JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

 JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 d'octubre de 2015

Amb quatre amics, també jubilats, fem unes xerrades de bar de plaça, que no tenen res a veure amb les més vitalistes de la gent jove d'unes tauletes més enllà. Nosaltres ja estem de volta de tot o gairebé, i no tenim res a perdre, ni a guanyar: som iaioflautes. No ens passa que hem de fer esforços per a tenir treball, per a guanyar una oposició, per a poder-nos casar, per a poder criar els fills. Nosaltres ja anem de capa caiguda, així que, instal·lats en les pensions de les quals vivim, i amb el suport de les píndoles que ens administren els metges, anem tirant.

Comentem que durant el franquisme, que féu acotar el cap de les nostres famílies, nosaltres poguérem alçar el nostre, gràcies a l'esforç dels pares. Poguérem fer estudis, cercar treball, casar-nos i tindre fills. Al seu torn, els nostres fills, malgrat la dictadura, la transició i la incipient democràcia, encara tingueren més oportunitats que nosaltres, amb l'esforç de la societat i pagant.

Ara, però, són els nostres néts els qui estan pitjor de les quatre generacions. Com és possible que hàgem retrocedit tant? Veiem amb preocupació com es deterioren els ànims de la gent jove, desesperats per les incerteses del seu futur i dels seus pares, els nostres fills. Sabem que moltes famílies viuen de la pensió dels avis. I com sabem tantes coses, continuem tan cabrejats com fa quatre anys, quan ens afegírem a les protestes dels Indignats.

Martí, ex-capellà i professor d'institut jubilat, segurament perquè fou confessor, sap distingir els hipòcrites, que es peguen cops al pit, però són mentiders i falsos, de les persones sinceres. Ens diu que els del PP són una mala gent, que proclamen que ja està tot solucionat, o solucionant-se, a condició que la gent els torne a votar. Les anècdotes de cadascú ho corroboren, per exemple les meues: Jo treballí amb els populars quan el famós quadripartit de Silla i hi vaig ser alcalde i, com deia Collonet, ai si jo us contara!

Serà possible que ningú es mame el dit, fins a l'extrem de tornar a votar el PP? Ho diu Joan, jubilat de la banca, que segueix les enquestes que publiquen els mitjans. Ell pensa que sí que és possible que els populars guanyen les eleccions. S'organitza, doncs, un guirigall, talment com passa a les espifiades tertúlies de la tele. Quin escàndol! No pot ser!

L'amic Cesc demana un poc d'ordre: pareixeu l'Inda i el Maluenda, diu i tothom calla. Ell sempre havia estat Paco, oficialment Francesc, però quan s'assabentà que Cesc Fàbregas també es deia com ell, decidí seguir-li els passos i des d'aleshores, els amics, que a més a més som del Barça, li diem Cesc. S'havia dedicat al transport i quan era jove ja eixia a l'estranger amb el seu camionàs. Per a nosaltres sempre havia tingut l'atractiu de les històries que ens contava o s'inventava, de França, d'Alemanya... Tingué la sort de vendre el camió als àrabs, abans de la crisi i això el salvà econòmicament.

Estic d'acord amb Cesc, dic jo. A més a més, les televisions espanyoles són manipuladores i anticatalanes, totes. Com s'explica la seua unanimitat a donar la visió “espanyola” del conflicte català, o siga la versió del govern? Ara mateix, quan està sortint tota la merda del Correa i del 3%, de la Púnica, del Rato..., ara treuen, a bombo i platerets, el 3% de CIU. Aquest tema ja el varen airejar quan Mas convocà les eleccions, i ara, que està intentant arribar a un acord amb la CUP, ara hi tornen.

Jesús, que des que tancà el forn no fa altra cosa que passejar, llegir i pensar, i que, segons diu, no perd el temps anant a la Llar dels Jubilats ni als bars, a excepció de les nostres tertúlies, intervé tot irat. És probablement el més prudent de tots nosaltres, però quan s'enutja és el més contundent. Com és possible que el ministre de Justícia amenace amb la intervenció de la policia espanyola si Mas continua amb el procés independentista? Què van a fer, envair Catalunya amb tropes victorioses i feixistes, com l'any 39?

