diumenge, 26 de maig del 2013

L'AZNAR TÉ UN MORRO QUE SE'L XAFA

L'AZNAR TÉ UN MORRO QUE SE'L XAFA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de maig de 2013

Quan Aznar duia bigoti ja em semblava tenebrós (com advertia Alfonso Guerra, a qui no li feren prou de cas, per cert). Fou capaç de posar-nos en la guerra de l'Iraq, fent costat a les mentides de Bush. Amb ell triomfà la bombolla de la construcció, i de la inflació bancària, és a dir, que la corrupció prengué volada. I amb ell començaren a fer de xoriços els de la trama Gürtel, amics seus, a posar mà als calaixos de l'Administració. Ara que s'ha afaitat el bigoti i que vol tornar a la política directa, crec que resulta encara més tenebrós.

Això del morro se m'ha acudit veient-lo a la tele, en la famosa entrevista del dimecres passat, i perquè ací diem tindre un morro que se'l xafa com a sinònim de cara dura. A la plaça comentem el cas, que és el tema de totes les tertúlies i converses del país. Pep, un simpàtic jubilat i poeta, que se'ns ha afegit a la tertúlia, agafa un paper i improvisa uns versos: “Té un morro que se'l xafa i ens dugué a la guerra d'Iraq, perquè de Bush era el manyac, i allò fou la gran estafa. El desastre de la construcció, el Gürtel i la corrupció, és l'herència que ens deixà i ara vol donar lliçons. Ja està bé de fer la mà i de tocar-nos els collons”. A Pep els versos li surten com a Virgili i l'aplaudim. Miquel Àngel porta una altra ronda.

Sense abandonar el tema d'Aznar i havent arribat ràpidament a la conclusió que la ja famosa entrevista havia estat absurda i burra, parlem dels motius que l'han impulsat a fer el que ha fet. Pràcticament tots pensem el mateix: és un milhomes ridícul que està espantat perquè la merda del Gürtel l'embruta i Rajoy no fa res per a evitar-ho i està rabiós. Algú demana què vol dir que Aznar era el manyac de Bush, segons els versos de Pep. Un manyac és un “manso”, per tant Aznar era com el “manso” de Bush; a més a més, manyac rima amb l'Iraq.

El que li faltava al Rajoy, diu Juanvi, és que també li fotera una punyalada l'Aznar; si no en tenia prou amb l'Esperança Aguirre, ara nyaca. Estos acabaran matant-se entre ells, com li passà a Adolfo Suàrez amb la UCD. I la corrupció? Aquest si que és el tema que més preocupa a la gent, després del de l'atur, segons diuen les enquestes. La conversa hi deriva.

Doncs el cas d'Urdangarín i la infanta va endavant i ara també cauran la Rita i el Camps, diu Lluís; la tertúlia s'anima, perquè tothom és molt republicà. I què se sap de les investigacions sobre la campanya electoral que pagà la trama Gürtel a Silla? Dos regidors que ens acompanyen, callen; un d'ells es justifica dient que això ja isqué en un Ple. I què? Res.

Jo crec que aviat s'implantarà la República, diu Pep, tancant els ullets i somiant. Diu que ha fet uns versos: La infanta està trista, què li passa a la infanta? Que un jutge progressista ha tirat de la manta. També li n'ha dedicats a Cotino, a Blasco, a l'alcaldessa. Quedem que ens els ha de portar, aquests versets. I si els publiquem?, suggereix l'Àngel.

Parlem de la crisi. Enric diu que aquest Estat dóna tanta pena, amb tanta gent involucrada en saquejar la hisenda pública, que el que volen és fer servir la crisi per a tapar els seus forats. No és una crisi, és una estafa, cridaven l'altre dia els manifestants indignats.

