LA CONFESSIÓ DE COTINO

LA CONFESSIÓ DE COTINO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de juny de 2014

He tingut un malson: he vist el senyor Cotino donant-se cops de pit, mea culpa, mea culpa i aproximant-se a una de les garites o confessionaris de l'església. Curiosament, jo no entre a les esglésies sinó és amb intenció estrictament artística o historicista, i no m'explique com he somiat Cotino dins d'una església. L'home s'agenolla i comença a confessar els seus pecats. El capellà es veu que és amic i li dóna colpets al muscle, supose que per a tranquil·litzar-lo. Cotino està nerviós i posa cara de pena. Jo estic petrificat, amb la mirada fixada en aquella escena i la suor em raja esquena avall, gairebé com en una pel·lícula de terror... De sobte, Cotino i el confessor se n'adonen que hi sóc, escodrinyant-los, i es giren cara a mi, amb uns ulls que esgarrifen... Uuh! Em desperte mentre el cor em batega amb força.

Els somnis ja se sap que, des de Freud ençà, són objecte de moltes conjectures, per tal d'interpretar-los. Encara que no em refie un pèl dels qui saben interpretar-los, m'agradaria que algú m'ajudara i mantinc una conversa semiprofessional amb una amiga, Sara, que és psicòloga i que s'hi ofereix. Quedem també amb l'Enric, que és un altre bon amic.

Sara em diu que Cotino, “com ja ho has comentat més d'una vegada en els teus articles, t'obsessiona un poc; et passa el mateix amb Eliseu Climent. Crec que tractes d'oblidar-los, però el fet que de tant en tant apareguen als diaris, fent alguna de les seues mangarrufes, t'indigna. I això és el que et fa somiar amb ells. No crec que hi haja res obscur ni secret entre vosaltres, supose”.

Em diu que en el cas de Cotino, “a qui tu consideres un beato i una mala persona, com és de l'Opus, sempre el somies en contradicció amb les seues manifestacions religioses, perquè vols posar de relleu la seua hipocresia: la diferència entre el que diu que creu i allò que fa en la seua vida política, és total. Recorde com el ridiculitzares quan li dugué a Camps el llibre de Job, perquè li servira de consol durant el judici dels vestits de la trama Gürtel”.

Enric està en silenci i prenent notes; en realitat està fent versos. En acabant ens els llig: A Cotino per ser qui és/ no li han valgut de res/ ni les misses, ni el rosari/ ni tampoc l'escapulari./ Ha perdut l'ànima, a més a més,/ i tot per l'interés/ de fer la família més rica./ Com li han descobert el merder/ a vore ara com s'explica/ I de tot aquest afer/ qui s'alegra és Llucifer.

Enric és així i fa versos com Horaci; el problema és que, quan comença, és difícil aturar-lo. De fet, a continuació ens recita els versos que li havia dedicat a Mònica Oltra, que porta escrits en un paperet. En això fa com don Manuel Sanchis Guarner, que també escrivia notetes en trossets de paper, perquè aprofitava fins i tot els marges dels folis. Una jove portuguesa, que vingué a València amb una beca, a treballar amb ell, em deia que les seues notes la posaven nerviosa, perquè don Manuel escrivia as faldinhas, o retallets de paper.

Deixem que l'Enric ens llija els versos que porta escrits: Un partit de corruptes, el PP,/ mentiders, vils i retorts,/ lladregots de mala fe,/ han fet fora de les Corts /Mònica, que desimbolta/ els diu les veritats:/ hipòcrites! gentola! corruptes! descarats!

La conversa deriva cap als temes de moralitat i com Cotino és del gremi de les sotanes (Opus), en parlem. La religió, com el sexe, formen part de la vida íntima de les persones i per tant ningú ha de criticar ningú, sobre si és creient o no. Però, hi ha uns casos molt peculiars. Si un polític s'aprofita de la religió per a tractar de guanyar-se la confiança dels votants conservadors és evident que està polititzant la religió i per tant és legítim recriminar-lo, i més encara si fa res que siga el contrari del que creu. El lucre, el tràfic d'influències, cobrar comissions, pagar en negre, etc. per tot açò el polític hipòcrita ha de ser recriminat, perquè enganya l'electorat tapant-se amb la capa de Déu. Si tot açò, a més a més, és pecat  caldrà que el Papa en diga alguna cosa... N'estem d'acord.

