UNES OPINIONS D'EMPAR SARAGOSSÀ

UNES OPINIONS D'EMPAR SARAGOSSÀ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de maig de2015

Aprofitant que Empar Saragossà vingué ahir a votar, a veure la mare i a xerrar amb mi, perquè se'n tornarà immediatament a Mallorca, intentaré resumir les seues impressions i, sobre tot, la seua previsió del que ens han de deparar els propers quatre anys als sillers, als valencians en general, als balears i a tots en definitiva, com a conseqüència dels resultats electorals en marxa. Ella dóna per segur que al País Valencià i a les Illes, la dreta perdrà les eleccions i els respectius governs. Per descomptat també les perdran a una bona part de les alcaldies de tot arreu, especialment les respectives capitals i a Silla i a Alaró, també.

Coincidim que si la derrota popular és com prediuen les enquestes, Rajoy no podrà continuar governant, amb tant de descrèdit a sobre i haurà de convocar eleccions, com féu Alfonso XIII en 1931. A més a més, Empar pronostica que, després de la derrota, la lluita interna dels populars serà sagnant, més que la que acabà amb Suàrez. Sol passar entre la dreta que, com l'únic objectiu que tenen és aconseguir el poder per a poder lucrar-se, com s'ha acreditat, quan se'ls acaba la possibilitat de manar/mamar, comencen una guerra interna i ferotge molt singular: “cuerpo a tierra, que son los nuestros”, que digué Pio Cabanillas.

Tinc interès en saber com ha trobat Silla, al cap de tants mesos d'absència. Em diu que no ha trobat l'efervescència electoral tradicional, però sí que molta preocupació entre el veïnat i molt d'interès en aquestes eleccions. A banda, evidentment, de l'impacte d'aquests darrers dies de campanya, de saber que Isidro Prieto està sent investigat per la fiscalia per delictes de corrupció i d'enriquiment il·legal. Tot això pot passar-los factura a Silla, diu, i ho pagarà Serafín.

Ha trobat el PSOE reanimat, Compromís amb moltes possibilitats i a la resta de partits minoritaris ancorats en la seua pròpia parròquia i prou. Pel que respecta als dos nous partits, Podem i Ciutadans, ací passa com a tot arreu, que són un enigma. Per tot plegat, els dos augurem un govern de pacte: bipartit, tripartit, quadripartit, o fins i tot un quintet. Com Empar i jo som pactistes, ens agrada la idea del quintet. Seria fantàstic, sentencia l'Empar, que Silla es governara amb les millors idees de cinc partits, o com si diguérem, amb el millor de cada casa.

 En el cas d'Alaró, que ella coneix per proximitat i a través de MÉS, està convençuda que pot passar una cosa pareguda que a Silla. Em diu que Guillem Balboa ha fet una bona campanya. Fa pocs dies va assistir a la seua presentació, a Son Tugores, on es trobà els meus fills i néts. Em diu que creu que l'article que vaig dedicar la setmana passada a Guillem ha estat molt positiu i a Palma i a Alaró tothom li'n parlava.

Pel que respecta a les dues autonomies, celebrem d'avantmà els resultats que esperem i brindem contra Bauzá i contra Fabra. Quan toque ja ho farem contra Rajoy. Em conta la darrera manifestació que ha organitzat el ram de l'ensenyament a les Illes, en la qual va participar. Continua admirant-se del caràcter de resistència que tenen totes les manifestacions mallorquines en totes les quals ha participat.

L'esmorzar l'hem convertit en un míting, malgrat que estem en el dia de la reflexió. En realitat el que fem és això, reflexionem. Algú ens ha fet arribar les pàgines del Mundo, de dimecres, dijous i divendres passats; també la informació de Levante, tot plegat un autèntic escàndol. Era d'esperar que algun dia enxamparien l'Isidro, comentem, perquè qui juga amb foc al remat es crema. La informació dels periòdics posa els pèls de punta i donarà molt a parlar, al poble i fora. A la Sexta ja se n'han fet ressò.

Comentem altres coses, que Empar desconeix, com la dimissió de Pepe Alapont de la presidència local de la Sèquia Reial del Xúquer i que possiblement ho farà del Consell Agrari. L'Estellaor m'havia assegurat, en un esmorzar que tinguérem per a informar-me, que presentaria immediatament la dimissió de la Sèquia i que esperaria que passaren les eleccions, perquè li ho havia demanat Serafín. En els dos casos li vaig donar la raó. Sols es queda en la Junta de Govern de la Sèquia Reial. Empar em demana que el salude de la seua part i que li desitja molta salut i molta marxa i que lamenta que es quede sense poder repartir entrades per als bous... Empar és així d'irònica.

