REPUNT DE NADAL

REPUNT DE NADAL

M’agradaria no ésser  tan negatiu com diuen que sóc, renyant-me per això alguns amics i amigues. Doncs, no senyor i no senyora, no me n’amague de dir-ho: vivim en una merda, conjugada i qualificada de totes les maneres possibles, com cantava Brassens: il y a les emmerdants, les emmerdeuses, les emmerderesses; ell m’emmerde... Com aquest era un misogin, en realitat es referia a les dones, i en concret a la seua, però això era el segle passat i la misogínia era molt freqüent en el món intel·lectual francès, malgrat Simone de Beauvoir (El segon sexe). Aleshores no era gaire difícil trobar-se intel·lectuals masclistes i agressius; avui tampoc ho és, per cert. El feminisme encara estava formulant-se, prolegòmens històrics a banda, i en realitat no començà a agafar embranzida fins la Segona Guerra Mundial.

Tracte de contenir el pessimisme, però, i ho faig cercant el consell dels savis. Sobre la política, que és un tema que m’interessa, deia Groucho Marx que és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Això és tot el contrari del que sempre he intentat de fer, quan m’hi dediquí (he intentat, dic). Ben mirat, Groucho tenia molta raó i el dia a dia dels nostres polítics ho confirma. La política és decebedora, com estem veient i tots els partits són una decepció, fins i tot el meu, que és una cosa que lamente. En realitat els partits som com sectes i alguns són sectes de sectes. Els polítics lladres a banda, perquè són una altra cosa i sols afecta de manera important als populars, especialment als valencians, i als socialistes andalusos.

Sobre l’edat, deia Anatole France, que cadascú té la de les seues emocions. Em pertorba un poc, però sóc realista en aquest tema i sé que els anys no passen debades i accepte estoicament les poques emocions a què tinc dret, per l’edat. Ja no em preocupen, no m’emocionen, no em motiven tantes coses com abans. Goethe advertia que és feliç qui és capaç de reconèixer que els seus desitjos no van d’acord amb les seues facultats. O siga que cal aprendre a fer-se vell i acceptar-ho i jo en això estic d’acord i m’estic especialitzant.

Sobre la bondat, la maldat i la virtut, Ciceró deia que malament va la cosa quan es pot aconseguir amb diners, el que cal obtenir amb la virtut. Sèneca, per la seua banda, no anava amb romanços i advertia que del vici desenfrenat diem valor, o siga que algunes accions que semblen heroiques, en realitat son producte de passions inconfessables, (en llatí és preciós: vitium impotens, virtus vocatur). Segurament es referia als militars romans, i ara que tornen a estar a l’alça, de la mà de Trump i de Putin (també de la Cospedal, quina risa), em sembla molt oportuna la cita. I com hi ha tanta hipocresia en la societat, Marcial aclareix que una cosa és ésser bo i una altra voler-ho semblar.

Deixe els apunts de cites clàssiques de què m’he anat proveint al llarg dels anys. Ara intentaré fer una reflexió sobre les festes en què ens trobem immersos de Nadal, Cap d’Any i Reis (15 dies). Ni funcionen les escoles, ni les fàbriques i sols treballa l’hoteleria i el comerç, que són qui més les revifen i exploten. Són dies de dispendis i d’excessos, amb greus repercussions en les economies domèstiques i en la salut. Però hom diu que són dies familiars i sagrats i hi ha qui s’ho creu.

Els àpats familiars, i d’empresa i d’amics, no és gens estrany que no acaben tan bé com comencen i molta gent m’ha comentat que més aviat els fan una mica de fàstic. A banda que són una ocasió per a veure germans, cunyats i nebots, amics i col·legues, no agraden aquestes trobades a tothom. Molt sovint es fan per respecte als pares, si encara viuen, o com una excusa per anar de marxa, sense vigilàncies, llevat dels controls d’alcoholèmia i drogues, que jo aplaudisc.

No negaré que la tradició de Nadal (el solstici d’hivern) té una llarguíssima tradició que ve des del paganisme. El cristianisme convertí aquelles festes en les del naixement de Jesús i sempre ha tractat de moderar la tendència a la disbauxa, encara que han fracassat. El to pagà de les festes paganes motiva més la gent, que no el naixement de Jesús; siguem realistes. L’èxit d’aquestes festes és mundial, i no sols entre els cristians, perque a la Xina i al Japó també tenen molta acceptació i allí no saben qui és Jesús. Aquesta és una prova que qui ha triomfat és el paganisme, o el laïcisme.

