A VALÈNCIA ENS QUEIXEM PER VICI

A VALÈNCIA ENS QUEIXEM PER VICI

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de setembre de 2014

M'expliquen uns amics des de Colònia, mitjançant l'Skipe, que sense esperar-s'ho s'han trobat en mig d'un sarau que no pensaven que fora possible trobar-se a Alemanya, tant puritans com són. Concretament baixaven del tren en l'estació central, que es troba al costat de la Seu i no molt lluny del camp de futbol. Precisament aquell dia coincidia un partit importantíssim entre dos equips de molta nomenada (no saben els noms) i la consagració del nou arquebisbe.

A la plaça hi havia un fotimer de persones increïble, plena de gom a gom de holligans, ja borratxos o en camí; de la beateria, enfervorida per l'ocasió episcopal; i dels turistes, una gernació d'orientals fent fotografies sense parar, encara que no saben distingir els xinesos dels japonesos. I entremig d'aquell guirigall, els meus amics tractaven de no soltar-se de la mà.

La cosa més curiosa, em diuen, fou que acabada la cerimònia religiosa, isqué a la plaça, a celebrar l'esdeveniment, tota la feligresia, capellans, monges, seglars, canonges, bisbes... La festa consistia a beure cava i cervesa a orri, que pagava el bisbat, la qual cosa permeté que molts vianants (els meus amics també) decidiren afegir-s'hi, a beure de gorra. Encara atònits, em diuen que “els qui vivim a València ens queixem per vici; allò era com les falles”. En efecte, tant que diuen de l'austeritat dels alemanys, quan vinga Cañizares a València és segur que no li faran res paregut i menys ara amb la crisi, i sobre tot perquè si ho feien li podrien xafar la capa magna, al cardenal.

Comentem les darreres notícies polítiques locals. Ells estan prou al dia, gràcies a la premsa que lligen per internet. Parlem de la convocatòria del referèndum català, que estem convençuts que Mas convocarà com tenia previst, per al 9-N (com així ho ha fet ja) i que, en conseqüència, els espanyols tractaran d'impedir (com ja han anunciat). De fet, els comente que acabe de llegir les declaracions d'un tal Mena, que fou fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual assegura que tots els consellers, alcaldes, funcionaris o ciutadans que col·laboren en la consulta seran jutjats i condemnats per un delicte de prevaricació i se'ls podria inhabilitar. Ell parla de “judicis ràpids”, però per la cara de gos que posa a la fotografia, sembla que ell preferiria que foren sumaríssims. Sols se'n salvaria el president Mas, diu.

Sobre la derogació del decret balear de trilingüisme, per part del Tribunal Superior de Justícia i la reacció del govern insular negant-se a acceptar la derrota judicial, coincidim que aquesta actitud és una prova més de la mena d'energúmens que són aquella gent del Bauzá. En realitat no ho són solament ells, comentem, perquè hi ha moltes sentències, fins i tot del Constitucional, que no compleix ni el mateix govern central, perquè ens són favorables. Els recomane que cerquen el setmanari Presència, de 21 de setembre, i que lligen l'article “L'Estat també desobeeix el TC” i sabran com és aquesta gentola, quan els convé.

Em diuen que van a indagar com funcionen a Alemanya les relacions entre el govern federal i els governs dels respectius estats. M'interessen dues qüestions: si el govern federal de Berlín, també envaeix les competències dels estats federats, com ens fan a nosaltres; i si el seu govern central pot passar-se per l'entrecuix una sentència de la justícia alemanya, si no els fa el pes, com fa el govern de Madrid.

Ens fem un tip de riure sobre l'avortament de Gallardon. Quina manera de fer el ridícul davant de tot el món! Com els dos actors de l'esperpent anti-avortista, Gallardón i Rajoy, han quedat com uns ases, els pregunte què en pensen a Alemanya de Rajoy, i em diuen que el consideren una espècie de mamó de la Merkel. Evidentment els contactes dels meus amics són amb gent de la corfa amarga, que estan en desacord amb la seua famosa nibelunga, i per tant pensen com pensen. Com es dirà mamó en alemany? Ein Trottel? Es comprometen a preguntar-ho.

Comentem que Iglesias (Podemos) s'ha decidit a no presentar llistes municipals, perquè no tenen temps per a organitzar-se. És una decisió molt correcta, creiem. El que faran és donar suport als partits que troben més propers i sembla que en el cas valencià s'han decidit per Compromís (Mònica Oltra té molt a veure en l'elecció, segurament). Jo, que estic per aquesta solució des del primer moment, com he escrit en diversos articles, me n'he alegrat molt. Alguns ja estan canviant el discurs anti-Podem i també me n'alegre.

