Espanya o Catalunya, que trie la CUP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de novembre de 2015

Em demana Vicent Bosch i Paús si el PP equival al CDC i el PSOE a ERC, o siga si crec que llurs idearis són els mateixos. Evidentment, ja sabem que no, perquè uns són partits espanyols i els altres, catalans. I ja està.

Intuïsc que el que vol Bosch és que incidim en el fet que encara hi ha qui dubta entre votar els partits espanyols, que finalment són els que manen a Madrid, o els nostres, que sols poden governar en casa i per delegació, i gràcies, de l'Estat.

Diré el que pense, no per Bosch, a qui no li fa falta i el que vol és provocar-me, en el bon sentit. Ho faré pensant en la gent més pusil·lànime, que encara es planteja aquest dilema, especialment al País Valencià. Que al titular em referisca a Catalunya és per aprofitar la situació i cridar l'atenció, avui que sembla que pot ser un dia gros si els de la CUP ho volen. En realitat, el que dic és aplicable a qualsevol poble sotmès, que vulga deixar d'ésser-ho.

Als qui pensen que tant li fa que votem als nostres o als altres, podem recomanar-los que revisen la història, amb textos no manipulats, o espanyolistes. La història l'escriuen els vencedors i sempre la conten al seu favor i fins ara sempre han guanyat ells. És millor, doncs, la història que escriuen els nostres, els vençuts, perquè, com a mínim, tenen més mèrit i és la nostra història.

Per acotar el temps a revisar, i que es corresponga a les pròpies vivències, podem fer-ho del franquisme ençà. Per exemple, els addictes al règim, que estaven a favor de la repressió de totcristo, quan morí el dictador decidiren que era millor tirar terra sobre l'assumpte dels assassinats, exiliats i víctimes de represàlies; a no remoure els records i passar pàgina, deien. Ells mateix es canviaren la camisa, però no de pensament, i es transvestiren de demòcrates. Com els isqué molt bé l'operació, continuen manant; ara són el PP.

Els socialistes són una altra cosa, en alguns aspectes pareguts als populars, com en el tractament dels nacionalismes perifèrics. Aquests, que durant la dictadura havien fet vacances, reafloraren amb la mort de Franco, recuperant banderes, capolls de roses i tornant a cantar la Internacional. Tingueren i tenen la gran xorra que la gent els veié com els salvadors de la democràcia i de les llibertats. Encara que aviat començaren a frustrar les esperances de la gent que els havia votat finalment començaren a mimetitzar-se tant amb la misèria moral dels populars que han acabat repartint-se els governs i suculents negocis.

Mentrestant, per les “províncies”, entre els nacionalistes de dreta, els socialdemòcrates i republicans i els més guerrillers, s'ha fet el que s'ha pogut; uns més i altres menys. Alguns han reeixit i han fet importants serveis a llurs nacions, i uns quants també a llurs butxaques. Altres han sobreviscut, heroicament en molts casos. Ara, però, ha passat el miracle que els nacionalistes hem guanyat democràticament les eleccions i tenim molts governs a les mans, o gairebé. Algun dia haurien de guanyar els nostres!

La resposta, doncs, al que em planteja Bosch, sobre si és igual votar un partit espanyol o un nacionalista, és fàcil i la resumiré en dos punts i un epíleg. Primer, que si hem d'aconseguir alliberar els nostres pobles de la submissió i volem fer-ho democràticament, l'única via són les eleccions. L'exemple que tenim més a prop al P.V. és el de Compromís; al Principat, Junts pel Si i la CUP.

Segon, que l'enfortiment dels països sotmesos equival a l'afebliment dels opressors, i en conseqüència, que si guanyem les eleccions podrem estar en millors condicions de negociar perquè la festa continue i tot acabe bé i en pau. Tot al contrari que si guanyen ells, perquè és segur que ens aixafen, com ha passat fins ara i estan intentant a Catalunya.

