ELS XORIÇOS NO ATUREN

ELS XORIÇOS NO ATUREN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de gener de 2014

 

Pere, que és una bona persona, dels que no maten ni una formiga, em retreu que sempre parle del mateix tema, dels corruptes, i que li agradaria llegir alguna cosa més optimista, algun tema que no siga tan cruel com les misèries dels xoriços de cada dia. Fa temps em demanava una cosa pareguda, des de Mèxic, Eduard Giner.

Li dic a Pere que això no és possible, que podria donar-li el gust, però que no tindria cap sentit, i que seria com perdre el temps. Els malfactors, talment com Satanàs, mai no dormen i, per tant, nosaltres tampoc no hem de dormir. Precisament això és el que ells voldrien que férem, que els deixarem estar i que ens dedicàrem a tocar el flabiol.

Li explique que la nostra és una societat pusil·lànime i poruga i que si ens passa el que ens passa, és perquè ens ho mereixem. Que mire, sinó, el que estan fent els ucraïnesos, o no fa molt el que feren els grecs, i més prop encara tot el que han estat capaços de fer els burgalesos, els burgalesos!

Al món hi ha pobles valents i pobles covards, d'aquests darrers ho som especialment els valencians, uns merdes, li dic. Som el país amb més polítics corruptes del món, i què? La premsa ens informa cada dia d'un nou episodi de corrupció, sempre a càrrec de la nostra butxaca, i la gent no diu ni piu. A tot estirar, alguns comentaris de cafè i prou. Ací no passa res, va, passa'm el vi!

Avui mateix, un dels encausats de la depuradora de Pinedo li ha dit al jutge que porta el cas, que el que està investigant és la xavalla, la “calderilla” que diuen els espanyols, perquè el frau és el triple o més del que creu el jutge. Li recorde a Pere que l'estafa d'Emarsa, com totes, les estem pagant nosaltres, el poble. I què? Ací no passa res.

El famós don Martí Domínguez, que en l'any 1958 s'atreví a criticar el règim franquista i que per això el feren fora de la direcció de Las Províncias, vingué a Silla a donar una conferència, no recorde l'any, però seria per 1973 o 74 (qui organitzava l'acte fou Lluís Martínez). Des del seu prestigi moral i polític, ens criticà i ens encoratjà als valencians, amb unes paraules que se'm quedaren gravades: “els valencians som unes Amparitos, engronsant-nos i ventant-nos amb un palmito a la mà”. Crec que al dia d'avui tot continua igual.

Per tant, amic Pere, mal que et sàpiga jo vull fer com don Martí i no pense callar-me mai. Per altra part és el que he fet tota la vida i criticar és el millor que sé fer. Tu t'has dedicat a la política, em diu. Correcte, a la política crítica, li dic. A la crítica en els dos sentits: a opinar de manera raonada sobre les qualitats i els defectes dels polítics; i a censurar i blasmar sobre el que fan malament.

Pere em recorda que en algun moment m'ha llegit que reclame que la gent es faça més guerrillera. I tant, li dic. Crec que un dels errors que cometem, especialment els nacionalistes, és que som pacifistes, sobre tot ara. Al llarg de la història hem estat més valents i enguany que commemorem la guerra de Successió és un bon moment per a pensar-hi.

Recorde, per exemple, l'uix que ens provocava, als de la meua generació, fer la mili. Com érem pacifistes i no érem franquistes, i com encara no existia l'objecció de consciència, no teníem més remei que deixar-nos reclutar. Pensàvem que aquell era un temps perdut, de no fer res i d'envilir-nos. Una desgràcia, en definitiva. En conseqüència, posàrem poc d'interès a aprendre a fer la guerra, a fer ús de les armes, ni a defensar-nos en cas d'un atac, etc.

Açò és una història, la de la mili, que la gent jove no pot comprendre. Encara recorde que uns jovenets anarquistes em feren una entrevista per a “La puça i el general” i arribats en aquest punt em preguntaren perquè no m'havia declarat objector. Perquè això no s'havia inventat, encara; en el meu temps l'única opció era la de declarar-se pròfug o desertor.

Ja ho veus, Pere. Mentre “ells” es preparaven i es dedicaven en cos i ànima a l'exèrcit nosaltres pensàvem en l'objecció, o en la deserció. I això és el que tenim. Estàs molt bel·licós, avui, em diu Pere. I hi ha per a estar-ho. Des de Madrid, des de la FAES, des de tots els cantons del PP, no aturen. I el memorial de greuges cada dia es fa més gran.

Si és la qüestió dels robatoris i la corrupció, ja veus com van els diaris. Des de cal mateix Rei, fins al darrer mico de l'escalafó, tothom ha posat la mà al calaix, i hi posa cada dia. I si és la qüestió “ideològica” també ho veus, com va el tema del referèndum català, o com continuen posant-nos impediments a tot, ara mateix tallant Catalunya Ràdio...