Una cosa crida l'atenció i és el silenci que guarda la Conferència Episcopal sobre la corrupció, comenta Xavier. Ells, que també estan involucrats en la visita del Papa, es posen amb tot el que volen, com el tema de l'avortament, donant faltes i bones i pontificant, i sobre la conducta absolutament irregular dels xoriços mea culpa mea culpa, callen... És que els beatos van molt a missa, i els del PP ho són, diu Júlia, però són falsos i hipòcrites.

És clar que el que volen els bisbes és pressionar el govern per aconseguir a la força l'ensenyament religiós. No sols volen que la religió torne a ser una assignatura, i que compte per a treure la nota mitjana per a les beques, és que han dit que volen que en totes les assignatures s'aprofite per a introduir la idea religiosa. I la Júlia, que és mestra, comença a fer una llista: en Biologia atacaran l'evolucionisme de Darwin; en Dibuix Artístic els estudiants pintaran santets i marededéus; en Història, ja no té dic, n'hi haurà de tot; en Literatura, els xiquets llegiran llibres amb el nihil obstat...

Ens riem per no plorar. La cosa no va de bromes i Wert és un obsés capaç de tot. Actua com un general de la Legión: ordeno y mando y arriba Espanya, diu l'Albert. Sabeu que l'actuació del jutge argentí contra els crims del franquisme va endavant? Com el dia allarga, la tertúlia també, encara que es fa l'hora de sopar.



L'ESTELLAOR SE'N VOL ANAR A CASA

L'ESTELLAOR SE'N VOL ANAR A CASA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 de maig de 2013

Des d'un temps cap ací, Pepe Alapont l'estellaor m'anuncia que se'n va casa, que s'ho deixa tot i que ja s'ho faran, perquè està fart que l'enganyen; em diu que altres membres del Consell Agrari pensen el mateix. Sempre que m'ho diu, tremole. Què serà del Consell Agrari, sense l'estellaor?

Ja se sap que participar en la política pot deixar records amargs, especialment a qui s'hi dedica vocacionalment i no per interessos personals. Ho porta la feina, ja que no es pot satisfer a tot i la gent és molt desagraïda. D'acord. Però també pot passar a l'inrevés i deixar el regust de les coses ben fetes, d'alguna cosa en especial.

En el meu cas, la gestió que més satisfacció m'ha produït és la que vaig poder fer per l'agricultura i els llauradors de Silla. Però, com no vaig estar a soles, sinó acompanyat, des del primer moment per Pepe Alapont, és per això que em preocupa i lamente profundament el cabreig que manifesta relacionat amb la política agrària municipal.

L'estellaor en tot moment, des que acordàrem una estratègia per a obligar l'ajuntament a convocar eleccions per al Consell Agrari, ha estat la peça clau de totes les iniciatives relacionades amb el camp; és a dir que, en tot moment, hem col·laborat estretament els dos, fins i tot quan hem mantingut desacords.

Com l'estellaor és un líder reconegut pels llauradors, puc afirmar que sense ell no hi haurà cap política agrària a Silla. Per tant, els qui ens estimem la professió, fins i tot des de fora, com és el meu cas, lamentem profundament que la situació política local estiga sent tan adversa, com per a irritar i fer anar-se'n a casa aquest personatge insubstituïble que és Alapont.

No vull fer el seu panegíric, perquè no ve al cas i perquè és massa conegut i ara mateix prematur, perquè a l'estellaor encara li queda corda i obligacions a què acudir, per exemple com a president local de la Séquia Reial del Xúquer. El que vull és reflexionar i fer reflexionar els polítics municipals sobre la situació del camp i la manca de previsions per al seu manteniment. Aquest és precisament el motiu del neguit de l'estellaor.

Com ja he comentat altres vegades i ahir mateix ens recordava la premsa, la situació de Silla, econòmicament parlant, és de fallida total, així que no podem fer-nos cap projecte d'inversió; d'acord. Però, i el manteniment de camins, sèquies i sequiols? I el de la guarderia i policia rural? I les campanyes fitosanitàries?... Si no ha d'haver pressupost per a res d'això, naturalment l'estellaor té raó en prendre-s'ho tan a pit.