L'epíleg és que la nostra història és la prova que quan hem confiat amb nosaltres i hem optat pel pragmatisme, pels pactes, hem aconseguit alguns triomfs, encara que molts han estat efímers. Pel contrari, quan ens hem entretingut en subtileses i en el que a València diem fent la mà, ens han encalçat més fàcilment. La solució, doncs, és votar els partits nacionalistes i que aquests s'entenguen.

I una nota final, dedicada a la CUP, és que cal deixar, per a quan guanyem, tot el que ens puga distreure. Nosaltres no som els nostres enemics, sinó que ho són “ells”. Per exemple i ja que estan tan neguitosos, als nostres xoriços els hem de depurar nosaltres, quan siga l'hora, que és quan tindrem l'Estat. Ara no toca, com deia qui tots sabem, distreure's.

Avui, 29 de novembre, tot està a les mans de la CUP. La història serà implacable amb els somiatruites, sobre tot perquè estan advertits i perquè són llestos, si tornem a fracassar.

Després en parlarem i compararem els moments actuals a Catalunya i a València.

Cañizares ja té qui el defensi

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de novembre de 2015

El fet que el cardenal Cañizares digués que no tots els immigrants i fugitius, que venen a Europa cercant refugi i protecció, són “trigo límpio”, fou entès com un acte de xenofòbia i per això li plogueren un munt d'improperis, entre altres els meus (Una eminència, el Cañizares. El Punt/Avui del 18/10). Hagué de retractar-se immediatament, encara que no del tot. Segurament l'obligà el mateix Papa, a qui contradeia o deixava com un nyap.

En realitat el que digué el cardenal és una ximpleria, perquè, evidentment, mai no tot és tan bo com ho pinten, que és “trigo límpio”, però en català. Per posar un exemple, precisament de l'ambient del cardenal, en l'església catòlica tampoc no tots són persones santes o “trigo límpio”; oi que no? No cal fer una repassada històrica, ni referir-nos als escàndols actuals de tants cardenals, bisbes, capellans, i sagristans que han posat mà a l'òbol de sant Pere, o als escolanets...

Aleshores, jo pregunte al cardenal si hauríem d'advertir a la població del tercer món que vagen amb compte amb els missioners que els envia el Vaticà, perquè tots no són “trigo límpio”. I sobre la mateixa cúria vaticana, què hem de dir? I sobre els frares dels col·legis religiosos? En altre àmbit, les tropes de l'ONU que envien a posar ordre per Àfrica, tots són “trigo límpio”? Continue pensant que l'aguda observació del cardenal li la inspirà una xenofòbia implícita, per no dir el mateix Satanàs, de qui de seguida parlarem.

Sa eminència també va dir que totes aquelles famílies que fugien del terrorisme i de la guerra, posaven en perill Europa i la cristiandat. Però, d'això no l'han fet desdir-se'n i crec que aquesta idea és encara més perillosa que l'anterior.

Al respecte vull dir quatre coses: primer, que aquesta pobra gent representen ben poca cosa, en comparació a la població europea, que supera els 500 milions. Segon, que Europa necessita la injecció dels immigrants per a rejovenir la seua edat mitjana i per a substituir la mà d'obra, a baix preu. Tercer, que Europa és el continent que més emigració ha produït al llarg de la història, fugint de guerres i de la fam. I quart, que Europa actualment és laica, o siga lliure d'obligacions religioses. Per tant, que els immigrants i fugitius del terror no representen el perill que anuncia el cardenal.

Matias Vallés, que és qui surt en defensa del cardenal, creu que els qui el criticàrem (ell diu que l'atacàrem, i que érem un batalló de satanitzadors), ara li hem de demanar disculpes. El fet que la matança terrorista de París l'hagen perpetrat musulmans és la prova que Cañizares tenia raó, diu Vallés. Però, pel que sabem cap dels terroristes implicats formava part dels combois humans que han vingut a Europa, jugant-se la pell i la dels seus fills, a través de la mar, pels Balcans, saltant i fugint i amb els fills al coll.

