EL GRAN CIRC ESPANYOL
Article publicat a elPunt/Avui el dia 21 de juliol de 2013
Passen, passen, senyores i senyors, passeu xiquets i xiquetes. El Gran Circ Espanyol presenta un gran espectacle, amb malabaristes, pallassos, contorsionistes, funàmbuls i equilibristes, trapezistes, prestidigitadors, domadors de feres, saltimbanquis, l'home bala, acròbates a cavall, animals...
A mi no m'ha agradat mai el circ i per això als meus fills, quan eren menuts, no els hi portava. Segurament vaig fer molt malament, perquè el circ té una sèrie de coses positives, que jo no he sabut mai veure. Si vaig cometre l'error, això ja no té remei; per a la meua tranquil·litat, malgrat jo als meus fills sí que els agrada i hi van i per tant els meus néts també hi aniran.
Malgrat el meu desinterès circense, estranyament anit vaig somiar en un circ, concretament que tot l'Estat era com un gran circ: el Gran Circ Espanyol. El programa de l'espectacle, quan comencí a llegir-lo, s'assemblava com dues gotes d'aigua al del PP. I el qui cridava a la porta del circ, invitant a entrar-hi era ni més ni menys que el mateix Garcia Margallo; com ho conte; el de la marca Espanya. Com tot era un somni se m'hauran de perdonar les llicències oníriques i els arrebats.
En la desfilada inicial, que presentava la vicepresidenta dels monyos, mentre sortien els personatges que anaven a intervindre, al so de la música d'Escobar (La gente canta con ardor, que Viva España, la vida tiene otro sabor, y España es la mejor…),
destacava la pluja de confeti que queia sobre la carpa, entre la qual sobresortia la Mato i el seu ex, com una parella interplanetària. I hi seguien tots els personatges i els animals, a excepció de l'elefant, com després explicaré.
El numeret dels pallassos era molt divertit, amb l'august, tot ell de vermell fins i tot el nas, dient-li tonteries al clown, aquest enfarinat de blanc i al beneit del contraaugust, que volent dir mentides deia les veritats. A qui em recordaven aquests pallassos? Com anaven disfressats jo tenia els meus dubtes, però si m'hi fixava bé eren Montoro, Wert i Floriano. També hi havia el pallasso excèntric, el que va per lliure, que em recordava a Martínez Pujalte, quan duia el gran bigoti.
L'home bala era clavat a Trillo i de fet, quan l'anaven a col·locar dins del canó ja cridava: Viva Honduras! I plaf! Com a prestidigitador hi havia el Guindos, amb la seua cara de cireres agres, fent coses rares, impossibles d'entendre pels espectadors més profans, amb les seues mans habilidoses... Res per aquí, res per enllà i nyaca! Ooooh!
El numeret més espectacular era, per a mi, el dels trapezistes, amb Gonzàlez Pons, l'Arenas i l'espectacular Dolores de Cospedal. Aquesta, amb un banyador blau cel, alçant i soltant un braç, i movent les cames avant i arrere estava impressionant. També ho era el numeret del funambulista, marxant per un cable, a 20 metres d'altura, que era clavat a Alonso.
L'amazona dalt d'un cavall era exactament l'Aguirre. Quina dona per a l'edat que té, ballant dalt del cavall amb un peu i sense caure. Com a contorsionistes hi havia els directors de la Razón i del Mundo. La dona barbuda no la vaig poder identificar en el meu somni, però podria ser la Fabra disfressada. El contorsionista era Gallardon. L'Aznar, com anava per lliure, feia de saltimbanqui.
El número dels domadors posà el cor dels espectadors en un puny, especialment a les criatures. El personatge era clavat al Bárcenas qui, amb la tralla a la mà, xas, xas! i mostrant-li un sobre amb l'altra mà, feia seure o pujar el lleó en un podi, o obrir la boca, o alçar la pota, xas, xas! sempre amb el sobre a l'altra mà. L'obedient lleó era clavat en Rajoy; xas, xas! i a la gàbia. Després li tocava el torn a un os ferotge, clavat a Rato; igual, xas, xas! i, amb el sobre a l'altra mà, el feia moure's, pujant i abaixant del podi. I una pantera, i un tigre... L'elefant no podia eixir, perquè li havien fotut un tret d'escopeta, lo siento, no lo volveré a hacer, es disculpà el real irresponsable.
