LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

LES CIÈNCIES POLÍTIQUES I EL NACIONALISME

No vull molestar els qui creuen que existeixen unes ciències polítiques, però és inexplicable que els partidaris del si, no s’hagen posat d’acord amb la terminologia més elemental: país, nació i estat. La no precisió o imprecisió crea moltes confusions. Ho haurien de solucionar fixant la terminologia dels conceptes que manegen, com fan totes les ciències: cada concepte ha de tenir un terme, que ha d’ésser unívoc i universal. Per exemple, una disenteria és exactament la mateixa malaltia al Japó que a Catarroja; o un sulfat; o un meteor; o el teorema de Pitàgores...

Com els tres termes, país, nació i estat, volen dir coses iguals o distintes, segons els criteris particulars o els interessos “polítics” de cadascú, ara mateix, arran de la decisió dels socialistes bascos de començar a discutir si el País Basc és una nació o no, amb dret a decidir o sense, han saltat les primeres alertes. Hi ha els qui reclamen que sols hi ha una nació, que és l’espanyola, i s’espanten davant de’una altra consideració, emparant-se en la Constitució; criden a l’alerta i fins a les armes. Enfront els qui pensen que hi ha més d’una nació, l’espanyola que és la grossa (Espanya és una nació de nacions, diuen) i les altres, que són la catalana i la basca, que són subsidiàries i subordinades. Si d’alguna altra “nacionalitat o regió” no diuen res és perquè els nadius no piulen massa i qui no plora no mama.

La discussió que els socialistes bascos han de tenir amb els nacionalistes, amb els quals han format govern, sobre el tema evidenciarà la confusió de termes de què parlem. Els nacionalistes tenen molt clar que Euskadi és una nació, amb la incorporació de Navarra i d’Iparralde, a França (els francesos en diuen Pays Basque). Com s’entendran, doncs? Jo crec que no s’entendran, però que això no importarà molt a l’hora de governar, perquè els bascos són molt pragmàtics.

A Catalunya també tenen la discussió sobre el mateix assumpte, encara que allí han arribat una mica més lluny i el veïnat sembla que està dividit entre els qui entenen i volen, doncs, que Catalunya, s’independitze com a nació i cree el seu propi Estat, i els qui no. Entre els primers, la possibilitat dels Països Catalans l’han aparcada. Entre els qui no estan per aquesta solució, a banda dels irreductible espanyolistes, hi ha també els partidaris de la doble nacionalitat, concretament els socialistes catalans i, en part, els podemistes.

Nosaltres no som els únics marejats amb la terminologia, perquè a tot arreu del món existeixen aquestes confusions terminològiques. Els Estat Units d’Amèrica són una sola nació? Ells diuen que sí, però també reconeixen que a dins del seu imperi hi ha altres nacions, concretament les reserves índies. Aquestes són reconegudes com a nacions sobiranes, amb autoritat legal a existir i immunes a les lleis dels estats on resideixen. En citaré unes quantes d’aquestes nacions, de molt de renom cinematogràfic: apatxes, cherokee, sioux, omaha, wichita...

Al Canadà, els indis tenen l'estatut de Primeres Nacions i també viuen en reserves amb governs autònoms, amb drets a l'ús de l'idioma nadiu, a preservar llur cultura, a l'autogovern,  a determinar qui és inclòs en la comunitat índia, de ciutadania i de vot, a les formes tradicionals de justícia indígena, de cacera i d’usar trampes per a animals... No tots els canadencs pensen igual i fou trista i famosa la proposta d’un senador “d’enviar els indis a Terranova i d’afusellar-los”. A Mèxic, als indis se’ls reconeix el dret a la lliure determinació i autonomia. El mateix passa a altres estats dels i del centre d’Amèrica.

En conclusió podem pensar que els indis ho tenen millor que nosaltres, o el que és el mateix, que nosaltres estem pitjor tractats que els indis. Quins collons que té la cosa. No som els únics al món que, estant a sa casa, hagen de passar per la humiliació de la submissió a un estat, que per això podem dir imperialista, o com es deia potència colonial. Aquest és el gran problema, que mentre no es resol provoca friccions i protestes, incloses les violentes.

Si fem una repassada pel món veurem que hi ha dues solucions: el reconeixent, per part de la potència colonial de la plena sobirania de les nacions sotmeses i de llurs llengües. O, contràriament, la seua negació i finalment l’extinció. És vergonyosa la manera de comportar-se de França i d’Espanya. Els francesos no és que no reconeguen altra cosa que la Republique que, en majúscula, és la Patrie i la Nation, tampoc han reconegut els drets lingüístics de llurs ciutadans no franco-parlants (bretons, occitans, corsos, bascos i catalans). A Espanya, ja ho hem dit, encara discutim qui és nació i qui no ho és, i si hi ha una sola nació de nacionalistes espanyols i bons (de l’España una, grande y libre) i unes altres nacions dolentes, perquè volen la independència o, més tímidament, la convivència. 

