EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM

2012-01-29T09:51:00.002+01:00

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM
Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de gener de 2012

El que tenim és el que estem veient: que la dreta franquista continua activa, organitzada i poderosa. Això ja devia imaginar-s'ho aquell poca solta de Franco, que assegurava que quan estiraria la pota ho deixaria todo atado y bien atado. I en efecte, veieu-los, sense cap vergonya, senyors de bancs, d'empreses, de mitjans de comunicació, de l'església, de l'exèrcit, de la “justícia”... i fins i tot del Reial Madrid; sembla que tenia raó aquella mala bèstia. Aquesta gent, encimbellats dalt del curumull de tot el poder fàctic que tenen, controlen i ho compren tot, i extorsionen i segresten la voluntat del poble; todo atado y bien atado. No ho dic amb resignació, sinó tot al contrari, amb la convicció que com això és el que tenim, és contra això que hem de continuar treballant i lluitant, sense defallir: la guerra no ha acabat i en això sí que s'equivocà Franco!

No vull entrar a fer valoracions directes dels escàndols més actuals que està protagonitzant aquesta gent, perquè ja n'he dit, i de bestreta, tot el que pensava i pense del cas que s'acaba de jutjar, de Camps i de Costa, i dels que estan en marxa (Fabra, Gürtel, Pinedo, Alacant...). Solament dues línies per a insistir que el cas Gürtel encara no ha acabat i que, per tant, els coets que estan tirant els populars se'ls convertiran en bombes fètides. Crec que això qui millor ho sap és Rajoy, ja que ha reprovat a tota la colla valenciana, mostrant una desconfiança total fins i tot per ministrables com el tal Gonzàlez Pons.

Vull, però, entretenir-me en una reflexió i és que tot aquest escàndol de Camps ha coincidit amb el clímax de la crisi econòmica i el canvi de govern a Madrid i a València. Curiosament, com ara s'ha evidenciat la barbaritat de la gestió de la Generalitat en els darrers 16 anys (Zaplana-Camps), Rajoy s'ha quedat sense coartada per a responsabilitzar els socialistes de tot el caos amb què s'ha trobat. Quina casualitat, no? Tres autonomies (Balears, Madrid i València) governades pels seus, són les més mal gestionades, les més empenyorades i on més casos de corrupció s'han produït, de manera que gran part de la culpa de la crisi de l'Estat la tenen les mateixes autonomies populars! Així que el problema de Rajoy és endreçar tot el desficaci i tot el caos dels seus, o siga d'ell.

Ara bé, com això és el que tenim, el que importa ja no és lamentar-se més, sinó passar a l'acció. Els socialistes valencians no han de dubtar a recórrer el cas dels vestits al Suprem, com no s'ha d'evadir el PSOE, en general, de les responsabilitats en el cas de Blanco, ni en les subvencions andaluses... CIU també hauria de depurar responsabilitats, decididament i valenta, dels seus casos particulars i dels de Catalunya, caigui qui caigui. I així, uns i altres haurien d'acceptar que han convertit l'Estat espanyol en una escaparata, que tothom mira i que ocupa pàgines a tota la premsa mundial; i això fa que tinguem la credibilitat per terra i, en conseqüència, que les notes de qualificació de les agències financeres siguen tan negatives.

He deixat fora els partits de poca representació, no perquè no meresquen el meu respecte, o perquè crega que el seu paper no té importància, sinó per tot el contrari; jo en forme part (Compromís-Bloc) i estic convençut que tenim molt de joc, si sabem com fer-ho: perquè podem ser el contrapunt a tanta misèria dels poderosos i perquè som els únics que podem ser crítics amb la situació i, a més a més, creïbles. Per tant, l'obligació dels BNG, del PSM, de Compromís, d'EU, etc. serà no defallir i continuar descobrint pastissos, denunciant les corrupcions, presentant alternatives... I sense deixar-se ensarronar, perquè la temptació, moltes vegades, és creure que cap dels dos grans partits són de fiar; no ho són.

Parlant de temptacions i de corrupcions, com això és cosa del dimoni, tothom pot tindre en un moment donat un amiguito de mi alma que li faça pessigolles i, donat el cas, la qüestió és saber resistir-se i dir que no. Per això és tan important l'actitud oberta i franca de polítics com Morera, com Mònica, com Baldoví, com Ribó... Parlar clar i ser honest és la millor garantia perquè el dimoni s'ho pense dues vegades abans de temptar-te i vull posar per exemple que els quatre anys que vaig ser alcalde de Silla no vaig rebre cap visita ni aproximació de cap Bigotis, i si algú ho intentà degué de desistir, perquè ni m'assabentí. El meu eslògan era: ni putes, ni misses ni ranxaes.

Ara bé, no sols hi ha mentides i mangarrufes en el món de la política, perquè especialistes en xoriçar n'hi ha per tot arreu. Ara mateix, per exemple, sé de l'intent de passar el mort del tinglado d'Eliseu Climent (el Siglo Valenciano) al primer babau que s'hi preste, invocant l'honor de la pàtria, segurament; o siga que, el famós furtamantes, que s'ha menjat la carn (subvencions), vol deixar que els altres rosseguen l'os? Com seria un error que ningú caigués a la ratera “pseudo-nacionalista” que estan calant, per això ho dic.

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM

2012-01-29T09:48:00.001+01:00

TARONGES, DOS QUILOS UN EURO

2012-01-26T12:38:00.002+01:00

TARONGES, DOS QUILOS UN EURO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de gener de 2012

L'ajuntament de Torrent ha decidit donar un suc de taronja diàriament als seus estudiants, que compraran als llauradors locals perquè puguen “donar eixida als seus productes i continuen l'activitat agrícola”. No tinc res a dir, sinó tot al contrari, aplaudisc la iniciativa i felicite l'ajuntament de la nostra pretesa capital comarcal. Fa uns quinze anys que, a Silla, l'ajuntament prengué un acord plenari, a petició d'un servidor, que aleshores era regidor de l'oposició (UPV), autoritzant que els llauradors pogueren vendre els seus productes a la porta de casa, sense haver de pagar cap impost, com pretenia l'alienat alcalde. Des d'aleshores, els supermercats locals protesten de tant en tant i l'ajuntament els envia l'acord i s'ha acabat la història; els llauradors estan venent les taronges a dos quilos un euro (6 euros l'arrova) i els compensa.

Una cosa o l'altra, o les dues, o encara d'altres iniciatives, s'haurien de generalitzar per tots els pobles del país: als llauradors els aniria bé i les vitamines dels cítrics i els diners es quedarien a casa. Encara seria millor si la iniciativa alimentària es complementava amb campanyes de sensibilització envers el consum de la fruita i la verdura en general. L'eslògan de la campanya podria ser: “compreu productes valencians, del camp a la taula”, similar a la famosa dels pollastres del senyor Súñer (Avidesa, anys 60), del corral a su mesa. Aquesta és, per cert, una de les demandes dels sindicats agraris, que de tant en tant fan actuacions simbòliques de protesta, davant de les grans superfícies.

Ara bé, tant les iniciatives torrentines com les silleres són mostres de bona voluntat i prou, són compromisos més testimonials que altra cosa, perquè el problema del camp valencià no se soluciona amb la taronja que venguen els nostres llauradors a la porta de casa, sinó que cal que tota la nostra producció s'exporte a Europa, i això, rai, això és una cosa que han de resoldre Madrid i Brussel·les. Quan entràrem a Europa, ho férem amb molt mala fortuna per als nostres productes, que foren les víctimes del mercadeig i dels interessos centreeuropeus. Després, els tractats preferents amb els nostres competidors nord-africans significaren el nostre declivi. Els governs espanyols i valencians no han fet res per a solucionar-ho.

La Generalitat, per exemple, en mans socialistes i populars, què ha fet? Res, cada any hem anat de mal en pitjor, venent poc i a preus cada dia més baixos fins que, enguany, les taronges ja s'han quedat als arbres. Així que com no s'ha fet res o s'ha fracassat miserablement, es poden invocar totes les excuses i tirar-li la culpa al dimoni, però la veritat és la que és: que les nostres taronges no tenen qui les compre!

Mentrestant, però, es dóna la circumstància que els comerços i les grans superfícies estan plens de taronges, i que la gent en compra, encara que més cares que les que venen els llauradors, a la porta de casa!

Qui hauria de fer entendre a la gent que la taronja valenciana, que és la nostra, és més bona i més barata que la que compren a les grans superfícies, hauria de ser el govern valencià, i no ho fa. I el govern valencià hauria de descobrir la fal·làcia dels comerciants valencians, que importen la taronja marroquina perquè tenen més marge, i no perquè siga més bona, i que no tenen cap escrúpol a arruïnar els llauradors valencians. I el govern valencià ens hauria d'explicar les raons per les quals la taronja marroquina té més bon preu que la valenciana: perquè al Marroc, als collidors els paguen la tercera part que a València; perquè allí no tenen la gent assegurada; perquè allí els empresaris de les grans explotacions actuen amb total impunitat. I, sobre tot, el govern valencià hauria d'explicar-nos qui són els propietaris de les grans explotacions marroquines, entre els quals algunes grans firmes valencianes. Aquesta sí que és bona.

Aquestes són les raons per les quals no venem la nostra taronja i se'ns queda penjada als arbres i per terra: perquè a Europa (inclòs el País Valencià) hi arriba, primer que ninguna i a millor preu, la taronja nord-africana, que comerciegen en bona part grans firmes valencianes. I sols quan ja no els queda taronja marroquina, deixen pas a la nostra que, com és evident, arriba massa tard. I això és també el que passa amb les verdures i hortalisses. Que expliquen tot açò els nostres polítics, que no ho diuen!

Com els nostres governs (a València i a Madrid) són un fracàs, sense cap iniciativa, hem de felicitar-nos que hi haja ajuntaments que intenten fer alguna cosa positiva. El de Torrent, encara que no sabem finalment quanta taronja van a comprar, ni el preu, que segons el regidor està “aún por decidir”. El de Silla, per permetre i en certa manera animar a vendre la taronja al carrer, pràcticament a la meitat que les grans superfícies. Si es generalitzaren iniciatives com la torrentina o com la sillera a tots els pobles i, sobre tot, si els valencians i valencianes es negàrem a comprar cap altra taronja que la nostra, possiblement la situació no seria tan negra com la que tenim. I encara més, si tinguérem un govern valencià preocupat pels problemes de l'agricultura valenciana i no per les bufes de pato a què s'ha dedicat fins ara!

CAUSA CONCLUSA PER A SENTÈNCIA

2012-01-22T08:52:00.001+01:00

CAUSA CONCLUSA PER A SENTÈNCIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de gener de 2012

Com ja s'ha acabat la tragicomèdia de Camps i abans que comence la de Fabra, ara és qüestió d'esperar el veredicte popular i el que dictarà el jutge. Però, al marge de com acaben aquests sainets, i els que hi seguiran (depuradora de Pinedo, escombraries d'Alacant, etc., però sobre tot el cas Gürtel, que encara no ha començat), el que és cert és que s'ha jutjat i s'està jutjant tota una època de corrupció i de connivència entre polítics corruptes i màfies organitzades. Com els perjudicis de tot plegat, de tanta malifeta, es pagaran amb els diners dels ciutadans, ja que els diners furtats o se'ls han gastat o els tindran ben assegurats i fora del país, jo continue protestant, perquè el mal que han fet alguns els haja de pagar el poble!

Pel que hem anat llegint a la premsa i escoltant en algunes ràdios i televisions (la radiotelevisió valenciana n'ha dit ben poca cosa, és evident), sembla que no es poden dir més barbaritats que les que s'han escoltat a la sala del judici i tan sols per les converses entre Camps i el Bigotis ja els hauria de caure la màxima pena al damunt. Quina poca vergonya! Te quiero un huevo; amiguito de mi alma... etc. li diu Camps al malfactor. Però, tot açò, tot el que s'ha dit i escoltat, sols ha estat l'entremès, perquè, pel que em diuen els que en saben, quan es jutge tot l'afer de la trama Gürtel, allò sí que serà una hecatombe. Ja ho veurem.

Ara bé, per dir alguna cosa més, jo he fet alguna reflexió sobre el significat de l'aportació del Llibre de Job, que ha fet Camps. Aquest llibre bíblic, un sapiencial, conta una història distinta de la de Camps, encara que en algun punt s'assemblen. Job era un home just i temorós de Déu. Camps està sent jutjat per tot el contrari, per no ser just; això sí, tan temoròs de Déu que va a missa i es colpeja el pit (recordeu-lo davant de l'apòstol Santiago, mea culpa, mea culpa, mentre el president gallec se'l mirava de reüll). Job, quan fou temptat per Satanàs es mantingué íntegre; Camps també ha estat temptat per Satanàs, transvestit de Bigotis, i ha caigut en el pecat. Doncs, no són el mateix Job i Camps.

Coincideixen ambdós personatges, això sí, en la traïció dels amics. En efecte, als dos els traeixen i en això Camps sí que pot queixar-se. Jo ja li ho vaig dir, al principi de saber-se tot aquest merder, en un altre article publicat al Punt: t'han traït de dins de casa, els que tu creus amics han filtrat això dels vestits... Però, Camps, en lloc d'acceptar cap error, com fa Job, com tenia unes ganes boges d'explicar-ho tot al jutge, embogit, ha hagut de passar tot el calvari del judici, encara que queixant-se i protestant com un ximple i traient el senyor jutge de polleguera, cosa en la qual tampoc s'assembla a Job, que es queixa amb més elegància.

Jo crec que a Camps, el passatge que més l'ha commocionat és el del final, com els passa als xiquets amb els finals dels contes. Diu el llibre i amb això acaba: “el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns. Tots els seus parents i coneguts es reuniren i menjaren amb ell a sa casa... Arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres...”. Amb això és amb el que confia Camps, i és per aquest motiu que rellegeix el Llibre de Job i li'l fa llegir a l'advocat. És evident, però, que aquestes històries de la Bíblia, com les dels contes, tenen la lectura que fa en cada moment l'interessat. Els xiquets, com s'identifiquen amb l'heroi, confien que guanyen; Camps, com s'identifica amb Job, també.

Però, la realitat és més crua i les coses no són sempre com voldríem que fossen, de manera que, com Camps no vol veure la realitat, navega i es perd llegint a Job, en lloc de fer-ho de l'Apocalipsi. Perquè, en aquest judici ha quedat al descobert, o han començat a quedar al descobert, tots els errors que s'han comès, que Camps mateix ha comès o permès cometre, en una època la més vil i nefasta per als valencians de tota la seua història. La ruïna econòmica és enorme i la moral és, potser, encara més i els valencians i valencianes trigarem anys a pagar el que devem i a recuperar la moral perduda.

Causa conclusa per a sentència.

SILLA, POBLE DE TOREROS?

2012-01-19T12:33:00.002+01:00

SILLA, POBLE DE TOREROS?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de gener de 2012

A la vista del programa de la Fira de Sant Sebastià 2012, la imatge que tindran de nosaltres és que som un poble eminentment torero. La fira, que dura tres dies, comptarà amb tres col·loquis taurins i amb una exposició apropiada: 'Vicente Barrera. La elegancia del valor'. Als col·loquis participaran ramaders, un dels quals és el propietari del famós bou Raton; matadors; empresaris taurins; periodistes i fotògrafs taurins; un futbolista del València CF (?); i el diputat provincial de bous, Isidro Prieto. A l'exposició assistiran el mateix torero Barrera, que es podrà veure exposat i la directora del Museu Taurí de València. Perquè quede ben clar que l'ajuntament entén que els bous i la història són coses paregudes, han anunciat que l'exposició es farà a l'interior del Museu d'Història i Arqueologia, segurament de manera temerària, perquè crec que no és legal, ni el lloc més adequat. L'aclaparadora insistència de bolcar-se en aquesta activitat dóna a entendre les coordenades intel·lectuals del consistori. Per descomptat, vol donar la imatge que, en efecte, Silla és un poble de toreros.