I així ha anat el meu somni circense. Els espectadors es veia que eren de classe bé i molt educada, de bones famílies d'alts funcionaris, financers, militars, canonges.... Què bonic. Els iaios caient-los la baba, mirant els netets, que amb els ulls oberts com unes coques no perdien detall...
Fora del recinte del circ, però, la gent que no havia pogut pagar-se l'entrada, anava escalfant-se: no hi ha dret; o circ per a tots o per a ningú; sempre passa igual i tot és per als mateixos; uns tenen molt i altres no tenim res... Peguem-li foc a la barraca! Cridava un professor d'història en l'atur. Havíem de fer com en la Revolució Francesa i imposar la guillotina, explicava. Un altre professor depurat es preguntava si l'Indurain no havia vingut amb la infanta i els infantets.
Pep de l'Horta, que sempre està a les caigudes, recitava aleshores un poema: la infanta està trista, què tindrà la infanta? Doncs, que un jutge progressista, ha tirat de la manta, d'una manta que espanta...i la infanta està trista. S'ha descobert el pastís de l'Iñaki trampista... El cel és molt brut i gris i s'ha acabat tot l'encís. La gent, a la porta del circ, aplaudia el rapsode.
L'endemà de bon matí ja corria la brama que algú havia calat foc a la carpa! Jo m'he despertat, mullat de calor. I amb aquest somni contat, que a veure si us haurà agradat, m'acomiade fins a finals d'agost. Bon estiu.
diumenge, 21 de juliol del 2013
dijous, 18 de juliol del 2013
FESTES I COMPROMISOS O L'ALCALDE EN UN ATZUCAC
FESTES I COMPROMISOS O L'ALCALDE EN UN ATZUCAC
Article publicat a elPunt/Avui el dia 18 de juliol de 2013
Mentre seguim en la inòpia informativa, o víctimes de l'esterilitat informativa municipal, hem de continuar imaginant-nos el perquè de les coses que passen al poble. Per exemple, sobre si hi haurà finalment algun acord per a aprovar els pressupostos. L'apotecari Moliner em diu que l'Estellaor li ha dit que, segons l'alcalde li ha dit, finalment Compromís donarà el seu vot o s'abstindrà. Altres m'han parlat del mateix, però referint-se a EU.
He intentat d'indagar en les fonts i ningú m'ha sabut dir res en clar. Segons l'alcalde, Compromís deuria d'haver-los aprovat perquè totes les propostes que havia presentat el regidor les havien assumides. Segons Melero, però, això no és veritat, perquè quedava per saber si l'ajuntament pagava els bous o no. Finalment, el dimarts que ve se sabrà com acaba la pel·lícula pressupostària.
Un òrgan informatiu tradicional és el llibret de les festes i concretament el calendari d'actes. Mirant la pobra oferta d'enguany, en realitat és el reflex de la penosa situació econòmica de l'ajuntament, cosa que és correctíssima, perquè hauria estat una irresponsabilitat gastar del que no hi ha. Les associacions, falles, clubs... entre tots faran la festa. Així que hem de felicitar els gestors, perquè malgrat que no tenim ni un cèntim tindrem festes.
Hi ha pendent el tema de qui paga la plaça de bous i tot el que té a veure amb la setmana taurina. Com tothom sap, el PP i l'alcalde tenen el cap i el cor posats en els bous, encara que no tenen la majoria en el plenari. El PP i l'alcalde han aprovat tota la setmana taurina i encara que no han dit com la pagaran, sembla que han adquirit el compromís de fer-ho.
Enfront hi ha els contraris als bous, que no voldrien que es dedicara cap dia. Entremig els qui ni es mostren contraris ni ho fan a favor, sinó que intenten posar un poc de sentit comú, rebaixant els vuit dies a quatre, i que les penyes paguen la plaça. Açò és el que proposa Compromís. Esperem explicacions, d'uns i d'altres. Siga com siga, si finalment l'ajuntament paga ni un cèntim del tema dels bous, el greuge comparatiu entre el tracte a les penyes taurines i el que reben les falles, els clubs, la Casa d'Andalusia i les entitats culturals seria enorme i imperdonable, una barbaritat i una indecència.