Pel que fa al sexe, jo ja m'he pronunciat més d'una vegada: si el polític es paga ell els seus polvos, avant i que li vaja bé, perquè serien polvos privats; però si van a càrrec dels pressuposts públics, això ja és una altra cosa, perquè en aquest cas són polvos públics. Estem d'acord i tornem al tema de Cotino, que ens ocupa avui.

D'on ve Cotino? De Xirivella. No, home, d'on ve el cognom? Diccionaris en mà, segons la Real Acadèmia Espanyola, cotino ve de cotín/ cutí, i del francès coutil, i vol dir tela de llenç ratllat o amb dibuixos per a fer les cobertes dels matalassos. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana diu el mateix. O siga que cotino, cotí, cutí, vol dir matalasser.

I l'Enric és demana si no hi ha un sant Cotí, que en castellà seria san Cotino. Tractant-se del numerari de l'Opus Cotino seria perfecte tenir un sant en la família. Doncs, sembla que no. He remirat la llista del santoral i no n'hi ha encara cap sant Cotí. Així que, a no ser que el pare Bausset, monjo de Montserrat, diga una altra cosa, el seient de sant Cotí està lliure. Seria una passada que l'acabara ocupant Cotino: sant Cotí Ferrer!

L'home és mereix la glorificació, perquè els pecats ja els tindrà perdonats, amb les amistats que té al cel, especialment amb sant Joan Pau II, a qui li organitzà el viatge a València. Li hauran perdonat fins i tot que desaparegueren tants diners d'aquell viatge. Ara, amb la consciència perdonada i tranquil·la i sense les obligacions del càrrec, que ha de deixar (Fabra dixit), seria un colofó a la seua carrera d'oportunitats i d'hipocresies: sant Cotino! Verge, màrtir, confessor, doctor..., a elegir. Així s'escriu la història a València

ELS BORJA, LA GENERALITAT VALENCIANA I CLIMENT

ELS BORJA, LA GENERALITAT VALENCIANA I CLIMENT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de juny de 2014

En tot el lamentable afer de les còpies de documents dels Borja, que ha mantingut entretinguts els polítics populars i el soi-disant nacionalista Climent, fent-se retrets i dient les veritats a mitges, calia que algú fera una reflexió professional i clara, que posara les coses en el seu lloc. Han estat els arxivers valencians que han emès un informe que ha deixat en evidència tant a la Generalitat del PP, que són uns garrulos, com a Eliseu Climent, que ha organitzat un dels seus mangonejos financers, amb l'excusa dels Borja, i ha fracassat. Dels populars i del menyspreu que m'inspiren, no cal que jo diga, ara, res més; ja tindrem ocasió. Però com alguns nacionalistes confusos es poden veure esguitats sense tenir per què, voldria fer algun comentari que puga ajudar a entendre tot aquest merder.

Diré el mateix que els arxivers, que són els que en saben del tema. Aquests professionals fan unes consideracions molt esclaridores. En primer lloc expliquen que l'espècie de tresor que semblaria ser l'arxiu borgià, en realitat no ho és. Es tracta d'uns documents digitalitzats de l'Arxiu Secret Vaticà, que poden ser consultats pels interessats i dels quals se'n poden obtenir còpies, previ el seu pagament religiós. Per tant, sobra tanta bufa al respecte i tant de misteri i secretisme.

Que Climent haja obtingut aquests documents és una simple operació de compra-venda, feta en 2002, a càrrec de l'asseguradora Winterthur, i amb el concurs del florero del gendre del rei, Marichalar, per a donar-li més èmfasi. Si feien falta algunes recomanacions, segurament Climent comptà amb els bons oficis del seu cunyat, José Tomàs Raga, que és un alt personatge de l'església catòlica més integrista.

L'objectiu d'arreplegar tota la documentació i digitalitzar-la era per “documentar arxivísticament l'evolució de la família Borja des del segle XIII al XVI i la publicació del Diplomatari Borja”, o cartes de la família, escrites en català i ací rau el mèrit.