Ho han fet moltes vegades al llarg de la història, això d'envair-nos, diu Martí. Ací, o fem pinya entre tots, o els del PP ens tornaran a fotre, ara amb el concurs de Ciutadans. Afegeix que està molt preocupat, perquè els de Compromís no s'aclareixen i el temps va passant. O dins o fora.

Els recorde que jo ja no estic d'acord amb fer un pacte amb els de Podem, i això que no em cauen malament, però és que són molt espanyols. Açò no seria cap problema si en lloc de dir que estan d'acord amb el referèndum, però no amb la independència, (cosa que és una contradicció) digueren que acceptaran el resultat del que s'hi vote. Això seria més honest i més lògic.

Segons Joan hi ha un problema de base que s'hauria d'aclarir. El nacionalisme és de dretes o d'esquerres? Jo que sóc nacionalista i d'esquerres, amb qui he de pactar, amb un nacionalista de dretes o amb un espanyol d'esquerres? Esquerra Republicana ha preferit pactar amb Mas, únicament pel tema nacional, però. açò està bé o és un frau? El tema queda pendent per a la propera tertúlia.

Ara és Cesc qui comenta que troba escandalós que els diputats puguen dinar a preus subvencionats al bar de les Corts. No es poden pagar l'esmorzar, amb els sous que cobren? Ho troba indignant i diu que confia que els de Compromís no hi participaran en aquest abús.

Abans de marxar a casa, Martí em comenta que li féu molta gràcia suggerir a Cañizares que repartira la capa magna entre els pobres morts de fred, com féu sant Martí. D'aquest sant, ell en sap molt, perquè quan era capellà alguna vegada l'invitaren a fer sermons, a València, a Alcàsser, a Empúries... Quina barra el Cañizares, em diu.

ELS DEL PP 'HAN FET DE LA PIXA UN "LIO"

Els del PP s'han fet de la pixa un “lio”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2015

Respecte de l'embolic que s'ha fet el PP amb la pixa, ho dic metafòricament, crec que tot el que els està eixint a la cara, o explotant-los, s'ho han anat forjant a pols, al llarg de la legislatura. Si ho tenien tot a favor, ara ho tenen molt malament, de cara a les eleccions, per molt que Rajoy, que viu a la lluna, s'enteste a posar ordre. No cal que els repassem la setmana que acabem avui, que haurà estat la més atziaga que han viscuda en tota la legislatura.

Si dic que Rajoy és nefast, això ja no té cap mèrit, perquè ja ho ha avançat el mateix Aznar. És millor dir que els del PP estan de pega i que el món se'ls està obrint sota els peus. Les picabaralles i traïdories entre la parròquia, començant pels ministres. Les posades de pota que ha protagonitzades Rajoy. La seua incapacitat per a negociar el cas català. El fracàs econòmic a què ha condemnat les classes més desprotegides, etc. Tot això resumeix l'enorme fracàs del seu govern.

Per tot això, i a punt d'acabar-se la legislatura, els populars s'han posat tan nerviosos, que van tots campi qui pugui, abandonant el vaixell i passant-se de bàndol. És el final del PP, gràcies a Déu, que s'està desfent com el sucre en l'aigua. Talment com passà amb la UCD de Suàrez o amb el PSOE de Felipe Gonzàlez.

No passa res, però, i que estiguen tranquils els de l'Ibex 35. La gent poderosa que s'emparava en els populars, ja tenen l'alternativa preparada, que és Ciutadans. Així que tenen assegurada la continuïtat i la salvaguarda dels seus interessos. Es tracta de passar-se'n del blau i de la gavina del PP, a l'inanimat color taronja de Ciutadans. Tenint en compte que la gavina és una au carronyaire, que vagen alerta, doncs, els de Rivera.

Cal dir que el color blau és un color que inspira simpatia, confiança, harmonia i fidelitat, encara que, en el PP, això seria abans, perquè ara precisament és el que està fallant-los, ara és tot el contrari. El blau també és el color de la viagra, i a França diuen j'en reste bleu, quan posen cara d'espantats o de sorpresos, com Rajoy.

Sobre el color taronja de Ciutadans, aquest és un color alegre, divertit i social; de vegades també és frívol. Les bacants o sacerdotesses del déu del vi, Bacus, vestien túniques color taronja, igual que els lames budistes. Curiosament és un color que combina bé amb el blau.