Al contrari, els terroristes implicats en els atacs de París eren gent que anava i venia a Síria, a cara descoberta i en avió; que hi vivia ací; que hi havia nascut, treballava... Sí que és cert que s'havien preparat a Síria i a l'Iraq per a fer els actes de terrorisme, però els fugitius i emigrants són altra cosa; en realitat són la carn de canó d'uns i d'altres.

El perill que representen per a la cristiandat tampoc no el veig enlloc. No sé a què es refereix el cardenal, però ell sap més que jo, i a més a més té l'Esperit del seu costat. Ell li pot dir, que els europeus han deixat massivament d'anar a missa, de motu propio i no per culpa dels moros, ni d'Alà.

Com jo vaig ser un dels crítics del cardenal, un dels qui el satanitzàrem i que ara ens devem disculpar, vull dir que no faré el que demana el periodista mallorquí, Matias Vallés i no li demanaré res a sa eminència. Crec que qui ha de demanar perdó (a Déu, al Papa i a tots els fugitius i immigrants) és el cardenal. He llegit als evangelis que quan Jesús reclamava l'amor al foraster i l'ajuda als pobres, en cap moment va advertir que no tots els foraster ni tots els pobres eren “trigo límpio”, això s'ho ha inventat el cardenal.

Tot al contrari que Cañizares, Jesús va dir que si es feia res a favor dels desprotegits, la mà dreta no havia de saber el que feia la mà esquerra; crec. Ho dic pel cardenal i pel periodista. Els ho dic perquè estan en el negoci, ja que jo no crec en res del que ells creuen, però sé algunes coses cristianes. Ells s'ho havien de fer mirar.

Per acabar podem anar a per feina. Sóc dels convençuts que s'ha de cercar solució al drama que pateixen els immigrants i fugitius, però en el seu propi país. Ha d'haver una solució, que no pot ser consentir als terroristes les seues atrocitats, que qui més les pateixen són els mateixos musulmans (més de 15.000 morts en Iraq, Afganistà, Nigèria, Pakistan i Síria en 2014).

La solució tampoc pot ser la guerra indiscriminada contra l'islam, aplicant la llei del talió, especialment perquè venen a Europa a matar-nos. Crec que els morts pel terrorisme tenen la mateixa importància si són asiàtics, africans o europeus. Per altra banda els terroristes són una minoria i poden escapolir-se mentre que la immensa població, que no tenen res a veure, són els qui sofreixen els bombardejos.

Finalment devem preguntar-nos qui facilita les armes als terroristes, no siga cosa que siguen indústries occidentals, com les espanyoles, les implicades en aquest negoci de sang. Una altra pregunta a fer-nos és qui els compra el petroli, quins governs hi ha al darrere, beneficiant-se. I al remat també devem preguntar-nos quins governs els protegeixen, no siga cosa que siguen “amics” del golf Pèrsic, per exemple.

Hi ha molta hipocresia en tot açò, perquè damunt cap cardenal vinga a tocar la flauta.

BOUS I PROGRÉS, CONTRADICTORIS A SILLA

BOUS I PROGRES, CONTRADICCIONS A SILLA

Aquest article estava pensat per a publicar-lo a la premsa valenciana, en repulsa de l’atorgament del Porrot d’Honor de Silla, de 2015) a Joan Francesc Mira (quicomiro per a entendre’s). A darrera hora, però, he desistit d’enviar-lo a la premsa i deixar-lo en el meu blog personal. Possiblement hauré evitat algun disgust, com per exemple a l'impulsor de la idea de l'atorgament, Benja Domènech.

Dos joves silleres, amigues i fans, em pregunten com és possible que un govern municipal de progrés com el de Silla (PSOE, Compromís, EU i Podem) lliuren un Porrot d’Honor a l’autor de “Bou de Foc”, de Joan Francesc Mira, que és una exaltació del bou embolat. Ho troben contradictori i no ho entenen. No sé com respondre'ls d’una manera objectiva.

