Corruptes de casa bona i el perdó de Déu

Article publicat a SAÓ DIGITAL el dia 27 de febrer de 2017

La gent d’ordre o de casa bona, de casta, de categoria, la gent d’upa, s’han distingit pels privilegis, especialment econòmics, de què han gaudit i gaudeixen, per les possessions de tot tipus i pels títols i medalles que col·leccionen. Aquesta gent, per a mantenir l’estatus, sempre viu a l’aixopluc de les autoritats, preferentment de dretes, que són els ‘seus’; també s’emparen de la gent d’armes, de la gent de guerra, de l’exèrcit rebel de Franco, per exemple; freqüenten capellans i frares i s’hi confessen; els seus amics són gent de la  banca… En resum, són les elits que se la saben tota, tant que fins i tot quan hi ha crisis o conflictes, encara obtenen més beneficis, mira si en saben. I tenen els diners en paradisos fiscals, ben guardats i lluny de la ‘pàtria’, pel que puga passar i per a no pagar impostos… Quin podrimer, Senyor!

Enfront estem nosaltres, que no ens papem ni una mosca. mira si som burros, i que som els qui paguem impostos i tot just arribem a finals de mes; els qui vivim i subsistim i gràcies. Som la gent del muntó, del baix poble, de carreró, la gent d’escala avall, de mig pèl, la plebs… Som els treballadors, funcionaris, ensenyants, petits empresaris, estudiants, pobres jubilats… Som la carn de canó en tots els conflictes i en totes les crisis; som uns subalterns i prou; els ‘descamisaos’, que deia el Guerra.  No arribem a pàries com a l’Índia, però gairebé. Excepcionalment, hi ha qui ‘triomfa’, o li toca una rifa, o l’adopten o el bequen; o qui guanya una oposició… Millor per a ells, i ens hem d’alegrar, però són l’excepció.

Ara, amb la ‘democràcia’, els partits serveixen (és un dir) perquè uns i altres els votem, aquí els bons, enllà els dolents, i perquè els guanyadors s’encarreguen de governar-nos. En línies generals i amb moltes reserves, a una banda hi ha el PP i Ciutadans, que són la gent d’ordre de què hem parlat, ben educats i pentinats, o siga la dreta. Solen guanyar més vegades. I a l’altra banda, hi ha l’esquerra i els nacionalistes, excepte els convergents, que aquests també deixa’ls córrer; gent de més desordre i indisciplinada, solem perdre més sovint.

Sempre que m’he referit a la dreta, he invocat la Bíblia, ja que ells diuen que hi creuen, van a missa i en fan ostentació, i de fet, molta gent els vota per això això mateix, perquè els veuen a l’església i a les processons. En realitat són uns pecadors de debò, perquè menteixen i impunement, més que alenen, cosa que no se’ls ha de permetre, ja que han jurat per Déu i davant dels Evangelis fer bondat. Alguns d’aquests individus van més enllà i militen en una secta catòlica, l’Opus Dei, que és la flor i nata de la beateria. Supose, doncs, que per a aquests ha d’ésser més imperiosa l’obligació de no mentir i els seus confessors no perdonaran mentre no restituïsquen el que han furtat (es diu el reat); sembla mentida que ho haja de dir jo.

Entre les mentides i fal·làcies més grosses, jo subratllaria tota la corrupció que han protagonitzat, amb les trames en què han implicat empresaris, constructors, financers, banquers, tots de la corda… El fet que les campanyes electorals les hagen subvencionades amb diners d’aquesta corrupció hauria de ser motiu suficient perquè algun jutge les invalidara, amb caràcter retroactiu i que es tornaren a repetir, des d’Aznar cap ací. Com això no passarà, haurem de confiar que els historiadors se’n faran ressò, suficientment, i si Déu vol.

