PÀTRIA O MORT A LA CATALANA, VENCEREM

PÀTRIA O MORT A LA CATALANA, VENCEREM

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de març de 2015

La major part dels mortals, segons el dia, a la pregunta de cortesia de com estàs, de com va tot, solen contestar que molt bé, i tu? Jo procure rebutjar l'eufòria innecessària i dic: regular i gràcies. La major part de les vegades, però, hauríem de contestar la veritat, que tot està molt fotut i que açò és l'hòstia.

És pitjor que feta la pregunta, algú conteste. pse... Aquesta onomatopeia, o les seues equivalents pss i pxe, denoten que desconfien que res vaja bé i afegeixen un cert to d'ironia, d'indiferència o de menyspreu, com volent dir que no hi ha res a fer i que me la bufa. Açò és derrotisme pur i dur.

Com tots sabem que res no va bé, jo crec que és millor dir les coses clares i pel seu nom, sense eufemismes. Jo procure fer-ho així, encara que alguns amics ho atribueixen al meu mal geni, que s'ha agreujat amb la vellesa; altres, a raons més profundes, a desenganys de la vida, fins i tot... Ves a saber. El ben cert és que la vida és un calvari i un exercici de supervivència, llevat de quatre moments fugaços.

Per exemple, mirem el que passa en la política, la d'ací. Tothom ens hem fet a la idea que la descarada i abusiva corrupció dels polítics els ha de passar factura en les eleccions d'enguany, perquè el poble ja està fart i que patatim i que patatam. Doncs, no senyor, està el cas d'Andalusia, on malgrat tos els escàndols del PP i del PSOE, aquests han guanyat les eleccions o han quedat els segons. Què passarà, doncs, en les properes municipals i autonòmiques? I en les catalanes? I en les generals?

Mirem el que passa amb la justícia, com els poderosos se'n burlen tant com poden, enreden i fan prescriure els seus delictes impunement. El fet que un percentatge reduït de polítics acabe en la garjola, mentre que la majoria continua en el mangoneig de les coses, és una prova que, com deia el jutge Ximo Bosch i no sé on li ho he llegit, el Codi Civil sols serveix perquè els rics se n'aprofiten, i el Codi Penal perquè els pobres siguen castigats (no sé si ho deia exactament així, però se non è vero e ben trovato).

El cas de les religions clama al cel, perquè els qui se'n dediquen al seu negoci viuen a costa de la ignorància de la gent i de la necessitat que tenen que algun Déu els protegisca, tant de les desgràcies de la terra, com després de la mort, en el paradís. Els “tinglados” que s'han muntat, a tot el món, a costa de la divinitat, no és una prova que hi ha Déu, com pretén sant Tomàs, sinó de tot el contrari. Com havia de consentir, sinó, els enganys dels mateixos religiosos, els seus representants? I encara més immediatament, com havia de consentir que l'església catòlica no pague ni l'IBI de les seues propietats, ni l'IVA dels seus negocis lucratius i terrenals?

Podríem continuar fent un repàs de les grans estafes del món, com Davos, l'FMI, etc. però, per a què? En definitiva els ciutadans/ciutadanes (quina tonteria haver-ho de dir així), estem irremeiablement exposats als abusos dels que tallen el bacallà. Sempre ha estat així i la prova són els desenganys dels caps de les mateixes revolucions (en coneixem alguns com Pancho Villa, Trotsky... però no sabem el que haurien pensat Jesús, el Che, possiblement Mao, si hagueren vist com acabaven els seus projectes).

Així doncs, què podem fer? Per començar no hauríem de mamar-nos el dit, ni fer castells en l'aire, sinó aprofitar les poques possibilitats de fer fora els xoriços, participant activament amb els partits i les organitzacions en l'enderrocament del PP. El PSOE pot esperar. Per descomptat i no caldria ni dir-ho, cal obrir l'ull amb els desaprensius que es tapen amb la capa de Déu per a fer maldats; s'ha de desconfiar sistemàticament de la beateria.