Encara que no es coneix el pressupost, perquè el govern municipal no l'ha fet ni aprovat, l'estellaor ja sap que els llauradors no van a veure ni un euro. N'hi haurà per a festes i saraos (la incògnita són els bous), per als sous dels polítics i alts funcionaris..., però no per al camp.

Les partides destinades al camp solen ser modestes i moltes d'elles van a càrrec de subvencions externes de la Diputació i de la Conselleria, principalment. Tampoc aquestes institucions van a destinar ni un cèntim a Silla? Què s'ha fet de tantes promeses electorals, de tant de castell a l'aire?

L'estellaor té, doncs, motius més que suficients per a mostrar-se tan contrariat, perquè res del que li prometeren i ell a la seua vegada prometé, fiant-se del PP, va a complir-se. I Pepe Alapont no és un home a qui li agrade quedar en ridícul. Com està demostrant en la gestió de la Séquia Reial del Xúquer, compleix tot el que promet i es compromet sols en allò que pot fer.

Precisament la Séquia, des que la presideix l'estellaor, és l'única administració que té els comptes sanejats i amb superàvit, i l'única que no està en la penúria com l'ajuntament. L'estellaor ha demostrat que sap gestionar i, per tant, pot criticar amb la cara ben alta tots els polítics de Silla, incloent-me a mi quan era l'alcalde.

Jo llance la idea als regidors i a l'alcalde perquè tinguen en compte que no poden deixar abandonat el camp i que els pressupostos que finalment puguen aprovar, contemplen les atencions necessàries que demane el Consell Agrari. I els propose que demanen a Pepe Alapont que no abandone, precisament ara que és quan més falta farà.

Tots sabem quina és la situació econòmica, però com vaig escriure el dia 2 de maig, administrar la misèria també és governar. Tenim el que tenim i podrem fer el que podrem, però, com no hi haurà per a tot, caldrà prioritzar i per tant, si es tracta d'ajustar-se al que realment es té, el camp (el Consell Agrari) també sabrà fer-ho, responsablement, amb l'estellaor al cap.



dilluns, 20 de maig del 2013

WERT VENÇ EL PRIMER ASSALT I BLASCO TÉ LA CORDA AL COLL

WERT VENÇ EL PRIMER ASSALT I BLASCO TÉ LA CORDA AL COLL
Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de maig de 2013

Wert ja ha vençut el primer assalt del combat que manté contra el món educatiu, contra el progrés i contra la intel·ligència, amb la seua llei de reforma educativa. Aquest assalt el tenia fàcil, perquè depenia de l'aprovació del govern central. El segon assalt el lliurarà al Congrés, on el PP té majoria absoluta, i també el guanyarà. Els assalts següents confie que els perdrà: el que es lliurarà al ring del Constitucional i el que es lliurarà a Europa. Però, sobre tot, perdrà els combats que es lliuraran a les aules, als centres escolars i al carrer.

Totes les lleis imposades antidemocràticament acaben fracassant, i això és el que li passarà a aquesta. A més a més, com envaeix competències estatutàries, algunes autonomies s'oposaran de valent, especialment Catalunya i Euskadi. I per descomptat, ho faran els ensenyants que no siguen obtusos, i les associacions de pares.

Així que, malgrat que la llei compte amb les benediccions de l'església, res, acabarà a la merda, i encara que envien la Guàrdia Civil a les aules. Per què ho sé? Doncs per experiència; la història ens donarà la raó i Wert passarà a formar part de la nòmina dels personatges més ignominiosos.

Què guanyen, doncs, forçant les coses, i intentant retornar-nos als anys de la caverna? Què pensen que governaran eternament? És una cosa que haurien de rumiar, perquè ara tenen la paella pel mànec, gràcies a les majories amb què compten a les institucions, però això se'ls acabarà, perquè el temps passa volant i d'ací a no res hi haurà eleccions.

