe que diposità el seu vot en el PP i en el PSOE. L'ensopegada que s'han endut és de tal magnitud que dubte que ningú se n'oblide tan fàcilment, cosa que sabrem en les properes eleccions, per no dir que ja ho van avançant les enquestes. Els dos grans partits estatals patiran una davallada considerable, augmentarà l'abstenció i els partits no corruptes seran els beneficiaris, com és el nostre cas, em diu l'amic que també milita en Compromís.

En les circumstàncies que estem vivint, jo he fet costat als indignats, a les víctimes dels fraus bancaris, a les dels desnonaments; he protestat per les retallades en sanitat, educació i en assistència social; per les retallades salarials; he protestat per l'enorme atur que estem patint; he denunciat les trames Gürtel, Brugal, Emarsa, els ERE andalusos, tot això de Barcenas, la compatibilitat en negre del PP, el cas de la infanta i el gendre del rei...

Així que no tinc cap inconvenient a dir ben clar i en català que també proteste pels casos en què estiguen implicats polítics de CIU. En aquest cas, si es demostra que el que està en mans dels jutge és cert, em sentiré molt més estafat que en el cas de pinxos com el Bigotes, Barcenas, Urdangarín, etc. El meu amic em diu que ell també ho sentirà així, perquè, per alguna raó ens havíem cregut que nosaltres no érem d'eixe món.

La deslleialtat al País dels qui crèiem que donaven la cara, i si calia la vida, per la recuperació de les nostres llibertats nacionals, i que per això gaudien de tot el nostre crèdit, és molt més insuportable, per a mi, que totes les barbaritats espanyoles. En certa manera, jo les d'aquells ja me les pressuposava, i no m'han sorprès tant com les d'esta altra banda de la trinxera.

Quan hem caigut del burro i hem vist l'actuació “dels nostres”, la decepció és major i, per tant, vull dir ben clar i en català, que si han fet el que diuen, que ho paguen. A més a més, que no compten amb mi a partir d'ara, cosa que és molt trista de dir i de fer, quan has estat tota la vida donant la cara per ells. La lleialtat al País no es pot trair per diners.



dijous, 18 d’abril del 2013

SILLA EN LA TRAMA GÜRTEL

SILLA EN LA TRAMA GÜRTEL
Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 d'abril de 2013

Silla ha de saber que el magistrat que instrueix el cas de la trama Gürtel, de presumptes xoriços, ha demanat a les delegacions municipals del PP de 32 pobles i ciutats que l'informen dels contractes que signaren amb aquesta gent. Exactament el jutge vol saber el mateix que el fiscal anticorrupció. Concretament tots els contractes de “tot tipus d'actes, siguen electorals o no”, referits a les campanyes electorals de les municipals de 2007. Silla hi figura en el llistat. Quin honor!

Es tracta, sobre tot, de 28 grans ciutats: les tres capitals, i Elx, Benidorm, Sagunt, Alzira, Gandia, Vila-real, Alcoi, Oriola... i de quatre de menors, entre les quals hi som nosaltres. O siga que els sillers i silleres tinguérem “l'honor” d'equiparar-nos-en a les ciutats importants.

Jutge i fiscal volen saber, i nosaltres també, quins actes es feren, quines despeses es generaren en la campanya electoral, en quines activitats “electorals o no”, qui pagà tot això.

Nosaltres, fent memòria, podem recordar que s'organitzaren com a mínim dos grans actes en el Coliseo, amb berenars inclosos, organitzats pel Bigotes en persona, amb el suport tècnic d'Alfonso Machancoses. També recordem que Silla fou envaïda literalment per un allau de banderoles, com mai se n'havien vistes tantes, penjades de cada farola de les avingudes, pancartes de balcó a balcó amb les fotografies dels candidats; una invasió de publicitat.

Davant d'aquesta informació podem fer dues coses: intentar entendre per quines raons el PP posà tant d'interès en la nostra campanya local. L'altra pregunta la farem al final i va adreçada als partits polítics actualment en l'oposició.

El PP local havia estat implicat durant dues legislatures en el pacte del quadripartit, però sense haver tingut mai en les seues mans l'alcaldia (primer d'EU i després del Bloc); a canvi s'havia vist obligat a assumir uns quants compromisos, entre els quals el de fer el projecte de pluvials. En conseqüència, Isidro Prieto creia que li havia arribat l'hora de treure-li profit, o siga d'obtenir l'alcaldia i estava summament nerviós.

