dilluns, 30 de maig del 2022

REPASSEM LA HISTÒRIA DELS BORBONS

Article publicat a SAÓ el 30 de maig de 2022

Ara que ja ha marxat el demèrit rei i que s’intenta un gran rentat d’imatge de la família i especialment de l’egregi evasor, és molt oportú comentar quatre coses d’aquesta gent, com m’han demanat que faça unes lectores i/o fans, que jo considere de la resistència. En realitat, els qui sabem d’història, i qualsevol ciutada té el dret, podem recordar el que estudiàvem, per exemple a escola, perquè segurament sense voler-ho ens deien coses, algunes no massa bones, altres increïbles i fins i tot de dolentes, malgrat que tractaven dels reis, que ho eren per la gràcia de Déu, ni més ni menys i quins collons. Com eren inviolables i divins, tots feien el que volien, perquè ningú no s’hi oposava, ni podia. En realitat tots els reis de totes les nacions feien el mateix, uns més que altres, i per això anaren i van desapareixent del mapa, afusellats, guillotinats, destronats, exiliats. Repassem un poc la història i especialment no com ens ho explicaven a escola.

Els Borbons no eren d’ací, sinó que procedien d’una comarca rural francesa i que, com tingueren la fortuna de cara, acabaren essent reis de França, i des d’enllà també d’Espanya, les Dues Sicílies, etc. El Borbó més important, pel que més ens afecta, fou Lluís XIV (1636-1715) conegut com el rei Sol, que imposà l’absolutisme i la centralització de totes les demarcacions feudals franceses al voltant de la seua cort, és a dir, de la seua voluntat. Com la seua política era integrar-se quantes més terres millor, per a fer més gran França, se n’apoderà de les comarques catalanes del Rosselló, Vallespir i Cerdanya (la Catalunya Nord) i del país basco-francès o Iparralde; declarà la guerra a Felip IV de Castella (1605-1665), que acabà amb la Pau dels Pirineus, la boda d’aquest rei amb la filla del francès, que rebé les terres que ja havia arrabassat com regal regal de noces. A continuació, començà l’afrancesament forçat d’aquelles terres catalanes i el procés de substitució de les institucions i la llengua.

Al tal Felip IV el succeí Carles II, dit l’Encantat o l’Impotent, que era un deficient d’alta cuna i que, per molt que ho intentaren amb resos i encanteris, no aconseguiren que tinguera descendència i per això, a la seua mort, l’ambiciós rei francès reclamà les terres de les corones castellanes i de les catalano-aragoneses, amb tot l’immens imperio, per al seu besnèt, Felip d’Anjou. Com també les reclamà l’emperador Leopold I, per al seu fill, Carles d’Àustria i com l’equilibri d’Europa es decantaria o a favor de França o de l’Imperi, es declarà la Guerra de Successió (1701-1714 ), entre ambdues potències i llurs aliats. Pels territoris peninsulars, els castellans es posaren de la part del borbó, mentre valencians, catalans, balears i aragonesos, ho fèiem de l’àustria. Si guanyava el francès, sabíem que ens farien el mateix que a la Catalunya Nord amb la centralització i castellanització; contràriament, si guanyàvem l’àustria i nosaltres, mantindríem els nostres furs i la nostra llengua. La mala fortuna féu que guanyara el pretendent francès i per tant els castellans (Batalla d’Almansa, 25 d’abril de 1707). I, com sempre hem dit que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, començà el nostre calvari, que encara dura.

Ens aplicaren tot de càstigs, d’empresonaments, exilis, incautacions, persecucions. Ens anul·laren els furs i ens reduïren i obligaren a les lleis i a la llengua castellanes. Els decrets contra nosaltres foren continus i no cessaran mai més, encara duren. Són un poc més de tres-cents anys de regnats borbònics (amb 10 reis), absolutament calamitosos per a tots, però especialment per a nosaltres. Podem fer un repàs dels problemes bèl·lics, econòmics i socials de tot tipus que patírem els súbditos d’aquesta família: la independència de les colònies de l’imperio amb les guerres corresponents; tres guerres civils, dites carlines; els fracassos de la I i la II Repúbliques; les dimissions de cinc caps d’estat; tres monarques foren exiliats o destronats i s’hi feren tres restauracions, a la força; patírem la Guerra Civil de Franco; dues dictadures… Quins desastres i quantes pèrdues!

