diumenge, 27 de desembre del 2015

ON HI HA AMOR, HI HA DÉU ( I SI HI HA PROPIETATS, MILLOR)

On hi ha amor, hi ha Déu (i si hi ha propietats, millor)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2014

Em referiré en primer lloc al bisbe Salinas i desprès diré alguna cosa sobre les propietats de l'església. Comence pel bisbe, recordant l'himne ubi caritas et amor est, Deus ibi est, on hi ha amor, allí està Déu, així que ja està tot dit. Sols afegiré que quan dues persones es tenen amor no importa ni l'edat, ni el sexe, ni la raça, ni la religió; altrament, negar-ho, prohibir-ho, denunciar-ho, és negar els drets humans. Per tant em sembla una ingerència tot el que s'ha dit sobre el cas del bisbe i la secretària.

Ara bé, m'intriga saber com hauria reaccionat l'implicat, si els fets que se li atribueixen els haguera comès qualsevol altre parroquià; i encara més, si haguera estat un clergue. Sembla que en els escàndols de la diòcesi, el bisbe ha estat contundent, així que s'aplique la medicina. En el moment que redacte aquest article tampoc se sap com reaccionarà la Santa Seu. Però açò, en realitat, em deixa indiferent, sinó fora pel que ara diré.

El que sí que té importància i no té remei és que el bisbe, malgrat que és valencià, i que ha estat bisbe a Catalunya i ara a Mallorca, encara és diu Javier. Com m'indigna el botiflerisme, és per això que el rebatege com Déu mana: Xavier. En la cosa de dir-li Javi en la intimitat no m'hi pose, perquè d'internis neque ecclesia; de tota manera, seria Xavi.

Precisament segons l'església, el bisbe hauria d'haver-se incardinat en la cultura del poble que pastura. Ell i tota la cúria haurien d'aclarir-se lingüísticament. Ja els vaig retreure el 3 de gener de 2014, la poca cura que havien posat en la preparació en català dels textos del cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal, que entenguí que responia al menyspreu per la llengua del bisbat. Sobre la qualitat del català oral del bisbe no diguí res, però el trobí desidiós i censurable.

Però, el que més m'ha preocupat és que aquest escàndol l'han organitzat precisament l'any que volen fer sant a Ramon Llull, ja que pot haver-se posat en perill la canonització, si al Vaticà es prenen a mal l'aventura del bisbe. Fins ara, en més de 600 anys, no ha estat possible reconèixer els mèrits de Ramon Llull, per enveges, per intrigues, per política i només faltava aquest escàndol, enguany.

La Inquisició que dirigia Nicolau Eimeric (gironí i frare dominicà; segle XIV) s'oposà a la canonització, amb arguments que eren fal·làcies, sobre els textos i la doctrina del nostre paisà. Els dominicans han estat de sempre els detractors de Llull, que era franciscà i ja se sap que aquells els tenen una especial mania persecutòria. La censura sobre Ramon Llull, doncs, l'han mantinguda fins ara.

Quin interès han posat a l'església espanyola per a refer l'error? Cap. Com Ramon Llull escrivia en català, en llatí i en àrab i no sabia castellà, serà per això. Pel que fa als mallorquins, a mi m'ha indignat trobar-me l'església de sant Francesc, on està la tomba de Llull, pràcticament sempre tancada, frustrant els meus intents de visitar-lo i dipositar el meu euro en l'almoiner que hi tenen parat per a fer-lo sant. Protestí en un altre article i no m'han fet cas mai.

Els mallorquins més de missa i d'estudiar als jesuïtes, que són els qui han organitzat aquest sarau bisbal i que són tots del PP, tampoc han tingut massa interès en Ramon Llull. Evidentment, si volien prohibir l'ensenyament i l'ús de la llengua catalana a l'escola i a l'administració (govern de Bauzá), com han de voler que facen sant l'escriptor català més important i el primer de la història? Fins i tot s'oposaren a l'Institut Ramon Llull! Quins penques!

Per tot això i tornant a l'afer del bisbe, no seria gens d'estranyar que tot forme part d'una maniobra per a enterbolir la canonització, una vegada més. Fins i tot pot ser que haja estat cosa del mateix Satanàs, que odia els sants. Especialment a Ramon Llull, perquè després de dur una vida alegre i pecadora, es dedicà a Déu i als àngels de manera exemplar i a convertir moros. Això el dimoni no ho haurà pogut pair mai.