És evident, però, que no és així, i hem de deixar-ho clar: a Silla hi ha un grup de gent afeccionada als bous i ben organitzada en dos penyes (Caixaes i l'Esclafit), tant com per a dedicar-se al tema en cos i ànima, amb l'ajut econòmic municipal. Antigament hi havia tres penyes taurines: la penya Martínez, el maestro de Russafa (que tenia la seu al bar de la Penya); la penya dels admiradors del marit de Conxa Piquer, Màrquez (que tenia la seu al Barrassí); i la penya Barrera (bar de l'Os). Aquestes penyes agrupaven els afeccionats locals, que es pagaven el vici de la butxaca. L'ajuntament sols organitzava 4 dies de bous pel carrer i tancava la plaça amb carros i posteriorment patrocinava corregudes del Platanito, Ricardo Fabra, Múrcia, etc.

Actualment tot ha canviat: l'ajuntament paga el muntatge d'una plaça de bous, i els dies de bous al carrer han passat a ser el doble. No hi ha espectacles de toreros matadors, però la joventut s'ho passa d'allò més bé, fugint de les vaques quan s'acosten i bevent i fent gresca quan desapareixen. A més dels tauròfils local, però, també hi ha molta més gent que no té aquests mateixos interessos, però compten ben poca cosa. Els primers tenen, a més, l'avantatge que l'alcalde Serafín Simeon és un d'ells, que ha estat president de la seua penya, per tant hi ha un excel·lent feeling entre l'alcalde i els socis, tant que l'ajudaren activament en la campanya electoral. Tot plegat, però, malgrat que es pot acceptar el manteniment d'aquesta activitat festera, el que no té cap justificació és que se li dedique tanta atenció i en preferència, sent com és un tema tan controvertit, que incomoda la sensibilitat de molts ciutadans i ciutadanes.

Com aquests actes s'ubiquen en el cor de la fira, com a membre promotor i actor de la idea de dotar Silla d'una Fira de Sant Sebastià, que batejàrem i encara es manté en el cartell, com a fira comercial, agrícola i d'alimentació, crec que és absolutament desafortunat cedir tant de protagonisme a l'assumpte dels bous, fins al punt que de les 75 línies de què consta el programa oficial, 27 estan destinades al tema taurí. Per molt agraït que estiga l'alcalde a la penya Caixaes, i per molt que li agrade tot això dels bous, hauria d'haver optat per una actitud més discreta i, respectant les opinions contràries, reprimir els propis impulsos.

Ja sabem, però, que els populars tenen molta inclinació al tema, fins al punt que han pretès crear una absurda càtedra universitària! És inexplicable, però és així. Supose que els populars europeus s'hauran quedat de pedra en assabentar-se, perquè encara que saben que la cultura va per terra en aquest país, la proposta excedeix tot l'imaginable. Cadascú és ben lliure de pensar com vulga, però el que no es pot fer és imposar les pròpies idees, ni des de l'alcaldia, ni des de cap altre lloc.

Lamente haver-me de posar a raonar sobre un tema que jo sempre tractí amb delicadesa i distància, fins i tot amb respecte, quan vaig ser alcalde; això ho podran testificar els membres de la penya, però d'alguna manera he volgut fer-me ressò del sentiment de molts ciutadans i ciutadanes que veuran amb consternació l'aclaparadora presència en la fira d'actes vinculats a una activitat que considerem poc civilitzada.

Pel que fa a la resta d'activitats em sembla molt bé que consistisquen en demostracions locals i econòmiques: tallers d'animació, concerts, desfilada de moda infantil, exposicions, discomòbil... En època de crisi com l'actual no s'han de tirar massa coets. Vull subratllar les dues jornades de transfusió de sang que organitzen les Ames de Casa, encara que al programa no apareixen citades, perquè supose que són elles que continuen col·laborant, o almenys ho feien quan començàrem.

Finalment vull comentar que la Diputació organitza un tren turístic Silla-Port. No ho faré, però m'agradaria agafar-lo, perquè serà divertit. Ara bé, la pregunta que em faig és si la iniciativa té res a veure amb la fantàstica idea de l'anterior alcalde de convertir el poble en un empori turístic. Com supose que no, que és senzillament que s'aprofita oportunament un “trenet turístic” que la Diputació porta pels pobles i que, de la mà del diputat siller, Isidro Prieto, ara ens toca a Silla. Si és així em quede més tranquil.

Així és que, resumint, Silla no és un poble torero ni de toreros; Silla és un poble que té unes penyes de joves tauròfils i tauròmacs, entre els quals el mateix alcalde, que han tingut l'oportunitat d'acaparar una bona part de la fira amb les seues activitats, com a premi a la seua vinculació política amb Serafín Simeón. Però, la majoria de la població no pensa igual que ells sobre els bous, inclosos molts votants del PP, com m'han manifestat. Confiem que, passats aquests dies, els entre un poc de cordura i que retornen a la discreció, perquè seria terrible que aquest estiu, els bous augmenten encara més la seua presència i que ens costen més diners. I, evidentment, confiem que la societat valenciana no tarde a entrar pel bon senderi i es plantege aquest tema d'una altra manera.

VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

2012-01-15T07:14:00.002+01:00

VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 15 de gener de 2011

M'imagine tota la colla de xoriços populars, tan beatos, cantant la Salve Regina; l'antífona la dirigeix Cotino, que ha convocat una sabatina, a veure si els salva la Mare de Déu. Quin espectacle! La commoció embarga la coral popular, la veu i les cames els tremolen, i una suor freda els corre de dalt a baix de l'espinal, quan refilen el vers més patètic de tots: in hac lacrimarum valle! Ai mare, en quina vall de llàgrimes se'ns ha convertida la festa perpètua en què ens havíem instal·lat, imploren. Advocata nostra, illos tuos misericordes oculos ad nos converte, clamen: advocada nostra, mira'ns amb els teus ulls miraculosos!

El que no puc imaginar-me és la cara que posaran al cel, quan vegen gementes et flentes, gemint i plorant, tota la rabera valenciana. Ara bé, ens podem imaginar que no estaran massa contents, així que ja pot Cotino convocar totes les sabatines que vulga, perquè, de la vall de llàgrimes en què s'hi troben enfangats, ja no els salva ni Déu. La cosa és molt gran, els desfalcs, la corrupció, la dilapidació són tan enormes, que aquesta colla ha superat tots els rècords, informarà Sant Pere al Nostre Senyor, que dirà: i què opinen Vicent Ferrer, Nicolau Factor, Lluís Beltran, o la beata Angès de Benigànim, que també són valencians? No em deien que València era la millor terreta del món? Als nostres santets me'ls imagine morts de vergonya.

A banda la broma pietosa que m'acabe d'imaginar, la veritat és que el període que va des que Zaplana assaltà la Generalitat fins a la tragicomèdia de Camps, aquests disset anys ja han passat a formar part de la història més negra del nostre País. Han estat disset anys que aquesta gent es creien els reis del mambo i que, com no tenien qui els tossira, els han dedicat a saquejar la hisenda pública, com uns corsaris i a repartir-se-la, en mig d'una orgia i d'una disbauxa descomunals. Han comptat, per a poder-ho fer, amb l'aval dels vots d'un poble dòcil i enfavat, a qui han seduït amb tot de grandiloqüències i de fasts. També han comptat amb la manifesta ineficàcia dels socialistes valencians, incapaços d'actuar i de destapar el cotarro, tan fàcil com ho haurien tingut si hagueren sabut o tingut ganes. I així, amb tot plegat, aquests golafres han pogut fer tot el que han volgut, impunement, com els miserables mamarratxos que són.

L'espectacle del judici de Camps i de Costa, que ens fa caure la cara de vergonya, en realitat és el judici a la política antidemocràtica i de gànsters amb què han dut el nostre poble a la fallida més absoluta: no han deixat ni un duro a la caixa! Tota la premsa mundial està fent-se ressò del nostre cas i se'n fan creus, mentre que les agències ja qualifiquen les nostres finances d'un fiasco total, a l'altura de Grècia o de l'Argentina del corralito. Així que la pregunta és: què diu Rajoy de tot açò? Ja sabem que no es refia dels populars valencians i per això no ha comptat amb ningú per al seu govern, ni amb el fantasma del Gonzàlez Pons. Però Rajoy, que estarà tan estupefacte com voldrà, i tan “sorprès” davant la magnitud del desfalc que han fet els seus partidaris valencians, no es pot rentar les mans, com si no tinguera cap responsabilitat. Així que, senyor Rajoy, tot aquest merder qui el paga? Vostè no donava la cara per Camps? Ara què dóna?

Evidentment, ja se nota que estic profundament enutjat, com ho està tanta gent que comença a manifestar el seu cabreig i el seu enfrontament davant les “mesures” econòmiques que està prenent el govern. Els treballadors i treballadores valencians no trobem just que tot aquest despropòsit, tota la corrupció, tots els diners que han furtat aquests xoriços de merda, els hàgem de pagar els qui no tenim la culpa, mentre que els responsables encara se'n riuen i/o es fan els estrets, com Fabra, o com l'alcalde de Manises, o com Ripoll, o com Rita Barberà, per nomenar sols alguns dels qui encara no han estat cridats davant de la justícia, però me'n deixe moltíssims, en totes les institucions, comarques i pobles valencians (fins i tot vaig darrere de la pista d'un paisà, ja els contaré).

Què hem de fer? De moment, els únics que diuen alguna cosa són Compromís, EU, la Intersindical (STE), CCOO i UGT. Els socialistes estan capficats en assumptes interns, a veure si guanya la Chacon o el Rubalcaba, i a continuació a veure què passa a València. Els qui tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar, doncs això: tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar (salude a Francesc Romeu, que pot ser l'esperança). Perquè ara més que mai fa falta que tothom qui tinga responsabilitats les pose al servei de la restauració de la democràcia, per a fer fora tota la munió de pinxos de barri que ens han dut a la ruïna econòmica i, en part, moral.

RAJOY NO ANAVA A ARREGLAR-HO TOT?

2012-01-09T09:59:00.002+01:00

RAJOY NO ANAVA A ARREGLAR-HO TOT?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de gener de 2012

La sorpresa que s'ha endut “la gent” és impressionant davant les mesures econòmiques que ha aprovat el govern popular, i això que sols porten quinze dies manant, perquè pensaven que Rajoy anava a solucionar tot el desastre que Zapatero havia estat incapaç d'endreçar i que, segons Rajoy, havia provocat: Zapatero a tus zapatos, arribà a dir-li. Ja se sap que “la gent” és molt ingènua, tant que votaren a Rajoy amb la mateixa fe que si es tractara de la Mare de Déu de Lourdes, i això que no s'assemblen. Ara, evidentment, s'han endut la sorpresa i veuen amb estupor que Rajoy els ha mentit. Ara ja és massa tard, li dic a una veïna que esperava el miracle.

Les mesures que ha posat en marxa Rajoy, de moment de caire econòmic, que són les directrius al peu de la lletra que marquen els qui tallen el bacallà a Europa (Merkel, Sarkozy), agreujaran més encara l'estat de benestar, les pensions, el treball, els sous dels funcionaris, apujaran els preus de la gasolina, etc. Perquè, en realitat, estan fent el mateix que els socialistes, però més carregat de bombo.

Possiblement, el desastre econòmic i universal del sistema, més greu en el nostre cas per la precarietat secular de l'Estat, fa necessàries mesures dràstiques, com les que prenia Zapatero i com les que pren Rajoy. Vivíem en un país de fantasies i tothom es creia milionari i pixàvem molt alt, i els bancs deixaven els diners a cabassos, però tot era mentida: érem i som pobres (Juvenal ja advertia vivimus ambitiosa paupertate omnes, tots vivim en una pobresa presumtuosa). Però com el sistema ha petat, doncs ens hem fotut la gran patacada, i tots hem anat caient del burro: estem immersos en una crisi com en la vida s'havia vista, immensament major que totes i això ho hem de pagar.

Però, qui ho ha de pagar? Obrim l'ull, ja que aquests no són moments per a badar. Perquè no hauríem de pagar a escot, tots igual, sinó proporcionalment: els qui més tenen, més; els qui més cobren, més; els qui més han contribuït a la crisi, més; els qui més manen, com han de donar exemple, més. Però, de moment, no és així; per exemple els banquers, que són els que més responsabilitat tenen en les crisi de les entitats bancàries (Bancaixa, Cam, Banc de València...), continuen sent els qui més cobren. L'impost de patrimoni que significaria que els qui més tenen més cotitzaren, no el volen posar en vigor. Els que més cobren... Mirem quin cas més curiós, sobre els qui més cobren a la Generalitat, o siga sobre el mateix govern.

Com també a la Generalitat han posat en marxa la corresponent sèrie de mesures econòmiques, per a rebaixar l'enorme dèficit, han començat per les retallades dels sous dels funcionaris. Curiosament, però, els sous dels consellers i del president no han sofert cap retallada, o siga que no se'ls toquen; això sí, han promès que si no “detenen el dèficit”, aleshores si que se'l rebaixaran; és la garantia que ha donat el conseller d'hisenda. Però, no estem ja instal·lats en un dèficit immens? Per què no s'apliquen ells la mateixa mesura que ens apliquen als ciutadans i es rebaixen els sous ja? Veieu com no pagaran més els qui més cobren?

Una altra cosa són els mils de milions que han furtat entre uns i altres, entre els qui manen i “sus amiguitos del alma” (Camps dixit). Algú ens hauria de fer el càlcul, perquè no fora cas que si els obligaren a tornar els diners la gent començaria a veure que la llei és igual per a tots i que qui la fa la paga; començaríem a creure que hisenda som tots; començaríem a entendre això de les responsabilitats cíviques. I fins i tot seria possible que amb els diners recuperats es pogueren lliurar els sous i les pensions, com a mínim, de cap retallada. Però, de moment, la cosa va per a llarg i com la justícia no és àgil, els xoriços continuen tan tranquils, alguns fins i tot continuen “manant”.

Deixe per al final una reflexió sobre la possible involució de les autonomies, que és la gran temptació dels populars, com han anat dient i advertint i en algun tema posant en marxa. Els populars és evident que no estan a gust en les autonomies, especialment en les que no controlen; en realitat, els passa el mateix amb l'Estat, perquè se senten els autènticament legitimats a governar i se'ls fa de nit quan guanya l'esquerra. Doncs bé, el gran problema és que intentaran retallar i diluir tant com puguen les autonomies i imposaran l'Estat per collons que ells anhelen. Estic convençut que uns senyors que venen del franquisme, que han begut les doctrines feixistes del franquisme, no n'han renunciat, no s'han democratitzat i com continuen creient que “Espanya és una unitat de destí en l'universal”, ens fotran a sobre tota l'Espanya que podran, com ja estan fent amb la llengua a les Balears, per exemple. Així que, preparem-nos per al pitjor, no siga cas que hagem de tornar al màquis.

ON ESTÀ LA PELA, MATARILE, RILE, RILE

2012-01-05T12:27:00.002+01:00

ON ESTÀ LA PELA, MATARILE, RILE, RILE

Article publicat a elPUNT/AVUI el dia 5 de gener de 2012

Després d'unes eleccions, els nous governants solen trobar-se la caixa buida, no perquè els anteriors s'hagen endut els diners a casa, sinó perquè se n'han gastat més dels que deurien i/o han compromès unes despeses, que el nou govern ha d'afrontar. Els nous governants, doncs, ho tenen fàcil, si no saben com reeixir-se'n: li tiren la culpa al predecessor i avant. En canvi, si poden continuar els projectes, millor, perquè damunt es posen les medalles. Passa el mateix amb la pela, si en falta la culpa és de l'anterior i si en sobra, el mèrit és d'ells. El cas de Silla és que el nou govern no tenen prou pela per a pagar, i tot de cop, un milió dos-cents mil euros de les obres del Pla Zapatero (escoleta municipal i multifuncional), més les nòmines i l'extra de Nadal als seus treballadors. Acabant l'any no hi havia per a tot, cosa que, per cert, ja sabien des del primer moment que entraren a l'Ajuntament. I què han fet? Doncs, han tirat mà dels diners de la paga extra dels treballadors per a pagar les obres! I per què ho han fet?