Encara més repulsiu ha estat que dirigents populars hagen cobrat sobresous en negre i que aquesta gent haja pagat factures sense IVA (obres a les seus del partit, a Madrid i a qualsevol poble, com per exemple a Silla). No m’explique com no se li dóna més importància a aquests comportaments delictius, perquè són la prova més fefaent de la gran mentida en què viu instal·lada aquesta gent que persegueixen els pobres infractors, milions vivint en la penúria, mentre perdonen els peixos grossos que més delinqueixen, com són ells mateix, que viuen en l’opulència. Per a què voldran més diners dels que tenen, més diners dels que guanyen? Mecagoendéu!

La cadena de mentides de tanta gent és interminable i potser que seria més fàcil fer la llista dels populars justos, que dels lladres, perquè acabaríem abans. Així ho ha advertit el tal Rivera, quan ha reclamat que el PP canvie el president de Múrcia, per un altre “si és que hi ha algun popular murcià amb les mans netes”. Ai redéu! Per cert, per què alguns xoriços populars s’assemblen tant al porquet de sant Antoni? Fixeu-vos-hi.

Encara que alguns d’aquests pinxos ja estan a mans dels jutges, altres, encara no i en molts casos ni arribaran, perquè els delictes hauran prescrit. Quins esforços que fan els populars per a tapar, exculpar, protegir, la seua gentola! Forcen els fiscals, forcen els jutges, els substitueixen pèr altres més ‘addictes’, els fan fora… Donen instruccions “interessades” a inspectors i policies… L’hòstia, tu! Algú ha començat a fer comparances d’aquest moment amb el nazisme, amb les dictadures; crec que sí.

El cas de Trillo és molt miserable, perquè malgrat haver mentit com un bergant, segons el Consell d’Estat, encara l’han premiat posant-lo a ‘treballar’ en aquesta mateixa institució. Quina vergonya! Rajoy diu que el lloc se’l guanyà per oposició i hi té dret. Mentida! I per a què estan els expedients disciplinaris als funcionaris que actuen de manera dolosa i repetida? I per a què la possibilitat del canvi forçós de destí, si hi ha motius suficientment demostrats?

Aprofite l’ocasió per a felicitar l’ajuntament de Cartagena, que li ha retirat a Trillo el títol de fill predilecte, i als Moros i Cristians d’Alcoi que l’han fet fora de les comparses. Supose que el PP d’Alacant també haurà de dir alguna cosa, ja que l’han mantingut durant tants anys de diputat a Madrid, representant-los. I, per descomptat, supose que l’Opus Dei l’haurà declarat rèprobe…

Una altra gran mentida en què s’han instal·lat els del PP és en la defensa de Franco, mantenint el seu reconeixement en pobles, carrers, monuments públics, retent-li honors, oposant-se a obrir tombes dels assassinats del franquisme, mantenint actius partits polítics descaradament feixistes. Sobre aquest tema, curiosament, els de Ciutadans passen xiulant…

Tot el comportament histèric de tota aquesta gent en el tema de Catalunya és una altra gran mentida. Creuen que com fórem vençuts en la guerra de Successió i assimilats a la força a Castella, ja no tenim cap dret a reclamar. Continuen mantenint sobre nosaltres el derecho de conquista del primer borbó, Felip V, i d’ací deriven gran part dels mals que arrosseguem catalans, valencians, balears i aragonesos. A Madrid també mantenen la idea de l’España una, grande y libre i, doncs, que no hi ha manera de treure-se’ls de damunt: res de referèndums, diuen. Quan jo anava a escola (pels anys 40), ens deien que Espanya també era un imperi, cosa que era tan ridícula que ja no s’atreveixen a repetir.