Com no tot és festa hi ha els temes socials, que són els que més havien de preocupar els nostres governants. I hi destaca la sorprenent actitud de la regidora de serveis socials que, pel seu compte segons l'alcalde, ha desestimat els serveis d'un menjador escolar per a les famílies amb dificultats. Segons Pilar Bermell, a Silla sols hi ha dos xiquets que atendre, cosa que desmenteix l'índex d'atur de la ciutat (30%) i les prestacions assistencials de les parròquies i de Càritas. Tenint en compte que a Silla no ens haguera costat ni un euro, perquè ho paga la Diputació, el que ha fet la regidora és inaudit.
Encara ho és més perquè en lloc d'assumir la responsabilitat, ha culpat els funcionaris municipals de l'error. Curiosament fins avui, els sindicats guarden silenci i això em crida l'atenció, perquè a mi els sindicats no me'n passaven ni una quan jo era l'alcalde. Sembla que primer Baixauli i ara els populars els infonen més respecte que els infonia jo. Misteris de la vida. Esperem conèixer la veritat, però mentrestant no està de sobra recordar que les responsabilitats polítiques les tenen els polítics i no els funcionaris.
No sabem, per altra banda, com va l'assumpte de la reclamació de la Renfe, per l'alcaldada de Baixauli en l'estació de contenidors; ni el cas del Multifuncional que ha aparegut a la premsa, segons la qual l'ajuntament ha de pagar la tira de milions, també per una altra alcaldada baixaulista. Per tant torne a repetir que la pàgina web municipal hauria de servir per a passar informació als ciutadans.
Sobre el tema de l'aigua continuem sense saber si l'ajuntament ha fet o pensa fer alguna cosa per a evitar que a Silla paguem l'aigua més cara que a qualssevol altre poble. Després de la denúncia de Valentín Mateos (EU) no se n'ha tornat a parlar... i mentrestant el poble paga. S'ha fet alguna gestió?
Finalment hi ha la renúncia del regidor Carlos Primo i l'entrada a l'ajuntament de la seua substituta. Aprofitarà l'ocasió, l'alcalde, per a remodelar el seu govern? A menys de dos anys per a acabar el mandat, i amb la caòtica situació financera que estem vivint, crec que és el moment d'intentar una revitalització política a l'ajuntament. Fins i tot és el moment que el PP es plantege seriosament intentar una aproximació real i sincera a l'oposició, fent-los participar en la Junta de Govern, com demanava Valentín Mateos, informant-los fefaentment de tots els assumptes.
Com deia l'eslògan d'un polític conservador de Sueca de principis del segle passat: “sea nuestra divisa salvar por lo menos la camisa”. Aquesta podria ser la consigna dels dos anys que queden per a les properes eleccions i li l'oferisc a l'alcalde. I tancar de manera lleial les relacions amb el camp (Consell Agrari). L'alcalde està en un atzucac, que és un carreró sense eixida, i alguna cosa així podria salvar-li el coll.
Article publicat a elPunt/Avui el dia 18 de juliol de 2013
Mentre seguim en la inòpia informativa, o víctimes de l'esterilitat informativa municipal, hem de continuar imaginant-nos el perquè de les coses que passen al poble. Per exemple, sobre si hi haurà finalment algun acord per a aprovar els pressupostos. L'apotecari Moliner em diu que l'Estellaor li ha dit que, segons l'alcalde li ha dit, finalment Compromís donarà el seu vot o s'abstindrà. Altres m'han parlat del mateix, però referint-se a EU.
He intentat d'indagar en les fonts i ningú m'ha sabut dir res en clar. Segons l'alcalde, Compromís deuria d'haver-los aprovat perquè totes les propostes que havia presentat el regidor les havien assumides. Segons Melero, però, això no és veritat, perquè quedava per saber si l'ajuntament pagava els bous o no. Finalment, el dimarts que ve se sabrà com acaba la pel·lícula pressupostària.