Després de l'estranya presentació pública de les còpies digitalitzades, la realitat és que dels estudis que s'haurien d'haver començat, no se n'ha fet pràcticament cap. Per altra banda, els intents de Climent d'involucrar els populars en el seu tinglado, a base de les clàssiques subvencions, no ha reeixit. O siga que l'operació ha estat un fracàs i no ha obtingut ni un duro a València. I és per aquest motiu que ha dut les còpies dels documents a Barcelona, on sí que li han promès diners, o siga pela.

Els arxivers valencians es pregunten si aquest merder dels documents borgians és el major problema per als arxius valencians. Ells diuen que no. Diuen que el que ha passat és un problema comú a molts investigadors i entitats que topen amb la incomprensió i les mancances pressupostàries.

Tanmateix, volent ser equitatius afirmen que “suum cuique, a cadascú el que li correspon”. I critiquen uns i altres. Afirmen que “aquest és un problema d'investigació, no d'arxiu. En ell la Universitat hauria de dir alguna cosa. I si és un problema d'arxius, que compte amb el criteri dels arxivers i que no els confonga amb els historiadors”. Aquest és un altre tema, però interessant perquè ells parlen com el que són, arxivers. I de moment són els historiadors els únics que han protagonitzat res, fent costat a Climent.

Pel que respecta al govern valencià del PP, diuen que “no hauria de parlar d'arxius únicament a la contra, com a reacció davant de problemes de gestió i/o identitaris. No és qüestió que ens recordem de Santa Bárbara quan trona. És realment trist que els grans arxius de la nostra comunitat es troben en un estat de funcionament gens envejable; que moltes conselleries de la Generalitat manquen de servei d'arxiu i d'arxivers. Que el nostre port, el primer del Mediterrani, no tinga cap professional al front del seu fons documental, com tampoc no l'ha tingut ni el té una empresa pública amb més de 1500 treballadors, com era Canal 9.”

Afirmen que podrien fer una llista molt llarga i que és ací “on deuríem avançar: en l'atenció quotidiana, normal i lògica del nostre patrimoni documental, històric i de gestió, sense haver d'esperar a una polèmica farcida de fal·làcies i de teatre polític per fer pronunciaments que es quedaran, d'ací a pocs dies, en mera lletra d'hemeroteca i no en actuacions útils per al futur del nostre patrimoni documental.”

Afirmen que “els arxius no haurien de ser un arma llancívola en mans d'uns o uns altres sinó uns centres documentals amb els mitjans adients i amb els professionals qualificats que puguen donar el servei necessari i exigible a la ciutadania i a la comunitat científica. És ací, i no en un altre lloc, on rau el problema real.”

Així, doncs, tot el teatre orquestrat per Climent és una fal·làcia, com ho són els discursos hipòcrites de la Generalitat i de l'alcalde de Gandia. “Manifestacions i esquinçaments de vestimentes que no porten enlloc, que no van a suposar una millora real en l'atenció dels arxius i del patrimoni arxivístic-documental que, aquest sí (i no l'Arxiu Vaticà, amb el qui es pot acordar el que siga) està sota la responsabilitat i plenes competències de la Generalitat i de les organitzacions de la nostra Comunitat"

En conseqüència, estem davant d'un altre casus belli, al servei dels interessos de Climent, que xoca de ple amb la gasiveria i la ignorància del govern, o siga que de moliner canviaràs i de lladre no t'escaparàs. Dir, però, d'aquest afer més del que diuen els arxivers és innecessari i inútil, fins i tot una fal·làcia.

Els estudis sobre l'època dels papes Borja poden ser interessantíssims i seria perfecte que finalment aquests documents digitalitzats, en millors mans que les actuals, puguen servir perquè se'n facen a partir d'ara tants com els investigadors donen coll. I per la part del diplomatari papal, a mi em resulten especialment interessants les cartes que s'escrivien els papes i la família, els fills d'Alexandre VI, i totes en català.