Per casualitat el taronja també és el color de Compromís. A veure si ens confonen, ara que sembla que totes les gallines ens ponen i ens coneixen a tot arreu!

Els del PP s'han fet de la pixa un “lio”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2015

Respecte de l'embolic que s'ha fet el PP amb la pixa, ho dic metafòricament, crec que tot el que els està eixint a la cara, o explotant-los, s'ho han anat forjant a pols, al llarg de la legislatura. Si ho tenien tot a favor, ara ho tenen molt malament, de cara a les eleccions, per molt que Rajoy, que viu a la lluna, s'enteste a posar ordre. No cal que els repassem la setmana que acabem avui, que haurà estat la més atziaga que han viscuda en tota la legislatura.

Si dic que Rajoy és nefast, això ja no té cap mèrit, perquè ja ho ha avançat el mateix Aznar. És millor dir que els del PP estan de pega i que el món se'ls està obrint sota els peus. Les picabaralles i traïdories entre la parròquia, començant pels ministres. Les posades de pota que ha protagonitzades Rajoy. La seua incapacitat per a negociar el cas català. El fracàs econòmic a què ha condemnat les classes més desprotegides, etc. Tot això resumeix l'enorme fracàs del seu govern.

Per tot això, i a punt d'acabar-se la legislatura, els populars s'han posat tan nerviosos, que van tots campi qui pugui, abandonant el vaixell i passant-se de bàndol. És el final del PP, gràcies a Déu, que s'està desfent com el sucre en l'aigua. Talment com passà amb la UCD de Suàrez o amb el PSOE de Felipe Gonzàlez.

No passa res, però, i que estiguen tranquils els de l'Ibex 35. La gent poderosa que s'emparava en els populars, ja tenen l'alternativa preparada, que és Ciutadans. Així que tenen assegurada la continuïtat i la salvaguarda dels seus interessos. Es tracta de passar-se'n del blau i de la gavina del PP, a l'inanimat color taronja de Ciutadans. Tenint en compte que la gavina és una au carronyaire, que vagen alerta, doncs, els de Rivera.

Cal dir que el color blau és un color que inspira simpatia, confiança, harmonia i fidelitat, encara que, en el PP, això seria abans, perquè ara precisament és el que està fallant-los, ara és tot el contrari. El blau també és el color de la viagra, i a França diuen j'en reste bleu, quan posen cara d'espantats o de sorpresos, com Rajoy.

Sobre el color taronja de Ciutadans, aquest és un color alegre, divertit i social; de vegades també és frívol. Les bacants o sacerdotesses del déu del vi, Bacus, vestien túniques color taronja, igual que els lames budistes. Curiosament és un color que combina bé amb el blau.

Per casualitat el taronja també és el color de Compromís. A veure si ens confonen, ara que sembla que totes les gallines ens ponen i ens coneixen a tot arreu!

UNA EMINPÈNCIA, EL CAÑIZARES

Una eminència, el Cañizares

Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 d'octubre de 2015

El nostre país és possible que estiga maleït, o endimoniat, i poca broma amb això. Llig que, segons la doctrina catòlica, Satanàs funciona, i que pot posseir les persones, les comunitats, els pobles, als quals pot fer-los dir maldats i fer-ne. M'he espantat i he tancat el llibre. Ho deixe anar perquè qui entenga d'aquestes coses satàniques, per exemple els capellans exorcistes, diguen el que saben. Però alguna explicació haurà de tenir que la nòmina de bisbes que l'Esperit Sant envia a València siga tan reaccionària: serà cosa del dimoni?

Per exemple i anem directes a l'actual pastor, i diguem-ho clar: les declaracions que acaba de fer sobre els refugiats (que no són trigo límpio i seran el cavall de Troia per a Europa) i sobre la pobresa (que no n'hi ha tanta com diuen), qui li les pot haver posat en el cap? El ministre de l'Interior, un altre que tal, ha eixit a justificar-lo, ha estat l'únic, segurament perquè pensen igual ell i el cardenal.

Les barbaritats que ha dit són tan grosses que, de moment, ja l'han reptat els Capellans del Dissabte: el cardenal se situa fora i al marge de l'església, han dit. La Conferència Episcopal, també: la presència de Jesús es prolonga amb els refugiats. Cañizares ha estat portada de la premsa i dels telediaris. Fins i tot Mònica Oltra li ha recordat que, segons l'Evangeli, Jesús va dir: “tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir...” (Marc, 25, 35 i 36). Evidentment, haurà estat l'Enric Capilla, que sap molta teologia, qui li haurà fet l'apunt.

