dilluns, 28 d’abril del 2014

L'ALARÓ ARTÍSTIC I SORPRENENT DE TOMEU SIMONET

L'ALARÓ ARTÍSTIC I SORPRENENT DE TOMEU SIMONET
Article publicat a el Punt/Avui del dia 27 d'abril de 2014

De sorpresa en sorpresa, com sempre que vinc a Alaró, aquesta vegada m'han posat en contacte amb el polifacètic i poliplàstic Tomeu Simonet, director plurifuncional de la galeria Addaya, que alhora és un centre d'art contemporani. Enguany, per a commemorar el seu 10è aniversari, organitzen una exposició de més de 55 obres dels autors amb els qui han estat vinculats, i de part de l'obra que han anat adquirint.

Tomeu, que és un personatge que sempre està aqueferat, que no atura mai, troba uns minuts per a explicar-me aquesta exposició, que inaugurà ahir dissabte dia 26 d'abril i que clourà el 14 de juny. El nom amb què l'han batejada, hinterlandmark, és una demostració d'imaginació i d'enginy lingüístic, perquè han combinat, mitjançant l'anglès i l'alemany, conceptes que signifiquen: al·lusió, indici, punt de referència, fites, terra endins.... El comissari encarregat, Alex Ibrahim, és qui ha decidit el nom i Tomeu m'explica que la galeria Addaya és precisament tot això.

L'exposició, es podrà visualitzar en dos llocs distints: en la mateixa galeria, del carrer, Alexandre Rosselló, 10, i en el Casal Son Tugores, que en l'exposició és el pavelló. El comissari és un teòric de l'art i productor, programador d'activitats culturals, codirector de la plataforma DIBINa (Digital Büro of International Art). D'ell ha estat la responsabilitat de la selecció dels artistes i de llurs obres, així com de la distribució en els dos locals.

L'activitat de Tomeu Simonet, i de Nadège You (al 50% em diuen), en aquests anys que s'hi commemoren, no sols ha estat la promoció i la difusió de l'art contemporani, amb exposicions d'artistes, tant de consolidats, com d'emergents, posant tot l'èmfasi en les tendències més actuals, sinó que també s'han dedicat a l'organització de presentacions literàries, performances, dansa contemporània i activitats musicals. Tot plegat, a les instal·lacions pròpies de la galeria i en espais públics i privats; també han participat en les fires d'art, i actualment tenen el projecte d'intercanviar obres amb altres galeries, de l'Estat i de l'estranger.

De tota la polifacètica activitat de Tomeu m'ha cridat l'atenció el programa de donar acollida, al llarg d'aquests 10 anys, a més de 40 artistes d'arreu del món, oferint-los una residència i un estudi-taller, si el projecte que presentaven s'ho mereixia. Així hi han sojornat, han pogut crear-hi obra i han deixat la seua petjada, artistes d'Alemanya, Suïssa, Àustria, Singapur, Taiwan, Zimbabwe... de Catalunya i de tot arreu de l'Estat.

Amb tanta activitat i tantes idees, encara signen convenis amb la Universitat Politècnica de València, que cada any envia un alumne a treballar a la residència; participen a l'ETAC (Espai Transfronterer d'Art Contemporani), juntament amb BÒLIT o Centre d'Art Contemporani de Girona; amb el Museu de l' Empordà de Figueres; amb La Panacée de Montpeller; i amb el Centre d'Art Le Lait d'Albi.

I encara mantenen una altra activitat, d'intercanvis i d'exposicions amb galeries de tot arreu. Ara mateix estan ultimant detalls de l'exposició col·lectiva que inauguraran en setembre a Nantes. Tomeu i Nadège són una parella més que singular, excepcionals. I especialment vull subratllar que viuen i s'hi senten profundament arrelats a Alaró i compromesos amb tota mena d'activitats artístiques i culturals que han fet d'aquest singular poble al peu de la serra de Tramuntana, una referència en tota l'illa.