Pere s'anima i fa una pregunta: si algun periodista fera el recompte de tots els milions robats que estan judicialitzats; i de tots els milions robats, però que encara s'estan investigant; i dels milions que estan “evadits” en els paradisos fiscals; i de tots els milions que estan malversats en magnificències ruïnoses; i de les comissions que s'han embutxacat tanta gent, des dels més prohoms, als més rates. Si algú fera aquest recompte, n'hi hauria prou per a acabar amb la crisi?

Avui diumenge, és el dia de sant Sebastià a Silla. Pere i jo esmorzem a la plaça, mentre passegen el sant. L'esmorzar que ens hem fet ha tingut un to amarg, però ha estat profitós. Com els xoriços no aturen, nosaltres tampoc.

OBAMA, RAJOY I CATALUNYA

OBAMA, RAJOY I CATALUNYA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de gener de 2014

Finalment Obama ha rebut Rajoy, al despatx de la Casa Blanca; amb l'excusa que estan d'obres en casa, no l'ha deixat quedar-se a dormir. I han parlat durant una hora, Rajoy explicant-li que Espanya va bé, que la llum ha baixat un poquet, que han apujat els sous, que estan fent-se contractes de treball, que la crisi s'acaba i que, com a Mollerussa, “los prados son verdes, el cielo es azul i les vaques pasturen i ensenyen el cul”. O siga, totes les mentides que estan dient-nos a nosaltres.

Pel seu costat, Obama li va retreure que l'atur estava pel 26%, i que solucionar aquest problema havia de ser prioritari per a parlar d'acabar amb la crisi. Malgrat aquest contundent retret, Rajoy i els seus corifeus han entès que en realitat el que feia Obama era felicitar-lo.

Com els americans són uns grans mestres en fer canvis en la seua política per raons de conveniència, la situació estratègica d'Espanya els interessa tant ara, com en temps d'Eisenhower i el manteniment i l'ús de les bases americanes són tan prioritàries com abans. Ara mateix, per exemple, és possible que ens encolomen els residus químics que han retirat de Síria i que cap país del món vol acceptar, ni per diners. Rajoy és capaç d'acceptar-los i de franc; ja ho veurem.

Eisenhower per exemple, que guanyà la guerra mundial, o siga al feixisme alemany i japonés, no tingué cap inconvenient a signar un pacte amb Franco, que era de la corda de Hitler i Mussolini, a canvi d'instal·lar les bases americanes ací. O siga que s'oblidà, per conveniència, de qui era Franco. També va influir que els dos eren anti-comunistes, evidentment.

Els americans, amb tants d'espies que tenen per tot el món, estan perfectament assabentats de com ens va per ací, ho saben tot de nosaltres. Per exemple, Eisenhower li regalà a Franco la cobertura aèria de tot l'Estat, que no tenia exèrcit espanyol, com volent-li dir, “nyas, pren”, perquè veges que us tinc agafats pels collons. I per als xiquets ens envià formatge i llet en pols a dojo, perquè ens férem un got cada dia a escola. Moltes gràcies.

Tornant a la visita de Rajoy a Obama, crec que ha estat més ridícula que altra cosa, encara que diplomàticament els americans han dissimulat. Saben perfectament com està el panorama, ho saben tot de la immensa corrupció en què vivim emmerdats, que l'Estat està venent-se a trossos als estrangers, que les màfies russes s'hi han instal·lat, etc. De tota manera, el que Rajoy vingué a dir-los a Obama, al FMI i als empresaris americans, era que havia fet la feina que li havien encomanat i que havia fet la reforma laboral, havia retallat l'estat de benestar, etc.

Els elogis d'Obama i la senyora Lagarde a Rajoy eren perquè ha collat molt bé els treballadors i treballadores, que hem perdut tots els avanços que havíem guanyat al llarg dels darrers cinquanta anys i que ha tallat de soca-rel tots els avanços socials de l'estat de benestar. Molt bé, Rajoy, li ha dit l'Obama, “és vosté un bon xic”. I a Madrid han llançat les campanes al vol.

I aquella gent, que ho saben tot i ho controlen tot, també saben del tema del referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Com és possible? Jo sé d'un cas molt il·lustratiu, el d'una californiana casada amb un alacantí molt nacionalista (anys vuitanta) que, mentre visqué ací s'integrà a fons en el nostre món, parlant un català perfecte. Quan es divorcià li oferiren un treball a Amèrica per a preparar els estudiants i funcionaris sobre els Països Catalans, perquè saberen on anaven a parar, quan vingueren.