Si finalment ens falla tot i tornen a guanyar els dolents i continuen fotent-nos, tindrem temps per a seguir protestant; per a dir jo dic no; per a fer-los escratge (mentre l'IEC no s'hi definisca, preferisc aquesta catalanització de l'escrache argentí; més que escratx, que també s'ha proposat i més que aüc i que escarni).

He deixat per al final fer algun comentari sobre el gran repte que tenim a Catalunya (i a continuació els bascos) d'aconseguir la independència, perquè em fa l'efecte que a algú les cames ja li fan figa i no em referisc a la gent de Duran i Lleida, que ja ho sabem. Seria imperdonable que els nostres polítics no s'avingueren, perquè una ocasió com la d'ara no l'havíem tinguda en segles i si fracassem tardarem molts anys a tornar-la a tenir.

Al poble no podem trair-lo, no podem tornar-li a dir que hem d'esperar i que Catalunya ja tornarà a ser rica i plena. Els bolivians des de la guerra del salnitre contra Xile, que perderen en 1879, adoptaren el lema de “subordinació i constància”; 130 anys després de la derrota, Evo Morales ha propiciat substituir aquest lema d'humiliació pel castrista: “pàtria o mort, vencerem”. Per què ningú no fa el mateix a casa nostra, que ja portem 300 anys de derrota? És que açò d'ací no dóna per a més?

LES FALLES O LA BOCA DEL LLOP

LES FALLES O LA BOCA DEL LLOP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de març de 2015

Fugint un poc de tanta falla, he decidit fer una escapada d'un sol dia, a veure un museu, dinar, fer una passejada urbana i tornar a casa. M'he posat a cercar bitllets i horaris, per internet, i m'he trobat amb la sorpresa que és més econòmic anar a Madrid, que enlloc i també que hi ha millors combinacions horàries. He estrenat l'AVE, malgrat que tinc raons per a estar en contra d'aquest tren, i he tornat al Prado.

Per aquest motiu, doncs, he vingut a la boca del llop, o siga a la capital dels vicis capitals. Ho he fet sense cap entusiasme, sols per l'interès museístic i una vegada més m'he compromès a no tornar-hi. Aquesta vegada volia veure amb més deteniment els quadres del Bosco i especialment la “Taula dels vicis capitals”. En principi jo no vull viatjar a Espanya, i si hi vaig ha d'ésser per algun motiu important.

Els vicis capitals són la luxúria, la gola, l'avarícia, la peresa, la ira, l'enveja i la supèrbia, que encara que no són exclusius de ningú, hi ha qui se'n destaca. En el cas de Madrid serien especialment assenyalades l'avarícia, l'enveja i la supèrbia; els alemanys destaquen per l'avarícia, la ira i la supèrbia. La luxúria i la gola són pràcticament universals i pocs se n'escapen, ni el Vaticà, com tothom sap.

De camí he anat prenent alguna nota. Una cosa ja l'he assenyalada al principi: que és més fàcil i més econòmic i més ràpid viatjar a Madrid. Per quins set nassos s'està mantenint la fal·làcia de potenciar els transports amb l'epicentre a Madrid, quan als valencians, i en general a tot l'arc mediterrani, ens estaria més a compte afavorir les comunicacions cap a Barcelona i Europa? I amb açò té molt a veure les tarifes de les autopistes, ja que les espanyoles són pràcticament de franc, mentre que les nostres són les més cares de tot l'estat; per què?

Fa uns dies el Consell General dels economistes feia públic que l'autonomia que menys grava l'IRPF, el Patrimoni, les Successions i les Transmissions patrimonials, és Madrid. Els valencians no som els qui més paguem (són els catalans) però ens aproximem. Al contrari, Catalunya, les Illes i el País Valencià rebem menys del que aportem. Quina cosa més curiosa que els qui més prediquen que tots som iguals i que viva Espanya cara al sol, siguen els qui menys paguen i els qui més cobren...