Per a compensar un poc el disgust que ens ha produït el ministre troll, dit el Wert, la seua obcecació, la seua estúpida bajanada de llei, tenim per altra part que a l'ex-conseller Blasco li ha arribat l'hora, com als pocs els arriba el dia de sant Martí i li van a iniciar el judici oral, acusat de prevaricació i malversació de diners públics i no sé de quines coses més. Un altre que es creia infal·lible, com Wert.

Aquest cas, però, com es tracta del desviament de diners públics, nostres, que estaven destinats a ajudes al tercer món i que Blasco i la gent se'ls ha papat, la indignació que ens produeix és encara major. Quins cors més durs i quines males entranyes! Furtar els diners dels pobres!

Així que estem vivint unes situacions que creiem superades, que les havíem vistes, impotents, entre les oligarquies franquistes i entre els ministres més feixistes de la dictadura. Ara, però, quan ja pensàvem que eren coses del passat, de sobte han reaparegut, com si es tractara de fantasmes. Jo en algun moment he escrit que tota aquesta gent, que ocupen els noticiaris cada dia amb les seues malifetes, són reencarnacions d'esperits franquistes.

Tenim la possibilitat de no desmaiar i de fer-hi front, que no és poca cosa. I en aquesta situació crec sincerament que tenim el dret a defensar-nos dels atacs de Wert amb totes les armes. Els carrers han de continuar bullint, amb manifestacions i escarnis (continue preferint escratges), però sobre tot a les aules, des d'on els ensenyants han d'explicar, sense pèls a la llengua, com són d'injustes les barbaritats que vol el ministre troll Wert.

I a les aules escolars s'ha d'explicar com és d'immoral tot l'assumpte de Blasco i la seua rècula de xoriços. I s'ha d'explicar les raons per les quals en un estat aconfessional no es pot imposar la religió com assignatura. I s'ha de continuar practicant la immersió lingüística i l'ensenyament de la llengua pròpia, per damunt de l'oficial o castellana.

O siga, que ja que Wert vol polititzar l'escola, ho hem de fer, però no com ell vol, sinó com nosaltres creiem més correcte, just i democràtic. La situació és la mateixa que la de la dictadura, en temps de Franco. Ara hem de veure qui pot més i confiar que guanyarem nosaltres.

I ja que la justícia ha decidit encausar Blasco i la seua companyia de pinxos i dur-los davant del jutge, hem de posar molta atenció perquè no se'n surten ben parats. De la mateixa manera que en tots els casos de corrupció, de males pràctiques i d'abusos de poder: Gürtel, Fabra, metro de València, CAM, Brugal, Emarsa, Torrevella...

Berenant amb Jesús Escorihuela i Xavier Cunyat ho comentàvem. I ens fèiem una pregunta: tornaran mai els diners que han furtat tota aquesta gent? Jesús creu que sí, Xavi també. Jo, com molta gent, pense que no i que, com digué aquell alcalde andalús (Pacheco?), la justícia és una conya (cachondeo en llengua andalusa).

La llengua ens preocupa especialment als tres. Algú comenta que el poble de Duran i Lleida, de la Franja de Ponent, Alcampell (la Llitera) ha estat el primer a rebutjar que el govern aragonès haja rebatejat el català com el lapao. Jo manifeste la meua satisfacció perquè el Real Madrid no haja guanyat la Copa del Rei, “encara que m'hauria agradat que hagueren perdut els dos i que el rei haguera tingut diarrea”; aquesta vegada els espectadors no xiularen l'himne espanyol, “i si hagueren entonat el Cara al Sol l'haurien cantat...”, dic jo.

En resum, que fa bon oratge, els xiquets prenen la primera comunió, Blasco anirà a la garjola, el troll insistirà a fer maldats, però fracassarà... És la vida.





diumenge, 12 de maig del 2013

QUINA WERTGONYA

QUINA WERTGONYA
Article publicat a el Punt/Avui el dia º2 de maig de 2013

Estic a Mallorca i m'afegisc, evidentment, a la manifestació contra el troll Wert, o siga contra la llei d'aquest absurd ministre de Rajoy, dedicat als temes de l'Educació, malgrat que sembla que no en té, d'educació, ni de crisma.