D’això ja fa molts anys, els dic. Però aquest senyor encara n’és un defensor, i pots comprovar-ho si cerques per internet els seus articles, em contesten. Els recorde que d’aquest autor no cercaré res, perquè no m’interessa, però que les crec i, en efecte, si és com diuen aquest premi és una contradicció.

Elles i jo ens coneixem de fa molts anys. Em diuen que massa i tot, perquè eren unes jovenetes quan les ensinistràvem en l’Institut de Silla. Jo també era jove i elles, les meues primeres alumnes i, des d’aleshores, estem molt units afectivament i ideològicament. Quan vaig ser expulsat de la docència, continuàrem mantenint molta amistat i hem coincidit en moltes maniobres i mogudes. Per exemple, en el nacionalisme.

També hem col·laborat en les batalles per la llengua; en la defensa d’una bona biblioteca pública; reclamant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia; perquè no feren la pista per les Eres... Tota la vida així. També coincidim en la defensa dels animals i l’ecologia i en la repulsa dels bous.

Sempre defensaren i defensen la participació de la regidora Empar Hostalet i la meua, en els dos governs del quadripartit i també defensen que jo arribara a l’alcaldia. Malgrat que aquell pacte es féu amb dos partits de la dreta més carca, UV i el PP,  i també amb EU, elles sempre han mantingut que qui més profit en va treure, per al poble, va estar el nacionalisme. Jo crec el mateix.

I això que jo no vaig fer res per prohibir els bous, els dic. Evidentment, amb aquell govern de quatre partits, cadascú d’una mare, i amb la majoria de regidors partidaris dels bous, el Bloc podíem posar una mica d’ordre i prou. Ara, però, amb aquest segon quadripartit i amb la majoria dels regidors en contra dels bous, és evident que es poden fer les coses d’altra manera, com prometeren.

Els recorde que jo vaig actuar de la mateixa manera amb les falles, que tampoc m’agraden. I que, malgrat la meua desaprovació de les dues festes, em comportí bé i ni els fallers ni els taurins s’han queixat mai de mi, com molts així m’ho han manifestat.

Com elles saben que jo sempre m’havia oposat al nomenament d’aquest porrot, encara que no era exactament pel tema dels bous i que fins ara ho havia aconseguit, ara volen fer alguna cosa per a manifestar el seu disgust, però no saben què. Per la meua banda, els promet que escriure sobre el contingut d’aquesta conversa, que és el que estic fent.

I tu aniràs a l’acte del lliurament? That is the question. He d’anar perquè lliuren també els porrots als piragüistes; a Carmen Valero, una mestra represaliada pel franquisme; i al cronista de la ciutat, Josep Antich. No hi puc faltar, doncs, i no ho faltaré.

Això sí, els assegure que me n’eixiré del local quan comence el lliurament del Porrot al tauròfil i escriptor en qüestió i m’estalviaré el disgust d’aquesta part de l’acte. A partir del que m’han dit, també serà com una renovació de la repulsa als bous de carrer, embolats o no i als seus defensors.

Tirant de morro i tirant al blanc

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de novembre de 2015

“Tirant lo Blanc” és la famosa novel·la de cavalleries de Joanot Martorell. “Tirant de morro”, en sentit figurat, és no tenir vergonya o tindre molta barra. Tirar al blanc seria disparar una arma de foc, o siga fer un acte violent. Finalment i posats a tirar, podem tirar més llenya al foc, o pel contrari podem tractar d'apaivagar-lo, que és pel que jo m'incline sempre.

Crec que a tots els partits els passa el mateix que a Compromís, que hi ha picabaralles, per diferències de criteri o per coses més prosaiques. Per començar passa que, mentre que uns donen la cara, altres s'amaguen jugant a gestes de cavalleries, tot esperant, però, l'oportunitat de fotre la sarpa. Aquests fan com els caçadors que van a joca, a poqueta nit, amagant-se darrere de les mates, esperant que els animals (els patos de l'Albufera, per exemple) tornen a ajocar-se al seu niu; aleshores, tiren al blanc i... animal que vola a la cassola.