Els amics que compartim m'expliquen més coses que m'ajuden a entendre millor la qualitat i la intensitat del treball de Tomeu i de Nadège. Per exemple, l'organització de la Nit de l'Art, que cada any, en agost, organitzen a Alaró. La població s'omple d'escultures, pintures, fotografies, ceràmica, videos... i hi ha espectacles de dansa, de música i d'altres activitats artístiques. En conseqüència, Alaró aquella nit s'omple de visitants.

Regresse a València, però em compromet a tornar-hi a finals de maig, per a veure l'exposició amb detall. Crec que la visita s'ho valdrà, i jo ja la recomane. L'exposició es podrà visitar de dimecres a dissabte, de 10.30 a 13.30, i de 17 a 20.30. A més a més, vull conèixer més de prop en Tomeu Simonet, que és el personatge més convincent i seductor que he conegut en aquest món de les galeries d'art. Jo especialment també vull indagar en la seua obra escultòrica, que fou la seua activitat inicial i que, per les coses que he vist, és molt interessant.


dijous, 24 d’abril del 2014

DE MONES DE PASQUA I DE FER EL MICO

DE MONES DE PASQUA I DE FER EL MICO
Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 d'abril de 2003

Una altra vegada estic a Mallorca, passant uns dies amb els fills i néts i una altra vegada no em puc fer a la idea que a ses Illes no coneixen les mones de Pasqua, tan populars al País Valencià i al Principat. Per aquesta raó, com cada any, n'he dutes de les de coca rodona amb un caramull d'ou, i de les de pastís en forma d'un xiquet o d'un animaló (simi, gallina, cocodril...) amb ous durs. Ací em pica, ací em cou i ací m'esclafe l'ou, i xaf, li ensenye a dir i a fer al nét, com ho fem a València. Els mallorquins berenen els seues crespells i robiols, de pasta dolça i farcits de brossat i de cabell d'àngel; també de carabassa i de confitura.

Aprofite la berena perquè m'expliquen de nou que Bauzá i els seus talibano-bauzistes continuen amb la dèria anticatalana de sempre; talment com Fabra i els seus populars talibano-valencians, els dic. En açò, la mona d'ambdós territoris és la mateixa i als dos costats de la mar els polítics populars es dediquen a fer el mico amb idèntic entusiasme. Retallen la docència en català; eliminen o entrebanquen els mitjans de comunicació i retallen les prestacions socials tant com poden. Al mateix temps, als dos costats de la mar hi ha les més altes cotes de corrupció de tot l'Estat, precisament perquè el suport que reben, Bauzá i Fabra, tant del govern d'Espanya, com dels botiflers indígenes (blavers, gonelles), és el mateix.

Tinc l'ocasió de viure directament, entre mos i mos a la mona i a la llonganissa, com resolen els “problemes lingüístics” la gent, al marge de la política lingüística del govern. En el berenar pasqual hi som bàsicament gent catalanoparlant, amb algun element castellanoparlant marginal, i rebem la visita d'una senyoreta siberiana, que sols parla anglès i, evidentment, rus. Què passarà, senyor Bauzá?

Doncs que, tranquil·lament, els nins mallorquins mantenen una conversa molt entretinguda amb la siberiana, perquè els parla dels ossos polars que hi ha a les rodalies de la seua ciutat. Els nins s'entusiasmen amb la possibilitat que els expliquen de primera mà i directament coses d'aquell món polar. Pregunten sense parar i la siberiana els contesta i tot en anglès i sense problemes.

Aquests nins, a l'escola pública reben tot l'ensenyament en català i també reben classes d'anglès. Els nins pensen i parlen en català, fluidament i amb seguretat i ja són capaços d'entendre i de fer-se entendre en anglès, quan els ha fet falta. La política “anglesista” que volen jugar Bauzá i Fabra, a costa de reduir l'ensenyament del català, és absolutament errònia i innecessària, a la vista del que veig. En realitat el que cerquen aquests micos populars és eliminar el català i això de l'anglès és una simple coartada.