És per això que quan Rajoy intentà comprometre Obama sobre el referèndum de Catalunya, aquest li digué que era cosa nostra i que no s'hi posava. O siga, que ni sí, ni no. Rajoy es quedà amb un pam de nassos, doncs. Com tenia la resposta preparada? Doncs perquè a Obama el tenen perfectament informat, al contrari que Rajoy, que no deu saber res dels nord-americans. Aquesta diferència els dóna molt d'avantatge als ianquis.

En conclusió, què hem d'esperar d'Obama? Jo crec el mateix que diu el conseller Homs, que el seu silenci és molt eloqüent. En realitat hem d'esperar que tots els governs faran com Obama i no s'hi posaran pel mig, i això és bo per a nosaltres i molt dolent per a Madrid.

Segons Ho Chi Minh, cada poble s'ha d'espavilar, fer la seua revolució i obtenir la seua independència i per tant que ens deixen fer ja és prou. La pilota l'hem de jugar nosaltres i el resultat dependrà de nosaltres. Ells podran fer trampes, provocar fores de joc, fer-nos penals, pegar-nos potades... però la pilota l'hem de jugar nosaltres, amb l'habilitat de Messi i el coratge de Piqué i de Pujol... La qüestió és guanyar la partida.

SANT SEBASTIÀ, LA FIRA I LA WEB DE SILLA

SANT SEBASTIÀ, LA FIRA I LA WEB DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de gener de 2014

M'havia demanat l'alcalde, telefònicament, que no criticara més la pàgina web municipal i li havia promès que no ho faria, perquè m'ho “demanava” ell, encara que jo sabia que ho feia per encàrrec del regidor Prieto. Malgrat que el em digué  exactament fou que “la meua gent demana sang”, jo vaig accedir perquè també estava fart de dir sempre el mateix i que no em feren cas. Uns dies després, també m'ho demanà la periodista municipal. I precisament uns mesos abans, el regidor-diputat Prieto, li ho havia demanat al regidor Melero de Compromís. Deixem a la xica queteta, pensí.

Però ha passat que m'acaben de telefonar uns amics, mestres de la Ribera, demanant-me informació de la fira d'enguany, ja que venen des de sempre, perquè a la web sols venen els dies (24, 25 i 26). Per tant lamente haver-ho de repetir, avui som a 15 de gener i la web municipal encara no informa de res de la fira. Punt i final.

Però els meus amics s'han sorprès, com cada any, que la fira no coincidisca amb la festa del sant, que litúrgicament és el dia 20. Els he explicat que fou una idea meua pactar amb el rector el canvi de data de la festa, per a fer-la coincidir amb la Fira. Com és important celebrar-la en un cap de setmana, per a facilitar l'assistència, cada any canvia de data, o avançant-se al dia 20 o deixant-la per a després, a conveniència municipal.

La Fira de sant Sebastià, que fou una idea del quadripartit que governàrem Silla durant vuit anys (Teresa Badenes i jo mateix vam ser els alcaldes) es consolidà immediatament, de manera que ha passat a formar part de les tradicions locals, amb la mateixa força que les fires més històriques. A Silla tothom la sent com una cosa pròpia i arrelada i és per això que no fou abolida pel govern socialista de Baixauli i no per falta de ganes.

Algú pot suposar que la mà de sant Sebastià pot tindre alguna cosa a vore, ja que la fira du el seu nom i pot sentir-se molt agraït i obligat. No sé, perquè ignore aquestes coses dels sants, però els ho preguntaré als meus amics de la Ribera, que en saben molt de la religió. El que sí que sé és que una altra idea meua, la benedicció dels panets que es reparteixen durant la processó del sant, té una acceptació popular impressionant, i el sant no tingué res a veure. Aquesta idea ha calat tant en el sentiment del veïnat, que algú ja pensa que es tracta d'una tradició que ve de molt lluny, que s'han repartit tota la vida...

Aquesta estranya barreja entre la religió i el materialisme (entre don Fernando i jo, per simplificar) ha donat molt que parlar. Encara hi ha alguns representants de la gauche divine que ho critiquen. Jo, contràriament, estic satisfet del que acabe de contar, de la fira i dels panets de sant Sebastià. També ho estic d'haver escrit l'auto sacramental amb què es commemoraren els 100 anys de les Formes Incorruptes i també que amb el sobrant dels ajuts que recaptí de les institucions de fora de Silla, per a l'auto, es pogueren netejar i bronzejar tots el elements mobles de l'església (canelobres, portapaus, etc.) i fer l'encerat del pis.

La llàstima és que la mena de rectors desficacitas que han substituït a don Fernando no entenguen res d'allò que férem, ni vulguen entendre-ho, i així han deixat en l'oblit la commemoració del centenar de les Formes Incorruptes, amb l'auto sacramental inclòs. Res, no els interessa. I de cara a don Fernando, que el jubilaren per la via ràpida, podrien tindre el mateix detall que tingué ell amb el bisbe Argaya, quan li dugué a casa el viril amb les Formes Incorruptes...