Senzillament, perquè confiaven en les subvencions de la Generalitat del PP, que no han arribat. Ja sabem que la Generalitat està a zero (s'ho han malgastat tot en una mala administració i en bufes de pato). I com l'Ajuntament (també del PP), no ha rebut els diners de la Generalitat, disposà en el seu moment dels destinats a les obres de l'escoleta municipal i del multifuncional, per a pagar les nòmines. Ara, a punt d'acabar l'any i el termini per a pagar les obres, s'ha fet al revés, i han tirant mà dels diners de la paga extra dels treballadors. Això és una pràctica habitual en èpoques normals, amb això de la caixa única, però especialment en aquests moments de mancança de liquiditat molts ajuntaments, com el de Silla, poden veure's amb el cul a l'aire.

Però, una cosa tan simple d'explicar, que realment i en part és el que diu una carta de l'alcalde adreçada als treballadors, és difícil d'entendre si no es diu tota la veritat, que és la que acabe de contar: que la Generalitat no ens paga! Ara bé, l'alcalde Serafín Simeon no pot dir-ho, això, i ha optat per refugiar-se en una cortina de fum, gràcies a la qual ha aconseguit tirar endavant, en el darrer Ple, la seua multiproposta: ajornar el pagament de la paga extra als treballadors, pagar les obres del Pla Zapatero, i damunt reempenyorar l'Ajuntament. Tot per culpa de la Generalitat, que no paga. La nit del Ple era especialment crítica perquè, per si faltava poc, el regidor Prieto no hi era present i, per tant, l'Ajuntament podia col·lapsar-se; gràcies, però, a les abstencions del Bloc i d'E2000 l'Ajuntament no s'ha tancat, que era el que temia el regidor nacionalista.

Però hi ha una sèrie d'interrogants, que s'han d'aclarir, i per això el Bloc exigí la creació d'una comissió d'investigació, “perquè s'aclarisquen els fets i les possibles responsabilitats”. Evidentment, la clau ha d'estar en saber com i quan s'autoritzà fer ús del compte del Pla Zapatero i qui ho autoritza: fou el govern socialista anterior, o siga Vedreño i Baixauli? Ha estat el govern popular actual, o siga Zaragozà i Serafín Simeon? Altra cosa a aclarir és si els polítics que autoritzaren l'operació havien estat advertits per la intervenció municipal, que aquells diners eren per a pagar les obres i en absolut per a cap altra cosa. De moment, però, el govern municipal s'ha compromès a presentar un informe detallat; no se sap, doncs, si es faran una de les dues coses, o les dues: l'informe del govern i/o la comissió d'investigació. Caldrà confiar que, es faça el que es faça, servisca de res, perquè en política aquestes maniobres normalment sols serveixen perquè passe el temps, amainen els ànims i la gent se n'oblide.

Per tot plegat, doncs, i perquè aquesta història es repetirà, no sols a Silla sinó per tot arreu, ja que el desastre financer i de falta de liquiditat és universal, cada dia que passa es fa més evident que l'exigència de Lluís Martínez i de mi mateix, formulades en aquestes pàgines d'El Punt, de saber-ho tot dels comptes municipals, s'hauria d'haver fet immediatament que el PP accedí a l'alcaldia. Ara ha passat, exactament, més de mig any i no és raonable que continuen dient-nos les coses a mitges. Especialment el poble ha de saber quants diners devem i quants ens deuen les administracions, perquè aquest és l'origen d'aquest conflicte i dels que vindran. La Generalitat no té un euro, com veiem cada dia a la premsa, perquè primer Zaplana i després Camps, o siga el PP, han estat nefastos per al País i han malgastat a mans plenes. Encara que la gent els haja votat, ells han estat nefastos.

BON NADAL, ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT?

2012-01-02T14:47:00.002+01:00

BON NADAL, ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2011

Em diu un amic, que és del PP i advocat, que aquest Nadal els torrons se li estan fent agres a Camps i que, amb tot el calvari que està passant, és segur que té un nus en la gola de l'estómac que l'estarà matant, malgrat que “intenta dissimular-ho”, em diu. Doncs, molt bé, si és de veres això, me n'alegre, cada cosa com siga, de la mateixa manera que m'alegraré que finalment el condemnen, amb tota la partida de pinxos de barri implicats en la trama Gürtel. Me n'alegraré jo i ens n'hauríem d'alegrar tots els qui estem a l'altra banda de la dels xoriços, o siga: els indignats del M-15, els joves en l'atur, els investigadors que no cobren les beques, les persones dependents que tampoc cobren, les famílies que no arriben a fi de mes, els qui perden el pis per no poder pagar la hipoteca, i, en general, tota la gent honrada, que paguem i callem... Jo no entenc la tonteria que li he llegit a algú, que diu que no li desitja cap mal a Camps, sinó que s'aclarisca el merder en què s'ha posat i prou. Doncs jo vull que s'aclarisca el merder, en efecte, però que tornen els diners amb què s'han lucrat o han deixat que altres s'hi lucren, i a sobre que els imposen una pena que els doble, de manera que lamenten tota la vida el que han fet i que el càstig servisca d'escarment i d'avís per tothom. M'és igual que siguem en Nadal, perquè són homes de mala voluntat i no es mereixen altra cosa.

Pel que llig al web d'El Punt, el rei acaba de dir, segurament acollonat, que “tothom, sobretot les persones amb responsabilitats públiques, tenim el deure d'observar un comportament adequat, un comportament exemplar”. Doncs, si el comportament de tots els golafres que estan omplint-se tan descaradament les butxaques no és exemplar, les penes sí que haurien de ser-ho. Per tant, agafem el llapis i fem la llista. De moment estan Camps i Costa en la picota, però a continuació han de desfilar tota la resta de la trama; i està Fabra; i l'alcalde de Manises i tota la gent de la trama Emarsa; i tots aquells del merder d'Alacant; i els implicats en la real xoriçada del gendre del rei; i en Matas, i etcètera. Quina tropa la de vosté, no senyor Rajoy?

De moment i pel que veiem, Rajoy no es fia dels populars valencians, segurament perquè sap moltes més coses que les que s'han fet públiques i no voldrà córrer massa riscs. Ara bé, el senyor president no pot rentar-se les mans i prou, i esperar que dictaminen els jutges, sinó que haurà d'exigir responsabilitats, de totes totes, a la seua militància, perquè no sols és que s'han omplert les butxaques, sinó que ho han fet en nom del seu partit, o aprofitant-se'n. Per exemple, si el seu partit deu mig milió d'euros a la Fira de Mostres, pels actes que li organitzaren per a fer-li la proclamació, la seua obligació és fer que paguen, o pagar la factura ell mateix de la seua butxaca, com a màxim responsable; d'altra manera, la seua proclamació l'haurem de pagar nosaltres, ja que la Fira també està en dèficit total. Rajoy també ha de demanar comptes i ben clars de les “despeses” del viatge papal, i veure on han anat a parar les aportacions institucionals, o siga els diners públics. I etcètera.

El mateix monarca haurà de fer bones les malifetes del gendre, perquè hi ha immobles adquirits invertint les cises ducals, que s'han inscrit a nom dels seus néts. Per tant, està molt bé que s'haja compromès com ho ha fet en el seu darrer discurs, donant lliçons de moral, però el que importen són els fets. No és suficient que aparte el gendre de les fotografies de palau i que l'envie a Washington, perquè el que ha de fer és obligar-lo a restituir els diners i, per descomptat, deixar que actue la justícia...

Quin país de lladres! Ací qui no corre vola. I com són tan mal exemple, tan insofriblement perniciosos, aquests alts personatges de la vida pública, m'estranya que encara hi haja qui es crega que “Hisenda som tots”, perquè a la vista està que, ara per ara, això no és veritat. Hisenda som tots però per a pagar, perquè després, amb els diners de tots, uns pocs es lucren o siga que uns pocs ens furten, sense cap vergonya ni remordiment, els nostres diners.

Quan s'aparegueren els àngels als pastorets de Betlem anunciant-los que havia nascut el Bon Jesuset els àngels cantaven: “Glòria a Déu en les altures i en la terra pau als homes de bona voluntat”. Com aquesta gent no té bona voluntat, per això mateix no els desitge que els isca bé cap dels judicis a què estan fent front, ni els que els eixiran a la cara i, per descomptat, no es mereixen un bon Nadal.

L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ

2011-12-18T07:09:00.002+01:00

L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 de desembre de 2011

He rebut un correu que, clarament i contundent, em diu: “l'any passat, a Catalunya, només 3 famílies van demanar castellà a les escoles i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla. L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament també en català i... ni cas. També a València, 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas. Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.” El correu acaba ordenant-me: “ho has de passar...”. Estic tan convençut, que vull passar aquest missatge a tothom i encara a tirar-li més llenya al foc.

Aquest Estat espanyol no té remei, perquè tot continua igual, malgrat el mirall de les autonomies. Els espanyols de pura cepa, continuen sent hegemònics en aquest territori plural (plurinacional?), tan hegemònics que, quan els interessa, fan tot el que els ve en gana, fins i tot conculcar les lleis, contra nosaltres. En realitat és que els espanyols ens consideren els seus enemics i, com no se'n descuiden mai, quan poden aixafar-nos, nyaca!, no miren pèl. Així ho han fet tota la història. Contràriament, entre nosaltres hi ha una gran majoria d'ingenus que s'emociona ofrenant-los noves glòries, disposats a fer de putes i pagar-los el llit. Us imagineu un poble vençut i aclamant amb entusiasme els vencedors? Doncs, això mateix, aquest és el nostre cas.

Un poble, quan l'injurien de la manera com ens fan els espanyols, quan li conculquen tots els drets, quan pateix un programa genocida, té tot el dret a defensar-se. El món està ple de casos heroics, de pobles heroics que han demostrat que no volien la submissió, sinó la llibertat, i l'han aconseguida (polonesos, irlandesos, algerians, vietnamites, sudafricans...) o que lluiten per aconseguir-la (saharians, palestins, kurds, bascos...). Nosaltres som un dels casos que no, que no lluitem per res, que ja estem bé com estem, sotmesos i submisos i viva Espanya!

Els fets que motiven el correu que he rebut: que a Barcelona tres famílies, tres, han reclamat ensenyament en castellà i que, amb el concurs entusiasta del PP, han aconseguit una sentència favorable del Constitucional, que intenta carregar-se el sistema educatiu català; mentre que les peticions nostres de normalitzar l'ensenyament del català i de veure la televisió catalana són menystingudes sistemàticament, no són sinó una mostra més, en ple segle XXI que açò no ha canviat res, des dels reis catòlics (ja sabeu l'enganyifa: tanto monta, monta tanto). Espanya ens ha reprimit tota la història, evidentment molt més a partir del Decret de Nova Planta, i no pensen deixar de fer-ho, com demostren cada dia.

Com la cosa, amb la majoria absoluta dels populars, encara anirà a pitjor i les poques coses que havíem aconseguides aniran retallant-nos-les a poc a poc, però sense parar, no és d'estranyar que la idea d'independentisme vaja estenent-se cada dia i que, fins i tot, polítics tan circumspectes com Duran i Lleida, o com el mateix Jordi Pujol, ja comencen a parlar-ne. El cas del govern català té, a més a més, l'incentiu de la pela que els deu el govern central, que els obliga a actuacions pressupostàries tan negatives com les retallades salarials; Mas i el seu govern protesten, doncs, amb raó. Contràriament, al País Valencià i a les Illes, com els governs són de Rajoy, ara no piularan reclamant res, i això que també ens deuen quantitats impressionants.

I encara es complica tot molt més, pel tema de la crisi, per un costat, i pel de la corrupció, per altre. En el primer cas, perquè Madrid no té ni un duro, així que ja podem esperar asseguts; la crisi del sistema ens ha agafat a tots cagant, i ara a veure què fem. Tots devem més que divisem, però uns més que altres. Per exemple, el govern valencià és el més empenyorat de tot l'Estat, i per què? Perquè tant Zaplana com Camps han gastat més del que teníem i del que podíem esperar a tenir, en superfluïtats i fantasies...

Respecte de la corrupció també són els populars valencians i balears els qui s'emporten la palma, i per tant som nosaltres els qui hem de pagar el desastre financer en què ens han ficat. Curiosament i seguint la tònica històrica valenciana d'aclamar els qui ens oprimeixen (la darrera concentració feixista li l'organitzem a Franco a València, poc abans de morir; és curiós), malgrat tanta corrupció, els valencians i balears hem votat majoritàriament el PP, com a bons masoquistes que som.

Així que, amic Eduard, tu com ho veus, des de Mèxic estant? És o no és fotuda, molt fotuda, la situació? És molt fotuda, evidentment, però hem de continuar donant la cara. Possiblement, però, ara que la situació econòmica és tan difícil i que la crisi l'haurem de pagar els de sempre, les classes treballadores i els petits propietaris dels països catalans; i ara que els casos de corrupció comencen a veure's als tribunals, possiblement ara siga el moment idoni per a començar a parlar seriosament de solucionar el nostre problema històric amb Espanya. Seria fantàstic. Bon Nadal!

UNA SETMANA ABSURDA

2011-12-11T07:11:00.002+01:00

UNA SETMANA ABSURDA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de desembre de 2011

L'experiència que acabem de patir d'una setmana perduda, semiperduda o desficaciada, per l'encreuament de dies festius i feiners, ens hauria de fer reflexionar a tots, i de fet ja s'està qüestionant fer alguna cosa. Per raons econòmiques, les indústries de producció no volen festes entremig de la setmana; també per raons econòmiques, el turisme diu que els van bé els “ponts”; des del punt de vista estrictament acadèmic, hi ha molts educadors que critiquen el calendari actual, perquè alteren el ritme escolar... Crec que, per raons estrictament de salut pública, aquestes festes dislocades sols porten maldecaps, fins i tot he vist molta gent histèrica sense saber per on tirar. També és cert que hi ha els més afortunats, que s'han organitzat algun viatge i els més ordenats que, calculant-ho amb temps, han aprofitat per fer alguna feina pendent al poble, com acabar de recollir les olives al sogre. Com hi ha per a tots els gustos, i els empresaris pressionen, ara que manen els seus, és segur que imposaran els seus interessos.

Jo sols vull fer unes puntualitzacions, de sentit comú però polítiques, encara que a punt com estic de jubilar-me, tant em fa el que decidesquen. Com parlem de festes, la primera reflexió és sobre el caràcter catòlic de la major part d'elles i, per tant, sobre el conflicte que pot haver amb l'església. La segona reflexió és sobre el caràcter hispano-patriòtiques d'altres i, per tant, sobre els conflictes polítics entre l'Estat i les autonomies. I finalment voldria referir-me al caràcter popular i històric de moltes dates festives, que caldrà tenir en compte també.

Com el principal problema és el calendari pròpiament dit, i no les festes en si mateix, o siga la distribució de les festes al llarg de la setmana, la proposta de traslladar sistemàticament a dilluns o divendres totes les festes que cauen entremig, podria ser una bona solució. Ho dic per experiència perquè a Silla, poble del qual vaig estar alcalde, decidírem traslladar la festa del patró sant Sebastià, al cap de setmana més immediat a la seua data, de manera que tothom ara fa la festa, i no com abans, que molts veïns se la perdien si treballaven fora del terme municipal. És evident que pactàrem el trasllat del dia amb el clero local.