Els ensenyants que participem en la berena ens reafirmem que el que haurien de fer els governs balear i valencià és exactament tot el contrari del que fan, perquè el que cal és assegurar-se que els escolars sàpiguen sobre tot català, abans de res, perquè és la seua llengua i no per altra cosa. A partir d'això, l'anglès i el castellà els entrarà més fàcilment, com està absolutament demostrat i contrastat als països més civilitzats del món, inclòs el País Valencià i ses Illes, com estem veient.

Els ensenyants que hi som a la festa comencem a contar les històries més rocambolesques sobre les actuacions dels respectius governs, consellers i inspectors. Quant de mico! Tot el que estan intentant de fer és massa trist i erroni i finalment està condemnat al fracàs. Aquesta gent tenen el cap dur com un ou de mona!

Hem arribat en un punt que derivem la conversa cap a l'anecdotari pasqual. Com eren les Pasqües d'abans i com són les d'ara? Més o menys, fins els anys 70 havien estat sempre iguals: eixir al camp amb les criatures, berenar, volar el catxerulo, jugar... Els més majorets ja cercaven algun efluvi amorós (un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxerulo no se li empinava, la tarara sí, la tarara no...). Tot era perfecte i pares i criatures ens ho passàvem d'allò més bé. Després, però, amb la motorització de la societat, les segones residències, la platja, els efectes perniciosos de la televisió, tot ha anat canviant.

Hem dut de València llonganisses de Pasqua, que tothom troba que són molt bones. Expliquem que és típic que ens les mengem acompanyades d'enciam. Jo aprofite per a provar la dentadura postissa que m'he posat, que m'ha quedat especialment ben ajustada, encara que encara em fa una mica de mal quan rossegue, cosa d'acostumar-me. Tot el mèrit és de la meua estomatòloga, que vaig triar d'una llista, perquè no en coneixia cap; quan vaig veure que era l'única estomatòloga amb el nom i els dos cognoms en català, em vaig dir, mira, aquesta és dels meus. I quina sort! Ha resultat ser una professional fantàstica, amb unes mans segures, decidides i bondadoses.

Jo tenia temor a anar-hi, no per por al dolor, que suporte molt bé, sinó que els llavis se me n'isqueren una mica cap enfora, com he vist en alguns casos; exactament pensava si em quedarien uns morros com els de la senyora Camacho. Ni pensar-ho, em digué l'estomatòloga. I en efecte, no m'he quedat morrut, sinó que en realitat ni se me nota; crec que fins i tot he quedat més agraciat. Si algú vol, que em demane el telèfon de la meua doctora i amb molt de gust li'l facilitaré.

diumenge, 13 d’abril del 2014

CONTINUA EL VODEVIL D'ESPANYA

CONTINUA EL VODEVIL D'ESPANYA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 d'abril de 2014. 

Com tothom hauria de saber, diccionari en mà un vodevil és una peça teatral de caràcter lleuger on l'argument es nodreix de situacions equívoques que provoquen la hilaritat del públic. Una astracanada també és una peça teatral, caracteritzada per una acció desbaratada. Jo no sabria distingir una cosa de l'altra, però en qualsevol cas, crec que el que està passant en l'Estat Espanyol, als ulls d'Europa, és això, un vodevil o una astracanada.

Malgrat que s'ofenguen els qui manen, a Europa saben tot el que passa ací: de la corrupció política a la qüestió independentista de bascos i catalans; del que passa a Ceuta i Melilla amb els immigrants, a les manifestacions dels bisbes reaccionaris; saben que els bancs, que han estat rescatats amb els seus diners, no deixen ni un duro a les mitjanes empreses ni a les famílies; saben que hi ha la joventut sense futur... Ho saben tot. Ja passava quan Franco, que a fora en sabien més que nosaltres ací i per això cercàvem la premsa estrangera, que la policia tractava de controlar. O siga que a Europa coneixen el vodevil o astracanada de la nostra situació política.