Encara ho estava més perquè el Bloc, per boca meua i per escrit, havia fet saber que mai no el votaríem d'alcalde. A més a més, la meua participació a títol personal escrivint i organitzant l'auto sacramental pel centenari de les Formes Incorruptes (Els deixebles d'Emaús i el triomf de l'Eucaristia), el posà encara més nerviós, fent-li pensar que perillava el vot conservador arrimat a l'església. Don Fernando, amb la seua bona fe, acabà d'arrodonir-ho, perquè, pel seu compte, feia campanya al meu favor.

Un altre terreny que també el tenia nerviós era el respecte que el Bloc tenia en el món del camp, i per això no parava de fer esforços per a recuperar aquests vots, que veia amenaçats pel suport que homes, com Pepe Valero i altres, havien donat i mantingut al Bloc.

Tot plegat, doncs, feu que Prieto perdera l'oremus i es llançara la campanya més cara que mai no s'ha fet a Silla. Com pagava la trama Gürtel, a ell què? Curiosament, Prieto no millorà els resultats electorals i es quedà sense l'alcaldia que somiava, afegint-se a la llista d'alcaldes frustrats de Silla (Romeu, Melero el malo i ara ell).

Ara faré la pregunta als partits de l'oposició, Bloc (Compromís), Verds i EU; també inclouré el PSOE. Què pensen els partits en qüestió d'aquesta història? Què pensen dir o fer, sabent que el PP ha sufragat les seues campanyes amb diners il·legals de la trama corrupta Gürtel?

Si han disposat dels diners per a pagar-se les campanyes que el Bigotes i etcètera de la trama han obtingut de manera corrupta, amb diners públics, o siga de tots, què pensen fer ara que ho saben? Pensen demanar responsabilitats?

Jo demane responsabilitats, perquè, a més a més, personalment em puc considerar un afectat directe, ja que la campanya de Prieto tenia com a objectiu erosionar la meua candidatura. De fet, jo vaig dimitir i ni prenguí possessió del càrrec, decebut per aquells resultats. Ara que sé que hi hagué tant de joc brut, què puc pensar i què puc dir? Ja ho estic dient.

I els partits polítics? La informació de la participació de la trama Gürtel a Silla es féu pública el dia 7 d'abril, ja fa deu dies, i els partits encara no han obert la boca. Com tampoc l'han oberta per a protestar per l'increment desmesurat dels rebuts de l'aigua potable, ja que estan fent pagar al veïnat tot el frau del sanejament de Pinedo (per cert, ja hi ha una pista per a saber qui és el polític de Silla implicat en aquesta altra trama de corrupció).

I així va tot. Els receptors de la publicació del Punt que estan lluny de casa, ja saben més coses que els podran ajudar a entendre els misteris polítics del nostre poble. Com escrivia Joan Mas, des de Suïssa, entendre el poble cada dia li resulta més difícil: “entre de tant en tant en la pàgina web de l'ajuntament, però no em serveix de res; si no fora per vosaltres que informeu en el Punt, no m'hauria assabentat del merder que hi ha organitzat. Com van els pressupostos?”

La propera setmana parlarem dels pressupostos, tal com demana Joan. Tant si els partits polítics diuen alguna cosa, com si continuen muts i tant si la pàgina web municipal informa com si no.



dimecres, 17 d’abril del 2013

RATES POLÍTIQUES I RATOLINS

RATES POLÍTIQUES I RATOLINS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'abril de 2013 (dia de la República)

Una rata no és un ratolí, malgrat que habitualment els confonem. Les rates són del gènere Rattus, són grans i algunes arriben al mig quilo, són poderoses, mentre que els ratolins ho són del gènere Mus, són més xicotets i domèstics, una poqueta cosa en definitiva. Entre les rates hi ha les pardaleres o de teulada; les d'arrossar o de sèquia; les albelloneres; les de camp o tragineres; les dormidores; etcètera. També hi ha, en sentit figurat, les rates de sagristia, que són les persones beates i les rates de biblioteca, que són les persones que passen les hores consultant llibres. Però, i les rates polítiques?