Altre personatge que dimiteix és la presidenta de les Ames de Casa, Vivi Sendra. Em comentava l'altre dia que ja porta massa anys treballant en l'organització i que creu que ara li toca deixar-ho i dedicar-se als seus propis assumptes. Jo li vaig dir que sempre recordaré el comportament que mantingué amb mi, quan vaig ser alcalde i ella, comparant-me als el altres alcaldes, em contestà que el millor havia estat jo. Vivi ha estat una magnífica presidenta, treballadora i de concòrdia, que ha deixat el llistó molt alt per a la qui la substituïsca. Empar també em demana que la salude.

Com no ha pogut veure la Raquel, que està tota capficada en la campanya, em demana que li diga que la gent li ha parlat molt bé d'ella, de la intervenció en la televisió local, etc. i que se la imagina d'alcaldessa o gairebé; li desitja molta sort en qualsevol cas. Ha de marxar i no té temps per a res més, però confia que la pròxima visita podrà gaudir de suficients novetats en el poble, perquè passats els quadriennis baixaulista i el popular-prietista, Silla es mereix el canvi cap a l'esquerra i el sentit comú.

UNA ULLADA MUNICIPAL EN LA VESPRA DE LES ELECCIONS

UNA ULLADA MUNICIPAL EN LA VESPRA DE LES ELECCIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia  21 de maig de 2015

En la proscripció en què em trobe instal·lat, contemple Silla i se m'ocorre jugar al veig veig, què veus. Es tracta de passar l'estona, perquè les vesprades ja van fent-se llargues i avorrides, lluny de l'ambient de l'àgora, és a dir dels bars de la plaça. Veig, veig, què veig?

Aquests dies, més que veure, sent; concretament l'enrenou del carrer que, a banda de les primeres comunions, té com a leitmotiv les eleccions del proper diumenge. Com a enrenou, crida l'atenció la alegre i precipitada versificació de la dansa dels Porrots, que han fet els de Podem (ací es diuen: Silla en Democràcia), que recorre els carrers. Per descomptat, crec que tenen tot el dret del món a fer el que han fet, però han posat massa lletra, han volgut dir massa coses i no s'entén res, i així els ho he dit mitjançant un jove “podemista”.

Pel que veig, Ciutadans es nodrirà de votants del PP, com en general a tot l'Estat. És el que més temen els cabdills populars: les desercions. Per això Rajoy no para de dir que els de Rivera són un perill, perquè no tenen experiència, que viuen de les ocurrències. Rita Barberà diu que són uns xantatgistes. Aznar (fet un fantasma) els té tanta por que insta els desertors populars a tornar a casa. Els del PP tenen tanta por als Ciutadans com a Podem, dels qui critiquen la procedència esquerrana i bolivariana. Aguirre està convençuda que els d'Iglèsias acabaran amb la democràcia. En resum, els del PP estan que es moren. A Silla, a més a més, ha caigut com una bomba entre les seues files, la informació del Mundo sobre la possible corrupció d'Isidro Prieto.

En el míting de Ciutadans, que organitzaren al teatre de la Plaça, una bona part dels 50 assistents, eren de procedència popular. Això vol dir que poden obtenir un regidor? Si ho fan serà a costa del PP, que en perdrà 2, i definitivament l'alcaldia, que han tingut en precari aquests darrers 4 anys. O siga que la postura de Ciutadans és complicada, perquè fan perdre les eleccions als populars quan tots els creiem la marca blanca del PP. Molt confús tot això.

Els del PSOE es veu que creuen que han acabat amb l'estigma “baixaulista”, que els pesa com una llosa, però que no han pogut esborrar totalment, i per tant continuen tenint la responsabilitat en el nomenament i en el manteniment de Baixauli en l'alcaldia i els responsabilitza de les seues maldats polítiques i errors. Cal dir que en l'espectacular reviscolament socialista es nota que Lluís Martínez ha tornat a la política activa en el partit, cosa que jo sempre li havia aconsellat; crec que han recuperat el coratge i l'autoestima i que això es notarà en les eleccions i de 4 regidors que tenen ara, poden arribar a 5, o a 6.