Ara mateix, el ministre més gras i extravertit del govern, Arias Cañete, que ha estat designat per Rajoy per a encapçalar la llista popular a les eleccions europees, ja està en boca dels corresponsals de premsa estrangers. Per començar el mateix histrionisme del personatge els ho posa molt fàcil i, sense anar més lluny, es poden llegir les perles que ha anat soltant, recollides al google (més de dos milions d'entrades), amb fotografies i videos molt divertits.

Estic convençut que Arias Cañete seguirà donant molts titulars a la premsa, amb les seues curioses reflexions: sobre la tramitación parlamentaria del Plan Hidrológico Nacional va dir que seria “un paseo militar” i que s'aprovaria “por cojones”. Una altra de les seues profundes reflexions és que les aigües de rec s'han de tractar com a les dones “porque lo pueden perder a uno”. I així, una darrere d'altra. La llàstima és que Arias Cañete no és d'Albacete, perquè algú podria aprofitar la profunda rima que “quien mas larga la tiene, mas honda la mete” i seria la conya.

Per a donar-li major interès al vodevil d'Espanya, Rajoy hauria d'haver posat a la llista altres personatges de la mateixa talla, com Floriano, ah, quin Floriano. També es poden consultar les seues frases més cèlebres recorrent al google (més d'un milió d'entrades), amb fotografies i videos. I per descomptat, jo no m'hauria oblidat de la reina de la fira d'Albacete, Maria Dolores Cospedal, de la qual al google (més de cent mil entrades) hi ha les seues més famoses frases, amb unes fotografies espectaculars, que fins i tot la mostren en banyador i ensenyant cuixa. També podria haver inclòs l'Aguirre. Lamentablement, cap d'aquests il·lustres personatges ha estat designat pel president Rajoy, per acompanyar el ministre Cañete..

Siga com siga, hi ha un perill en tota aquesta astracanada o vodevil i és que la gent acabe trobant divertida tota la història. Vull dir que, malgrat que les notícies relacionades amb la corrupció no acaben, la gent puga passar de la indignació i el rebuig, a la resignació, o a la banalització dels problemes; que acabe acostumant-se i creient que inevitablement tots els polítics són iguals, uns lladres. Això seria terrible, però no impossible, com s'ha vist a Itàlia amb el cas Berlusconi, on la gent li reia i li riu les seues estrambòtiques i també astracanades reflexions.

És urgent, doncs, que els qui no ens divertim amb tota la tropa popular que ens malgoverna, ni ens resignem, ni oblidem la història, prenguem consciència de la importància d'enfrontar-nos-hi contundentment. Crec que hi ha una certa apatia entre la gent, o desconfiança que res servisca de res i, per tant, crec que seria terrible que es desaprofitaren les eleccions europees per a començar a canviar la situació. La feina és feixuga, però necessària.

Ja he dit moltes vegades que la falta d'ètica dels governants, la seua immoralitat pagant en negre, cobrant sobresous i comissions sotamà, lucrant-se i fent fortuna amb la política, el seu mal exemple, en definitiva, és dramàtic i perillós. Si el seu mal comportament fora imitat per la població, l'Estat es podria donar per liquidat. I la gent, tots nosaltres, estaríem justificats, perquè els qui haurien d'haver actuat de manera justa i exemplar (monarquia, l'església, el PP que governa, la banca...) no ho han fet. La gent, però, tenim més sentit comú i més ètica que els governants, com s'està demostrant.

Estic fent una crida a la participació electoral, encara que no era el motiu inicial d'aquest article, que sols volia dedicar a fer mofa dels individus que he citat i prou. Però, posat a la feina, crec convenient exigir que s'han de subratllar els partits que tinguen les mans netes i denunciar els que les tinguen brutes, perquè no és veritat que tots els polítics són iguals. Els personatges del vodevil són els qui són, ells, estan localitzats, tenen uns noms i unes ideologies.

