dimecres, 25 de novembre de 2020

QUI CASTIGA ELS MENTIDERS?

 QUI CASTIGA ELS MENTIDERS?

Publicat a SAÓ el dia 25 de novembre de 2011  (El Repunt 47)

No recorde si dir una mentida és un pecat molt gros o mortal i requereix una reparació a fons o si és venial i es perdona amb una avemaria. A la vista, però, que les mentides que s’han dit i es diuen en aquest Estat tan reconsagrat, començant per la gent d’upa, amb el rei que hagué al front (pronuncieu ca-gué), les que han dit i diuen els polítics de tots els colors, com Raxoi, l’Aguirre, Bàrcenas, ducs, banquers i alts comandants, etc. que ningú castiga, és possible que les mentides siguen pecats, però segons qui les diu.  Com la llista dels nostres grans mentiders és llarguíssima, correm el perill que comencem a oblidar-nos-en d’alguns, si cap periodista no fa ràpidament un llibre amb un bon apèndix. 

També hi ha les mentides o fake news que difonen alguns partits i mitjans de comunicació, destacant la televisió i la premsa de l’església catòlica i romana. En aquest cas, aclarir si mentir és pecat o no, té la seua importància, supose, perquè aquesta gent són molt de missa. No sé si els seus confessors els recorden cada dia que si menteixen aniran a l’infern, com ens feien a les criatures de la postguerra quan ens tocàvem l’anguila.

Legalment sé que és un delicte violar el deure de veracitat i que tenen l’obligació de dir la veritat els testimonis i els pèrits davant els tribunals; també que el fals testimoni en causa criminal té una pena superior a la que té en causa civil. No entenc ben bé qui dóna faltes o bones, ni sé quina és la penalització en cada cas, però veient la impunitat amb què deposaren els “testimonis” policials del paròdic judici del Procès, com els del cas Gürtel, etc. supose que dir mentides, a algunes persones els surt de franc, si no els donen una medalla més i els apugen el sou i els galons, que tot pot passar en aquest món.

I les mentides que conten alguns historiadors? Des de catedràtics i acadèmics fins a historiadors de pa sucat amb oli (de chicha y nabo en castellà) molts escriuen barbaritats  extraordinàries. Per exemple i com un mal exemple, hi ha el diccionari de la Real Acadèmia de la Història que menteix descaradament i impunement. I els centenars de llibres i d’opuscles amb els quals s’ha adoctrinat i s’adoctrina el veïnat i especialment els escolars si no tenen la sort de comptar amb mestres espavilats que detecten i denuncien els enganys. Jo recorde que fa més de 50 anys, ja ho fèiem així els joves professors que eixíem de la Universitat renovada i no franquista, o siga que explicàvem la història com Déu mana i no com volia el règim. Totes aquestes mentides històriques, que direm “patriotes” en el pitjor sentit de la paraula, qui les castiga? Si hi haguera Déu podríem dir que ho farà ell mateix, si no ara, en la Vall de Josafat el dia del Judici Final. La putada és que això no s’ho creu ningú.

Tota aquesta fauna fal·laç de què estem parlant, viu d’això de la fal·làcia, de la mentida i com una mentida en crida una altra, no paren (fallacia alia aliam trudit. Terenci). Però no és tan fàcil enganyar la gent com voldrien, perquè les mentides surten a la cara de qui les ha dites i per això el mentider ha de tenir memòria (mendacem memorem esse oportet. Quintilià). Totes les mentides que ha dites Trump, que continua dient i dirà, ja li surten a la cara, encara que ell no vol veure-s’ho, com no vol acceptar que ha perdut les eleccions. Els passa el mateix als energúmens de Vox, a Bolsonaro… Ja veurem si se n’adonen mai.