La festa està servida i no ve d’ara. En realitat aquest és un tema pendent que la història no ha sabut resoldre, perquè la reivindicació ve des de molt lluny. Els valencians, per exemple, des del primer moment hem estat molt zelosos  dels nostres furs, defensant-los davant dels nostres propis monarques i reclamant la seua devolució quan  els Borbons ens els suprimiren por el derecho de conquista. I sobre tot, preservant la nostra llengua davant de l’interès d’Espanya de menystenir-la i suprimir-la.

Si, en lloc del DNI que tenim ara mateix, fórem indis ho tindríem més fàcil, com hem dit. No sé si no ens estaria més a compte, doncs, reclamar, com els indis del Canadà, el reconeixement de reserva d’indis valencians, com a Primera Nació. Sóc pessimista, però, que puguérem treure mai res en clar i de fet, el valencià que té el reconeixement de llengua pròpia dels valencians, front al castellà, que és llengua oficial perquè és la llengua d’Espanya, té reconeguts tots els drets? Té el futur assegurat? Que vinguen els apatxes!

O democràcia o feixisme, així estan les coses

A les dretes els ponen ous totes les gallines. A Espanya i sense haver guanyat les eleccions, Rajoy ha comptat amb la complicitat de C’s i amb la covarda baixada de pantalons dels socialistes i podrà seguir governant. Quins ous! Als USA ha guanyat l’energumen Trump; a Anglaterra, els del brexit; a Hongria governa un neofeixista; a França Le Pen ho té més fàcil que mai; als Països Baixos, a tots els països escandinaus, etc. la dreta estan molt ben posicionats i coordinats, forçant al màxim la situació. O siga que, com en els anys 30 del segle passat, el feixisme va a l’alça i escampant-se com una taca d’oli.

El cas més recent i més impactant ha estat el triomf del superperillós i milhòmens Trump, a qui han votat la meitat dels nord-americans. Així que, el mal ja està fet i com ha dit Pepe Mujica: socorro! Ha guanyat el terrorífic, histriònic, especulador, i analfabet de Trump sobre el qual s’’està cometent l’error d’imaginar-se’l com una ave raris, com si abans que a ell els americans no haguessen votat Nixon, Ford, Reagan i els Bush, pare i fill! Qui és o qui era més fatxa dels sis? Precisament tot el que ha anunciat Trump que farà, ja ho iniciaren els seus antecessors. Per tant, ja saben els americans el que els espera: misogínia; homofòbia; xenofòbia, especialment contra els sud-americans i els musulmans, que són els més pobres; incitacions a la violència; misèria social i misèria moral. Les males idees de Trump tindran repercussions a ca nostra i a Europa, perquè tot el que fan als USA ens afecta.

La dreta  i el feixisme és la mateixa cosa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els votants dretans i/o feixistes sempre són gregaris i disciplinats, com hem vist als Amèrica, i tenen tendència a respondre als tocs de corneta; són obcecats i sempre van units i s’autodefensen millor. Tots els líders d’aquests partits i la majoria dels seus votants, doncs, pensen el mateix: que el canvi climàtic és una farsa (recordem el que pensa Rajoy i el seu famós cosí); que s’han de posar tanques i expulsar els immigrants, com ja han fet a Israel, Hongria, Eslovènia, Bulgària… Ceuta i Melilla, fins i tot a Grècia proposen minar la frontera… No estic pintant l’apocalipsi, però gairebé.

Com l’esquerra som més aviat fluixos i anem més desunits, confiem en la bondat i en conceptes utòpics i nobles: en la justícia, fins i tot en la justícia universal, que la història ens jutjarà a tots, en la memòria històrica, en els drets humans, en la llibertat de consciència, en la unió dels proletaris de tot el món… Tots aquests conceptes intel·lectuals que defensem, no els protegim amb cap estratègia eficaç i per això els èxits de l’esquerra són efímers, perquè la dreta els anorrea només pot, i tenim l’exemple de la República espanyola, la guerra civil i el franquisme. En aquesta banda també som més indisciplinats, i ens organitzem més aviat en clans, al voltant d’algun geni i d’alguna genialitat, que al remat són com bufes de pato front a la barbàrie.

