Un concert de flauta mentre els catalans se la juguen

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de setembre de 2015, dia de la llibertat segons el bisbe de Solsona

Els qui per raons administratives no podem votar avui al Principat, què podem fer? Jo, aquests darrers dies, a més d'explicar, on he pogut, les raons de Catalunya per a cercar la independència i de solidaritzar-me amb Junts pel Sí, no he pogut fer res més. Si que ha anat bé el triomf de Syrizas a Grècia, de la qual cosa Rajoy no ha dit ni piu, tant que parlava i això vol dir que l'èxit de Tsipras l'ha fotut més del que sembla, i així mateix als seus corifeus de les tertúlies televisives i radiofòniques.

Cercant de fer alguna cosa, per a tranquil·litzar-me els nervis preelectorals, he connectat una emissora francesa (Radio Mozart), que estan dia i nit posant música del gran geni, i tot és vinga de concerts, d'òperes, sonates, quartets, música de cambra, misses i rèquiems, danses.... Fantàstic! Ara mateix, a les 5 de la matinada, escolte un trio de flauta i em sent com levitant. Que els francesos tinguen aquesta emissora, dedicada íntegrament a emetre música mozartiana, és una prova del seu bon gust i de la seua gran cultura.

El problema és que aquests són tan xovinistes com anticatalans, antibretons, antioccitans, antibascos... Ho són de mena, i qui vulga pot demanar informació als catalans del Rosselló. Fins i tot el primer ministre Valls, que és fill de català, s'ha posicionat en contra de la independència de la nació del pare, encara que entre ell i la seua germana parlen en català, perquè “era la llengua de casa”, diu la xica. A Valls això no el condiciona per a res, ell és francès, vol dir, anticatalà.

Evidentment, també s'han posicionat a la contra, en aquest assumpte de la independència catalana, Hollande, Merkel, Cameron, alguns dirigents de la UE i le gros poisson de l'Obama... També ho han fet Caixa Bank i el Sabadell, que fins i tot han amenaçat amb marxar de Catalunya. I el banc d'Espanya, predint un “corralito”. Evidentment, tot ha estat forçat per la desesperada situació del PP i de Rajoy, com s'ha evidenciat amb els mateixos autodesmentits d'algunes d'aquestes personalitats i institucions, segurament perquè li han vist les orelles al llop, o siga que, en realitat, que tenen més a perdre.

Així que he estat tota la setmana sentint Mozart i llegint les barbaritats i les mentides de la premsa espanyola, incloses les coses que diuen molts sipais de ca nostra, que ja se sap que un sipai és qui treballa per a l'enemic. També he llegit i escoltat les ximpleries del lerrouxista Rivera; les beates reflexions del pare Espadaler; les angunioses giravoltes del ballarí Iceta; les energúmenes amenaces del goril·la badaloní, Garcia; les tonteries i contradiccions de l'il·luminat Iglesias, fent l'indi... He anat contrastant-ho tot amb la informació de la nostra premsa, especialment el Punt/Avui.

És increïble el grau d'enverinament que han intentat inocular entre els votants, encara que crec que el que han fet és donar més motius perquè la secessió avance, o siga que aconseguiran tot el contrari del que volen. Han fet un discurs de la por increïble i ignorant. En aquesta ignorància ha excel·lit i amb nota el mateix Rajoy (l'entrevista de Carlos Alsina crec que passarà a les antologies de les burrades polítiques més grosses).

En conseqüència, aquesta setmana ha hagut moments, més que justificats, per a tirar-se a la beguda. Sort d'en Mozart. Ara mateix, quan escric aquesta columna escolte la preciosa i delicada ària Che soave zeffiretto, de les “Noces de Figaro”, que trobe tan impressionant com balsàmica; la recomane. La comtessa d'Almaviva i Susanna fan un duet que et fa tremolar d'emoció: che soave zeffiretto, questa sera spirerà, sotto i pini del boschetto, ei già il resto capirà... Quin zèfir tan suau, bufarà aquesta tarda, sota la pineda del bosc, i ell ja ho entendrà.

Quin horror, però, quan he tingut la mala pensada d'obrir els diaris i m'he ensopegat amb el famós cardenal de la capa magna (Cañizares). Entre ell i un seu bisbe, han fet un altre duet, però sense cantar, gràcies a Déu, més aviat ha estat una salmòdia monòtona. Aquests, quan canten, sols entonen el Dies irae, dies illa, i gràcies. Han ordenat a tot el ramat catòlic que s'hi pose a resar, perquè no guanyen els catalans. Invoquen l'Esperit Sant. Sembla que aquest duet se'n fot de la postura dels seus col·legues de la Conferència Episcopal, i de la dels bisbes catalans, que pensen tot el contrari. Fins i tot, el de Solsona ha animat totes les parròquies perquè llancen les campanes al vol, avui, per a celebrar la llibertat. Cañizares està en els anys del franquisme.

