diumenge, 22 de febrer del 2015

COM FA QUARANTA ANYS: LA IL·LUSIÓ QUE NO FALTE

COM FA QUANTA ANYS: LA IL·LUSIÓ QUE NO FALTE
Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de febrer de 2015

La il·lusió de molta gent a nivell polític, de cara a les properes eleccions, és com un revival de la que tinguérem en les primeres eleccions democràtiques, l'any 1978. Ara, com llavors, proliferen les opcions electorals, les de sempre i de noves, perquè tothom vol fer un partit. I tots estan convençuts que tindran uns bons resultats. Aquell entusiasme era perquè s'acabava la dictadura i l'actual perquè s'albira un canvi polític important.

El problema, però, és que ara puga passar el mateix que llavors i que molta gent, al remat, acabe tocant-se el nas. La gent també ara tindrà massa ofertes on triar, mentre que els escons a repartir-se seran els mateixos, així com la llei que regula aquest repartiment (Hont). En conseqüència, sols els dos partits més votats trauran el màxim profit, perquè així es dissenyà el sistema, amb l'objectiu d'afavorir el bipartidisme. Enguany serà una ironia si el PP o el PSOE no queden els dos en primer i en segon lloc, perquè si fora així serien castigats, gràcies al sistema que fins ara ha protegit els primers i castigat els altres.

La història dels quaranta anys transcorreguts des de la desaparició del caudillo, a qui Déu no haja perdonat, començà amb la seua mort, al llit, en 1975. Dos anys després, amb les eleccions de maig del 77, estrenàrem el sistema democràtic de convocar eleccions cada quatre anys i començà així la Transició, que alguns, com jo, diem la Traïció. Les coses que han passat, des d'aleshores, són les que ens han conduït fins ací, a les eleccions d'enguany, que tots diuen que seran les del “canvi”.

Com ignorar la història no soluciona res, perquè precisament per a canviar el seu decurs cal conèixer-la, crec que és raonable reflexionar sobre les coses que han passat, que malgrat que semblen impossibles, han passat i han dut, entre altres coses, al desengany de tantíssima gent en el sistema. Canviar el sistema és, doncs, la qüestió més important ara mateix. Jo estic d'acord amb els qui ho pensen així, que som molts.

Menys els afavorits del sistema, PP i PSOE (el PPSOE), tots estem exigint que cal canviar la Constitució. Els nacionalistes on m'incloc, maltractats per la preeminència espanyola; els comunistes, tan subrepresentats; etcètera. Però, com ha irromput amb tanta força la dinàmica imparable dels joves de Podem, crec que paga la pena demanar-los una mica de contenció i de reflexió.

Jo crec que cal guanyar les eleccions i conseqüentment entrar al màxim en les institucions, per a canviar-les. També crec que en les properes eleccions cap partit obtindrà els vots suficients per a poder-ho fer, i que encara que Podem obtinguera més vots que ningú, no serien suficients i haurien de pactar. Per tant trobe un contrasentit que Podem vaja de casta Susanna per la vida, cercant enemics per tot arreu.

No tinc a casa els discursos de Mao Zedong, que algú me'ls degué demanar i encara no me'ls ha tornat. Per tant no puc cercar exactament quan fou que aquest reuní els seus generals, que anaven a entrar en una gran ciutat, i els ordenà que no consideraren tots els seus habitants per igual, sinó que els destriaren en un ordre, dels menys enemics als que ho eren més, i que reprimiren els més enemics i que tractaren de convèncer els altres. Si Mao estiguera en Podem és probable que els diguera una cosa pareguda, que no pensem que tothom és l'enemic.

Faig aquesta reflexió perquè fins i tot a mi, aquests joves m'han preguntat si sóc o no de la casta, pel fet que he estat alcalde de Silla, pel Bloc Nacionalista Valencià. Els recomane, doncs, que tinguen més precaució a l'hora de fer judicis de ningú.

Les coses que han passat durant els darrers 40 anys en aquest Estat de la pandereta, semblen impossibles, però han passat. Paga la pena no oblidar-ho i encara és millor fer-ne memòria. De les coses dolentes que hem hagut de patir, de les coses encertades que hem fet i dels errors comesos; tot plegat és la nostra història.
L'altre dia, casualment i avorrit, em vaig entretenir mirant una historieta per la tele. Es tractava d'una família com qualsevol altra, durant aquells anys del franquisme. Els seus embolics em feien venir a la memòria situacions paregudes, que havia viscudes jo. Crec que l'èxit d'aquesta sèrie rau en el fet que tantíssima gent s'hi sent un poc retratada, segons em diuen. Potser que si tinc temps per a escriure'n, ho faré. Ignorar la història no serveix de res.