En realitat aquestes rates me les he inventades en un mal somni que he tingut i que vull contar. He somiat un país que es vantava de ser el millor del món, encara que en realitat no era ni pena ni glòria, que patia sistemàticament la depredació dels seus polítics, que eren les rates polítiques, que s'havien emparat del poder per a fer els seus estralls sistemàtics, amassant fortunes a costa de l'erari públic, cobrant comissions de constructors i de banquers...

El país, que és delmat sense parar, de sobte es assaltat impetuosament per una munió d'aquestes rates polítiques, com si hagueren embogit totes alhora. N'hi han per tot arreu, pels ajuntaments, per les diputacions, per les autonomies, en el govern central, en els partits polítics... Les rates del meu somni s'aboquen a rosegar-ho tot, amb una voracitat fora de mida, com si el món s'acabara, i abusen tant que acaben arruïnant i conduint el país a la misèria, a l'hecatombe.

Encara que totes les rates són improductives i corruptes, les hi ha de més grosses, que són les que acumulen incessantment autèntiques fortunes, que guarden zelosament fora de tot control, en paradisos fiscals. Aquestes cerquen el concurs d'altres rates, a les quals corrompen amb sobresous, amb obsequis, amb regals... Com les rates són prolífiques i promíscues, han arribat a tot arreu, fins i tot a cal rei del país. Són difícils de caçar, perquè són astutes i tenen recursos i amics fins en l'infern. A més a més, en el meu somni tenen immunitat.

En un país que governen les rates, la moral dominant és la de les rates, i tot s'hi ajusta amb dues vares de mesurar la justícia, la que s'apliquen les rates i la que s'aplica als súbdits, que són els ratolins, com veurem. S'ha establert la màxima cuius regio, eius religio, que vol dir que els súbdits han d'acceptar la moral del qui mana. Així que el país fa fàstic, put a rata i a pixum de rata i està a punt de rebentar. Quin somni més terrible, no?

Els ratolins, que són els súbdits, també roseguen el que poden, però en comparació, res. Fan alguna trampeta en l'IVA, en la declaració de renda, algun treballet en negre... poqueta cosa, en definitiva, però suficient perquè les rates els ho retreguen. La contradicció que viu el país és molt gran, perquè mentre les rates roseguen a l'engròs, els ratolins ho fan a la menuda; mentre les operacions de les rates són de milions d'euros, les dels ratolins no són més que operacions de quatre rals.

Ai, però, els ratolins pagaran la gosadia de voler fer com les rates. Hi ha la gran rata política que ho vigila tot, amb els seus ulls que treuen foc i fan por i les seues dentetes afilades i amenaçadores, que ha proclamat que ai del ratolí que siga sospitós, perquè els seus ratolins inspectors els fotran tant, que ja no els quedarà més ganes de fer cap sisa. Les grans rates pensen que els únics que poden ficar mà a la caixa són elles.

I les poderoses rates calen rateres de tota mena, per a caçar ratolins; a l'inrevés és impossible, que els ratolins cacen les rates. Entre les rateres les hi ha de forats, que el ratolí posa el cap i queda atrapat; les de pega, on els ratolins s'hi enganxen; les de barra de ressort, on al ratolí que hi posa les potetes se li ve el món al damunt i plaf; la ratera elèctrica, on moren electrocutats; les de ratolins vius, on hi entren i ja no poden eixir; i hi ha uns paranys especialment cruels, perquè són verinosos i el ratolí que els tasta mor entre dolors inimaginables.

Els ratolins cauen com a mosques, perquè els ratolins inspectors d'hisenda els dediquen tots els seus esforços. Els ratolins inspectors no persegueixen les rates, sinó els ratolins. I els mateixos ratolins els fan el joc a les rates, sense voler, els pobres. Per exemple, hi ha els ratolins agricultors que, farts que els furten les collites dels camps, demanen a les grans rates que endurisquen la justícia contra els ratolins que els pispen les cebes.

O siga que mentre les grans rates furten els milions descaradament i se'ls enduen a Suïssa, a qui volen perseguir és al ratolí que furta quatre melons. Faig una regla de tres: si 500 quilos de taronges són tres anys de presó per al ratolí, quants anys li pertocaran a la rata que furta 30 milions?