Un exemple de les mentides que sempre ha tramat i trama l’espanyolisme contra els nacionalistes perifèrics, ja els està eixint i explotant a la cara i és el tema del referèndum català i el Procès. Tot allò encara no ha acabat, perquè les instàncies judicials europees no s’han pronunciat definitivament, avançant, però, per on aniran els tirs: a favor dels catalans. No sé com els nacionalistes carpetovetònics no n’aprenen, ni per què no són bones persones, ni deixen de fer riure. Pot ser que no saben fer altra cosa. No me’n puc estar de citar el profeta Isaïes (59, 3-4), que ja avançava el que havia de passar a Catalunya, 2480 anys després (per això era profeta, perquè se la sabia molt llarga): “obriu la boca només per mentir, a cau d’orella escampeu traïdories. En els tribunals ningú no reclama amb justícia, ningú no pledeja amb lleialtat. Es fieu d’acusacions falses, de proves sense fonament… (59, 3-4)”. La cosa ja venia d’abans i en l’Èxode (23, 1-2) llegim: “no escampes falsos rumors. No vages a favor del culpable donant un fals testimoni…” Hem de confiar que tot el que ha passat a l’Estat aquests quaranta anys dits de democràcia serà estudiat a fons i que cadascú quedarà retratat per a la posteritat. Com jo tinc la certesa que tots hem estat culpables del desficaci que hem patit i patim, serà important que aprenguem a destriar el gra de la palla i, lamentablement, la dreta espanyola ha donat més palla que gra, perquè ens hauria anat millor a tots que aquesta dreta hagués estat més civilitzada i més moderna i hagués sabut trencar els lligams que tenen i mantenen amb el franquisme. Una llàstima per a tots. La culpa dels antifranquistes ha estat haver cregut ingènuament que muerto el perro se acabó la rabia i haver confiat que els “nostres” ho farien tot molt bé.

I hi ha les mentides més grosses i amb tota seguretat pecats mortals, les que ha fet l’església per a posar al seu nom, als registres de la propietat, tot el que han pogut i més. No sols els edificis de culte, sinó els cementiris, pisos per a llogar, col·legis, finques, etc. sense pagar ni un euro de res, tot exempt de contribucions i  lliures de càrregues. Ho han tingut així de fàcil al llarg de la història, perquè sempre han tingut els poderosos de la seua part i les claus del cel per a vendre-hi parcel·les, però especialment ho han tingut millor que mai amb Franco… i amb Aznar!

Finalment i encara que ja hem dit alguna cosa d’ell, acabaré criticant fortament Trump, però també els milions d’energúmens que creuen com ell. Certament hi ha Trump perquè als Estats Units hi ha molts milions de ciutadans que s’identifiquen amb la seua prèdica feixista, xenòfoba i negacionista. El que ha fet el paio és organitzar aquella gent i donar-los consignes, o siga ha fet el mateix que Hitler enardint els alemanys, amb un discurs calcat d’exaltació racial i elitista. És important que els nord-americans culminen l’operació de neteja i que arribe el dia 20 de gener i Biden i Harris prenguen el comandament, perquè s’acabe el malson que els han fet viure (i ens han fet viure a tot el món).


diumenge, 15 de novembre de 2020

ACABAT TRUMP, QUEDEN ELS TRUMPISTES

Publicat a LEVANTE-EMV el dia 14 de novembre de 2020  

Als nord-americans els passa com a nosaltres, que s’acabà Franco però els franquistes no. Allà tenen trumpistes, com ací franquistes, ben instal•lats en les altes esferes: Justícia, Senat, mitjans de comunicació, policies, esglésies... fent tot el que poden per acabar amb els avenços socials progressistes, desestabilitzar tot el que no els agrada, enverinar l’anima dels «patriotes» amb polítiques xenòfobes, homòfobes, amb ‘Make America Great Again’ com ací ‘España, Una, Grande y Libre’. Ara mateix, Trump no vol reconèixer que ha perdut les eleccions i Franco, que mai les guanyà, sinó que féu la guerra al govern legítim de la república, romangué més de quaranta anys dalt del matxo... A més del suport de les classes altes, conservadores i reaccionàries, aquest dos energúmens comptaren i compten amb les classes populistes, analfabetes i exaltades, fusells en mà. Als USA demanant armes i fent maldats; ací participant en una repressió cruel contra les esquerres i els nacionalistes. 
 