BAUZÁ, QUIN BRÉTOL, HA GUANYAT UNA BATALLA

BAUZÁ, QUIN BRÈTOL, HA GUANYAT UNA BATALLA

Article publicat al Punt/Avui el dia 15 de juny de 2014

Crec que sobre el president balear i pitiús Bauzá ja he dit tot el que pense però, resumint-ho un poc, que és un personatge sinistre i miserable. Molts mallorquins i mallorquines pensen el mateix que jo, com demostraren quan es dedicaren a fer-li escratges per tot arreu on anava, manifestant així la seua protesta pel que estava fent, fins al punt que deixà d'eixir de casa, com qui diu. A mi, quan jo era alcalde de Silla, si me n'hagueren fet sols un d'aquests escratges, m'hauria mort de vergonya. Bauzá, però, no en té.

Tot al contrari impertèrrit, ha continuat amb el seu programa de genocidi lingüístic i cultural, avalat pels sicaris, tan burros com ell, del Círculo Balear. De passada, també s'ha dedicat a guanyar diners a cabassos, que sembla que és l'objectiu de tota aquesta xusma popular. De la manera més impúdica possible, gràcies a la farmàcia que té a Marratxí, que és la que, curiosament, més medicines factura de tota Mallorca, ja que gestiona tota la facturació que controla el Govern, pot ingressar més d'un milió cada més, al marge del sou. També és curiós que, de tots els serveis que paga el pressupost balear, el primer que s'abona cada més siga el de les farmàcies, per davant dels mestres i dels serveis socials, dependència, etc. i, per tant, la seua farmàcia és una mina.

Legalment diuen que és incompatible presidir un govern, mantenir una farmàcia, que factura al mateix govern, amb tots els privilegis que he dit... És legal o no? I en tot cas, tot açò no és una impudícia?

Davant l'immens insult a la raó i al bon gust de tot aquest afer, faltava saber si els jutges consideren o no “legal” que Bauzá incomplisca la llei. Ho havien de dir els mateixos jutges que, no fa molt, havien sentenciat, en un cas similar, que una consellera socialista era incompatible amb la seua farmàcia. Ara, però, tractant-se del president popular, han dit tot el contrari, que sí que és possible que Bauzá explote una farmàcia com la seua. Una autèntica impudícia! Aquesta sentència, una batalla que ha guanyat Bauzá, però no la definitiva, serà recorreguda al Suprem, pel PSIB-PSOE i per MËS i per això caldrà continuar esperant que finalment es faça justícia.

Només fa uns quinze dies, en aquesta mateixa columna m'havia compromès a tirar uns quants coets per a celebrar la sentència, però com en aquest cas els jutges han fet tururut, m'hauré de conformar amb la traca que li dedique, avui, al personatge en qüestió.

Pense en Sèneca quan advertia que: quod non vetat lex, hoc vetat fieri pudor; el que no prohibeix la llei, ho ha de prohibir l'honor. Volia dir que les coses, malgrat que puguen cenyir-se a la “llei”, tenen un límit: l'honor, que ell diu el pudor. Estaria pensant amb Bauzá? No és possible, perquè Séneca era moralista, però no sabia d'arts endevinatòries. És probable que estiguera pensant en altre mafiós de l'època, perquè sempre n'han hagut per aquestes dues penínsules mediterrànies.

Al marge, doncs, del que han “sentenciat” tres jutges del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) i tenint en compte el vot de dos dels jutges, contraris a la sentència i encara a l'espera del que dictaminarà el Suprem, una cosa és certa per a mi i és que Bauzá no té cap honor, no és honorable, no té cap pudor, és un impúdic.

Els qui confiem que finalment es farà justícia de veritat, estem convençuts que la mena de màfia siciliana que s'ha emparat de les Illes, del País Valencià i de l'Estat..., tenen els dies comptats. Sols és qüestió d'esperar a la porta de casa que passe el taüt dels enemics, com fan els musulmans. A fi de comptes, com diuen els espanyols, “a todos los cerdos les llega su san Martín” (senyors correctors, deixeu-ho així, si us plau). Ara que estem parlant de la república i de la monarquia és un bon moment per a recordar que també a aquell Franco dels nostres malsons li arribà el seu dia de sant Martí i estirà la pota, o siga que és qüestió d'esperar, que tot arribarà.