Hi ha poc a afegir, màxim quan el cardenal ha rectificat un poc les seues afirmacions; sols un poquet, demanant que fem “caritat” als refugiats. una almoineta, per l'amor de Déu. Però, jo voldria insistir, preguntant-li per què s'ha posat en contra del mateix Sant Pare i, sobre tot, si s'ha posat a la feina de preparar allotjament a aquestes persones com li han ordenat.

I aprofitant l'ocasió, m'agradaria fer-li un suggeriment, inspirat en el passatge de l'Evangeli que li retreu Mònica Oltra. Com acabem de llegir, Jesús digué que “anava despullat i em vau vestir”. Immediatament he recordat que Sant Martí li donà mitja capa a un pobre que anava despullat i mort de fred. Sa eminència ha pensat a quants pobres podria vestir, si repartira entre ells la seua immensa capa magna?

Bromes a banda, encara que jo escric tot açò molt seriosament, és molt preocupant comprovar la línia ideològica del cardenal. Ja que s'ha posat tant en la festa de sant Dionís (9 d'octubre), em sembla que més que una innocent piuleta de mocadorà, ha resultat tot un tronador, com Rouco, al manco. No debades sempre s'ha posicionat amb els elements més retrògrades, en matèria educativa, en matèria sexual, en matèria d'igualtat, i en matèria lingüística amb els secessionistes...

Ben bé que sap Déu que estic en contra dels capellans, en línies generals, encara que pacíficament. Els pocs amics de la professió que tinc, ningú d'ells seria capaç ni de pensar, ni de dir res del que ha dit el príncep de l'església que ens ha enviat Roma; però, aquests són l'excepció. Per això m'agrada saber què en pensa el clero, al respecte.

I ARA QUÈ FEM? DE LA PALLA FEM I DEL FEM, JA VEUREM

A ara què fem? De la palla fem i del fem, ja veurem

Article publicat a el Punt/Avui el 15 d'octubre de 2015

Quan al meu amic el Caragolat li preguntes què fem, ell respon que de la palla, fem i del fem, ja veurem. Vol dir que la cosa va malament i aquesta afirmació és tan derrotista, com ho és la situació del camp valencià, que és el seu ofici. Els nostres partits no tenen tanta ironia i si els preguntem per la marxa de les negociacions en què estan entretenint-se, o no tenen una resposta segura o si diuen res, no és convincent. En conseqüència, els escoltem la xerrameca, que mai arriba enlloc i que, quan creus que ja s'acaba, torna a començar, com en la cançó de Raimon. Ara que quan escric aquesta columna és dijous per la tarda, acabem d'assistir a un altre capítol de la sèrie, protagonitzada per la CUP. Lamentable.

La sublim esquerra i els nacionalistes en què confiem, amb les seues intencions més pures, socialistes i fins i tot marxistes i en el nostre cas, nacionalistes, continuen mostrant-se incapaços d'organitzar un front comú, com si diguérem un front popular (ai mare, em cague), que en el nostre cas podríem dir un front català, que és allò que s'hauria de fer l'endemà mateix del dia 15, que jutjaran en Mas. I què fan, també, de cara a les eleccions generals, que tenim a les envistes? Doncs, de la palla, fem i del fem, ja veurem.

Mentrestant, la dreta espanyola va a la seua, malgrat tota la merda que porten a sobre. El PP, actuant directament, amb la majoria absoluta al Parlament, continua aprovant lleis en solitari i a la seua mida, pràcticament per collons, com feia Franco. Per la seua part, la marca blanca de la dreta, Ciutadans, es dediquen a pintar un poc el discurs popular, als qual, per cert, els van menjant la parròquia. En qualsevol cas, tot cau en casa, deuen pensar els banquers, les grans fortunes i els grans empresaris, que tenen molt clar que, siga com siga, ha de seguir governant la dreta, perquè no se'ls acabe el xollo.