Així les coses, com quedarien els partits minoritaris actuals? Doncs, la resta, o siga els 6 o 7 que s'han de repartir els partits minoritaris, me'ls imagine així: 2 regidors a Compromís, i 1 a cadascun dels altres partits, Verds, EU, Ciutadans, Podem i E-2000. Ho comente amb uns joves de Podem, que s'han fet altres càlculs més optimistes i els assegure que si treuen un regidor poden donar-se per satisfets, perquè serà una heroïcitat. Al remat, el que importarà, els dic, és que la dreta anirà al carrer i es podrà pactar un segon quadripartit, ara totalment d'esquerres, formant una bona pinya i que vosaltres hi sereu, estic segur.

També veig, o millor dit, llig, que tots els partits continuen fent promeses i promeses. Si no hi ha diners per a dur-les endavant, el millor és no fer-les; en tot cas es pot parlar de somnis en lloc de promeses. Tots prometen l'oro i el moro, perquè de prometre a ningú li fa mal el ventre i, si damunt, qui paga és el poble, doncs encara millor per a prometre tirar amb pólvora de rei. Tot això és molt injust i s'hauria d'implantar per llei que les promeses s'han de complir, i sinó els polítics haurien d'anar al carrer, per mentiders.

Per experiència sé que, a l'hora de la veritat, els partits que pacten hauran de posar els peus en terra i dedicar-se a administrar el poble. En el nostre cas, el nou govern ha d'administrar la ruïna que heretaran, els deutes i compromisos populars a què hauran de fer front, saldar els crèdits amb interessos amb Madrid, pagar les nòmines, mantindre les instal·lacions en marxa... I sols comptaran amb uns pocs diners i no podran fer miracles.

Per això crec que el nou ajuntament d'esquerres ha de “pressionar” Montoro, perquè abans d'anar-se'n a casa, faça justícia amb Silla i ens condone els deutes. I per descomptat, crec que s'haurà d'exigir a la Generalitat que pague el que ens deu.

El nou govern ha d'intervindre immediatament en les situacions d'emergència social, perquè són les més prioritàries i justes, que tenen perfectament quantificades en els serveis socials. I al mateix temps s'han d'aconseguir tots els ajuts possibles per a la creació d'ocupació, amb projectes de les administracions, perquè Silla no té ni un duro.

I peremptòriament, haurà de decidir sobre els dies de bous, perquè venen tot de seguida, arribant a un acord que satisfaga el millor possible a tots. També és summament important exigir, des del primer moment, a la nova Generalitat, a la Confederació del Xúquer i a Adif, la continuïtat de tots els projectes de pluvials.

Fora d'aquestes coses d'emergència, tota la resta d'idees i promeses que he llegit poden esperar a que es dispose de pressuposts l'any que ve, fins i tot la de tirar endavant o no, la municipalització de l'aigua potable, o l'adjudicació correctament de la concessió que exigeix el Jutjat... Seran quatre anys molt intensos.

LA GRAN DIARREA ELECTORAL

 LA GRAN DIARREA ELECTORAL

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de maig de 2015

A una setmana de les eleccions municipals i autonòmiques, i a les envistes de les plebiscitàries de Catalunya i també de les generals de l'Estat, podem dir, com Cèsar: alea jacta est, la sort ha estat llançada, com en els daus. I què passarà? Cèsar triomfà, perquè tenia un exèrcit al darrere i havia fet molta feina, conquistant terres per a Roma, de manera que tothom en parlava positivament. Els nostres candidats i els respectius partits, dependran únicament de les urnes, o siga del reconeixement dels electors a la feina que han feta, o a les coses que prometen de fer, si els convencen.

Amb aquestes eleccions s'han creat unes expectatives molt especials, pel fet que han aparegut dos nous partits mediàtics i també perquè sembla que ara s'acabarà el bipartidisme entre el PP i el PSOE, que ha estat tan negatiu per a tots. Les enquestes preveuen sorpreses de tot tipus, i cada partit les interpreta interessadament, de manera que tot són càbales sobre quins seran els resultats i tothom opina, més que mai, sobre qui pactarà i amb qui. Les elucubracions més “brillants” sobre les possibles combinacions o pactes, són les que fan uns vividors tele-opinadors, que guanyen un bon feix de bitllets per dir i dir i a veure qui crida més, o la diu més grossa. Com aquests individus estan al servei dels partits, ja se m'entén, no són de fiar, i els esforços que fan per justificar els seus amics arriben, de vegades, al melodrama i al ridícul.