Això es veu més clar, conforme vas fent-te vell i comencen a caure't a sobre les desgràcies de la vellesa i a notar que se t'acaba la marxa. Woody Allen (que té 7 anys més que jo) diu que la vellesa no suposa cap avantatge, i que sols et passen coses dolentes. Terenci sobre el mateix tema diu que “senectus ipsa est morbus”, o siga que la vellesa és per ella mateixa una malaltia. I l'estoic de Sèneca que “rarum est felix idemque senex”, o siga que és rar trobar plegades la felicitat i la vellesa.

És possible que als quatre, a Woody Allen, a Terenci, a Séneca i a mi, ens passe que no puguem aguantar la pixera, amb la qual cosa els vells ens amoïnem, anem al metge, que sospita de la nostra pròstata, ens envia a ca l'uròleg i comença el calvari. Però és possible que la bufeta estiga hiperactiva i prou. Per tant, la setmana que ve escriuré sobre un tractament farmacèutic miraculós, que entra en la seguretat social, d'unes compreses masculines i de l'alcohol. Hi ha solució...

diumenge, 15 de febrer del 2015

ALS DEL PP ELS CAU LA BAVA DE GUST MENTRE NOSALTRES PAPEM MOSQUES


ALS DEL PP ELS CAU LA BAVA DE GUST MENTRE NOSALTRES PAPEM MOSQUES
Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de febrer de 2015

Gràcies a les informacions que ha facilitat Falciani, Montoro no ha tingut més remei que reclamar als poderosos, que tenen fortunes ocultes a Suïssa i que fins ara han sigut immunes, perquè paguen pels diners evadits. Ha reconegut que, gràcies a la filtració d'aquella bona persona, n'ha recaptat Déu n'hi do de milions.

A banda de la curiositat que hagen tardat tant de temps a actuar, perquè la filtració té més de tres anys, ha quedat al descobert també que el ministeri d'hisenda, inclòs el ministre, són incapaços de fer la seua feina i els l'han haguda de donar feta. I per tant crec que ens eixiria més a compte contractar espies, al tant per cent de les recaptacions, en lloc dels inspectors de Montoro.

Ara, com la tramoia que tenien muntada a Suïssa ja està descoberta i les llistes publicades i conegudes a tot el món, hem d'esperar que, per poderosos que siguen els evasors, aquestes elits (mongetes incloses), començaran a pagar, amb les multes, recàrrecs i amenaces d'embargaments corresponents. O també els amnistiarà Montoro per quatre pessetes, com ja féu fa dos anys?

Ja sabem que ací únicament paguem els empresaris mitjans i petits, els treballadors en nòmina, els funcionaris i els jubilats, per això crec que tenim dret a tres coses: a exigir responsabilitats i que roden caps; a exigir que els evasors retornen els diners, i a exigir que tothom pague i que no s'amnistie a ningú. ¿I si tot aquest dineral és el que falta perquè cobren els dependents i els jubilats, senyora vice-presidenta?

A més a més, tenim dret a saber moltes més coses que ens amaguen. Per exemple, els noms de la gent de la casta política, de la gran banca i les grans empreses, que tenen diners a l'estranger, sense declarar, a més dels de Suïssa, a tots els altres paradisos fiscals.

També volem saber quanta gent d'upa (alto copete en castellà) té o ha tingut negocis i amistats amb terroristes i/o dictadors, com Gadafi, el rei d'Aràbia Saudita, Pinochet, el paio de Guinea Equatorial, etc. Curiosament aquests són o han estat, amics d'Aznar, del “rei que hagué” (pronuncieu-ho tot seguit i veureu com sona “el rei cagué”), i d'altres patums. Ho dic perquè han denunciat les relacions de Podem amb governs sud-americans, així que o tots moros o tots cristians. Per cert, no entenc que els ambaixadors de Veneçuela, Cuba i Bolívia, no protesten perquè membres del govern espanyol els insulten tractant-los de terroristes.

Aquestes i altres són preguntes que ens haurien d'explicar, però no ho fan. En realitat és que tenen dues vares de mesurar: una per als de la cassola i una altra per als del muntó, que som la resta. Per exemple, per què les propietats de l'església no paguen impostos. O per què persegueixen amb més diligència i èxit els malfactors de baixa capa que els de la elit social. O per què volen que ara també paguen impostos les ONG, associacions humanitàries, etc. quan a la duquesa d'Alba i tanta gent d'aquesta, els ix a tornar en la declaració de renda. Etcètera.