Amb tot, reconec que la part folklòrica dels betlems, dels arbres, dels Pares Noël en les seues múltiples versions, dels Reis Mags, de les nadales, del Cant de la Sibil·la, etcètera, tenen el seu to entranyable i un xic màgic, ingenu i kitsch. Res a dir, doncs. A mi personalment tota aquesta parafernàlia m’és indiferent, llevat, però, dels reis, des que tinc néts, la il·lusió dels quals és una immensa alegria per als iaios. He acceptat que m’equivoquí amb els fills, perquè quan eren petits els vaig explicar que qui compraven les joguines eren els pares i que això dels reis era una tonteria.

El que és inacceptable són els enormes recursos que s’hi destinen a mantenir tanta pompa i ostentació, que signifiquen una autèntica malversació dels cabals públics, amb lluminàries que són fonts de contaminació, deixalles inútils i ingovernables en les plantes de reciclatge... Tants diners públics, evidentment, s’haurien d’esmerçar a ajudar la gent més desatesa, especialment de les criatures. No devem oblidar els informes de Càritas sobre la gent hi ha sumida en la pobresa o vorejant-la: som el segon país d’Europa en pobresa infantil,  quina vergonya! A Belem pastores, a Belem chiquitos, que ha nacido el rey de los angelitos.

No tinc res a dir sobre l’alcohol i les altres drogues, llevat del seu abús, que trobe que és molt perillós. També trobe absolutament inacceptable la introducció d’aquestes drogues entre els jovenets i jovenetes, que s’han d’educar i controlar i no corrompre. Per acabar vull facilitar un proverbi xinès, amb el qual felicite les festes als qui les celebren: Viu avui. És més tard del que penses. I recordar la màxima llatina: post festum, festum, després de la festa venen els problemes. Fins l’any que ve, qui hi arribe.

Finalment vull recomanar un proverbi xinès, a tall de felicitació nadalenca i d’any nou: Viviu avui. És més tard del que penseu.

PLUGES, (IM)MORALITATS I MELANCOLIA

PLUGES, (IM)MORALITATS  I MELANCOLIA

Plou a bots i barrals i la gent està alarmada. Generalment, en un país on plou poc, com el nostre, rebem la pluja amb una certa desconfiança, malgrat que sabem que la necessitem, però ens preocupa pensar si se’n passarà de la ratlla. És el que canta Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Per una sèrie de circumstàncies adverses, quan plou com aquests dies, Silla encara té més motius per a alarmar-se, per si es produeixen inundacions com les que hem patit darrerament. No vaig a tornar a repetir els motius perquè es produïsquen aquestes inundacions, ni qui són els culpables, perquè s’han explicat moltes vegades, encara que no tothom s’ha assabentat suficientment, com puc comprovar de tant en tant. De tota manera, estan en marxa les obres previstes per a esmenar els errors del passat, encara que no s’ha arribat ni a la meitat del projecte, que hem de suposar que no tornaran a ser interrompudes com passà amb el govern socialista de Baixauli i el popular de Simeón. Ara el govern actual ha trobat les subvencions.

Com és habitual, els dies de pluja el veïnat freqüenta encara més del que és habitual els bars. Les converses giren al voltant de les pluges i de les obres públiques que s’estan executant al respecte, i ara també de la remodelació de la Plaça del Poble. Si la gent sap poc del gran projecte de pluvials, és curiós constatar que tampoc en sap de la plaça. Sense cap dubte, la ignorància no és gens positiva i és una llàstima que no hi haja una política informativa activa i eficient, al respecte: de què va cada obra, qui l’ha dissenyada, qui l’ha aprovada, qui l’ha subhastada, qui la paga... Potser que si algú ho escrivira i es publicara en paper, i es penjara a la web municipal, la gent en sabríem més.