Aquests darrers solen formar grups, penyes i faccions, que en el nostre cas vull batejar de ‘Tirant de morro', en record del Tirant lo Blanch. Entre les seues habilitats tenen, com els caçadors a joca, la d'esperar el moment oportú i pim, pam, càrrec que vola a la cassola. Tindrien molt de mèrit si, a més de tan cauts, hagueren estat més activistes en el dia a dia de l'organització, col·laborant i aportant idees, però la regla que segueixen és no fer res a canvi de res. També els hi ha que se superen i ni fan ni deixen fer.

Per sort per als partits, també hi ha la gent que sí que fa i deixa fer, que no entrebanca res, sinó que col·labora a l'èxit col·lectiu. I hi ha els qui col·laboren més encara; i fins i tot els qui s'hi deixen la pell. Jo personalment vull donar el meu testimoni d'admiració i d'estima als qui han ocupat i ocupen els càrrecs de la nostra organització i els de representació en les institucions, des de les europees a les municipals.

M'agradaria en aquest punt dedicar quatre ratlles a Enric Capilla, que és l'home que ha treballat en cos i ànima pel partit; que ha estat l'intendent i curiosament a canvi d'un sou més aviat discret, cosa que contrasta amb els dels qui s'han “posicionat”. Capilla, com el Nostre Senyor, no és d'aquest món.

El conec de fa més de 30 anys, i done fe de la seua eficàcia i abnegació, quan treballàvem a ACPV; també, per cert, a canvi de res o de molt poc. Per als negocis de Climent, Capilla fou una ganga. Posteriorment, i com ho havia fet jo, dos anys abans, ho deixà i se'n vingué al Bloc, per a bé del seu cos i de la seua ànima, però sobre tot del partit. Com Capilla es jubilarà uns dies després de les eleccions del 20-D, vull que vagen per endavant aquestes paraules, no siga cas que, entre tanta remoguda que s'espera, algú se n'oblide.

Pel que respecta al tema d'actualitat al País Valencià en l'àmbit del nacionalisme, estic molt preocupat, perquè sonen timbals de guerra en el Bloc. A alguns els han entrat ganes, fins i tot, de denunciar culpables i de tirar al blanc. Tothom té dret a pensar i a dir la seua, per exemple sobre com ha anat la negociació amb altres partits (especialment amb Podem, de la mà d'Oltra) de cara a les eleccions generals, que ha estat el detonant.

Jo també crec que ens ha anat malament, però no estic disposat a tirar-li la culpa a ningú en concret, perquè crec que tots tenim la nostra responsabilitat i que si ens hem equivocat en algunes coses, potser que massa, i encara que algú tinga més responsabilitats que altres, els nostres quadres els hem elegit entre tots. Així que si ningú s'ha equivocat, és el partit qui s'ha equivocat. Tinc les meues raons per a pensar-ho així, perquè he passat la prova.

Com a conseqüència d'aquests errors, tenim la impressió que cal pegar un cop de timó. Això és una altra cosa i jo si que n'estic d'acord. Però, un cop de timó no és un tir al blanc. En l'operació estarà molt bé que ens qüestionem si hem de fer canvis de persones, de secretari general, de programes, d'aliats, i fins i tot d'idees.

I sobre tot haurem d'aclarir quin ha de ser el paper del Bloc dins de Compromís, i si ens convé més que Compromís siga una coalició, com ara, o un partit, amb una organització presidida per la màxima democràcia interna i no pel “centralisme democràtic”. No és acceptable que ara mateix els grups minoritaris s'imposen als majoritaris, amb les seues conegudes maniobres estalinistes. Ara s'ha vist l'error que cometèrem i que, alguns, coneixent el marro, ja pronosticàvem.