Les opcions són, bàsicament i com a tot el món: la dreta o l'esquerra. Ací, a més a més, l'espanyolisme o el nacionalisme. Però enguany tot no dependrà de la voluntat lliure de cada ciutadà, que és, teòricament, qui exerceix el seu dret democràtic. Ara hi ha unes circumstàncies molt especials, que tindran molt de pes a l'hora de decidir. En primer lloc, la corrupció dels populars, tan immensa, tan enorme, com no s'havia vist mai res igual; la corrupció que ha aparegut a la llum pública i la que encara apareixerà. Això pot fer que PP pegue una ensopegada històrica, similar a la dels socialistes del final del felipisme.

En segon lloc, l'aparició de la marca blanca de la dreta o Ciutadans. Els resultats que puguen obtenir, a costa dels vots del PP, són un enigma. El que està clar és que el PP en solitari no anirà enlloc i per tant pactaran amb els de Rivera, repartint-se el pollastre, amb la benedicció de la patronal, de la banca, de l'església i de l'exèrcit. A fi de comptes, el programa econòmic de Ciutadans és calcat del dels populars i la seua idea de l'Estat és la mateixa que la de la dreta espanyolista i carca de sempre. Altres pactes tradicionals del PP amb CIU o amb el PNV, ara per ara semblen impossibles. En tots aquests canvis i recanvis, jo crec que Déu deixarà de protegir la dreta, perquè l'han de tenir molt enutjat i ja seria hora.

En front de la solució dretana hi ha els possibles pactes entre el PSOE i els partits d'esquerres i els nacionalistes, incloent-hi els podemistes. Seran capaços d'entendre's? Aquest és un altre enigma. Jo done per segur que sí i que finalment Podem pactarà també, ja que el seu programa és d'esquerres, malgrat que la seua idea de l'Estat encara es confusa i està per veure's com l'aclariran, perquè les eleccions plebiscitàries catalanes estan al caure i s'hauran de definir; confie que s'aclariran a temps i que ho faran bé.

Se suposa, doncs, que els dos nous partits es trauran les carasses de la “neutralitat”, i deixaran les maniobres de distracció. Jo crec que fins ara tot ha estat pura tàctica, perquè en política no hi ha neutrals. El mateix Nostre Senyor deia que o s'estava amb ell o contra ell. I Lenin també deia el mateix. Plantejar i presumir de “neutralitat” i de “transversalitat”, tot això són fal·làcies, perquè ambdues coses són impossibles.

Així les coses, als polítics també els podem separar, no per qüestions ideològiques, sinó pels seus interessos personals, pels motius que els mouen a fer política. Podem fer dos grups: a un costat els dolents, els qui tenen molt a perdre, o siga els qui estan en la política per a folrar-se (Zaplana dixit) i a l'altre els bons, els qui no cerquen el seu profit i no tenen res a perdre.

De manera molt especial en el primer grup són majoria aclaparadora els populars, a continuació els socialistes i els soi-disants nacionalistes de dreta. Són la gent que pràcticament no saben fer altra cosa que viure de la política i lucrar-se. A tots aquest els dedique el titular d'aquest article, perquè crec que estaran amb una diarrea considerable, cosa que a alguns ja se'ls nota en la cara. Dels polítics bons no tinc res a dir, sinó gràcies i que tinguen molta sort.

La gent d'a peu, donades totes aquestes circumstàncies, estem molt desinquiets. Pitarch, què farem? A qui votem? M'ho pregunta molta gent, que sempre ho tenia clar i ara no. Els dic que jo no tinc el seu problema, perquè votaré el meu partit de sempre (Compromís), i els recomane que facen com jo. Els parle de Mònica Oltra, de Raquel Sànchez (de Silla), de Guillem Balboa (d'Alaró)... També els dic que tenen més possibilitats, entre les candidatures progressistes. Que no voten el PP ni els partits de dretes i que trien bé entre els de l'esquerra.

Hi ha el cas d'EU que, malgrat la feina que han fet en tants aspectes i concretament en el cas Rus, que ells han descobert i denunciat, les enquestes els deixen fora de la Generalitat i de l'ajuntament de València. És incomprensible, però possible, i com potser que els populars (la Rita del caloret) encara siguen els més votats, això em fa témer un mal rotllo. No vull ni pensar que, ara que Déu els ha abandonat, els del PP encara puguen continuar quatre anys més fent maldats. Contràriament a aquest mal pensament, vull confiar que finalment guanyaran els nostres... i que sabran pactar bé i governar millor i aclarir comptes... Estem a punt de començar una nova era. Molta sort, als bons.