No parlem de Pujol, que s'ha passat pel Parlament per tal d'explicar-se. Ja s'ho farà. A veure quan hi va al Parlamento el gendre d'Aznar, o el cunyat del rei, diu la Sònia, que parla poc, però sap el que diu. Interrompem l'Skipe, jo cagant-me en tot com és habitual en mi i ells, més ordenats que no jo, lamentant-se de les misèries que hem de patir. Per a tot el que s'han compromès a indagar, tenen tot el curs per endavant, però ara se'n van a sopar amb uns amics i supose que menjaran botifarra i beuran cervesa, malgrat que ja porten la seua ració episcopal al pap. Bon profit.

ELS ESCOCESOS HAN GUANYAT

ELS ESCOCESOS HAN GUANYAT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de setembre de 2014

Per molt que s'alegren els unionistes, bàsicament anglesos, perquè han guanyat, la veritat és que el procés d'Escòcia cap a la independència no ha acabat, ja que una següent generació podrà tornar-ho a intentar d'ací uns quinze o vint anys; o siga que la independència s'ha ajornat, però ja arribarà. És el que opinen els quebequesos respecte del seu mateix procés independentista del Canadà, que ja en porten tres intents.

Malgrat tot, el que ha passat ja els ha aportat uns beneficis, en forma de més competències que les que tenien. Els anglesos, moguts per la por cerebral a perdre la contesa, per a convèncer-los (comprar-los) s'havien compromès a transferir-los immediatament tot de competències importants, com les tributàries, que abans no tenien. I sobre tot, com ha dit el líder escocès, Àlex Salmond, Escòcia ha actuat ”com a nació”. El perdedor ha estat l'Estat de la Gran Bretanya.

En els processos independentistes sempre passa que perden els Estats i guanyen les nacions sense estat i per això els estatals es resisteixen com poden a guanyar totes les batalles, fins i tot de manera tèrbola. Les diferències, en cada cas, tenen molt a veure amb el grau de democràcia que hi haja. El senyor Cameron ha dit que com ell és un demòcrata, hi ha hagut el referèndum a Escòcia i ara complirà amb les promeses, i amb el suport dels altres partits britànics, els laboristes i els liberals, que també estaven acollonats.

Si comparem el Regne Unit amb Espanya, i Cameron amb Rajoy, evidentment no s'assemblen res. Allí han pogut fer el referèndum i la gent ha pogut opinar lliurement; contràriament, ací volen impedir que es faça cap consulta! La diferència és total i per tant, Rajoy no és un demòcrata.

Jo supose que, malgrat que Rajoy està amenaçant cada dia que ací no es farà cap consulta independentista, amb l'excusa que “les lleis no ho permeten”, a Catalunya s'ho faran per a poder-lo celebrar. És el que ha dit Mas als periodistes que li preguntaven, afegint que “no donaré pistes, però la consulta es farà”. Jo espere que serà així. La possibilitat que el president done per acabada la legislatura i convoque eleccions anticipades, que serien plebiscitàries, m'entusiasma. En aquest cas, els partits espanyolistes les perdrien estrepitosament, ja que són una minoria; i els partits independentistes, que són la majoria absoluta, les guanyarien. Us imagineu la cara, encara més de babau, que se li quedaria al presidente? I us imagineu tot el que dirien els tertulians feixistots de les televisions?

Però tornem a fer comparacions entre els dos processos, l'escocès i el català. Una cosa que ha cridat l'atenció a tothom és el comportament tan civilitzat dels defensors de les dues postures, i això malgrat que el whisky aniria a orri, vull suposar. Ha acabat el recompte, s'han felicitat, donat la mà i a per feina. Ací, els espanyols s'ho prenen pitjor i amenacen fins i tot amb la suspensió de l'autonomia, amb l'excusa de la llei i la Constitució. Açò és una trampa, com eminents juristes han explicat i el mateix sentit comú posa en evidència. Les lleis i les constitucions no són paraula de Déu; són creacions dels homes i són volubles, segons la voluntat popular.