En una d’aquestes converses algú ha començat a parlar de moralitat i d’immoralitat, referint-se a com van tapant-se o demorant alguns casos judicials, o arxivant-se (el cas de l’exministre de l’Interior, crida al cel). També continuem sense saber la veritat de les actuacions de Montoro en les amnisties als grans evasors... Es que sols sabem el que volen que se sàpiga, segurament perquè és veritat que no hi ha prou pa per a tant de xoriço i van tapant tot el que poden, diu Paco.

Mentre anem parlant, algú cerca al mòbil opinions de grans pensadors, sobre la moral. Mireu el que diu Demòstenes: tot està perdut quan els dolents serveixen d’exemple i els bons de mofa. En efecte, és el que està passant actualment en aquest país i per això la gent vota a qui vota. El del mòbil continua cercant i troba dos pensaments de Gandhi : L’honestedat és incompatible amb amassar una fortuna. Exactament, estem esperant resultats dels casos de corrupció que tenen entre mans els jutges i la policia, i amb expectació esperem quan sortiran els sillers i silleres implicats en alguns d’aquests casos, si els hi ha.

Un altre pensament de Gandhi, que ve pintat per a aquests dies: Tot el que mengem sense cap necessitat, se li roba a l’estómac dels pobres. Lola, que està preparant un projecte per a una ONG, pregunta si ningú podria calcular la quantitat d’àpats nadalencs que farem, amb amics, companys o en família, innecessaris o excessius. I les cistelles. Tothom calla.

Com la pluja no cessa, sinó que augmenta per moments i la foscor s’ha emparat dels carrers, esperem que amaïne un poc per a marxar, uns al treball i altres a casa. La mateixa Lola continua, ara traient un nou tema sobre la violència de gènere, del qual tot el grup estem conscienciats. Lola, que és molt valenta i parla sense miraments, va més enllà, i concretament vol saber que opinem sobre la demanda del Parlament balear perquè no pagar les pensions, en els casos de divorcis, siga considerat violència de gènere. Silenci en el grup. Ha deixat de ploure i tothom agafa els paraigües i marxa corrents. Quan acabaran aquestes pluges perilloses, tothom s’oblidarà, perquè només ens recordem de santa Bàrbara quan trona; el que és menester, però, és que no se n’obliden els polítics.

Lola i jo ens quedem una mica més. Aprofite per a donar-li uns versos de Catul, dels quals ja li havia parlat, perquè els incloga a la seua col·lecció de cites literàries. Es tracta d’un llarg poema de 405 versos, Peliaco quondam. A Ariadna, filla del rei Minos de Creta, l’han casada amb l’heroi Teseu, que havia matat el Minotaure del Laberint. L’endemà de la boda, l’abandona a la costa de Naxos sense donar-li cap explicació.

Aleshores, Ariadna exclama: que una dona no crega mai en juraments de l’amant, que no espere paraules fidels. Quan un home vol obtenir allò que desitja no tindrà por de jurar ni de fer falses promeses, perquè un cop han satisfet el desig del seu àvid coratge, no acompliran el que han dit...

Li done a Lola el text en llatí, amb la traducció al català, al castellà i a l’italià. Parlem de sa mare, que havia estat alumna meua a l’institut de Silla, precisament de llatí. T’assembles molt, li dic. Encara guarda els seus apunts i llibretes, que era una molt bona estudiant. Em diu que li feia molta gràcia sentir-li algunes paraules en llatí, que no sap recordar i mira per on, de vegades les enyora. M’he posat melancòlic. Estem parlant dels anys 1970 a 1972, quan tinguí alumnes com Albert Forner, Imma Calvo, Vicent Zaragozà, Pau Lluesa, M. José Benaches, Paco López, Joan Perales, Voro Ferrer... Bones festes a tots!

COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

COCAÏNÒPATES DE LA RES PÚBLICA

M’invente un mot nou, conaïnòpates, compost de cocaïna i phatos (malaltia en grec). Ens referirem, doncs, als qui pateixen la malaltia de l’addicció a la cocaïna, però referint-nos als polítics en el sentit romà de la res publica, que era el sector públic, l’administració de l’Estat, d’on prové, etimològicament, la república. No em referisc, evidentment, als qui som partidaris de la República com a forma de govern, en lloc de la monarquia.