Per exemple, les eleccions són l'any que ve, o siga d'ací un no res, i les perdran els populars, segons les enquestes. Quan ens haurem tret de sobre els mals somnis de Bauzá, de Fabra, de Rajoy... i de tota la tropa que els acompanya, els partits progressistes hauran de dedicar-se a redreçar totes les coses dolentes que ens estan fent aquests personatges. Per poc marxista que hom siga, és evident que la història va per aquest camí i, com em deia Jaume Sastre, és evident que guanyarem. Per a Bauzá, però, la història sols li reservarà el nostre menyspreu, les actuacions de la justícia... i la seua farmàcia.

SALUT I REPÚBLICA

SALUT I REPÚBLICA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de juny de 2014

Com tothom parla de la dimissió/substitució del rei, jo també ho faré, sense cap entusiasme ni cap desentusiasme, ja que un rei per l'altre, el resultat serà el mateix, sols que haurem de mantindre un altre Borbó i la seua família. Malgrat la meua desconfiança en el sistema, vull afegir-me (des de casa) als que s'estan manifestant per la república i es confessen anti-monàrquics.

Fent un resum del que passà, hi hagué aquell fantasma que digué que ho deixava tot “atado y bien atado”, cosa que fou una de les poques veritats que digué en tota sa vida. En efecte, però, com pogué ser que tinguera aquell convenciment i l'encertara tant, tan burro com era? En realitat les seues paraules no tenien cap mèrit, perquè sols manifestaven que volia que se fera la seua voluntat, fins i tot després de mort, que és una dèria dels dictadors.

L'acceptació de la seua voluntat depengué no d'ell sinó dels polítics, que manipularen allò de la “transició”. Si el règim de Franco era una dictadura, amb la mort de la cuca hauria d'haver-se acabat el verí, però no fou així i la “voluntat” de Franco fou respectada, amb la designació de Juan Carlos com a rei. Com quan un dictador nomena un successor aquest no té cap legitimitat, la pregunta és com fou que s'acceptà la pantomima?

Uns diuen que la transició fou un exemple per a tot el món, que seria com dir que les dictadures han de succeir-se a si mateix, canviant un poc les cares i avant. O siga que seria una cosa així com si mort Hitler, l'hagués succeït un altre nazi nomenat per ell mateix. Tanta por tenien els polítics a l'exèrcit, i als prohoms feixistes?

Altres diuen que amb aquella decisió s'acabà la guerra civil definitivament i que s'inaugurà una pròspera etapa per al país, i “democràtica”. O siga que, en lloc de retornar els drets democràtics al poble, o siga la república, que havia estat elegida majoritàriament en 1931, ens feren tragar un marró real. Per això podem dir que, d'alguna manera, el franquisme s'ha prolongat durant aquests darrers 40 anys de monarquia. Aquella transició fou, doncs, una traïció.

Així les coses, parlar d'una segona transició, que durà el nou rei sota el braç, com alguns ja parlen, és parlar d'una segona traïció. Passarà amb el fill, com passà amb el pare, que no seran proclamats reis per la gràcia de Déu, ni per la gràcia dels homes, sinó per la desgràcia de Franco.

Nosaltres en particular, els ciutadans hereus dels que foren sotmesos a la força per un altre rei Borbó i també Felipe (el V) amb el Decret de Nova Planta, por el justo derecho de conquista, tenim encara més raons que ningú per a no acceptar la paròdia que preparen a Madrid.

Per això reconforta veure que els diputats nacionalistes, comunistes i verds tenen la dignitat de reclamar la república, tot i recordant els enormes sacrificis de tanta gent morta pels ideals republicans, assassinada, exiliada, reprimida. I encara ens reconfortaran més si no voten la nova investidura, o, fins i tot, que els més moderats s'abstinguen, o que Mas no hi vaja a Madrid a la cerimònia.

Els que hi aniran ho faran invocant el respecte a la Constitució, i ho faran amb alegria i cridaran visca el rei; seran els populars i els socialistes i alguna excrescència política més. Però, i el poble què diu? Jo crec que al poble li agraden aquestes coses de reis i de princeses, perquè tothom somnia en ser reina per un dia. Al respecte crec que els qui tallen el bacallà són prou burros, perquè jo, en el seu cas, hauria convocat un referèndum i hauria guanyat la monarquia, i ja està. Però com no tenen la consciència tranquil·la no s'atreveixen. 