L'església té molt a callar, o millor dit, ha de facilitar les modificacions que es proposen, perquè hi ha moltes festes vinculades al seu calendari litúrgic i hauran de tindre en compte, uns i altres, que aquest Estat és aconfessional i cada dia més pluricultural, així que s'hauran de resignar a fer concessions (Setmana Santa, Puríssima, Epifania, Mare de Déu d'Agost...). Segons com responguen, els populars podran demostrar que sobre ells no mana ni el Papa ni els bisbes, si aquests es fan forts i no volen cedir.

L'altre punt de conflicte són les festes espanyoles del calendari, especialment em referisc al 12 d'octubre (Dia de la Raza, de la Hispanidad, de la Guàrdia Civil), festa totalment aliena als nostres interessos: perquè fórem explícitament exclosos de l'aventura americana, per decisió d'Isabel la Catòlica, amb el consentiment del bragasses de Ferran (Dia de la Hispanidad); perquè no som racistes (Dia de la Raza); perquè tenim la nostra policia, o l'hauríem de tenir, com els mossos d'esquadra (Dia de la Guàrdia Civil)... El dia de la Constitució socio-popular, o siga del PSOE i del PP, és absolutament rebutjable pels qui no ens sentim lligats amb cap jurament, o ens sentim estafats per la tergiversació que n'han fet aquests grans partits espanyols, retallant-nos els drets als qui no ho som. Jo no vaig fer, doncs, la “seua” festa, com tampoc la feren Artur Mas, el meu diputat Baldoví, el Bloque Galego, Amaiur, Esquerra Unida, etc.

Un tema interessant és el de les festes tradicionals, especialment en les que no hi ha cap coincidència, o hi ha alguna diferència notòria, entre l'est i l'oest de la península. Per exemple, el fet que a Castella i Andalusia, etc., celebren la Setmana Santa i nosaltres la Pasqua, és un problema, que no es pot resoldre traient-nos les nostres festes i encolomant-nos les d'ells; la nostra celebració del segon dia de Nadal, és un altre cas de festa irrenunciable, que, per cert, els populars balears ja s'han encarregat de suprimir. Són dos dies molt significatius, són dos senyals d'identitat.

Finalment, com deia al principi, com totes les festes poden ser traslladades al cap de setmana, el mateix 1er de Maig podria ser afectat en aquest sentit. Ben mirat, si volem ser pràctics, haurien de ser excepcions ferials, el dia de Tots Sants, per allò dels cementeris, el dia de Cap d'Any, i el 25 de desembre (Nadal) per la llarga i universal tradició. Però, com faran el que voldran, estic segur que al remat de qualsevol modificació que plantegen, nosaltres eixirem perdent i ells eixiran guanyant, però no ens convenceran de res; o això espere.

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ

2011-12-08T13:34:00.002+01:00

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de desembre de 2011

A Silla, les ranxaes (de ranxo) són els àpats que mengen els caçadors i els seus invitats, els dies que van de cacera al vedat de l'Albufera, millor dit de la marjal. Encara que a Silla es pot organitzar un ranxo (una ranxà) en qualsevol moment, el mot s'ha especialitzat per a referir-se als àpats cinegètics. Els dies que es pot baixar a caçar són freds i humits d'hivern i per tant la teca és forta i estimulant: un all-i-pebre, un arròs en perol, o ambdues coses. Les replaces són les demarcacions que se subhasten, des d'on els caçadors, que aposten molts diners per a obtenir la millor posició, poden abatre els ànecs autoritzats (collverds, fotges, bragats, etc.). Una d'aquestes replaces, la de la Casa del Figuero, se la reserva l'ajuntament per a invitats i institucions (Consell Agrari, societats de caçadors i de pescadors, Séquia del Xúquer, etc.). Les ranxaes municipals, fins ara, les pagava l'ajuntament dels diners de la subhasta, i ser invitat era un assumpte molt cobejat o criticat, ara explicaré el perquè; finalment, l'alcalde ha dit que s'ha acabat: que qui vulga ranxà que se la pague.

Haig de dir, clar i contundent, que aplaudisc la decisió i que a mi m'hauria agradat d'haver-la pres, quan vaig ser alcalde, com fiu amb altres despeses innecessàries i/o flatulents. Jo no vaig poder, entre altres coses perquè creia que era un costum ancestral, però enguany, amb la crisi que arrosseguem, aquesta ha estat una altra de les moltes decisions que estan prenent els governants. Evidentment, és una ironia que haja de fer-ho un alcalde del partit responsable de la ruïna del País Valencià, o siga del PP, però això no és cap impediment, per a mi, per a reconèixer-li el mèrit a Serafín. El dubte és si quan passe la crisi es reinstauraran aquestes famoses ranxaes, però això ja ho sabrem quan toque.

M'he assabentat de fonts fiables, que el costum de pagar les ranxaes, a càrrec dels ingressos de la subhasta, no és tan ancestral, sinó que tindrà uns 50 anys, o siga del temps de la dictadura. Començà essent una alcaldada quasi banal, del típic estil “això ho pague jo” (encara que amb diners públics, cal dir-ho), que es va anar repetint fins que acabà quallant i convertint-se en un dret. El temps que jo he estat vinculat al tema, com a regidor o com alcalde, he seguit aquest costum, però, això sí, no he assistit mai a cap d'aquestes teques. Jo creia i crec que és injust que s'hi malversen uns diners, en lloc de destinar-los a fer més inversions, en benefici dels propietaris de les terres. Curiosament, a Silla tothom critica, excepte els afortunats que poden sucar de la cassola, aquestes famoses ranxaes.

Si conte la decisió de l'alcalde és perquè li ho vaig prometre, quan m'ho féu saber: “Pitarch, he pres una decisió que t'agradarà i és que enguany les ranxaes ja no les paga l'ajuntament i qui vulga ranxà que se la pague”. El vaig felicitar amb entusiasme, com faig ara, però m'ha estranyat que durant aquests vint dies que fa que tinguérem la conversa, la il·lustre periodista municipal no haja publicat ni una ratlla d'un esdeveniment tant notori, que la gent rebrà amb gust i que parla molt a favor de l'alcalde. Per a què voldrà Serafí Simeon una periodista que no aprofita un cas com aquest? A quines altres coses “periodístiques” es dedica? La pregunta és bona, supose, perquè de moment li estem pagant, 36.000 euros, més o manco.

Jo crec que un/una periodista municipal fa falta en un ajuntament com Silla, per a informar la població de les gestions municipals, fent notes de premsa, que ha de vehicular als mitjans de comunicació i per a facilitar que els partits i les entitats i el món de les associacions locals tinguen un mitjà de difusió. En una democràcia, el veïnat té dret a estar informat, per a poder jutjar. Jo mateix tenia contractada una eficaç periodista (Raquel Sànchez) la impressionat producció de la qual, mitjançant el Punt, és tota una fita, que després, els dos governs que m'han seguit, no han sabut ni pogut igualar. Per cert, el sou de Raquel era prou més discret que el que estem pagant a les seues successores.

Per tant, reclame la revisió d'aquest assumpte, que és altament polític, ara que sembla que els populars estan començant a revisar altres coses per a posar a cadascú al seu lloc i ara que intenten estalviar tot el que siga possible, suprimint les ranxaes de gorra del vedat de caça, per exemple. Per cert, m'han informat que la primera de les teques, la que serveix perquè l'alcalde invite persones a les quals deu alguna gratitud, o amb les quals convé estar a bones perquè tiren “una maneta” administrativa a favor de Silla, la primera teca l'ha pagada l'alcalde directament de la seua butxaca. Ho dic, ja que no ho fa la periodista, perquè em sap greu que la gent desconega el cas i perquè aquests gestos m'agraden molt, segurament, perquè sempre he estat contra els polítics que viuen de la política, que no paguen ni xapa, i que si paguen res ho fan amb els diners públics. M'agraden més els que paguen alguna cosa de la seua butxaca, com ha fet Serafí Simeon.

QUATRE ANYS I FORA

2011-12-05T08:19:00.002+01:00

QUATRE ANYS I FORA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de desembre de 2011

Em diu la meua dona que els polítics haurien d'estar només quatre anys al poder, i fora. Segurament seria una bona solució, això de limitar-los el temps de manar, perquè la majoria no tindrien temps d'aprendre les martingales i les rateries a què acaben dedicant-se, ni podrien fer grans operacions, que s'aprenen especialment a partir dels quatre anys, més o manco. És evident que sempre hi hauria els més espavilats, com Zaplana, que ja s'ho saben tot abans d'entrar o aprenen ràpids, però serien l'excepció, perquè els genis no sovintegen entre els diputats, alcaldes i regidors. El que és evident, però, és que, per molt burros que siguen, els polítics acaben sabent-se-les totes i, per tant, no està tan malament la proposta; crec que s'hauria d'estudiar.

Amb aquest sistema de quatre anys i fora, també aconseguiríem que més ciutadans i ciutadanes s'implicaren en la responsabilitat, exactament el triple que ara o més, perquè la major part dels nostres prohoms porten tres candidatures sucant de la cassola, i alguns tota sa vida, fins i tot des d'abans de la democràcia, perquè ja estaven amb Franco. Pense amb Blasco, Cotino, Rita, Fabra, Ripoll..., als quals els va tant rebé que no pensen jubilar-se! El sistema de quatre anys i fora permetria triplicar, per a tot el veïnat, les possibilitats de tastar això de ser comandants d'alguna cosa, o siga que seria com triplicar la democràcia.

Alguna cosa s'haurà de fer, si no és aquesta que estic exposant, per a evitar que hi haja polítics que facen de la seua vida un exercici de mangarrufar sense escrúpols, escudellant-se tot el que poden, amb total impunitat o gairebé. Ara mateix, al País Valencià hi ha implicats en casos d'alta corrupció més de trenta alts càrrecs, alguns amb la senyora inclosa, i això és absolutament insuportable. Encara ho és més, però, la irresponsabilitat dels qui els han deixat fer, convertint-se per això mateix, ells mateix en sospitosos. Si una cosa pareguda es descobreix en els països més democràtics que el nostre, comporta dimissions en cadena, dels polítics furtamantes i dels qui han descurat la seua obligació supervisora, però ací ni dimiteix ningú, ni ningú torna ni un xavo, ni ningú se'n penedeix de res...Parlant de penedir-se'n, m'intriga una cosa: tan beatos que són, què li diran al Nostre Senyor, quan resen?

Com tenen la cara molt dura i desconeixen la vergonya, hi ha polítics amb causes judicials pendents, per actes de corrupció, que continuen amb els galons posats i això és repugnant i pervers. En aplicació del dret de presumpció d'innocència i invocant que la justícia és igual per a tots, aquests il·lustres patricis continuen la marxa de sempre, descaradament; ja actuarà la justícia, diuen, en la qual confien. Això és injust, en primer lloc, perquè aquests senyors no són iguals que la resta dels ciutadans, ja que aquests paios, manen; cobren uns sous altíssims; van de gorra per tot arreu; tenen guardaespatlles, xofer, cotxe blindat... En segon lloc, perquè tenen “capacitat per a maniobrar” en un camp, el de la justícia, on no podem fer-ho la resta de ciutadans, i com a exemple està el cas de Fabra. En tercer lloc, perquè aquests senyors tenen la capacitat de fer les lleis, i de fer-les complir, i per això castiguen immisericordiosos els infractors, i per tant hauran de ser més punibles que la resta dels mortals, i resulta que és al revés.

Per tant, a aquests senyors se'ls hauria de desproveir del dret de presumpció d'innocència immediatament que la policia o el fiscal trobe indicis i proves per a inculpar-los. Ells mateix, si tingueren vergonya, s'haurien d'avançar a les actuacions judicials i haurien de dimitir. Sembla mentida com els atrau el càrrec! I els seus confessors els haurien d'imposar de reat: la restitució de tot el que hagen pispat, de tots els “regals” que hagen acceptat; l'obligació de demanar perdó; i la pena d'una temporada de penitència... I encara als més pietosos, perquè tenen més responsabilitat davant la societat de donar bon exemple, els haurien de condemnar, a més a més, a vestir-se amb un sac i cobrir-se el cap de cendra, com diu la Bíblia. En fi, tot açò són elucubracions que se t'ocorren, llegint els diaris o escoltant la televisió.

Perquè la gent, la base del comú, som uns zeros a l'esquerra i, per tant, tenim poques possibilitats que ens facen cas de res. Ara mateix, la gent ha votat contra els socialistes, i ha deixat guanyar els populars. Als mateixos populars que s'havien dedicat a fotre tot el que sabien, en lloc d'ajudar el govern a eixir de la crisi, i han fet creure que ells tenen la solució dels problemes. Ara ho veurem. Perquè, van a descongelar les pensions, van a retornar als funcionaris els diners que els han descomptat, van a crear llocs de treball i acabar amb l'atur, van a forçar la banca a donar crèdits...? El govern valencià popular, que ha estat vuit anys reclamant més diners a Madrid per a “justificar” l'enorme forat negre de les finances autonòmiques, va a fer-ho ara que manen els seus a Madrid?

Ningú no farà res, per les raons que ja sabem, i continuaran manipulant l'opinió pública. I d'ací quatre anys tornaran a la mateixa, a prometre l'oro i el moro, i la gent els tornarà a votar, evidentment en clau bipartidista: o populars o socialistes; és el pacte secret dels dos grans partits, que consisteix a repartir-se el pastís, els que manen a omplir-se la butxaca i els altres a esperar que els torne a tocar la rifa. I tot açò és tan injust que crec que, en efecte, seria una bona solució la que proposa la meua dona: els polítics, quatre anys i fora. O ni això: tots els polítics fora!

TINDRÉ MONO DE LLADRES?

2011-11-27T07:59:00.002+01:00

TINDRÉ MONO DE LLADRES?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de novembre de 2011

No m'havia adonat fins ara mateix, que acabe de prendre un cafè amb Jesús Escorihuela i Xavier Cunyat, que la primera cosa que cerque al diari és si hi ha alguna notícia grossa i en primera pàgina, de lladres, de desfalcs, de suborns, de corrupció. M'he posat a pensar-hi que tinc com una mena d'addicció, que necessite cada dia una ració d'escàndol, com qui necessita cada matí un cafè, un barrejat de cassalla (si és de Silla), o un porro; si no s'hi publica res, ho trobe a faltar i inconscientment pense que el diari aquest dia és una merda; o siga que: tindré mono de lladres?

Això em preocupa, perquè ja se sap que les víctimes de les addiccions hi han arribat a poc a poc, a base de xicotetes dosis, que cada vegada s'han anat fent més grans. Les dosis de corrupció que cada dia ens xutem, llegint el diari, ens estaran dopant? La societat, estarem immunitzant-nos a la maldat de les corrupteles? Acabarem familiaritzant-nos i trobant normals les malifetes dels més xoriços? Potser que sí, que això és el que ja està passant-li a moltíssima gent, cosa que explicaria que a l'hora d'anar a votar, d'una manera ineludible i fatal, s'inclinen pels lladres. És com si tinguérem el síndrome de la mà llarga

Avui mateix, en primera pàgina, hi ha el cas dels furtamantes d'Emarsa, que no sols han cobrat sous de primers ministres, han gastat luxosament el que no està escrit, han viatjat de gorra al Carib amb la família i els amics, han camuflat els comptes, s'han folrat, han mentit impunement, han subornat, han untat a totdéu, sinó que han tingut la cara dura de tirar-se unes putes romaneses, camuflades de traductores i empresàries, durant uns quants dies, en un hotel de luxe a Benicàssim, i tot a càrrec dels pressupostos que paguem tots els ciutadans.