La història l’ha feta marxar la dialèctica de la dreta contra l’esquerra i a l’inrevés. Que es deixen de tonteries els podemites amb això de la transversalitat. La història d’aquesta dialèctica és com un seguit de combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. Fins i tot l’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy.

Així les coses cal preguntar-nos si ens queda marge de maniobra. La resposta és que si, si som capaços de fer les coses millor que fins ara. Jo no em resigne a pensar que res estiga perdut, encara que reconec que ho tenim fotut, per les raons que hem comentat abans. Jo faria tres propostes: llegir mitja dotzena de llibres, com a mínim (Manuel Castells, André Gorz… i tornar a Marx, a Mao…); abandonar els protagonismes i que cadascú vaja a la seua (ens sobren líders i ens falta tropa i disciplina); assajar exercicis de resistència i de guerrilles, pel que puga passar.

Vist des de la perspectiva de l’edat, l’avantatge que tenim els vells és de dos tipus, retrospectiva i prospectiva. Recordem les coses importants que hem viscut, a canvi d’oblidar les més insignificants, i podem traure conseqüències més objectives, mentre mantenim el perol en condicions i, si és així, encara podem donar algun consell. És evident que també podem cagar-nos damunt amb més facilitat que la gent jove, però això és comprensible, perquè ens manquen les forces i la virtut o força sexual ⁽¹⁾. Per experiència, doncs, els vells podem ensumar millor els perills, com els del combat actual entre la democràcia i el feixisme i sabem les conseqüències de perdre la batalla.

Així que, alea jacta est, que digué Cèsar, la sort està llançada. L’esquerra, o obrim l’ull, ens deixem de romanços i abandonem les batalletes internes, o ens mamem el dit i que ens donen pel cul. No ens haurà servit de res, d’ací parle, la lamentable disputa entre socialistes, podemites i nacionalistes, a veure qui és més guapo/a i més d’esquerres, mentre que el PP, com la legión, ha conquistat la cota! I als demòcrates americans, tampoc els haurà servit de res trencar-se les banyes per la pobra i desafortunada senyora Clinton, mentre els republicans els han arrossegat.

Si finalment no espavilem, doncs, no rectifiquem i no posem, no diré intel·ligència sinó sentit comú, sempre podrem resignar-nos dient sit transit gloria mundi. I així, a esperar fins el dia del Judici Final, perquè a fi de comptes, hi ha més dies que llonganisses i tot arribarà.

^{(1). Tindre virtut és tindre força sexual, p.e. un cavall ben empalmat és que té molta virtut, com diu la gent vella del meu poble. No ho he trobat en cap diccionari.}

DE QUÈ VIU TANTA GENT? QUÈ EN PENSEN FER?

DE QUÈ VIU TANTA GENT? QUÈ EN PENSEN FER?

La gent que treballa no compta en aquest article, perquè em vull referir als qui no penquen, i la pregunta és de què viu aquesta gent? Entre els qui no treballen hi ha els corruptes que viuen de les comissions, del 3%, de les subvencions camuflades, dels sobrecostos ficticis de les obres públiques, de les concessions i del nepotisme. En aquest grup els més perillosos són els polítics, els grans empresaris, els banquers, etc. Tota aquesta gent no cotitza pel que pispa i aleshores són una enorme sagnia per a la societat. Si no tenen la mala pata que els enxampen, com digué Feijoo referint-se a Camps, gaudeixen de prestigi i consideració.

També hi ha la gent que viu de la renda dels béns que ha heretat o ha aconseguit legalment o il·legalment, amb accions deshonestes, apropiacions, donacions... Són la gent rica de cuna, que cotitzen o no. Un subgrup, totalment legal, és la gent que ha tingut sort en la rifa i que, lògicament, són uns pocs, als quals hem de felicitar per la xamba, tot i recomanar-los que no es fien dels banquers, ni dels inspectors d’hisenda, perquè és segur que voldran estafar-los.

També queden al marge de la nostra consideració d’avui la gent que treballa al camp; a la indústria i en la construcció; es dedica a activitats intel·lectuals, artístiques, literàries, teatrals i cinematogràfiques, inclòs el periodisme; a la investigació; a la enginyeria; o presta serveis a la societat en l’ensenyament, en la medicina, en les atencions administratives i socials, inclosa la policia; i vull subratllar dos grups: els assessors de les gestories i els adobadors informàtics. Tots cotitzen a la seguretat social i viuen del que penquen. Podríem incloure els religiosos, mentre els mantinguen la clientela i cotitzen a la seguretat social pels seus sous i per les seues activitats econòmiques, sense excepcions catòliques. Dos articles de Jesús Escorihuela sobre els béns de l’església, publicats al Levante i a Saó i reproduïts pel Cresol, m’han fet pensar i no tinc clar en quin grup hem de situar els capellans.