Un òrgan informatiu tradicional és el llibret de les festes i concretament el calendari d'actes. Mirant la pobra oferta d'enguany, en realitat és el reflex de la penosa situació econòmica de l'ajuntament, cosa que és correctíssima, perquè hauria estat una irresponsabilitat gastar del que no hi ha. Les associacions, falles, clubs... entre tots faran la festa. Així que hem de felicitar els gestors, perquè malgrat que no tenim ni un cèntim tindrem festes.
Hi ha pendent el tema de qui paga la plaça de bous i tot el que té a veure amb la setmana taurina. Com tothom sap, el PP i l'alcalde tenen el cap i el cor posats en els bous, encara que no tenen la majoria en el plenari. El PP i l'alcalde han aprovat tota la setmana taurina i encara que no han dit com la pagaran, sembla que han adquirit el compromís de fer-ho.
Enfront hi ha els contraris als bous, que no voldrien que es dedicara cap dia. Entremig els qui ni es mostren contraris ni ho fan a favor, sinó que intenten posar un poc de sentit comú, rebaixant els vuit dies a quatre, i que les penyes paguen la plaça. Açò és el que proposa Compromís. Esperem explicacions, d'uns i d'altres. Siga com siga, si finalment l'ajuntament paga ni un cèntim del tema dels bous, el greuge comparatiu entre el tracte a les penyes taurines i el que reben les falles, els clubs, la Casa d'Andalusia i les entitats culturals seria enorme i imperdonable, una barbaritat i una indecència.
Com no tot és festa hi ha els temes socials, que són els que més havien de preocupar els nostres governants. I hi destaca la sorprenent actitud de la regidora de serveis socials que, pel seu compte segons l'alcalde, ha desestimat els serveis d'un menjador escolar per a les famílies amb dificultats. Segons Pilar Bermell, a Silla sols hi ha dos xiquets que atendre, cosa que desmenteix l'índex d'atur de la ciutat (30%) i les prestacions assistencials de les parròquies i de Càritas. Tenint en compte que a Silla no ens haguera costat ni un euro, perquè ho paga la Diputació, el que ha fet la regidora és inaudit.
Encara ho és més perquè en lloc d'assumir la responsabilitat, ha culpat els funcionaris municipals de l'error. Curiosament fins avui, els sindicats guarden silenci i això em crida l'atenció, perquè a mi els sindicats no me'n passaven ni una quan jo era l'alcalde. Sembla que primer Baixauli i ara els populars els infonen més respecte que els infonia jo. Misteris de la vida. Esperem conèixer la veritat, però mentrestant no està de sobra recordar que les responsabilitats polítiques les tenen els polítics i no els funcionaris.
No sabem, per altra banda, com va l'assumpte de la reclamació de la Renfe, per l'alcaldada de Baixauli en l'estació de contenidors; ni el cas del Multifuncional que ha aparegut a la premsa, segons la qual l'ajuntament ha de pagar la tira de milions, també per una altra alcaldada baixaulista. Per tant torne a repetir que la pàgina web municipal hauria de servir per a passar informació als ciutadans.
Sobre el tema de l'aigua continuem sense saber si l'ajuntament ha fet o pensa fer alguna cosa per a evitar que a Silla paguem l'aigua més cara que a qualssevol altre poble. Després de la denúncia de Valentín Mateos (EU) no se n'ha tornat a parlar... i mentrestant el poble paga. S'ha fet alguna gestió?
Finalment hi ha la renúncia del regidor Carlos Primo i l'entrada a l'ajuntament de la seua substituta. Aprofitarà l'ocasió, l'alcalde, per a remodelar el seu govern? A menys de dos anys per a acabar el mandat, i amb la caòtica situació financera que estem vivint, crec que és el moment d'intentar una revitalització política a l'ajuntament. Fins i tot és el moment que el PP es plantege seriosament intentar una aproximació real i sincera a l'oposició, fent-los participar en la Junta de Govern, com demanava Valentín Mateos, informant-los fefaentment de tots els assumptes.