Nosaltres, ací estem, discutint, fent i desfent. No serà per falta de capacitat filosòfica, perquè precisament, de pensadors en tenim per a donar i vendre. I bons escriptors, i historiadors i conta-contes... Tenim els polítics més aguts i perspicaços, els analistes més fins, els millors articulistes... Però, amb tant com sabem, encara no li hem trobat el punt per a fer front a l'enemic i continuem dividits, subdividits i esmicolats... Com si diguérem, estem treballant a favor de l'enemic.

En un altre article, no fa gaire que vaig especular si el nostre problema era que tots els nostres polítics volien ser, a més dels primers de la classe, els més guapos i els qui la tenen més llarga. Aleshores em deia que per què no fèiem uns concursos de bellesa, en lloc de primàries i d'assemblees i de tant de bla, bla, bla. Evidentment, estic recorrent al sarcasme, però és perquè el mareig en què ens hi hem instal·lat, és indignant.

En el PP anomenen a dit el seu capo, i la successió entre ells és indiscutible, com en la transmissió apostòlica. Fraga designà i investí l'Aznar; aquest designà i investí Rajoy; al seu torn, aquest designarà i investirà el successor o successora. Els de Ciutadans no sé com s'ho fan, però no veig que ningú li discutisca la gràcia que té el tal Rivera, i les seues decisions semblen indiscutibles. Per cert, té res a veure, aquest jove, amb els Primo de Rivera?

Com falta poc per a l'elecció del president de Catalunya, i per a les eleccions generals, crec que la gent de la base tenim el dret a confiar que les raons pragmàtiques s'imposaran a qualssevol altres. La política es fa amb pragmatisme i no discutint el sexe dels àngels. Així que: què fem? De la palla fem i desprès ja veurem? O posem els peus a terra?

Escric aquestes reflexions, la vespra del dia 9 i tot just a punt per anar-me'n a Mallorca. Confie que aquest divendres no plourà, o que no ho farà massa, i que a València tindran la festa en pau. També confie que totes les amenaces de la caverna (vosaltres, feixistes, sou els terroristes), quedaran en una pallassada. Tinc una curiositat, que és una banalitat, per saber si el cardenal cantarà el Te Deum revestit amb la capa magna de 6 metres de llarg.

Diumenge, ja haurà passat tot i n'estaré assabentat dels resultats, només tornar a casa. L'endemà dilluns serà, un any més, el Dia de la Raça, de la Hispanitat, de la Guàrdia Civil i de la Pilarica, tot alhora. No és la primera vegada que m'hi referisc, perquè és una festa abominable, que jo mai he celebrat, i que em perdone la meua família aragonesa, perquè no va per la seua patrona ni per ells.

Això de la Hispanitat és com una mena de Països Hispans, a imitació dels Països Catalans, mira per on. A ells tampoc no els funciona l'invent, tant com en presumeixen. A Amèrica, la festa rep noms ben diferents, i abunden les festes de contingut antiespanyol, nyas, coca. Hi ha repúbliques que mantenen el Dia de la Raça (Equador i Honduras), que a Mèxic és modifica pel Dia de la Raça Iberoamericana.

Les denominacions més anticolonials són el Dia de la Descolonització (Bolívia); el Dia de la Resistència Indígena (Veneçuela i Nicaragua); i el Dia dels Pobles Originaris i del Diàleg Intercultural (Perú). Altres repúbliques ho fan més historiades: Dia de l'Encontre de Dos Mons (Xile i República Dominicana); Dia del Respecte a la Diversitat Cultural (Argentina). A Cuba no fan festa. Respecte de Cristòfor Colom ningú no diu res, segurament perquè era mallorquí. Sols hi ha els USA que celebren el Columbus Day.

No sé el que pensarà Cañizares de tot açò i encara menys el que pensarà el Nostre Senyor. Segons sa eminència, Déu està en contra de la independència de Catalunya i conseqüentment dels Països Catalans, supose. Està a favor de la unió d'Espanya. Haurem de suposar que també està en contra de la Hispanitat dels Països Hispans, i, en conseqüència, que també ho va estar en contra de la independència de totes les repúbliques americanes, inclosa Filipines? Què en diu Sa Eminència, que ho sap tot? Ací, o tots moros o tots cristians.

Artur Mas, a la presó

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 d'octubre de 2015

Com la temptació principal de totes les potències colonials és la de mantenir els indígenes subjectes, o siga muts i a la gàbia, les “autoritats” fan les lleis que els convenen i les apliquen quan el convé, sobre tot quan els indígenes es rebel·len. En aquests casos, per tal d'acoquinar la tribu, n'engarjolen alguns, en jutgen, en pengen, n'afusellen. Especialment cerquen els caps de la rebel·lió.