El trumpisme el podem rastrejar arreu del món. Un exemple són el menyspreu de la pandèmia dels líders de la dreta, de conseqüències funestes per a la societat mundial, cosa que sabrem quan es farà una anàlisi global i un recompte de morts, de malalts i de ruïnes d’empreses. L’actuació de Bolsonaro al Brasil és la pitjor i més significativa, perquè a més de riure’s de la deforestació i del canvi climàtic, ho fa dels pobles indígenes, i ara de la pandèmia, atrevint-se a menysprear els morts d’una manera vil, dient que d’alguna cosa hem de morir i que els brasilers que hi tenen por són uns maricas. 
 
Ací, Abascal, Casado i els seus adlàters (especialment la madrilenya Ayuso) fan el mateix que el mestre Trump, no col•laboren en res positiu sinó que segueixen la política d’erosió del govern socio-nacionalista, i ho fan perquè no són gens demòcrates. Com no es pot competir democràticament amb gent anti-democràtica, la tàctica per a resistir-los ha de consistir en fer ús de la intel•ligència, que és el que ells no tenen, parlar a la gent sense mentir, i treballar sense defallir; aquesta és la feina del govern i dels partits que li donen suport. Cadascú té el seu paper assignat i a nosaltres tot ens anirà millor, a més a més, si Biden ens suprimeix els aranzels (taronja, vi, oli...), si el govern central ens paga el que ens correspon i si els del Botànic no l’erren massa renyint quan no toca.

dimarts, 10 de novembre de 2020

INCREÏBLE HISTÒRIA D'UN AUTO SACRAMENTAL. LA SILLA MÉS LAÏCA I L'ESGLÉSIA DE SILLA

 

Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.



SAÓ. 09/11/2020

Fa uns dies, publicàrem en aquestes pàgines Les dones són molt furones, https://revistasao.cat/les-dones-son-molt-furones/ , recordant la representació d’un auto sacramental a Silla, en 2007, per a commemorar els 100 anys del robatori del copó del sagrari i la troballa posterior de les Hòsties consagrades, que des d’aleshores romanen incorruptes a l’església. L’article ha despertat l’interès de moltes persones que han demanat si disposàvem d’alguna filmació i del text de l’auto i com tenim ambdues coses hem decidit posar-ho a la disposició dels interessats, mitjançant SAÓ i gràcies a l’amabilitat de la direcció.

La pregunta que s’ha formulat molta gent i que ja es formulava el poble, és per quina raó aquell auto religiós l’escrivírem, dirigírem i representàrem militants de Compromís. En aquest article donarem aquestes raons. En primer lloc, que la implicació de Compromís era a títol personal dels qui hi participàrem i no del partit. La posició de Compromís en el tema religiós és d’absolut respecte a les creences religioses de la gent, de totes les religions, però també som defensors de la laïcitat de l’estat i, per tant, som un partit laic, que és com diu la Constitució que ha de ser l’estat.

En segon lloc, com fou possible que els nacionalistes ens implicàrem tan a fons en els actes commemoratius que organitzava l’església? Evidentment, sembla contradictori, però el cas és que es produïren una sèrie de coincidències. En primer lloc que el rector, Fernando Gómez Císcar, demanà la col·laboració econòmica per als actes que volia organitzar, que l’ajuntament no li podia donar per la laïcitat municipal; a canvi, però, li vaig oferir la meua col·laboració personal.