Així que, amb aquestes coses de caire econòmic ja en tenia prou per al cabreig, però he pensat que encara hi ha més motius. Per exemple, l'interès espanyol a espanyolitzar-nos, veges tu, com manifestà el ministre educatiu de la diarrea mental, Wert. Per cert que és el mateix interès que han tingut a Espanya tot al llarg de la història, tots els governs. La història del malèfic propòsit d'espanyolitzar-nos començà amb Isabel i Ferran, continuà amb els Àustries i sobre tot amb els Borbons. Actualment se n'encarrega el cau. dit FAES, d'Aznar, que patrocina el govern.

Així que fugint de les falles, he estat al centre de l'huracà, amb totes les prevencions evidentment, per l'abundància i poder dels seus xoriços polítics, però amb la tranquil·litat de saber, per la premsa, que els seus carteristes se n'havien vingut a València.

Lamentablement, a Madrid tenen concentrats els millors museus i les millors obres d'art; moltíssimes són nostres, com la Dama d'Elx. Com tot s'ha fet amb els diners ciutadans i, pel que acabem de dir, els valencians som dels qui més paguem i menys rebem, la veritat és que una part considerable del patrimoni general concentrat a Madrid l'haurem de considerar valencià i, per tant, l'haurem de reclamar si mai arribem a la independència, com els catalans i els bascos.

És lamentable, però, que el nostre poble se senta tan hipnotitzat per Madrid, i en l'obligació d'ofrenar noves glòries a Espanya. Això ja ho he comentat més d'una vegada: som l'única autonomia que, damunt d'estar putejats, canta amb entusiasme als qui ens putegen. El vici capital més important dels valencians és el de la burrera.

Recorde que en una conversa amb Pere M. Orts em deia que la desafecció dels valencians al país començà com a conseqüència de les guerres de les Germanies, en què s'enfrontaren les classes populars contra la noblesa. Com els agermanats foren anorreats per les tropes castellanes enviades per Carles I i la noblesa salvà el coll de miracle, des d'aleshores començà l'allunyament de les dues classes socials i començaren els matrimonis amb els nobles castellans, que no ha parat. Un simple repàs dels títols nobiliaris valencians demostra que tots estan en mans de castellans.

Jo havia anat a visitar-lo a la casa de camp que tenia a Benidorm, una vesprada d'agost a voltants de 1975 o 76, o per Pasqüa (hauria de cercar les agendes). Vam estar parlant al jardí de la casa, prop de la capella familiar i ens servia un refresc una minyona, com en una pel·lícula de Visconti. M'havien encomanat de fer-li avinent l'interès perquè escrivira una història de la senyera, ja que qui més en sabia i qui millor podria dur endavant l'encàrrec, era ell. La meua missió consistia a convèncer-lo i ho vaig aconseguir. Des d'aleshores mantinguérem una cordial estima mútua. Aquestes ratlles són com el meu particular homenatge, amb motiu de la seua mort: sit tibi terra levis, don Pere Maria.

Així que recordant a aquest benemèrit personatge i amic, ara em sent més confortat, però sense oblidar que la gent que més abominava don Pere Maria és la mateixa que jo, la gent inculta i superba. Per exemple els polítics que han estat capaços de rebre el seu importantíssim llegat material (mobles, llibres, pintures i escultures) menystenint el seu llegat intel·lectual. “Nosotros no valoramos su manera de pensar”, digué la consellera de (in)cultura.

Quan he arribat a casa, l'enrenou continua al carrer; les falles s'han remullat i la gent està xopa, perquè plou; fa vent i fa fred. Com he dinat al restaurant del museu, malament i massa car, engegue la tele i sope a gust, el que no he pogut fer a Madrid. En alguns pobles el vent ha tombat les falles, que siga com siga les han de cremar. Disparen les traques i castells, i el foc fa la seua feina; tot acaba ofrenant noves glòries a Espanya.

QUANTS DIES FALTEN PER A LA TRACA FINAL DEL PP?