El que passa és que nosaltres no som els amos de la casa, de la nostra casa, des que els lladres entraren per Almansa (Al Tall). Vençuts, por el justo derecho de conquista, aquell borbó d'infausta memòria Felipe V i els seus successors, ens reduïren a la misèria històrica en què vivim, com demostra la ignorància més absoluta d'amples capes de la població, escolaritzades en l'espanyolisme més tronat.

Però al llarg dels tres-cents anys que romanem prostrats no tothom s'ha resignat i quan ha estat possible ha manifestat el seu neguit, la seua protesta, la seua disconformitat. El “poder” de l'Estat, siga qui siga que l'ostente, sempre ens ha estat advers i, per tant, des de la prepotència en què hi estan encimbellats, sempre ens han fotut. I nosaltres, que sempre ens ha tocat rebre, és natural que quan hem pogut ho hàgem aprofitat per a fotre'ls. Com això ells ho saben sempre recorren a la força i a les amenaces, quan ens movem.

La convocatòria del 9-N és una nova oportunitat, la millor que mai hem tingut, de manifestar la nostra voluntat, democràticament i pacífica, d'encetar un canvi de rumb, talment com han fet els escocesos. Par això és més necessari que mai anar tots junts i, per tant, els partits polític catalans tenen una enorme responsabilitat si no són capaços de fer-ho. Jo vull creure que aviat viurem un canvi, en aquest sentit.

M'oblidava de Pujol i la família. Estem a l'espera de la compareixença del president al Parlament, a veure què diu; supose que tindrà malament de justificar tot el que ha passat. Jo ja he manifestat la meua decepció i m'hi mantinc decebut. Sé que no tots els polítics són uns lladres, però que n'hi ha molts, i que la missió dels aparells de l'Estat és de controlar-los, però és una vergonya que dispensen un tracte distint segons de quins polítics es tracte. Per tant és absolutament necessari que investiguen altres polítics i altres fills o gendres de polítics i que tothom que tinga sospites o proves contra algú, les manifeste i que la policia i la fiscalia s'hi posen a la feina.

DE L'EUFÒRIA A L'ENDEMÀ

DE L'EUFÒRIA A L'ENDEMÀ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 de setembre de 2014

De l'eufòria dels catalans per la impressionant Diada que acaben de protagonitzar, ja s'ha dit tot, a favor i en contra. Els qui estem a favor del que es reclamava dijous pels carrers de Barcelona i per tot Catalunya, ho tenim molt fàcil: la partida la tenim guanyada. Els qui estan a la contra ho tenen més difícil i s'han quedat sense discurs, perquè dir que la Constitució ens té a tots agafats pels collons i que tots som espanyols és una afirmació gratuïta, que quedà en evidència davant de tot el món: en aquest Estat espanyol tots no som espanyols! Com això ja està clar, ara ja és l'endemà.

I amb l'endemà ha començat el compte enrere i, amb referèndum o sense, la culminació del procés serà la independència de Catalunya, a la qual seguirà la d'Euskadi. I Espanya no podrà evitar-ho. En el nostre cas clourem la injustícia amb què fórem sotmesos fa 300 anys, per les armes franco-espanyoles. La mateixa injustícia que ens ha mantingut collats a Espanya aquests tres segles, com explica la història. No sé quina por tenen alguns a recordar tot això, perquè aquest és el motiu de la revolta pacífica que estem duent a terme.

Els espanyols creuen que impedint que es faça el referèndum solucionen res i estan equivocats; creuen que amb la seua prohibició guanyaran la partida, quan ja la tenen perduda. Es faça el referèndum el 9 de novembre o no, Catalunya ja ha guanyat la batalla, pacíficament i democràticament, i a la vista de tot el món. Hem trigat 300 anys, però hem recuperat el dret a ser el que sempre hem estat de fet: catalans.

Què passarà ara? Doncs la situació que es planteja pot tindre una solució més o menys fàcil, segons vulguen les parts. Els anglesos, per exemple, que viuen una situació similar amb el cas d'Escòcia, han optat per cercar una eixida perquè, malgrat que ho han intentat, fins i tot amb el joc brut de les amenaces, són més civilitzats que els espanyols, saben avenir-se a les circumstàncies i tenen una experiència, que no obliden, amb la independència d'Irlanda, de fa només que 92 anys. En aquell cas es resistiren a acceptar la voluntat dels irlandesos, feren una guerra i la perderen. És evident que els anglesos no són com els espanyols, però.