Per la seua part, don Fernando arengava la feligresia a tenir idees per a donar més visibilitat a la commemoració i la senyora Amparo Zaragozà (simpatitzant de Compromís) demanà al seu fill, Benja Domènech, que fera un “teatret com els betlems que vèiem a València”. Benja era secretari del partit i director de teatre i acceptà i, a més a més, m’involucrà a escriure el text. Decidírem que faria l’adaptació de l’auto de Timoneda “El castell d’Emaús”, en el qual encabiríem la relació del succés de Silla i que seria “Els deixebles d’Emaús i el triomf de l’Eucaristia”. Repassant el llistat de participants en la representació, actors, músics, cantants, tramoistes, ajudants, assentadors, etc. la participació dels nacionalistes, fou evident i rotunda. Fins i tot el rector quedà tan entusiasmat que acabà fent campanya electoral a favor de Compromís, amb gran alarma de la dreta local.

Es tractà, doncs, d’un acte religiós dissenyat, escrit i conduït per persones no-creients amb l’aval de les autoritats religioses locals i diocesanes. Faig memòria d’un bisbe, d’un vicari episcopal, d’un canonge de la Seu, sis rectors parroquials i de membres de diverses congregacions: una mescla ben curiosa i pot ser que irrepetible. De tots ells recorde paraules de sorpresa i d’agraïment, i alguns de devoció, i tres articles molt elogiosos publicats a la premsa. Recorde l’estupor, que em produí el comentari d’un d’aquells reverends, assegurant-me que aquella nit havíem fet nosaltres més catequesi que ells en molts anys; com li vaig haver de recordar que jo no era creient en absolut, em deixà mig espantat dient-me que això a Déu li tenia igual, i que ell se n’hauria servit de la nostra feina. Dir que em quedí sorprès i estupefacte és poc, perquè em quedí alarmat i encara ho estic.

Per altra banda, en alguns moments de dubte, els participants discutíem si la nostra feina l’havíem de considerar professional, perquè per descomptat no era confessional. Fèiem el mateix que els compositors, pintors, escultors, etc. que sense ser creients, han rebut encàrrecs artístics destinats a alguna església i han fet grans treballs artístics.

El que representàrem aquella nit a Silla fou magnífic, i molt recordat i reconegut per tots els assistents; l’escenografia espectacular sota la direcció de Benja Doménech, amb l’actuació d’alumnes de l’Escola Municipal de Teatre i de la companyia Antara Teatre. Tothom estava transfigurat, i a ningú li venia gran el vestit. Per exemple, la qui representava la Magdalena, declaradament agnòstica, em deixà constància per escrit que havia sentit més emoció que el dia de la seua primera comunió. Supose que això degueren sentir la resta de participants i els assistents, que guardaven una emoció i silenci espectaculars, en una església plena a vessar.

La primera part de la representació, era l’adaptació del text de Timoneda. La segona era l’explicació del succés de Silla, a càrrec de rapsodes d’Amics de la Poesia. L’acte final, però, fou el més impactant. El moment es feia coincidir amb els darrers versos que explicaven l’entrada en processó triomfal de les Hòsties a l’església, de feia 100 anys. En la nostra representació, les campanes també anaven al vol i mentre entraven don Fernando i el clero amb la custòdia sota el pal·li que portaven els Costalers del Crist, vestits de gala, la comitiva avançava i l’orquestra i coral de la Lírica interpretava himnes… i la gent anava caient agenollada. Don Fernando agafant amb mà ferma la custòdia, arribà a l’altar i la deixà i es produí el moment màgic quan s’obrí la “carxofa” i per primera vegada en la història s’anava a cantar, a l’interior de l’església, el motet que es reserva per al dia del Crist, quan arriba la processó a la plaça. Es féu un silenci total i l’angeleta, també de Compromís, cantà acompanyada pel cor i l’orquestra, Glòria a Déu en les altures. Les darreres i agudíssimes notes foren subratllades amb els aplaudiments de tothom. Don Fernando va beneir, emocionadíssim, els assistents amb la custòdia…

El president de la Diputació, a qui havíem visitat don Fernando i jo, invitant-lo a assistir i a col·laborar en les despeses, estava tan emocionat i commogut que em digué que allò ho pagava ell, que eren les paraules màgiques que jo volia oir. La nit fou, doncs, magnífica, la gent devota estava més devota que mai, la gent escèptica no ho sé, cadascú deia la seua.