Doncs a nosaltres encara ens ha anat pitjor, perquè després de la Batalla d’Almansa, els franco-castellans cremaren Xàtiva; el rei dicta la Pragmàtica sanció reduint-nos a les lleis de Castella: ens aplicaren els Decrets de Nova Planta pel dret de conquesta, perquè ells ens havien guanyat i ens arrasaren. Des d’aleshores publiquen ordres taxatives perquè sols s’empre el castellà en tots els documents; perquè l’església ho faça també tot en castellà; perquè els nostres regnes queden convertits en províncies espanyoles; perquè, amb obsessió  malaltissa i permanent, que encara els dura, l’ensenyament siga tota en castellà; que els comerciants porten la comptabilitat en castellà; que els notaris facen escriptures sempre en castellà; que sols s’editen llibres en castellà, inclosos els catecismes; prohibeixen que es faça teatre ni espectacles si no són en castellà; que per telèfon i per telègraf sols es puga emprar el castellà…

Els castellans trobaren una mina inesgotable amb els borbons i s’hi apuntaren, perquè la majoria dels càrrecs de les administracions els ocuparien ells, que eren de la confiança del rei; els qui no eren castellans, començaren a fer mèrits, castellanitzant-se i superant-se a reprimir-nos. A aquesta gent, el poble els deia i diu botiflers. L’església, botiflera també, participà majoritàriament en l’aquelarre. L’exèrcit foren els abanderats de la batalla permanent contra nosaltres. Lamentablement, fins i tot quan ha vingut la democràcia (?) molts partits progressistes i/o d’esquerres, també s’han posicionat a limitar-nos. Podem resumir dient que amb l’arribada d’aquesta família francesa, els castellans pogueren complir el seu vell somni de doblegar-nos, que els venia de molt lluny, dels Reis Catòlics i d’abans i que encara mantenen i per això s’hi posaren a la feina amb tanta rotunditat. Als borbons, els castellans els vingueren de perles.

Ens podem preguntar si hi va haver resistència, si els nostres majors s’hi oposaren, o si s’acovardiren. N’hi va haver de tot un poc. Li dic a Salomé, que és riolera i una decidida resistent, que si hem tingut una heroica resistència, però també una gran dosi de covards, devem saber qui és qui, cosa que farem en uns següents articles amb el permís de la direcció de SAÓ, que, per cert, forma part de la resistència i amb tots els honors.

 

 

dissabte, 28 de maig del 2022

 

ALERTA AMB EL GLAUCOMA (3)

Article publicat a LEVANTE-EMV el 28 de maig de 2022

ç

L’article d’avui el dedique a un tema que afecta la nostra delicada salut de persones d’alt risc, com durant la pandèmia ens han considerat. A mi em paregué encertat que ho digueren així, perquè tenim tots els números de la rifa: per a emmalaltir, per a no guarir-nos com quan érem joves, per a quedar prostrats i per a acabar la festa; de vegades no ens ho volem creure, però, en realitat, ja fa anys que tenim problemes i recorrem als metges, als qui no sempre obeïm i agraïm el que fan. Parlem sobre el glaucoma, perquè hi ha molta gent major que no n’està assabentada, segons és constatabl

 És una malaltia dels ulls, perillosíssima perquè no té volta enrere, i perquè és una malaltia silenciosa, que no causa dolor i que si no la descobreix un oftalmòleg o òptic, no te n’adones que la tens. És molt traïdora perquè notes que vas perdent vista, però a poc a poc, que comences a veure menys pels costats i de lluny, que ja no t’hi veus bé per a llegir o conduir... i penses que tens “la vista cansada” i que vas fent-te vell. Quan l’oftalmòleg et diu la veritat del que passa i que no hi ha cura, perquè és la tensió ocular massa alta (la tensió de la sang és una altra cosa), i que se t’han fotut els nervis òptics i que l’únic que pots fer és posar-te unes gotes als ulls, cada dia i mentre visques, perquè la cosa no vaja més enllà... Com t’ho pots prendre? Jo m’ho prenguí com una sentència de cadena perpètua.