QUANTS DIES FALTEN PER A LA TRACA FINAL DEL PP?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de març de 2015

El temps és inexorable i, malgrat que de vegades ens semble que no avança, la realitat és que no atura mai, com li digué Pablo Iglesias a Rajoy: “tic, tac, tic, tac”. Els qui tinguérem la desgràcia de fer la mili obligatòria, comptàvem, delerosos, els mesos i els dies que faltaven per aconseguir la cartilla i marxar a casa. Posteriorment encara haguérem d'esperar, delerosos que arribara el final, que morira Franco, que semblava que no ho faria mai, fins que en 1975 estirà la pota, gràcies a Déu (perquè els homes no tinguérem collons per a solucionar-ho de manera expeditiva).

La mateixa sensació que arriba la final d'una altra cosa ignominiosa és la que estem sentint molta gent, comptant els dies que falten per a les eleccions, perquè estem convençuts que les d'enguany marcaran el punt i final de l'etapa més negra i trista dels darrers quaranta anys, que són els del govern de Rajoy, molt més tenebrosos que els d'Aznar, que ja és dir.

En el nostre cas valencià, encara és pitjor, perquè com el PP ha estat governant i fent malbé durant 20 anys el nostre desgraciat País, ens avergonyim perquè hem suportat tants anys tota aquesta gent. Sembla que ara va de bo i que en les properes eleccions farem fora de les institucions el PP, si Déu vol, que jo crec que si que voldrà. Fins ara, Déu i els sants han estat de la part del PP, perquè els veien per l'església, però amb l'arribada del nou Papa ja no és igual que abans això de pegar-se cops de pit i dir “padre pequé”. Francisco, i en conseqüència el Senyor, crec que pensa com jo, que qui vulga honra que se la guanye, i no vol mercaders corruptes al temple, supose.

Així que, deixats de la mà de Déu, els populars se les han de veure amb les urnes, o siga amb el poble, que segons les enquestes, ja no els votaran. El PP s'ha buscat tots els enemics que ha pogut, ha castigat els pensionistes, les famílies, els treballadors, els estudiants, les dones, els dependents, la sanitat, l'escola pública, la cultura, les autonomies... S'ha posat en contra tot el món, menys la banca, els grans empresaris, els lobys, que són els seus únics amics.

Però també hi ha una cosa que tindrà molt a veure amb el fracàs electoral que se'ls pronostica i és que han acumulat tanta merda de corrupció, que els ha rebentat a la cara i s'han esquitxat de dalt a baix, que no hi ha cap detergent que els faça nets. Crec que aquests anys passaran a la història com els de la Gran Corrupció, en anglès “the Great Spanish Corruption”, etiqueta que oferisc als historiadors.

Pense que els del PP no s'esperaven que finalment el poble els hauria de passar comptes. Com feien el que feien per supèrbia i per mirar la gent per dalt dels muscles, es creien immunes. Però la supèrbia, que és estúpida i cega les persones, els ha traït i els ha deixat en pilotes davant del món, començant pels electors.

Segurament tampoc no s'esperaven, que alguns pocs jutges (per fortuna, n'ha hagut alguns) els haurien de fer seure a la bancada dels acusats i que arribarien a sentenciar que eren culpables. Però, ai las! Ha passat el que no esperaven. I com són tants els reus i és tant pel que han de respondre, als populars els ix tot a la cara i al mateix temps. És com el final d'una llarga traca que culmina amb una tronadora mascletada, que ni les de Falles.

Així les coses i perquè ells s'ho han buscat, en les properes eleccions el veïnat tindrem l'ocasió de fer dues coses d'una tacada: fer fora de les institucions la dreta cavernària, els neoliberals, l'opus, els blavers, les màfies econòmiques... i netejar el món polític de corruptes i de merda. Les dues coses es poden obtenir amb una simple papereta; una cosa així com matar dos pardals d'un sol tret.

Els qui temen que el mapa polític es complicarà pel fet que hagen aparegut i encara puguen aparèixer, alguns partits polítics nous de trinca, cal que pensen que la dispersió dels vots entre tants partits farà que ni el PP, ni el PSOE, ni ningú, obtinga la majoria absoluta i s'haurà de pactar, talment com passa al món civilitzat. Jo crec que un govern de pactes és millor, perquè hi ha més democràcia, més controls d'uns sobre altres, més transparència. I al revés, les majories absolutes que hem tingut, antidemocràtiques, incontrolables i opaques, ens han portat on estem ara.