Així que continuarem amb l'assignatura pendent, com els qui no acaben mai la carrera. Continuarem sent el cas singular a tota Europa de seguir sota els efectes directes de la voluntat d'un dictador.

És evident que, fins i tot en aquestes circumstàncies, a nosaltres no ens falta l'humor, que ens fa l'efecte del bàlsam als nafrats i per això circulen per internet comentaris molt divertits, acudits jocosos, muntatges fotogràfics... Hi ha una fotografia del nou rei penjat cap per avall, en al·lusió al seu predecessor i primer rei de la saga borbònica, Felip V, que el mantenen així al Museu de Xàtiva, en venjança de les maldats que els féu patir.

Quan jo era jove tenia una titella, que jo li deia Franco, penjada del coll i cap avall en el meu estudi. Algun dels amics o amigues que hi venien degué d'anar-se'n de la llengua, perquè la Guàrdia Civil em cridà a la caserna. Jo ho vaig negar, naturalment, guardí la titella i no se'n parlà més, perquè jo era amic del fill del tinent. Ara recorde que aquella ximplesa em produïa una satisfacció morbosa i per això entenc els xativencs, i els qui els imiten, com aquells mestres que penjaren cap avall el conseller Font de Mora.

Així que acabe com m'ensenyà l'avi Vicent, a qui avui li ret un record molt especial: salut i república!

UN ALTRE EXEMPLE MALLORQUÍ: JAUME SASTRE

UN ALTRE EXEMPLE MALLORQUÍ: JAUME SASTRE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de juny de 2014

He estat una altra vegada a Mallorca, confiat que les autoritats populars de ses illes estaran, com les de València i Espanya, acollonides pel desastre electoral i he vist que no, que continuen tan energúmenes i deleroses, atacant la llengua catalana a l'escola, que no aturen. Aquesta gent són uns paranoics dels qui ja no curen ni els psiquiatres; alguns potser que psicòpates i tot. Saben que tenen la societat en contra, i en primer lloc els ensenyants, i ells continuen impertèrrits, comandats per Bauzá. Naturalment, la societat continua tan crispada com durant tota la legislatura.

Sempre que vinc a Mallorca el primer que faig és rebre informació de les manifestacions, de les vagues, dels expedients oberts contra ensenyants, de les directrius antipedagògiques, antiestatutàries i antisocials del govern, i d'alguna notícia més especial, que sempre les hi ha. I les barbaritats que fan són cada dia majors.

Aquesta vegada m'he trobat que el professor Jaume Sastre, donant un exemple extraordinari de resistència, ja duu 25 dies de vaga de fam contra el govern, tal com l'any passat varen fer els famosos jubilats, encapçalats per Jaume Bonet. Ho fa reclamant l'ensenyament públic i en català i reclamant que el govern sega a parlar amb els ensenyats, en lloc d'imposar els seus estrafolaris dictats.

Normalment, quan hi ha una persona que es declara en vaga de fam per motius polítics, en qualsevol país civilitzat els governs tremolen i tracten d'arribar a un acord perquè el vaguista cesse en la seua denúncia, però a Mallorca Bauzá ha menystingut Sastre, dient: que haga lo que quiera! Un grup d'empresaris hotelers, però, han demostrat més sentit comú i “pressionen” el govern perquè s'hi trobe una solució al problema per por que l'escàndol els perjudique el negoci. Quin cap tindrà Bauzá que no ha pensat ni en això.

El professor Jaume Sastre m'ha rebut a la Casa Llarga, on està fent la vaga, hostatjat pel famós activista i protector de causes justes i de proscrits, Jaume Santandreu; un gran home i tota una referència moral i política a Mallorca.

He vingut amb el respecte i l'emoció que normalment se sent davant d'una persona de la categoria i la integritat de Sastre i amb el compromís de difondre les seues paraules en aquest article. Avui és dissabte 31 de maig i la vaga està arribant a la seua fi, segurament.