 Ens podem preguntar, com fiu jo, que porte ulleres des dels 12 anys, per què no ens explicaven, o insistien més, en el risc que corríem? En realitat jo no tinc excusa, perquè dos grans amics ja m’ho havien advertit, però no els fiu cas. Per això ara vaig contantt a tothom el que m’han explicat els metges, i perquè veig que hi ha moltíssima gent que ignora com és de greu aquesta malaltia, que ignora que té. La major part de les malalties dels ulls tenen tractaments i recuperació, més o manco, amb ulleres, operacions i transplantaments, però en el glaucoma, no, perquè són els nervis òptics els que s’han fet malbé i ja no tenen remei si s’han avariat. Feu-me cas, doncs, i aneu a l’oftalmòleg o a l’oculista.

 

diumenge, 22 de maig del 2022

CAL SALVAR EL REI QUE HAGUÉ?
Publicat al facebook el 22 de maig de 2022
 
El cas del rei que hagué (cal pronunciar k’agué) no te res a veure amb el del soldat Ryan, excepte en els esforços que s’esmercen en ambdós casos. Al soldat, que es troba immers en el desembarcament de Normandia, les autoritats militars ianquis decideixen que se l’ha de salvar, perquè allí mateix han mort tres germans seus i la institució militar, que és responsable d’haver enviat tots aquells soldats a la guerra, ha de rentar-se la cara davant el poble nord-americà, salvant el quart germà Ryan que queda viu de la massacre.
En el cas del rei que hagué, també les institucions públiques, especialmente la corona, han d’intentar salvar el Borbó que queda, després de la massacre que acaben de patir per culpa del mateix monarca, infantes, gendres i descendents, implicats tots en afers en els quals el poble està implicat passivament (també fent-se càrrec de les despeses) i que ni la moral més elemental pot veure amb bons ulls, malgrat la complicitat dels garants (l’església?) d’aquesta moral, ni les lleis, si no haguessen estat condicionades pels absurdes inviolabilitats, prescripcions i arxius de causes.
Contràriament, mentre en la pel•lícula del soldat Ryan, que en el fons és antibel•licista, els espectadors acabem solidaritzant-nos amb el pobre soldat Ryan i no amb els responsables de la guerra mundial, en l’afer del rei que hagué, els espectadors no ens solidaritzem (no devem fer-ho) amb els responsables del que ha passat. Supose, però, que als mitjans de comunicació (tots) els ha estat més a compte haver participat en l’espectacle de salvar el rei que hagué (alguns ho han fet tapant-se el nas, però això no els disculpa). Respecte de les actituds dels partits polítics, ha quedat més que clar, claríssim, que la dreta, com sempre, és monàrquica i botiflera; mentre que l’esquerra és republicana i democràtica. Les properes eleccions generals (també les autonòmiques i municipals) haurien d’entendre’s com el referèndum que mai s’ha fet, a favor de la monarquia o de la república.

 

QUI VULGA HONRA QUE SE LA GUANYE 
penjat al facebook el 19 de maig de 2022

Ho dic pel personatge que acaba d’aterrar a l’aeroport de Vigo, procedent d’Abu Dabi. Com sóc republicà, em fa mal de dir que és un rei, perquè el càrrec li’l donà Franco, encara que n’hagué de renunciar i fugir a l’estranger, de tantes coses que debia a Hisenda, a la societat, a una senyoreta que el té denunciat a Anglaterra per assetjament i no sé que més. La constitució espanyola li reconeix la “immunitat”, la justícia ha arxivat els casos que hi havia contra ell i els seus delictes han prescrit, o siga que no és veritat que tots som iguals davant de la Llei, com ell mateix va dir un dia i tan cínicament. A qualsevol de nosaltres, per molt menys, ens haurien cardat de valent.
Ara, aquest personatge ha vingut a participar en una regata a Galícia i les autoritats del PP han dit com estan de contents, contentíssims i molt pagats i que ja era hora i que no havia d’haver marxat mai, i que pot anar i tornar on li done la gana... Quina vergonya, senyors, o quina poca vergonya! Ningú diu qui paga les despeses del viatge, ni de la guardia personal que estarà protegint-lo... És evident que tot ho paga el poble. El dilluns va a Madrid a veure la família, la dona inclosa, el seu fill que ha heretat la corona i ves a saber quines coses més… I se’n tornarà a Abu Dabi, a viure com un patxà. Aquest país no té remei. Visca la República, encara que siga l’espanyola!


