Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de juny de 2015

I ara, qui paga l'estafa del de Conca?

A MATA-DEGOLLA

Un dia vingué a València, de Conca, exactament de Motilla del Palancar (“tierra de paso, parada y fonda” diu la propaganda municipal), José Luís Olivas, un personatge que, amb cara de camioner o de pastor de cabres, a primera vista no semblava tan espavilat.

Afiliat a la UCD i al PP, fou regidor de l'ajuntament de València, Conseller d'Economia, de Zaplana, president de diverses institucions públiques, i arribà a President de la Generalitat (quina vergonya!); president de Bancaixa i vicepresident de Bankia, o siga que està de merda fins el coll.

A l'Olivas l'acaba de detenir la Guàrdia Civil, i mentre el cas arriba al jutge, s'instrueix i etcètera, i al marge de com acabe tot, ens podem preguntar, com jo he fet en altres ocasions, qui pagarà si el detingut no paga l'estafa?

Ho dic perquè crec que ací no paga i no pagarà, ni Déu, ni Matas, ni Blasco, ni Granados, ni Rus, ni Ignacio González, ni els Pujol, ni la infanta, ni Millet... Tot és enredar i allargar els temes, però de tornar el que s'ha furtat, ni un duro.

Jo he fet diverses vegades una proposta sensata: que els partits polítics siguen declarats responsables subsidiaris de les malifetes dels seus càrrecs públics. Com passa a qualsevol empresa on, si un treballador estafa un client (posem per cas en un Banc), de moment, qui se'n fa càrrec és l'empresa.

Als partits polítics se'ls hauria de fer el mateix i així obririen més ull a l'hora de confiar en un militant. Finalment, si el jutge condemna ningú, els partits que intenten cobrar, si poden.

UN REGIDOR SENSE GENS DE GRÀCIA

UN REGIDOR SENSE GENS DE GRÀCIA

(A mata-degolla)

Tenir sentit de l'humor, de la sàtira, de la ironia, són característiques de les persones més intel·ligents, són una gràcia. Fer humor sense tenir sentit de l'oportunitat i ofendre ningú sense voler és més aviat tenir molt mala pata, és no tenir gens de gràcia. Crec que és el que li passà al famós regidor Guillermo Zapata d'Ahora Madrid, que tingué molt mala pata, quan fa 4 anys envià uns tuits absurdes contra els jueus, als quals ja ha demanat perdó, reconeixent que no es comportà correctament.

Crec, però, que Zapata hauria de dimitir absolutament, no debades va en una llista de Podem, que encapçala Manuela Carmena. Ho dic perquè veig amb admiració els esforços de Podemos per canviar tantes coses, entre altres la impunitat dels polítics, i perquè crec que Manuela no es mereix disgustos innecessaris. Per descomptat, també reconec que el regidor s'ha portat molt honorablement, demanant disculpes i perdó.

Ara bé, el que és impresentable i hipòcrita és l'actitud del PP que, sent com són uns negacionistes dels crims del franquisme, ara s'escandalitzen i demonitzen aquests tuits. Ells que estan incomplint la Llei de la Memòria Històrica, o escamotejant-la, mantenint carrers, estàtues i honors al dictador i als seus generals; homenatjant la División Azul que lluità a les ordres de Hitler; oposant-se a les recerques dels cadàvers dels assassinats, ells tenen molt a callar.

A què venen ara l'Hernando cara de gata moixa, o la mare superiora del Marhuenda, o l'histèric Inda, i tots, amb tanta exigència per l'estúpida favada de Zapata?

ELS MORROS DE RITA

ELS MORROS DE RITA

  (Versos impertinents)

Pep Pons de l'Horta

Veig una foto de Rita
en les Corts Valencianes,
quan nomenen Ximo Puig
nou president.
És ella o la mona Xita?
És ella, però sense ganes
i és que sent un gran enuig
de tot el que veu i sent.
Ara m'he de pagar els gintònics,
wisky, gambes, les cassalles
i si vull una torrà,
haurè de buscar qui m'ho pague.
M'esperen dies agònics
i ja no em lluiré en les falles,
i si vaig un poc bufà,
ara vorem on m'amague.
I sols té un pensament:
quina hòstia ens hem pegat!
Ximo és ara president
i el xollo se m'ha acabat.