Com deia l'eslògan d'un polític conservador de Sueca de principis del segle passat: “sea nuestra divisa salvar por lo menos la camisa”. Aquesta podria ser la consigna dels dos anys que queden per a les properes eleccions i li l'oferisc a l'alcalde. I tancar de manera lleial les relacions amb el camp (Consell Agrari). L'alcalde està en un atzucac, que és un carreró sense eixida, i alguna cosa així podria salvar-li el coll.
VALENCIANS MALANATS O DESGRACIATS
VALENCIANS MALANATS O DESGRACIATS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de juliol de 2013
En una conversa recent, al bar de la plaça, parlant de la crisi i de la corrupció política, un contertulià sentencia: els valencians som uns malanats. Ens sorprèn l'expressió, que jo no havia sentida mai. Qui l'ha emprada subratlla a continuació: som uns desgraciats. En efecte, és el que diu el diccionari, que malanats és sinònim de desgraciats, i per tant m'agrada el títol d'aquests repunt i si la setmana passada vaig escriure dels malparits del govern, avui ho faré dels malanats valencians.
La conversa és sobre el tema de les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC), ja que els valencians cobrem un 72% menys que la mitjana espanyola. Un agricultor valencià cobra 1.780 euros, mentre que un castellà, per exemple, en cobra 10.269. Damunt, l'agricultura valenciana, que és la que rep menys ajudes, aporta un 6'78% del Producte Interior Brut de l'Estat, o siga la que més. Això és com fer de puta i pagar el llit.
Entre els components de la tertúlia els polítics valencians estan molt mal vistos, i n'hem parlat a bastament sobre Camps, la Gürtel, el Fabra, Blasco, Rita, Emarsa... Concloure, doncs, que el que ens passa als valencians és per culpa dels polítics és prou lògic. No hem tingut sort en la història i mentre uns han nascut amb estrella nosaltres ho hem fet destrellats, sentencia algú.
Amb aquesta amarga constatació, la conversa deriva al tema de la llengua, a l'intent del PP d'atiar la batalla de la llengua, tornant a la maniobra secessionista i de la confusió de fa trenta anys. Quan tothom creia que s'havia arribat a un consens amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ara volen que no.
L'interés a reproduir aquella guerra ha d'estar relacionat amb les males perspectives electorals dels populars, que necessiten recuperar alguna credibilitat entre el popurri blaver; segurament. De pas, també responen a les orientacions emanades de la FAES de destruir els nacionalismes perifèrics, i al Pais Valencià la llengua és a la base d'aquest nacionalisme que temen. O siga que d'un tir els populars volen fer-se de voler per uns i per altres.
Com ja han demostrat al llarg de la història que no tenen cap estima pel valencià, que ni parlen ni estudien, i que són més espanyolistes que els espanyols, no senten ni vergonya de les barbaritats que diuen, ni dels entrebancs que provoquen les seues malicioses intrigues. No tenen vergonya, no tenen moral i per tant són uns miserables.
Els components de la tertúlia no podem dissimular el disgust que sentim per tot el que està passant, des de la corrupció dels populars i dels socialistes, la crisi econòmica i social que estem vivint, la mala política del govern de Rajoy, les tristes i fosques perspectives, l'atur, la llengua.
Algú suggereix que la crisi acabarà encara d'ací cinc anys, cap a 2018, perquè serà una dècada (2008-2015) a la qual els historiadors li posaran un nom: la Dècada miserable. Els efectes seran devastadors, talment com els d'una guerra, conclou. Els qui visquérem la postguerra i el franquisme estem especialment commoguts, i així ho manifestem. Tant que s'ha patit en aquest país, i tant que ha costat guanyar les llibertats i el benestar i ara, per culpa d'uns malparits, tot s'ha perdut.
Si és cert, com s'ha suggerit, que ens queden cinc anys de crisi, mentrestant és necessari que en aquest Estat de la pandereta es produïsquen una sèrie de fets polítics, concretament electorals. Per començar s'ha de produir un tomb i el PP ha de ser durament castigat, per tota la bàrbara i enorme corrupció que han protagonitzat. Han de perdre les eleccions europees i espanyoles i han de perdre les autonòmiques a Madrid, Galícia, País Valencià i les Illes, concretament per corruptes. Els socialistes també han de rebre un fort càstig a Andalusia, pel cas dels ERE.