Finalment en el meu somni els pobres ratolins ho tenen ben pelut. Sols poden fer cartes al director, escriure i fer filosofia, manifestar-se, fer escratges. Tot dins d'un ordre i fent un bon ús de la democràcia, els diuen. I a 300 metres de ca la rata xoricera. Em desperte amerat de suor, amb el cor accelerat. Què ha passat, on estic?



diumenge, 7 d’abril del 2013

RECTORS MÉS DORMILEGUES QUE LES MARMOTES

RECTORS MÉS DORMILEGUES QUE LES MARMOTES
Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 d'abril de 2013

Mai visite les esglésies, sinó és per interessos estrictament culturals, com ja he explicat alguna vegada, però tinc molt d'interès a fer-ho i per això em fot moltíssim trobar-me-les tancades. Com la meua curiositat és cultural, folklòrica i lingüística, m'agrada veure altars, pintures, imatges, l'ambientació més alegre o més fúnebre d'unes i altres, quins sants són objecte de veneració en cada cas, quina llengua empren els feligresos i llurs rectors. Si hi entre quan no hi ha culte, puc passejar lentament i anar mirant, sense molestar la beateria; si hi ha culte, amb respecte i un poc d'atenció en tinc suficient per a intuir la mena de capellà que està actuant, si és progre o carca; si canten, es pot calibrar la qualitat de les veus i dels orgues. En qualsevol cas, si fa fred al carrer, s'hi està calentet, i a l'inrevés.

La llàstima, però, és que la major part de les esglésies les trobe tancades, a l'hora que hi vaig, sobre tot si és a primera hora. On estaran els rectors, dormint? Quan jo era escolanet, fa més de seixanta anys, el rector del meu poble començava la primera missa a trenc d'alba, gairebé fosc i com jo era molt voluntariós, l'ajudava. És increïble que ara, amb la poca feina que tenen els rectors, no li dediquen un poc de temps a estar-s'hi per allí, amunt i avall, remirant i endreçant les coses, atenent visites, donant explicacions, confessant beates.

Tothom sap que les esglésies solen tindre objectes artístics, històrics i culturals importants, acumulats al llarg dels anys, i dels segles, que formen part del bagatge cultural dels pobles. A més a més, els béns que acumulen estan relacionats amb la religió i per això crec que és evident que el seu respecte i el seu coneixement podrien prendre-s'ho els rectors com una acció de pastoral, però, pel que es veu, no ho fan.

L'observació la tinc feta i documentada no sols a Silla, que és on visc, sinó als pobles dels entorns on hi vaig de passeig, com Beniparrell, Alcàsser. També ho he comprovat a Llíria, Rafelbunyol, l'Alcúdia, Alboraia, Massamagrell, Rocafort, Burjassot, Godella... on hi he anat amb el metro a passar el matí passejant.

El cas de Silla, per exemple, és de nota alta, perquè en un rocambolesc camí de Santiago (de València a Madrid, passant per la Manxa...), arribats a Silla, s'aconsella visitar i contemplar les magnífiques pintures al fresc de Vicent López que hi ha a l'església. Els pobres i incauts peregrins es queden com fava, perquè l'església sempre està tancada, així com la Torre i el Museu, que també són recomanats de visitar. Jo sóc testimoni del que dic. Per altra banda, qualsevol ciutadà que vulga ensenyar el seu poble a llurs visites no pot fer-ho, sinó aprofita que el rector tinga alguna cerimònia i s'hi colen de matute.

Fa uns dies he tornat a Palma de Mallorca, concretament a l'església de Sant Francesc. Hi tinc predilecció pel fet que allí hi sojornen els ossos del beat Ramon Llull, a l'espera que algun dia el nomenen sant, o que vinga la fi del món. Jo, quan he pogut entrar-hi, sempre hi he dipositat un euro per a contribuir a la causa, com diu la caixeta de les almoines. Diumenge passat mateix, dia ben assenyalat perquè era la Pasqua, trobí l'església tancada, a les vuit del matí, amb el sol ja fora, i també em quedí com fava, com els pelegrins de Silla. Així mateix ho estaven la propera església de santa Eulària, i la dels jesuïtes de Mont-Sió. Més tard, de la part forana, puc donar testimoni de les esglésies de Santa Maria, d'Alaró i d'Orient, que tampoc puguí visitar. Quina vergonya, pensí; això és que anit, després de la missa de Glòria, els rectors se n'anaren de festa.