Però, com tot no han d'ésser misèries, també ha hagut la fantàstica iniciativa de la Candidatura d'Unitat Popular, d'acabar la campanya, el mateix dissabte, o siga ahir i ja fora de termini, però a Perpinyà; ho faran, doncs, a ca nostra, però en un lloc que cau fora de la jurisdicció espanyola. No han fet cap trampa, perquè ja la feren, en 1659, els espanyols i els francesos (Tractat dels Pirineus), quan aquells regalaren una part de la terra catalana als francesos, amb motiu de les bodes dels fills de llurs reis. Seixanta anys després d'aquella tragèdia, vindria la gran desfeta de la guerra de successió i l'arribada dels borbons.

La gran idea de la CUP (que serien la meua alternativa, amic Bosch) l'haurien d'haver copiada altres candidatures, perquè, després de la independència de Catalunya n'hi haurà la dels territoris sota jurisdicció francesa, supose. I després seguirem nosaltres, així que anem prenent tanda. Jo torne a Mozart, que ara va l'acte 2 de Don Giovanni, Segons Kierkegaard és l'obra d'art més gran mai produïda.

Ara sé què és millor per al Bloc

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de setembre de 2015

M'han convocat a decidir, com a militant del Bloc, si estic d'acord o no a pactar amb algun altre partit per anar junts a les eleccions generals, o siga amb Podem. Malgrat que pensava que era millor pactar (opció B), finalment he votat per l'opció A, que és la de no pactar. Com ja havia manifestat el que pensava entre els amics i coneguts, i ara m'ho he repensat, crec que estic obligat a reconèixer l'error que estava a punt de cometre. Ho faig l'endemà de la data fixada per a prendre una decisió (ahir dissabte) i quan ja se sabran els resultats, la qual cosa vol dir que he arribat tard a influir, ni per a bé ni per a mal, en cap dels amics i coneguts.

Jo pensava que com al llarg de la història havíem fet pactes de tota mena, fins i tot amb el dimoni, o siga amb convergents, socialistes, comunistes i populars, ningú s'estranyaria si ara en fèiem amb els podemistes. A fi de comptes, pensava, si s'han acabat les majories absolutes i també el bipartidisme, a partir d'ara pactar s'ha d'entendre com una obligació legal, com passa amb la paritat, i tothom s'haurà d'aparellar a la força. Però, com no és obligatori, podem triar.

L'opció A, que jo he votat, significa enfrontar-se sols a les eleccions i confiar que els pronòstics del CIS l'encerten (sempre hem dit que no són gens de fiar), i que amb la nostra bona voluntat i amb l'esforç de tots, puguem continuar la bona ratxa de Compromís i fins i tot augmentar-la. Com aquesta opció és la que han defensat els nostres dirigents més importants, Sebastià i Baldoví, alguns alcaldes i regidors, és d'esperar que els haurem fet cas. Si és així, doncs ara tothom a la feina.

L'opció B, que jo no he votat, significa anar amb Podem, però sols en el cas que els col·legues accepten que Compromís ocupe la primera línia (Compromís-Podem), i els primers llocs de les llistes; que Compromís forme grup propi a Madrid, etc. Aquesta segona opció, si és la que ha eixit votada, ha de passar, però, per l'aprovació o sedàs dels podemites, o siga que....

Siga com siga, si finalment tenim èxit, i si fem falta per a fer alguna cosa important a Madrid, hi haurà temps a discutir si continuem en l'opció A, o siga si continuem sols, o si ens passem a l'opció B, o siga si fem algun pacte. Que tinguem sort, en qualsevol cas, és el que ha de preocupar-nos.

Ara bé, voldria donar alguna explicació del meu canvi d'opinió, perquè sé que la meua primera opinió havia provocat confusió entre amics i coneguts, entre els quals, fins i tot, algú s'ho havia pres molt malament. Jo pensava que ens convenia pactar amb els de Podem, en primer lloc perquè són els únics que “ens acceptem”, encara que amb més desconfiança que altra cosa, però com nosaltres també recelem d'ells, doncs, això mateix.

Als de Podem també els veig més propers a nosaltres en els aspectes socials, malgrat les seues incerteses lingüístiques i nacionals, que supose que podem ajudar-los a canviar. Finalment, perquè amb Podem no correm el perill d'ésser fagocitats, com han intentat sempre els socialistes i els comunistes; a més a més, si això passara, amb la nostra experiència, sabríem evitar-ho. Com la meua simpatia, en general, pels de Podem la tinc acreditada, no cal que torne a repetir res.