Finalment també pense que algunes de les iniciatives d'organitzar el vot de la protesta amb candidatures ètiques, però fora dels partits, no són gens prudents i fins i tot que poden servir per a tot el contrari del que pretenen, perquè restaran vots als partits honestos i d'esquerres i facilitaran les candidatures més grosses de populars i socialistes; a canvi, aquestes voluntarioses propostes tenen molt difícil accedir a un escó.

diumenge, 6 d’abril del 2014

HIPOCRESIES SOBRE ADOLFO SUÁREZ

HIPOCRESIES SOBRE ADOLFO SUAREZ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de març de 2014

Vaja per endavant que la meua intenció no és escriure res sobre aquest il·lustre difunt, ni per a bé, ni per a mal, entre altres raons perquè sóc molt crític respecte d'algunes coses en què tingué molt a veure (la “transició”, la consagració de la monarquia franquista, etc.) Per mi, que descanse en pau. Però sí que vull referir-me a les actituds hipòcrites que han adoptat els qui en vida el menystingueren i el trairen i ara s'han desfet en elogis, des del mateix rei, passant pels polítics del PP, els socialistes i en general els democratacristians, inclosos els qui tenim nosaltres en nòmina.

Tothom ha dit com era de bo aquell president, sobre la seua política del consens, sobre la seua capacitat de diàleg. I que era tan realista que legalitzà els partits comunistes i republicans, veges tu. I que com era tan responsable, quan li faltaren els suports necessaris, dimití i no féu com altres...

Pocs s'han atrevit a dir que el trairen, tant que finalment l'acovardiren i hagué de plegar. S'han callat el paper que jugaren des del rei, fins als seus grans amics, com Abril Martorell, en la seua caiguda. Sí que han ressaltat, però, que els socialistes anaven a per ell, quina cosa, tu, com si això no formara part de la lluita política.

Entre els qui han parlat més clarament hi ha la que fou musa del suarisme a València, Maria Consuelo Reyna, explicant que quan vingué allò, el rei el deixà caure, que Abril Martorell i altres començaren a fer-li totes les malifetes... Crec que no ho ha dit tot, perquè ha deixat entendre que en sap més i que podria explicar-ho. Per això la vull felicitar.

Per tant, si la que fou directora de Las Províncias, que era l'òrgan oficial de la UCD, diu la veritat i jo la crec, per què posaven tanta cara de pena tanta gent en el soterrar de Suarez, començant pel rei i la família, i Rajoy, tot el govern i la plana major del PP...? Evidentment perquè volien aprofitar-se d'un esdeveniment de tanta rellevància per a xuclar càmera i aprofitar-se'n el difunt.

Així que no hi havia sinceritat en aquell soterrar i en totes les lloances que s'hi digueren del difunt, tampoc. Com diu Maria Consuelo, en vida i quan ell podia haver-ho agraït el tingueren marginat, com si els fera nosa, i ara, ja difunt, mira-te'ls. Fins i tot l'han condecorat, penjant li la medalla sobre la caixa. Per tant, crec que hi havia molta hipocresia en tot aquell cerimonial.

Torne a repetir que a mi particularment el tema, ni fu ni fa. Però, quan t'aclaparen tant i a tothora i damunt de forma tan barroera, en totes les cadenes de la televisió, i saps algunes coses, crec que podem tenir el dret de dir: prou, ja està bé de prendre'ns el pèl.

Per altra banda crec que és un despropòsit adjudicar a Suárez tot el mèrit de la famosa “transició” perquè si és evident que jugà bé el seu paper, com feren tots i cadascú, la partida la jugaren entre tots. És cert que Suarez féu una contrició del seu passat franquista (havia estat ministre de la Falange del “movimiento”, tu), que no han fet altres, com Fraga i els d'Alianza Popular, esdevinguts en el PP que ens governa. També és certa la seua dedicació a emblanquinar la monarquia imposada per Franco...

Els qui posaren Suárez a dit, sabien el que es feien. Li degueren dir: tu salva la monarquia i salva'ns la cara a tots, fes que facen una constitució, convoca eleccions i que la gent s'oblide del passat i de demanar-nos contes... I Suárez s'hi dedicà i ho féu bé i ara que s'ha mort, doncs, li han dit que moltes gràcies.