L'escàndol és tan gran que: o els responsables polítics de la Generalitat, amb Camps al curumull, ho han consentit, perquè s'untaven també algunes llesques; o és que ni ho sabien i això demostraria una mancança absoluta de responsabilitat, igualment punible. És tan insuportable aquest cas, com ho és el cas Gürtel, o com ho és el cas Brugal, o el cas Fabra, com són tots els casos de corrupció, siguen del PP o siguen del PSOE, o de qui siga.

La nostra societat, que els ho permetem atorgant-los els nostres vots, ara a uns i adés als altres, també som còmplices, mira per on. És possible que si actuem així ho fem perquè estem immunitzats a la immundícia, i hem acabat considerant-la normal. Quin país! Pobre país! Perquè un país on els polítics no tenen moral, i el poble està perdent-la o li l'estan enverinant, està abocat a la ruïna, a la ruïna moral. Així que, a més de la crisi econòmica, tenim la crisi moral, o siga que açò és l'hecatombe.

No es pot consentir que personatges com el d'Emarsa, un tal Esteban Cuesta, que per la cara que posa sembla més un pescador de tonyines, que un alt executiu, haja fet totes les coses que estan investigant-se-li, sense que tremolen fins els ciments en què se sustenta el dret i la mateixa democràcia. I si, a més a més, el mateix vicepresident de la Diputació i alcalde de Manises i altres polítics populars formen part d'una trama que ha actuat amb tanta immunitat, això és una prova de la complicitat de molts altres personatges del govern valencià, perquè no hi ha immunitat, sinó hi ha complicitat. Així que és inevitable que el partit d'aquesta colla de xoriços diga alguna cosa, que identifique les pomes podrides. Què en sabia Camps? Què en sabia Rus? I Gerardo Camps? I Blasco?...

Ara mateix, el president Fabra, per exemple, no pot dir “a mi que me registren”, perquè ara ell és el màxim responsable del partit i del govern; ni Rus que ell no era, que ni mirava, perquè tenia la responsabilitat com a president provincial del partit. Ni tan sols Rajoy pot dir “jo, qué tropa” i tractar d'eludir responsabilitats com en els altres casos. Hauran de donar la cara. I que no tornen a invocar, com féu Camps, que el poble els ha votat i per tant que els ha perdonat. El poble els ha votat, perquè viu narcotitzat de tanta dosi diària que li xuten, però no és qui per a perdonar-los. Donar faltes i bones, en aquests casos dels Codis Civil i Penal, depèn dels jutges que, com estem veient, encara que sense massa pressa (crec) estan arribant al final del túnel, que en aquest cas són els tribunals de justícia. Si com a pena els imposen que tornen tot el que han furtat, no caldrà fer més retallades dels sous i de les pensions als treballadors i jubilats.

EH, EH, TORO!

2011-11-24T11:11:00.002+01:00

EH, EH, TORO!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2011

Supose que als polítics populars ara els serà de molt de profit l'afecció als bous que tenen, perquè han de torejar els bous més braus i bragats que s'han vist fins ara a la Plaça de Bous en què s'ha convertit l'Estat. Eh, eh, toro! Tota la quadrilla és popular, els banderillers, els picadors, els ajudants o mossos i el matador; els bous també són de divises populars; les grades estan a vessar de votants populars. Els populars són els amos del corral i del carrer. Així que, a torejar, i a arreglar-ho tot, com ha dit l'alcalde de Silla, en un ple municipal.

A mi, però, la plaça que més em preocupa és la de Silla, que no acaben de dominar del tot els populars, perquè els falta un regidor, o siga un vot, com si diguérem un mosso de la quadrilla; em preocupa, doncs, que no acabe bé la festa que hi ha organitzada (parle de la crisi econòmica), perquè el poble no té la culpa; i fins i tot em preocupa el jove torero, que és l'alcalde Serafí, a qui no m'agradaria veure banyegat (bàrbarament, cornejat) i menys encara per culpa d'altri. Com acabarà aquesta correguda?

De moment, com estan amb l'aigua al coll, no han pogut aprovar el que pretenien, que era apujar les contribucions al veïnat i no tocar les dels empresaris, i s'han hagut de tragar el marró d'aprovar un augment moderat d'impostos, incloent-hi un augment de l'IAE a les gran empreses, malgrat que la promesa electoral era que els l'abaixarien. I han hagut de desistir de tirar treballadors de base al carrer, acceptant que si s'han de fer economies en el capítol I o de personal, ha de ser “revisant” els sous dels de dalt, no dels de baix. Ha estat el resultat que es podia esperar, d'un govern en precari que no té més eixida que la de la transacció. Cal dir que haver arribat a un pacte de circumstàncies entre els populars i l'oposició, ha estat possible per la col·laboració d'un il·lustre popular, que fins ara callava i observava i s'ha decidit a actuar de mitjancer; jo ja l'he invitat perquè agafe la ploma i es pose a escriure, com fem Lluís Martínez i jo.

El segon bou que han de torejar els populars son els pressupostos i, novament, s'hauran de posar en marxa les maniobres d'aproximació i de concessions: és l'única possibilitat que tenen. És evident que s'hauran de posar sobre la taula quatre qüestions, entre altres, que poden coure molt: els ajuts socials; el Consell Agrari; les subvencions a les entitats i associacions; els sous dels polítics i del personal de confiança. Vull suposar que cap partit cedirà ni en el primer tema, el dels ajuts socials, ni en el del Consell Agrari, perquè en el primer cas es tracta dels sectors més febles de la població i en el cas del camp pels problemes que arrossega el sector i l'abandonament de què són víctimes.

El tema dels ajuts a les associacions i entitats pot ser més explosiu del que es pensa, perquè saber dir que no té un cost polític, que s'ha de voler afrontar. Per molt que s'hagen compromès els partits amb els seus votants, especialment els populars que són els que governen, la crisi fa que no hi hagen diners en caixa, ni hi ha perspectives que millore la situació, encara que Serafí diga el contrari. En aquesta conjuntura, si aquests toreros populars tingueren més valor haurien de donar exemple els primers, revisant a la baixa els seus sous i el de les persones de confiança (sic). És d'esperar que els partits de l'oposició sabran imposar el seu criteri i no acceptaran que seguisquen algunes contractacions irregulars, que el poble comenta i desaprova, destacant les crítiques d'alguns sectors del camp. Aquest sector considera Serafí dels “seus”, ja que era l'eficaç funcionari del Consell Agrari, per això diuen que l'alcalde és una cosa i que els que l'envolten són una altra; evidentment, disculpen a Serafí.

En el capítol d'obres no entre, perquè si no hi ha diners no poden haver-hi inversions. Llevat de les obres de pluvials que paga la Generalitat, que poden veure's afectades, perquè la Generalitat tampoc no té ni un euro; llevat també d'alguna subvenció de la Diputació, no crec que puguem veure res més que algun pegat per ací i per enllà. Per ventura que m'equivocara! I un apunt final per a afegir al tema de la recaptació, que és un tema de tresoreria. Com ja expliquí en el seu moment, el caos arranca de la primera època de Baixauli, amb el seu tresorer Manolo Olmo, perquè la bola que iniciaren continua rodant. El que no funciona en la gestió tributària són els programes informàtics, i els mateixos i privilegiats informàtics, per això, delegar les funcions recaptatòries a la Diputació ha estat una gran idea.

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

2011-11-20T07:03:00.002+01:00

UN MALSON PER CULPA DEL MÒBIL

Article publicat a elPunt/Avui el dia 20 de novembre de 2011

Acabe de passar per un malson, per una increïble i absurda experiència kafkiana, per culpa d'una empresa de telefonia mòbil, internet i televisió per cable, que vull contar per a destapar i denunciar les males pràctiques a què ens tenen sotmesos aquestes companyies dels senyors de les antenes. El meu cas no és l'únic, pel que he sabut, sinó el mateix que han sofert tots els usuaris de la major part d'aquestes empreses, quan han decidit fer una cosa tan simple, i a la qual tenim dret, com és voler canviar de companyia. A partir del moment que decideixes abandonar i/o passar-te de bàndol, tot el que havien estat atencions amables, ofertes i bones paraules, dóna pas a una estratègia de pressions i de promeses temptadores, per a recuperar l'usuari; si fracassen en els intents, el client passa a la condició d'enemic a abatre. Explique el meu cas, perquè siga exemplar.

Jo era un client que s'havia lliurat en cos i ànima a ONO, contractant-los d'una tacada la televisió per cable, l'internet, el telèfon fix i el telèfon mòbil. Era un bon client, que pagava sense dir ni mut, perquè estava convençut que havia adoptat una bona decisió venent l'anima a la companyia. Jo estava satisfet i de fet, sempre que els havia necessitat m'havien atès satisfactòriament, a excepció d'alguns contratemps tècnics, que els havia perdonat; fins i tot recomanava aquesta companyia als meus amics. Finalment, però, per raons estrictament econòmiques, he decidit deixar la televisió per cable i posar-me una antena clàssica i avant, perquè, passat un temps, havia pogut comprovar el poc ús que feia jo de tants canals al meu abast. I posats a revisar la situació, i amb la idea d'estalviar algun euro, vaig comprovar que altres companyies m'oferien la telefonia fixa i l'internet, a uns preus més raonables. Per tant, vaig decidir donar-me de baixa, encara que sense saber el calvari que m'anaven a fer passar.

En primer lloc vaig haver de suportar-los telefonades a tothora, amb missatges prometedors, perquè desistira del meu intent, oferint-me millores contractuals, que sóc incapaç de reproduir, perquè em marejaven més que altra cosa. Com no pogueren convèncer-me, m'obligaren a realitzar una sèrie de tràmits de baixa, a base de gestions telefòniques de més de 10 minuts d'espera; telefonades a un 902, o siga pagades. Finalment, però, i a base de no desistir, vaig aconseguir que em desconnectaren de la seua xarxa, encara que em queda un tràmit a fer, quan rebré un sobre especial, en el qual hauré de posar el decodificador i retornar-los-el. El sobre en qüestió, al cap de vint dies encara no ha arribat a casa i sembla que voldran que els pague per tot el temps transcorregut o això és el que intentaran.

La segona part del malson ha estat que, de sobte i de nit, i sense advertir-me prèviament, m'han deixat el telèfon mòbil fora de servei. Altra vegada he hagut d'intentar posar-me en contacte, i al cap de moltes telefonades i de moltes esperes, cridant a un 902, o siga pagant, he pogut saber una cosa que ignorava, perquè ningú mai me l'havia explicada: que ja que m'havia donat de baixa de la televisió, del telèfon mòbil i de l'internet, ells em deixaven sense mòbil, absolutament, que o tornava amb ells o feien desaparéixer fins i tot el meu número de telèfon mòbil, del qual no podria demanar la “portabilitat” i passar-me a una altra companyia. O siga que m'expulsaven de la companyia, però es quedaven la meua propietat, o siga el número del telèfon; allò era un robatori evident i això és el que he intentat fer-los-ho saber. No he pogut, però, fer entrar en raó a ningú, ni a la sèrie de senyoretes sudamericanes (o robots androides o ginoides, que tenen programats per a fer desistir els dissidents), ni tampoc, quan he aconseguit de connectar-hi, els responsables del servei de reconnexions.

Finalment m'han fet una oferta: tornar-me a posar a casa un dels seus telèfons fixos, o siga un altre telèfon, a partir del qual reconnectarien el meu mòbil i així podria sol·licitar-los la portabilitat. La cosa, doncs, ha arribat al punt que, a més del robatori que m'han fet, de la falsedat contractual, de la humiliació de fer-me sentir una pilota de ping-pong i de fer-me gastar diners i la paciència, han passat al xantatge directe i l'extorsió. Davant de tot aquest abús, he adoptat una sèrie de mesures, per a defensar-me i per a venjar-me, perquè crec que tinc dret a les dues coses: primer, denunciar-los a l'Oficina del Consumidor; a continuació, presentar-los una denúncia per apropiació indeguda del meu telèfon; després, presentar-los una reclamació per danys i perjudicis. I encara més, perquè he decidit de comunicar a tothom aquests fets, mitjançant aquest article, de moment; dedicar-los una entrada en l'encreuat 4324, que publicaré en el Levante, segurament el dimarts dia 22; i, sobre tot, he donat ordres estrictes al meu banc perquè no paguen cap factura d'ONO, mai en la vida. Finalment, altra mesura, que ja he executat, és la d'enviar-los a la merda! Ara em sent més tranquil, al cap de tants dies de turment.

Pense, però, la ironia que és que quan ONO s'instal·là a Silla jo era membre del govern com a tinent d'alcalde i després com alcalde, i votí al seu favor i que en tots els problemes que ha tingut l'empresa, de caràcter administratiu o tècnic, ha comptat amb el meu suport, per a solucionar-los-els. És increïble, doncs, que front al meu comportament sincer, honest i desinteressat, ONO haja optat per la via agressora i deshonesta i m'haja perjudicat tant. També pense que és injust que l'Estat permeta aquestes pràctiques abusives, ja que sembla que la majoria de les empreses actuen de la mateixa manera, probablement perquè s'han posat d'acord. Per què no actua ni el fiscal, ni les forces d'ordre públic?

Per acabar, però, quan estava a punt de contractar un altre número de telèfon, ja que lamentablement estic penjat d'aquest artefacte, s'ha produït un miracle: m'han reconnectat i m'han concedit la portabilitat. No sé que els ha passat, si ha estat important que els avançara la relació de mesures que anava a prendre, o senzillament que el fet d'enviar-los a la merda els ha commocionat. Siga com siga, el fet és que he guanyat i que conserve el meu número de telèfon i això és el que m'importa. Ara sóc client de dues companyies (he diversificat el risc) i per precaució, els lliuraré una còpia d'aquest article perquè sàpiguen el que faré, si també provoquen la meua ira; em juren que no em defraudaran. Ja els tindré informats.

CARA A CARA... I QUINES CARES

2011-11-13T07:16:00.002+01:00

CARA A CARA... I QUINES CARES
Article publicat a El Punt/Avui el dia 13 de novembre de 2011

Vaig contemplar i escoltar per la tele, el passat dilluns, l'espectacle electoral del cara a cara dels dos aspirants a governar l'Estat i, què haig de dir? Doncs, que ni fu, ni fa. Jo ja anava previngut, o siga a la contra, perquè sabia que allò seria una farsa, i ho fou en sentit literal: una composició teatral breu (una hora), de contingut còmic i esquemàtic. Quan acabà, doncs, no puc dir que em quedí decebut de res. Em passà allò que a Fuster, quan li preguntaren si estava molt decebut amb els polítics valencians, després del fracàs de l'Estatut, i contestà que com no els tenia cap confiança ni s'havia fet cap il·lusió, doncs no.

Però, volent dir alguna cosa del cara a cara, sols se m'ocorre confessar que escoltant aquell duel polític em vingué al cap el duo de la del Soto del Parral, no sé perquè, perquè la lletra no li pegava, encara que potser la música, sí; per això seria. O siga,, que allò fou una farsa; encara que no l'havien assajada, altres ja ho havien fet per ells i, per tant, feren l'obreta. I, tal com estava previst al guió, els partidaris del popular quedaren satisfets i els del socialista, també. Els dos digueren el que volgueren i tal com ho duien preparat, i com no hi havia públic que els preguntara, no hagueren de dir res del que de veritat importa i és que ací, qui mana són la senyora Merkel i la banca. Ells saben que guanye qui guanye, continuaran fent-nos estrènyer cada dia més el cinturó, apujant-nos els impostos i rebaixant-nos els serveis públics. És exactament el que vol la banca i la senyora Merkel, per tant, tots, panxa a terra!