Però, les eleccions catalanes els han obligat a treure's la carassa, i què els ha eixit? L'espanyolitat! I això m'ha fet obrir els ulls i reconèixer que aquest verí imperialista el porten, tots els espanyols, a la sang, és una qüestió d'ADN. Ells han dit que estan d'acord amb el dret a decidir, però que la seua elecció és l'espanyola. I bla, bla, bla. Han demostrat que no entenen res del que passa a Catalunya i han volgut, fins i tot, tocar la vena xarnega. Estic segur que no hauran llegit el llibre de mon tio Paco Candel, “Els altres catalans”, o que si l'han llegit no s'han assabentat de res.

En aquestes estem, doncs, i retire la meua relativa confiança als de Pablo, però sense perdre l'esperança que podrem treballar junts en moltes coses. Parlant dels podemistes, els del Papa li diuen Francisco, a seques, al seu líder; els de Podem li diuen Pablo, al seu. No ho dic amb cap segona intenció, sinó per la coincidència.

I com en aquest viatge no anem sols i acabe de referir-me a Catalunya, vull fer una aportació al seu procés electoral: evidentment votaré, virtualment per Junts pel Sí. Crec que el resultat d'aquestes eleccions serà espectacular, passe el que passe; fins i tot, encara que engarjolaren a en Mas, que no seria el primer president català empresonat, i fins i tot afusellat, per Madrid, on estan que es caguen. Perquè, passe el que passe, guanyarà Catalunya i perdrà Espanya, gràcies al treball ben fet dels nostres i a la burrera sistemàtica de Rajoy... Res continuarà essent igual després del dia 27.

Aquesta idea la tenen assumida, fins i tot ells mateix. Garcia Margallo, que és qui ha forçat les declaracions de la Merkel, de Cameron i d'Obama... ho té tan clar que ha reconegut que s'ha de modificar la Constitució i donar la raó a algunes tesis catalanistes; o siga que, si ho diu el ministre d'exteriors, és que no tenen tan assegurat el recolzament estranger. Aquesta actitud dels populars és un èxit per a l'independentisme; un reconeixement, al cap i a la fi, que la feina s'ha fet ben feta.

El reconeixement que Catalunya és una nació i el de l'agència tributària catalana, estan a l'abast, doncs, i en el camí cap a la independència ambdues coses són fonamentals. La resta de qüestions aniran a continuació, per molt que Rajoy diga que no, que, per cert, té el seu destí fixat per al 20 de desembre.

I no em quedaria satisfet si no dedicara també dues línies als socialistes per a subratllar que han fet un ridícul total, com demostren les enquestes. No em referisc a les ballarugues de l'Iceta, al responsable d'imatge del qual li ha de faltar més d'un regó; em referisc a les intervencions de Felipe Gonzàlez, de Josep Borrell, de Carme Chacon, de Pedro López... Tot molt trist, però això és el que hi ha i el dia 27-S se n'adonaran... i se'ls acabaran les ganes de ballar.