Qui s'imagina a Rajoy o al rei posant-se la barretina per engalipar ningú? I la bandera catalana onejant en la Moncloa, qui se la imagina? Doncs els anglesos ho han fet i el seu principot s'ha posat la falda o kilt escocesa i encara no se l'ha treta, i la bandera blava amb la creu de sant Andreu està en la residència del primer ministre Cameron. Evidentment i arribat el cas, els espanyols no caldria que fessen el ridícul, com ja feren quan Aznar parlava català en la intimitat a canvi del suport parlamentari de Pujol.

Siga com siga ja ho veurem, els qui ho vegen, perquè aquestes coses de les independències porten el seu temps de negociacions i d'encaixos i els de la meua quinta ja comencem a estar més enllà que ací, però la vida d'un poble és la seua història, o siga cosa de segles i de segles, i la de les persones és efímera. Jo amb què ho vegen els meus fills i néts ja en tinc prou.

Ara bé, és curiós que qui més s'ha preguntat pel que passarà a partir d'ara no som nosaltres, sinó ells. Ho hem vist aquests dies en els debats televisius i en les intervencions davant dels micròfons, declaracions de polítics, etc. Per la nostra banda les respostes han estat molt senzilles: ja ens ho farem, negociarem, cercarem solucions... De moment anem a votar. Els qui han arribat més lluny són els republicans, que han dit que estan per proclamar la república catalana i xim-pum.

Als espanyols els hem vist més preocupats i per més coses: què faran els bancs i les empreses; amb quina selecció de futbol jugarem; què passarà a la frontera; si es prohibirà que hom parle castellàl a Catalunya... Als espanyols, la falta d'experiència per un costat (recordem la guerra de Cuba, o l'eixida vergonyosa del Sahara), la fallida dels seus arguments històrico-metafísics, i la mala consciència, els traeix. Malgrat això que no diguen que el que està passant no s'ho esperaven, perquè per evitar-ho han estat 300 anys prohibint-nos-ho expressament. Nosaltres ja ens ho farem i reeixirem. La nostra història mai no ha estat gens fàcil i hem sabut superar temps molt difícils.

De tota manera no vull acabar sense referir-me a una bona senyora que m'ha fet una reflexió interessantíssima. Mirant la televisió ha entès, ingènuament, que la independència de Catalunya és una cosa segura i que pràcticament ja està feta i, amb tota la seua bona fe, m'ha dit que troba que no està bé que els catalans siguen independents i nosaltres no, perquè “nosaltres què farem, sense els catalans on anirem?”. Magnífica pregunta, tia Maria.

Així que per tal d'arrodonir el procés, ara hem d'esperar que guanyen els escocesos la independència, perquè tothom veja que no s'acaba el món per això, que els bancs no hi fugen, ni les empreses, i que es troba solució a tots els problemes. I que a continuació es faça el referèndum del 9 de novembre a Catalunya, perquè tothom veja quina és la voluntat de la majoria. O que, en cas contrari, que Mas convoque eleccions anticipades, que perdran els espanyols, evidentment. Ara o mai!

SOFRIMENT, CATARSI PURIFICADORA I ELECCIONS A LA VISTA

SOFRIMENT, CATARSI PURIFICADORA I ELECCIONS A LA VISTA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de setembre de 2014

En el tema de l'anti-corrupció, a les Illes ens porten una mica d'avantatge, perquè ja tenen dos presidents a la presó, Matas i la Munar, i els valencians encara no tenim ni a Camps, ni a Cotino. Uns i altres tenim també, de moment, uns quants polítics de segona i tercera categoria a la garjola, però els importants són els grossos. Malgrat que els casos de corrupció d'enllà són iguals que els nostres, i en alguns casos són els mateixos, els jutges mallorquins s'han posat a la feina amb més dedicació, pel que es veu, que els d'ací.

I què opinen els ciutadans i ciutadanes mallorquins dels casos de corrupció que els afecten? Els ho he preguntat, aleatòriament, i el forner Joan Martí em diu que no s'acaba de creure que els hagen engarjolat; de què fossen uns lladres, d'això no en tenia cap dubte. El perruquer Mario, que és argentí, diu que “parece mentira que tenés también una manga de chorizos como allá”. Més contundent, Beatriu, que és professora de filosofia, parla de la fallida moral de la societat i de les repercussions que està tenint el merder de la corrupció en la formació dels seus alumnes.