Per altra banda, als populars els cau la bava de gust davant del terratrèmol polític que han provocat els socialistes de Madrid. Què guai, s'han dit, una crisi entre els socialistes ara que estem de merda fins el coll. Això ens convé per a distreure el veïnat, per a esguitar-ho tot i per a debilitar el PSOE. Perquè, qui se'n beneficia de la debilitat socialista és el PP.

A part que sabem que els socialistes són curts de gambals, malendreçats i caïnites, passa que han organitzat aquest “santocristo” madrileny en el moment menys oportú, amb les eleccions al caure. Per això és raonable malpensar si hi ha alguna maniobra dels populars al darrere, per a debilitar encara més els socialistes i forçar-los a acceptar el pacte postelectoral, del qual ja escriguí la setmana passada...

Així les coses, doncs, i si no s'ha de poder comptar amb els socialistes per a treure fora els populars, com alguns somien, els partits que quedem dempeus (nacionalistes, comunistes, ecologistes, ciutadanistes (?) i podemistes haurem d'entendre's. Estic dient-ho des de fa mesos. En democràcia cada home i cada dona és un vot i cal sumar-ne'n més que l'enemic, i si no, merda.

Perdre el temps discutint sobre qui és més d'esquerres, més nacionalista o més ecologista; confondre el temps de fer teoria amb el de fer anar la gent a votar; que uns es creguen més llestos, més millors que ningú, més estrategues, més capaços de transformar la societat en quatre dies... Tot això és perdre el temps i afavorir l'enemic.

Aleshores, que sàpiguen tots que si no ens avenim, donarem el govern de l'Estat, de les autonomies i dels ajuntaments al PP. I vull insistir especialment als de Podem, que tindran més vots al darrere que ningú, però no els suficients. Si no acceptem uns i altres, tan fàcil que és, que ens hem d'entendre, la catàstrofe estarà servida i la història ens demanarà responsabilitats.

Eduard Giner, des de Mèxic, quan em llija, pensarà que continue tan pessimista, que és el que pensa sempre que m'hi pose mala hòstia, com avui. Curiosament crec que avui sóc més realista que mai. Després de l'entrevista pública que em féu anit Salvador Mestre (Podemos) en ràdio Politeia (podreu accedir-hi per internet), tinc molt clar que no és hora de papar mosques.

diumenge, 8 de febrer del 2015

MENTIDES POPULO-SOCIALISTES (PPSOE)

MENTIDES POPULO-SOCIALISTES (PPSOE)
Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de febrer de 2015

En una conversa de bar es parla de qualsevol cosa, es comenten articles de premsa, es fan reflexions i elucubracions, hi ha qui en sap de música, de cinema... o siga que s'arregla el món i, de vegades, es descobreix la mediterrània. En la que acabe de tenir amb uns amics hem parlat del possible pacte de govern, entre els populars i els socialistes, després de les eleccions, del qual ja es parla.

Com aquest possible pacte ja s'ha practicat per aquests dos partits quan els ha convingut, en les caixes d'estalvi i acordant l'exclusió dels altres partits, o introduint modificacions constitucionals, prescindint de qualsevol tràmit parlamentari, sense convocar cap referèndum, ni res... suggerisc que convindrà cercar unes sigles per a aquesta relació. Jo propose dir-los PPSOE ( el Pepesoe).

En aquest acoblament anti-natura, qui serà el més perillós de la parella? Indubtablement les dues formacions són llestes i espavilades, i molt experimentades en el mangoneig de les coses, i no tenen massa escrúpols. Vull dir que les dues són de poc de fiar i, com les enquestes els prediuen un futur incert, no tindran cap inconvenient a pactar entre ells.

A fi de comptes, diu Xelo, que és una periodista que cerca treball, el bipartidisme que han practicat fins ara els ha funcionat molt bé, i s'han repartit tots els negocis i han disposat de tots els pessebres. Per això ara diran que pelillos a la mar, i formaran, com diu Pitarch, el PPSOE.

Com poden fer una barbaritat d'aquest calibre, si ara mateix estan jurant que no ho faran? Es pregunta Joan, que acaba de jubilar-se. I ell mateix contesta que ho faran perquè sols saben que dir mentides. I de promeses que no han acomplert els dos partits en tenen a cabassos. I de casos de corrupció... Joan diu que és pessimista, i que creu que pactaran.

Dels dos partits, però, el més dolent és la dreta, diu Paco, que treballa en assegurances. Els populars són més retorçuts i van als seus interessos, com una secta, mentre que els socialistes són més ignorants, de vegades uns aprenents. Uns neòfits, com deia l'albalenc. Paco continua que ara mateix l'espectacle de veure el secretari general socialista arrossegant-se en la Moncloa, als peus de Rajoy, és indignant. Diu que no pensa tornar a votar-los mai més.