Alea, jacta est

ARA S

Ara sé què és millor per al Bloc

EL REPUNT

M'han convocat a decidir, com a militant del Bloc, si estic d'acord o no a pactar amb algun altre partit per anar junts a les eleccions generals, o siga amb Podem. Malgrat que pensava que era millor pactar (opció B), finalment he votat per l'opció A, que és la de no pactar. Com ja havia manifestat el que pensava entre els amics i coneguts, i ara m'ho he repensat, crec que estic obligat a reconèixer l'error que estava a punt de cometre. Ho faig l'endemà de la data fixada per a prendre una decisió (ahir dissabte) i quan ja se sabran els resultats, la qual cosa vol dir que he arribat tard a influir, ni per a bé ni per a mal, en cap dels amics i coneguts.
Jo pensava que com al llarg de la història havíem fet pactes de tota mena, fins i tot amb el dimoni, o siga amb convergents, socialistes, comunistes i populars, ningú s'estranyaria si ara en fèiem amb els podemistes. A fi de comptes, pensava, si s'han acabat les majories absolutes i també el bipartidisme, a partir d'ara pactar s'ha d'entendre com una obligació legal, com passa amb la paritat, i tothom s'haurà d'aparellar a la força. Però, com no és obligatori, podem triar.
L'opció A, que jo he votat, significa enfrontar-se sols a les eleccions i confiar que els pronòstics del CIS l'encerten (sempre hem dit que no són gens de fiar), i que amb la nostra bona voluntat i amb l'esforç de tots, puguem continuar la bona ratxa de Compromís i fins i tot augmentar-la. Com aquesta opció és la que han defensat els nostres dirigents més importants, Sebastià i Baldoví, alguns alcaldes i regidors, és d'esperar que els haurem fet cas. Si és així, doncs ara tothom a la feina.
L'opció B, que jo no he votat, significa anar amb Podem, però sols en el cas que els col·legues accepten que Compromís ocupe la primera línia (Compromís-Podem), i els primers llocs de les llistes; que Compromís forme grup propi a Madrid, etc. Aquesta segona opció, si és la que ha eixit votada, ha de passar, però, per l'aprovació o sedàs dels podemites, o siga que....
Siga com siga, si finalment tenim èxit, i si fem falta per a fer alguna cosa important a Madrid, hi haurà temps a discutir si continuem en l'opció A, o siga si continuem sols, o si ens passem a l'opció B, o siga si fem algun pacte. Que tinguem sort, en qualsevol cas, és el que ha de preocupar-nos.
Ara bé, voldria donar alguna explicació del meu canvi d'opinió, perquè sé que la meua primera opinió havia provocat confusió entre amics i coneguts, entre els quals, fins i tot, algú s'ho havia pres molt malament. Jo pensava que ens convenia pactar amb els de Podem, en primer lloc perquè són els únics que “ens acceptem”, encara que amb més desconfiança que altra cosa, però com nosaltres també recelem d'ells, doncs, això mateix.
Als de Podem també els veig més propers a nosaltres en els aspectes socials, malgrat les seues incerteses lingüístiques i nacionals, que supose que podem ajudar-los a canviar. Finalment, perquè amb Podem no correm el perill d'ésser fagocitats, com han intentat sempre els socialistes i els comunistes; a més a més, si això passara, amb la nostra experiència, sabríem evitar-ho. Com la meua simpatia, en general, pels de Podem la tinc acreditada, no cal que torne a repetir res.
Però, les eleccions catalanes els han obligat a treure's la carassa, i què els ha eixit? L'espanyolitat! I això m'ha fet obrir els ulls i reconèixer que aquest verí el porten a la sang, és una qüestió d'ADN. Ells han dit que estan d'acord amb el dret a decidir, però que la seua elecció és l'espanyola. I bla, bla, bla. Han demostrat que no entenen res del que passa a Catalunya i han volgut, fins i tot, tocar la vena xarnega. Estic segur que no hauran llegit el llibre de mon tio Paco Candel, “Els altres catalans”, o que si l'han llegit no s'han assabentat de res.
En aquestes estem, doncs, i retire la meua relativa confiança als de Pablo, però sense perdre l'esperança que podrem treballar junts en moltes coses. Parlant dels podemistes, els del Papa li diuen Francisco, a seques, al seu líder; els de Podem li diuen Pablo, al seu. No ho dic amb cap segona intenció, sinó per la coincidència.
I com en aquest viatge no anem sols i acabe de referir-me a Catalunya, vull fer una aportació al seu procés electoral, evidentment votaré virtualment per Junts pel Sí. Crec que el resultat d'aquestes eleccions serà espectacular, passe el que passe; fins i tot, encara que engarjolaren a en Mas, que no seria el primer president català empresonat, i fins i tot afusellat, per Madrid, on estan que es caguen. Perquè, passe el que passe, guanyarà Catalunya i perdrà Espanya, gràcies al treball ben fet dels nostres i a la burrera sistemàtica de Rajoy... Res continuarà essent igual després del dia 27.
Aquesta idea la tenen assumida, fins i tot ells mateix. Garcia Margallo, que és qui ha forçat les declaracions de la Merkel, de Cameron i d'Obama, ho té tan clar que ha reconegut que s'ha de modificar la Constitució i donar la raó a les tesis catalanistes; o siga que, si ho diu el ministre d'exteriors, és no tenen tan assegurat el recolzament estranger. Aquesta actitud dels populars és un èxit per a l'independentisme; un reconeixement, al cap i a la fi, que la feina s'ha fet ben feta.
El reconeixement que Catalunya és una nació i el de l'agència tributària catalana, estan a l'abast, dons, i en el camí cap a la independència ambdues coses són fonamentals. La resta de qüestions aniran a continuació, per molt que diga que no Rajoy, que, per cert, té el seu destí fixat per al 20 de desembre.
I no em quedaria satisfet si no dedicara també dues línies als socialistes per a subratllar que han fet un ridícul total, com demostren les enquestes. No em referisc a les ballarugues de l'Iceta, al responsable d'imatge del qual li ha de faltar més d'un regó; em referisc a les intervencions de Felipe Gonzàlez, de Josep Borrell, de Carme Chacon, de Pedro López... Tot molt trist, però això és el que hi ha i el dia 27-S se n'adonaran... i se'ls acabaran les ganes de ballar.
Alea, jacta est