De tota manera ara som a les envistes de les eleccions del 20D i crec que el més prudent és fer una treva i, amb el que tenim a les mans, treure el màxim profit per al partit i per al País Valencià, o siga el major nombre de vots, per a constituir un grup propi valencià a Madrid. Per això estic totalment d'acord amb l' Executiva Nacional del passat dia 11 que proposa ajornar fins l'endemà de les eleccions el procés que ens ha de dur al VII Congrés Nacional del Bloc.

Tirant més llenya al foc, ara, què guanyaríem? Crec que res. Pel contrari, no serà millor apavaigar-lo i/o ajornar la falla? Ja arribarà el dia de llevar-se les caretes. Seria terrible repetir tants errors del passat, o l'error que està cometent la CUP ara mateix, i perdre de vista que el que importa és guanyar vots. Molta gent m'està advertint que se senten decebuts per la imatge que estem donant. Demane una pau i treva fins el 20D, després del recompte.

El tio Sangonera, que morí d'una fartera

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de novembre de 2015

Les sangoneres són uns cucs repugnants. Segons els llibres, són anèl·lids hirudinis, de forma lanceolada i cos aplanat, que viuen en estanys, rius i canals. S'alimenten xuclant la sang dels animals i les persones que hi xapotegen, com els cavalls i els homes que fan la feina a les marjals de l'Albufera, posem per cas. S'adhereixen a la pell, amb la seua boca que actua de ventosa i com ni mosseguen, ni piquen, l'hoste no se n'adona fàcilment i així elles van fent, xuclant-los la sang.

A més de les de la marjal de l'Albufera, que és la que més conec, perquè me n'hi he tretes d'entre les cames, també les hi ha de secà, com la sangonera de cavall, que s'adhereix a la mucosa bucal dels cavalls i dels bòvids. Tinc la certesa que les hi ha a Llombai, perquè les he vistes.

Lògicament, per associació d'idees, una sangonera també és la persona que viu i que s'enriqueix a despeses dels altres. Aquesta definició de sangonera social, s'entén especialment referida a la política i a l'economia, de manera que es pot aplicar tant als usurers, com als cacics de poble, als empresaris sense escrúpols, però sobre tot als banquers i als polítics. Aquesta accepció és especialment apropiada per al temps que estem patint.

És curiós que he tractat de cercar dites i textos populars que facen al·lusió al mot, i no n'he trobat, a excepció del ‘tio Sangonera que morí d'una fartera', en al·lusió a la insaciabilitat d'aquests individus. He cercat pels llibres i diccionaris; he revisat repertoris de refranys, on n'he trobat referits als avars i als lladres, però cap a aquestes sangoneres; ho he intentat amb les locucions i frases fetes que he pogut. També he anat a l'Alcover-Moll on citen un text del XVI, ‘poden dir-se pròpiament sangoneres que beuen la sang dels pobres'. No he recercat per la literatura.

Sembla mentida que un mot que, aplicat a alguns polítics, banquers o empresaris, tothom entén perfectament, no haja estat més productiu. Possiblement és perquè la definició d'aquesta gent com a sangoneres, és tan evident i universal, que es fa innecessari recórrer a les il·lustracions. Si hom diu, oi que Rato és una sangonera? O el Bárcenas, Granados, els Pujol, Matas, els de la Gurtel, Fabra... Tothom dirà que és evident que ho són, i ningú s'estranyarà, ni demanarà explicacions.

Dic que el valor de sangonera com a sinònim de lladre, que viu de xuclar la sang de la gent, és universal, però hauria de dir que això ho supose. Sols he fet una recerca ràpida en tres o quatre llengües del veïnat i derivades del llatí (sanguinarius, -a, -um), i no ho he intentat en cap altra llengua. Els portuguesos diuen sanguessuga, els italians sanguisuga, els francesos sangsue; els espanyols sanguijuela. En totes aquestes llengües, a més dels cucs en qüestió, també tenen l'altra accepció: ladräo, gatuno; persona molto avida di denaro; personne qui soutire de l'argent; persona que se aprovecha de otros y obtiene sus bienes...