En front de l'hecatombe popular i socialista han d'emergir aires de renovació, de la mà dels partits nacionalistes i comunistes. Si els socialistes són capaços de renovar-se i de fer fora el llast que representen les velles mòmies que encara controlen el partit, podran aprofitar la conjuntura, sinó, merda per a ells. En qualsevol cas, el proper Parlament hauria d'estar repartit entre una gernació de xicotets partits. La pregunta és si Espanya serà governable amb un Parlament tan dividit i sense un gran partit al front.
A la vista del que s'ha vist fins ara, pitjor no podrem estar, mentre que millor és possible, perquè si hi ha més partits participant en els governs hi haurà més democràcia i tot al contrari, si hi ha menys partits també hi ha menys democràcia; l'equació és així de senzilla.
El que ens preocupa als tertulians és el paper dels partits valencians en la nova conjuntura que s'espera. Concretament, com estem més compromesos, o pròxims, a l'òrbita nacionalista ens preocupem per Compromís, i hi confiem. Marxem a casa capficats i compromesos a seguir parlant després de l'estiu.
Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de juliol de 2013
En una conversa recent, al bar de la plaça, parlant de la crisi i de la corrupció política, un contertulià sentencia: els valencians som uns malanats. Ens sorprèn l'expressió, que jo no havia sentida mai. Qui l'ha emprada subratlla a continuació: som uns desgraciats. En efecte, és el que diu el diccionari, que malanats és sinònim de desgraciats, i per tant m'agrada el títol d'aquests repunt i si la setmana passada vaig escriure dels malparits del govern, avui ho faré dels malanats valencians.
La conversa és sobre el tema de les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC), ja que els valencians cobrem un 72% menys que la mitjana espanyola. Un agricultor valencià cobra 1.780 euros, mentre que un castellà, per exemple, en cobra 10.269. Damunt, l'agricultura valenciana, que és la que rep menys ajudes, aporta un 6'78% del Producte Interior Brut de l'Estat, o siga la que més. Això és com fer de puta i pagar el llit.
Entre els components de la tertúlia els polítics valencians estan molt mal vistos, i n'hem parlat a bastament sobre Camps, la Gürtel, el Fabra, Blasco, Rita, Emarsa... Concloure, doncs, que el que ens passa als valencians és per culpa dels polítics és prou lògic. No hem tingut sort en la història i mentre uns han nascut amb estrella nosaltres ho hem fet destrellats, sentencia algú.
Amb aquesta amarga constatació, la conversa deriva al tema de la llengua, a l'intent del PP d'atiar la batalla de la llengua, tornant a la maniobra secessionista i de la confusió de fa trenta anys. Quan tothom creia que s'havia arribat a un consens amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ara volen que no.
L'interés a reproduir aquella guerra ha d'estar relacionat amb les males perspectives electorals dels populars, que necessiten recuperar alguna credibilitat entre el popurri blaver; segurament. De pas, també responen a les orientacions emanades de la FAES de destruir els nacionalismes perifèrics, i al Pais Valencià la llengua és a la base d'aquest nacionalisme que temen. O siga que d'un tir els populars volen fer-se de voler per uns i per altres.
Com ja han demostrat al llarg de la història que no tenen cap estima pel valencià, que ni parlen ni estudien, i que són més espanyolistes que els espanyols, no senten ni vergonya de les barbaritats que diuen, ni dels entrebancs que provoquen les seues malicioses intrigues. No tenen vergonya, no tenen moral i per tant són uns miserables.
Els components de la tertúlia no podem dissimular el disgust que sentim per tot el que està passant, des de la corrupció dels populars i dels socialistes, la crisi econòmica i social que estem vivint, la mala política del govern de Rajoy, les tristes i fosques perspectives, l'atur, la llengua.