Consternació a força d'impactes

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 de setembre de 2015

Quan assistim a una catàstrofe com la dels fugitius de les guerres i de la inseguretat en què viuen als seus països, que intenten trobar aixopluc i seguretat a Europa, amb llurs fills i les poques coses que han pogut arrossegar, i veiem que se'ls nega l'acollida i l'ajut, que pateixen i que moren deixats de la mà de Déu, el cor se'ns estreny i saltem indignats. Això és una bona prova que el cor no se'ns ha endurit i que encara hi ha sensibilitat i moralitat, que caldrà canalitzar.

De tota manera, reaccionem a força d'impactes determinats i, massa vegades, fugissers, de manera que passats els primers dies, els més impactants, sembla que la consciència comença a tranquil·lit-zar-se, sobre tot si hem fet alguna aportació a una ONG, banc d'aliments, etc. Qui se'n recorda ara dels fugitius de les guerres de l'antiga Iugoslàvia? I del terratrèmol del Nepal? I de les guerres de l'Àfrica? Les desgràcies que assoten el món no són sols les que estem veient i que tant ens impacten.

Les guerres i els interessos occidentals que les provoquen, els governants dèspotes, les desigualtats entre pobres i rics, són l'origen de tot. Incloent-hi les catàstrofes mediambientals, de les quals són responsables l'explotació insolidària dels recursos a què es dediquen les grans multifuncionals, amb menyspreu absolut de les condicions de vida i de la salut, que precisament també qui més les pateixen són els més pobres.

Respecte del tema d'aquests dies, els cas dels fugitius sirians, iraquians, iranians, afganesos, eritreus, somalis... que fugen de les guerres i del terror, travessant a peu o en condicions infrahumanes, mitja Europa, on han estat rebutjats per alguns governs, especialment l'hongarès, i en general no han estat ben acollits, caldria que reflexionàrem. Jo sols faig uns apunts.

En primer lloc, que els fugitius ho fan d'unes guerres de les quals som responsables els europeus (russos inclosos) i nord-americans, des de la seua gestació, fins al moment actual i incapaços de posar-ne fre. Sols cal recordar el conflicte d'interessos que hi ha a Síria, o en la guerra de l'Iraq (que li devem a Bush, Aznar i Blair), o en la d'Afganistan...

El segon apunt és que el que estem veient, en les televisions i en la premsa, no és cap novetat. No fa gaire, a Ceuta i Melilla, els subsaharians que volien venir a Europa, el govern espanyol els ha apallissat; ha instal·lat concertines, que encara hi són i més eficaces que les d'Hongria; ha fet devolucions en la mateixa frontera... Han vulnerat tots els drets d'asil.

I què podem dir dels milers de persones que s'han llançat desesperadament a la mar, morint en tants casos, intentant arribar a ca nostra? Per què, doncs, ens escandalitzem tant ara i no ho fèiem abans? Si era perquè aquells eren negres i els d'ara no, és que som més xenòfobs del que sembla. Jo crec, però, que ha estat poder disposar de tanta informació que ens ha impactat definitivament.

El tercer apunt. Els sirians, sobre tot, han deixat ben clar que el que volen és anar a Alemanya, i a altres països que no a Espanya. Per què ho faran? Senzillament, perquè saben que ací no tindran ni els ajuts, ni l'acollida, ni l'agilitat administrativa que a Alemanya, a Suècia... Sobre tot saben que ací no tindran treball. Dimecres passat ho deia i ben clar el farmacèutic sirià Jihad Kanjo (el Punt/Avui): “cap refugiat sirià voldrà venir a Espanya”. Fugen del seu país per la inseguretat, però també perquè volen treballar i/o estudiar, cosa que allí és impossible, no per fer vacances. I deia Jihad que el que volen és poder tornar a casa, quan passe tot.

El quart apunt. Sense desmerèixer en absolut les mostres de solidaritat de tantes famílies, de tants ajuntaments, de l'administració en general, tan benintencionades, oferint-se a ajudar-los i a donar-los refugi, crec que, més que fer-los venir ací, el més raonable és facilitar-los l'arribada a Alemanya. Així que, per exemple, si cal noliejar un vaixell per a recollir-los als ports del Pròxim Orient o de Grècia, hauria de ser per a apropar-los al port d'Hamburg i evitar-los el calvari turco-grego-macedoni-serbo-hongarès i ara també l'austríac.