Les excepcions, i vull remarcar-les, foren les monges de santa Clara, que des de les 7 del matí o abans ja s'havien posat a la feina, cantant sense parar amb les seues veus dolces i gregorianes. Vaig llegir en un full informatiu, que s'hi estarien fins a la nit, sense deixar de cantar les glòries del Senyor. Molt bé, pensí, aquestes mongetes si que es guanyen la sopa que es mengen, però els altres, franciscans inclosos, rai que no. No m'hi vaig poder quedar molta estona, malgrat que m'entrava un sopor celestial. Com les mongetes cantaven en castellà, anar-me'n no em costà tant. Si ho hagueren fet en llatí o en català no me n'hauria pogut resistir.

L'altra excepció fou la dels caputxins, on un rector jove de barbeta ben retallada feia missa en català, molt ben dita; la gent li responia, i també ho feia molt bé. Mirí els altars i m'estranyà que no hi havia cap altar dedicat a sant Sebastià, que és el patró de la ciutat i s'hi troba per tot arreu. Tots els altars eren dedicats a sants franciscans i caputxins, o siga que molt d'hàbit i poca carn, que és, precisament, el que ofereix el sant masoquista de manera torbadora. Una altra nota és que entre la parròquia hi havia dues dones de color, que empraven un català perfecte.

Crec que l'església s'hauria de plantejar seriosament posar a disposició de tothom unes hores fixes, segures i profitoses al llarg del dia i obrir les portes a les visites de veïns, de visitants i de turistes. És el mínim que se'ls pot exigir, ja que aquests béns no poden ser privatius de l'església catòlica, sinó patrimoni de tot el poble. Els rectors, que tenen el privilegi del seu usdefruit, haurien d'entendre-ho i compartir-los. Això o que paguen l'IBI i els impostos, o que els els confisquen.

Ara més que mai, quan cada dia la gent passa més de les religions, si els rectors volen assegurar-se i perpetuar-se al front de tots els tresors que han acumulat al llarg dels segles, haurien d'acceptar unes mínimes condicions, que són les que jo propose. És evident que si el clero continuen creient-se els amos absoluts d'uns béns que han acumulat amb el concurs del poble, de vegades amb enganys i promeses celestials, la cosa, al final, se'ls acabarà tornant a la contra.

El tema és profundament polític i caldria que se solucionara de manera assenyada, però em tem que, com en tants altres casos, i lamentablement, els polítics de l'estat miserable que és Espanya, la cagaran. Són molts segles de perversió, d'abús, de submissió i de por a donar la cara, que no tenen fàcil solució. A veure si ara que faran fora el carca de Rouco i que el nou Papa ha anunciat que van a canviar tant, a veure si ara els entra l'enteniment.



dijous, 4 d’abril del 2013

EL "FRENTE DE JUVENTUDES DEL PP" I L'ESCRATGE

EL "FRENTE DE JUVENTUDES" DEL PP I L'ESCRATGE
Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 d'abril de 2013

Els joves cadells del PP de Castelló volen aplicar les metodologies feixistes que empraven els seus predecessors, quan els franquistes eren els putos amos de tot l'Estat. Concretament volen que els xiquets i les xiquetes es convertisquen en delators, denunciant els mestres que els parlen de política. L'única política, deuen pensar, és la nostra i viva Espanya!

No cal que tornem a repetir el que han dit, al respecte, els sindicats, les associacions de pares i mares d'alumnes, els diversos col·lectius pedagògics, els claustres... Estem d'acord! La proposta d'aquesta gent és menyspreable i antidemocràtica, tant com ho són els joves populars que l'han formulada i els seus mentors. Per tant, encara que la proposta és perillosa, caldrà confiar en el sentit comú de tot el col·lectiu escolar, ja que ells no tenen ni idea de la burrada que han dit. La idea no és d'ells, sinó d'altres.

Perquè aquestes criatures tan retorçudes i d'idees tan perilloses, les han covades i han estat adoctrinades en escoles concertades d'ideari reaccionari, en centres religiosos subvencionats, en associacions de formació ideològica. Com tot això es nodreix amb els nostres diners, això ens hauria de fer pensar si la societat, si tots nosaltres no estem en bàbia.