L'altra qüestió de què vull parlar és de les propietats de l'església. Ho faré curt i ràpid, perquè vull tornar-hi més a fons, quan podré. De qui són les esglésies, les ermites, els cementeris...? Del clero o del poble? Haurien de ser de qui ho ha pagat, que sempre ha estat el poble, però l'església diu que no, que tot és d'ells.

Tradicionalment no s'ha fet res per aclarir aquest enfrontament i l'església se n'havia apropiat de fet, però no de dret, de manera que res no figurava inscrit als registres de la propietat. Durant del govern d'Aznar degueren pensar que podria passar com a França, on l'Estat és el propietari de tots els edificis religiosos, des de 1905. Així és Aznar autoritzà l'església a l'apropiació de dret i la inscripció en el registre, amb l'exempció de pagar cap impost.

I s'inscriviren els edificis de culte i també els col·legis, les cases, els pisos i els palaus, en que hi viuen ells, o lloguen o hi fan negoci amb l'ensenyament. Tots quedaven exempts de pagar impostos. Evidentment estem davant d'una aberració de la dreta, però que molta gent d'esquerres, lliurepensadors, progressistes, en realitat ho han acceptat (con la iglesia hemos topao, diuen).

Com jo pense igual que els francesos, que aquestes “propietats” són del poble, que les ha pagades al llarg del temps, tornaré a parlar-ne i ho aprofitaré per a referir-me a la diarrea mental d'alguns polítics del meu poble (Silla). També cercaré més informació del bisbe mallorquí. Lucreci deia: illa religio scelerosa atque impia facta, fou la religió que féu fets malvats i impius. Bon Cap d'Any!

diumenge, 20 de desembre del 2015

JA HEU VOTAT? DONCS PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Ja heu votat? Doncs pau als homes de bona voluntat

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de desembre de 2015

No m'explique per quina raó es convoquen les votacions en diumenge, que és dia perquè alguns vagen a missa i tothom a descansar i/o a comprar. En l'època de Franco, si es feia cap paròdia electoral, era en dia laborable, la gent disposava de quatre hores pagades per a complir i s'havia de justificar. Ara les eleccions es fan en diumenge, supose que per pressions de la patronal.

Així que avui, dia 20 de desembre i vespres de Nadal, tindrem o ja hem tingut temps de sobra per a intentar, amb el nostre vot, que tot canvie, o que tot continue igual o encara que anem a pitjor. Depèn de qui guanye, cosa que sabrem a la nit. Jo tinc la mosca darrere de l'orella per si hi ha o hi ha hagut “tongo” celestial, per les oracions de Cañizares, a favor de Rajoy.

De moment, la púrria popular té assegurats els vots de l'Espanya profunda i de les zones més deprimides de les colònies; també els de la gent major, que ja té collons la cosa, tant com els han castigat en les pensions. És evident que també compten amb els vots dels militars i dels funcionaris més panxacontents, mentre que els vots de la gent de la banca sembla que estan, o han estat, dividits entre el PP i C's.

Per la nostra banda, la pregunta que s'han fet alguns nacionalistes és si hem o havíem de participar en unes eleccions espanyoles o no. Jo crec que sí, perquè ens hi juguem molt. El meu argument a favor de votar és que a Madrid és on tallen el bacallà, i per tant cal ésser-hi, a defensar la nostra part i a veure el que cau; sempre tirant cap a casa.

I hem d'ésser-hi perquè, si no ens han enganyat, van a canviar algunes coses que ens afecten: la Constitució; els referèndums; les relacions autonomies-Estat... Un munt de lleis que s'han de derogar, i etcètera. Com deia el de Lampedusa, alguna cosa s'haurà de canviar perquè res canvie.

Així que no podem quedar al marge del sarau que s'organitzarà, sobre tot els nacionalistes més independentistes. Hem d'anar a votar, o havíem d'haver anat, malgrat la repugnància o repelús que podem sentir. Pense que si volem la independència és perquè encara som dependents i arribada l'hora de la veritat, ens haurem de repartir les coses del patrimoni, pagar el notari i el registre, tornar-nos els regals... com passa en els matrimonis quan trenquen palletes. En aquells moments, haurem de tindre algú a Madrid, crec jo, perquè ens informe i faça els tràmits.