El cinquè apunt. Evidentment, la solidaritat que s'ha despertat entre els ciutadans i els ajuntaments d'esquerres és encomiable i indubtable, però més encara perquè han obligat els governs fatxosos europeus a canviar de “comportament”. Començà la més espavilada, la senyora Merkel, que encara no fa gaire féu plorar una nina palestina que demanava asil per a la seua família, dient-li que no. Ara s'ho ha vist vindre i s'ha decidit a ajudar i donar asil a tota aquella gent. Els governs súbdits d'Alemanya han hagut de dir amén, com ha fet Rajoy, a la força.

El sisè apunt. El govern espanyol, després de fer el ridícul universalment dient que sols n'acceptaria 2000 asilats, ha hagut de rectificar, encara que intenten justificar-se amb excuses miserables com si hi haurà infiltrats terroristes entre tanta gent desgraciada. Una prova de la mala fe que hi ha en tot el tema de la immigració i dels asilats és el comportament administratiu de l'administració espanyola, amb llargs terminis d'espera per a gestionar i donar “els papers”, amb retencions inadequades als centres d'internament per a estrangers (CIE)... Les denúncies dels advocats i de les associacions d'ajuda són rotundes, al respecte.

Finalment, en la situació actual crec que els ajuts més raonables són els que es canalitzen mitjançant les diverses ONG que treballen en contacte amb tota la diàspora (Metges sense fronteres, Creu Roja, ACNUR, Save the Children...), que són els més sabedors de les necessitats, els qui estan avesats a organitzar-se i poden fer arribar les aportacions allí on siguen més necessàries. Posar-se en contacte amb ells és facilíssim i molts mitjans de comunicació i bancs també s'ofereixen a fer d'enllaç. La credibilitat d'Europa està en l'aire, per no dir la moralitat de tots.

OBRES DE MISERICÒRDIA DEL PP

Obres de misericòrdia

VERSOS IMPERTINENTS, de Pep Pons de l'Horta

publicats a el Punt/Avui el 26 d'agost de 2015

En Fernàndez rebé al Rato
però per misericòrdia,
perquè és un bon cristià,
i perquè és de l'Obra,
i sap el que se li fa
a qui li falta consell,
que se l'ha d'aconsellar,
I que a qui s'equivoca,
se l'ha d'esmenar,
finalment sap que als afligits
se'ls ha de consolar.
I que fins i tot als presos
se'ls ha de visitar,
i com sap que Rato, pres
ha d'acabar, el volia consolar.
-------------------------------
El ministre no pot amagar,
la seua fe i concòrdia
i volia practicar
obres de misericòrdia,
per si el podia ajudar.
Per tot plegat el ministre
havia d'acceptar
la visita de Rato, sinistre,
i potser que per resar
i al Nostre Senyor pregar.
------------------------------
Les quatre que va triar,
són les que són menester
perquè el vulga perdonar,
sant Escrivà de Balaguer
i al cel el faça menar.