I per si faltava poc, ara els socialistes proposen un altre pacte, sobre educació, que de moment ha servit per a reviscolar el troll Wert, que tots pensàvem que era difunt. Per què volen un pacte de res amb els populars, i menys encara sobre educació, a punt com està el PP de perdre el govern central i totes les institucions? Rosa, que és la qui ha tret el tema, diu que quan ho ha sentit, mentre dinava, s'ha indignat amb els socialistes, i els ha dit burros i impresentables. Tampoc no els tornarà a votar.

Aquest país és l'hòstia, exclama Àngel, que parla poc fins que comença. Mireu els grecs que, acaben com acaben la festa que han organitzat, de moment s'han “carregat” la troika i estan convencent alguns governs a canviar la política econòmica austericida que imposa Alemanya. I heu vist el Montoro, el que diu el paio? Doncs, ell diu que no a fer cap replantejament, i que s'ha de fer com vol la Merkel, la nibelunga, que li diu Pitarch, o siga amb més retallades per al poble i més beneficis per als bancs.

Home el Montoro, un altre troll, quina cara el tio, rebla el clau Alfons. Acaba de vindre a València, a què, a reconèixer que als valencians la política del govern d'Espanya ens perjudica més que a ningú, però que no pensa fer res per a canviar les coses, que és com dir que ens donen pel cul. Fa dos dies el mateix Rajoy ha dit el mateix, que ja ho solucionaran l'any que ve. Una vegada més queda clar que ens putegen com volen, donada la impotència del PP valencià a defensar-nos i Fabra s'ha cagat. Per la seua banda, els empresaris valencians, que volien menjar-se el ministre, s'han callat i s'han hagut d'empassar el marró.

Coincidim que la tanda d'eleccions d'enguany són l'oportunitat per a acabar amb la miserable situació a què ens ha dut la política del PP, amb la complicitat tàcita dels socialistes. Estem d'acord que una solució a la grega també és factible per a nosaltres i que seria oportuna. Jesús fa un resum del que més o menys pensem: fa falta un pacte ample i generós de les esquerres, que envie el PP a les tenebres. Algú diu que Déu ho faça, amén.

Comentem el tema del concurs de rodolins sobre la Cospedal, el guanyador del qual ja hauria d'haver-se fet públic. Finalment acordem que el millor rodolí és el que ens ha enviat, des de Filipines, un valencià que no vol que donem el seu nom. Ell no diu a què es dedica, tan lluny, però suposem que és un missioner, pel to i les paraules que empra. Diu que no vol ferir a ningú, però que se li ha ocorregut el rodolí “la senyora Cospedal/ és una burra total”.

Ens ha explicat que dubtava entre burra total, integral, genial, fatal, fantasmal o racial i que es va decidir per la burra total, en record de les impactants explicacions que donà sobre Barcenas i el “despido en diferido” que troba que són d'antologia. Ens conta que passa dues hores cada dia davant de l'ordinador, veient les notícies, llegint articles... i que està perfectament assabentat de com van les coses per ací. L'ordinador, diu, és un regal de Déu, especialment per als qui viuen i treballen tan lluny de casa.

Ha renunciat al premi, que era fer-li una entrevista, encara que li hem insistit perquè s'ho repense, perquè seria molt interessant. El felicitem efusivament i ens fem, a la seua salut, la darrera copeta de la tertúlia, l'arrancaora. Salut i república, diu Xavier, que ha arribat tard.

diumenge, 1 de febrer del 2015

EL TIC-TAC DE RAJOY, EL SEU MALSON

EL TIC-TAC DE RAJOY, EL SEU MALSON
Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de febrer de 2015

Diuen que Rajoy ha ordenat aturar els rellotges que hi ha per tots els salons, despatxos i habitacions de la Moncloa, perquè no suporta els seus tic-tac, des que Pablo Iglesias li ha fet la broma. Sobre tot els sent de nit i són com un malson, però també durant el dia, de manera que va mig perdut... Tic-tac, tic-tac...

La imatge d'un rellotge marcant el pas del temps, tic-tac, tic-tac, és molt cinematogràfica i tots els directors l'han emprada, especialment el mestre del suspense, Hitchcock. Per a indicar que arriba l'hora d'una execució, s'enquadra un rellotge i tic-tac; o que arriba un tren perillós, tic-tac; o que es fa l'hora que explote un artefacte, tic-tac... D'això qui en sap molt és el crític Antoni Vergara.