També deixem a banda els pensionistes, que cobren dels diners que els retingueren quan treballaven. Tampoc els que cobren ajuts per l’atur o alguna ‘pensió no contributiva’, que sempre són magres i insuficients. Podríem incloure-hi les dones que no treballen fora de casa, sinó que ho fan a casa, criant els fills i els vells; aquesta és una de les situacions més injustes i cruels, perquè treballen sense cobrar, no cotitzen a la seguretat social i no tenen cap pensió de jubilació, sinó la de vídues; la seua activitat és la més pròxima a l’esclavitud.

Per descomptat, els milions de joves que no troben feina, malgrat l’esforç que hagen fet preparant-se en els estudis i que han de marxar a l’estranger o cobrar sous de misèria acceptant ocupacions miserables i ridícules, encara que la ministra de treball es vanta i agraeix a la Virgen del Rocio. Lamentablement hem d’incloure-hi els ni-nis, la joventut que ni treballa, ni estudia i que malviuen amb els pares, sense cap perspectiva raonable. Aquesta part de la societat, la de la joventut que no troba ocupació és un gran drama, d’enormes conseqüències negatives, immediatament i a la llarga.

Fins i tot també deixe de banda la gent que viu, o sobreviu, de fer treballs menors, els que diem en negre, que solen ser complements a uns jornals exigus o a unes pensions d’atur o de jubilació insuficients. No hi veig cap problema, ni cap situació injusta, en contra del criteri del ministre Montoro, que no sap el que vol dir criar una família amb 430 euros al mes, pose per cas, pensant en un amic amb el qual parle molt sovint. Cobrar o pagar en negre, o en B, és una altra cosa, com hem sabut que fan molts polítics i les colles d’amiguitos i alguns partits, concretament la majoria del PP. Amb aquests no ha d’haver cap justificació ni excusa, encara que la gent els continue votant.

Aleshores, de qui parlem? Doncs jo em vull referir a la gent que viu de romanços insubstancials, del bla-bla, bla de les tertúlies televisives, del dolce far niente. Molta d’aquesta gent potser que cotitzen bé a la seguretat social i a hisenda, però fan res productiu? Ja sé que entretenen el personal, especialment les ties maries i tios, jo inclòs de vegades. Molta d’aquesta genteta són repulsius i abusius, indignants fins i tot, ocupant espai i temps per a no dir res, sinó per a confondre l’opinió pública i distorsionar els fets i llaurar cap a la casa que els paga.

Especialment fan ois els comentaristes polítics, al servei dels partits polítics o dels interessos de la patronal, que ‘actuen’ a les televisions, alguns en sessions dobles o triples, o siga acumulant més de dos i de tres sous; supose que Hisenda els controlarà. Si sols hi haguera el Marhuenda, o l’Inda, no em preocuparia tant, però hi ha molts més dels quals no recorde el nom o no em vull recordar, que em resulten igualment repulsius. A molts d’ells els hauria de pagar el partit (el PP) i no les televisions. La influència negativa que produeixen en els televidents hauria de fer reflexionar algunes cadenes, que volen ésser tan progres, si és bo o dolent facilitar a aquesta púrria que enverinen i confonguen el veïnat.

Com l’internet s’ha convertit en una instrument eficaç per a envair la nostra intimitat amb missatges de tot tipus i ofertes, algunes absolutament marcianes, que ens obliga a llençar a la paperera, com abans feiem amb els correus de paper que ens arribaven a casa, vull posar-ho de relleu, perquè la pregunta a fer-se és si la gent que mou aquests negocis cotitzen per llurs activitats. Per exemple, les ofertes sexuals que he de desestimar cada dia, que supose que rebrà tot el món. Copie les tretze ofertes d’avui mateix, que m’he trobat a l’ordinador, a les 6 del matí, quan m’he posat a escriure aquest article i que traduïsc: Estàs preparat per a follar l’esposa d’altri? Cerque esclau del sexe. L’amant que et pagarà pel sexe. Et presentem les xiques calentes. Ama de casa recercant un amant amb diners. Necessita una tia per al sexe? Xica guapíssima cerca un patrocinador... La pregunta que em faig és si totes aquestes activitats les controla hisenda.