El clamor popular contra les mesures retrògrades i cavernícoles que tracta d'imposar aquest energumen personatge són de tal magnitud que si Rajoy no l'obliga a rectificar demostrarà no tenir el sentit de la responsabilitat que tant li agrada atribuir-se, sinó que tot al contrari, demostrarà ser un insensat.

La llei Wert és com un engendro de Satanàs i el mateix ministre probablement també el podem qualificar, i que Satanàs em perdone. Per què la llei és un engendro? Perquè no pot ser més lesiva per a l'educació pública, ja que planteja augmentar el nombre d'alumnes per aula, disminuir el nombre d'ensenyants, la desatenció dels alumnes amb dificultats... Contràriament, augmenta els ajuts a l'ensenyament privat o de classe.

I la llei pretén retornar a la separació dels escolars per sexe, limitar la llibertat d'expressió dels professors, dels estudiants i de la comunitat educativa, prescindir del diàleg i del consens amb els sectors implicats... En definitiva és una llei que imposa la política de la por. Ni els pitjors ministres de Franco s'haurien atrevit a tant!

Una part important de la salvatge proposta de Wert té a veure amb les llengües altres que la castellana, que seran reduïdes a les mínimes expressions. La llei envaeix competències estatutàries sense cap mirament ni respecte i elimina els programes d'immersió lingüística que han donat tants bons resultats allà on s'han aplicat.

La de Wert la podem considerar com una més de les lleis de persecució lingüística contra la llengua catalana que s'han dictat des que al segle XVII començaren a fotre'ns els Borbons. Segurament, però, aquesta és més cruel que ninguna de les anteriors, perquè ara havíem recuperades algunes esperances amb tot això de les autonomies i aquestes conquestes, que són els nostres drets, ens les vol conculcar i reduir el tal Wert. Fins i tot la seua llei és més cruel que les disposicions lingüicides de l'etapa franquista.

Els milers de ciutadans que ens manifestàrem pels carrers de Palma el dia 9, teníem totalment assumit que la reivindicació de la llengua, la seua defensa, era tan vital per a nosaltres com la reivindicació de l'ensenyament públic i de qualitat... Tot anava plegat.

Per això mateix, els milers de participants en la manifestació tinguérem el mateix interès a escridassar, a fer un escarni (jo preferesc dir escratge), quan passàvem davant del Círculo Balear, pel carrer de sant Miquel, i cridàvem “A Mallorca en català” i altres eslògans recriminatoris.

Aquesta gent del Círculo Balear, com a València els l'Acadèmia i Lo Rat Penat, tenen la mateixa missió històrica: acabar amb la llengua catalana a les Illes i al País Valencià, respectivament. Una cosa pareguda és la que ha protagonitzat a l'Aragó el mateix govern que s'ha tret de la màniga que a la Franja no parlen català sinó Lapao.

En els tres casos es tracta de la mateixa gent i de la mateixa ideologia i comparteixen les mateixes estratègies i finalment treballen amb el mateix objectiu d'imposar la llengua castellana al nostre poble.

Quina casualitat que Bauzà a Mallorca, o Fabra a València, o la Rudi a Saragossa, coincidisquen amb aquesta gent blavera i botiflera, i siguen ells mateixos uns botiflers i uns blavers. Tots ells també coincideixen a parlar únicament en castellà: són uns espanyolistes integrals i fora bromes.

Em fixí en la divisa que lluu en la façana el Círculo Balear: indivisa manent (els qui no es divideixen romanen). És la mateixa divisa dels col·legis de La Salle, mira si han suat poc. Què volen manifestar aquests individus? Què tots els espanyolistes han de fer el mateix contra nosaltres, perjudicar-nos i arrossegar-nos i que si no es divideixen, romandran?