Per a completar el panorama, també podríem entrar en les mentides dels partits d’esquerra i nacionalistes, dels sindicats, d’organitzacions socials, etc. però, com en comparació (llevat dels pujolistes), són uns afeccionats, els deixarem per a un altre dia. Sols faré l’excepció i cinc cèntims sobre els tinglados d’Eliseu Climent, que també són una gran mentida. Veig que continua la tàctica tradicional del holding: escudar-se darrere de persones de bona fe, i de fundacions fantasma, per a vendre la burra als ingenus i babaus que tot s’ho creuen… i així omplir el cabàs, amb diners de l’erari. Ara és el torn de Puig i de Ribó, els quals queden advertits dels fraus de què són i seran víctimes, però que pagarem els ciutadans i ciutadanes. Puig no ha caigut al parany de la fundació Ignasi Villalonga, de moment, però que òbriga l’ull, perquè l’Eliseu no té atura i ja se’l farà. El cas de Ribó l’entenc menys, perquè sé que ha estat advertit… i no ha fet cas. Déu dirà, doncs.

EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA

 EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA

' LA VIRGEN DEL PILAR DICE QUE NOMQUIERE SER FRANCESA'

 Article publicat a Saó el sia 6 de febrer de 2017

Qui nega el dret a la independència d’una nació sotmesa a la força, són les nacions conqueridores, que tenen exèrcits invasors. Qui nega el dret a la llibertat dels esclaus són les societats esclavistes, que són negocis dels explotadors. En el primer cas, si les nacions conscients no volen viure sotmeses a ningú, fan el que poden per a treure’s de damunt els enemics, i pose com exemple els aragonesos de la jota en la guerra contra els francesos, aclamant-se a la Pilarica, com diu el sub-titular de l’article. És el cas de Catalunya, sotmesa a la força als Borbons i a Espanya (des de 1715, por el justo derecho de conquista), que vol ser lliure, o com a mínim ho volen la meitat o més dels catalans i les catalanes i així ho han manifestat i volen reafirmar-ho en un referèndum.

Catalunya reivindica la seua independència (com els bascos, un altre cas), invocant els drets històrics, la seua voluntat manifesta, la seua forta personalitat, la llengua i una consistència econòmica excel·lent (Lenin diu que qui té tot això és una nació). Que els vaja bé o no en la seua reclamació, depèn de la resposta d’Espanya. La independència és pot aconseguir a bones (Noruega, Islàndia, Quebec, Escòcia…) o renyint (ex-colònies espanyoles, per exemple). És evident que sempre és millor aconseguir la ruptura amb bona voluntat per les dues parts i pacíficament, que no trencant-se la cara. És com els matrimonis que es divorcien.

De moment, a les propostes catalanes, Espanya sempre ha dit que no, perquè la nació espanyola, segons proclamen, és una, grande y libre, o siga indissoluble. És una actitud incivilitzada i improductiva, que no els reporta cap benefici i que els pot conduir, una altra vegada, a un nou desastre. Ja haurien de saber-ho i, sinó, que repassen la història, perquè per no haver accedit a reconèixer els drets a la independència dels americans, filipins i portuguesos, Espanya ho va perdre tot i de molt mala manera; sols els queda l’illa de Perejil.

Donaré unes pinzellades il·lustratives, que semblen anecdòtiques, però no ho són,  per a subratllar els sentiments antiespanyols dels països independitzats, per si el govern de Madrid no s’ha assabentat i volen repensar-s’ho. Saben què diuen les lletres dels himnes de les nacions de “raça hispànica”?  L’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. El Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! L’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. Bolívia: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió. Les cadenes i el ceptre són la corona borbònica; la servil condició que es tragueren de sobre, era la d’ésser súbdits d’Espanya. A un oncle meu li sentia cantar: Visca Espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, Espanya adéu siau…

També poden constatar que, de la mateixa manera que ací hi ha la Pilarica, a aquells països tenen altres marededéus que els ajudaren a aconseguir la independència i són patrones: a Cuba, la del Cobre; a Xile, la del Carmen; a Guatemala, la del Rosario, a Portugal, la de la Bathalla (d’Aljubarrota) que els serví per a fer fora els espanyols (jo li posí un ciri quan visití el seu monestir); espere que els catalans tindran a punt la de Montserrat. I respecte del 12 d’Octubre, a Amèrica tampoc tothom celebra la Hispanidad, com fan ací, i en el seu lloc commemoren el Dia de la Resistència Indígena, de la Descolonització… Etc.