El mateix clero al qual m'he referit, també deixen passar els dies sense actuar en la conservació de l'església, especialment de les pintures del sostre, de Vicent López, que cada dia que passa són més danyades per la humitat. Jo crec que el poble, tant els qui són creients com els qui no ho som, però ens estimem la cultura, tenim tot el dret a exigir-los més respecte a un béns, que no són d'ells, sinó del poble, encara que siguen ells els qui els utilitzen. Però, tenim el que tenim.

Per això he compost una oració a sant Sebastià, perquè la gent de bona fe la rese amb devoció, a veure si tenim sort:

Gloriós Sebastià

que ets el nostre protector,

ja que tens la Fira segura,

ara tira'ns una mà

i inspira el senyor rector,

el consell parroquial

i el vicari episcopal,

perquè cuiden les pintures,

l'orgue i el campanar

que estan fent-se malbé

i valen un dineral.

Inspira també, si vols

els qui fan la web municipal.

Amén.

LA XORRA DE BLASCO I ALTRES PENQUES

LA XORRA DE BLASCO I ALTRES PENQUES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 de gener de 2014

 

Encara que els nostres diccionaris no ho admeten, tindre molta xorra és tindre molta sort; la xorra també és el penis. Com en castellà també els passa, el diccionari de la RAE sí que accepta el mot, amb les dues accepcions. Jo crec que nosaltres podem i devem de fer el mateix, sense considerar que el mot siga un castellanisme, que no entenc el perquè, ja que el mot és vivíssim i esplèndid. Mentre els nostres acadèmics s'ho pensen, jo he decidit fer-ne ús, concretament per a referir-me a la xorra de Rafael Blasco, en el sentit de la seua sort. De passada citaré altres individus que també tenen xorra o sort.

De Blasco, que podríem considerar el paradigma de la paradoxa, el prototip de la desvergonya i considerar-lo mestre en camuflatge, s'han dit i s'estan dient moltes coses, però mai no se sabrà tot, perquè és astut com una rabosa i sap esmunyir-se com les anguiles. A la vista està que és un manipulador, un farsant i un truà i només cal llegir les seues respostes al jutge, quina barra! Com sabem, estan jutjant que s'hagen robat els diners públics destinats a ajudes a les ONG (Haití i Nicaragua) i ara sabrem també si ell mateix també n'ha robats.

Però no és del cas que s'està jutjant que vull parlar, sinó que faré unes reflexions sobre la seua història política i les seues manipulacions. La seua trajectòria política és impressionant i camaleònica i va del PCE, passant pel MCE, FRAP, PSOE, i Convergència Democràtica Valenciana, fins arribar al PP. La llista ja ho diu tot. Les seues insegures conviccions o ideari canviant no són simples canvis de jaqueta, sobre tot perquè li han permès ocupar, en totes les organitzacions en què ha estat, càrrecs importants. La pregunta que cal fer-se és com ha estat possible que aquest individu s'haja passejat tan impunement per la política? Com és que l'han deixat fer i l'han deixat anar, sense més?

Se sap que el FRAP sospità d'ell quan aconseguí fer-se l'escàpol, en les batudes de la policia, sobre tot la que va haver a la frontera (La Jonquera). Sabem que Lerma el féu fora del PSOE arran d'unes denúncies urbanístiques de corrupció en què hi estava implicat. Sempre se salvà, però sobre tot tingué molta xorra quan un altre individu de la seua talla i moral, Zaplana, li facilità l'entrada al PP, que és on ha estat fins ara i d'on encara, descaradament, està cobrant.

En la maniobra de Convergència Democràtica Valenciana va coincidir amb un altre individu, Eliseu Climent, que també té molta xorra. Aquests dos personatges es coneixien de lluny, quan aquell vivia de la “clandestinitat” i l'altre anava formant el seu tinglado d'empreses dites nacionalistes, a costa d'ingenus com jo. Durant la presidència de Lerma, Climent féu esplèndids negocis amb els socialistes i Blasco hi era entremig. Però les relacions es feren més estretes quan Blasco intentà organitzar Convergència Democràtica Valenciana.

La proposta implicava Unió Valenciana i el Partit Valencià Nacionalista, que era una escissió d'Unitat del Poble València. Climent hi era al darrere d'aquella escissió (La Tercera Via). Per cert, tinc extraviat uns versos que dediquí a la maniobra, que comencen així: La Tercera Via és una estrofa monorima, inventada per Climent, etc. Hi eixien Martí, Mira i altres i recorde que a Fuster li féu molta gràcia. Crec que la publicaren a la Túria. Si ningú sap res, o té una còpia, li agrairé que m'ho faça saber.