Per altra banda, com en aquest Estat, les idees neonazis i les proclames antidemocràtiques poden circular lliurement, no és d'estranyar que es donen situacions com la que s'ha plantejat a Castelló de la Plana. Precisament, el que passa ací és impensable en altres països del nostre entorn, per exemple a Alemanya. Allí, diuen, els remordiments de consciència i la necessitat de demostrar que allò de Hitler no eren ells, els obliguen a ser taxatius amb aquestes coses, perquè quede patent que els alemanys ja no són feixistes. A Espanya, però, que també hem tingut un “passat” feixista de què avergonyir-nos, amb Franco, pel que es veu ningú no sent tanta necessitat a desmarcar-se, sinó al contrari, com es veu.

Posar fre al reviscolament del fenomen feixista hauria d'haver estat una prioritat per als partits i per als governs socialistes i nacionalistes. No sé per quins temors tan absurds, ni per quin concepte més beat de la democràcia, no van deixar fora de les institucions i de la legalitat tot allò que significava feixisme. Crec que fou un error, no haver trencat radicalment amb el franquisme quan tocava, la monarquia franquista inclosa.

Així que la història de la transició ha estat un frau, perquè aquella gent ha continuat actuant amb impunitat, mantenint les prerrogatives, les idees i les fortunes que amassaren a l'ombra del dictador; i procreant-se, que és el pitjor. Franco presumia d'haver-ho deixat tot lligat i ben lligat.

Ara, aquests cadells populars de Castelló, són de la doctrina única i de la consigna del dia, o siga, del movimiento, pretenen, com abans, que els mestres ensenyen exactament el que ells volen que ensenyen i, en cas contrari, que denuncien els mestres no adictos al régimen.

Ben mirat, el que pretén aquest frente de juventudes és aplicar la doctrina del ministre Wert, que és l'autor del projecte d'obligar tots els ensenyants a ensenyar el que ell vol que ensenyen, i no cap altra cosa, o siga la doctrina oficial del règim. Wert encara no ha parlat d'induir els xiquets i les xiquetes a denunciar els mestres demòcrates, com proposen a Castelló, però ho farà.

En el PP està aflorant tota la mala llet d'aquesta gentussa. Curiosament, ho fan quan els convindria més estar-se quiets, perquè de tan emmerdats com estan per la corrupció són el punt de mira de tot el món. Però, com ho fan perquè estan dels nervis que rebenten, no calculen bé l'abast de les barbaritats que proposen. Es creien autoritzats a fer-ne tantes com volien i la gent s'ha rebel·lat, com li ha passat a la Cospedal amb el tema del tancament de les atencions sanitàries.

I la gent ha arribat en un punt que els afectats pels desnonaments, per exemple, han posat en pràctica l'escratge, que és una pràctica pacífica d'autodefensa del poble. A la primera, als populars els ha entrat un patatús. Es tracta d'un mot argentí que, segons el Diccionario del habla de los argentinos, vol dir “denúncia popular en contra de persones acusades de violacions als drets humans o de corrupció, que es realitza mitjançant actes com segudes, càntics o pintades, front als seus domicilis particulars o en llocs públics”.

Aquest mot no l'he trobat al diccionari de l'Acadèmia Espanyola, encara que l'edició que tinc i gràcies, és la de 1992. Per descomptat, tampoc l'he vist en cap diccionari català i per tant m'he atrevit a inventar la grafia: escratge. Que s'espavilen uns i altres, i que l'incloguen, perquè el mot va a fer fortuna.

S'escandalitzen i s'espanten pel mètode de protesta escratge i el comparem al de la kale borroka, evidentment amb molt mala fe, perquè són termes distints, els objectius són distints i en el cas de l'escratge no hi ha violència, com la pot haver en el mètode basc, especialment si la policia no va molt fina. El que els passa és que tenen mala consciència, perquè saben que els qui practiquen l'escratge ho fan “contra les persones acusades de violacions als drets humans o de corrupció”. Jo crec que els qui tinguen la consciència tranquil·la no han de témer res.

Finalment vull dir que aquest mètode és molt més innocu que el que proposen els cadells del PP de Castelló, per a delatar els mestres que parlen de política. Els de l'escratge actuen a cara descoberta i a la llum del dia, mentre que el que pretenen els del PP és que els escolars siguen uns delators, que actuen a les fosques. No hi ha comparació possible. Com diu un refrany espanyol, supose que també argentí, “quién algo teme, algo debe”.