Un regidor popular d'un ajuntament de la part forana, em diu que sent una enorme vergonya per tot el que està fent el seu partit i que està pensant que farà qualque cosa i grossa; em diu que els regidors descontents amb Bauzá en són un bon grapat. Per la seua part, la premsa mallorquina dedica pàgines diàriament, a mida que van desvetllant-se noves dades de l'enorme magarrufa; i hi ha articles d'opinió de tota mena i qui va insistint que cal declarar “deute il·legítim” tot el balafiament i tota la lladreria a què s'hi han dedicat els polítics. Tota l'illa està immersa en una anguniosa sensació de pudor insuportable.

Compare la reacció de la societat de les Illes i la del País Valencià i em fa l'efecte que allí viuen amb més intensitat i dramatisme tots aquests afers. Al País Valencià crec que anem més sobrats per la vida, o és que som més escèptics i no ens acabem de creure que s'arribe enlloc. Per ventura que, a uns i a altres, l'espectacle indecent dels nostres polítics, ens servisca de catarsi i que, purificats de tanta immundícia que ens ha caigut a sobre, reaccionem democràticament, fent fora els corruptes. Déu ho faça en les properes eleccions.

M'assabente de l'actitud dels ensenyants i dels pares i mares i veig que continuen fermament decidits a treballar en el sentit de les reivindicacions del curs passat. Continue trobant-los admirables i exemplars. El Govern es manté decidit a aplicar les mesures antipedagògiques i retrògrades que van provocar l'espectacular vaga del curs passat, mentre que els ensenyants presenten un Pacte per l'Educació, que volen que servisca per fer front a la situació de carreró sense eixida en què es troba el món educatiu.

Una vegada més, però, l'actitud assenyada i professional dels ensenyants, i dels pares i les mares, no serà ben rebuda per les autoritats educatives. Aquesta gent, intel·lectualment rudimentària, i ideològicament d'extrema dreta, no entenen el que plantegen els ensenyants: que és prioritari l'estabilitat política del sistema educatiu; ni conceben l'educació com un servei públic, que s'ha d'exercir amb equitat i que ha de ser de qualitat; ni que les famílies i la societat s'integren en la gestió dels centres; ni tampoc que els projectes pedagògics s'adeqüen als canvis socials i tecnològics.

Tot al contrari, des de la Conselleria, que és com dir des de la caverna, entenen que el sistema educatiu s'ha de basar en el compliment de les ordres que ells perboquen, de vegades equívocament; no els interessa l'ensenyament públic, que estan degradant intencionadament; ni accepten, en absolut, la descentralització dels centres, i que aquests puguen dissenyar projectes educatius propis; per descomptat, continuen entrebancant l'ensenyament del català.

Amb aquest panorama a la vista, els docents comencen el curs amb vagues i anunciant una aturada indefinida en abril, a les envistes de les eleccions. Els bocamolls de l'equip de la consellera Joana Maria Camps i el senyor Bauzá saben perfectament que les seues maneres provocadores, autoritàries i desassenyades no els durà enlloc i que el món educatiu de les Illes no els permetrà cap ni una de les seues arbitrarietats. Aleshores, per què tanta obstinació?

Les eleccions són en vuit mesos i aquell dia se'ls acabarà la coartada de la majoria absoluta, que el PP perdrà definitivament, segons totes les enquestes. Serà un dia esplèndid per a la culminació del calvari que aquests energúmens ens han fet passar. Després del patiment i de la catarsi purificadora amb què clourem aquests quatre miserables anys, celebrarem la festa de l'alegria i de la democràcia, que no poguérem festejar en el 75, perquè no ens acabàrem de creure que havia mort el dictador i perquè, tot de seguida, vingué la Transició o Traïció. L'any que ve, com en el 36, pot guanyar un front de progrés... i podrem fer, entre altres coses, l'auditoria pendent d'aquests darrers anys, i podrem saber l'import dels deutes que ens deixen tota aquesta gent.

L'ESPERANÇA DE RES, O EL NOU ARQUEBISBE

L'ESPERANÇA DE RES, O EL NOU ARQUEBISBE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de setembre de 2014

El nomenament del nou arquebisbe de València ha estat rebut pels capellans progressistes valencians d'una manera ben singular, perquè diuen que desconfien de Sa Eminència, però que estan dispostos a donar-li un temps de gràcia. No ho entenc. Perquè si saben com pensa, ja que no s'ho amaga; perquè si coneixen la seua trajectòria integrista i els seus posicionaments en les matèries sexuals i socials, no puc comprendre que encara li donen un vot de confiança, ni que siga crític.