A FER LA MÀ, SENYOR BAUZÁ

A FER LA MÀ, SENYOR BAUZÁ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de juny de 2015

Quin èxit més rodó el de les Illes Balears, on les esquerres, el nacionalisme i el podemisme, coalitzats, han fet fora, i que siga per molts anys, Bauzá i tota la colla analfabeta que li ha fet costat. Què sentirà tota aquesta banda de brètols paleolítics quan vegen que els “seus” seients i despatxos són ocupats per l'enemic? I que les “seues” lleis són derogades i substituïdes per altres més progressistes? I els seus decrets, i les seues ordres i que tot torne a la normalitat en l'ensenyament de la llengua. Dir-los banda, en el sentit de grup d'individus sense escrúpols, o dir-los bandarres, és definir-los exactament com són.

Per la nostra banda, la gent normal de les Illes i els valencians i valencianes que hi treballen, amb els qui parle sempre que hi vaig, aquest cap de setmana mostraven una satisfacció i una alegria, que feia temps que no els la veia. Tenien la sensació d'haver vençut una pesta, o d'haver guanyat la guerra, com em deia una professora d'Institut en atur forçós. Ha estat una altra professora, qui m'ha donat el titular, molt a la valenciana: a fer la mà, senyor Bauzá, i ja era hora!

La guerra que han guanyada és la que declarà el govern del PP al món educatiu i cultural, amb tota la sèrie de bestieses, en forma de lleis, decrets, ordres, que ja no seran realitat mai més, com tampoc ho seran les lleis que intenten imposar des del govern central, que ja hauria d'haver dimitit i convocat noves eleccions generals.

El blasmat decret de tractament integrat de llengües (TIL), o de substitució del català per l'anglès, ha passat a engrossir la llista dels despropòsits més tronats. O la Llei de millora de la qualitat educativa o LOMQE, que podem considerar pràcticament nul·la. O les intencions perverses del ministre Wert, el troll, volent espanyolitzar els nins i nines. O les ordres curriculars en l'ensenyament de la llengua catalana, que pretenien substituir per l'ensenyament dels dialectes insulars; etc i etc.

Bauzá sempre repetia que ell tenia la majoria absoluta, que feia les lleis com volia i que els ensenyants les havien de complir; ara podrà tastar la seua medicina antidemocràtica. Els ensenyants, en un nombre considerable, s'han decidit a fer política directa i han entrat directament i per la porta gran en ajuntaments, consells insulars, Parlament i Govern. A tot arreu. Ara, Bauzà i la banda ja no poden continuar fent l'imbècil: a fer la mà, senyor Bauzá.

Veig en un diari els mapes amb coloraines de les anteriors eleccions: tot era blau, els del PP tenien el domini absolut de les Illes. En els d'ara ha desaparegut pràcticament el blau, amb quatre pobles d'excepció, i tot s'ha tornat vermell, taronja i morat. Quina hòstia, que deia l'alcaldessa de València la nit electoral, quina hòstia!

Sembla que Bauzá se'n va a dormir la mona al Senat. Apa, doncs, a sa casa, que és Madrid! La resta de la banda, com tenen molt poc a repartir-se, s'hauran d'espavilar i posar-se a treballar. Tenen dret a cobrar l'atur? S'han inscrit al Servei d'ocupació o SOIB? Quins oficis hauran dit que tenen?

I els ”ideòlegs” de la croada, els bàrbars consellers del Círculo Balear, ara què diran, a qui li segrestaran el cap de suro? Evidentment, continuaran fent de bàrbars, que és l'única cosa que saben fer. Segons em contaren, la seua anàlisi dels resultats electorals fou que Bauzá les havia perdudes perquè no havia estat més ferm encara i decidit a tallar caps dels catalanistes. Ja havia advertit Antonio Gomez, vicepresident del Govern, que els milers de nins i de nines, de mestres i de pares i mares i ciutadans que ompliren els carrers de Palma, eren agents exteriors i pancatalanistes.

A més de curts d'idees i de coneixements, aquesta gent també és curta de vista. No veien les samarretes verdes que omplien tota Palma i tots els pobles, i que no podien contenir ni amb ordres de persecució al seu ús i dels llaços per la llengua que penjaven a les escoles? Si no ho veien o no s'adonaven de la seua magnitud, ara ho faran, perquè pràcticament a tots els òrgans de govern de totes les institucions n'hi ha de progressistes, de republicans, d'alternatius, de catalanistes, d'independentistes. Una munió de gent tant perillosa han guanyat les eleccions, i ells, els dolents, les han perdudes.

Se'ls ha acabat el rotllo i hauran de fer-se a la idea, resignar-se i marxar, campi qui pugui. Si n'hi havia quelcom en les files populars que anava de bona fe, i s'han mantingut fins el final, s'han equivocat. Pense en aquells batlles que (deien) que desaprovaven a Bauzá. Els qui abandonaren, són els que l'encertaren i, per això, alguns han pogut salvar la camisa. Però, a banda les anècdotes, em pregunte si a tots els comandants de la tropa popular i al general Bauzá, no els cau la cara de vergonya, si és que saben el que és tenir vergonya. I decència, saben el que és?

Tots el maldecaps que han fet patir als ciutadans i ciutadanes de les Illes, amb les retallades socials, sanitat, educació, medi ambient, cultura, ocupació, en tot el que han sofert, tot s'ha acabat. Ara, però, com després d'una guerra, caldrà refer-ho tot. Les Illes han estat arrasades i han quedat empenyorades, però el malson ja ha passat.

DEMOCRÀCIA, QUADRIPARTITS I MALA BAVA

DEMOCRÀCIA, QUADRIPARTITS I MALA BAVA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de juny de 2015

Durant el segon quadripartit de Silla, quan jo vaig ser alcalde, vaig elegir no governar per decret, sinó que deixí totes les decisions en mans de la Comissió de Govern, en la qual hi érem els quatre partits. Vaig creure que era la manera més democràtica i, sobre tot, la millor per a compartir responsabilitats en aquell govern multicolor de Bloc, EU, UV i PP. També, he de dir-ho, perquè així tot s'acordava millor a la meua manera, més anarquista, d'entendre la democràcia. Ho vaig fer degudament assessorat, com és natural, pels tècnics municipals.

Es feien públiques les actes de les reunions i els acords a què havíem arribat, i tots els regidors tenien informació puntual. Els decrets responien a aquells acords i finalment jo n'era el responsable si res eixia malament. Si no hi havia possibilitat d'acord, aleshores s'optava per aparcar el tema o a confiar-lo a la llibertat de vot. Fou una bona manera de tirar endavant aquell govern que, amb els desencerts naturals, tingué altres encerts memorables, com encara molta gent recorda.

Haig de dir que en el govern socialista anterior al nostre quadripartit i en el posterior, també socialista, hi havia més desencontres i problemes entre els seus regidors, amb trànsfugues inclosos, que no entre els dels dos quadripartits; de fet l'alcalde socialista fou finalment rebutjat pel partit. La diferència també era la manera d'entendre què és governar, perquè hi ha qui entén que governar és escudellar-se i no donar explicacions, i per això prefereixen disposar de majories absolutes i ho justifiquen amb l'excusa que així un poble és més governable i es poden fer més coses (sic).

Podem deduir, doncs, que un govern quadripartit és més democràtic que no un de majoria absoluta? De cap manera, evidentment, perquè la democràcia depèn de les conviccions dels homes i dels seus comportaments, més que de la composició matemàtica d'un consistori. De tota manera en un govern de pactes és més difícil fer cap mangarrufa.

L'intent del PP de modificar la llei, ara que encara tenen majoria al Congrès, perquè puga ser alcalde el cap de la llista més votada, és una barbaritat, perquè, quina governabilitat hi hauria en un poble amb un alcalde en minoria, encara que tinguera més vots que ningú, però insuficients per a governar? Amb l'actual sistema en vigor, tots els partits tenen la mateixa possibilitat d'intentar arribar a un pacte de govern i si els del PP no són capaços de fer-ho, ni amb la seua marca blanca o Ciutadans, com podrien governar en solitari? La proposta de Rajoy és antidemocràtica i la fa mogut i commogut pel desastre electoral que han patit.

Sobre pactes quadripartits, els dos que signàrem a Silla (1999-2007) amb EU, PP i UV, funcionaren. M'ho acaba de recordar el meu amic Vicent Morera, que s'estranya que tothom sembla que acaba de descobrir el Mediterrani, quan fa més de 15 anys que nosaltres els férem funcionar al poble. Recorda la memorable gestió d'Empar Hostalet, al front de Benestar Social i la Dona. Els qui ens criticaven, quan no els convenia aquell pacte, ara estan d'acord amb aquest. Així és la vida, volta el món i torna al Born.

La política és fer el que més convinga, per a governar i aplicar uns programes. No critique aquest punt de conveniència, perquè jo ho vaig fer. Ara bé, si els principis que inspiren i guien un polític són honestos i justos, els resultats ho seran, però si el que persegueix un polític és lucrar-se, açò ja són figues d'un altre paner. La millor manera d'evitar que això puga passar és impedir que ningú obtinga cap majoria absoluta, de manera que tots els actes dels polítics siguen amplament observats i vigilats. Jo ja he manifestat alguna vegada que, per llei, s'haurien de prohibir les majories absolutes.

Respecte de la mala bava, em referisc a la que tenen i manifesten els perdedors absoluts de les passades eleccions, la dreta. No sols en té la biliosa Aguirre, que és a la qui més se li nota, perquè a tots els en surt pels porus. Han vist com el poble els ha enviat a la merda (quina hòstia, quina hòstia, deia la Rita), i no se'n saben avenir. Podran dormir de nit?

Una cosa molt curiosa ha estat veure tota aquesta gent, i els periodistes corifeus que els ballen els nanos, agafant-se a un clau ardent, concretament criticant un regidor de Podem de Madrid, perquè ja fa anys que digué unes barbaritats pel twiter, de les quals ha dit i repetit que està absolutament penedit, demanant disculpes als afectats i dimitint. A per ell! Hipòcritament ells, que tenen un munt de coses a amagar, s'han llançat a pel cap d'aquest jove i ara d'una altra joveneta, que demanava que feren fora de la Universitat la capella catòlica.

S'ha disculpat mai la dreta d'haver donat suport al franquisme? I d'haver menystingut i insultat els assassinats pel franquisme i llurs famílies, com ha fet el cínic portaveu popular en el Congrés? I d'haver perseguit les avortistes i els avortaments? I de voler fer fora de Madrid els vagabunds, perquè espanten el turisme? I Aznar, ha demanat mai perdó per haver-se oposat a la Constitución? I per haver-nos involucrat en la guerra de l'Iraq? I per haver mentit sobre l'autoria de la catàstrofe terrorista de Madrid?...

Ací, a València, ja han demanat perdó per l'accident del Metro? Ningú s'ha disculpat mai per les agressions als valencians, a les autoritats, a la llengua i a la història (Batalla de València)? I algú ha tornat ni un euro dels que han furtat en la Gürtel, Imelsa, Brugal...? Cotino ha demanat perdó per haver-se lucrat a costa de les residències de la tercera edat (la doctrina de l'església és que ha de tornar tot el que s'ha beneficiat, o no podrà ser perdonat. M'ho ha dit un amic canonge). I Rus, que volia penjar els mestres que protestaven? I el Blasco, furtant els diners destinats al Tercer Món...?

La desesperació els cega i la mala fe. I no els hem de tindre por, sinó afrontar-los amb valentia. Jo, que també he dit alguna cosa ben grossa contra ells, en algun moment, els propose que recerquen entre el que he escrit, i veuran que només fa dos anys i mig reclamava per a ells la guillotina, o la forca. O tirar a la muntanya i organitzar un maquis. Evident, ho vaig escriure perquè acabava de fer 70 anys i m'havia jubilat i, sobre tot, perquè estava com els Indignats. Com no tinc cap càrrec no he de dimitir de res i sols demanaré disculpes a uns pocs militants populars i, malgrat això amics, que crec que són honestos i que, per equivocació, estan on no haurien: no anava per ells, evidentment.

AHIR, DIA DE PACTES. DEMÀ, TOTHOM A LA FEINA

AHIR, DIA DE PACTES. DEMÀ, TOTHOM A LA FEINA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 de juny de 2015

No vull desgraciar la gran festa que estem vivint des d'ahir, sinó tot el contrari, vull que la festa dure tot el temps possible perquè els nous governs municipals i autonòmics, puguen posar en marxa la regeneració política que han promès, la transparència, la participació... I totes les polítiques socials. Però crec que, tot i respectant la festa, podem fer alguna reflexió al respecte.

Etimològicament, pactar ve de pax o pau, o siga que un pacte és com un contracte entre enemics o adversaris, pel qual s'acorda una treva en els atacs, que pot durar hores, dies, mesos o anys i, fins i tot es pot arribar a l'acord de col·laborar durant una temporada, per exemple per a recollir les collites. Els amics no té cap sentit que facen la pau, o siga cap pacte, perquè ja viuen en pau.

Vinguts al cas que ens ha tingut entretinguts aquests dies, els pactes han tingut dos objectius evidents: fer fora les mòmies corruptes populars i iniciar un canvi en la societat i en la política. Els partits que hi han participat han fet un gran esforç i de fet ha estat com si s'haguera format un gran front popular. La majoria del poble, que els hem votat, hem sentit que tots hem guanyat, i que ens hem tret un gran pes de sobre, un poc com el que sentírem quan estirà la pota el dictador, potser. Perdre de vista la Cospedal, l'Aguirre, la Rudi, Fabra, Bauzá... Quina passada!

Ara bé, ara és quan ve la feina, perquè cal arromangar-se i fer net, i veure si hi ha molts diners o pocs, i saber tot el que es deu. I els nostres entusiastes polítics hauran de decidir segons quines coses consideren més prioritàries, i informar el veïnat i consultar-lo... La justícia, al seu torn, haurà d'espavilar-se més i engarjolar tots els malfactors.

S'entendran com a bons germans els partits guanyadors? Com a bons germans segur que no, perquè ja hem dit que són adversaris, que han pactat per aplicar noves polítiques i enterrar les del PP, però que mantenen postures molt diferents i de vegades antagòniques. Però s'hauran d'entendre sense equívocs, a la força, perquè s'hi han compromès.

Com tot de seguida vindrà l'estiu, que tothom viu, les novetats de veritat començaran a notar-se a partir de setembre, i especialment de cara a la confecció dels pressupostos de l'any que ve, que serà la gran prova de foc. Però, tot just arribada la tardor unes noves eleccions, les generals, vindran a interferir-se, perquè cada partit haurà de fer la seua campanya electoral, enfrontant-se els uns i els altres a la cerca dels vots.

Com incidirà aquesta circumstància en la marxa dels pactes? Sense eixir de casa nostra, els tres partits del pacte a la Generalitat són adversaris, molt adversaris, tant que jo m'entenc millor dient que són enemics, perquè es disputen un electorat que en molts casos és el mateix. Què farà Mònica Oltra, que Podem sembla que la vol de cap de llista? Què farem els de Compromís en aquest cas? Què farà Podem de cara a la casta del PSOE?

Sabem que la voluntat d'aquests joves “podemistes” és la de fer un gran front que els acare als populars: Podem contra Rajoy! En aquest procés, el PSOE els destorbarà, EU ja ha manifestat que ells no estan per anar sota l'aixopluc de Podem, Compromís supose que estarem amb l'ai al cor i l'ull obert, i sinó, malament... Tot serà ple de contradiccions i molt complicat.

Les coses de vegades no són fàcils d'explicar, i per això crec que els nostres representants hauran de dedicar molt de temps a fer pedagogia i a explicar-se. Avui mateix tres veïns de Silla m'han formulat tres preguntes a mi, que no tinc cap responsabilitat política. Supose que els nous regidors estaran disposats a respondre a tot el que els demane la gent, ja que s'ha creat tanta expectació i s'ha promès fer-ho millor que els furtamantes populars. És natural que la gent frise per saber coses.

Primer un jove estava molt molest perquè havien publicat la notícia del pacte en un periòdic de fora i no en els mitjans locals, que quina vergonya. Després una veïna m'ha dit que al forn es comentava que com es farà la municipalització de l'aigua potable, l'aigua serà de tots i gratis. Finalment, estava esmorzant en un bar i un veí m'ha abordat preguntant-me pel tema dels bous. Tot això en un poc més de mitja hora, i a punt de començar l'acte d'investidura, al qual no assistiré per no molestar.

Rellisc el que he escrit i potser que a algú li semble que tinc alguna reticència contra els pactes que s'han fet. Vull manifestar que és tot el contrari, que estic satisfet i fins i tot un poc eufòric, cosa que aprofitaré per a beure una mica més de vi. Jo sempre m'he manifestat en contra de les majories absolutes, que crec que s'haurien de prohibir per llei, i a favor dels pactes.

Ara mateix, coneixent com conec els dos regidors de Compromís, que han estat clau en la formació del pacte de Silla i un poc menys els dels altres partits, estic convençut que, malgrat les dificultats, el pacte reeixirà. També ho farà el pacte d'Alaró, on tinc dipositades moltes il·lusions. Com també reeixiran els pactes de la Generalitat i el del Govern Balear, me'n faig una copeta de cassalla Rios, de Silla i brinde a la salut de tots. I els del PP “que se jodan”.

"XIUÏT, XIUÏT"... QUINA XIULADA

"XIUÏT, XIUÏT"...QUINA XIULADA!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de juny de 2015

Diccionari en mà, una manera de mostrar desaprovació a algú o a alguna cosa és fa, amb un xiulet, xiulant, com passà l'altre dia al Camp Nou. Fins i tot, qui no té xiulet, pot fer-ho amb la boca i ajudant-se dels dits, xiuït... A Espanya no xiulen, allí piten amb un pito. Nosaltres som més fins i més treballats, inclús amb les onomatopeies.

Com és un recurs barat, a l'abast de tothom, és de lògica elemental que, si es presenta l'ocasió, moltíssima gent vulga mostrar la seua desaprovació “a algú o a alguna cosa”; tot depèn de les ganes i de l'enuig o cabreig. La xiulada del Camp Nou fou una manera d'expressar-se lliurement. Una setmana abans ja ho havien fet, votant en les eleccions municipals els partits sobiranistes i colauistes i no els espanyolistes.

Com segons l'Audiència Nacional (sic) fer una xiulada és un exercici de la llibertat d'expressió, qui s'escandalitza quan l'hi ha és perquè està en contra d'aquest dret i aleshores és que té un problema greu de “democratitis”. Si els antidemòcrates que pateixen aquesta mena de febrada volen anar més enllà i pretenen imposar càstigs als xiuladors, demostren que també són molt burros, perquè l'única cosa que aconseguiran serà que la gent xiule amb més força en la propera ocasió.

Com els del govern central, que d'ells parlem, estan en l'atzucac de voler actuar amb contundència però sense cap base legal, es volen inventar una llei que obligue tothom a respectar l'himne, la bandera i la monarquia i sinó, amenacen que hi haurà garrotades. Evidentment és que no tenen remei, perquè això ja era delicte en temps de Franco i, ara que pense, és possible que la llei no haja estat ni derogada. El que haurien de fer, perquè ningú no els xiule, és fer-se de voler, en lloc d'obligar la gent a voler-los a la força, com passa a Corea del Nord.

Que es pregunten aquests “torquemades” per quines raons hi ha tantíssima gent que no els volem, que no els votem i que els xiulem. Hi haurà raons històriques? Hi haurà ferides obertes i encara no tancades? Hi tindran alguna cosa a veure les postures energúmenes d'alguns ministres, com el d'educació i el de governació...? I l'actitud del govern central estrangulant l'economia catalana i retallant i/o anul·lant l'Estatut? Serà que a tot açò s'ajunta la ignomínia de la corrupció? Veiem-ho.

Hi ha els greuges històrics, que començaren amb l'abolició dels furs a mans de la dinastia borbònica i que no han cessat, a base de prohibicions i de limitacions de drets. Hi ha les ferides obertes per la guerra franquista, els assassinats del president Macià i de tants “enemigos del régimen”, la persecució i l'exili... Les actuacions anticatalanes de Wert, que pretenia espanyolitzar els nostres escolars, per exemple. O les actuacions econòmiques, tractant d'asfixiar Catalunya o les desatencions a les infraestructures. I encara pitjor, l'actitud de tot l'aparell de l'Estat en contra de les reivindicacions catalanes.

I, per si no en teníem prou, hi ha tot el tema de la corrupció, que no atura. Precisament aquest tema és el que ha fet que el PP haja tingut la pèrdua massiva de votants i, en conseqüència, de les seues majories absolutes, segons ha reconegut tothom, fins i tot el cagadubtes i dèspota de Rajoy.

I això no és tot, perquè des de la prepotència de les majories amb què s'han emparat, han perpetrat agressions a la llengua, amb maniobres secessionistes a l'Aragó (lapao), a les Illes (tantes illes tantes llengües), al País Valencià (valencià blaver) i retallades per a tots, amb agressions a les nostres lleis històriques.

Ja que a la resta de l'Estat el veïnat també ha hagut de patir aquesta mala gent, perquè per a tots n'ha hagut, finalment els populars s'han trobat amb el que s'han merescut. Els socialistes, que els van al darrere, tanmateix. Per això, perquè hem dit prou i perquè s'hi han aixecat també els indignats, mitjançant Podem, ara els populars se senten aïllats i assetjats. Els socialistes s'han trobat amb la necessitat d'haver de pactar amb les esquerres, més o menys amb vergonya. Uns i altres han vist, per fi, que han arribat els dies de les tornes i que ara els toca empassar-se la vergonya i la humiliació. Els populars, és que no veien que se n'havien passat? Per què s'han estranyat, si han perdut la confiança de la gent?

A més de la xiulada, és que hem guanyat la Lliga i la Copa! Quina manera de gaudir en un final de temporada memorable. Quan escric açò encara no sé com acabarà el partit contra la Juventus, però estic segur que el Barça guanyarà també la copa d'Europa. A Madrid no podran pair-ho, com li passa al Ronaldo.

A tot açò, hem d'afegir el plaer de veure empresonats tants personatges de la rècula, de veure'n engarjolats i conduïts davant de la Justícia a molts pinxos i furtamantes, i de saber que n'aniran caient més. I el plaer de veure les cares de desesperació de la Cospedal, de Bauzà, de Fabra, de la Camacho, de la Rudi, de l'Aguirre, de Rajoy... Quina passada! Quina hòstia, quina hòstia, la que s'han pegat els popular, com deia Rita Barberà.

A aquesta gent se'ls ha acabat el bon rotllo i s'han quedat amb el cul a l'aire. Que se jodan. De l'única cosa que poden estar tranquils, és que ja no els farem escratges; ara, per a què? Han de porgar, com hagueren de porgar els socialistes, que també ho perderen tot per la corrupció de la darrera etapa de Felipe González. I han de retornar fins el darrer cèntim dels que han pispat o beneficiat injustament, cosa que, per cert, mai s'ha fet en aquest país.

Per la nostra part, el que importa és que els líders siguen capaços de governar bé des de l'esquerra, democratitzant les institucions i complint les promeses electorals, de transparència i de participació. I, per descomptat, que integrem més gent en dues grans aventures que ens falten guanyar: les eleccions catalanes, amb la independència al darrere; i les eleccions generals, per a fer fora Rajoy i els seus.

SILLA (L'HORTA)ENEL RÀNQUING DE LA CORRUPCIÓ

SILLA (L'HORTA) EN EL RÀNQUING DE LA CORRUPCIÓ

Article publicat a elPunt/Avui el dia 31 de maig de 2015

La passada setmana, en vespres de les eleccions, la premsa (Mundo, Levante i el Punt/Avui) i La Sexta, revelaven que la fiscalia investigava el polític siller del PP i vicepresident de la Diputació, Isidro Prieto. Es tracta de possibles delictes de suborn i d'enriquiment il·lícit, de cessió irregular de la plaça de bous de València, i de la confecció de factures falses i milionàries, tot aprofitant-se del càrrec. Així que pocs dies després de la mascletada del cas Rus, un nou coet els esclatava a Fabra i al PP en les mans, ara des de Silla.

Gràcies a aquest nou escàndol, que s'afegeix al de la implicació de Prieto en el cas Gürtel, per les despeses sospitoses de la campanya de les eleccions de 2007, Silla forma part del rànquing de ciutats i pobles amb casos de possibles corrupcions. Els sillers, doncs, ja no tenim res a envejar a ningú. Visca Silla!

Conte aquest cas perquè pot ser tot un paradigma del que ha passat a altres pobles. Ja sabem que per dalt hi ha els grans corruptes de Bárcenas, Granados, Blasco, Cotino, Matas, Rus... Però també els hi ha a una altra escala a molts pobles de no tanta nomenada, però significatius, com és el cas d'aquest poble de 18.000 habitants, de l'Horta. Com Rajoy ha reconegut que el tema de la corrupció els ha passat factura, no tinc res a afegir, sinó contar aquest cas, atenent a l'ambient que s'ha creat al poble.

També ho conte perquè jo vaig treballar amb Prieto a l'ajuntament, durant els dos governs del quadripartit (Bloc, EU, UV i PP), i sé alguna cosa. Quan he llegit la informació m'he posat a pensar si alguna de les malifetes per les quals l'investiga la fiscalia, l'hauria feta quan jo era alcalde i ell regidor. Si és així, em sentiré especialment estafat i indignat, com també se sent el poble, especialment els militants i/o votants de bona fe del PP, segons m'han manifestat molts d'ells, alguns de molta rellevància.

En realitat, correligionaris seus ja m'havien advertit que no me'n refiara de Prieto, quan subscrivírem el pacte de govern i per això vaig seguir les seues gestions en l'àrea d'urbanisme. Les informacions que em passaven els funcionaris eren raonables. De fet, en la investigació a fons que ordenà l'alcalde socialista que em succeí (Baixauli) buscant draps bruts, no descobriren res d'irregular, perquè en cas contrari ho haurien denunciat, que era l'objectiu.

Així que si Prieto féu cap mangarrufa en aquells anys, serien exercicis de preescalfament per a, posteriorment, poder convertir-se en el pinxo que, segons la fiscalia, creuen que és ara. Ho faria, doncs, amb discreció i sotamà, a les meues esquenes. Així que espere, intrigat, el resultat de les investigacions de la fiscalia, especialment dels anys de la meua alcaldia (2003 al 2007).

En les eleccions de 2011, Prieto ja sabia que si encapçalava la llista electoral no traurien bons resultats, com em confessà ell mateix. Per això i perquè ja havia entrat en el cercle de Rus per a ser diputat provincial, i tenia objectius de més volada, promogué la candidatura del jove i inexpert Serafín Simeon, amb qui obtingueren el rècord de 8 regidors, insuficients, però. La legislatura ha estat lamentable i estèril.

Simeon ha tornat a ser cap de llista enguany. Lamentablement per a ell, tot aquest afer, que investiga la fiscalia, ha eixit a la llum uns dies abans de les eleccions i això l'ha perjudicat, perdent tres regidors. La indignació dels votants populars és més que evident, amb la pèrdua de vora la meitat dels vots, i amb la quantitat de vots nuls, perquè molts havien escrit en les paperetes, paraules de rebuig i insults contra Prieto.

Com casos com el de Silla els hi ha per tot arreu, podem afirmar que quan un alcalde és un home de palla d'algun pinxo, evidentment l'erra i no havia d'haver acceptat. Això és el que li responguí a son pare, quan em demanà que li tinguera un poc de llàstima al xic. Jo sempre li n'he tinguda i de fet ja li havia advertit, sense saber ni imaginar-me res d'açò d'ara, que Prieto li estava imposant el que li convenia a ell personalment i no a l'alcalde o al poble i que casos com el de la “periodista” que li havia imposat eren un escàndol.

Tota la desmoralització que hi ha al sí del PP, des del carrer Gènova de Madrid fins el poble més diminut, no sols és perquè han perdut les eleccions sinó perquè tenen el convenciment que els han pillat en la corrupció en què han viscut instal·lats tots: qui no sucava, deixava fer, i per tant n'era còmplice. Ara, doncs, que se jodan, que digué la filla de Fabra.

“Que hóstia, qué hóstia”, deia Rita Barberà, abraçada a Serafín Castellano. L'hòstia és tot el mal que han fet! Especialment a les famílies sense recursos, als estudiants, als jubilats, als dependents, a les petites empreses... Tots els recursos que han detret de l'erari a favor de la banca, tots els recursos que han malbaratat amb idioteses i bufes de pato, i tot el dineral que s'han posat a la butxaca, tot això si que és l'hòstia.

Mentrestant, l'única satisfacció que podem tenir és veure aquestes mòmies populars, capbaixos i humiliats, tan prepotents que eren fa quatre dies, engarjolats o a punt. Ara que els facen pagar. Quina colla de micos i quin desastre de país el que ens deixen.