Un altre individu amb molta xorra és Josep Maria Felip, d'una trajectòria política similar a la de Blasco, encara que té en el seu haver un intent d'entrar al Bloc, que fou avortat a temps. D'ell s'ha de dir que sempre s'ha tingut la sospita que era un espieta, retorçut i silenciós i per tant de poc de fiar. Qui si que se'n refià fou, evidentment, Blasco. Hi ha la qüestió de la seua adscripció a la maçoneria, que aquesta sí que és bona. Cal suposar que ja l' hauran expulsat a la tenebra exterior, amb deshonor i si no és així, pitjor per a l'ordre.

En aquest País hi ha més penques, evidentment, però avui ja en tenim prou amb aquests. Ara hem d'esperar a veure si se'ls acaba, per fi, la xorra o no. Alguns periodistes ja han dit que Blasco, Felip i la resta d'encausats, ja són uns cadàvers polítics. Jo no ho tinc tan clar. També es digué de Climent, quan afloraren els draps bruts dels seus negocis i res.

Un amic meu, que creu en Déu, tracta de convèncer-me que si falla la justícia dels homes, com està fracassant en aquests casos de la corrupció, encara podem confiar en la justícia que es farà, de manera inapel·lable i contundent, en el juí final, quan compareixerem a la vall de Josafat i la sibil·la ens posarà a un costat o a l'altre, els bons i els dolents. “D'allí no ens escaparem ningú i a uns i a altres se'ns acabarà o el patiment o la bona xorra”, em diu Enric. La ingenuïtat del meu amic és admirable.

Jo preferisc creure, evidentment, en la justícia humana i vull confiar en la feina que fan els jutges (alguns), que qui la fa que la pague i que la justícia siga igual per a tots. Aviat sabrem si és així, amb el cas Blasco, el cas de la infanta, el cas Gürtel, etc. I finalment un apunt tributari que té a veure amb el pagament de l'IVA, amb els diners en A i en B i en definitiva amb la declaració de renda. A la vista que les màximes autoritats defrauden hisenda (la Casa Real, el PP, els diputats, els sindicats...) i que l'església catòlica no paga ni xapa, proclame que ens sentim alliberats de cap obligació a ser justos i que fem com ells, perquè fer com fan no és pecat. Si els qui manen no tenen escrúpols, per què n'hauríem de tenir els súbdits?

LA POCA MEMÒRIA DEL POBLE

LA POCA MEMÒRIA DEL POBLE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de gener de 2013

El fort vent d'aquests dies no ha impedit que, algunes estones, hagem pogut fer tertúlia als bars de la plaça; no moltes, perquè alguns han fet turisme i en altres casos perquè la banda estava borratxa. A estones, doncs, hem tingut temps per a la xerrera.

Com era d'esperar, els temes més comentats han estat els de la corrupció: de la monarquia, del PP, de la UGT andalusa... També sobre l'agosarada maniobra de Sacyr a Panamà, i el fracàs de la marca Espanya; sobre la desfeta de l'obra de Calatrava a València. Finalment, avui mateix ha irromput el tema Blasco. En les anàlisis i en les conclusions ha hagut molta coincidència, perquè, a fi de comptes, els tertulians de la plaça tots som de la closca amarga, o siga antimonàrquics, anti-PP, i anti moltes coses (algú és anti-tot).

M'ha sobtat, però, constatar una cosa que havia oblidada, que és la ignorància històrica i la poca memòria que tenim del passat. Sense cap dubte, la ignorància històrica li la devem als plans d'estudi i als mestres, i m'explicaré. Sobre el nostre passat local, crec que encara perdura un poc la por a tocar algunes coses, com qui fou qui durant la dictadura; de fet, algun fantasma franquista passa per davant i pocs se n'adonen de la seua presència.

Els plans d'estudis, des que hi ha democràcia o pseudodemocràcia, han maltractat el tema de la formació “humanística” dels estudiants (història, filosofia, llengües clàssiques), de manera que no saben, moltes vegades, res. Aquestes matèries han estat sacrificades en benefici de les àrees tecnològiques i informàtiques, i crec que aquesta és la tònica de mitja Europa. Els estudiants que han tingut el privilegi de tindre mestres crítics i amb una visió global de la història, han estat uns afortunats, crec.

La gent jove de la tertúlia no acaben de comprendre el que dic i cal explicar-los coses que haurien de ser sabudes, com el que significa la llei de la memòria històrica, o els valors de les pintures de Vicent López de l'església, o la importància de les excavacions que s'han fet a Silla i del museu que s'inaugurarà d'ací uns dies. Etcètera. Explicar tot açò és important i la cultura d'un poble es mesura pel grau del coneixement que té el veïnat de la seua pròpia història.

Comentem que precisament a la ciutat disposem d'una figura cabdal, com és el cronista Josep Antich, amb una interessant obra de recerca i amb moltes publicacions, que haurien de ser més conegudes. Sé, perquè m'ho ha dit el mateix cronista, que té preparats tres llibres més, que no troba qui els publique. L'ajuntament no té pressupost, com sabem, perquè Montoro ens té afonats en la misèria, però hi ha la Diputació, que se'n podria fer càrrec. Com Silla hi té uns quants peixos grossos, és inexplicable la no publicació d'aquests papers.