 

dimarts, 17 de maig del 2022

 

el Repunt 80

 

EL MES DE MARIA DE 1949

Publicat a SAÓ el 17 de maig de 2022

 

El títol d’aquest article és un subterfugi per a cridar l’atenció, encara que el que conte és cert. Els anys de la postguerra, els mestres ens ensinistraven a base de devocions morboses i commemoracions bèl·liques. A la meua escola i durant tot el mes de maig, que deien de Maria, ens feien dur un ramet de flors, cada dia,  per posar-les a l’altaret que paraven en l’aula, amb una estampa de la Mare de Déu. Era l’ofrena floral que cada dia tocava fer a un xiquet. Com el meu poble era bàsicament agrícola i totes les famílies tenien algun camp, els xiquets tenien resolta la contribució, menys jo, perquè a casa no teníem cap camp, cosa que solucionava amb la complicitat d’algun amiguet. Així va anar fins l’any mateix que vaig prendre la comunió, perquè amb el mareig de l’esdeveniment, havia oblidat que l’endemà era el meu torn. La vespra, quan anava a fer una comanda de la mare, a la replaceta del mercat em vaig trobar una esplèndida rosa en el pobre jardinet que mai tenia res plantat, però que aquell dia s’oferia tan generós i de sobte. Jo estava sol davant la flor i no m’ho pensí gens, saltí al jardinet i agafí la rosa, quan justetet passava el municipal, que m’enxampà. No em valgué de res dir que la rosa era per a la Mare de Déu i mon pare hagué de pagar una multa, que l’alcalde li repetia que era simbòlica, “perquè el xiquet no ho torne a fer; als xiquets cal reptar-los”.

 

Mai no me n’he oblidat i per això, al llarg de la meua vida, quan s’han sabut els robatoris milionaris d’alcaldes, ministres, diputats, banquers, capellans i reis, tant dels franquistes com de la democràcia, ingènuament i automàtica he recordat que jo també vaig furtar, ara fa 73 anys, una rosa per a la Mare de Déu i que em castigaren durament tractant-se d’un xiquet. Ho féu l’alcalde, ja ho he dit, el mestre, malgrat que jo era el seu predilecte i el rector, que no em deixà entrar al cine de la parròquia en tres diumenges i que em féu confessar el pecat per a prendre la comunió. Solament mon pare no em digué res, segurament per solidaritat amb mi. Supose que molts ciutadans poden haver fet alguna sisa, o qualssevol peccata minuta, que hauran d’haver confessat i pagat una multa si els han enxampat, per exemple en la declaració de renda, amb una paral·lela. Poca cosa, però, perquè la gent de a peu som així d’insignificants i ignorants i ho som tant que al mateix temps que ens podem sentir uns defraudadors, per estalviar-nos quatre duros, perdonem els prohoms i hidalgos, tan patriotes ells, que fins i tot els votem. O siga que ho he dit bé, mentre ells s’omplen la bossa (a la saca) amb comissions milionàries, rectificant plànols urbanístics en el seu profit, adjudicant-se propietats confiscades als rojos, o els bisbes que ho fan pel morro, o com la Collares, la dona de Franco, apropiant-se de les joies que li agradaven, mobles, estàtues romàniques, etc. El relat es pot completar amb tota la tirallonga dels plets del PP i del PSOE andalús...

 

Les autoritats d’aquest Estat de pandereta sempre ens han tractat de sospitosos i ens han posat la por al cos, que encara arrosseguem, i així és que ens autoinculpem  per les nostres innocents rateries, mentre que perdonem les seues malifetes, gairebé justificant-los. Sabem i trobem lògic que nosaltres no podem fer el que ells fan, perquè hem de complir la llei i les ordenances, pagar i callar. Ells ho tenen tot de la seua part i el mateix Franco era caudillo por la gracia de Dios. I els perdonem, com demostren els resultats electorals. Com és possible que hi haja gent treballadora que vota els partits hereus del franquisme, PP i Vox? Cap treballador, ni petit empresari, ni llaurador, ni jubilat, haurien d’oblidar que aquesta gent han estat i són uns “mangantes”, com els ha definit Pedro Sanchez i tenen la tràgica història que tenen.