Algú suggereix que la crisi acabarà encara d'ací cinc anys, cap a 2018, perquè serà una dècada (2008-2015) a la qual els historiadors li posaran un nom: la Dècada miserable. Els efectes seran devastadors, talment com els d'una guerra, conclou. Els qui visquérem la postguerra i el franquisme estem especialment commoguts, i així ho manifestem. Tant que s'ha patit en aquest país, i tant que ha costat guanyar les llibertats i el benestar i ara, per culpa d'uns malparits, tot s'ha perdut.
Si és cert, com s'ha suggerit, que ens queden cinc anys de crisi, mentrestant és necessari que en aquest Estat de la pandereta es produïsquen una sèrie de fets polítics, concretament electorals. Per començar s'ha de produir un tomb i el PP ha de ser durament castigat, per tota la bàrbara i enorme corrupció que han protagonitzat. Han de perdre les eleccions europees i espanyoles i han de perdre les autonòmiques a Madrid, Galícia, País Valencià i les Illes, concretament per corruptes. Els socialistes també han de rebre un fort càstig a Andalusia, pel cas dels ERE.
En front de l'hecatombe popular i socialista han d'emergir aires de renovació, de la mà dels partits nacionalistes i comunistes. Si els socialistes són capaços de renovar-se i de fer fora el llast que representen les velles mòmies que encara controlen el partit, podran aprofitar la conjuntura, sinó, merda per a ells. En qualsevol cas, el proper Parlament hauria d'estar repartit entre una gernació de xicotets partits. La pregunta és si Espanya serà governable amb un Parlament tan dividit i sense un gran partit al front.
A la vista del que s'ha vist fins ara, pitjor no podrem estar, mentre que millor és possible, perquè si hi ha més partits participant en els governs hi haurà més democràcia i tot al contrari, si hi ha menys partits també hi ha menys democràcia; l'equació és així de senzilla.
El que ens preocupa als tertulians és el paper dels partits valencians en la nova conjuntura que s'espera. Concretament, com estem més compromesos, o pròxims, a l'òrbita nacionalista ens preocupem per Compromís, i hi confiem. Marxem a casa capficats i compromesos a seguir parlant després de l'estiu.
diumenge, 7 de juliol del 2013
MALPARITS, O ALGUNA COSA MÉS?
MALPARITS, O ALGUNA COSA MÉS?
Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de juliol de 2013
A València diem que una persona de males intencions i accions, que ens fa una putada, és un malparit; si cerqueu el mot als diccionaris, us remetran a malnat, perquè són molt cursis. Evidentment és més rotund i més clar dir que, per exemple, Montoro és un malparit que un malnat. Alternativament també diem que un malparit és un fill de puta, que no és el mateix, perquè aquesta expressió l'apliquem indubtablement com un insult que injustament implica la mare del malparit en qüestió, la qual en realitat no té res a veure. Com en aquests moments crec que no hi ha ningú que no haja emprat alguna d'aquestes expressions referint-se al ministre d'Hisenda, o al d'Educació, i en general al govern, per això en parle.
A més de desfogar-nos d'aquesta manera tan contundent contra aquesta gent, de jurar que no els votarem ni borratxos, de penedir-se d'haver-los votat els qui ho han fet, de desitjar-los una llarga agonia, de cagar-nos ara sí en la mare que els ha parit, etcètera, hi ha cada dia més ciutadans que estem prenent les nostres mesures de subsistència i de resistència, contra l'agressió que estem patint, ja que del govern no podem esperar que rectifiquen i facen bondat, ni els bancs.
El cas que vull contar és el d'un bon amic i bon ciutadà, una persona honrada, un petit empresari que treballant i fent bé la feina d'artesania en què s'ha especialitzat, ja estava consolidat i havia pogut fer un patrimoni just i merescut. Malgrat que no havia perdut el cap empenyorant-se alegrement, la crisi també l'ha agafat de ple: els encàrrecs han disminuït als mínims.
Ell, que era un bon client de bancs i dels magatzems de materials, que li somreien i tractaven amablement, ha vist que li han anat reduint i/o retirant el crèdit i la cordialitat; malgrat les adversitats, però, amb prou feines subsisteix. S'ha vist obligat a prendre mesures, com la que més l'ha dolgut: acomiadar alguns dels treballadors que tenia (de 12 se n'ha quedat amb 3). Jo li he estat repetint que no se senta culpable, que la culpa és del sistema.