També m’arriben cada dia i supose que a més gent, ofertes per a estudiar en alguna universitat, per a invertir els diners i doblar-los, per a fer creuers de cine, per a fer oposicions a policia, per a comprar un cotxe... No hi ha dret que ens aclaparen amb tot això i el govern hauria de posar-s’hi a regular tantes ‘activitats econòmiques’, ja que estic convençut que no fa. Per descomptat, no estic en contra dels avenços informàtics, sinó sols del seu mal ús i abús. Cada dia vivim més la confusió que ens provoca la vertiginosa vida moderna i el nostre entorn s’assembla a un bombardeig.

En aquest món, mentre uns vivim del que treballem, o del que hem treballat, hi ha tantíssima gent paràsita que viu sense treballar que, ben bé, no sabem cap on anem per culpa d’ells, ni si les contradiccions en què ens trobem no estan abocant-nos irremeiablement a un gran sotrac. Em referisc al greu perill a què ens pot abocar Trump i el feixisme que s’està instal·lant per tot arreu, amb la seua negació del canvi climàtic. Em propose llegir l’Apocalipsi, perquè possiblement entre línies s’hi puga trobar alguna eixida. Ja ho contaré la propera setmana.

ACORRALATS I CONTRA LES CORDES

ACORRALATS I CONTRA LES CORDES

La dreta, en general, és xenòfoba, energúmena, masclista, analfabeta i especuladora, entre altres coses, o siga fatxa, com s’ha vist recentment als Estats Units, amb els vots que ha obtingut en Trump. La dreta és la mateixa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els seus votants sempre són més gregaris i disciplinats. Ja que hem posat l’exemple de Trump, tinguem en compte que a aquest individu l’han votat la gent que pensa com ell, o siga la meitat de la població dels USA, que han votat  com una pinya tancada.

Gràcies als déus també han hagut, al llarg de la història i a tot el món, les propostes de fer un món millor, més equitatiu i just, que generalitzem en la socialdemocràcia i en general l’esquerra. En aquesta banda, però, la gent és més indisciplinada, i s’organitza més a la menuda, en clans, al voltant dels genis i de llurs genialitats. Als Estats Units, per exemple, no  han estat capaços de votar tots plegats per la Clinton.

La història l’ha feta marxar la dialèctica entre aquests dos conceptes, en sentit general, que podem imaginar com successius combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. L’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy. A més d’aquest darrer fracàs, pose com exemples la derrota de la República espanyola; de la socialdemocràcia europea, que va de baixada; del comunisme de Rússia, on la dreta ha recuperat el poder dels tsars, mitjançant Putin.

Aquesta reflexió me l’he feta tenint en compte les opinions que estan deixant anar a les famoses tertúlies de “comentaristes”, de mestretites i de pedants, la majoria dels quals, si són de la banda de la dreta, tots repeteixen la mateixa consigna, perquè han après a obeir als campaments de la OJE i als retirs espirituals. Els de la banda esquerrana, com són més sabuts, van més a la seua bola; a tot estirar, encara gràcies si han estat escoltistes i han  fet pràctiques de supervivència. En això també guanya la dreta.

Al remat hi ha el que hi ha: a Trump l’han votat la meitat dels ianquis. A Rajoy l’ha votat una majoria insuficient, però que reforçada per Rivera i els socialistes, l’han fet president. Als líders fatxes de França, Holanda, Hongria, etc. els milions, cada dia més, de votants que els donen suport. Europa s’allunya de la socialdemocràcia.

L’esquerra espanyola, com sempre, està dividida. Encara no se n’ha adonat, si serem burros, que la tàctica de la dreta és dividir l’esquerra, tal com definí Juli Cèsar: divide et vinces, divideix i venceràs. Ací no cal que la dreta s’esforce massa, perquè l’esquerra ja s’autodivideix tota sola, com férem durant la II República i la Guerra Civil. Actualment continuem, amb la divisió entre socialistes i podemites i encara gràcies que els comunistes s’han integrat amb Iglesias.

En els diversos rings del món, inclòs aquest Estat, s’estan lliurant diàriament molts assalts, que pràcticament guanya la dreta. Aquesta gent saben confabular-se. Quan guanya l’esquerra, el triomf dura fins que la dreta diu que ja n’hi ha prou; o fins que la dinàmica interna de l’esquerra s’autodestrueix ella sola. En el cas del Vaticà, si és que el Papa actual és d’esquerres, segurament la decisió la prendrà l’Esperit Sant, que tampoc és de fiar.

Des de dels anys que he viscut i amb tot el que he vist, no puc pensar d’altra manera que amb pessimisme, per molt que a alguns amics els sàpiga mal, especialment a Eduard Giner. La senectut no em permet tampoc ésser optimista, perquè encara que sóc alegre, però no sóc pallús (tonto, en castellà). Estem vivint uns anys en què el món oscil·la més cap a la dreta, guanyant cada dia més combats; mentrestant, l’esquerra s’entreté insultant-se, perdent tots els assalts, cada dia més acorralats i contra les cordes. tirant la tovallola...