En aquest sentit ens informen que el divendres dia 24 es presentarà un llibre a la seu de Compromís (carrer Llibertat), sobre el tema dels bandolers, “Acabaren com Camot”, de Manel Arcos. Com de bandolers n'ha hagut a tots els pobles serà interessant conèixer aquest fenomen social. El llibre tracta del bandoler Camot, que com acabà molt malament, segurament ajusticiat, ha donat peu a l'expressió acabar com Camot, quan volem dir que una cosa acabarà malament.

Precisament el cronista Antich ens podrà explicar, si ve a l'acte, qui era el siller Juan Parra ‘parreta', penjat a València en la forca del mercat en 1657, per bandoler. Quedem, doncs, tots els tertulians que anirem a la presentació del llibre.

Avui, que és l'endemà del dia de Reis, ha fet bo, com els darrers dies en general,. Els xiquets han tingut l'ocasió de jugar amb els regals que han rebut, encara que algú fa l'observació que enguany no ha hagut tanta abundància de joguines com altres anys, sense cap dubte perquè la crisi s'ha fet notar també en aquest capítol domèstic.

El darrer tema que tractem és si hi ha un caràcter mediterrani, que ens iguala. Com és Primi qui ho planteja diu que es refereix “des de la península, fins als sicilians i més enllà encara”, jo advertisc que aquest tema es presta a fer maniobres intel·lectuals molt perilloses, com parlar d'Espanya com si fora una unitat nacional. Què té a veure un gallec, o un castellà, amb un valencià? Seria més raonable referir-nos al Mediterrani com a marc estricte d'aquesta possibilitat.

Primi està d'acord i centrats en el marc mediterrani algú constata el fet que no són iguals les reaccions de Catalunya, o de les Illes, davant de l'agressió lingüística de l'Estat, que la dels valencians. Com el tema dóna per a molt, especialment perquè algú demana si sabem res dels occitans, o dels corsos, o dels sards, quedem per a continuar parlant-ne un altre dia.

CONTRA BISBES I "RETOROTS"

CONTRA BISBES I "RETOROTS"

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de gener de 2014

Sol passar-me, de tant en tant, que tinc ganes de desfogar-me contra la rècula de bisbes i capellans dolents que pateix la societat. Em passa com a Pancho Villa, qui, com contava la vídua en una entrevista que li feren a la televisió, quan veia un xinès procurava aguantar-se, però a poc a poc anava posant-se vermell, i més vermell, fins que no podia més i ordenava: que le corten las orejas! Si jo fora tan vehement com el general, potser que em passaria alguna cosa pareguda; sort que tenen els capellans, doncs, que sóc pacífic.

Jo en lloc de posar-me vermell i vermell, vaig guardant l'enuig que em provoquen, fins on puc. Avui és dia de desfogar-me, perquè tantes festes m'irriten, i perquè me'n recorde del iaio, que era republicà i menja-capellans.

Parlaré dels temes més grossos que em venen al cap o que més m'amoïnen. El primer és, sense cap dubte, la posició misògina, antidemocràtica i antihumana d'aquesta gent en el tema de l'avortament. Com són tan foscos (Rouco té fins i tot veu cavernosa i de cassalla, com Rita Barberà), mantenen que la dona no és lliure per a decidir el que vol fer del seu cos, que “ells” i el govern de dretes que patim han de decidir per elles i perseguir totes les interrupcions dels embarassos, fins i tot si el fetus està malformant-se o l'embaràs és producte d'una violació. Ells pontifiquen que els embarassos són voluntat de Déu i s'ha acabat! Gallardon diu que amén, igual que Le Pen, Cotino i els fanàtics que els segueixen, encara que es queden amb ganes de més sang i pensen que la nova llei es queda curta. Es tracta, doncs, d'uns cavernícoles miserables!

Menys tràgiques, però igualment significatives, són les posicions que manté l'església respecte del paper de la dona en la societat i en concret en el mateix negoci religiós: la dona queda exclosa de tenir cap paper important i ni poden ser capellanes, ni bisbesses, ni papesses (ja sabeu aquell que diu que hi hauria molta conya quan dirien, en lloc de Sa Santedat el Papa, Sa Santedat la Mama...). La feina de la dona, doncs, ha de ser: parir a destall i atendre el marit; fer feines assistencials, com netejar la roba del rector i fer-li el xocolate; posar-se a monges, etc. Del fet que Crist sí que duia apostolesses al darrere, ni pensar-ho, ni parlar-ne.