No tinc res en contra dels qui en fan ús d’aquesta droga, perquè pense que s’haurien de despenalitzar i dispensar a les farmàcies i sota el control dels metges. Si altres drogues, com el tabac i l’alcohol, es venen lliurement als estancs i als bars, amb l’aplaudiment de l’administració, que les grava amb impostos, és una hipocresia la prohibició d’unes altres, senzillament perquè no paguen impostos.

Ara mateix, Montoro ha anunciat que apugen els impostos del tabac i de l’alcohol, per a eixugar el dèficit de l’Estat. Fan com l’església amb la prohibició de menjar carn (l’abstinència) que si pagaves t’eximien i sinó, no.

En el cas a què em vull referir dels cocaïnòpates de la república, és perquè si són funcionaris públics, o polítics a càrrec dels pressupostos, en realitat qui els paga l’addicció som el poble, i alto!, això ja són figues d’un altre paner. Amb els seus diners, els polítics poden fer el que vulguen, però amb els nostres, no. Jo sempre he pensat que els polvos i les drogues se les han de pagar ells, de la seua butxaca.

Ja vaig recomanar la vigilància de les amiguetes dels polítics, i també dels amiguets, i no per ficar el nas en llurs intimitats i addiccions, que a ningú ens importa. Ho deia per a controlar qui paga les despeses corresponents. Com no veig que ningú se n’ocupe, ho dic jo: per què no s’indaga el destí de les compres que fan els polítics, de les comissions en espècie (pisos, cotxes...), de les targetes black...? En pocs casos, i sols de xamba, es coneix alguna cosa, com els regals de la trama Gürtel a la senyora de Camps (“te has pasado cuatro pueblos”, li deia a Correa).

En el cas de la cocaïna, no em vull posar en un tema que desconec i qui en vulga saber que estudie els nombrosíssims llibres que s’han escrit i s’escriuran. Jo em referisc al tema concret de qui paga l’addicció dels nostres homes de la república i les conseqüències que se’n deriven pel seu ús: corrupcions i malversacions. Sobre aquest tema hi ha els llibres de Roberto Saviano, concretament Zero, zero, zero.

Aquest periodista italià, amenaçat de mort per la màfia, a qui entrevistà Jordi Évole en la Sexta, explica i dóna detalls sobre la implicació de les administracions i de la banca, i no se n’escapa ningú. Com no té pèls en la llengua, ni reuma en els dits, sinó que és clar i mordaç, no deixa cap canya dreta i zas, zas. Però tampoc no m’hi vull posar. Llegiu el llibre que us acabe de dir.

El que ens ha de preocupar és el resultat de la influència de l’ús i abús de la cocaïna o farlopa, en les decisions dels nostres homes i dones de la res publica, perquè les seues ravates i “genialitats” depenen dels pressupostos, o siga dels diners de tots. Jo estic convençut que, sota el seu efecte, s’han pres moltes decisions innecessàries i costosíssimes: mils d’edificis absurdes i fins i tot inservibles; grans esdeveniments fàtuus o bufes de pato (eventos els deien); l’AVE per tot arreu; aeroports i universitats a parir, més que a la mateixa Alemanya, etc. Això tirant per alt, però també en l’entorn més immediat del poble de cadascú, hi ha casos similars...

Crec que el tema és molt greu, gravíssim, i que alguna cosa s’haurà d’arbitrar perquè l’abús d’aquesta ni de cap droga, puga interferir en la política. Segurament serà molt difícil, però els esportistes si que estan sotmesos al control, per a saber si estan dopats o no. Per què no fer-ho també amb els qui estan decidint per nosaltres, els qui ens estan governant? La raó és evident i no es tracta de recercar en la seua intimitat només que perquè sí. Estan administrant els nostres diners, així que tenim dret a saber en quines condicions ho fan i el que ens costen les seues febrades o “col·locons”.

Se m’ocorre una idea, no sols pensant en la nostra gent, sinó a nivell mundial. Per què no fer pixar, per sorpresa, i analitzar l’orina d’alguns governants a nivell mundial, ministres, diputats, alcaldes, consellers, banquers, periodistes, militars d’alta gama, cardenals i bisbes, etc.? Es podria fer exigible en tots els casos dels grans projectes i idees que, de la mateixa manera que són analitzats des del punt de vista econòmic i medi ambiental, s’haurien d’acompanyar de l’analítica del pixum del polític, de l’enginyer o arquitecte involucrats, i fins i tot de l’interventor/a de la institució implicada.