Els rebels sempre són considerats il·legals i són reprimits. Contràriament, els opressors es presenten com els defensors de la llei, de la pau i del progrés. La història dels pobles és la història de les seues rebel·lions contra els opressors, fins que aconsegueixen la llibertat.

La història de Catalunya i dels territoris jaumins, ja m'enteneu, és una més dels pobles que han viscut o viuen la dialèctica opressió-rebel·lió. Sotmesos per la força de les armes (Guerra de Successió) i reduïts al domini de Castella (Decret de Nova Planta) des d'aleshores han estat els guanyadors que han dictat les lleis i han imposat el seu domini. Com la història oficial la escriuen els qui guanyen, ells han estat els bons i nosaltres els dolents.

En aquestes condicions, la nostra gent més conscienciada sempre han fet el que ha estat a les seues mans per a protestar, amb arguments històrics, jurídics, literaris i polítics, per escrit, i poques vegades per la força. En cada moment ací s'ha fet el que s'ha pogut. Sempre hem perdut, però, perquè les conquestes han estat efímeres, aixafades violentament i “legalment”.

La nostra desfeta més tràgica en el segle passat fou, sense cap dubte, la pèrdua de la guerra contra Franco i els feixistes, amb la repressió que en seguí, la supressió de la Generalitat, la mort de milers i milers de combatents i de resistents, amb el moment culminant de l'execució del president Companys.

A les generacions actuals ens toca exigir i defensar la llibertat del nostre poble. Ara les armes de què disposem, són els instruments democràtics de les eleccions lliures i dels referèndums. I comptem amb l'aixopluc d'Europa, malgrat el que diuen a Madrid. És el que estem fent amb tot el procés en marxa, exercint el dret a votar, malgrat l'oposició histèrica i obsessiva del govern del PP.

Quin sentit té que declaren il·legal un exercici que forma part dels drets humans i de les nacions, com és el dret a votar? Per què no hem de poder votar si volem continuar sotmesos o ésser lliures? Com els catalans els digueren que botifarra catalana i decidiren tirar al recte, fent una consulta, com una mena de referèndum, aquells, mitjançant i forçant la seua justícia, decidiren que no, que allò no era legal.

En conseqüència volen dur el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau, davant dels jutges. Curiosament a Mas l'han citat el proper dia 15, que es compliran 75 anys de l'afusellament del president Companys! Quina ironia, perquè a Companys el manà matar Franco i a Mas li vol fer alguna cosa l'actual govern filofranquista. Com ja s'han pronunciat en contra tots els partits democràtics de Catalunya, a excepció del PP i de Ciutadans, quina casualitat, ja està tot dit.

Com han perdut l'oremus a Madrid d'una manera tan bèstia? Algú d'ells, crec que un ministre, arribà a dir que amb la independència de Catalunya qui perdrà més és Espanya. No se vayan, que los queremos mucho, digué un altre. Fins i tot han fet un video, amb tots els qui manen al PP, parlant en català. El podeu veure al youtube. Alguns es creuen que no volem els catalans, diu no sé qui. Això no és veritat, rebla l'Hernando, fent carasses. Estan molt equivocats, subratlla el guapo de Casado. Estan molt equivocats, remata Maroto. La vicepresidenta, la Cifuentes, la Levy, i més gent que desconec, tots parlen de continuar units i que arribarem més lluny...

Com els queden menys de tres mesos per a deixar d'emprenyar-nos, confiem que l'any que ve vindran dies de pau, de refeta econòmica, de recuperació dels drets perduts.

En el cas que guanyen els socialistes, Pedro Sanchez (alguns ja li diuen Pere, afirmava) ha promès encolomar-nos el Senat, supose que amb totes les mòmies incloses (Rita, Bauzá, Fabra...). També diu que canviaran la Constitució, que serem federals (no diu res d'una república federal) i que ens donaran gust en tot, però que ens hi quedem... Per la seua part, l'apòstol Pablo diu que ens deixarà votar en un referèndum, però que ell també vol que ens hi quedem. O siga que tot de puta mare, tu, tot un esperpent. Com en la cançò: que serà lo que tiene el negro...?