Un altre argument és que si per una xamba, els vots nacionalistes seran necessaris per a formar un govern, això seria una excel·lent oportunitat per als nostres objectius. Ja passà quan Felipe Gonzàlez hagué de pactar amb PNV i amb CIU, i després quan Aznar hagué de fer-ho amb Pujol, jurant que xerrava català en la intimitat (!).

No és impossible que es repetisca una cosa pareguda, perquè sembla que cap dels dos probables tàndems, el de la dreta i el del centre-esquerra, podran formar una majoria. La possibilitat que els facen falta els nostres vots seria tan oportuna com divertida, i ja ho vaig avançar fa dues setmanes. Ara he vist que Homs també pensa el mateix.

Amb qualsevol resultat electoral, les properes setmanes seran els espanyols els qui viuran les més grans tensions, més que les de Catalunya, perquè el nostre rocambolesc tira-tira serà pecata minuta, en comparació al que passarà a Madrid. No ens podem perdre l'espectacle de veure'ls refent discursos, abaixant-se els pantalons, i per tant, de veure'ls amb el cul a l'aire... i apuntant-se a algun curs intensiu de català.

És amb aquestes optimistes elucubracions i convençut que el Barça tornarà a guanyar avui al Japó i a continuació totes les copes, que he escrit aquestes reflexions. També perquè visc l'eufòria de marxar immediatament a Mallorca, a passar uns dies amb els fills i els néts. I amb la il·lusió que el dimarts ens tocarà la grossa, per a pagar tots els deutes abans del darrer sospir.

Ara toca felicitar els Nadals. Si podeu, assistiu a escoltar el cant de la Sibil·la, que fan en tantes esglésies de les Illes. Com és l'anunci de la fi del món, ara que vivim el canvi climàtic, la profecia sibil·lina és més oportuna que mai. Folleu, també, si podeu, perquè el món s'acaba, que dèiem quan jo era jove.

Malgrat tot, també toca desitjar bones festes. Feu-ho tranquils i sense recança, perquè els angelets de Betlem ho digueren molt clar: “pau als homes de bona voluntat”, o siga que els de mala voluntat queden exclosos automàticament: corruptes, fatxes franquistes, grans empresaris i banquers, estafadors, salvapàtries-xoriços... (els qui em coneixen ja saben de qui parle). Aquests que se'n vagen a la merda.

M'he passat mitja nit sentint els Glòria de Bach, Mozart, Vivaldi, i fins i tot una missa popular dels anys que jo era escolanet i no hi ha cap dubte: Pax hominibus bonae voluntatis. Com la pau és per als homes de bona voluntat, doncs, torne a fer el que no feia de molts anys ençà i felicite els bons, i us desitge uns bons Nadals (o saturnals, segons Josep Magraner).

diumenge, 13 de desembre del 2015

"Podemos" fagocitarà Compromís?

 

«Podemos» fagocitarà Compromís?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 de desembre de 2015

La setmana passada, en aquesta mateixa columna, demaní el vot nacionalista del proper diumenge, per a Compromís-Podem. Immediatament, Joan M. Txeic m'advertia que “arribarà un moment i no trigarà gaire (que) els de Podemos us fagocitaran (a Compromís)...”. Li contestí que això era possible, però que impedir-ho dependrà únicament de Compromís. Altres persones, també molt preocupades i de bona fe, m'han dit el mateix que Txeic i per això vull insistir, per si serveix de res.

La fagocitosi política és un fenomen tan natural com la dels organismes unicel·lulars, quan algunes cèl·lules fagòcites engloben, destrueixen o en digereixen altres distintes que elles o patògenes. En el cas dels partits i des de sempre, també uns en fagocitem uns altres. Dit d'altra manera, els peixos grossos es mengen els més petits. Si a un partit se'l vol menjar ningú, i finalment ho aconsegueixen, és perquè el fagocitat no té capacitat per a reeixir-se'n. És el que explicava Darwin. Però, en tot cas, la culpa de qui serà?

Com estem referint-nos a nosaltres mateix, crec que devem repassar si fins ara algú ho ha aconseguit, que se'ns haja fagocitat. Si ens trobem en l'actual posició política, en la qual ningú somiàvem, fins fa quatre dies, que hi seríem, és perquè ningú no ens ha fagocitat ni menjat, almenys encara.