També m'han indignat sempre les posicions espanyolistes d'aquesta gent, que aquesta és una altra. Per què són tan defensors de la “unidad de Espanya”? No m'ho explique. Quina obsessió tenen amb Espanya? És per la Pilarica? I sobre les llengües altres que l'espanyola, per què tanta obcecació? És que les altres llengües dels altres pobles de la península no són tan cristianes?

Com la imatge que tinc gravada al cervell dels bisbes espanyols (Gomà inclós) aixecant el braç, cantant el caraalsol i beneint a Franco és tan punyent, aquesta imatge em fa un fàstic absolut. Tant com em fa la de Pius XII beneint les tropes feixistes que marxaven a la guerra, mentre es cagava de por davant de Hitler.

Concretant-nos en la llengua, tinc alguna cosa a dir. Quan s'anuncià que el bisbe àstur Osoro venia a substituir el cardenal manxec i que aprendria valencià i que s'hi posava a la feina immediatament, em quedí sorprès. El cardenal, que pasturava València durant 17 anys no havia aprés a dir ni bon dia en valencià (dues vegades vaig parlar amb ell, quan jo era alcalde de Silla, i done fe de la seua actitud irònica i enemiga). El nou bisbe, que no parlava bable, anunciava la bona nova. Han passat quatre anys i res, encara no s'atreveix a dir ni piu.

Tampoc s'atreveix a donar llum verda als textos litúrgics en valencià, que ja els té fets l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a l'espera del seu nihil obstat.

Un amic meu, que és capellà i en sap molt de la vida de palau, em diu que al bisbe el tenen segrestat. Qui? El tenen segrestat les forces més reaccionàries i blaveres de la ciutat, que pensen que és millor un bisbe mut que parlant com en els llibres. O siga que, donant per bo que el bisbe té bona fe i voluntat, resulta que no el deixen parlar en valencià! Si és així no m'explique per què no es rebel·la. Qui calla, atorga.

I fa uns dies que he estat a Mallorca, concretament a la Seu escoltant el cant de la Sibil·la, en un acte que presidia el bisbe valencià Salinas. El nostre il·lustre paisà podria fer un esforç, ja que no té blavers que el segresten, i millorar el llenguatge. És un esforç mínim, perquè el bisbe parla un bon català-valencià, però apitxat, i amb un poc d'interès podria fer-ho més normatiu.

Sobre els retorots, no tinc ganes de dir res, perquè em fan un fàstic que no puc suportar. Els veig grassos i lluents; repulsius. I si els he posats en el títol de l'article és sols per a cridar l'atenció.

Queden fora d'aquests exabruptes anticlericals una colla de familiars i d'amics, sobre els quals no tinc res en contra. Són uns pocs, però confie que no siguen l'excepció i que n'hi hagen més, que jo no conec. En primer lloc, encara que ja són difunts, dos tios meus, que eren bessons i aragonesos; sols parlaven en aragonès i vivien arrelats a la realitat d'aquells poblets de Terol; crec sincerament que si hagueren viscut a València no haurien format part de la caverna, ni estarien a favor de la llei de Gallardon, ni de Rouco...

Els altres amics ja saben, si em lligen, que m'estic referint a ells. Són rectors que parlen i fan missa en valencià, que no adulen ni el bisbe ni el govern, que no són blavers, que no estan d'acord amb la reforma de la llei de l'avortament, que estan a favor del reconeixement ple de la dona, que també els fa neguit veure els bisbes agafats de la mà dels poderosos... No són uns “retorots”, sinó uns rectors amb molta dignitat, que no arribaran a ocupar càrrecs. Ja ho dic, uns pocs amics.

Que tinguem, doncs, un bon any, millor que el terrorífic que acabem de deixar. Jo sóc dels que creuen que mentre hi haja tants milions d'aturats dir que estem sortint de la crisi és un insult i una vergonya, o siga que Montoro i Rajoy no tenen vergonya dient que la crisi s'acaba. A ells se'ls havia d'acabar, però el poder i les ganes de torturar-nos més.

UN NADAL A MALLORCA

UN NADAL A MALLORCA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de desembre de 2013

Encara que per motius diferents que Chopin i George Sand, també he estat a Mallorca en hivern; ells ho feren perquè estaven malalts (reuma i tuberculosi) i els pobres s'ho passaren malament, perquè no milloraren la salut i féu molt de fred; a més a més, no s'entengueren gaire amb els mallorquins. Jo en canvi, estic bé per a la meua edat, i he vingut perquè ací hi viuen els fills i els néts i he gaudit d'uns bons dies de Nadal, frescos però saludables; i a més a més, m'entenc perfectament amb la gent, que trobe amable, hospitalària, culta i progressista; evidentment, la llengua facilita els contactes.