Tornant al soterrar, entre els discursos dels polítics m'hi vull referir a les paraules tan oportunes que hi etzibà el president Mas. Vingué a Madrid a dir que Suárez hauria tingut una altra actitud envers Catalunya i la qüestió del referèndum, millor que no la que tenen “ells”. Volia dir que si legalitzà els partits comunistes i els republicans, perquè així ho demanava la gent, hauria aplicat la mateixa recepta al cas català, hauria estat més sensible a la reivindicació sobiranista de la majoria del poble català.

Jo crec que Mas ho digué clar i en el moment oportú, quan Rajoy i els seus estaven tractant d'aprofitar-se'n de la figura del difunt, reinterpretant-lo en el seu profit. El president els digué que d'això, rai; que Suárez hauria estat més dialogant i hauria cercat el consens, cosa totalment distinta de la que fa Rajoy i la seua tropa, més partidaris de la praxi legionària.

Mas aconseguí que tothom s'hi fixara en les seues paraules, les quals els del PP qualificaren d'inoportunes, com era d'esperar. Que Miquel Roca s'avingués a fer-los de caixa de ressonància als populars, això ja són figues d'un altre paner, encara que en un moment o altre, havia de passar.

Els dies del soterrar de Suarez seran recordats també perquè han coincidit amb una nova tanda de protestes universals contra les retallades socials, contra el decret de Wert, contra els augments de les matrícules universitàries... També perquè la policia i la guàrdia civil s'han protagonitzat notòries fallides, com ha reconegut fins i tot el mateix ministre de l'Interior. I també per la sentència anticatalana del TC, que alguns jutges i advocats de molta solvència titllen d'inconstitucional. La situació de pobresa de milers de famílies ens situa en un dels pitjors rànquings de tota Europa (a l'altura de Romania i Grècia)... Mentrestant som el país amb més corrupció de la classe política del món, sols superats per alguna república bananera o alguna dictadura.

Amb tot açò i amb aquesta gent de faixa i ganivet i de baixa estofa, no arribarem mai enlloc!


ROUCO, L'AGUIRRE I L'ESPERIT SANT

ROUCO, L'AGUIRRE I L'ESPERIT SANT
Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de març de 2014

M'he entretingut a cercar en un diccionari gallec (portuguès) què vol dir rouco, que jo pensava que seria roc, roca, però no, rouco és un adjectiu que vol dir qui té “rouquidão”, qui té ronquera; també que és rouco qui és “roufenho”, o siga qui parla pel nas. M'ha fet gràcia, perquè en efecte, aquest il·lustre cardenal té veu de ronquera, un poc cavernosa també. I ronc és sinònim de rude, aspre, fosc, rogallós, esgolat, esgargamellat...
Unes amigues amb les qui ho comente, van més enllà i comencen a dir que quan el veuen aparèixer a la televisió, els dona por; alguna diu que fàstic; la més decisiva és la qui el compara amb Satanàs: “jo m'imagine que és el dimoni i m'entra no sé què”.

Tot ve pel seu sermó en el funeral de Suárez, que tothom ha qualificat negativament, titllant-lo d'inapropiat, de guerracivilista. Ha estat el seu com un sermó del temps del nacionalcatolicisme, diu Xavier. Com la homilia ha estat una autèntica animalada, propose que mirem a quin animal s'assembla aquest cardenal. Jo crec que a un cocodril, un ferotge cocodril del Nil, diu Joana. Sembla que tothom està d'acord, perquè altres intents de cercar-li un paregut fracassen: un voltor, un drac, el Ieti, la mula Francis... Definitivament, guanya el cocodril, i també el dimoni, que havia dit Anna Mari.

Algú proposa protestar pel mal ull que tingué l'Esperit Sant, quan el féu bisbe i després cardenal. Xavier protesta perquè les eleccions dels càrrecs eclesiàstics són cosa dels homes i no de l'Esperit Sant. Jo no estic d'acord i, malgrat que no crec en aquestes falòries, com tothom sap, sóc partidari d'aplicar a aquests individus les enganyifes que s'han inventat per a entabanar la gent. Desperte l'interès de les meues amigues i amics i explique la meua al·lusió a la part més volàtil de la divinitat i a la seua responsabilitat.