Finalment m'he recercat jo mateix i he trobat que en gener de 2009 ja escriguí un altre article sobre aquest tema i amb el mateix títol, ‘Sangoneres'. Avui, doncs, el que faig és insistir i reafirmar-me; mira si ho tinc clar. Ho faig, però, per a referir-me a les nostres sangoneres, que són les que més ens han de doldre. I per sobre de totes, els Pujol i els seus satèl·lits.

Pensant en el cas, ja fa temps que em vingueren ganes de dedicar-los una adaptació del magnífic poema d'Espriu, “Indesinenter”: nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit per xuclar, pel lucre i per furtar.... va triar la gran vergonya... No he treballat més la paròdia, però done la idea, per si a algú li interessa.

És cert que el govern espanyol ha trobat oportú treure el tema dels Pujols en ple procés independentista, amb una doble intenció: en primer lloc, per a enverinar l'opinió pública contra CIU i Mas, i per a posar els de la CUP contra les cordes. Però, l'independentisme s'ha fet més fort encara, com, per exemple, es veié dimecres passat al camp del Barça, amb milers d'estelades desafiant la UEFA.

I per altre costat, han volgut intentar que la corrupció catalana eclipsara la seua pròpia corrupció, que és molt més gran i extensa que la nostra, i que els té més coberts de merda que a nosaltres.

De manera que si, al remat, els de la CUP entren a tall de raó, i investeixen Mas, el fracàs del govern d'Espanya serà antològic i l'èxit de Catalunya molt important, perquè tire endavant el procés.

Però jo volia parlar de les nostres sangoneres, perquè són les que més ens han de doldre. No és el mateix assabentar-se que hi ha un lladre o sangonera entre el veïnat, o si és un sangonera tal empresari de l'Alcoià, o uns banquers com Blesa... No és igual que si tens la sangonera a casa i és de la família.

Crec que, al marge de l'actuació de la justícia, de la Guàrdia Civil o de l'Adef (quins collons és l'Adef, digué el patró) el ben cert és que davant de tot el que s'està airejant, la societat catalana hauríem de ser rotunds i fer les sangoneres fora de casa. Hem de ser nosaltres els qui posem tot l'interés a fer net; és el que toca: de sangoneres, ni una.

Ho tinc tan clar que si puc presumir de res és d'haver-me apartat totalment dels negocis del Climent-pujolista. Ara el veig, flairant i de flor en flor, tractant de posar la sarpa en els negociats de l'administració quadripartita. Vull suposar que els nostres il·lustres polítics no es deixaran embolicar com abans. De tota manera, alguns ens mantindrem alerta i farem la nostra feina.

Què faran els amics del nord?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de novembre de 2015

Aquest és el gran tema: què faran els catalans, què passarà a Catalunya. S'ho pregunta totdéu, i n'opinen, i tots tenen solucions, o pronostiquen catàstrofes. Catalunya és el tema de l'actualitat. Ara mateix acabe de trobar-me amb un amic que m'ho ha preguntat: què faran els amics del nord?

Li he dit que crec que ho estan fent molt bé i que tenen la partida guanyada. Ja voldríem els valencians estar al seu mateix nivell, amb la independència a les envistes. Li he dit que els qui ho tenen molt magre són els espanyols, tiren per on tiren.

De moment, la meitat del Parlament, i per tant dels catalans, s'ha manifestat a favor de la independència. Rajoy ho veu al revés, i insisteix que el que compta és l'altra meitat, els qui no volen la independència, segons ell. Com ho sap, sinó s'ha fet cap referèndum?

Li dic al meu amic que podem suposar el que diu el gran geni que és Rajoy, que Catalunya està dividida per la meitat. Molt bé, i apa, i què faran a Espanya amb la meitat de Catalunya en contra d'esser-hi? Suspendre l'autonomia, engarjolar 72 diputats i 400 alcaldes, declarar el territori hostil i enviar les tropes i acantonar-les a cada poble i a cada barriada?