No contaré les coses personals i positives que he viscut, sinó que em referiré immediatament a la política local, a la tenebrosa política local. Sempre que he vingut de València, on també patim un pèssim govern, no m'ha sobtat mai la virulència del govern balear, perquè més o manco són i fan el mateix. Resumint el panorama, en paraules d'un amic, el que passa ací és que “a ses Illes governen els bàrbars”. Diccionari en mà, bàrbars vol dir incivilitzats, incultes, grossers, fins i tot cruels.

Però, front a la barbàrie que els assetja, el veïnat de ses Illes ens va donar, no fa gaire, una autèntica lliçó de moral i de resistència, prenent posicions amb claredat i valentia contra la política negativa i destructiva del govern de Bauzá, que exerceixen contra la llengua catalana, contra l'ensenyament i contra la sanitat públiques. És evident que els bàrbars no saben què és la democràcia i sols entenen de l'exercici de la força, emparant-se miserablement del fet que obtingueren la majoria absoluta en les darreres eleccions, i per això no han fet cas de les protestes i continuen ordenant al seu gust la vida dels balears.

A més de la coartada de la majoria absoluta, també compten amb els suports “intel·lectuals” més estrafolaris que es poden imaginar. Exactament compten amb una colla indocumentada que s'autotitula associació cultural Grupo d'Acció Baleà, que seria com el GAV o el Rat del País Valencià. Aquest grup baleà, que copia els invents dels seus congèneres valencians, han presentat una proposta d'ortografia distinta de la normativa, i defensen la idea que s'ha d'escriure com es parla. O siga, el mateix que es proposava a València.

Per exemple, la seua proposta (entre parèntesis) per a denominar els pobles té aquestes perles. Inca (Inquê), Puigpunyent (Puchpuñent), Valldemossa (Vaidemossa), Llubí (Yübí), Lluc (Yüc), Marratxí (Mèrratchí), etc. En aquest tema els balears han superat els valencians, que no foren tan agosarats.

Doncs bé, aquesta colla d'analfabets, que creuen que la seua ignorància és suficient per a canviar la filologia i la història, tenen línia directa amb el govern balear i amb el seu president madrileny, Bauzá. Aquest manté, en conseqüència, que els al·lots han d'escriure cadascú en la forma dialectal del seu poble i com a mínim en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. Encara no ha dit res de com han de fer-ho els al·lots d'Alaró, Lloseta i Binissalem, que tenen una característica fonètica molt peculiar i obren més que ningú del món la e oberta;o els al·lots de Sóller, que Déu n'hi do.

Una de les ordres de Bauzá consisteix en convertir els escolars en delators dels mestres que no apliquen les polítiques espanyolitzadores i descatalanitzadores que han ordenat. I ja hi ha casos d'aquestes delacions. Concretament una al·lota de Marratxí ha denunciat el director de l'institut, a qui ja han obert un expedient. En resposta a l'agressió els ensenyants faran una vaga el primer dia d'escola, 7 de gener.

Aquest pintoresc president, que és l'alumne més aplicat del ministre Wert, i fa tot el que li manen amb molta dedicació, ha reclamat a Madrid, davant la flor i nata popular, que li reconeguen el mèrit d'haver estat el primer a aplicar les disposicions ministerials contra la llengua catalana, com ja he dit altres vegades.

I ara que parlem de Wert, vull recordar que fa uns dies, una assessora seua demanà a la UIB, i ho escriuré en les seues paraules: “¿Qué sueldo cobra el señor Ramón Llull por dirigir la càtedra que lleva su nombre?” Al ministre li passa com a Bauzá, que a part que ells mateixos siguen més o menys burros, tenen uns assessors que són definitivament uns burros integrals.

En conseqüència, la vida política a Mallorca veig que està, com a tot arreu, en expectativa de destí. Les properes eleccions europees seran un test per al govern popular, i així ho ha reconegut el mateix Bauzá; també ho seran per als partits de l'oposició i, per tant, tot està en un bull. Al nivell que em moc ací a Mallorca, el referèndum de Catalunya té un gran interès i crec que si votessin els mallorquins en el referèndum català guanyaria el doble Sí. I si el referèndum es fes a les Illes, també. O siga que la cosa rutlla.

Finalment diré dues coses sobre la meua assistència al cant de la Sibil·la, enguany en la Seu. Com sempre, em vaig commocionar. Lamentablement em frustrà el poc interès posat pels responsables en la confecció del llibre que ens oferiren per a seguir les cerimònies, en quatre llengües català, castellà, anglès i alemany. Les versions en català i castellà no es corresponien, per a començar; una epístola de Pau era aribuïda a Titus, etcètera, fins la gota final: el text del cant de la Sibil·la no era el que cantà Margalida Rodríguez i per tant no pogué ser seguida per ningú en la lletra, ni en la versió catalana ni en les traduccions; gràcies, però, que la seua veu era sublim. En tornaré a parlar en altre moment i faré uns retrets al bisbe valencià Salinas, que em defraudà; ja ho contaré.