Això de “tots panxa a terra” ens ho explicava un professor de religió (anys cinquanta), referint-se als misteris de l'església, que no s'havien de discutir, sinó acatar. Ell deia que “si ho ha dit el Papa, tots panxa a terra”, o siga a obeir sense dir ni piu. En el cas europeu passa el mateix. Rajoy, perquè obeeix a la nibelunga líder dels populars europeus, farà el que li manen; Rubalcaba, perquè ja ho ha fet, perquè la política que han practicat els governs socialistes espanyols és, exactament, la que els han dictat a Berlín. Després del duo, la televisió ens ha ofert una altra actuació, a càrrec d'un quintet en què a més dels dos grans partits, han deixat participar un representant de CIU, un altre del PNV i Llamazares; gràcies a aquestes intervencions, s'ha obert un poc l'horitzó a qüestions socials i nacionalistes. Tot plegat, però, res, perquè en aquestes eleccions, segons les enquestes, el peix ja està tot venut i per tant, vote la gent a qui vote, és segur que ens toca o el pito o la pilota, o siga més del mateix, o Rajoy o Rubalcaba. No vols caldo? Doncs, nyas, dos tasses!

Però, a més d'aquestes deplorables circumstàncies electorals, la sorpresa ha estat el cas del gendre del monarca Borbó, a qui la fiscalia imputa delictes com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'administració i la malversació de cabals públics. Si el meu iaio, que era republicà, alçara el cap! Pel que se sap, en el merder real estan involucrats Jaume Matas i la Generalitat Valenciana. Quina barbaritat, quina cara més dura i qui ho havia de dir, tan bon xic que pareixia quan es casà!

Com també hi ha investigacions en marxa contra el ministre socialista J. Blanco; com està el cas de l'espoli d'Emarsa, i etcètera, podem deduir que ací qui no és corrupte és perquè no vol. La qüestió, pel que es veu, és si t'agafen cagant o no, o siga que si no tens mala sort i ningú et veu, et pots fer milionari. I amb aquestes perspectives, tothom prova sort. Ja ho digué crec que el president gallec i si no que em perdone, però algú ho digué, referint-se al cas Gürtel i a Camps: “el que le ha pasado a Camps es que ha tenido mala pata”. Quines cares!

Jo propose una esmena al codi penal: introduir el càstig àrab de tallar-los la mà als polítics que tinguen la “mala pata” que els sorprenguen xoriçant res. L'espectacle de veure'ls votant al Congrès a mà alçada, millor dit, a monyó alçat, aquest sí que seria un espectacle. M'imagine, i em descollone, el senyor Bono dient: —“Se va a prohceder a vohtar a mano alzada, o a muhñón alzado, según sea eh caso”... Bromes a part, alguna cosa s'haurà de fer per a posar fre al desvari. Què pensen els polítics? No veuen que els seus comportaments són una invitació perquè tothom faça el mateix que ells? Si els que havien de donar llum, donen fum, què hem de fer els ciutadans? Quines penques!

SILLA I EL BON CAMÍ

2011-11-11T11:24:00.002+01:00

SILLA I EL BON CAMÍ
Article publicat a el Punt/Avui, el dia 11 de novembre de 2011

No sé si veurem el final d'algun dels túnel en què estem capficats, especialment i més peremptòriament, el de les finances municipals; supose que sí, ja que com l'endeutament públic és un mal generalitzat, les altes administracions hauran de trobar la manera i, de moment, crec que volen permetre als ajuntaments destinar la venda del patrimoni del sòl a pagar deutes. Això serà un respir per als nostres malversadors polítics, però serà com aplicar la cataplasma de sor Virgínia que, encara que remeiava un poc, no curava definitivament el mal. Perquè, el que necessiten els ajuntaments no són pegats de cataplasmes, sinó operacions dràstiques, actuacions quirúrgiques.

Prèviament a qualsevol intervenció quirúrgica, el malalt ha d'estar predisposat i la pregunta és: estan predisposats, els nostres governants locals, a sofrir les operacions que calguen, per a sanejar les finances municipals? Com estan amb l'aigua al coll, vull creure que sí, que passaran per on siga, perquè no tenen més remei. Ara bé, de cor no ho faran, perquè el que realment els agrada és la mala vida, gastar els diners públics, malgastar-los, més ben dit: el que els ha passat ha estat conseqüència d'això, que han gastat més del que tenien. Seguint en el raonament, per a tirar endavant necessiten ajuda, però com no poden demanar xecs en blanc a ningú, com ha explicat Lluís Martínez, hauran de mostrar les cartes, i això passarà quan presenten els pressupostos. De moment, sembla que cap partit vol que el passen de rotovator sense més.

Jo ja fa temps que venia anunciant, en aquestes columnes, que havia d'arribar l'hora de baixar dels núvols i deixar-se de fantasies barates. A Silla s'han acabat les idees extragalàctiques de Baixauli, que no socialistes: Silla turística en tartana; el Port-Miami; la cria d'anguiles a l'aire lliure; els carrils-bici per a malabaristes; la ciutat de la fusta; etc. També s'han acabat les ganes populars de convertir el terme en un seguit de substanciosos negocis immobiliaris. S'ha acabat la fantasia i s'ha acabat l'especulació i ara sols queda el pragmatisme. És exactament el mateix que passa a Cullera, a Catarroja, a Torrent, a Alaquàs... A tots ens ha arribat l'hora de la veritat.

Aquesta llarga introducció, ve a compte perquè sembla que entre uns i altres (vull dir exactament, entre Lluís Martínez, l'Empar Saragossà i jo mateix) hem despertat el sentit crític, que estava mig adormit o possiblement dopat, del personal municipal. També és interessant la reacció, encara tímida, dels veïns i veïnes de tot caire, que s'han afegit a la crítica, a través del Punt, del facebook, twitter, etc. A l'ajuntament és curiós veure la reacció del personal, a partir del “descobriment” de la realitat, perquè famosos sindicalistes, “palmeros” i col·laboradors de les burrades de la legislatura passada (E. Cuñat, J. Villalba i altres) ara blasmen contra la situació, perquè temen pels seus sous i pels privilegis.

Ara veurem també com reaccionen les entitats i associacions en el tema de les subvencions. Tots sabem que els polítics adquireixen compromisos electorals, que després han de complir, si no volen que els treguen els colors a la cara. En les actuals circumstàncies, però, com les autoritats estan amb el cul a l'aire, serà digne de vore les cabrioles que hauran de fer per a dir que no a tot el que havien promès. També seran dignes de veure les reaccions dels taurins, fallers, ciclistes, colombaires i tots els organitzadors de saraus del poble, quan els toque passar la mà per la paret. Ara veurem per quin camí tira el govern popular. Està per veure's també, la continuïtat de les obres de pluvials, que paga la Generalitat, que precisament tampoc tenen ni un euro. Què passa amb la bastida de l'església i les pintures en perill. Què passa amb els inacabats casals, etc.

Però, per damunt de tot, crec que s'havien de vore actuacions en un tema que ja he comentat altres vegades, però que haig d'insistir perquè està en boca de tot el poble: està per vore's què passa amb els sous dels polítics. L'espectacle que estan donant els governs autonòmics i el govern central són absolutament miserables i no van per bon camí. Però estem parlant de Silla i, a més del que he dit en un article anterior, com es pot justificar el manteniment d'un “càrrec de confiança”, tan inútil fins ara, com el de la periodista contractada (35.000 euros?) per a fer no se sap què, professionalment parlant?

Lluís Martínez, amb tota la bona fe que està posant, parlava la setmana passada que el camí pel qual anava tirant l'ajuntament, no era el millor sinó el “pitjor que podrien haver escollit”. Rellegint el que hem escrit, tant ell com jo, ningú podrà recriminar-nos que no hem estat prudents i positius; de fet, l'oficina de premsa municipal, que supose que dirigeix la privilegiada periodista, ha difós un d'aquests articles, el de Martínez, perquè els meus els ha censurat (com això ja ho feia Malaena i Baixauli, no m'ha vingut de nou); de tota manera, em consta que els articles els han llegit molts funcionaris, però sobre tot els polítics, a més del veïnat. Per acabar, crec sincerament que es tracta d'anar avant, que s'ha de traure “el carro a carregador”, com diu Lluís, però que no s'ha de fer a qualsevol preu, sinó que s'ha d'anar pel camí més just.

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC

2011-11-06T08:49:00.003+01:00

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC
Article publicat a elPunt/Avui el dia 6 de novembre de 2011

Els avanços tecnològics que permeten veure en directe i cada dia tot tipus de desgràcies, crec que estan insensibilitzant-nos, que estem donant per fet que la natura va per on li dóna la bola, que no hi ha cap moral que ature les passions humanes desbocades, que la banca és l'àvida de dollars sense fre i que els polítics són uns perversos i uns lladregots de tota mena (de totes les categories). Abans costava més “comprendre” les magnituds de les tragèdies, perquè la gent s'assabentava del que s'assabentava i al cap d'un cert temps del succés, de manera que quasi rebien la notícia com una cosa de la història, o siga llunyana; damunt, tenien l'explicació màgica que justificava el que havia passat: perquè Déu ho ha volgut! Ara no, ara podem veure en directe i al moment com peta la central de Fukushima, com rematen el Gaddafi, com moren de fam els xiquets a tot arreu del món i, damunt, sabem que tot té una explicació gens divina o extraterrestre, sinó humana, o siga pels interessos econòmics, segons demostrà Carles Marx. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Doncs, malgrat que ara tot és tan evident i que coneixem els culpables de la destrossa de la natura i dels accidents que se'n deriven; els culpables de les guerres que es mouen per tot arreu, motivades per interessos econòmics i estratègics, o siga per interessos polítics; i que si hi ha fam a Etiòpia és perquè el món no ajuda suficientment i la poca ajuda que hi arriba se l'apropia l'exèrcit. Ara, que és tan evident que és el gran capital qui ha mogut la crisi mundial; que són les grans multinacionals farmacèutiques que decideixen qui se salva i qui se mor i que són capaces de provocar pandèmies per a vendre els seus productes; etcètera. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Però, no sols estic referint-me a escala mundial. També a nivell més pròxim, per exemple, a nivell de l'Estat, sabem qui ha estat el culpable de la crisi que vivim. Evidentment, part de la culpa és del govern, sobre tot de la ignorància de Zapatero; això ningú no ho posa en dubte. Però, els salvapàtries populars també tenen molt a veure en aquesta crisi. Per exemple, al País Valencià, que podem prendre com a paradigma del que és una gestió catastròfica, precisament popular: qui ha estat impulsant l'equívoca política de la construcció desenfrenada? Qui ha estat incapaç de controlar les caixes d'estalvi valencianes? Qui ha estat gastant sense mida tot el patrimoni, endeutant l'autonomia fins a límits insalvables? Qui ha estat practicant i permetent la corrupció? Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Venen unes eleccions, que renovaran moltes cares al Parlament, però que no renovaran ni les idees, ni la moral dels polítics que seguen als escons. Uns faran el contrari del que digueren, altres faran exactament el que criticaren als contraris, uns diran que no poden acomplir les promeses electorals per culpa de qui..., altres que es veuen obligats a fer un gir (un cop de timó)... Com exemples, el més cridaner és el de l'oblit del transvasament de l'Ebre, perquè amb tanta caguera que organitzaren Camps, Cotino, AVA, etc. ara ni figura al programa electoral de Rajoy. Un altre exemple, mal exemple, fou el de la promesa de Felipe Gonzàlez de no posar-nos a l'OTAN; féu tot el contrari. I així podríem composar una llarga llista de mals exemples. I ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Un circ, que és allò que manté entretingut el poble, el tindrem durant la campanya electoral i a dojo. Hi destacarà, sobre tot, el numeret dels equilibristes: a veure qui en dóna més, qui promet més... fins a l'apoteosi del triple salt mortal. Tot siga per a arribar a la Moncloa! Però també hi haurà circ al llarg dels quatre anys que ens esperen. Perquè, guanye qui guanye, ací qui decidirà el que s'ha de fer és la Merkel i el neoliberalisme i tant ho són els socialdemòcrates com els populars. L'estafa, doncs, continuarà, i, per tant, la presència de les minories que fiscalitzen serà importantíssima, perquè, sinó, bona nit, cressol.

Per això invite els indecisos a que s'aclarisquen i que pensen que Rubalcaba i Rajoy són com Isabel i Fernando, que “tanto monta”. Jo els invite que es fixen en els partits minoritaris, al menys perquè no tenen possibilitats de posar la mà a la caixa, ja que l'única feina constitucional que tenen és la de fiscalitzar; invite els indecisos, com a mínim, que tinguen en compte aquesta contingència, per a vèncer els escrúpols. Però sobre tot són els milions d'indignats, els joves sense feina, les famílies en l'atur, que han de decidir si donen el seu vot a qui els està estafant o a qui no els podrà estafar. Les minories, com no manen, no poden estafar! Jo, que compartisc intel·lectualment i moralment els plantejaments dels indignats, ho tinc clar: votaré Compromís, perquè, a més d'honrats, són nacionalistes. Al PP i al PSOE, no els votaria ni borratxo.

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA

2011-10-30T08:53:00.004+01:00

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA
Article publicat a el Punt/Avui eldia 30 d'octubre de 2011

Encara puc afegir al titular: i un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.

La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quan veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.

Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...

El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.

El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...

Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.

El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...

La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.

En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

2011-10-27T11:07:00.002+02:00

"Des de la butaca de casa"

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 27 d'octubre de

Als funcionaris i laborals municipals de Silla, també els ha arribat l'hora d'afrontar la crisi de l'ajuntament, de la mateixa manera que l'any passat els arribà la crisi general, com a tots els treballadors de l'administració. Sobre l'abast de la nostra crisi ara mateix disposem de suficient informació per a qualificar-la de gravíssima (hi ha l'informe d'intervenció del ple de juliol; la carta de l'alcalde a tot el veïnat; els articles de Lluís Martínez i meus; diversos papers polítics dels partits...). Tots coincidim que la situació és tan crítica, que s'imposa afrontar-la de manera objectiva i valenta.

Normalment els costos salarials superen el 50% dels pressuposts, encara que a Silla el percentatge pot arribar a molt més en el proper exercici, si no es prenen decisions d'urgència (és parla del 70%) i per tant, serà lògic que es posen en marxa les següents mesures, que en alguns casos podrien ser provisionals, fins que passe el temporal: amortitzar places; suprimir complements de “productivitat” i altres extres; deixar de prestar serveis que paga el municipi, però que corresponen a altres administracions, especialment a la Generalitat; acabar el règim de privilegis d'alguns alliberats sindicals... És exactament el que estan fent tots els ajuntaments i administracions en la mateixa situació. Una altra cosa és analitzar les raons que ens han dut en aquesta situació i demanar responsabilitats, però això és una altra cosa.

En la plantilla municipal de Silla, hi ha la singularitat de la seua extremada configuració piramidal, en la qual allà dalt, al cim de la piràmide, uns pocs funcionaris cobren pràcticament el que tots els funcionaris de la base junts. Desconec les xifres actuals, però més o manco sempre ha estat així, sobre tot des que s'implantà aquesta estructura faraònica de la mà de Baixauli. Com he estat, des que era regidor de l'oposició, enfrontat al sistema piramidal, que jo qualificava d'injust, i malgrat que quan he estat alcalde no he pogut fer gran cosa, com ara explicaré, brinde la idea perquè ara, amb motiu de la crisi, s'intente revisar aquesta estructura, incidint sobre els sous més alts i no els més baixos, perquè és la manera més justa de redistribuir la massa salarial.

Per què no ho fiu jo, quan tinguí la responsabilitat? Com les coses anaven millor que ara i no vivíem aquest estat d'emergència, qualsevol mesura de racionalització de la despesa que proposava era rebuda d'ungles pels sindicats i fins i tot, en el cas de la policia, amb una amenaça de vaga. Les “conquestes socials” via els convenis, que jo qüestionava, de vegades emparaven situacions perverses, com les baixes laborals fins a sis mesos amb sou íntegre. Eren beneficis que els sindicats havien anat aconseguint a poc a poc, però sense parar, i que defensaven aferrissadament. Jo els manifestava el meu disgust de manera clara, però els representants sindicals, impassibles a qualsevol raonament, tenien la gent del costat, o siga en un puny. Recorde quan em trenquí els dos braços en un accident i no demaní la baixa laboral, una sindicalista de casta m'ho recriminà perquè “jo era un mal exemple per als treballadors”.