Però ha fet altres coses, com deixar de ser client dels bancs, per a convertir-se ell en el seu propi banquer, de manera que, en quant li fan un ingrés, va al banc i retira els diners. En el banc sols en deixa els justos per a pagar les taxes municipals, la llum el telèfon.
A continuació ha trencat totes les targes de crèdit, comercials, etc. No li fa falta cap Visa, ni cap master-card; per descomptat, no pensa posar els peus en el Corte Inglés amb la targeta, ni anar a cap gasolinera i acumular punts, ni mantenir la condició de client de cap companyia d'aviació, ni llibreria, ni de cap gran superfície. Com s'ho farà, doncs? Ha decidit que quan voldrà una cosa anirà amb els diners a la mà i si no en té, es quedarà amb les ganes.
L'empresa també l'està fent funcionar al comptat. Accepta els encàrrecs, però quan li paguen el trenta per cent del pressupost, sinó no hi ha tracte; amb aquests diners acudeix als magatzems i compra els materials. Quan té la feina enllestida la serveix al client, previ el cobrament d'un altre quaranta per cent del total, amb la qual cosa té per a pagar els treballadors. I quan acaba la feina, la remata cobrant la resta, que són els guanys. El banc no intervé, doncs, i no ha de pagar apunts, ni corretatges, ni descoberts, ni galindaines. Ara tot queda en casa, em diu, jo m'autoexplote a mi mateix. Admirable el meu amic, que està salvant la situació al “marge” del sistema.
Li pregunte per la facturació. Com ell és un home massa honrat, compra demanant factures i cobra la seua feina facturant. Li dic que els del PP no pensen com ell, perquè ells cobren en negre, com els escandalosos sobresous que els pagava el Bárcenas; li dic que tot això de la trama Gürtel, d'Emarsa, dels ERE andalusos, etc. tot això s'ha fet en negre i els autors són els polítics del govern i empresaris corruptes que tenen conxorxats. Li recorde que Zaplana, quan era president de la Generalitat, li pagà una fortuna en negre i en un paradís fiscal a Júlio Iglesias. Li dic que l'església no paga ni xapa; que el rei i la família tampoc... El meu honorable amic se'n riu, perquè ell no és així, evidentment, ell és un home honrat.
El programa del meu amic és fantàstic i l'hauríem de seguir i per això ho conte. Jo ja m'he decidit a desfer-me de les targetes de crèdit i comercials i vaig a estudiar, quan acabe amb una hipoteca que em lliga al banc, a prescindir-ne a poc a poc d'aquesta altra tanda de xoriços. I per descomptat vaig a tirar automàticament al fem tota la “propaganda” amb què m'envaeixen l'ordinador a tothora, posant-me tot el món als meus peus. També vaig a mirar-me amb més atenció això de la banca justa, a veure si és de veres o és altre truc per a engalipar-nos d'altra manera. Ai, el sistema!
En realitat els bancs i els governs ens tenen collats i controlats, amb tota la informació que guarden sobre nosaltres. Quan els interessa ens fan la gara-gara, i quan els destorbem ens giren l'esquena. Per tant, el poble pla, si no ens mamem el dit, haurem de fer coses, com les que fa el meu estimat amic, per a resistir i subsistir. A fi de comptes, els bancs i els governs no poden viure sense nosaltres, perquè s'alimenten de la nostra sang i suor, com les sangoneres; nosaltres crec que sí que podem viure sense ells, o al menys sense dependre'n tant.
Aquesta mena de reflexions són fantàstiques de cara a preparar les properes eleccions, per exemple. A veure si hi ha algun programa que faça propostes concretes d'aquest tipus. El veïnat estem massa indignats per tot el que ens van contant els diaris. Els bancs i els polítics corruptes no han de merèixer la nostra contribució passiva, sinó el nostre rebuig actiu. Hi ha molts malparits i molts fills de puta, així que: a les barricades!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