Rajoy continua mentint impulsivament

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de setembre de 2015

• No és dir res de nou afirmar que Rajoy menteix més que alena, o més que pensa; vull dir que les mentides li surten més ràpides que va la seua perola, i per això es contradiu amb tanta freqüència, perquè no pensa el que diu. Quan menteix i se n'adona del que ha dit, com no pot dissimular-ho, fa ganyotes amb els ulls, els obri alternativament i torç un poc las boca; o siga, que té un tic que denota que menteix. Com ell sap que aquest és el seu taló d'Aquiles, és per això que sempre ha tingut por de la premsa, no per altra cosa.
• Els corifeus que tenia Rajoy fins fa poc, el Floriano, l'Arenas, la Cospedal (que supose que ara anirà per la Fira d'Albacete, perquè ja no se la veu enlloc), no eren cap meravella, ni d'eloqüència, ni de raciocini, i semblaven de la grotesca escola de Bush. Per a esmenar-ho, el PP ha hagut de canviar d'estratègia i d'escola. Per això, intentant contrapesar la incapacitat de Rajoy, han canviat d'equip, rodejant el president amb una sèrie de xics guapos, que saben dissimular millor les mentides, llevat potser de l'exalcalde de Vitòria. Tots tenen el somriure fresc i afable, de l'escola d'Obama i no es despentinen mai.
• Ara bé, les mentides són mentides i prou, i abans s'agafa un mentider que un coix. És el que li ha passat al president, de visita a Berlín, on ha anat a rebre la benedicció de la seua jefa Merkel de cara a les eleccions catalanes. A la nibelunga, però, no se l'enganya fàcilment. Ella coneix, de pe a pa, tot el que està fent Rajoy, que no és altra cosa que complir el que ella ordena i per això la premsa alemanya l'ha batejat com el primer de la classe, com el millor deixeble de la Merkel.
• Però, n'ha dit una de tan grossa, a ca la Merkel estant, que immediatament aquesta l'ha obligat a rectificar. Després de presumir que som els més de puta mare d'Europa, a excepció d'Alemanya mateix, davant la Merkel, i que aquesta l'haja elogiat i posat d'exemple, tot seguit s'ha negat a rebre els asilats assignats perquè “no podem, que ja hem fet un gran esforç i ja no ens queda ni un duro”. Quina contradicció, no? Diu que anem tant bé, els millors d'Europa i que no podem acollir refugiats...
• Home, com quedem, ha saltat la Merkel. Com t'atreveixes a portar-me la contrària? No m'has sentit dir que se'ls hem de repartir entre tots? I ara, so burro, què dius, em portes la contrària? Grosse Esel! I Rajoy ha hagut de rectificar.
• A banda del ridícul que ha fet, a mi m'ha copsat, una vegada més, la insensibilitat de la dreta espanyola a les desgràcies alienes i en concret a la dels fugitius de les guerres; fan com la dreta hongaresa, curiosament, que en lloc d'auxiliar aquests desgraciats, amb un 40% de criatures, empren la força, les concertines, la repressió. Mirant les escenes tots hem pogut recordar el que passava a Ceuta i Melilla, el mateix.
• I mentre no arriben les eleccions i fem fora aquesta gent, la situació no canviarà. Rajoy i la seua gent actuen com saben, perquè en ells no han tingut cap fugitiu de la guerra civil, en la família, sinó al contrari. Són com són i no poden canviar.
• Precisament, cercant en el google l'expressió ‘diu més mentides que alena', quina sorpresa, el primer amb què m'he ensopegat és amb un Repunt meu de fa dos anys exactament, que deia el mateix que avui, de Rajoy. Exactament podria haver reproduït aquell article, de la seua intervenció a l'ONU, patèticament, en una sala mig buïda, dient mentides. Primer havia intentat vetar les preguntes sobre la corrupció, en una entrevista que li féu la cadena de notícies Bloomberg, que precisament era el tema que més els interessava. Així que tot aquell article de fa dos anys el podria haver reproduït avui, actualitzant l'escenari i hauria passat per nou de trinca.
• Mentir de manera impulsiva és, pel que hem vist aquests darrers anys, la marca de la casa popular. Recordem la gran mentida d'Aznar sobre les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein i la guerra de l'Iraq i sobre la venjança terrorista sobre Madrid, que ell atribuïa i atribueix a ETA. Recordem totes les mentides sobre Bárcenas, primer a favor (“sé fuerte, Luís”) i després en contra. Recordem que han negat el finançament irregular del partit, les obres en negre de la seua seu, els sous en negre dels seus dirigents...
• Per a rematar els darrers mesos que els queden de governar i, en conseqüència, de mentir, ara s'han tret de la màniga fer una mena de cop d'Estat (no és el primer) modificant el T. Constitucional perquè siga possible engarjolar Mas i qui siga que proclame la independència de Catalunya. I ho fan ells que han incomplides milers de sentències del Constitucional, quan no els convenien...
• En fi, com afirma la sentència popular: diuen més mentides que alenen i alenen més que els porcs. Per cert que, cercant sentències i refranys sobre els polítics que diuen mentides, no n'he trobada cap referida a l'ofici, i això que n'he repassades més de 25.000. Això m'ha fet pensar que caldrà omplir el buit i m'he proposat fer alguna cosa. Propose a qui vulga, afegir-se'n. De moment n'avance tres: El polític diu mentides, perquè li les hem consentides. Al polític que roba molt, que no el deixen solt. El polític mentider, a la presó el primer. Entre les millors sentències que m'arriben, estic disposat a fer una rifa.

Tornar a la feina

Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 de setembre de 2015

Més que per mi, que estic jubilat i fora de circulació, tenia ganes de veure la gent tornant a la feina, crec que més cansats que descansats, pel que em conten, però contents perquè han fet vacances. Immediatament i amb les butxaques escurades, els qui tenen fills s'han hagut de posar a comprar llibres, uniformes, bosses, sabatilles... Els qui tenen néts, evidentment han hagut de col·laborar en les adquisicions; o els oncles, amb els nebots. Tothom a comprar i els comerços a fer caixa! Confiem que el nou conseller del ram estudiarà la manera de fer-ho més econòmic.