 

Com sembla que s’intenta posar un poc d’ordre al desgavell, alguna gent d’aquesta ja van desfilant, a poc a poc, davant de la justícia, però la processó judicial encara està, com qui diu, eixint de la plaça, de tants polítics que hi ha encausats. Aquesta gentola es presenten a les eleccions, amb distintes cares però amb els mateixos collars i votar-los és masoquisme del dur. El poble pla, la plebs la gent més anodina, no tenim remei, perquè continuem votant-los, però de qui és la culpa? La gent que pensa, que llig i analitza, que està compromesa amb la renovació de l’estat, amb el capgirament de la situació, no n’encerta ni una i són (som) incapaços de fer fronts comuns i servir-nos d’orientació, amb programes realistes de les coses que ens preocupen al veïnat i no amb discussions bizantines sobre qui és millor que qui. Mirem el que està passant a Andalusia, on els nostres gloriosos podemites ara diuen que han fet tard a presentar la documentació electoral per anar junts tota l’esquerra, contra la dreta i l’extrema dreta. Jo crec qie s’ha fet a posta, per no anar-hi junts, que no vinguen amb romanços.

 

Acabe d’assabentar-me de com va la trampa del banc dolent (SAREB), dels pisos que tenien acumulats els bancs. L’enorme forat del salvament de la banca, que estem pagant entre tots, encara no ha acabat i ara s’han d’afegir els milions de la bossa immobiliària fallida. Mentrestant els bancs continuen guanyant milions, o siga que el que asseguraven aquells impresentables de Guindo, Montoro i Rajoy, que salvar els bancs no ens costaria res, fou una enorme mentida, la gran estafa. Si jo ja estava cabrejat quan comencí a escriure aquest article del mes de Maria, ara l’acabaré a punt de rebentar. Potser que aquest estat som un estat tan fallit com Líbia. Un espectacle ridícul davant d’Europa i del món, que se’n riuen de tots nosaltres.

 

 

 

 

dissabte, 14 de maig del 2022

LA VELLESA ÉS UNA MALALTIA?   (2)

Article publicat a Levante-EMV el dia 14 de maig de 2022

 

Continuant el tema de la vellesa (Caldero vell, o bony o forat, 30/5, en aquest diari). vull seguir reflexionant. La vellesa què és? L’autor teatral clàssic Terenci afirma en boca de l’astut Formió, que la vellesa és, per ella mateix, una malaltia (senectus ipsa est morbus); és evident la contradicció entre el que afirma el vell Formió i la seua vida exitosa i, per tant, ens fa pensar que ni ell mateix es creu el que diu. La qüestió, però, és que hi ha vells de la meua edat que pensen així i les cabòries i les visites als metges els aclaparen. Altres prefereixen alimentar fantasies jovenívoles i temeràriament s’arrisquen a algunes aventures, com tornar-se a casar i, com deia Séneca, no hi ha res més estúpid que un vell que vol començar a viure de nou (quid est turpius quam senes vivere incipiens?). Per tant, que cadascú pense el que vulga, perquè el que importa són les circumstàncies que envolten la nostra vida, si ens permeten o no seguir la marxa, millor o pitjor, dels dies que ens queden per viure.

 

La veritat és que el futur de la humanitat penja d’un fil, amb la diferència que nosaltres ja estem arribant a la meta i als joves els queda molta processó per davant. L’evolució de les espècies ha fet que els humans siguem els únics animals capaços de perdre-li el respecte a la naturalesa, a la que intentem dominar i doblegar. Ara mateix hi ha la controvèrsia dels investigadors d’allargar-nos la vida. Les farmacèutiques estan treballant, ja que qualsevol píndola capaç de fer-nos viure uns quants anys més (fins als 150 anys, és el que volen als USA), seria la mina d’or més inesgotable que mai s’hauria vist. En realitat, tota la vida ha hagut el desig de la immortalitat.i la promesa del cel de les religions monoteistes van per aquest camí.