Sastre, a qui han visitat personatges polítics de tots els partits, inclosos alguns del PP, però d'amagatotis; representants sindicals, d'institucions culturals, de la Universitat, d'activistes i treballadors socials i de la premsa, té el discurs coherent i ferm de les persones sinceres i honestes. Paraules de pau, front als bans de guerra de la Conselleria i del mateix Bauzá, d'evidents connotacions feixistes.

Sastre és un home que inspira confiança, que sap el que vol i diu el que pensa, que parla sincerament i ferma i no tem a ningú, perquè és un home demòcrata i duu el cor a la mà. Tot el contrari, pel que es veu, del govern balear, que inspiren desconfiança fins i tot entre els seus (han perdut el 30% dels vots, o siga que se'ls ha acabat la majoria absoluta amb què han tractat de “justificar-se”); que no saben altra cosa que la seua ignorància, que empren el llenguatge de la intimidació i desconeixen la democràcia i tenen el cor dur i torb.

Donada la precària situació de Jaume, m'havia compromès a fer-li una visita curta, però dialoguem durant tota una hora, mentre la meua nora fa fotografies i grava la conversa. Parlem de com va la seua lluita, de la repercussió que està tenint el seu exemple per tot arreu, de les mostres de solidaritat que està rebent. Em diu que en aquesta batalla ell és el guanyador, perquè sap que el que fa és just i que la justícia triomfarà, com ja li passà amb la batalla de la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez, que finalment és pública com es reclamava.

Anímicament el trobe molt bé, encara que no pot ocultar l'enorme esforç que està duent a terme. Dos metges se'n cuiden de la seua salut, amb el seu consentiment. El veïnat, em conten, vigila la casa i alguns amics, il·lustres com Biel Majoral, se n'ocupen de les coses que estima, com els seus arbres.

Com està posant en risc la seua pròpia vida defensant l'educació pública i la llengua catalana, i enfrontant-se al somiatruites de Bauzá i els seus analfabets sicaris, Jaume Sastre la mateixa vesprada de la meua visita ha tingut la satisfacció de veure com s'aplegaven milers i milers de ciutadans, “enllaçats per la llengua”, que li dedicaven els seus records, que li agraïen el seu exemple i que l'aclamaven.

Me'n torne a València convençut que guanyarem, com diu Jaume Sastre, que la nostra és una reclamació i una exigència tan justa, que guanyarem. Jaume Sastre, com Jaume Bonet i els iaios de l'any passat, i els milers de pares i mares i estudiants, i tots els ensenyants balears i els qui els donem suport a Catalunya i al País Valencià, guanyarem, i per a Jaume la història sols tindrà que lloances.

Tot al contrari, estic convençut que ja s'ha acabat l'era de la barbàrie de Bauzá, que passarà a la història com el personatge més nefast i feixista que han hagut de patir mai els illencs. Si a més a més, d'ací uns dies el Suprem dictamina que aquest patètic personatge ha actuat il·legalment en el tema de la incompatibilitat del seu càrrec i la seua farmàcia, la festa que podrem fer serà amb traques i coets i Bauzá sols rebrà que blasmes i el nostre menyspreu..

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM?)I LES RATES

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM?) I LES RATES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de juny de 2014

Em renyen uns amics perquè en el repunt de diumenge passat vaig dir que els portuguesos tenen “mania, desconfiança i odi... a tot el que siga d'Espanha”. Així que tractaré d'explicar-me un poc millor. També diré la meua sobre Podemos (Podem?) i sobre les rates que abandonen el vaixell popular, segons la Rita.

Per començar, vull posar de relleu el fet, que els mapes espanyols ignoren d'una manera radical que a la península ibèrica hi ha dos estats, Portugal i Espanya, l'un al costat de l'altre. Concretament en els mapes meteorològics de la televisió s'obvia que el clima d'ambdós països té una interrelació absoluta, al marge de les fronteres. Quin sentit té no fer cap al·lusió a si hi plou o fa sol a l'altre costat de la frontera, quan això ens repercuteix tantíssim? Per menyspreu a Portugal? Per raons polítiques? Els portuguesos fan el mateix.

Per continuar hi ha el fet de les fortificacions de la frontera portuguesa. Qui hi haja passat, per qualsevol de les duanes, haurà vist que els portuguesos tenen fortificacions militars i casernes, tot al llarg de la immensa frontera, de cara a Espanha. A qui temen els portuguesos?