 

ALARÓ: AIRE FRESC ICARES NOVES

ALARÓ: AIRE FRESC I CARES NOVES

Article publicat a el Punt/Avui el  dia 10 de maig de 2015

Com he dit tantes vegades, estic enamorat d'un poble mallorquí del Raiguer, als peus de la Tramuntana: Alaró. Com hi viuen els meus fills i néts, hi vaig amb freqüència. Sempre hi ha novetats en aquell poble que m'impressionen i avui la sorpresa ha estat en Guillem Balboa. És el cap de la llista de MÉS, una coalició mallorquina, equivalent a la del Compromís valencià (nacionalistes, ecologistes, d'esquerra...). Però Guillem és un alaroner adoptat, perquè és un equatoguineà negre com l'atzabeja, de l'ètnia bubi i de l'illa de Bioko, que un dia s'enamorà d'Alaró.

En l'època ignominiosa colonial espanyola, la seua illa es deia Fernando Poo, i la capital Santa Isabel, avui és Malabo. A la part continental, que era Rio Muni i avui Mbini, hi ha els fang, que dominen als bubi. Els dos presidents autòcrates de la república són fang, Macias i el seu nebot Obiang, que el matà i el va substituir. La família de Guillem Balboa hagué d'exiliar-se, com una tercera part de la població, fugint del règim feixista de Macias. Quan Obiang es féu amb el poder, alguns tornaren, com el seu pare a qui feren ministre de Cultura, però tampoc pogué resistir aquest altre dictador. Primer marxà el pare i després la dona i els fills, en un vaixell de mercaderies, fent la costa oest de l'Àfrica (11 dies); finalment vingueren a Mallorca, cercant refugi i treball.

La sorpresa de trobar-me amb Guillem Balboa, un home perfectament integrat a Alaró, que parla un català correcte i que té les idees molt més clares que, per exemple, el gamarús del president Bauzá, entre molts altres polítics, m'ha trasbalsat. Guillem, que té 50 anys, però que sembla més jove, és fresc, jovial i molt despert, amb un somriure permanent que contagia; treballa a la Universitat i ha fet estudis d'història i d'antropologia.

El seguit de notes que prenc al vol, durant una conversa, en un bar de la plaça, donen per a escriure un llibre. Les seues idees sobre la colonització espanyola curiosament són, en línies generals, aplicables a les colònies ibèriques (nosaltres). També allí estava prohibit parlar en l'escola en altre idioma que no fos el castellà. No s'ensenyava en absolut res de la cultura indígena. Les escoles eren religioses i poca gent tenia l'oportunitat d'estudiar, i en conseqüència, quan finalment els espanyols hagueren de picar sola, no hi havia quadres polítics, no hi havia experiència de govern propi, no hi havia publicacions, ni les hi ha, en cap de les nou llengües indígenes, que es parlen a la república. Les llengües oficials són l'espanyol com a llengua colonial, i el francès i el portuguès, per raons de conveniència política.

Els guineans tenim un mal rotllo amb Espanya, perquè colonitzà malament i descolonitzà pitjor, diu Guillem. De fet, per culpa d'això, hi ha fora del país més d'un terç de la seua població indígena. La República no ha tingut un dia bo, perquè passaren d'estar sotmesos a Espanya, a estar sotmesos a una dictadura permanent. Ni el descobriment de petroli pels nord-americans ha servit per a millorar molt el nivell de vida de la societat, encara que sí el dels dirigents, especialment d'Obiang.

Aleshores, tu què ets? Un equatoguineà o un mallorquí d'Alaró? Em diu que té profundament assumit el concepte de negritud, que encunyaren intel·lectuals negres a meitat del segle passat i que fou i és la base ideològica del moviment independentista. Però ell ara és d'Alaró.

De fet, als vint anys tornà a Guinea i es trobà en mig d'una cruïlla, perquè ell, que era un exiliat des del quatre anys, el que hi trobà no era el que havia somiat. El retorn de l'exiliat serà sempre una quimera, diu, perquè ja res és igual. Així que va viure un debat, que finalment el decantà per acceptar que la identitat no és una qüestió territorial, sinó de la voluntat de decidir on vols pertànyer.