Sí que és veritat que el nacionalisme valencià altre que el que representa actualment el nostre partit, ha passat per moments difícils. Per exemple, quan els socialistes del PSPV es deixaren fagocitar pel PSOE. Però aquells eren uns altres i no érem nosaltres, i voluntàriament, aquells alegres professors (Fuster dixit) es deixaren fer, i molt agraïts.

També varen ser difícils els dies que, al sí del nacionalisme que representem, una mena d'anguiles de la casa i algunes de camal, intentaren arrossegar-nos amb una tercera via, sense aconseguir-ho. O quan pactàrem amb EU i entràrem a les Corts Valencianes (Pere Major), ens va fagocitar ningú?

Podem dir, doncs, que estem experimentats en la resistència i que ara, amb Podem, tot anirà bé. Això no obstant és lògic el recel, la precaució i fins i tot el temor que senten algunes persones. Una cosa no està renyida amb l'altra, però; jo també tinc prevencions. Supose que als altres, pot passar-los alguna cosa pareguda.

De cara a les immediates eleccions del proper diumenge, cal tenir en compte que aquestes no són municipals, ni autonòmiques, en les quals si que hem pogut assolir uns bons resultats, nosaltres sols o amistançats. Recordem que en les passades eleccions europees formàrem un pacte amplíssim, amb altres partits, amb un bon èxit i que ningú ens ha fagocitat.

Ara hem pactat amb Podem en les condicions que ja sabem. Així que cal animar-nos i animar la gent i col·laborar perquè l'èxit d'aquest nou pacte també ens siga propici i que continue la bona ratxa. Fer altra cosa, com no votar, ara mateix seria negatiu. Qui no ens vote, i qui no vote, en realitat votarà l'enemic. Vivint amb l'ai al cor no en guanyarem res, sinó treballant i arriscant-nos.

Puc posar el meu testimoni, respecte dels pactes, perquè jo vaig participar, a Silla, durant vuit anys en un quadripartit del Bloc, EU, UV i PP. L'alcaldia fou per al Bloc i si ningú va traure més “profit” que els altres, sincerament crec que fórem els nacionalistes.

Curiosament, acabats aquells vuit anys, la nostra gent decidí que allò havia estat un fracàs, en contra del parer dels dos militants que havíem estat donant la cara i governant el poble. Finalment fórem apartats i se'ns prohibí parlar-ne'n, cosa que jo no faig, evidentment. Per fortuna, el partit ha sabut reorientar-se i actualment tornem a formar part d'un altre quadripartit, que ens permet tenir responsabilitats municipals, encara que ara sense l'alcaldia.

Així és que tinc molta experiència en això de pactar, de despactar, de resistir que ningú ens talle el cap, i sobre tot a no deixar-se fagocitar. El perill no és que el peix gros et vulga menjar, sinó deixar que ho faça. En política cal fer sempre el que més convé al partit i al País, i, sense mamar-se el dit, tractar d'obtenir els millors resultats.

A Catalunya, per exemple, estic convençut que el que més convé al país, a Junts pel Si, que és un pacte entre partits i a la CUP, que és un pacte assembleari, és arribar a un pacte, perquè així els nacionalistes continuarem governant. I qui, sinó un govern de pactes governarà l'Estat, després del diumenge que ve?

Espere haver convençut del que dic, o haver fet pensar, a Txeic i a tots amb els qui he parlat sobre el tema. Confie que m'ho faran saber. I als espanyols que els bombin. Salut i república!

 

diumenge, 6 de desembre del 2015

"Daesh" rima amb FAES i amb "votaes"

«Daesh» rima amb FAES i amb “votaes”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de desembre de 2015

Un bon amic que escriu versos i que guanya alguns euros fent llibrets de falles, ha rebut l'encàrrec de confegir els d'una comissió fallera de les de soca-rel (en castellà dirien de pata negra), o siga, crítica i defensora del valencià. La falla la dedicaran, com solen fer, a temes de política nacional i internacional, enguany amb més èmfasi.

Una escena tractarà del caos del Pròxim Orient, del terrorisme dels fanàtics, de la guerra. El poeta ja sap de quin costat es posiciona la falla: contra la guerra. Exactament ja ho feren quan Aznar ens posà en la de l'Iraq, amb els tràgics successos que se'n derivaren amb les bombes de Madrid.