Finalment vull recordar que fa unes quantes setmanes vaig suggerir que si el PP perd a Andalusia, les municipals i les autonòmiques, i ho fa d'una manera evident i/o contundent, Rajoy hauria de fer el mateix que Alfonso XIII, i abdicar, sense esperar les catalanes que ja sabem que les té perdudes, convocant eleccions generals i constituents. Això si que seria una renovació, un canvi. A mi ja m'agafa una mica massa gran, però si jo fora jove, m'engrescaria.

PER QUÈ NO REBEM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

PER QUÈ NO REBEM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de març de 2015

Aquest és el títol de l'article de Toni Mollà, publicat a El País el passat dia 10 de febrer i que algú ha tingut l'amabilitat de passar-me per internet. L'he llegit suposant que l'articulista donaria una resposta raonable a la pregunta que planteja, però com que no ho fa, m'he sentit una mica decebut i obligat a subsanar-ho i, per començar, li prenc prestat el títol.

Jo confiava que diria res substanciós, ja que coneix les diverses facetes de la trama i de la tramoia de la TV3 a casa nostra, perquè ha treballat en els successius governs del PSOE i del PP, al País Valencià, on ha estat molt ben considerat. També perquè en sap molt de les aportacions econòmiques catalanes, de CIU primer, i del tripartit després. Com també coneix les actuacions del contragovern d'Eliseu Climent, als dos costats de la Sénia, podem dir que s'ho sap tot.

La història, tal com la narra, és correcta en línies generals i resumint-la encara més, podem dir que tots els problemes que han fet possible que els valencians no puguem accedir a la TV3 i a Catalunya Ràdio, són de caràcter polític. Els detalls tècnics tenien i tenen solució, si hi ha voluntat. I no hi ha hagut problemes econòmics, com ara explicarem.

Els valencians podíem veure la TV3 gràcies als repetidors que s'havien instal·lat al llarg del territori, que, segons Mollà havia pagat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA); ell afirma que ho sap de primera mà. Per altra banda i contradictòriament, també explica que els repetidors els havia instal·lat Eliseu Climent i que foren “suposadament sufragats amb aportacions personals”; ell mateix diu que participà “activament en la col·lecta”.

Així les coses, hi ha tres detalls, que són clau per a entendre-ho tot. Qui pagà en realitat els repetidors? A nom de qui estan enregistrats i de qui són les parcel·les on estan instal·lats? Qui controlà la col·lecta en què va participar tantíssima gent, “escurant-se les butxaques”, com diu l'articulista?

La confusió legal i tècnica amb què han jugat els polítics, sobre de qui era la competència de tot el “negoci” (en el fons, les televisions són un negoci), té el seu colofó en una sentència del Tribunal Suprem (novembre de 2013) segons la qual la Generalitat valenciana no tenia competències per a clausurar els repetidors i, per tant, el propietari podia reobrir-los.

La pregunta que es fa l'articulista, que ell qualifica d'innocent és: per què no es reconnecten ja els repetidors? Llança la hipòtesi que Eliseu Climent tinga por, però no la troba acceptable per la “bona cosa de fons recaptats per a sufragar unes multes que, d'acord amb la sentència del Suprem, l'Estat ja li deu haver retornat”.

I per al cas que es reconnectaren, explica el llarg procés que s'obriria, abans que es materialitzara una nova multa: amenaça del govern estatal, obertura d'un expedient sancionador, presentació d'una denúncia al jutjat, enviament de la Guàrdia Civil... Total, sis mesos, amb les eleccions entremig.

I acaba amb una al·lusió directa a l'(ir)responsable de tot l'afer, a qui li retreu que “no es pot aplaudir la desobediència a la legalitat a Catalunya, com fa... Eliseu Climent, que sol apuntar-se a totes les fotos de les mobilitzacions... i ací, al País Valencià, paralitzar tota iniciativa a causa d'una hipotètica multa”. O siga que amb aquesta mascletada final, l'articulista vol aclarir que ja no és tan climentista com ho va ser fa un temps, però sense aclarir la pregunta inicial.