 

Cal rebutjar aquestes investigacions, perquè amb les esperances de vida actuals, la humanitat cada dia és més vella. Per què, doncs, no es dediquen a descobrir coses que milloren la vida de la gent jove, els que venen al darrere, perquè visquen més feliçoc i amb més salut? Què seria del si es quintupliquès la gent vella d’ara? Imaginem una família en Nadal, si en lloc dels dos o tres vells actuals, fórem 20, caient-nos les babes i pendents dels nostres bolquers... No vull ni pensar-ho. (continuarà)

 

dijous, 12 de maig del 2022

 UCRAÏNA  I ESPANYA

Article publicat a Saó el 02/05/2022

El Repunt 79

El que passa a Ucraïna, els atacs i crims dels russos, absolutament injustificables i condemnables, no són cap novetat i la història del món és un seguit d’actuacions de força de les nacions imperialistes sobre les nacions indefenses i sotmeses. Ja ho he escrit en un altre article, però convé insistir, de la mateixa manera que ho fa Putin amb les agressions contra Ucraïna. Un repàs a la història d’Europa és la història de les submissions d’Escòcia, Gal·les, Irlanda i Cornualles a Anglaterra; el mateix podem dir de les de Còrsega, Bretanya, Occitània i el País Basc, sotmeses a França; o d’Euskadi, Catalunya-València-Balears i Galícia, sotmeses a Castella o Espanya. A l’inrevés, hi ha l’alliberament de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, que estaven sotmeses a Sèrbia; també l’alliberament de les antigues repúbliques bàltiques i de Moldàvia, Geòrgia, Polònia, Romania, Bulgària. Hongria i Ucraïna, que estaven sotmeses a Rússia, fins que han dit prou. I una història molt important és la de Kosovo, que s’autoproclamà independent, aprofitant la desfeta de Iugoslàvia, que fou reconeguda per tota Europa menys per Espanya. Hi ha més conflictes en marxa, a tota Europa, pel mateix motiu que a Ucraïna, encara que en cap s’ha arribat al nivell de la reacció russa. Està molt bé, doncs, que unànimement els europeus estem posicionats a favor dels acranians, perquè això serà molt útil quan algun conflicte similar explote en altre país, com potser ja és el cas de Catalunya, on s’ha d’aclarir el tema de l’espionatge d’estat i del referèndum pendent.

Al DNI dels russos compta la llarguíssima experiència que tenen a imposar-se a les nacions més petites del seu entorn, tant d’Europa com d’Àsia, des de l’època dels tsars, que continuaren els soviètics i que ara se supura en Putin. El resultat del que estan fent els russos a Ucraïna serà molt important per a totes les nacions encara irredempts d’Europa i de la resta de continents. Si els segles XIX i XX han estat els de l’alliberament de les colònies, en el segle actual assistirem a l’alliberament de les nacions irredempts i al final del que queda dels imperis històrics, incloent-hi els Estats Units. A continuació vindran els anys de la col·laboració entre les nacions, amb més justícia i pau, o siga el final de les guerres com les hem patit fins ara, No és cap utopia, perquè el món s’hi encamina i ja no hi haurà més crims de lesa humanitat com està passant ara a Ucraïna.

La història no enganya, perquè el que passa és que no la sabem llegir i, per tant, podem repetir els mateixos errors. La història d’Espanya, com la de Roma, són dos exemples, perquè els respectius estats anaren formant-se al llarg dels anys i segles, amb l’error de deixar tot el protagonisme, gairebé sempre a la força, en mans d’uns imperialistes nats (castellans i romans, respectivament) que anaren engrossint-se sotmetent les nacions veïnes, passant més enllà de mars i muntanyes i sotmetent altres nacions més exòtiques, fins a convertir-se en imperis que, de la mateixa manera que s’inflaren, es desinflaren. L’Espanya de l’imperi començà a veure com les colònies d’Amèrica es rebel·laven, lluitaren i aconseguiren la independència, que mantenen amb orgull certament antiespanyol, com canten en llurs himnes nacionals. Al final del segle XIX s’independitzaren Puerto Rico, Cuba i Filipines i la corona va vendre, en el seu profit (“a la saca”), tot el que tenien encara pel món. En el segle XX i en temps de Franco, s’independitzà la Guinea i hagueren de retornar Ifni a Marroc, i mentre es moria el dictador, Marroc s’emparà del Sàhara, que finalment se l’ha incorporat, de mans de l’actual govern espanyol. Què queda de tot aquell imperi? Doncs, encara en perdran més, si no rectifiquen, cosa que els resultarà molt difícil, per l’orgull. Així doncs, pitjor per a ells.