També podem fer la lectura de cara a nosaltres, em deia una jove valenciana, professora de català en un institut de Ciutat i podríem traduir-ho per: si valencians, balears i frangetins no ens dividim dels catalans, romandrem!

Els joves manifestants continuaven escridassant. Les pancartes que havien confeccionat eren autèntiques representacions del sentiment de, cada dia més, la ciutadania. “A l'hora de retallar, pels polítics hem de començar”, fantàstic. “Més val un dia sense sou que una vida sense drets”, deia una altra pancarta que portaven uns joves mestres, alguns en l'atur.

Passem uns mals temps. Ens foten i se'n riuen (el cas del Metro de València i de l'actuació descarada de Cotino¸o els robatoris dels diners públics destinats al tercer món de la gent de Blasco...). Ara el tema de la llengua. Estem en guerra, ens l'han declarada.



diumenge, 5 de maig del 2013

DIES DE IRA I DE DECLARACIÓ DE LA RENDA

DIES DE IRA I DE DECLARACIÓ DE LA RENDA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de maig de 2013

No sé per quina estranya raó, quan pense en la declaració de la renda em ve a la memòria el dies irae, dies illa que cantaven en els soterrars, quan érem criatures. Eren unes estrofes terrorífiques, de la fi del món, del judici final i de la condemna dels pecadors: un dia de ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la. Quin espant es produirà quan el jutge vindrà a aclarir-ho estrictament tot. Evidentment, són dues coses, la declaració de renda i la fi del món, que no tenen res a veure i per això no m'explique perquè, aquests dies, em venen al cap aquells versos gregorians.

Aquesta inconscient relació entre la ira i la declaració de renda també la faig automàticament quan prepare els encreuats que publique diàriament al Levante de València. Veig que he escrit, en els darrers que he fet: violenta irritació a l'hora de fer la declaració de renda. La resposta és: ira.

Pense que no és raonable aquesta associació d'idees. La declaració de la renda hauria de ser un procés alegre i de concòrdia social, ja que hisenda som tots, com deia un eslògan del ministeri que feien ja fa molt de temps. Ara el ministeri ja no tracta d'injectar-nos missatges de confiança i de socialització com aquells, segurament perquè no tenen la consciència tranquil·la o els fa un poc de vergonya, amb tota la corrupció que està aflorant d'evasió de capitals, de blanqueig de diners, de sobresous inconfessables.

Evidentment, ells saben que hisenda no som tots, perquè els qui més tenen, com ells, que haurien de donar exemple, no paguen, o paguen poc. És, per exemple, el cas dels furtamantes dels capellans. Ells tampoc insisteixen massa perquè els destinem cap aportació en la declaració, ja que saben que amb tot el que s'ha dit, encara que poc, sobre els seus privilegis, sobre tot perquè no paguen impostos dels enormes béns que tenen acumulats, demostrarien tindre menys vergonya encara si s'atreviren a pidolar-nos res.

Vivim una crisi terrible i quan veiem que qui l'estem suportant som els treballadors i petites empreses, els jubilats i els funcionaris, i quan veiem la quantitat d'aturats i de famílies en la misèria o a la vora, és natural que ens indignem, però encara més quan veiem amb quina alegria els polítics, sobre tot alguns, cobren sous i dobles sous multimilionaris, o els banquers. M'explique, doncs, que ens irritem i que ens domine la ira i que em viga al cap el dies irae. La situació és tremenda!

I ho és tant que el veïnat està disposat a castigar els responsables, que creu que són els dos grans partits i la banca. Les enquestes van per eixe camí, i el PP baixa en picat mentre el PSOE no alça el vol. Crec, a més a més, que si en les enquestes del Cis preguntaren sobre la banca, les respostes també serien aclaparadores: ningú confiem en la banca. Si preguntaren: vosté, si poguera, trauria els diners del banc i se'ls guardaria en casa, com abans? Tothom diria que sí.