Doncs, entre les coses que proposí, convencent els companys de govern, fou de congelar els sous d'alguns alts funcionaris piramidals, altrament dits caps d'àrea; la resposta de la major part d'aquells privilegiats fou de disposar-se en contra de la meua gestió, creant-me problemes de tota mena, acusant-me d'haver-los “desmotivat”; a algú el disgust li durà els vuit anys del quadripartit. Com en aquest ajuntament es donava la circumstància que els delegats sindicals eren, moltes vegades, els mateixos caps d'àrea, s'intentà acabar amb el monopoli sindical ugetista, facilitant la formació d'un sindicat més democràtic i assembleari, com el que jo milite (STEPV o Intersindical), però no tingué èxit.

Per tant, sé que la proposta de rebaixar sous per dalt no la rebran bé un 10% de la plantilla, però n'estaran d'acord el 50%; el 40% restant es resignarà. Aquests números són grosso modo, però disposant de la informació adient es podrien perfilar. Com el que faig és una mena de proposta filosòfica, de filosofia política i social, els representants polítics i els sindicals, i les assemblees de treballadors, hauran de valorar-la. Ahir mateix hi hagué la primera assemblea de treballadors, però desconec els acords.

Ara bé, també crec que els sous dels polítics i càrrecs de confiança s'han de qüestionar a la baixa. Seguint la línia dels raonaments que estic fent darrerament, en diversos articles publicats a EL PUNT, i que són els que he mantingut i he practicat sempre sobre els sous dels polítics, crec que l'equip de govern ha de donar algun pas en aquest mateix sentit. Jo sempre he defensat uns sous dignes per als polítics, de manera que si deixen el seu treball i es dediquen al govern, se'ls ha de mantenir el sou que cobraven, tot i millorant-los-el, si es queden curts. Altra cosa són els sous dels polítics que no han treballat mai, per als quals hauria d'haver un sou fix i discret, percentual amb els habitants del municipi, impedint-se, per llei, casos com els que hem viscut a Silla. Per tant, a partir d'aquestes premisses, crec que els polítics actuals han de donar un pas exemplar. Com ells tenen la pilota a la mà, l'han de jugar, amb molt de compte per si l'encalen. I els sindicats han de comprovar que les mesures que es prenguen siguen justificades i equitatives.

PAGAR A ESCOT, O ANAR DE GORRA

2011-10-23T09:39:00.002+02:00

PAGAR A ESCOT O ANAR DE GORRA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 d'octubre de 2011

Entre les perversions de l'estat de benestar, la més trista és que ens havien fet creure i ens ho havíem cregut, que podíem anar sempre de gorra, l'oci i els vicis inclosos. Abans, no; abans, quan encara no hi havia les conquistes socials que s'han aconseguit a Europa, tothom pagava a escot: l'educació, la sanitat, el manteniment de la gent gran i dels invàlids... Un gran triomf del socialisme fou aconseguir que, als països capitalistes europeus sobre tot, que fora l'Estat qui es fera càrrec de les necessitats bàsiques de la societat (l'Estat de Benestar), a canvi dels impostos que paguem, cosa que ens diferencia notòriament de la resta del món. Per això, lògicament, Europa és un pol d'atracció de l'emigració del tercer món.

Però, a poc a poc, ens havíem cregut que, a més de les necessitats bàsiques, podíem incloure les no bàsiques, i alguns, fins i tot, que podien viure a costa de l'Estat. També és cert que mentre la ciutadania anàvem per aquest camí, especialment perquè els polítics ho regalaven i ho prometien tot, a canvi dels vots, ells mateixos i els peixos més grossos (banquers, constructors...), s'omplien les butxaques descaradament. Dèiem, entre rialles: si malgrat tot el que roben els polítics, encara en queden de diners, això vol dir que Espanya és el país més ric del món. Doncs, s'ha acabat, finalment ha arribat el dia que ja no queda un euro a la caixa i ara tot són plors i tirar-se la culpa els uns als altres. Ara el discurs ha canviat i tothom ha de fer-se a la idea de l'austeritat i de les retallades. Així que, per als ciutadans rasos, se'ns ha acabat que tot siga de gorra, s'ha acabat la sopa boba. Ara començarem a pagar a escot els serveis sanitaris, els educatius, els assistencials...

Però, i els polítics? I la banca? I l'església? Donades les circumstàncies, seria lògic que les retallades les començaren per ells mateixos, però pel que veiem, es resisteixen a rebaixar-se els sous i a ser honestos i cada dia es publiquen més casos que demostren la poca vergonya que tenen. Hi ha presidents de diputacions i batles d'ajuntaments que encara cobren més que el mateix president del govern i molts polítics tenen dos i tres sous. La gent de la banca, com els de la CAM, per exemple, continuen els seus supermilionaris abusos, mentre que la fallida que han provocat (2.800 milions, la caixa mediterrània) l'hem de pagar amb fons públics (fons de rescat), i això costarà exactament el doble del que estalvià el govern amb la congelació de les pensions.

Evidentment, crec que aquesta rècula de personatges, no tenen ni vergonya, ni moral i això que van a missa. Però també crec que són suïcides, perquè ara la gent comença a obrir l'ull, a mida que la crisi va arrossegant empreses i famílies, que la joventut va perdent les esperances, que l'atur va en augment i que amples capes de la població comencen a passar fam. La indignació popular ha anat creixent i la protesta ja és un moviment mundial, així que els grans poders polítics i econòmics demostraran una enorme miopia si no ho veuen, perquè ara ja no tenen tan fàcil controlar la situació i, per tant, o canvien immediatament o la gent els farà canviar.

Així que aquesta societat, que necessitava un fort revulsiu per posar fre a l'abús d'uns i d'altres, el té ara amb la crisi que domina el món. I com quan hi ha crisis és quan es necessiten els referents, per això estan aflorant pensadors, moralistes, filòsofs que prediquen per uns canvis profunds en la societat, molts dels quals, a més a més, ja ho venien advertint, encara que, com als profetes bíblics, ningú no els feia ni cas. Bé, doncs, el butoni ja ha arribat; ara, vulguen o no, els polítics de la fanfàrria han d'afrontar que, en realitat, no tenen “un puto euro”, com digué la presidenta de Madrid, perquè els han malversat.

No puc dir que em fregue les mans davant l'espectacle, perquè milers i milers de persones s'ho estan passant molt malament i perquè la joventut (que és el futur) està vivint amb unes expectatives tan tenebroses, molt més que les que teníem la joventut durant el franquisme. No em fregue les mans, però estic expectant per veure com s'ho faran els polítics que guanyen les properes eleccions, ací, a França, a Alemanya... Durant els propers anys o dècades, s'han de saldar els comptes i de com es faça la liquidació, començarem a sortir del pou o ens enfonsarem encara més. Passe el que passe, però, el que és cert és que res tornarà a ser igual com fins ara.

Finalment i pel que fa al País Valencià, el fet que siguem l'autonomia en pitjor situació econòmica (devem el 17'2% del PIB, o siga 17.600 milions d'euros) i que l'urbanisme valencià, que era la base de l'economia, haja estat considerat a Europa com una forma endèmica de corrupció (Parlament Europeu), posa més en evidència el fracàs del model polític que instaurà Zaplana i ha “perfeccionat” Camps. Com s'ho faran ací Fabra, Rus i companyia?

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

2011-10-16T06:55:00.002+02:00

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 16 d'octubre de 2011

Tant com vull al meu secretari general Enric Morera i no em puc estar de protestar, per escrit i perquè conste on calga, per la visita que ha retut a Eliseu Climent. Segurament s'ha tractat d'una visita estratègica i electoral, de tot punt innecessària si la pretensió de Morera era d'obtenir cap suport d'aquest individu, perquè essent com és més fals que Judes, la seua paraula és com el fum de botja: res. De fet, la nota de premsa que ha emès l'organització amb què aixopluga Climent el seu holding, sols explica els compromisos que ha adquirit Morera, a canvi de res. Si la visita ha estat per donar satisfacció a la branca climentista del partit i res més, espere del meu secretari general que també mirarà la manera de satisfer als qui estem denunciant els abusos de Climent, i les apropiacions indegudes a què ha sotmés el País i tantes persones; en aquest sentit vaig a demanar a Morera una reunió amb els damnificats de Climent.

Aquest, com tothom sap, encara que no tothom vol reconèixer, ha d'explicar les maniobres anti-Bloc que ha protagonitzat, tractant primer de fer-se amb el control del partit, amb la promoció del seu amic Mira (quicomiro) a la secretaria; incentivant una secessió i divisió del partit; promovent candidatures altres, per a perjudicar el Bloc (cas d'ER), etc. I externament, ha d'aclarir als seus benefactors a quina baralla ha anat jugant: CIU, ER, PSC, PSPV, PP...? Sobre tot, però, com Climent ha capitalitzat (exactament, capitalitzat) tots els ajuts benintencionats de les institucions i governs catalans, balears, valencians i andorrans, que col·laboraven, això els feia creure, per a salvar el País Valencià, haurà de justificar, que encara no ha fet ni ho justificarà mai, en què ha invertit els milions que ha rebut. És per això que finalment li han deixat de rajar més pela, ni doblers.

Jo no parle d'oïda, ni m'imagine el que dic, perquè sóc testimoni. També ho són altres persones que, com a jo, han sofert la mateixa espoliació, com ha estat comprovar, a l'hora de la jubilació, que l'individu no havia abonat les quotes de la seguretat social dels nostres anys de treball; fins i tot això. De manera que, com jo, s'han vist obligats a allargar la seua vida laboral; jo, per exemple, em jubilaré als 70 anys, o siga l'any que ve. Això, ja ho he escrit i contat altres vegades, encara que, curiosament, molta gent suposadament d'esquerres i nacionalista del país, no ho ha volgut sentir; de fet, els ho contes i se n'obliden automàticament. Per exemple, els sindicats tenen informació d'aquest fets, entre altres raons perquè estan tramitant algunes de les jubilacions de què parle (la meua, la de Francesc Pérez Moragon...), doncs, malgrat això, encara donen suport a les maniobres que organitza aquest personatge.

També sóc testimoni directe dels abusos a què va sotmetre tants escriptors i col·laboradors, als qui explotava sistemàticament. Segurament, el cas més tràgic, que jo vaig contemplar estupefacte i angoixat, fou quan li negà a Estellés els drets d'autor, a què ell havia renunciat quan la cosa li anava bé, i que al final de la seua vida li eren necessaris. Tothom sap que Fuster i Ventura trencaren relacions; que Carmelina Sanchez Cutillas li va retreure l'abús i l'engany de què havia estat víctima en els drets d'autor; que Vicent Pitarch, Josep Palomero... La llista de damnificats és tan llarga que no acabaríem mai. Tots hi col·laboràvem, perquè enteníem que era necessari, fins que ens hem anat adonant de l'engany: no era el País, sinó Climent, qui se'n beneficiava.

Així que, tornant a l'inici de l'article, com no vull en absolut que s'interprete que faig altra cosa que la que faig, vull afirmar que confie plenament en el meu secretari general, però crec que Morera no ha estat encertat visitant aquesta mòmia corrupta que és Climent, de qui se sap les malifetes i abusos per unes investigacions policials. Lamentablement, la investigació, que s'havia d'haver fet internament, per algun responsable o instància dels Països Catalans, l'ha feta la Guàrdia Civil espanyola, per a la nostra vergonya. Però, això és el que ha passat. Internament, fins ara s'havia volgut “silenciar” el tema, tapar les vergonyes, en contra, per exemple, del que jo sempre he defensat, on he pogut i quan he pogut: que era importantíssim aclarir tot els fraus de Climent. Ara que li han tallat les subvencions, que li rajaven a mans plenes, Climent s'aclama de Compromís...

Ja sé que, de cara a les eleccions del 20-N, caldrà assegurar que arribarem a Madrid, perquè és vital per al nacionalisme que representem i per al País, perquè tenim dret i ja és l'hora d'ocupar el nostre espai polític al parlament espanyol. Per tant, entenc que s'hagen de fer maniobres distintes, totes les que facen falta, per a aconseguir l'objectiu. Però, la necessitat no ens ha de fer perdre ni l'objectivitat, ni el sentit comú, perquè tot el que és negre no és botifarra necessàriament, i jo crec fermament, ho sé i en sóc testimoni, que Climent no és de fiar. Per això he escrit aquest exabrupte, a veure si se m'entén.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

2011-10-13T11:50:00.004+02:00

Des de la butaca de casa

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 d'octubre de 2011

La setmana passada no vaig poder seure a la butaca de casa a contemplar i escriure sobre el món i, per tant, tractaré de compensar el temps perdut amb una ració doble. Començaré per l'alcalde, per respecte, perquè m'ha comunicat que ja se li ha acabat el xollo a l'innecessari arquitecte Sandro Pons, ja que la pròrroga que li havien fet acabà a principis de setembre; sols queda en l'aire la sospita del seu parentiu amb Gonzàlez Pons, però això ara ja no importa. En la mateixa conversa, l'alcalde m'explicà que continuen les obres del multifuncional (sols la façana); que respecte de les obres de pluvials està insistint perquè les continuen; i sobre tot que espera que aviat la Generalitat ens pagarà el que ens deu, que segons ell és un milió d'euros, encara que jo sé que són tres. Aquest darrer punt és especialment important, perquè això alleugerirà molt la situació econòmica.

La major sorpresa han estat els dos articles de Lluís Martínez, publicats en el Punt: “Els contes de l'ajuntament” i “Incompetència, irresponsabilitat i cara dura”, especialment efectius, perquè els hem llegit a l'hora del desdijuni: magnífics! Concretament, el darrer, publicat dissabte passat, que l'ha escrit arran de l'informe de la nova interventora, que qualifica d'espaordidor. Sembla que al PP també els ha influït molt, però perquè hi veuen la prova del desastre que han heretat. Ara bé, com Lluís demana responsabilitats, i com algun lector ha pensat que es referia als funcionaris (intervenció), vull donar alguna pista, perquè posats a la feina cal afinar el punt de mira i apuntar més amunt.

Concretament, la situació a què hem arribat comença amb els romanents negatius de tresoreria a partir de 2008, o siga amb Baixauli a l'alcaldia. Exactament, jo la vaig deixar, en 2007, amb un romanent positiu de 170.000 euros. L'any 2008, però, el romanent passà a negatiu, exactament a -300.000 euros, l'any 2009 a -700.000 euros i el 30 de març de 2010 ja era de -800.000 euros. Aquestes xifres són acumulatives. Però, malgrat que, com diu Lluís, el carro s'havia enculat, els polítics “seguien escudellant-se el plat a grapats”, fent cas omís dels informes d'intervenció.

A mi em consta personalment i també perquè m'ho han corroborat en diverses fonts, que la intervenció de l'ajuntament ha estat modèlica; des que hi he estat posat en la política municipal he vist com treballaven Vicent Zaragozà, Blanca Jiménez, Bruno Mont, Mari Cruz Martí, i les interventores posteriors, a les quals ja no he conegut directament, i tots ells han estat uns professionals absoluts. De fet, la Sindicatura de Comptes sempre ha aprovat els comptes municipals que han presentat, així com el Ministeri d'Hisenda i la Conselleria. Per tant, no és per la intervenció municipal que s'han de fer les perquisicions, cercant un tècnic, com diu Lluís, “ben complaent amb els polítics... a canvi de ves a saber què”. Cal mirar més amunt. L'ajuntament de Silla, per decisió de Baixauli, ha tingut un super-gerent, un veterà dels intríngulis més rocambolescos a canvi d'un bon sou, Manolo Olmo, que ja havia estat tresorer de Silla, encara que fugint del quadripartit se n'havia anat a gerenciar l'ajuntament d'Alboraia (PP). Retornat a Silla, és amb el seu concurs que el darrer regidor d'hisenda, Hermínio Vedreño, confegia els pressupostos, i qui ha estat més amunt de tot l'organigrama i el més ben pagat (67.000 euros).