 

dimarts, 3 de maig del 2022

 

CALDERO VELL, O BONY O FORAT (1)

Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d'abril de 2022

 Quan arribes a vell, per exemple als 80 anys, alguns es veuen obligats a preguntar-te com et trobes i abans que digues res ja t’avancen el seu diagnòstic: jo et trobe molt bé, i et miren de dalt a baix. Especialment t’ho diuen has tingut algun contratemps, alguna mala topada, alguna relliscada assenyalada, alguna intervenció quirúrgica... La intenció dels amics és bondadosa i no saps si dir-los la veritat o que et trobes bé, i fins i tot que molt bé, deixant contents tothom. La veritat, però, és que a partir dels 80 anys ja no estem bé del tot, perquè ja tenim problemes i comencen els crebants. És evident que amb els avenços de la medicina i de la indústria farmacèutica, disposem de píndoles que ens controlen la tensió arterial, el sucre, el colesterol, la fluïdesa de la sang, l’àcid úric i el control de la pixera, en total sis pindoletes diàries, que són les que jo prenc. Altres col·legues en prenen alguna més pels nervis, per l’artrosi, pel dolor, per la depressió... Siguen les píndoles que siguen, van a càrrec de la seguretat social i a compte de tot el que ja hem pagat al llarg de la nostra vida laboral. I així ens mantenen i allarguen la vida, ja inútil, que encara hem de suportar.

 

Com no m’agrada parlar de mi, però tampoc mentir, en aquestes situacions he optat per contestar amb un refrany, d’un alt contingut semàntic: caldero vell, o bony o forat. Comparar-se amb un estri domèstic tan familiar i entranyable, però ja vell i inservible, és posar les coses al seu lloc, molt gràficament: o bony o forat. És tot un flash, que vol dir que la cosa ja no té remei, ni amb pedaços. He observat que el refrany també serveix perquè ningú es pose a enumerar les seues dolences, a veure qui en té més. Jo solc afegir immediatament que encara gràcies que ens donen tantes medicines, perquè sinó, molts ja estaríem en el clot. Només nomenar la mort, algú diu que quan li toque no vol ni patir ni fer patir; un altre, que morir-se de repent és el millor; un milhomes vol que el cremen i el llencen a l’Albufera, però algú l’adverteix que ja està prou contaminada, i que només faltaria...  Continuarem perlant-ne.

 

diumenge, 1 de maig del 2022

 


CAL SABER SI PARLEM DE MARRO O DE MARRÓ

Publicat a Saó el 19 d'abril de 2022


Marro és una d’aquelles paraules que els diccionaris solen dir d’origen incert i algú relaciona el marro amb marrar, que vol dir equivocar-se. Però, hi ha el joc de marro, del qual jo era un especialista quan era xiquet i crec que és l’únic exercici o esport que he practicat al llarg dels meus 80 anys, ja que ni per aprovar les maries, ni finalment en la mili, vaig fer gimnàstica ni encara menys marcar el pas, perquè m’escamotejava molt bé. El marro també és el solatge del café, i de la fruita liquada i passada pel sedàs. I quan hi ha molt d’embull, complicacions, problemes. etc. diem que hi ha molt de mar

 

Una altra cosa és el marró, el color castany. Precisament en francès, a la castanya d’índies li diuen marron i no fa molts anys començaren a dir manger le marron, literalment menjar-se el marró, referint-se a qui ha de fer front a una responsabilitat que no és seua, que en castellà diuen cargar-se el muerto, encara que no fa molt ha anat extenent-se l’expressió comerse el marron. Lamentablement, també a nosaltres ens ha arribat el barbarisme i ja sentim l’aberrant menjar-se el marró, en lloc de pagar els plats trencats, pagar la festa, carregar-se-la...