És la història, tràgica i penosa, però així és. Què podem fer, llavors? A mi m’agrada, sempre que em pose a plorar, pensar si hi ha alguna sortida. De fet critique que es faça cap crítica si no s’acompanya d’una proposta de solució. Què podem fer, doncs, és la qüestió. En altres articles he escrit que l’esquerra hauríem de fer autocrítica, que curiosament és un precepte marxista, a més de freudià. Però em fa la impressió que a ningú li interessa. Molt de bla, bla, però ningú reconeix on rau el problema, que és en la desunió i en l’individualisme, que tampoc és marxista.

La solució, doncs, és tornar a l’autocrítica, reconeixent els propis errors. I a enfortir la cooperació i la solidaritat, posant fre als personalismes. És negatiu sentir-se salva-pàtries, ni genials ni líders de merda. Cal posar-se a treballar en cooperació i solidàriament, fugint de recompenses, que sempre són antidemocràtiques si el que hom fa és complir amb el deure. Aquest concepte també s’ha de recuperar i no hem d’esperar que ens ho agraïsca ningú, ni els déus. S’ha de fer el bé, a canvi de res. Potser que així guanyarem més assalts i no ens acorralaran més de l'estrictament necessari.

Pròleg a "Silla en la memòria històrica (1801-1960), de Josep Antich

Pròleg a“Silla en la memòria històrica (1801-1960)”, de Josep Antich Brocal. 2016

El llibre que publica el cronista oficial Josep Antich Brocal, ‘Silla en la memòria històrica (1801- 1960)’, és una nova mostra del seu compromís amb el poble, del rigor intel·lectual dels seus treballs d’investigació, de l’esforç que hi posa i de la seua honradesa a l’hora d’extreure’n conclusions. Sense cap dubte, Silla té la garantia i la solvència del seu cronista, per a confiar en ell la memòria col·lectiva, que és el que fan els cronistes, que són com l’arxiu de la societat.

Circumscriu el seu estudi dels inicis de 1800 a 1960 i no és per simple casualitat, perquè la història que ens conta Silla és la de la nostra implicació, com a col·lectiu social, en els esdeveniments d’aquells 150 anys, quan es produeixen els canvis més profunds a Silla, “d’avalots i situacions extremes encara desconegudes per les generacions actuals”, diu. És en certa manera la història revolucionària del nostre poble i com el llibre acaba amb la guerra civil i la repressió consegüent, és un llibre tràgic.

El llibre s’ha fet a base de l’estudi ben documentat, a base de la recerca sistemàtica als arxius i a les hemeroteques, amb 182 documents i 120 fotografies molt interessants i inèdits, però sobre tot amb la col·laboració escrita i oral d’alguns supervivents i dels seus familiars. És per tant un llibre cabdal, que s’afegeix a tants que se n’han escrit sobre la tragèdia que fou la guerra i la postguerra. És un llibre que recupera tota la informació silenciada i ocultada i col·loca cada protagonista, i a nosaltres mateix, davant de la nostra pròpia història. Els pobles han de conèixer la seua participació en el devenir dels temps, que això és la història, per a treure’n conclusions. Els pobles i cadascú de nosaltres, hem de saber, honestament, el que hem fet i el que som.

Aquest llibre és la contrapartida a la informació interessada i tendenciosa que es difongué a les aules, als mitjans de comunicació i de vegades des de les trones, del que foren els 40 anys de franquisme. El silenci i l’ocultació de tants patiments, de tanta desgràcia i de tanta mort, que fou la consigna del régimen, ha de ser canviat pel coneixement de les veritats d’uns i d’altres, no sols d’una part. Per això hi ha la Llei de la Memòria Històrica, que encara avui hi ha qui es nega a acceptar, per exemple el ministre Fernández Díaz que acaba de dir que avui encara hi ha qui vol guanyar la guerra, al cap de 40 anys, com si fer justícia fora res dolent. Que ho diga un ministre actual, del PP i de l’Opus, demostra clarament que encara queda molta feina i que encara queden molts cors que es neguen a la pau i la concòrdia, i a la recuperació de la història i de la veritat.

Antich es dedica, des de fa molts anys, a recuperar documentació, a analitzar-la i a publicar-la. Així és com ha escrit llibres tan interessants com ‘El Molí de les Xiques’, ‘Retrospectiva urbana de Silla’, ‘Els artistes de Silla’, ‘Silla en temps del còlera’, etc.  A més ha publicat moltíssims articles al BIM, a l’Algudor, al Magazim, al Punt, als llibrets de falles i als de moltes festes, esports, etc.