Jo me'n faig càrrec de l'efecte que li ha de causar a Rajoy, perquè en tinc un a casa, heretat d'unes ties, i quan estic una mica nerviós o expectant, me n'he d'anar al carrer, o al bany... Per altra banda, qui ha estat a algun palau, fent turisme, o de visita, recordarà la profusió de rellotges que hi ha per tots els salons, que es fan més evidents quan toquen les hores.

Recorde que en un palau prop de París es posaren tots a tocar a l'hora, tan ben ajustats com estaven, mentre cadascú feia un soroll distint, tanc-tanc, tinc-tinc-tonc-tonc. Alguns tenien un carilló amb una musiqueta, que a les dotze en punt, l'hora de l'avemaria, feren anar, tots alhora, la musiqueta i les campanes. Tots els visitants ens quedàrem aturats. A continuació, continuaren inexorables marcant el pas del temps, segon a segon, tic-tac, tic-tac, tic-tac...

Siga cert o no que el president haja fet emmudir els rellotges de la Moncloa, el que és cert és que el PP i tota la dreta europea, amb tots els seus corifeus dels mitjans de comunicació, estan trasbalsats pel que ha passat a Grècia. I en tenen motius, perquè, evolucione com evolucione el país més precari d'Europa, els grecs han sabut rebel·lar-se contra la gran Alemanya. Com a continuació altres països poden anar pel mateix camí, començant per Espanya, és natural que estiguen més que amoïnats, espantats. Tic-tac, tic-tac....

Tsipras és un poc com Espàrtac, que també era grec de la Tràcia, quan es rebel·là contra Roma i donà esperances a la gent més desfavorida d'aquella societat injusta, que eren els esclaus. Evidentment, salvant les distàncies i tot, comparar el que ha passat a Grècia amb la rebel·lió dels esclaus de l'imperi romà és una exageració, perquè han passat més de dos mil anys i a Europa ja no hi ha esclaus.

Però ara les injustícies continuen existint: la que s'exerceix amb la gent sense treball; amb les pensions ridícules, insuficients o inexistents; amb la gent que no tenen ni per a menjar, ni per a pagar la calefacció, ni per a fer front als copagaments en sanitat... Mentrestant uns pocs, com feien els patricis romans, s'han lucrat i espoliat l'erari públic, amb la corrupció que han generat; han arruïnat el país.

Davant d'açò, com passà fa més de dos mil anys, els grecs han confiat en Syriza i en el seu líder Tsipras. Els grecs han votat a qui els ha promès acabar amb l'austericidi que els ha afonat en la misèria i han fet fora els partits responsables de la misèria del país (el PP i els socialistes, Nova Democràcia i Pasok).

La similitud de Grècia amb Espanya és com la de dos gotes d'aigua, i per aquest motiu, Rajoy hi anà a fer campanya a favor dels seus col·legues de la dreta i bàsicament a dir-los que no se'n fiaren de Syriza, que és com Podem/Podemos d'ací. També hi anà Pablo Iglesias a animar els seus col·legues de l'esquerra radical, que són els qui han guanyat.

La reacció de la dreta europea no s'ha fet esperar i immediatament els han amenaçat. No els han donat treva, ni els cent dies de gràcia, talment com feren els romans quan saberen de la rebel·lió d'Espàrtac. Aleshores enviaren la Legió a acabar amb la rebel·lió i els esborraren del mapa.

Ara, tracten de doblegar Syriza i els grecs, a base de jugades de bossa; de retirar-los els ajuts econòmics; de deixar-los sense crèdits; de pressionar-los perquè renuncien al programa amb què han guanyat... Ja es parla, fins i tot, que els patum de la dreta europea volen que Grècia fracasse, perquè servisca d'exemple i no passe a Espanya el mateix. Amb aquestes sinistres perspectives s'enfronta l'ànima bessona de Syriza, o siga Podemos/Podem.

A mi m'agradaria, naturalment, que guanyaren “els meus”, i que a Grècia aconseguiren reeixir, malgrat tot. Al respecte serà curiós observar l'actitud dels comunistes i dels socialistes grecs, a què jugaran, a col·laborar o a posar més dificultats. Pel que respecta ací ja he manifestat repetides vegades, des de la meua posició de nacionalista d'esquerres i militant de Compromís, la meua simpatia per la gent de Podem/Podemos. A mi m'agradaria una coalició entre el nacionalisme, l'esquerra, l'ecologisme i Podem, i si fera falta i amb moltes prevencions, amb els socialistes (?). Mentrestant, el rellotge continua impertèrrit: tic-tac, tic-tac, tic-tac...