Mentrestant, i mentre arriba la fi del món com cantaven en el dies irae, crec que la societat està covant una resposta contundent a la situació. Jo dic el mateix que el president càntabre, Revilla: se n'està preparant una de ben grossa. Tot això dels escarnis contra els polítics és tan sols un tast (per cert que a mi m'agrada més la catalanització de l'escrache argentí, que jo veig convertit en escratge).

Fa uns dies veia una interessant pel·lícula sobre el dictador Trujillo i em cridà l'atenció que un ciutadà de la burgesia, que participava en la preparació d'un atemptat per a acabar amb el dictador, li demanà al bisbe si Déu el perdonaria. El bisbe el féu llegir, en un llibre de sant Tomàs, que eliminar la bèstia que oprimeix el poble és un acte just, i hi ha un dret a matar-lo. A Trujillo, per cert, no li feren un escarni, sinó que el mataren a trets una nit que anava a follar-se alguna criatura que, com era habitual a Santo Domingo, li tenien preparada perquè li fera l'honor (textualment).

El bé comú és just i tothom hem de participar-hi a la seua consecució, per exemple fent bé les declaracions de renda, però els polítics i banquers que posen per davant els seus interessos particulars, el seu bé privat, són la bèstia que deia sant Tomàs, i no tenen dret a fer el que fan, així que, a les barricades!

I vull cloure aquesta columna amb una reflexió sobre l'abundància i la reiteració de tertúlies d'opinadors en els mitjans de comunicació. Com els tertulians cobren un sobresou per dir cada dia el mateix i com en totes les tertúlies es diuen les mateixes coses i la gent comença a donar símptomes de cansament, jo proposaria reduir-les i eliminar els tertulians que sols intervenen per a justificar el govern i que, com algun director de diari, ja tenen la seua trona per a fer-ho.

El que cal és que el veïnat estem informats i en aquest sentit és admirable el treball que estan fent els periodistes, però els opinadors a sou no són tan necessaris, sobre tot els qui cerquen un sobresou per participar-hi i, damunt, no saben ni parlar, ja que hi ha moments que allò es transforma en un guirigall, especialment si algun moderador no sap fer la seua feina. Altra cosa és la participació puntual d'alguns experts, que em sembla molt bé per tal d'aclarir alguna qüestió, o el periodisme de Jordi Èvole, que també aplaudisc.



dijous, 2 de maig del 2013

ADMINISTRAR LA MISÈRIA TAMBÉ ÉS GOVERNAR

ADMINISTRAR LA MISÈRIA TAMBÉ ÉS GOVERNAR
Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 de maig de 2013

Definitivament, a Silla no tindrem pressupost de 2013, al menys per ara. Ha fallat tot, totes les càbales, totes les gestions a Madrid, fins i tot ha fallat l'esperança que Montoro finalment no ens deixaria tirats, segons em deia l'alcalde Serafín. Res, ha fallat tot: cap ni una de les gestions polítiques han commogut el govern del Partit Popular. Així que, com no tenim ni un duro, la fallida de l'ajuntament és total.

L'actual govern municipal també és, per altra banda, feble i insegur; no perquè li falte un regidor per a la majoria, perquè també es pot governar en minoria, si se sap. És feble i insegur perquè els populars han estat incapaços d'arribar a cap pacte amb cap dels cinc altres partits presents en el consistori.

De manera que, sense diners i en minoria, l'actual govern no pot tirar endavant, cosa que repercuteix en els ciutadans. Un poble que no tinga la garantia que dóna un govern segur, és un poble que està perdut. I com els ciutadans votaren perquè els governaren, ara tenen el dret a exigir responsabilitats als seus representants per a tirar endavant, com a mínim.