Per a conèixer un historiador és imprescindible saber com treballa. Això passa en qualsevol activitat humana, però sobre tot en la intel·lectual i artística. Com es formà i com treballa Antich? Els seus estudis universitaris els féu a València, on hi ha una de les més prestigioses facultats d’Història de tot l’estat; tingué, doncs, una formació rigorosa, amb els professors.......... (posar-se 4 o 5), entre d’altres. La seua manera de treballar respon, doncs, a la metodologia en què es formà i que aprofita perfectament. Jo vull afegir, però, la meua opinió, perquè el conec prou bé ja que sempre m’ha distingit fent-me observacions i avançant-me informacions, i sobre tot perquè sé que és un bon historiador i incansable, com demostra la seua producció escrita.

Pràcticament dedica a la professió tot el temps, i com és metòdic i molt ordenat, disposa d’un arxiu personal importantíssim i valuós, fruit de les seues recerques per tota mena d’arxius i pels nombrosos contactes amb els veïns i veïnes de Silla, que li confien els seus documents. Cal afegir que és un historiador molt honest, respectuós amb les fonts i amb les persones. En definitiva, crec que podem dir que Antich és el gran cronista que no tots els pobles disposen.

Vull recordar que una de les primeres gestions que vaig fer com alcalde i de la qual em sent molt orgullós, fou de proposar, l’any 2004, Antich com a cronista oficial, que era un càrrec que estava vacant des de feia molts anys. El quadripartit ho aprovàrem (Bloc, EU, UV i PP) i portàrem al Ple la proposta, que secundà l’oposició (PSOE i els Verds). La moció s’aprovà, doncs, per unanimitat, la qual cosa evidencià el respecte que se li tenia i té, a nivell polític i a nivell social.

He de dir que Antich no ha disposat mai d’una assignació pels seus treballs ni ha cobrat mai pels drets d’autor de les seues publicacions, cosa que jo sempre li he discutit, per injusta. L’assignació anual que li atorgàrem durant el meu govern era una partida pressupostària que ell destinava a l’adquisició de material, fotocòpies, etc. i per a les despeses d’edició. Amb això pogué incrementar el retrobament documental i editar i distribuir els llibres que escrivia. O siga que, clar i ras, Antich no ens ha costat mai ni un euro i el fruit del seu treball sempre s’ha socialitzat de manera exemplar.

Malauradament, fa vuit anys desaparegué aquesta font de finançament per part de la corporació, la qual cosa va provocar un buit editorial de l’obra del cronista, però no de la seua gestió, ja que Antich no deixava d’investigar pel seu compte. D’això dona testimoni el llibre que li va editar la Junta de la Séquia Reial sobre l’arribada de l’aigua al segle XVIII, a més d’altres treballs que té enllestits esperant l’oportunitat d’editar-los, si algun mecenatge li ho permet, sobre la toponímia urbana i rural de Silla, sobre la controvertida església de la Mare de Déu dels Àngels, etc.

Fou important que els darrers anys de la seua activitat laboral els poguera dedicar, ara com a funcionari municipal en comissió de serveis, a l’Arxiu Municipal, encarregant-se de localitzar, recopilar i catalogar tot el material considerat “històric” relacionat amb Silla. Així mateix, recordem el seu protagonisme en la creació del Museu d’Història i d’Arqueologia (MARS), del qual va ser nomenat director, fins la seua jubilació en 2014.

Com a Josep Antic encara li queda molta feina, que té enllestida i ha de publicar, així com altres idees que m’ha explicat, crec que seria oportú que la corporació municipal dedicara novament una partida anual a la publicació d’aquests treballs. Ningú millor que un cronista sap que allò que no s’escriu, s’oblida. La seua feina és, precisament, recercar documents perquè no es perda la seua memòria i escriure sobre ells, interpretant-los i immortalitzant-los. Fou molt bona idea nomenar-lo Porrot d’Honor l’any passat i ara hauria de ser un honor per a nosaltres ajudar a la publicació dels seus papers, que són la història de Silla, o siga, la nostra història.

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

Aquest és el títol de la famosa novel·la de Hemingway, que fou duta al cine, interpretada per Gary Cooper i Ingrid Bergman.  El que escriuré no té res a veure amb el tema de la impressionant novel·la, ambientada en la guerra civil de Franco contra la República. He emprat el mateix títol, perquè és la pregunta que ens fem, quan sentim tocar campanes:  per quI toquen les campanes, o per què.