Però, el poeta té el problema que ha de triar entre ISIS o DAESH, per a referir-se a l'Estat Islàmic, que és un terme que la comissió rebutja. Amb el Diccionari de la Rima de Ferrer Pastor a la mà, ha intentat cercar paraules que rimen amb els dos termes. Ha començat per –“isis” i sols rimen les crisis i els vents alisis; cap de les dues li fan el pes.

També ho ha intentat amb -“daes” i no n'ha trobat cap, encara que vol explorar la possibilitat de rimar amb FAES, que és la fundació de dretes que dirigeix Aznar, i fer broma amb això. De fet, em diu que quan sent per la tele DAESH, automàticament té la sensació que diuen FAES. Li produeixen la mateixa torbació, un terme o l'altre. No pot evitar-ho.

Em demana més mots que hi rimen i crec que no té més remei que recórrer a les formes incorrectes, però populars, de la caiguda de la d intervocàlica: “burraes”, “putaes”, “animalaes”, “cagaes”, “salvatjaes”... Li insinue, doncs, que intente fer versos amb aquesta desaconsellable solució, però sense abusar i posant aquests mots entre cometes, o amb lletra cursiva.

Comentem que quina casualitat que estiguen a favor de fer la guerra als terroristes, i de manera immediata, els Ciutadans; i que estiguen tractant d'evitar pronunciar-se abans de les eleccions, els Populars. I els Socialistes? Coincidim que per molt que diguen, arribada l'hora de la veritat, també estaran a favor de la guerra.

La comissió de la falla tenen clar que aquesta no és la solució, em diu. Continuen a favor de la pau, perquè les guerres no serveixen per a res, com s'ha demostrat a l'Afganistan, a l'Iraq, al Iemen, a Mali. Anit, quan ho debatien, afirmaven que en lloc de fer guerres el que ha de fer Europa és cercar l'origen del descontent en aquells països i ajudar-los. En lloc de la guerra, la pau.

Toni Porta, que és un col·lega meu i quinto, parlava de la hipocresia dels països implicats. Uns que diuen una cosa i en fan una altra, com Turquia, que compra el petroli als terroristes a baix preu i diu que no ho fa. Aquest mateix govern ataca els kurds, que són els bons. Hi ha governs musulmans que ajuden el president siri i altres que l'ataquen, amb l'excusa que si són xiïtes o sunnites. Governs que permeten la venda d'armament dels seus fabricants...

Decididament, la comissió es decantà anit perquè el poeta tracte el tema, de manera clara i inequívoca. Així que la feina que té encomanada el portarà de cap, em diu, per la rima. Comptarà amb mi, perquè li faça una ullada. Aprofite per recordar-li la importància que té que votem el dia 20 pels nostres candidats de Compromís-Podem. M'assegura que ell ho té clar i la comissió, anit, també ho tenia.

Aquesta llarga conversa m'ha fet pensar que els governs i els partits creuen que la gent és ignorant, i ni s'imaginen que aquest tema té molt preocupat el veïnat. Segurament pensen així perquè, malgrat totes les maldats a què s'hi dediquen, les enquestes encara els donen uns bons percentatges, inexplicablement.

Em referiré ara a les “votaes” del dia 20, (que rimen amb Daesh i amb Faes). Faré unes reflexions i una porra, aprofitant que les solc encertar o gairebé. Ja sabem que entre la ignorància de molta gent, els compromisos dels panxacontents, la nombrosa carcúndia, els interessos del món dels negocis i la perversa regla d'Hont, entre tot plegat la dreta pot continuar manant, si pacta. Però, amb qui podrà fer-ho?

Tothom dóna per descomptat el pacte PP-C's, però açò cremaria als ciutadans, que possiblement voldran esperar a les properes eleccions. També podria passar que C's preferira pactar amb un PSOE afeblit. I un pacte entre socialistes, podemistes i nacionalistes?

A mi, la porra que m'és m'agrada seria un empat entre els dos partits de dretes i un altre empat entre els dos d'esquerres i entremig, els nacionalistes i a veure qui paga millor. Seria divertidíssim. Com cadascú diu el que vol, per mi i per fer broma, que no siga.