Silla no votà a un partit, sinó a sis i el més votat, el PP, havia d'haver arribat a un pacte per aconseguir formar un govern amb nou regidors, i encara no ho ha fet. El veïnat sempre voten els candidats que creuen que els representarà millor en el govern del poble, per tant no és comprensible que arribats a l'hora de la veritat aquests no complisquen amb l'obligació de governar el poble, segons prometeren.

La pregunta que es pot fer cada partit és que en les actuals circumstàncies no queda gens de marge per a fer res, i tenen raó. Però governar no és sols fer-ho quan hi ha abundància, perquè així és molt fàcil, governar també és fer-ho en les circumstàncies més adverses, com les d'ara. Administrar la misèria és difícil, però els bons polítics demostren que ho són en les circumstàncies difícils i, per altra banda, administrar la misèria també és governar.

A mi m'han preguntat veïns de diversos colors polítics què es pot fer en les actuals circumstàncies; ho repeteixen cada vegada que apareix una notícia negativa sobre el nostre ajuntament. La meua resposta sempre és la mateixa, la que acabe de dir: que algun partit ha de pactar amb el PP, perquè el poble s'ha de governar.

És evident que pactar, en aquestes circumstàncies, és com carregar amb un mort, i sembla just que qui no té cap responsabilitat no vulga compromisos.  Però en la situació a què hem arribat, tots tenim la nostra responsabilitat i cal afrontar-la, perquè qui no té cap culpa és el veïnat, que espera que, siga qui siga, que es governe bé, cosa que prometeren els sis partits.

I tu què faries, si hagueres de pactar, em preguntava una càndida i simpàtica veïna, segurament votant del PP? Doncs, mira, Pepica, jo ja signí dos pactes, de quatre anys cadascun, amb el PP, UV i EU; jo representava el Bloc; fins i tot arribí a ser l'alcalde. Li anà malament a Silla? Ella em diu que no. Aleshores, era més difícil un pacte entre quatre que ara entre dos. És qüestió de tenir bona voluntat. I de fer bé el pacte, evidentment.

Per exemple, li dic a Pepica, un pacte entre el partit major, el PP, i un dels quatre partits de centre-esquerra, podria significar tres coses per a Silla: tindre un govern fort; decantar la política municipal, i les retallades, a no perjudicar les polítiques socials, culturals i educatives; evitar les despeses en coses prescindibles, com les de festes i saraus, en les despeses de representació i sous dels polítics i alts funcionaris.

Pepica ho entén, i em diu que sí, que no calen bous i que qui vulga festa que se la pague. També entén perfectament que els polítics han de ser els més austers del poble, cobrant un poc més del que cobraven anteriorment i prou. També entén que es poden fer inversions en coses que abaratisquen les despeses municipals, com ha fet ella que ha canviat totes les peretes de la llum, per a estalviar. Pepica sap més del que imagina.

Perquè la piscina la pot gestionar una empresa, no? Evidentment, li recorde que el meu govern la privatitzàrem. I el conservatori, em diu, m'han comentat que La Lírica s'ha oferit a recuperar l'escola d'educands que hi havia abans de convertir-la en el conservatori, que ara no podem mantindre; en efecte, li dic. I que es podria millorar la recaptació de tributs i taxes; en efecte.

I què passa amb els rebuts de l'aigua, em diu Pepica? Doncs, jo ja he dit que no m'explique com els nostres polítics no fan res per a evitar que ens carreguen l'aigua tan cara i que ens facen pagar la mala gestió i els abusos i corrupcions del tractament d'aigües de Pinedo...

I encara li afegisc que si Silla devem més que divisem també és veritat que la Generalitat ens déu moltíssim. I que no és acceptable que el govern de Rajoy no ens haja tirat la maneta que deia l'alcalde que ens tirarien. Un govern més fort que el que tenim podria fer més força per aconseguir que ens paguen.

A Pepica l'he deixada convençuda, ara falta que aquestes reflexions també puguen convèncer algú dels quatre partits de centre-esquerra. Per raons òbvies no vull pensar en un pacte entre el PP i l'extrema dreta.