Jo que no sóc anticampaner, en absolut, com demostrí defensant el seu toc els anys que tinguí la responsabilitat (l’alcaldia), sí que defense i done la raó als qui pensen que tocar les campanes, com tradicionalment s’ha fet, no és el mateix que tocar-les sense cap explicació, i això és el que està passant a Silla darrerament cada dia més.

Les campanes, en la història, han tingut una funció social, a banda de la religiosa i han identificat els diversos esdeveniments dels pobles: advertir d’un perill (toc de sometent), d’un incendi, de l’amenaça de mal temps, tocant les hores i els quarts del rellotge...  També anunciant i festejant les festes i els dies més tristos, anunciant una mort.

En els tocs de mort, les campanes sonen lúgubrement i estan plenament justificats, perquè no són tocs intempestius i perquè estan socialitzats i són els mateixos per a tothom. Quan jo era escolanet, si algú pagava tocaven les campanes, amb més intensitat o menys, segons la ‘categoria’ del difunt i els diners de la família; si era un enterrament de franc, o per l’amor de Déu, no tocaven les campanes, el rector feia un petit i ràpid responsori i apa, al clot. 

Els tocs de festa són alegres i la gent es mou amb més agilitat. Ja ho diu la dita: campanes al vol, pilotes a l’olla. Són tocs que la gent té plenament identificats, perquè es tracta de dies molt assenyalats, populars, tradicionals, encara que únicament religiosos: Pasqua, Nadal, el Crist, sant Vicent, les comunions, el Corpus, etc. Ningú protesta perquè toquen les campanes, els creients van a missa i els no creients a esmorzar amb els amics. I a mig dia, tothom a menjar paella. A ningú se li acudiria, però, tocar-les l’1 de Maig o el dia de la Constitució. És una mena de convencionalisme històric que les campanes són cosa de l'església catòlica i per això la República les silencià en gran part, per respectar el laïcisme de l'Estat.

El problema més gros és quan toquen les campanes i ningú sap per què, ja que en aquests casos sonen irritants i estranyes, o m’ho semblen. M’ha passat preguntar a gent de missa a quin sant tocaven les campanes i no saber-m’ho dir, inexplicablement. No se sap per quina raó, els dos darrers rectors de Silla han anat incrementant el seu ús, i per això és natural que estiga augmentant l’estranyesa, en el millor dels casos i la protesta per aquest abús, en altres. La vespra del Crist de l’any passat, ben de nit i després del castell de focs artificials, voltejaren intempestivament i per primera vegada en la història , cosa que tothom ho criticà, la qual cosa vol dir que la gent té més sentit comú que els rectors. Ahir mateix, tocaren les campanes perquè hi havia una boda, a l’entrar els novios a l’església i al sortir!

Això no pot seguir, crec, i el tema s’ha de regularitzar, com intentí de fer jo i vaig aconseguir en part. L’ordre que establírem entre les parròquies i l’alcaldia, no tranquil·litzà del tot als detractors, però al menys els donà la raó en part. A partir de llavors, de nit no toquen  les campanes, ni les hores i no es posen en marxa fins les 8’30 del matí, i sols toquen la Nit de Nadal i la de Pasqua. Ara, però, amb aquestes novetats, no sé si tornaran a protestar aquells veïns, com em feien a mi, encara que ara tindrien més raó. Ja ho faig jo, doncs, per ells.

Amb tot el que he dit crec que queda clar que la posició més raonable és que es mantinguen els tocs, però amb més prudència. De fet, amb l’electrificació de les campanes, la major part d’aquells antics tocs han deixar d’executar-se; també perquè amb els mitjans moderns de telefonia i de comunicació, han deixat de tenir sentit. Però, les campanes, els campanars, i els campaners són un bé cultural, al marge de les creences religioses, que cal preservar. 

Els tocs de campanes han inspirat cançons tan impressionats com les Campanades a Morts de Llach, Les Trois Cloches de la Piaff i moltíssimes més arreu del món, incloent-hi La Campanera de Joselito, si voleu. En poesia hi ha mostres més que suficients, que justifiquen les campanes i em permetré, per a cloure l'article, posar com exemple a Vicent Andrès Estellés, en el seu poema en què dóna instruccions per al dia del seu soterrament, que volia amb campanes i amb les ulleres posades, per a poder llegir versos: 

A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara,  que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "¿Que qui s’ha mort?" I que li donen una breu notícia: "És el fill del forner, que feia versos."  Més cultament encara: "El nét major  de Nadalet.". Poseu-me les ulleres.