Veig que els capellans o excapellans que s'han pronunciat (Marín i Signes) són de l'edat de l'arquebisbe, o uns tres o quatre anys majors, i per tant en el seu moment passaren els mateixos anys pel mateix seminari, aleshores dirigit i controlat pel mateix rector i equip d'integristes; o siga que varen patir el mateix rentat de cervell. La diferència és que els nostres capellans progressistes saberen reaccionar a temps i se n'isqueren de l'ortodòxia, mentre que l'arquebisbe Cañizares s'hi ha mantingut. Per tant, què esperen que passe? Quina inspiració divina pensen que el pot fer canviar de posicions amb l'edat que té?

Haig de dir que a mi no em preocupa gens ni mica que Cañizares siga de la corda del papa, o que per no ésser-ho l'hagen apartat del Vaticà; m'és indiferent. Tampoc no tinc ni curiositat a cercar “doctrina”, com fa Bausset, perquè li servisca de consell i guia; ni en sé d'aquesta doctrina, ni em preocupa. Això és cosa d'”ells” i ja s'ho faran.

Ara bé. Hi ha el tema de la llengua i això ja són figues d'un altre paner, en què sí que vull opinar. Per molt al marge, o fora, que s'estiga de l'església, i més encara si hom està en contra o a la contra, la llengua que s'hi empre té una gran importància. El fet que l'església continue ocupant un espai important en la societat fa que l'ús que s'hi faça de la llengua és fonamental, sobre tot en els temps tan crítics que travessem en la normalització lingüística.

Parle de l'església catòlica, però els mateixos arguments es poden aplicar a totes les altres confessions religioses que, normalment, sols empren el castellà. A mi m'agrada que m'assetgen els propagandistes evangelistes, o els testimonis de Jehovà, perquè sempre els faig el mateix: no els entenc res, en quin idioma parlen? Per què no parlen en valencià? Els deixe estupefactes.

Doncs, el nou arquebisbe ja ha dit que espera que l'ensenyem a parlar valencià! Un senyor de 69 anys, que diu que coneix tan a fons el terreny que ara ve a pasturar; que es manifesta valencià (d'Utiel-Sinarcas, cosa que no el justifica); que ha estat capellà d'Alcoi, ni menys ni manco; que aspirava a ser arquebisbe de Barcelona, encara que s'ha hagut de conformar amb ésser-ho de València... Aquest senyor encara no sap valencià. Als 69 anys! No puc dir que Déu el perdone, perquè no crec que el seu menysteniment lingüístic tinga perdó de ningú.

Així que els bons capellans progressistes dels dissabtes, els de Paraula Cristiana, els cristians pel socialisme, les comunitats de base i d'altres moviments de la corda, ja poden anar fent-se a la idea que tampoc ara s'aprovarà el famós missal en valencià, que ja fa anys que publicà el Consell Valencià de la Llengua. Els motius polítics que hi ha al darrere d'aquest tema, defensats pels sectors més reaccionaris i de dretes, continuen en vigor i estic segur que el nou arquebisbe hi estarà més aviat d'acord. L'Esperit Sant fracassa a València, sistemàticament. Malgrat tota la influència dels sants valencians i santes, de les beates i del canonge Espasa, que invoca el pare Bausset, al qual li suggerisc que afegisca el bisbe Sanús.

I ara vull referir-me al tema que més preocupa al nou arquebisbe: la unitat d'Espanya. Malgrat que Cañizares ha estat nomenat per a regir la diòcesi i no per a fer de professor de Formación del Espíritu Nacional, diu que ve a València pràcticament amb el mateix programa que Rajoy: España Una, Grande y Libre. Així volia haver anat a Barcelona? Recorde un acudit dels anys que Cañizares estaria estudiant al seminari, segons el qual Espanya era Una, perquè si n'hi hagueren dos ja ens n'hauríem passat tots a l'altra.

Finalment, com l'arquebisbe també ve amb molta preocupació per la moral i pels pobres, m'atreviré a donar-li alguna idea, tot partint de la base que per moral també entendrà la corrupció dels polítics. Els corruptes els té ben a la vora, pràcticament en casa, i sols ha de revisar els informes de la visita del Papa, de la qual cosa estaria molt bé que diguera res, ja que encara no s'hi ha pronunciat ni Déu. Que li passen també tot el tema Gürtel, Noos, etc. i que s'hi pronuncie, són temes de moral. Sobre els pobres, que li passen els índex d'atur, la relació de desnonats de la diòcesi, la situació dels depenents...