Ara, el director de Saó em demana una valoració política. Per a mi, el fet que un partit declaradament laic, amb ateus com el director i jo i pocs creients entre les nostres files, haguérem sabut respondre d’aquella manera a la petició de la gent creient de Silla, amb el seu rector al davant i els haguérem pogut preparar aquell acte, fou una oportunitat per deixar clar que respectar les creences de la gent no està renyit amb l’esforç polític que fem, ni tampoc amb la nostra reivindicació perquè l’escola i la societat siguen laiques, com ho ha de ser l’Estat. La participació de Compromís va ser decisiva i majoritària i cap altre partit polític hi participà, ni els més apostòlics s’interessaren (tampoc els invitàrem a res, ni ens feien falta). Lamentablement, els rectors que han succeït a don Fernando han passat olímpicament i/o despectivament de tot allò i jo pense que ells i el poble s’ho han perdut. El que es féu, és el que hem escrit.

 Us deixe l'enllaç perquè pugueu accedir al video

Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla. 

dilluns, 2 de novembre de 2020

QUÈ HEM APRÈS AMB LA PANDÈMIA?

 

 QUÈ HEM APRÈS AMB LA PANDÈMIA?

02/11/2020. Publicat a la revista SAÓ

El Repunt 46

Amb la pandèmia que estem patint hem après una sèrie de coses importants, que formaran part dels curricula escolars, perquè van a condicionar el futur més immediat del món en què van a viure els nostres fills i néts. Crec que els historiadors, molt aviat, començaran a donar per acabada l’era contemporània, que començà amb la Revolució Francesa i que haurà durat fins al segle XXI. Ara, amb la pandèmia començarà una nova era en la història de la humanitat, a la qual anomenaran l’era de la fragilitat, o l’era del canvi climàtic, o vés a saber; ja ho decidiran, perquè com la història explica i interpreta els fets quan els protagonistes ja fa anys que han desaparegut, nosaltres ja no assistirem a aquest bateig.

La gent contemporània, que hem viscut i vivim tants terratrèmols, estem veient que la humanitat no és tan gran com ens pensàvem; sempre ha passat el mateix i cada era ha nascut marcada per uns grans canvis, per grans novetats. A nosaltres ens ha tocat veure que un virus semidesconegut ha estat suficient per a aturar el món, per a fer malbé l’economia i per omplir els hospitals i els cementiris. No som tan forts, doncs, com ens creiem, ni tant semi immortals com somniaven alguns polítics i literats pretensiosos: el coronavirus s’ha encarregat de desmuntar tanta fantasia. Els mortals som uns simples i uns ximples mortals i prou, capaços d’anar pel cosmos, però incapaços de vèncer un virus.

Sabíem per la literatura i per la història que en situacions paregudes (no és la primera pandèmia que ha assolat el món), els homes ens hem comportat traient el millor dels nostres pobres cors: fent bondats. O el pitjor de la nostra mala fel: fent maldats. Així ara hem tornat a veure les actituds més valentes i decidides a ajudar la societat per part dels professionals sanitaris, dels científics i dels treballadors dels serveis i això ha estat meravellós i ha significat una important injecció de moral; aquesta gent ha fet bondat. Però també hem vist els qui no han fet altra cosa que enredar i confondre la societat, polítics prenent decisions totalment negatives i els seus fanàtics seguidors dedicats a crear notícies falses i anguniar la població; tota aquesta gent han fet i fan maldats. Com sempre, doncs, hi ha els bons i els dolents.