I Guillem trobà la resposta a Mallorca. Em diu que entre la colonització de Guinea i la “despersonalització” de les illes Balears hi ha un paral·lelisme innegable, per tant no es veié tan estrany aquí, sinó més aviat procliu a integrar-s'hi. I ho féu plenament, sobretot mitjançant la família de la seua parella que, des del primer dia, el va acollir parlant-li en català. A partir d'aquell moment inicià el seu procés de mallorquinització.

L'arribada concretament a Alaró la descriu d'una manera tan romàntica com haver passat una nit a l'hostatgeria del Castell, i haver-se enamorat de la tranquil·litat i del paisatge del poble i haver decidit que era el lloc ideal per a arrelar-se. I així ha estat.

La seua afiliació a MÉS és a títol d'independent de cap adscripció als partits que conformen la coalició. Ell és d'esquerres i està d'acord a treballar per la identitat cultural de les Illes; està per la igualtat social, per la radicalitat democràtica, pel sobiranisme i per la sostenibilitat mediambiental i la preservació del territori. Així, doncs, ho tenia i ho té tot per a ésser-hi a MÉS. Alguna explicació haurà de tindre, però, que l'hagen elegit de cap de llista.

Jo crec que Guillem ha estat elegit candidat perquè aporta una sèrie de valors a la coalició, a nivell local d'Alaró, molt positius. A més de coincidir cent per cent amb la definició de la coalició, el nostre candidat és un exemple d'integració, en un poble que ha atret molta gent, especialment jove, de diverses procedències. Guillem s'ha integrat a fons en les organitzacions i activitats més progressistes de la població. I té un discurs àgil i les idees molt clares, coses que en política no sempre coincideixen. Finalment, no és prepotent, sinó tot el contrari, és humil i, com he dit al principi, és jovial i fresc, i m'ha demostrat que molt sincer.

Parlem de la possibilitat de conformar un govern de pacte a Alaró, on es presentarà l'actual alcalde del PP però sense aquestes sigles, perquè té vergonya d'en Bauzá i ho farà com a Junts per Alaró. Una altra candidatura de dretes, de nom tenebrós, Nuevo Amanecer, que sembla que és una aposta personal d'un enemic de l'actual alcalde. El PSOE, que havia estat governant fins l'arribada de l'alcalde popular Simonet. I MÉS. Amb qui pactaríeu, li pregunte? Caldrà parlar amb tots, respon convençut.

Li desitge molta sort. Jo, evidentment, si tinguera vot a Alaró seria per a Guillem o siga per a MÉS. M'agradaria poder ésser-hi i col·laborar, però confie que ho farà molta gent que conec al poble. La meua pròxima visita serà passades les eleccions i ja s'haurà constituït el nou consistori. Espere tornar a saludar Guillem, a l'ajuntament.

PEGAR-LI VOLTES "AL NAO", SEGONS SÒNIA

PEGAR-LI VOLTES AL "NANO", SEGONS SÒNIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de maig de 2015

Una simpàtica ex-alumna em diu que estic massa obsessionat amb el tema de la corrupció i, com és de Sueca i molt desimbolta, diu que no pare de “pegar-li voltes al nano”. Segons ella, jo tinc més trellat i hi ha més coses a capficar-me. Li dic que pense que no ens podem permetre callar en aquests moments tant decisius, possiblement els més de la història de la democràcia. Així que, continuaré “pegant-li voltes al nano”, o siga als pinxos corruptes, Sònia.

D'on ve això de “pegar-li voltes al nano”? Segons Sanchis Guarner (La ciutat de València) quan recuperà la corona el nefast Fernando VII el Deseado, que havia promès acabar amb els liberals, els frares del convent de Sant Francesc (avui l'Ajuntament de València) feren un ninot que els representava, el penjaren de les campanes i el voltejaren per a festejar el rei i amenaçar els liberals. Aquest fet donà peu a uns versets populars: “els frares de Sant Francesc, li peguen voltes al nano, per l'endret i pel revés en honor del soberano”. Altres versions són de caràcter fàl·lic i irreverents, relacionant els frares i el penis o nano (Diccionari col·loquial de Martí Mestre), però les trobe inversemblants.