 

Tanta introducció és perquè vull fer un repàs d’unes quantes situacions a què hem de fer front, sense tenir la culpa de res, ni cap responsabilitat. En primer lloc, ara que hem de fer les declaracions de la renda, i hem de pagar a l’estat espanyol, que paguem tots és menester, inclosos els qui no s’hi senten o no són espanyols, però treballen i viuen ací; sabem, però, que sols paguem els assalariats, les petites i mitjanes empreses, els ciutadans de mitja capa... perquè les grans fortunes, les grans empreses, els grans títols, els grans de tot, els peixos grossos, no paguen res o molt poc, i s’escapen de fer-ho amb estratègies d’evasió i de camuflatge que els facilita el propi estat. Tampoc paga l’església, de manera molt pecadora, per cert. Pensem, per exemple, amb el rei demèrit Joan Carles Borbó, personatge estrafolari i immoral, del qual haurien de fer-se públiques les declaracions de renda, d’ell i de tota la seua família. Si tanta gent no paga, qui ho ha de fer per ells? Qui haurà de pagar els plats trencats, la festa, qui s’ha de carregar el mort? Qui pregunta ja respon: nosaltres.

 

Una altra cosa és saber qui paga el que roben els polítics i els malfactors hidalgos. Que són els hijosdalgo espanyols, els fills o familiars d’algú que és important. Com aquests hidalgos ni treballen, ni encara tenen grans rendes, que ja les tindran quan hereten, mentrestant han de viure cercant comissions, estafant l’administració gràcies als bons contactes, intermediant en operacions fosques, gràcies a la mena de patent de corsaris que tenen. Podem posar com exemple el que ha passat a Madrid, amb l’estafa del material sanitari per a fer front a la pandèmia. Uns hidalgos d’aquells de usted no sabe con quien està hablando han estafat l’ajuntament de Madrid i el govern autonòmic, gràcies als lligams familiars amb Almeida i Ayuso. Qui haurà de pagar els més de sis milions que han cobrat amb comissions il·legals aquests hidalgos? Els madrilenys s’hauran de comer el marron. Precisament a Madrid ja hi ha una font pública amb una inscripció que els adverteix: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente...perquè Déu vol, el rei (Ayuso o Almeida) és clement, i el poble ho pagà, s’ha construït la font.

 

Alcem el vol i contemplem a dos passos de ca nostra, pel nord, el que està passant a Ucraïna, on l’aberrant Putin ha envaït i està massacrant els ucraïnesos, de manera totalment il·legal. Estem veient a la televisió el que estan fent els russos i sembla increïble, perquè sense cap consideració i com si l’haguessen inspirat els mateixos tsars o els soviètics, Putin està atacant i destruint Ucraïna i els ucraïnesos. Aquests i llurs famílies són uns herois. Visca Ucraïna! I ja veurem, perquè el país que han destruït els russos s’ha de reconstruir. La pregunta és: qui pagarà els plats trencats? Una bona part la pagarem nosaltres, perquè Europa ha estat molt solidària amb els ucraïnesos i continuarem essent-ho. I ara que ho pense, quina llàstima que la nostra actuació no fos la mateixa amb els fugitius del Pròxim Orient, o de l’Àfrica!

 

Per acabar vull referir-me als saharauis que, amb tota la raó del món, poden sentir-se estafats i traïts per Espanya. Crec que és important que continuem fent-los arribar la nostra solidaritat, i que sàpiguen qui els ha traït i qui no. La commoció entre tanta gent amiga del poble saharaui, gent del poble que hem acollit durant tants estius xiquets i xiquetes saharauis, amb els qui ens hem agermanat i creat vincles per a tota la vida, és enorme. És evident que els saharauis han estat venuts a la monarquia alauita del Marroc, tal com va decidir de fer-ho el sàtrapa i boig de Trump. Ara és Pedro Sànchez qui ha continuat el camí de la traïció, quina vergonya! Als saharauis els hem de fer saber que continuarem al seu costat, mentre hagen de pagar els plats trencats. I gràcies que Argèlia els continuarà protegint i per això vull reconèixer que si ja no venen el seu gas a Espanya, tot haurà estat per culpa de Sanchez (Psoe), que haurem de pagar nosaltres Així és evident que en tots els embulls i embolics que hem vist hi ha molt de marro, i sabem dels sofriments i dificultats que espera als saharauis. Aquest és un tema molt greu que tindrà conseqüències, perquè si cap socialista té la més mínima confiança als marroquins, s’equivoquen, com els partits que donen suport a Sanchez en l’afer. Si és cert, com crec, que els nacionalistes perifèrics donem suport als saharauis, haurem pres una decisió correcta, encara que haurem de carregar-nos el mort. El mal pas de Sanchez li costarà la reelecció.