TINGUES POR
CADA VEGADA QUE NO DIGUES LA VERITAT
Aquesta és una recomanació moralista de Ramon
Llull, que desconeixen molts polítics, especialment els qui porten més ocupats
els periodistes, que els van al darrere, gravadora en mà, cercant les seues
boutades i mentides. Aprofite per a enviar una besada a Laura Ballester i les
gràcies a tots.
Les mentides que amollen els polítics, per a
justificar-se, són tan grosses i evidents, com la seua immensa cara dura. I la
seua golafreria. No sé com tenen l’atreviment d’eixir al carrer. La llista
d’aquesta gent és enorme i no sabria dir qui es mereix més la reprovació i el
deshonor, però crec que darrerament han estat especialment miserables Soria, Rita
Barberà, Blesa, Rato i Aznar, especialment aquest; hi ha més púrria, com tots
sabem.
Ara estan al tall judicial els xoriços que
s’ocuparen de la visita del Papa a València, o siga els qui se’n lucraren
sacrílegament. Comença, doncs, el calvari judicial de Juan Cotino, qui, de tots
els mafiosos que seran jutjats, és qui no té perdó, perquè és un membre de l’Opus
Dei i, per tant, el seu pecat és el major. Curiosament, el jutge coincideix i
el responsabilitza de ser el factòtum de la màfia papista.
Hi ha un refrany que diu que s’agafa primer un
mentider que un coix, però ja sabem que els refranys no són paraula de Déu. Ací,
tota aquesta gentola, que n’ha dites les que ha volgut, ha tingut moltes
“facilitats” per a no ser agafats. La protecció del govern, la immunitat dels
seus càrrecs, la condescendència dels jutges (d’alguns), i sobre tot la
protecció del seu partit (el PP).
D’aquesta manera ha costat tant que els denuncien,
que instruïsquen els seus casos, que els jutgen, que els sentencien, que vagen
a la presó (d’on poden eixir en un curt termini, com en el cas de Fabra) i que
es recuperen els diners que han furtat. Quin escàndol!
Com es tracta de la gent que més ha manat en tot
l’Estat, el seu mal exemple marcarà la història del segle passat i part de
l’actual. Els llibres no parlaran, com en altres casos, de biennis o triennis
negres, ni de setmanes tràgiques, ni de guerres fredes... Propose que es fixe
com l’època de la gran depravació, que anirà de Franco a la recuperació de la
democràcia, setanta-set anys (1936-2016).
De la recuperació de la democràcia, d’això es
tracta. La nostra societat necessita superar-ho tot i obrir-se a un futur més
net i transparent, fent fora les hipoteques dels malfactors de la dreta. Un
govern que s’hi dedique de veritat és el que necessita l’Estat.
Aquest govern l’ha de conformar gent nova, gent
neta, gent renovadora, Que òbriguen els ulls els partits que han de fer la
renovació, perquè no poden cedir a les pressions de les sangoneres (bancs i
empresaris) que estan a l’aguait; ni a les pressions d’alguns mitjans; ni han
de cedir dòcilment a les decisions de l’Europa capitalista.
Com aquests partits han fracassat en l’intent de
formar govern, de cara a les noves eleccions hauran de prendre tres grans
decisions: han de treure’s de sobre els respectius “barons”, que els atenallen;
han de deixar de costat cap pretensió que ningú és millor que un altre; han de ser
capaços de treballar pels objectius que acorden les majories i deixar de costat
les visions particulars. A partir d’això, arribar a conformar un programa i un
govern hauria de ser més fàcil que ho ha estat ara.
Evidentment, com em referisc a un govern
d’esquerres fort i clar (i net de xoriços, perquè no es pot repetir el trauma
que hem patit), en el programa s’han de fixar els grans acords per a millorar
els serveis socials, entre els quals la sanitat, l’educació i les atencions als
desvalguts. Però també els acords per a reformar les institucions i el control
sobre les mateixes.
No és qüestió menor que s’hagen de comprometre a
donar solució a les reivindicacions nacionalistes. La història de l’Estat és
tan profundament centralista i tan antinacionalista, que s’ha de canviar
radicalment i s’ha de conformar un nou Estat. La fòrmula (confederació,
federació o independència) haurà de ser la que el pobre trie, democràticament,
amb referèndums ad hoc.
Quan dic referèndums ad hoc vull dir que els territoris han d’elegir ells per ells,
cadascú d’ells. No té sentit que els andalusos hagen de decidir pels catalans,
o els bascos pels extremenys.
Mentre es va fent net i aclarint el futur, vull
referir-me, ad hoc, al meu partit
(Bloc-Compromís). Darrerament hem tingut molta xamba, a banda que s’hagen fet bé
algunes coses, però treballar bé no serveix de res si finalment no l’encertes i
no et fas necessari per a ningú. Crec que
estem lligats al pròxim govern d’esquerres. Ja no estem en l’època de les
batalletes, dels manifestos dels sotasignants, ni de les maniobres fosques de
cap salvapàtries, que no té por quan no diu la veritat. Com qui em coneix sap de qui parle, si ningú vol que m’hi
torne a posar, que m’ho diga... i parlaré, també, dels Borges.