Al tall de què està passant a Madrid, l’Ayuso, com una bruixa (en realitat és una harpia) aprenenta del gran bruixot dit Trump (en realitat un dimoni), s’ha posicionat contra el govern central i contra tots els altres presidents autonòmics, inclosos els populars, negant-se a complir acords i decrets llei, a acceptar l’estat d’alarma com fan tots i a recloure els madrilenys al seu territori, per impedir que continuen empestant-se i empestant-nos. Ella ha decidit, malgrat que ha demostrat de manera rotunda que és una burra integral, que sap més que ningú, fent exactament com el seu punt de referència i mestre, Trump. No ha arribat a recomanar beure lleixiu, com féu aquell, però li ha faltat un pèl. Després d’invocar que Madrid és el centre del món (de Madrid al cielo, Madrid es España), de mentir, de somiar truites i de posar en greu perill els ciutadans de Madrid i de tot l’estat, continua més tossuda que una mula, mentre el govern no té collons per a posar fre a tanta temeritat.

Ah, el govern central, ara en mans socialistes! Tenim dret a pensar el que hauria passat si aquesta actitud negacionista, reaccionària i il·legal d’Ayuso l’hagueren adoptat els catalans, o els bascos. Segur que el govern hauria actuat, com féu el de Rajoy, enviant la guàrdia civil, l’exèrcit, la policia i fins i tot la legion amb la cabra i tot, “a por ellos, a por ellos”, cridant a fer complir la llei i viva España! Haurien aplicat l’article 151, que se’l saben de memòria, i haurien posat la fiscalia i els jutges a fer agredir els catalans, o els bascos. Dic que ho haurien fet i en això haurien comptat amb el PP, C’s i Vox. És el que passà durant el referèndum de Catalunya. Contràriament, si ara aplicaren la mateixa vara de mesurar, l’Ayuso hauria d’haver-se exiliat al Brasil a l’empara de Bolsonaro, etc. No és el mateix el que fa aquesta dona i el que feren els catalans, evidentment. És més perillós que catalans i bascos reclamen res, com un referèndum, que l’Ayuso pose en perill la salut de tothom?

Acabe d’escoltar la Cristina Almeida i alguns politòlegs de la televisió, que també pensen el mateix o paregut. Què passa, doncs, amb Madrid i l’Ayuso? Aquesta és una pregunta que faig als hipòcrites partits espanyols, tan defensors de la llei, la constitució i la bandera. Són bufes de pato. I no solament ho són el trio fatídic de la dreta, perquè els socialistes no es fan enrere a l’hora d’atacar i d’empresonar els nacionalistes. Quina contradicció més total! De manera que per això i per moltes altres raons, aquest estat (vino, toros, guitarra y poesia/ hacen los cantares de la patria mia) és un estat fallat, segurament des del moment de la seua concepció. A banda que, a més de fallat també siga fallit, que la diferència és que com a fallat no ha aconseguit reeixir mai, ha fracassat sense remei (com el cacau fallat) i fallit perquè manca d’allò que hom espera que hauria de tindre: el valor i la veu per a frenar l’Ayuso i fer complir les lleis.

En el cas de Trump, el gran dimoni que té els Estats Units expectants a veure quanta gent el re-vota o quanta se l’han de tornar a empassar, com aquest article es publicarà al mateix que les eleccions, sols pot servir-nos per a fer alguna imprecació de darrera hora, o entonar el miserere mei, Domine. El peix ja està tot venut i sols falta saber si serà un peix fresc i demòcrata o pudent i república. Com a imprecació se m’ocorre demanar que es conjuren contra Trump tots els esforços de les bones persones dels EEUU, amb l’ajuda de totes les bones persones del món sencer, per tal d’evitar el seu triomf, que si es produeix ens posarà en un greu perill que tot acabe de molt mala manera i perquè donarà ales als seus adlàters Bolsonaro, l’Ayuso, etc. Li he dit gran dimoni a Trump perquè en realitat encara no se sap a quin dimoni assignar-lo. Els més importants són Llucifer o dimoni de l’orgull, Mammó de la cobdícia, Asmodeu de la luxúria, Satan de la ira, Belzebú de la gola, Leviatan de l’enveja i Belfegor de la desídia. El mires per on el mires, Trump és un dimoni, pot ser que té un poc de cadascú o que siga, com pense jo, el gran dimoni. En qualsevol cas ha de dur unes grans i retorçudes banyes i una gran cua.