Els climentòlegs ens hem reunit virtualment, hem debatut el tema i les conclusions a les quals hem arribat són aquestes. En primer lloc, que en el temps que porten sense funcionar les instal·lacions, els sistemes han canviat prou, i ara caldria potser fer moltes adaptacions noves, que costarien molts diners.

La segona conclusió és que Climent estiga mirant de traure més diners de la Generalitat de Catalunya, i allí li hagen tornat a dir que ja li n'han donat prou i massa. Aquest punt ens l'ha d'aclarir un amic infiltrat. La tercera conclusió és que no pot tornar a demanar diners a la gent, sense aclarir què ha fet amb tots els que ha rebut fins ara.

També és probable que estiga intentant vendre les instal·lacions a alguna cadena de televisió, aprofitant el maremàgnum electoral. Fa anys ja les llogà a Antena 3 o a alguna altra cadena, sense dir res als de Barcelona, ni donar-los una part dels beneficis, cosa que hauria estat inusual en els negocis climentistes.

Finalment, el climentòleg més malintencionat de tots ha suggerit que Climent espera a veure el resultat de les eleccions i que ha preparat un pla, o doble pla, o triple, segons qui les guanye. Com que, a Catalunya, Mas el té fitxat, ara les esperances les té posades en els resultats valencians i per això està fent les maniobres d'aproximació a Mònica Oltra i a Enric Morera, per un costat, i a Ximo Puig per un altre. O a qui siga, és clar.

La conclusió dels climentòlegs és que Climent no troba de profit reobrir els repetidors, ara, perquè no creu que siga ja un negoci. I la llengua? Si tampoc no és negoci, no cal amoïnar-se, deu pensar. I és que Climent, com diu un refrany popular, sembla que mira el plat, però el que mira són les tallades.

L'ALCALDESSA DE VALÈNCIA, A PÈL

L'ALCALDESSA DE VALÈNCIA, A PÈL

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de març de 2015

L'alcaldessa de València ens ha deixat als valencians i davant del món sencer, avergonyits i indignats, per l'espectacle que protagonitzà en la Crida fallera. Sols una persona que senta un profund autoodi per la llengua dels valencians i menyspreu pels ciutadans, pot adreçar-se en públic, en un acte que molts ciutadans consideren entranyable i importantíssim, en un estat tan lamentable com ella ho féu, i sobre tot emprant un valencià tan miserable.

Com la notícia saltà a les xarxes socials immediatament i és viralitzà fins a convertir-se en trending topic mundial, els valencians quedàrem novament i lamentablement retratats urbi et orbe, com un poble a qui humilien impunement les seues autoritats. El succés d'ara és el que ens faltava, per si encara no havíem donat suficients titulars de premsa amb els casos de corrupció que hem protagonitzat, que ens han situat en el rànquing mundial de líders de la rapinya.

L'endemà d'haver donat l'espectacle verbal, l'alcaldessa tractà de justificar-se dient que havia tingut un mal dia i que això li podia passar a qualsevol. I encara ho empitjorà més quan digué que s'havia preparat a fons les quatre paraules que havia de dir, però que es quedà en blanc. Evidentment l'excusa és una mentida, perquè la realitat és que estava gat i se li n'anà la bola, que no és el mateix que quedar-se en blanc, que vol dir perdre el fil del discurs.

Parlem del “discurs”, ja que l'alcaldessa diu que se l'havia preparat tant bé. Quin esforç intel·lectual hagué de fer per a dir les quatre banalitats que digué o que intentava dir? Jo crec que cap, perquè allò s'ho hauria preparat millor qualsevol faller, dels seixanta mil que assistien a l'acte; fins i tot qualsevol senegalès dels que venen bo, bonic i barat pels carrers ho hauria dit millor.