En aquesta mena de sospita generalitzada, crec que també seria convenient incloure els professors, els sanitaris i els capitans d’avions i vaixells... Sols quedaríem exempts els artistes, filòsofs i escriptors, per innocus. Evidentment, també quedarien exempts el comú dels ciutadans i ciutadanes, que no ens papem ni una rosca i no fem altra cosa que treballar, pagar i callar. Per intranscendents, som els únics que podríem pixar a gust i sense temor; així que seríem els únics amb dret de dedicar els nostres diners a l’addicció que volguérem.

Alguna altra cosa també es podria fer, però crec que la societat no està suficientment madura i per això mateix no hi podem comptar per ara. La gran coartada de totes les patums, que hem anomenat i que haurien de sotmetre’s a les analítiques, és precisament que la gent va i els vota, va i els aplaudeix, va i s’oblida de les seues males gestions i, fins i tot, si ninguna patum va i es mor, encara volen fer-los un monument... En conclusió, doncs, crec que estem més perduts que Carracuca.

EL PERILL DEL FACEBOOK

EL PERILL DEL FACEBOOK

Com si es tractara d’una passa vírica, moltíssima gent viu enganxada al facebook, que és una xarxa social i privada (Facebook, Inc.), que ves a saber qui controla, en quines mans pot arribar a caure i fins on pot arribar el recapte d’informació sobre el món i les seues criatures, nosaltres. Mitjançant aquesta xarxa, “ells” saben el que fem cadascú de nosaltres, el que pensem, els nostres projectes... La xarxa permet d’afegir gent “com a amics”, i enviar-los missatges i compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre altres coses; també saben el que fan les nostres amistats, el que pensen i els seus projectes.... Fins i tot els qui ens neguem a connectar-nos a les xarxes estem igualment “controlats” a través dels usuaris amb qui mantenim alguna relació i també saben, doncs, el que pensem, volem, cerquem... L’hòstia, tu!

Com tots els avenços informàtics, el facebook és un més dels perills que corre el món, si ens hi confiem cegament. Com és molt útil per als usuaris i fàcil d’accedir-hi, l’èxit de la xarxa és espectacular i cada dia s’hi afegeix més gent sense parar i ja són milions i milers de milions els usuaris. Recomane l’article de Xavier Cunyat La cara fosca de la web: la internet profunda, publicat el passat dia 22 de novembre al Cresol. Jo em quedí aterrat, llegint-lo.

De la difusió de la xarxa s’encarreguen els professionals facebukaires o facebukadors que, com els missioners que batejaven negrets, es dediquen a facebukar i captar nous conversos. D’aquesta manera, estan facebukant la gent més ingènua i també la que es creu més espavilada, que també hi cauen al parany de la comoditat de la xarxa i de la indolència mental. Subratllem que ja hi ha casos morbosos de facebukaddictes, l’addicció dels quals encara no s’ha estudiat ni pels psicòlegs ni pels sociòlegs, però que són visibles pels carrers, al metro, a l’autobús... enganxats al mòbil i cercant la xarxa.

El seu ús facilita els contactes entre la gent, de manera més ràpida i immediata que les cartes i telegrames tradicionals, i per això aquests nous instruments els estan fent desaparèixer de la vida quotidiana. Qui rep ara una carta, qui rep un telegrama? Fins i tot el fax, qui en fa ús? Tot va per la via ràpida del facebook. La pregunta que ens hem de fer, però, és qui guarda tota la informació que circula per les xarxes. Abans, cadascú guardava allò que li interessava, que finalment anava a parar a un arxiu. Així podem llegir la correspondència de Joan Fuster, per posar un exemple. Ara, però, qui ho guarda tot? Ho fan a Menlo Park, Califòrnia, que és on rau la seu del facebook? Qui podrà accedir-hi?

Passa el mateix amb les comunicacions dels responsables polítics, que estan substituint els tradicionals articles i comunicacions que es publicaven a la premsa, amb quatre ratlles ràpides i còmodes, que difonen per l’etèria xarxa del facebook. Amb això es donen per satisfets i encara més perquè, amb l’excusa de la urgència, en les xarxes no compten ni l’ortografia, ni la sintaxi, i així s’eviten haver de revisar els textos. Què passarà, doncs, amb la premsa? S’acabaran els diaris i les revistes?

Jo no estic oposant-me a aquests nous instruments de relació social, i allà cadascú amb la seua responsabilitat i decisió. Ens involucren i posen en perill a tots, però sembla que això ja és inevitable: és la marxa de la història. Ara bé, crec que no és acceptable que els polítics i responsables de l’administració dipositen la informació que deuen a la ciutadania que els ha votat, als pobres “comunicats” del facebook. Crec que són uns irresponsables.

Per altra banda, les persones que no disposen d’internet, ni de facebook, o les que, com jo, ens neguem a esser facebukats, hem de quedar al marge de la informació, o en la inòpia? Em diuen que hi ha molts ajuntaments i organismes que fan ús i abús de les xarxes i on la gent facebukista té més informació que els veïns de la resistència o anti, que som la majoria. Tant poc que costa mantenir tota la població informada, amb paper escrit i imprès, que quede per a la història, els nostres polítics prefereixen un tirurit curt, amb foto inclosa i zam, ja està, o un tararí, que és pitjor (un tirurit és un refilet d’un rossinyol i un tararí, un toc de corneta).

He comentat aquestes reflexions amb algunes persones, que m’he trobat al carrer i coincidim. L’atzar ha fet que haja xerrat amb Pep Zaragozà (realment és l’inspirador d’aquest escrit), amb Teresa Badenes, amb Pep Magraner, amb Vicent Primo, fins i tot amb Xavier Cunyat, malgrat la seua dèria internauta, i tots hem considerat que els polítics haurien d’escriure més i per a tots, que no poc i sols per als facebukats i facebukades.

Tots ens hem de morir (RIP)

Article publicat a SAÓ el dia 1 de desembre de 2016

Aquesta és una veritat irrefutable, que ens hem de morir, al marge que a continuació hi haja un cel, la transmigració o res, a tots ens arribarà l’hora, com ha dit Fidel Castro. Normalment als morts se’ls respecta, la gent oblida els seus pecats i elogia les seues virtuts: tan bona xica com era i tan jove; tan treballador i bona persona; mira que bé que està, quins colors de cara… És la darrera cosa que se li pot fer al difunt que, per altra banda, serà oblidat al poc temps i s’haurà acabat la pel·lícula; a Tots Sants un ram de flors i apa.

Vull reflexionar un poc sobre el tema, referint-me a alguns aspectes del cas de Rita Barberà. Evidentment, l’esdeveniment de la seua mort, tan sobtat i inesperat, agafà tothom per sorpresa. Tindre paraules en eixe mateix moment és difícil, sobre tot per als familiars i amics i en aquest cas per als polítics, per tant és inevitable que s’hagen de cercar les paraules apropiades, de cor o sols per quedar bé. De tota manera, tothom espera que siguen paraules respectuoses.

Vull recordar el cas de Gonzàlez Lizondo, que també morí sobtadament, i del qual ara mateix poca gent se’n recorda, malgrat que la possibilitat de dedicar-li un carrer a Barberà ha fet remoure l’enveja d’alguns nostàlgics. El dia de la seua mort jo participava en una tertúlia radiofònica en Ràdio 9 i haguérem de dir algunes paraules. Jo m’escapolí dient que Lizondo havia estat un valencianista amb més cor que cap i així quedí molt bé amb els blavers, que m’ho agraïren, perquè no entengueren la segona intenció i amb els nacionalistes, que em felicitaren per l’habilitat a no comprometre’m en cap sentit.

En la tràgica i sobtada mort de Rita Barberà, tot el món s’ha pronunciat lamentant-se, fent minuts de silenci o amb altres mostres de condol. Pel que he llegit a la premsa, tot ha estat correcte i normal, llevat de la reacció del PP, que ha estat hipòcrita i falsa, sobre tot la d’alguns personatges. Fins i tot, els diputats d’Units Podem, que no assistiren al minut de silenci del Congrés, han enviat els seus condols a la família i al PP. 

Només per citar dos personatges negatius, em referisc al ministre de Justícia, Català, i al portaveu del PP en el Congrés, Hernando. Segurament han estat encarregats pel partit, per a intentar derivar la responsabilitat d’aquesta lamentable mort als partits de l’oposició i als mitjans de comunicació. Han fet, com s’esperava, tot un exercici de cinisme increïble, mesquí i barroer, i s’han guanyat la repulsa de tots els qui no som del PP. Molt grollerament han intentat exculpar el PP i no ho han aconseguit, ja que si ningú ha tingut res a veure amb el luctuós fet, han estat ells, els populars. Ho ha dit el mateix Aznar, entre altres, i la família de la difunta i sembla que la mateixa pobra Rita Barberà ja s’ensumava que alguna cosa podria passar i en la seua cara duia escrit el gran disgust amb què li pagaven tots els seus esforços els alevins i els responsables del seu partit.

Recordem ràpidament que la senyora Barberà estava incursa, junt als regidors populars de l’Ajuntament de València, en un procés per blanqueig de capitals a favor del PP. Ho havia investigat la Guàrdia Civil i un jutge instructor havia trobat indicis possiblement delictius i, en conseqüència, el cas havia passat al Suprem, que li estava prenent declaració a Rita Barberà. 

El PP, tal com havia exigit en casos similars d’altres partits, s’havia vist obligat a forçar l’eixida del partit i a la renúncia de l’escó de la senadora i dels edils de l’Ajuntament de València, tots ells encausats per possible corrupció. Tots han abandonat el partit, però no els escons i per tant “ja no són” militants del PP, com anaven dient Cospedal, Casado, Bonig, Rajoy… Paraules imbècils, perquè les malifetes dels seus “ex-militants” les cometeren quan eren militants i favor del partit i a la major glòria de Rajoy. En aquestes condicions, doncs, Rita Barberà, feta fora del partit de tota sa vida, ha mort, sola i abandonada pel PP, en l’habitació d’un hotel. 

Tothom ha dit la seua i jo vull destacar l’actitud noble i correcta de Compromís, representat pel congressista Joan Baldoví i per l’alcalde de València, Joan Ribó, com han reconegut tots els mitjans de comunicació. Com tothom sap, hem estat el partit més exigent a combatre la corrupció, però, com diuen els espanyols, lo cortés no quita lo valiente, i per això han actuat amb cortesia i respecte. 

Cal recordar que Rita Barberà era l’autoritat màxima dels populars al País Valencià, i que apareixia vinculada, d’una manera o d’altra, en tots els casos investigats per la Guardia Civil i ara en mans dels jutges. També era una gran autoritat en el PP, a nivell de tot l’Estat (com l’alcaldessa d’Espanya, l’havia proclamada Rajoy, qui li devia fins i tot el càrrec). Com encara s’han de jutjar els casos de les corrupcions dels populars valencians, i encara que la pobra Rita Barberà ja no podrà saber els resultats, és d’esperar que tot s’aclarisca i quan més aviat millor.

Vull dir que és imprudent i innecessari precipitar-se, per molt bona voluntat que hom vulga implorar, a fer apologies de la il·lustre difunta. Crec que la postura de Ribó de no precipitar-se a posar el nom de Barberà a un carrer, és correcte. En general, és aconsellable no tindre massa pressa, especialment en els casos dels polítics, ni en un sentit ni en un altre, ja que tots tenen, no sols partidaris i detractors, sinó coses bones i no tant bones en l’haver… Als mateixos sants, el Vaticà el fa esperar un temps, depurant responsabilitats, abans d’apujar-los als altars.

Personalment estic en contra dels reconeixements i agraïments als polítics, vius o difunts, perquè si han estat bons, millors o pitjors en l’exercici del càrrec, no ho han fet debades, sinó cobrant uns bons sous, així que ja estan ben pagats. Pense que quan acaben la feina, si viuen, se n’han d’anar a casa o canviar de treball; si es moren, se’ls ha de sebollir, amb un discurset i gràcies. Als morts se’ls ha de deixar tranquils. Una altra cosa és que la família de Rita Barberà estiga ressentida contra el PP pel tracte que ha rebut del partit i jo els done tota la raó. La història, que no perdona, ja s’encarregarà de jutjar-nos; mentrestant, que Rita Barberà descanse en pau o requiescat in pace.