I respecte de l’Ayuso, he intentat trobar una explicació a la seua confusa i rocambolesca actuació. Tothom coincideix que serveix als interessos de la gent privilegiada, de qui és l’ídola i per això el seu instint és sempre de fotre les classes populars, els barris més pobres de Madrid. Ayuso a més a més em sembla una harpia, crec que concretament la Celeno, que era la més fosca de totes perquè malgrat que té el posat d’una “mosquita” morta, és bella i radiant, tal com Hesíode diu que eren les harpies. I és impetuosa, perquè les harpies eren filles de Gea (la terra) i del vent.

Així és que estem en mans de dimonis i d’harpies? Doncs, si; i del coronavirus. Per això vull fer quatre recomanacions epicúries per a sobreviure: 1) esperem amb paciència i treballant, que el que haja de ser, serà; 2) no ens amoïnem més del compte, perquè si finalment hi ha remei, l’hi haurà i si no, doncs no l’hi haurà; 3) però col·laborem amb la ciència i fem el que ens indiquen amb les mesures d’higiene, de distanciament i d’aïllament; 4) i maleïm els dolents que estan comportant-se tan indignament (ja hem dit els noms), perquè maleir, o siga desitjar-los coses dolentes, és un exercici sa i agradable. Molts ànims i besos i abraçades virtuals, per a tothom.

 

diumenge, 1 de novembre de 2020

BREUS, URBI ET ORBI. VIII

 

Breus, Urbi et Orbi. VIII

Textos difosos per facebook, durant octubre de 2020

MALEIR ÉS SALUDABLE (17 d’octubre)

Llançar una maledicció no és fer res dolent, sinó complir amb la necessitat d’invocar l’ajut d’un déu o d’un dimoni, quan ens sentim incapaços de superar un infortuni o una opressió injusta, a mans d’algú que té més força que nosaltres i el poder de fer-nos malbé; maleint imaginem que compensem la nostra incapacitat. Qui no ha maleït mai la pujada d’impostos, sabent com sabem que els rics no paguen ni xapa? Qui no ha maleït mai la repressió franquista, les atrocitats nazis, la xenofòbia, homofòbia i el masclisme dels voxistes...? Amb les malediccions reclamem que caiguen al cap dels qui fan el mal, totes les malaurances i que se’ns faça una mena de justícia. A més de nosaltres mateix, les persones més indicades a maleir han estat les dones velles i pobres, les gitanes, els qui practiquen vudú i els maleïdors religiosos... Una alternativa a les malediccions són els renecs i les blasfèmies que proferim pels mateixos motius que les malediccions, encara que sense invocar ningú, senzillament ens caguem en la mare que ha parit qui siga que és molt dolent. En qualsevol cas descarreguem adrenalina i això ja és molt saludable.

Crec, doncs, que llançar una maledicció, o proferir un renec, o ambdues coses, sobre qui s’ho mereix, és com prendre’ns la justícia per la mà, sense embrutar-nos-hi personalment i mai no són delictes. Són solucions ineficaces i un poc «covardes», però comprensibles, com qui tira la pedra i amaga la mà. Entenc perfectament que mig món maleïsca Trump, o mig Madrid ho faça de l’Ayuso... També comprenc les malediccions i renecs contra alguns jutges; contra els partits de l’extrema dreta que reclamen la guerra santa; contra els polítics lladres; contra els franquistes camuflats de demòcrates; contra els qui abusen de les dones o dels xiquets... L’actitud més valenta i noble és, sense cap dubte, donar la cara: la lluita, la revolta, la desobediència, les manifestacions, articles d’opinió... Com no tots tenim el suficient valor per a seguir aquests camins, com a mínim devem recolzar-los.