A més d'aquestes observacions geogràfiques, hi ha les històriques. Ja sé que cadascú conta la història com li convé i per tant, els nostres manuals diuen el que diuen de les relacions entre ambdós països. Però, quina història ensenyen a les escoles portugueses? Tinc manuals escolars i puc dir que la seua història és absolutament antiespanyola. Subratllen que Portugal és um reino independente que desafiarà os seculos, exceptuando sessenta anos de domínio espanhol. O siga que, ja direu...

Precisament no és qualsevol cosa la importància que li donen els portuguesos a la Mare de Déu de la Batalha. De quina batalla es tracta? De la d'Aljubarrota, que guanyaren als espanhois i se'ls tragueren de sobre. Per a commemorar-ho, edificaren un magnífic monestir, on guarden i mostren les banderes derrotades dels espanyols, que abandonaren quan picaren sola. Poca broma, doncs, que aquestes coses es guarden en el conscient i el subconscient dels pobles.

I com tenen, com nosaltres, tants motius de queixa i de quimera antiespanyola, repeteixen una dita o sentència pareguda a una altra nostra. Diuen que d'Espanha nen bon vento nem bon casamento, mostrant la mateixa prevenció que nosaltres, quan diem que de ponent ni el vent ni la gent. El rebuig i la desconfiança al vent que ens baixa de la Meseta, el ponent, és el mateix, doncs, que el dels portuguesos, quan els bufa el vent des d'Espanya, que tampoc els va bé. I sobre els casamentos i la gent en general, cal tenir en compte que fou per un seguit de casaments entre els príncepets i princesetes de cada costat de la frontera que els espanyols reclamaren Portugal diverses vegades en la seua història, els feren la guerra i s'imposaren, cosa que els portuguesos evitaren amb guerres d'independència i patiments.

Dit açò, que no sé si convencerà els meus amics, com també demanen la meua opinió sobre Podemos, puc dir alguna cosa, perquè ja ho fiu en el seu moment, quan tot el moviment dels Indignats. Jo mantenia que aquell moviment espontani, magnífic i exemplar de la gent, especialment la més jove, protestant contra el govern i els partits, quallaria políticament d'alguna manera. Sembla que ho ha fet amb Podemos, que a mi m'agrada rebatejar Podem, amb la confiança que així puga ser ben aviat. M'expliquen que ara, diversos partits, estan festejant-los, a veure qui guanya la seua confiança. Ho farà EU? Ho faran els Verds? Ho farem Compromís? Ai mare, ací em pica.

Com passava abans, quan una xica tenia més d'un pretendent i la rondaven els xicons, un d'ells triomfava i els altres s'enduien carabasses. Si ara passa el mateix, fracassarà qui no convença Podemos. Sincerament jo pense que per diverses raons la parella més lògica i més estable ha de ser la de Compromís-Podemos/Podem. Tinc raons per a pensar-ho i per a desitjar-ho, entre altres perquè Pablo Iglesias està a favor de l'autodeterminació dels pobles, cosa que llevat dels partits nacionalistes, no li he sentit a cap partit espanyol.

I em deixe per a acabar l'alcaldessa de València, que jo li he dit la Rita, però amb tot el respecte. Com és una dona que parla clar, ha reconegut que el vaixell popular s'enfonsa, que és el que diem i pensem tots. Gràcies a Déu, ja era hora, em diu Conxín, que ve de missa.

Ha dit que ella no és una rata política i que seguirà en el vaixell fins que s'enfonse. O siga que reconeix que el PP s'enfonsa i assegura que ja hi ha rates que estan tractant de salvar-se, però que ella no ho farà. Ella, com la quinta cavalleria, morirà amb les botes posades.

Jo l'aplaudisc, perquè no hi ha res que em produïsca més fàstic que la gent que es canvia de jaqueta, que quan olora el fracàs se'n passa a l'enemic, que sempre està en el costat guanyador, que sempre li treu profit a tot, mane qui mane. El prototip més singular que tenim a València és Blasco. Així que ara cal anar amb l'ull viu, identificar les rates i marcar-les.

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM