diumenge, 19 de juliol del 2015

A HOLANDA TAMPOC NO OBLIDEN ESPANYA

A Holanda tampoc no obliden Espanya

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de juliol de 2015

Com que en el Repunt de diumenge passat recordí que els himnes dels països americans són bel·ligerantment antiespanyols, així com també ho són els seus llibres escolars i ja que em vaig referir als discursos del famós i actual Papa, sobre com va anar la independència americana, per a treure's de damunt els espanyols, un amic m'ha escrit.

Es tracta d'un capellà semisecularitzat, o siga que encara no ha eixit de l'armari de la sagristia, amic des que estudiàvem al Seminari, que em diu que ha trobat en les meues paraules una certa ironia sobre el Papa. No s'ha estranyat, però, perquè “sempre has estat un menjacapellans”. La cosa em ve del iaio Vicent, li he contestat, que tingué el gran disgust quan sabé que em volien fer retoret.

Com el meu amic Paco és molt viatjat, m'explica que l'himne oficial dels Països Baixos també és molt antiespanyol. És Het Wilhelmus, dedicat a Guillem d'Orange, que en el segle XVI dirigí i guanyà la guerra contra Espanya i amb això la independència.  En la primera estrofa, jura que romandrà fidel al seu país fins a la mort, i en la sexta li demana a Déu que li done forces per a vèncer la tirania espanyola. O siga que els holandesos tampoc no s'obliden, ni del duc d'Alba, ni dels famosos terços, que els foteren tant. La derrota de Guindos, a mans de l'holandès Dijsselbloem, es pot considerar, doncs, com una vendetta?

El meu amic m'ha deixat ben intrigat. Hi haurà més himnes antiespanyols pel món, a més dels americans i de l'holandès ? Ací, a banda dels Segadors, suficientment explícit, també hi ha el dels gallecs, per exemple, que canten “os iñorantes, e féridos e duros, imbéciles e escuros non os entenden, non”, un atac evident als espanyols, que no entenen el gallec; tot el contrari dels “bos e xenerosos”, que “a nosa voz entenden, e con arroubo atenden o noso rouco son”. Els gallecs són així de romàntics.

M'he posat a cercar per internet què canten les autonomies i els hi ha d'innocus, més o menys tòpics, i alguns ridículs. Però vull destacar que el canari diu que aquelles illes “breguen el net terreny de la llibertat”. El d'Aragó diu que “la seua santa independència ningú mai humilià...” Ara bé, el que impressiona és el basc: “som soldats bascos per a alliberar Euskadi... Venen els feixistes, Euskadi s'alça en peus...”.

Algú de l'oficina de la marca Espanya hauria de fer una repassada, doncs, dels himnes antiespanyols que hi ha al món, perquè així se'ls abaixarien els fums; també els serviria de porga. Els himnes, com les banderes, com els llibres d'història escolars, recullen sentiments ancestrals, greuges i ràbies, que no s'obliden mai, com li ha passat al Papa i inspiren espontanis entusiasmes o rebuigs, xiulades incloses.

El meu amic semicapellà i jo estem tan d'acord que també hem comentat, sobre el famós cardenal d'Utiel, que és un carca, com la major part de tots els bisbes que Roma ha entronitzat a València. Deixem a banda el tema de la capa de més de cinc metres, perquè “em fa molta vergonya”, diu. Comentem el tema dels missals i devocionaris en valencià. Ell ha viscut de ben a prop les vicissituds del tema.

Recordem els esforços de tanta gent, capellans més que res, que al llarg del temps han intentat superar l'evident anomalia que presenten les diòcesis valencianes, que pot ser són les úniques al món que no disposen dels materials adients per a fer les cerimònies, especialment la missa, en valencià.

Recordem mossèn Sorribes, que publicà en 1959 “La missa del poble”, que era un intent de normalització en plena dictadura. Però, sobre tot, recordem el “Llibre del Poble de Déu” (1975) i el seu autor principal, Pere Riutort, de qui tots dos hem perdut el rastre. Si ningú em pot dir alguna cosa li ho agrairé. En 1996, SAÓ publicà, amb els permisos vaticans, la Bíblia.

Malgrat tanta història, que ve des del segle XIV, tants esforços personals i col·lectius, tants intents, tantes comissions, tantes declaracions i promeses, com la de l'actual arquebisbe de Madrid Osoro, que es comprometé des del primer dia que vingué a València, en realitat nyaca, res. O siga que, malgrat el que decidí el Concili sobre l'ús de totes les llengües; malgrat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua té enllestits el missal i més devocionaris; malgrat tot, els blavers que tenen dominat el palau arquebisbal, s'oposen i no hi ha missal.

El meu amic em conta que han intentat algunes maniobres i que han fracassat i és per això que sempre que poden tiren al recte, fent ús del que tenen i sense esperar que diga res la cúria. Lamentablement, però, la seua és una actitud testimonial, valenta i molt d'agrair, però absolutament insuficient per a la normalització de l'ús del valencià a l'església.

Fes algun esoterisme per a reeixir-se'n de tantes maldats que ens fan patir, li demane al meu amic; algun salm, alguna oració. O un exorcisme. Alguna cosa, Paquito, li dic. Sembla que seria millor llançar-los la maledicció de la gitana, però jo no sé, em diu Paco.

De tota manera, hem de pensar que els blavers de la cúria tenen els dies comptats. Coincidim que Rajoy ha fracassat i ha fet el gran ridícul en el cas de Grècia, com fracassarà el seu intent que les eleccions catalanes no siguen un èxit per a l'independentisme, i com fracassarà en les eleccions generals. El fracàs per posar Guindos com president de l'Eurogrup és com una predicció del que els espera... Déu ho faça.

dimarts, 14 de juliol del 2015

PER LA RITA NO PATIU

Per Rita no patiu

VERSOS IMPERTINENTS

Per la Rita no patiu,
que l'han feta senadora
i dels valencians se'n riu
molt ufana i molt senyora.
I ni s'ha quedat descalça,
ni s'ha quedat nueta.
Amb un pet es treu una calça,
i es queda molt satisfeta.
Mentrestant els valencians,
mai no sabrem els gintònics,
ni les gambes que hem pagat,
ni tants luxes faraònics.
Per la Rita no patiu,
que senadora l'han feta
i de nosaltres se'n riu
molt ufana i satisfeta.
           Pep Pons de l'Horta

dilluns, 13 de juliol del 2015

A LES RUÏNES DEL PAÍS VALENCIÀ, COM LES D'ITÀLICA

A les ruïnes del País Valencià com les d'Itàlica

VERSOS IMPERTINENTS

Dedicat a Ximo i Mònica
Aquests, Fabi, ai dolor! que veus ara
camps de soledat, erms i pansits,
foren en altres temps la València famosa.
Ací de Zaplana el cartaginès,
queden els deutes i res més.
De l'Olivas de la Manxa,
ni queda el Banc ni la Caixa.
Del beat Camps, quin caramel,
sols ens queda la Gürtel.
I del Fabra de la Plana,
que era un pobre mort de gana.
Per terra tot escampat
jau l'honor de nostra història,
i la del del Cap i Casal.
i llastimosa reliquia és
la memòria del passat.
Sols tenim les hipoteques,
que dels quatre hem heretat.
A Puig i Oltra ens dirigim:
feu neteja general,
talleu on calga i no feu prim,
del carrer fins al corral.
No ho demanem, ho exigim,
que torne per fi la moral
i que tornen el dineral.
I per tot el que patim,
que Madrid pague com cal.
           Pep Pons de l'Horta

diumenge, 12 de juliol del 2015

UN PAPA INDEPENDENTISTA I ELS MISSALS VALENCIANS PROHIBITS

Un Papa independentista i els missals valencians prohibits

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 de juliol de 2015

El Papa, com tots els xiquets sud-americans, quan anava a escola cantaria l'himne d'Argentina: “Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas”. Els xiquets bolivians canten paregut: “Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición”. Per la seua banda els equatorians canten: “Indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”. Finalment, els paraguaians: “A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!... dijo, y el cetro rompió”. Les cadenes i el ceptre són la corona espanyola i la servil condició, que es tragueren de sobre, era la d'ésser súbdits d'Espanya. No sé si el ministre d'Exteriors, Garcia Margallo, sap res d'açó, ho dic per la marca Espanya.

M'he entretingut a cercar els himnes dels tres països objecte de la visita papal i tots van pel cantó antiespanyolista. Si això és el que canten aquells xiquets, ja us podeu imaginar els llibres d'història que estudien. Per altra banda, aquests himnes també els canten en guaraní: Tetãnguéra Amerikayguápe... En quitxua: Llaqtanchik pata hatum sucinta… En aimara: Qullasuyu jach'a sutipa... O en moxeno: Taegnepo titotijvocrepo... O siga, com ací, ha, ha, ha. Per cert, totes aquestes llengües s'han emprat en les misses papals.

M'hi he capficat amb aquestes reflexions catòliques sense cap altre interès que el polític, evidentment. I ho faig a partir de les paraules papals que ha dites a l'Equador, que celebrava el bicentenari de la Independència. La independència, segons ell, “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d'estar essent oprimits i saquejats”. I afegí que allò “fou contundent quan es van deixar els personalismes a banda”, referint-se al universal i triomfant aixecament contra Espanya.

He pensat immediatament si aquest pare sant dirà el mateix si mai ve a Mallorca a fer sant a Ramon Llull, per exemple, o a València a la beata Pepa de Benigànim o a Barcelona a l'abat Escarré. També he pensat en el papista Duran i Lleida, quan el Papa ha dit que els americans en aquella conjuntura independentista, deixaren els personalismes a banda; mira, com en Duran, m'he dit. També he pensat en el famós cardenal de València, el de la capa de més de 5 metres, desaprovant fer missals en valencià, mentre que allà el Papa fa tot el contrari.

Evidentment, estic convençut que ací el Papa, com han fet els seus predecessors, diria unes altres coses, perquè l'església catòlica té un discurs per a cada ocasió, el discurs que més els convé als parroquians més addictes i als interessos del Vaticà. Bons són ells. Ací no se sap per quin desig o maledicció dels déus, o per quina mala pata, l'església no vol problemes ni amb els blavers ni amb govern espanyol, i diu la missa que ells volen oir, en castellà i es posicionen a favor de la “unidad de la patria”.

Evidentment el clero valencià, com tots nosaltres, van oir altres paraules que llibertat, quan anàvem a escola i estudiàrem que hi havia un dia de la raça i que els sudamericans volien molt a la Madre Patria. I cantàvem el Cara al Sol. Sense cap dubte, els seminaristes de Montcada, d'on prové el cardenal, tingueren dosis afegides d'idees perverses i carques. De tota manera, la societat ha evolucionat i tothom, o els que hem pogut, ens hem tret de sobre tota la caspa possible, menys els bisbes valencians, mira per on.

Com siga que per sobre de tota la congregació valenciana mana el cardenal d'Utiel (ruta del vi), i que quan Sa Eminència locuta, causa finita, o siga que quan ell parla tots panxa a terra, passa que ell no està d'acord que els creients valencians tinguen un missal en valencià, ni que resen en valencià; ja està. Ell no accepta que de la traducció dels textos litúrgics se'n faça càrrec l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que compta amb acadèmics que són notoris creients i que, a més, són savis lingüistes. Ell i els seus assessors, a aquests no els consideren de la corda i s'ha acabat. Ja pot dir el que vulga la filologia, perquè ací sols va a missa allò que ells volen que vaja.

Així que mentre el Papa es mostra independentista o entén de què va la cosa, el cardenal de la capa va a la seua bola. Tenint com tenen la mateixa font d'inspiració (l'Esperit Sant, diuen) podrien posar més atenció i coordinar-se millor? Especialment em referisc al cardenal, és clar, que és el més reaccionari. Els qui em coneixen ja saben que vaig de conya en les qüestions de fe, però vaig molt seriosament en el tema de la llengua.

Per cert, ja que les regles de funcionament dels confrares catòlics són tan jeràrquiques, pense si Roma podria intervenir en l'aprovació del missal i del devocionari valencians. M'ho pregunte amb ingenuïtat, però també amb mala fe, perquè sé massa coses, que he viscudes o m'han contades, com per a saber que la resposta és que no, que Roma no es mullarà el cul. D'aixó en diuen la diplomàcia vaticana, que fan servir quan els convé.

De res ens serveix, doncs, haver tingut dos papes i tants cardenals, bisbes i canonges valencians. Tampoc ens serveix de res que hi haja tanta documentació en català als arxius vaticans (les cartes dels Borges, per exemple); ni haver tingut un sant, com Vicent Ferrer, a qui, entre altres miracles, el canonitzaren perquè predicava per tota Europa in vulgari catalanico sive valentino (en vulgar català o siga valencià) i cadascú l'entenia en la seua llengua pròpia. Ni tenir Ramon Llull a punt de santificar. Etcètera. Res. Per tant, açò és una bufa de pato, que ni el papa Francesc pot arreglar.

ESPRONCEDA I LA CORRUPCIÓ VALENCIANA

Espronceda i la corrupció valenciana

VERSOS IMPERTINENTS

Fulles de l'arbre caigudes
joguines de l'aire són.
Les eleccions perdudes
ai ! i les desaparegudes
mordidas i comissions!
El cor sense el munyidor
d'enriquir-se, i cobert
amb delers de corruptor,
serà un immens desert
on no neixerà una flor.
          
     Pep Pons de l'Horta

diumenge, 5 de juliol del 2015

EL MEU SUPORT A GRÈCIA: VOTE QUE NO

EL MEU SUPORT A GRÈCIA: VOTE QUE NO
Publicat a el Punt/Avui el dia 5 de juliol de 2015

Quan sols existien els déus i els grecs, i pobles de poca volada per les rodalies, es produí l'enamorament de Zeus i la princesa Europa. El déu més redéu de tots els déus, o siga Zeus, que sempre anava d'eixida, quan veié Europa, de grans ulls i molt bella, pensà a seduir-la, com tenia per costum, raptar-la i follar-se-la.

Com ell era el Zeus poderós, cada vegada que li urgia la bragueta s'inventava una estratègia En aquest cas es transformà en un bou blanc, esvelt i ben dotat, ja s'entén. Mesclant-se entre els altres bous que pasturaven, Zeus anà arrimant-se a la princesa, que recollia flors. Ella s'hi fixà en el braguer i començà a palpar el bou, delicadament, a prendre'l de les banyes i a acaronar-lo; Zeus, astutament, es deixava fer.

Finalment, Europa, erotitzada i entusiasmada, acabà muntant-se a sobre d'aquell redéu de bou, que al sentir l'escalforeta fregant-li les anques, ja s'entén, se l'emportà, nadant, cap a Creta, on la prenyà i li féu tres fills, sembla que gais; ja en parlarem. Zeus casà Europa amb el rei de l'illa i la princesa hi esdevingué la reina. Així començà la història d'Europa, a Grècia.

Que quede ben clar, doncs, que quan encara no existia ni Roma, ni els ibers, ni els gals, ni els germànics del Rin, ni els pobles escandinaus, Grècia ja existia, vivia autèntiques històries i idil·lis contundents entre els homes i els déus i no li mancava de res.

Així que poca broma i que ho tinguen ben present aquesta gent del FMI, del BCE, de la troika, de la Merkel, de Juncker… Fins i tot que se n'assabente Rajoy, encara que aquest no pinta fava, ni entén res de res i sols fa el que li manen.

Des d'aleshores, la marxa de la història s'ha torçut i ha fet que ja no quede ni rastre de Zeus ni dels altres déus protectors dels grecs i que la nació que fou origen de la civilització europea, haja perdut el seu antic esplendor.

Tot començà amb els romans i fins ara, que són els alemanys els qui acumulen tot el poder econòmic i polític d'Europa. Grècia, però, encara que és un país devaluat i arruïnat, ha resistit el pas dels segles i ha mantingut el seu prestigi intel·lectual.

Ara, els bàrbars volen veure sotmesos, abatuts i dominats els grecs, que no tenen ni un euro i milions de deutes. No vaig ni a intentar fer un resum de com s'ha arribat en aquesta lamentable situació, perquè tothom ja en parla, encara que la major part ho fan amb malèvoles intencions, criminalitzant els grecs i exculpant la banca alemanya, que n'és la responsable.

Perquè s'entenga, grosso modo, als grecs els ha passat el mateix que a nosaltres, o siga que també els han obligat a retallar pensions, a apujar l'IVA, a reduir la despesa pública i a empenyorar-se per a tota la vida. Com ells i nosaltres som dels més pobres, som la carn de canó de la política neoliberal i especulativa que es practica al centre d'Europa.

Així que ho tenim molt pelut, sobre tot si no volem acceptar, i muts i a la gàbia, el que decideixen a Berlín i a Brussel·les. Sobre tot, si gosem dir la nostra, en defensa pròpia, com estan fent els grecs, encara és pitjor, perquè encara es posen més burros.

Els grecs amb Tsipras (Syriza) havien aconseguit, democràticament i de manera contundent, fer fora els sicaris socialistes de Papandreu (Pasok) i els populars de Samaràs (Nova Democràcia) que treballaven a favor dels poderosos teutons, escandinaus, nord-americans, de la banca i les multinacionals i en contra del poble. I aquest triomf ha disparat l'alarma.

El nou govern grec, sotmès al xantatge de les institucions europees, que intenten ofegar-lo, ha tingut la gran pensada de passar al poble grec la responsabilitat de triar, en el referèndum d'avui, entre sotmetre's als designis dels amos d'Europa (vot sí, NAI) o dir que no (OXI), i no sotmetre-s'hi.

Si guanya l'opció del sí, es convocaran noves eleccions. Pel contrari, si guanya el no, Tsipras i Varufakis podran continuar pressionant Europa perquè els ajuden a eixir del forat en què hi estan posats. De moment l'FMI ja ha reconegut que Grècia no pot tirar endavant si no se l'ajuda de manera molt especial i precisament aquesta és la tesi dels grecs. Jo crec, doncs, que la millor opció per a ells és votar que “no”.

Passe el que passe avui, Europa no pot permetre's que Grècia se n'isca de l'euro, perquè això donaria ales als euroescèptics i seria un perillós precedent per a les eleccions espanyoles de desembre que ve i a d'altres països. Avui podria ser, fins i tot, el principi del fi del xollo que tenen muntat. 

Per això la dreta europea i la socialista volen que guanye el sí, perquè es convoquen noves eleccions, perquè Syriza desaparega i perquè tot torne a ser com abans. L'argument que empren, perquè la gent vote que sí, és la por. És per aquesta raó que totes les televisions europees estan fent campanya, anunciant avantatges si venç el sí i calamitats si venç el no.

Els del PP, evidentment, estan a favor del sí i aprofiten l'ocasió per a identificar Syriza amb Podem, i per a “comparar” el caos grec amb la pau rajoniana. Diuen: “veieu el que passarà si guanya Podem les properes eleccions? Doncs que, com a Grècia, hi haurà el caos i el corralito; en canvi, amb nosaltres hi haurà prosperitat i viurem feliços i menjarem xoriços."

Quina poca vergonya, la del PP, amb totes les maldats que ens han fet, de retallades de tota mena i de malbaratament dels recursos; amb la responsabilitat d'haver empenyorat cruelment totes les properes generacions, amb haver condemnat a l'exili i a l'atur la joventut més preparada de la història, i amb tot el que han furtat...

Quina poca vergonya que ara vulguen infondre la por als votants, quan els qui de veritat donen por són ells. Una vegada més demostren la baixa moral que tenen i que practiquen.

Grecs, voteu OXI! Voteu NO!

dimecres, 1 de juliol del 2015

ADÉU AL "TROLL" WERT

Adéu al «troll» Wert

El paio fosc i sinistre
i més anticatalà/valencià,
al troll Wert em referisc,
ha deixat de ser ministre,
de fotre'ns i fer la mà.
Ja no correrem el risc
que espanyolitzen els nins,
ni els xiquets, ni els nois.
El troll ja no ens farà més mal,
ni els seus designis roïns
de la Lomqe, que ens fa ois,
tindrà una vida com cal,
perquè serà derogada,
i, finalment, soterrada.
         
                Pep Pons de l'Horta
Publicat a el Punt/Avui l'1 de juliol de 2015