A Europa ens tenen fitxats i moltes de les coses que passen ací les consideren inacceptables: els béns de l’Església, el Procès de Catalunya, la no renovació del poder judicial, el merder del rei demèrit, la corrupció dels partits i la banca... A Europa saben que encara no tenim una justícia suficientment democràtica, o siga desfranquistitzada. La pretenciosa marca Espanya és una pífia.

 

LES MINETES EN TEMPS DE FRANCO (18 d’octubre)

D’ací no res serà (era) la nit de les ànimes, i en totes les cases les dones grans encenien les “minetes” (metàtesi d’animetes) que eren un blens de cotó enganxats en un suro que, flotant en una tassa d’oli, cremaven tota la nit, ajudant els difunts familiars a superar el tràngol del purgatori; amb les fotografies dels finats es completaven uns altarets. La gent hi posava molt de respecte i la nit adoptava un dramatisme molt peculiar que infonia temor, tant que poca gent s’atrevia a sortir de casa i especialment als xiquets ens posaven la por al cos, per si ens prenia l’animeta d’algun penat.

Com era la postguerra, tot el que fora tràgic, misteriós i religiós tenia cabuda i ja s’encarregaven els capellans de posar-hi més llenya al foc. Recorde que el clero, escolanets i devotes, cantàvem: “por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar...”. Tot era així de tenebrós i explícit.

Tot això s’ha acabat, fins i tot ja no hi ha ni purgatori, perquè l’església ja no té valor de mantenir tantes fal•làcies i ara una altra l’ha substituïda, amb un muntatge paregut d’origen anglosaxó: la nit de halloween. També hi ha ànimes per mig, però en lloc de fer por en abstracte, s’empren disfresses i se simulen activitats de terror, mentre la gent jove organitza les festes de disbauxa i alcohol que fan al cas. Amb la pandèmia d’enguany, però, caldrà que tothom hi pose seny, no siga cas que no ens agafe cap animeta, però que ho faça el coronavirus. Del virus de la corona sí que no tenim escapatòria.

APROFITAR LA PANDÈMIA  (23 d’octubre)

Aprofitant que la pandèmia ha obligat a prendre mesures dràstiques de limitacions de llibertats, que no critique, perquè són necessàries, i de canvis de comportaments socials, etc. molts comerços i bancs, han aprofitat per a aplicar quasi dràsticament el sistema on-line, que jo trobe injust. Molta gent ni té internet, ni mòbil, ni tenen solvència per a les manipulacions tècniques i per tant queden exclosos, del nou sistema. Curiosament, per telèfon tampoc no atenen la clientela i tot s’ha de fer on-line.

Hi ha molta confusió, doncs, i com la gent no es resigna a patir i cadascú llaura cap a casa, han eixit al carrer protestant per la situació i demandant ajuts, solucions... i més possibilitats per a l’oci, especialment la gent més jove. Curiosament, el sector que més pateix la situació, la classe treballadora, no han estat els més actius en les protestes... En aquest clima mig caòtic, la major part dels governs fan esforços per a regular les coses i evitar que la pandèmia faça més mal del que siga necessari.

Lamentablement, tota pandèmia té un pandemònium, els qui en lloc de col•laborar a facilitar solucions es dediquen a crear problemes, confonent la gent i enganyant-la. El més gran dimoni d’aquest merder és sense cap dubte Trump, que intenta guanyar les eleccions americanes, al preu que siga. A nivell de l’estat de pandereta d’ací, hi ha dos exemplars de nomenada: la mosca collonera presidenta de Madrid i l’exaltat franquista Abascal, que de manera tan obcecada com inútil, ha perdut una moció de censura contra Pedro Sánchez. Com ho ha fet presumint d’ideologia xenòfoba, homòfoba, anticonstitu-cional i antidemocràtica, i atacant tots els partits del Parlament, especialment els inde-pendentistes, s’ha quedat amb un pam de nassos: sols l’han votat els seus "camaradas" (52). No té vergonya torera.