Respecte de la feina a que s'ha d'enfrontar cada estiuejant, hi veig poca espenta a reenganxar-se, i especialment a alguns els costa més, em referisc al món dels funcionaris. La gent es desfoga contant les meravelles que han vist i els quilòmetres que han fet, els qui han viatjat; o com estaven de magnífiques les platges de Cullera, si s'ho han passat a l'apartament. Tots parlen dels àpats magnífics que s'han empassat, tot de puta mare, tu...

Si hi ha confiança, hi ha qui diu la veritat i que la cosa no ha anat tant bé. A tall d'exemple, un amic em conta que ha fet Déu n'hi do de quilòmetres per a anar a veure unes platges i uns rocams, crec que per Ribadeo, a les quals s'havia d'accedir prèvia reserva de visita, per internet. No recorde les coses que m'explicava, perquè mentrestant jo pensava en el munt de quilòmetres, de València a Galícia, travessant Castella i Lleó, que havia hagut de fer i al·lucinava.

Els qui no hem marxat enlloc i ens hem quedat, a casa a suportar els rebomboris del poble en festes, no tenim res a contar, sinó que hem viscut relativament tranquils, amb la premsa a mitja vela, uns noticiaris repetitius, unes pel·lícules en la tele horribles. El pitjor ha estat la calor, insuportable i segurament perquè això del canvi climàtic va endavant, malgrat els dubtes que tenia Rajoy, perquè li ho havia dit un cosí, i que probablement encara té.

Una de les poques coses positives d'agost ha estat saber de la marxa del procés independentista de Catalunya. L'hòstia, tu. S'ho han muntat molt bé, tant que estic convençut que el procés reeixirà, siga quin siga el resultat de les eleccions de setembre. A Catalunya passarà com a Escòcia, que guanyaran els catalans, fins i tot encara que no guanyen les eleccions, com enllà feren els escocesos. La història està a favor dels processos d'autodeterminació, especialment si no canvien les polítiques centralistes de Madrid i de París; tot arribarà, doncs, perquè aquesta gent no canvia.

Entre les coses negatives de l'estiu ha continuat estant el tema de la corrupció del PP i totes les seues seqüeles: Rato demanant la protecció del ministre d'Interior; més informació de la Púnica, més casos i més implicats; escandaloses reaccions de l'Aguirre a la seua incriminació en el balafiament de l'erari públic... Pel que respecta al País Valencià, “els nostres” continuen organitzant-se, però com hi ha més dies que llonganisses, sembla que no tenen pressa; chi va piano, va lontano, deuen pensar.

En agost hem continuat lamentant la tragèdia dels milers de refugiats que volen venir a Europa i dels impediments que els posem, especialment algunes autoritats europees que pensen com el PP espanyol: que amb concertines es pot frenar l'èxode. N'estan instal·lant-ne a Hongria, de la mateixa manera que ho feren a Ceuta i Melilla, els meapilas espanyols del PP. Estem escandalitzats pels milers de morts, que no arribaran enlloc, sinó a la mort, per culpa d'Europa.

Com tot no han de ser penes, alguna satisfacció hem pogut tindre i jo vull subratllar la que ens ha donat l'alcalde de Manacor, que no vol que l'exèrcit espanyol faça un acte commemoratiu dels 300 anys que es creà la Capitania de les Balears, com a conseqüència de la desfeta de la guerra de successió i del Decret de Nova Planta dels Borbons, o siga de la invasió de les Illes i de la desaparició dels drets històrics.

Jo, modestament, vull recordar que quan vaig ser alcalde de Silla em vaig negar a pagar el vi d'honor de la Guàrdia Civil el dia de la Hispanidad i de la seua patrona, la Pilarica. Em digueren que com sempre els piscolabis l'havia pagat l'ajuntament, doncs que confiaven que jo faria el mateix; els vaig dir que no, que mentre jo fos l'alcalde, que no senyor, i que tampoc m'esperaren en missa.

I acabem el mes com el començàrem, amb esperpents, entre bous al carrer, morts i ferits. Al final han repetit la repugnant tomatina, que tothom festeja, no m'explique per què. I a tot això, el cardenal Cañizares, el de la capa magna de seda púrpura i de més de cinc metres d'eslora, encara no l'ha lluïda a València, no sé si serà per vergonya, tan poca com en té quan ataca coses tan bondadoses com l'assignatura d'educació per a la ciutadania, o que els polítics no vagen a missa com mana la Constitució...

Vinga, tothom a la feina! Aquest mes són les eleccions catalanes i d'ací no res, les espanyoles. I Messi ha estat premiat com el millor jugador de la Uefa, doncs que se jodan.