Així és que el Gobierno s’ho hauria de fer mirar, perquè la història que creuen no és real, se l’han inventada. Posem per exemple el Papa Francisco, que sap la història de les independències sud-americanes des que anava a l’escola argentina. L’Equador celebrava l’any passat el bicentenari de la seua independència d’Espanya i Francisco hi anà i digué en un sermó que la independència “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats” (o siga, Espanya els robava).

A més de saber-se la Constitució, que invoquen com si fora la Bíblia, haurien de saber història d’Espanya i mundial i potser que així no invocarien, com fan, que Espanya té el dret “constitucional” a no soltar el mos de Catalunya (“mos”, mai més ben dit), i que el que reclamen els independentistes és impossible, perquè és anticonstitucional. Això és una ximpleria, perquè a Espanya, els militars s’han passat les constitucions per l’entrecuix, sempre que han volgut, per exemple, Franco.

Per altra banda, una nació irredempta que vol ser lliure, no pot deixar de voler-ho ser, per molts drets que crega tenir per a impedir-ho la nació dominant. La voluntat dels pobles que democràticament volen ésser independents, està per sobre de cap constitució aliena o imposada. Al contrari, imposar-se uns pobles sobre els altres és antidemocràtic. També és una ximpleria estranyar-se perquè el govern de Catalunya va per feina, com fan tots els governs del món: preparant i estudiant el cens, conèixent qui és qui, preparant el cobrament dels impostos, establint contactes amb altres governs, decidint si es vol un exèrcit per a la guerra o si s’aposta per la pau… Per a governar la república que pretenen, doncs, els catalans hauran de tenir ben assentades unes bases legals, organitzatives i pressupostàries, perquè d’altra manera els podria passar com al govern espanyol, que al cap de tants anys “constitucionals” encara no s’ha aclarit sobre que és una autonomia i que un virreinat, si el rei és intocable o mal·leable, si aquest és un estat de favorits i de  desafavorits, si la moral la decideix el govern, si el dret al treball, a l’habitatge, a la salut, a l’estudi, a una jubilació digna, etc. són uns drets dels ciutadans o uns regals del govern.

Per tant i en conclusió, ens esperen uns mesos convulsos i contradictoris, que caldrà confiar pacífics, per a bé d’uns i d’altres. La història és una dialèctica constant. La llàstima és veure que mitjans de comunicació, que es defineixen com demòcrates i oberts, li fan el llit al govern. També és una llàstima veure els socialistes a remolc dels populars, també en aquestes coses. Per si de cas, convindria que el Barça guanyara les tres competicions.

LA GENT D'ORDRE I LES SEUES MENTIDES

LA GENT D'ORDRE I LES SEUES MENTIDES

Entenem per gent d’ordre la qui està al costat de tot allò que els permeta mantenir certs privilegis, quants més millor, que els distingisquen del comú de la ciutadania, especialment els econòmics. La gent d’ordre, doncs, està a la vora i a l’aixopluc de les autoritats de dretes; de la gent d’armes; de la gent de missa; són les elits..., o com els deia Pepe Aguado, en francès, les poissons grosses. Enfront estem la gent del muntó, de carreró, la gent d’escala avall i encara la gent de barral, i de got i navaixa...

El PP i Ciutadans són gent d’ordre, de privilegis econòmics, elitistes, ben educats. Ben parlats, no, perquè això ja és una altra cosa, i generalment no saben parlar si no és faltant al respecte, escopint i mentint. Per exemple, els tals Inda i Marhuenda, o Esperança Aguirre, són uns mestres. Parlem de les mentides d’aquesta gent d’ordre.

Com aquesta gent són d’anar a missa, sempre que m’hi referisc, no puc deixar de invocar la Bíblia, ja que ells diuen que hi creuen i fan ostentació i enganyen la gent que els vota (fent propaganda enganyosa). Crec que no se’ls ha de permetre dir mentides, perquè estan prohibides als qui juren per Déu i davant dels Evangelis: Isaïes 28, 14-22; 59, 1-8. Jeremies 8, 4-12; 9, 1-8. Ezequiel, 22. Osees, 12. Miquees 6, 9-12. Alguns d’aquests individus beats i hipòcrites, fins i tot van més enllà i militen en una secta catòlica, l’Opus Dei. Supose que per a aquests és més imperiosa l’obligació de no mentir i no se’ls hauria de deixar passar ni una.

Passa el mateix amb els militars que juren bandera, que no se’ls pot permetre que la traïsquen (cosa que sí que féu Franco); o als metges que fan el jurament d’Hipocrates; etc. No vull dir que ha d’haver dobles vares de mesurar la justícia, sinó que als qui en pressumeixen de res se’ls ha d’aplicar un plus d’exigència. Ara m’estic centrant en la gent d’ordre que diu mentides.

Per acotar un poc, podem fer una relació de les mentides més grosses dels darrers  anys i jo subratllaria que la més grossa és tota la corrupció que han protagonitzat, facilitat, i beneficiat el PP, amb les trames en què han implicat empresaris, constructors, financers, banquers... El fet que les campanyes electorals les hagen subvencionades amb diners d’aquesta corrupció i fent trampes, hauria de ser motiu perquè algun jutge les invalidara i que es tornaren a repetir, perquè els seus resultats han estat un seguit de mentides.

Encara més repulsiu ha estat que els màxims dirigents del PP hagen cobrat en negre i que aquesta gent haja pagat factures sense IVA (obres de les seus del partit, a Madrid i a qualsevol poble, com per exemple a Silla). No m’explique com no se li dóna més importància a aquests comportaments delictius, perquè són la prova més fefaent de la gran mentida en què ha estat instal·lada aquesta gent que persegueixen els infractors i ells són els que més delinqueixen.

La cadena de mentides relacionades amb Bárcenas, Rato, Cospedal, Trillo, Aguirre... és interminable. En alguns casos ja estan a mans dels jutges, però en altres, no. Per exemple, Trillo. Diuen que no li poden negar el dret a ocupar un lloc de treball com a funcionari, perquè el guanyà per oposició. I per a què estan els expedients disciplinaris als funcionaris que actuen de manera dolosa i repetida? I el canvi forçós de lloc de treball, per motius suficientment demostrats? Quina prova més contundent que el mateix dictamen del Consell d’Estat sobre l’actuació de Trillo i del govern? Doncs, una altra vegada Rajoy menteix i diu que no es pot fer res. Mentida!

Aprofite per a felicitar l’ajuntament de Cartagena, que ha repudiat Trillo del títol de fill predilecte i als Moros i Cristians d’Alcoi que l’han fet fora de les comparses. Supose que el PP d’Alacant també haurà de dir alguna cosa, ja que l’han mantingut durant tants anys de diputat a Madrid. I, per descomptat, que l’Opus Dei l’haurà declarat rèprobe. Vull recordar que tenen l’obligació moral d’aplicar el reat als seus pecadors i que aquests han de refer els danys, si finalment volen anar al cel. Ho han fet?

Una altra gran mentida en què s’han instal·lat els del PP és en la defensa del franquisme, mantenint el reconeixement del dictador en pobles, carrers, monuments públics, oposant-se a obrir tombes dels assassinats de la guerra, mantenint actius partits polítics descaradament feixistes. Sobre aquest tema C’s passa xiulant.

Tot el comportament histèric del PP (i Ciutadans) en el tema de Catalunya és una altra gran mentida, basada en la idea que si fórem vençuts en la guerra de Successió i assimilats a la força a Castella, no tenim cap dret a reclamar. Continuen mantenint sobre nosaltres el derecho de conquista del primer borbó, Felip V, i d’ací deriven gran part dels mals que arrosseguem catalans, valencians, balears i aragonesos. A Madrid mantenen la idea de l’España una, grande y libre, però, curiosament, sobre Gibraltar defensen la tesi contrària i reclamen, ridículament, aquell territori que ells perderen.

Podríem entrar en altres mentides d’altres partits, sindicats, organitzacions socials, però aquests ja no són gent d’ordre i ho deixaré per a un altre dia. Sols faré l’excepció dels tinglados d’Eliseu Climent, encara que també tornaré altre dia. Veig que continua omplint-se la senalla, ara, a València, amb la complicitat de Puig i de Ribó, com ho fa a Barcelona, a Palma... Sempre hi ha qui paga i aquest personatge no té escrúpols a l’hora d’omplir el cabàs.

  

HISTÈRIES CLIMATOLÒGIQUES

 HISTÈRIES CLIMATOLÒGIQUES
Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 3 de febrer de 2017
Acabem de passar uns dies d´histèries climatològiques amb motiu de les nevades, les ventades, les pluges, el fred i les revingudes. De tot han informat les televisions i la premsa, dels ensorraments de carreteres, dels passejos marítims desapareguts i de les platges engolides, i les cases arrasades, caigudes de grans instal·lacions elèctriques, revingudes de barrancs i d´allaus de neu, de vehicles atrapats a la carretera, de ferrocarrils semi-soterrats per la neu.... Uns dies d´apocalipsi.

En realitat, aquestes tempestes no han estat tan excepcionals, perquè de tant en tant en tenim d´iguals o gairebé, però això ho oblidem o ho recordem molt vagament. D´ací uns dies, els desastres d´enguany ningú els recordarà, a excepció dels qui els han patit. Les autoritats, que sols saben improvisar i malament, donaran quatre ajudes, duran arena on el mar se l´ha engolida, refaran passejos marítims... i tot continuarà igual. Realment, les autoritats no són previsores i, per exemple, sabent que sempre neva a les mateixes comarques, no hi disposen més mitjans. O en el cas de l´AVE, amb tanta inversió que s´hi ha fet, el tren no ha pogut suportar una nevada en la Manxa, que no és Sibèria.

Davant la catàstrofe, el govern s´ha disculpat (enguany es disculpen per tot) dient que no sabien el que ens anava a caure a sobre. L´excusa és imperdonable, perquè les previsions metereològiques hi eren i les companyies elèctriques ja havien previst apujar els preus, de manera abusiva i descarada, aprofitant la conjuntura. Els hostals de carretera també s´havien preparat de senyoretes de reforç, ja se m´entén... El ministre, però, no estava assabentat, possiblement perquè es refia del Calendari Zaragozano, que sols preveia per a la setmana en qüestió «vientos fuertes del S y SO, que traeran chubascos». Amb el ministre refiant-se del Zaragozano i Rajoy del Marca, evidentment no estaven ben assabentats.
Convé que reflexionem que, en totes les calamitats que acabem de patir, haurà tingut molt a veure el canvi climàtic. Els governs no fan cas d´aquesta realitat, o en fan poc i alguns grans mandarins, com ara mateix Trump, se´n riuen, menyspreant la natura i l´equilibri ecològic: el negoci és el negoci i el que els interessa és que la construcció no ature, ni la industrialització desmesurada. Per tant, podem esperar que les catàstrofes aniran a més, perquè no es vol posar fre a la degradació del medi.

Com els humans som tan contradictoris, anem tirant. Llevat dels directament afectats, la resta del veïnat s´ho ha passat millor. Al Levante-EMV llegíem que a una família, a Barraques «la neu els arribava fins l´engonal, però que s´ho havien passat guai». El mateix Emili Piera contava que a les Alcubles havia anat «més gent que a la romeria de la Cova Santa»; podem suposar que es paparien unes bones xulles. Avant, doncs, a refer els desperfectes, que ve Setmana Santa i després l´estiu. Fins la pròxima.