Siga com siga, “pegar-li voltes al nano” també vol dir pensar reiteradament en alguna qüestió que preocupa molt i en aquest sentit és que estic insistint en la inacabable corrupció política i també en les properes eleccions, dos temes que van lligats. Com la corrupció és una de les majors preocupacions del poble, segons les enquestes, crec que és just que li dediquem tantes reflexions i que advertim de la possibilitat que les properes cites electorals no servisquen per acabar amb els polítics corruptes, també.

Si tenim la sort que la malfiança, el desengany i la ràbia que s'ha emparat dels electors fins ara del PP, els fa canviar el sentit del seu vot, tots els esforços que esmercem a denunciar-los seran justos i profitosos, si ajuden ningú a pensar-hi. De fet, jo ja tinc convençuts i capgirats uns amics del poble, tradicionalment votants populars. Però, anem alerta, perquè els populars encara seran els més votats, encara que sense la majoria absoluta, i per tant, si troben qui vulga pactar amb ells, doncs ens tocarem els collons.

Per altra banda, estimada Sònia, si jo no deixe d'etzibar-los els meus agres comentaris, ells tampoc paren de posar la mà als calaixos, així que una cosa per l'altra. Ara acaben de comparèixer en el tenebrós certamen que tenen en marxa, Rus i la seua cort de la Diputació de València. Faré un incís, Sònia, perquè, mira per on, l'expectació a Silla és molt gran, ja que tradicionalment sempre hem tingut algun diputat i algun assessor menjant de la sopaboba provincial, així que ara veure'm si ens esguitem, com ja passà amb la Gürtel en la campanya electoral de 2007, em deia anit un popular desertor.

Tornant al tema. Fabra i Rajoy (i jo no pose la mà en el foc per ells, ni pensar-ho, sinó tot el contrari), no tenen com treure's la merda del damunt. Jo vull reconèixer que han fet esforços per fer net en les institucions, però no del tot, perquè a les llistes electorals encara hi ha molts imputats, i això vol dir que han fet curt, la qual cosa fa pensar que el podrimer era molt més gran del que ells mateix pensaven.

Algú ha dit que, malgrat que els corruptes coneguts són una multitud, encara són la punta de l'iceberg; jo també ho pense. La prova és que els responsables del PP estan cagats; altres diuen que estan compungits; o col·lapsats... Sí que es veu que tenen el cor en un puny i que alguns ja perden el senderi pel desconcert. La Cospedal, per exemple, en un discurs ha tingut un acte fallit (consulteu Freud) i en lloc de dir que el PP està per a “sacarnos de la crisi” ha dit que està per a “saquearnos”... Un altre, el Montoro comença a dir més tonteries encara, i la seua cara de sargantana la té cada dia més lívida.

Quan el cas Pujol, el 4 d'agost de l'any passat, jo vaig dir que estàvem davant d'una maniobra d'Estat, interessada i oportunista, i preguntava per les altres fortunes que hi havia a l'estranger, que és el que ara es pregunta tothom “Qui són, podem saber els noms? Són borbons, són francos, són aznars, gonzàlez...? ”, deia jo. Ara, després de Rato i de saber que la llista dels defraudadors amnistiats és la “pera repera” o “repepera” ens podem preguntar, perquè preguntar no és ofendre, si també n'hi hauran de guindos, de cospedals, de sóries, de rajoys i fins i tot de montoros... (que no es done per al·ludit qui estiga net).

Crec que el que els passa als del PP és que tenen tant a amagar que no saben on amagar-se i per això no volen fer públiques les llistes dels defraudadors. L'excusa no pot ser més ignominiosa, si és veritat que la llei els ho prohibeix, perquè les lleis les fan ells i se l'hauran feta a mida. No crec que n'hi haja cap altra prohibint que se sàpiga el nom dels carteristes, o dels assassins; aleshores, si tot són delictes, per què els de corrupció dels milionaris han de tindre un tracte especial? L'explicació ha de ser senzilla: perquè els grans defraudadors són ells o els amics de la corda, de la cassola...

I dimitir? Ací dimiteix ningú? Una comparativa entre el que passa per ací i pels països més civilitzats, ens deixa a l'altura del betum. A Alemanya, a França, a Anglaterra... per molt menys els polítics dimiteixen o els fan dimitir; fins i tot per una sospita. Ací no dimiteix ni Déu, ni imputats, ni condemnats, ni investigats; i encara menys ningú torna el que ha furtat o malversat; ací tothom s'empara en la presumpció d'innocència i, descaradament, no baixen del burro. Així que, estimada Sònia, continuarem “pegant-li voltes al nano”.