Passe el que passe, la partida la tenen guanyada els independentistes i qui ix perdent és Espanya. Mirem les alternatives que hi ha ara mateix plantejades, a banda de la declaració unilateral d'independència, que, per cert és la més valenta i justa i romàntica, com ho foren les declaracions d'independència de les repúbliques americanes, sobre les quals tornarem a parlar.

Pel que fa al PP, com Rajoy és tan retorçut i al mateix temps tan cagadubtes, no té molt clar el que farà, i sols diu que complirà la llei, i que mentrestant que ell siga president, d'independència ni parlar-ne. No ha tingut ni té cap proposta política i ja es veu que la cosa és massa grossa per a ell. Si fora Aznar faria com a l'Iraq i enviaria les tropes. Per fortuna, en aquest punt, és millor Rajoy, que ja és dir.

Ciutadans, per la seua banda, ja han dit que ells volen anar a matadegolla, sense contemplacions! Crec que aquests són més perillosos que els populars, que també és dir. En qualsevol cas, siga de manera retorçuda o de manera més expeditiva, qui eixiria perdent seria Espanya. O no recorden com els ha anat quan han volgut imposar-se a la força? Sempre han guanyat, però  mai han convençut amb raons i per això els desafectes a Espanya són cada dia més i més joves.

Els del PSOE, fuig que em cague, s'inclinen per una reforma de la Constitució i demanen calma. Però, la nova Constitució acceptarà que Catalunya i qualsevol altra nació, podran esdevenir independents, si volen? I què dirà sobre la monarquia o la república? I sobre seguir en l'OTAN o marxar? Ni pensar-ho. Ells han dit que faran més concessions i prou i que açò serà xauxa, si els votem. Mentrestant, Miquel Iceta recomana que tinguem seny! Qui té més a perdre amb els socialistes és, evidentment, Espanya.

EU i Podem són més raonables, i estan a favor del referèndum, encara que ells faran campanya a favor del no. No han dit si acceptaran els resultats, si guanya el sí. En qualsevol cas, si es fa el referèndum, qui el perdrà és Espanya.

Finalment, què en pensen a l'estranger? Doncs, la premsa, els governs i les organitzacions internacionals que s'han resistit a les pressions espanyoles, veuen possible la independència. També han dit que la nova República Catalana entrarà al concert internacional de les nacions sobiranes, com ha estat en tots els casos de les nacions que han accedit a la independència. Garcia Margallo reinterpreta la història, o perquè no anà a classe aquell dia o perquè li interessa fer-ho.

Invite el meu amic a un whisky, que això va molt bé per a la tensió. Jo estic convençut, li dic, que totes les agressions, mentides, manipulacions, actuacions judicials, militars i policials del govern espanyol a la llarga no els serviran per a res. Ni les oracions del cardenal Cañizares. Com els passà amb la independència d'Amèrica, de les Filipines, de Cuba, de Marroc, de la Guinea, del Sàhara... No l'acabe de convèncer, però.

I de tot el merder dels Pujols, què? Home, li dic, és cert, però per a merder el que té el PP, i mira-te'ls, els pinxos; o el PSOE... La vergonyosa i injusta actuació dels Pujols, el seu enriquiment il·legal i condemnable, no té res a veure amb la independència de Catalunya. Aquesta gent no són el país, encara que s'ho havien cregut.

D'això tu en saps molt, de tot el temps que treballares per a un amic seu, que també es creia intocable i ha resultat un furtamantes. I tant, li dic, si et refereixes a Eliseu Climent. Però, aquest paio tampoc no era el País. Tots ells ho feien creure així, i al remat han resultat uns miserables.

Acabem fent-nos un altre colpet de whisky. Demà serà un altre dia. Salut i república, doncs.