“...Vos anime a que degeim, dehem passar el fred del verano, el fred de l'hivern i boquem el caloret faller, el caloret sin duda, de foc i la flama... Tenim que buscà la llegà, l'arribada de la festa fallera. Ja estem en falles! Otra vez: ja estem en falles..”. A continuació de perpetrar la infàmia verbal, la megafonia atacà amb el Per ofrenar noves glòries a Espanya... Quina vergonya!

Com s'explica, però, que aquest energumen anti-valencià haja estat votada alcaldessa de la ciutat durant més de vint i tants anys? Quina gràcia té aquesta esperpèntica senyora? Elegància i sex appel, no, més aviat tot el contrari; nivell intel·lectual, tampoc, com queda palès sempre que obre la boca; activitat parlamentària, menys encara, ja que no presenta cap proposta ni fa cap intervenció a les Corts, les poques vegades que hi va; capacitat negociadora... no serà amb el govern central, que l'ha deixada penjada en tants projectes; prudència a l'hora de gastar, això no sap ni el que és i ha empenyorat la ciutat per a més de cent anys, malbaratant els diners de tots i el futur de València...

Curiosament, en l'acte que comentem l'acompanyava la màxima autoritat, el president Fabra, que no ordenà la immediata detenció de Barberà, davant d'una falta tan absoluta de respecte a la Llei de les senyes d'identitat (que ha gosat dir que és la més important de totes). Ni digué, ni ha dit res; ni tampoc els inventors d'aquesta llei, Santamaria i Castellano; ni les penyes valencianistes i folklòriques; ni la Junta Central Fallera... Tots han fet mutis, molts d'ells correguts de vergonya, però en silenci.

Què li passà a l'alcaldessa en realitat? Doncs, que no sap parlar valencià, així de clar. I no ha fet ni farà cap esforç per aprendre'n, perquè no li ix de la figa, o siga que no vol. L'alcaldessa forma part de la legió de “valencianos de casa bien”, reconeguts com botiflers, que odien la llengua i la cultura dels valencians, perquè la d'ells és la llengua i la cultura dels castellans. Això ve des de la guerra de les Germanies... Curiosament tots ells es diuen defensors de la llengua que no parlen i malgrat que no la parlen, o siga que la desconeixen, ells s'autoproclamen més filòlegs que totes les autoritats en la matèria. Amb dir que el valencià no és català, en tenen prou, això és tot el que saben.

Coneguda la barbaresca brofegada, se n'ha rigut tot el món, d'ella, però de nosaltres també i per la seua culpa. Fins i tot ho ha fet la premsa més reaccionària com El Mundo, que en la seua edició digital ha reproduït el video de la Crida. Quina cara la de les falleres majors que la miraven, morint-se de risa, i quines cares les dels invitats i la del mateix Fabra, que sembla que se li posà la cara roja de vergonya...

Els únics que he vist que l'han defensada són dos dels seus acòlits polítics, el regidor de l'ajuntament Miguel Domínguez (més que acòlit és sagristà), que troba molt graciós i fins i tot genial el que passà, i el conseller Jorge Bellver, que l'ha defensada en les Corts. És el que els tocava fer, evidentment, perquè a fi de comptes l'alcaldessa se'ls ha criat i és com la seua mamà. També crià a Camps, Grau i altres, demostrant així l'extraordinari bon ull que ha tingut per a l'esperpent.

Finalment i per a reblar el clau, Rus li aconsella que traga profit del “caloret” i que base la campanya electoral en l'explotació del cas. Per la seua part, el poble ja va fent i escarni i per mail he rebut uns versos: Donya Rita Barberà/ parla tan malament/ perquè no sap valencià/ que ni l'estima ni sent/ Ella parla en castellà/ com tota la seua gent/ botiflers, de llarga mà/ i coents de naixement. I un altre: Quan es demana un whisky/ com ho dirà l'alcaldessa?/ Com fa caloret m'has de fer/ un whisky para empeçar/ i le pones un cubito/ con algo para picar.

O siga, que açò és una catàstrofe i estem perduts. Devem, doncs, confiar que en maig acabarà definitivament la llarga i nefanda etapa dels populars i que un aire fresc, més culte i més pur irromprà en l'ajuntament de València.