Dic que la gent de l'església tronant sempre ha defensat que en l'elecció dels bisbes hi ha la intervenció divina, mitjançant la qual és possible la transmissió apostòlica, gràcies a l'Esperit Sant. Per això i com els creients diuen que amén, que s'ho creuen, la cosa els funciona tant bé des de fa vora els dos mil anys. Aleshores, si hi ha intervenció divina, com és possible que resulten aberracions com la d'elegir i consagrar Rouco? Com és possible que hagen comés aquesta marrada? En què estaria pensant el sant Colom?

A qui no pertany a la congregació, com és el meu cas, evidentment tot açò ens produeix més pena i rialles que altra cosa, però, i als creients? Home, jo sóc molt creient, diu Pepita, però personatges com aquest me la fan perdre. És que no hem de fer el que ells diuen, sinó la voluntat de Déu, concreta Sònia. Però el problema és que aquests tipus són els representants de Déu, conclou Josep Maria.

Roser, que en sap molt i ha estat catequista alguns anys, diu que el representant de Déu és el Papa i recorda que l'actual, Francesc, ha dit que ell no es qui per a jutjar els homosexuals, així que a qui hem de fer cas és al Papa Francesc. Aleshores intervinc per a dir que opine que, quan li demanaren sobre els gays, l'home, sincerament i sense pensar-s'ho massa, digué que ell no era ningú per a jutjar-los, però volent dir qui sóc jo per a dir res, amb tota la nòmina que tinc al darrere en aquest negoci? Aquesta broma ja l'he contada més d'una vegada, perquè la solc repetir molt i a la gent que l'escolta li fa molta gràcia.

I l'Aguirre, també és d'elecció divina?, diu Josep Maria. Evidentment, sembla una boutade, però el ben cert és que els populars solien organitzar actes d'acció de gràcies quan guanyaven unes eleccions, així que per alguna cosa ho farien. Segurament, ara no ho fan, o ho fan d'amagatotis. I l'Aguirre n'ha guanyades moltes. Mira que si també fora cosa de l'Esperit Sant!

Comentem l'afer que ha protagonitzat aquesta intrèpida damisel·la amb la policia de Madrid que l'anaven a multar per deixar el cotxe en el carril del bus. La dona, que ho ha reconegut, encara vol tenir raó i justificar que isqué fugint de la policia, arrossegant una de les seues motos, perquè l'estaven entretenint massa; se li podia cremar el cocidito madrilenyo, pensaria. O és que s'encegà d'indignació: a mi, a l'Esperança Aguirre, degué pensar, i apa a córrer com qualsevol quinqui!

Aguirre és un cognom basc, que no sé el que voldrà dir, però aguerrida, si hi ve, vol dir avesada a la guerra, foguejada i exercitada en la guerra. Li va la definició, diu Xavi, i, seguint la broma de Rouco, es pregunta a quin animal es pareix la dama. Com en el cas del cardenal, hi ha algunes propostes: a una àguila a punt d'alçar el vol; a una mona descarada i agressiva, grrr; a donya Urraca...

No crec, dic jo, que en les eleccions d'aquesta tropa popular també haja hagut mai cap intervenció divina. Seria un desastre, encara que ells puguen creure el contrari. Seguint amb les meues ganes de fer conya dic que, en tot cas, si ha hagut cap intervenció divina ho ha estat en el sentit que Déu ens ha volgut posar a prova; almenys això és el que prediquen els capellans per a “justificar” les desgràcies que patim, que són proves que ens posa Déu. Rouco i l'Aguirre, doncs, serien com regals de Déu per a fer-nos més mereixedors del cel... L'hòstia, no?

Després de tantes barbaritats com hem dit, marxem a casa, més indignats que abans i més segurs que mai que tota aquesta gent, inclòs l'Esperit Sant, són una pesta que no ens mereixem, així que alerta a qui votem, reclame. Amén i bona nit.