Precisament, altre dels interrogants de Lluís, els dels impagats i recaptacions impossibles, puc assegurar que venen de l'època de tresorer d'aquest personatge. Aquest problema és tan gran, perquè no s'abordà la seua solució en el seu moment i s'ha deixat anar engrossint i engrossint, com la massa de la farina quan fermenta, contaminant els pressupostos sistemàticament. Com es van a cobrar ara rebuts a persones difuntes, rebuts no reclamats al seu temps, rebuts prescrits, rebuts repetits, etc.? Com es van a cobrar rebuts del pòsit del camp, posem per cas, prestats a persones manifestament insolvents, a posta? El merder de l'ajuntament, en aquesta matèria, és descomunal. Vull posar de manifest que intentaren solucionar-lo els regidors d'hisenda Maria José Mas i Natxo Ventura, i que s'hi feren avanços importants, no suficients, però.

Evidentment, un altre problema és no haver sabut administrar bé l'erari públic, i açò és responsabilitat dels polítics, no dels funcionaris. Si es prenen decisions tan absurdes com destinar ajuts econòmics a començar uns casals fallers que mai ningú acabarà, a fer carrils bici que mai ningú utilitzarà, a posar en marxa somnis i fantasies que mai ningú materialitzarà, etc. I si s'han malversat tants diners “menjant a dos queixos”, com diu Lluís, aquest també és un problema dels polítics, no de la intervenció. Sobre el mig milió d'euros de factures sense consignació pressupostària, que diu Lluís que s'han quedat als calaixos, evidentment caldrà demanar explicacions fora d'intervenció. Finalment, les dades necessàries per a entendre la magnitud del maremàgnum de les finances municipals, a més del que he dit, és que enguany s'ha de tornar un milió d'euros corresponents als préstecs que arrossega l'ajuntament. Per cert, és important saber que del 70 al 80% del pressupost correspon a les nòmines, neteja viària, fem, neteja d'edificis públics, jardineria i altres, o siga que són despeses ineludibles.

Ara la pregunta que cal fer-se i que es fa molta gent, inclosos els populars, és: cap a on mirava Prieto, com a cap que era del PP, en l'anterior legislatura? Si no sabia res, com pot justificar la seua inoperància? Coneixent com coneixia Olmo, i el que havia passat a Alboraia, per què no es preocupà de vigilar el personatge? Però, si sabia quina era la situació, per què no la denuncià? I, sobre tot, perquè deixà sol i davant del bou a Serafí Simeon? Respecte dels altres partits de l'oposició no se m'ocorre dir res.

Total, que en aquesta situació, amb la impossibilitat de buscar la clàssica solució d'endeutar-se encara més, que era com se solucionaven aquestes situacions fins ara, de recórrer a nous préstecs, l'ajuntament ha de buscar la manera de tirar endavant. Com el problema no és solament de Silla, sinó que és de tota l'administració, caldrà veure quins mecanismes s'arbitren per a sortir-se'n. De moment, el que cal és que cadascú done la cara en allò que li correspon. L'equip de govern té la paraula, que no pot consistir a queixar-se, sinó que ha de prendre decisions. Els partits de l'oposició han de prendre consciència que tenen l'obligació de col·laborar, perquè això és la democràcia i de fiscalitzar. I així i tot, ja veurem com acaba tot açò.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

2011-10-13T11:50:00.001+02:00

Des de la butaca de casa

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP

2011-10-09T09:47:00.002+02:00

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP
Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 d'octubre de 2011

Darrerament, Rajoy ha posat de moda una locució gairebé escatològica i/o sexual: que hay que hablar a calzón quitado. Ja m'han explicat un amics, que saben castellà, que això vol dir en anglès to speak openly, i que en català vol dir parlar sense embuts, clar i net, sense subterfugis. Doncs, no ho entenc, tan fàcil que és dir-ho en català, o en anglès, per què els castellans han de parlar amb el calzón quitado? Al peu de la lletra, volen dir parlar traient-se, o havent-se tret, els calçotets, o siga amb l'ouera, el pardal i el cul a l'aire? La mare de Déu! De manera que podria donar-se el cas que entre ells es digueren, per exemple Camps al Bigotes: -Amiguito de mi alma, te quiero un huevo, hablemos a calzón quitado... Acollonant! Només faltava! I les dones, parlaran amb las bragas quitadas? Com aquestes coses són un poc contagioses, els empresaris valencians, acabe de llegir, han fet unes propostes al PP a calzón quitado.

Però mentrestant, amb els calçotets i les calces pel genoll o ran de terra, o no, a les autonomies i ajuntaments on governen, els populars van prenent mesures, i anunciant-ne de noves, agressives i restrictives del benestar social, dels drets laborals dels funcionaris, de l'ensenyament públic, de la sanitat pública. Com parlen amb el cul a l'aire, han perdut la vergonya i anuncien que instauraran el co-pagament en la sanitat pública (petició dels empresaris, que anirà a missa); que l'ensenyament ha de ser gratuït sols fins la ESO i que els mestres treballen poc (Esperanza Aguirre); que no pagaran l'extra de Nadal als funcionaris (Bauzà), etc. I tot això ho faran, amb l'excusa de la crisi, encara que sense crisi també ho farien, perquè és la política que impera a l'Europa neoliberal. La crisi és, ara, la coartada.

Mireu la crisi, per exemple, per on se la passen, quan els convé: per l'engonal. Llegiu cada dia els diaris, perquè trobareu casos com el d'avui mateix (divendres 7 d'octubre), que la nova directora-gerent de l'Institut Valencià de la Discapacitat (Ivadis) s'ha apujat el sou un 30%! O siga, tot el contrari del que havia promès el president Fabra. I és exactament tot el contrari del que es podia esperar d'uns senyors i senyores que estan predicant tothora per la transparència, per l'equanimitat, per la contenció dels sous. La setmana passada comentàrem els sous dels senyors fematers de l'Emtre. Rita Barberà continua cobrant 111.000 euros, no? Doncs, això mateix, ja està clar que la moderació salarial que prediquen es la dels nostres sous i no la dels d'ells.

Arribats en aquest punt, evidentment sobren les paraules. Crec, sincerament, que estem essent conduïts, fal·laçment i a traïdoria, a una sèrie de patiments socials, per culpa de la debilitat d'un govern socialista, que dirigeix un pobre visionari, però que amb els populars el que podem esperar encara serà pitjor. Parle de nosaltres, de la gent de la base, de la majoria, perquè ells són una altra cosa, ells sempre guanyen, igual que la banca, perquè o perden la vergonya i tiren al recte o, com saben les picardies necessàries, fan alguna “renúncia exemplar”. Ja m'ho deia, no fa molt, un jove popular, parlant del tema; segons ell, no costa res rebaixar-se els sous, perquè després sempre hi ha martingales per a rescabalar-se de la pèrdua. Quina poca vergonya, no?

Així que, senyor Rajoy i senyors i senyores populars, a calzón quitado, o a bragas quitadas, les coses clares i sense embuts ni subterfugis: vostès són una banda de... Tant d'excusar-se que no hi ha un duro i es posen els salaris que els dóna la gana? On s'ha vist això? Tan imbècils, creuen vostès, que som nosaltres?

Doncs no, jo dic que mentre els polítics (i els banquers, igualment) no donen exemple, el poble no té perquè estrènyer-se el cinturó. Em posicione, com ja he dit altres vegades, amb la gent indignada que reclama una societat més justa i, per tant, em manifeste públicament contra la vostra injustícia. I, a més a més, vull que quede especialment clar i net, i ho dic sense embuts, que aquesta diatriba anti-PP també és aplicable als socialistes de pacotilla que ens governen i, en el cas concret del ministre Blanco, si és cert el que diuen que ha fet, manifeste que li aplicaré els mateixos qualificatius que apliquí a Camps, a Ripoll, a Fabra i tota la cort valenciana dels miracles.

Finalment, com avui és el 9 d'Octubre, em permet una alegria, per a acabar aquesta nota tan agra. Me n'alegre que, també amb l'excusa de la crisi, hagen decidit suspendre una sèrie d'actes hipòcrites i escandalosos, com la gran teca que organitzaven perquè els peixos més grossos es mamaren uns quants wiskys i es paparen unes bones racions de gambes i altres viandes, a calzón quitado i a costa de l'erari públic. Apa, enguany qui vulga sucar que es rasque la butxaca (encara que hi haurà qui s'ho cobrarà amb dietes)! Quina tropa!

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

2011-10-02T07:53:00.002+02:00

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 d'octubre de 2011

No ho dic per dir-ho, ni en pla de conya, sinó perquè estic convençut que els xinesos ens trauran les castanyes del foc. Ja s'ha parlat que volen comprar la CAM en peça; ara mateix la gran notícia és que volen invertir 5.000 milions d'euros en un projecte d'energies renovables, a la Foia de Bunyol, que si arriba a rams de beneir, serà una benedicció per als pobles d'aquella comarca. Són dos botons de mostra, però suficients perquè els comencem a mirar amb interès. Jo, pel que explicaré, a més de respecte els estic prenent afecte.

Sabem que els xinesos han amassat enormes quantitats de dòlars i d'euros, a base de comprar poc i vendre molt, i, sobre tot, a base d'explotar una mà d'obra barata, d'una manera que a Europa ens escandalitza. En efecte, ací ja fa anys que els treballadors guanyàrem una sèrie de drets laborals, que no tenen els treballadors xinesos a la Xina, però jo crec que aquesta gent viu a gust com viu, amb sous baixos i molta austeritat. Em fa la impressió que gaudeixen treballant molt i malgastant poc, és una filosofia de vida; però sobre tot crec que els xinesos són molt intel·ligents i veuen les coses a la llarga i no a la curta, com fem per ací. Ho sé perquè tinc un veí, Li Jian, treballador de sol a sol, que té un comerç; l'home es lleva de nit fosc i baixa a la tenda, perquè és l'hora que li surt més a compte el telèfon, el fax i l'internet; un dia a la setmana marxa, a la matinada, al Mercat d'Abastos i a la Tira de Contar, a comprar peix congelat i verdures, especialment cols, per a tota la família.

I encara més coses. L'home té tres fills, xicotets, que l'ajuden, quan venen d'escola, a marcar i a posar les coses a les prestatgeries, fins i tot indiquen als compradors per on estan les coses. Com van a l'escola pública i a la línia en valencià, et diuen amb una naturalitat total “guaite, guaite per dalt, que jo no arribe”, “mire per darrere”. Doncs bé, aquest home té una llista de tots els passos que ha de donar per a aconseguir subvencions pels fills, rebaixes en les taxes, en els transports, etc. Coneix millor els seus drets que molts valencians de tota la vida.

Sembla que Napoleó Bonaparte digué que “Xina és un gegant adormit, deixen-lo dormir, perquè el dia que desperte farà trémer el món”. Crec que s'equivocà, perquè Xina, que en efecte ha despertat, està donant-nos una lliçó de sentit comú molt raonable. A mi no em fan temor, sinó que, per les raons que us he dit, mitjançant Li i la seua família, estic prenent-los molt d'afecte (seria curiós que Li acabara sent director de la Cam de Silla o l'alcalde). Crec que no sóc l'únic que, si no afecte, té respecte als xinesos; per exemple, és curiós que els energúmens feixistes, que ataquen els negres, els moros i els sud-americans, no s'atrevisquen a dir-los res.

Bé, malgrat tot també han comès enormes agressions contra el medi ambient; a la Xina no es respecten els drets humans; han venut armament a països dividits en guerres tribals, etc. Confie que aniran corregint aquests errors, que també comenten altres potències mundials, per cert. Però, sobre tot confie que el projecte supermilionari de la Foia de Bunyol superarà tots els tràmits d'impacte ambiental i que darrere de la qualificació d'energies renovables no hi haurà oculta cap intenció perversa; ja ho diran els especialistes.

Fem-nos a la idea que els xinesos són la segona potència econòmica del món, que això sí que ho són i que, de moment, estan ajudant les economies en perill d'Europa, perquè isquem d'aquesta crisi. Ho fan per conveniència, és evident, perquè som un immens mercat i els qui més els comprem, i no els convé deixar morir la gallina dels ous d'or. Europa, quan anà a la Xina també fou per conveniència. Siga com siga, però, els xinesos estan ací i són com nosaltres, però diferents.

Per exemple, quan torne el meu veí Li de la Xina, on ha marxat fa uns dies, li preguntaré si els seus fematers cobren com els de l'Emtre d'ací (Entitat Metropolitana de Tractament de Residus). Si poden haver a la Xina 82 fematers que cobren més que els catedràtics, 8 grans fematers que cobren més que Zapatero i 11 més que Fabra. I si a Xina, el femater en cap pot cobrar, com el de l'Emtre, 11.096 euros a l'any. Tot això, a banda de les dietes, ranxaes de luxe i comissions, cotxe oficial i xofer. I tot a càrrec dels valencians, que haurem de pagar uns augments del 152% dels rebuts del fem a partir d'ara, perquè així ho han aprovat els del PP, que tenen la representació majoritària a l'entitat. Li ho he de preguntar i em compromet a contar-los el que farien a la Xina amb aquesta gent.

DIR LES VERITATS

2011-09-29T11:32:00.002+02:00

DIR LES VERITATS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 29 de setembre de 2011

Una de les promeses electorals de tots els partits és que seran transparents en la gestió, honrats i desinteressats, i a partir de la crisi actual, que també seran austers; com la gent s'ho creu,, va i els vota. Quan molts polítics arriben al govern, però, aquelles promeses es queden en res, i, per tant, estafen el poble i estafen la democràcia. En efecte, comencen a parlar confusament, o no donen explicacions, o ho fan a mitges; practiquen l'amiguisme més descarat afavorint a uns i perjudicant els altres; comencen a posar-se uns sous elevadíssims (com els sous de torero que estrenà Baixauli i la quadrilla); fins i tot, a alguns se'ls en va la mà i s'escudellen sense mesura, fent fortuna.

Una introducció tan llarga me l'ha inspirada la carta que ens ha lliurat l'alcalde de Silla, on ens diu que la caixa se l'ha trobada buida i que devem més de 18 milions d'euros! En efecte, devem tant, però no ho diu tot, sinó sols el que l'interessa, perquè no diu que la Generalitat i la Diputació, on governen els del PP, ens deuen milions d'euros; ni diu res dels que ens deu el govern central, o siga el PSOE; ni diu res dels euros que ingressaran per contribucions i taxes. Tampoc no diu quants diners dels que devem els hem de pagar enguany i quants durant els propers, perquè molts d'aquests deutes venen d'anys enrere, perquè així és la dinàmica de l'administració, que els alcaldes van fent i després els que venen darrere ja pagaran. En aquest cas, el problema és si l'endeutament ha estat suficientment justificat, o no, i si s'ha fet dins dels marges que marca la llei. Així que de transparència, li pose un zero (0) a l'alcalde, perquè no ha dit tota la veritat o l'ha dita a mitges.

La promesa de ser honrats implica un compromís ètic excepcional, perquè la gent que els vota espera d'ells un comportament exemplar. La millor prova que els polítics són honrats és la nòmina que cobren, perquè un sou digne i suficient és acceptable i just, però els sobredimensionats i exagerats d'alguns polítics no tenen cap justificació. Altra prova de moralitat la donen els governants amb el tema de les contractacions a dit i amb els plusos i “complements de productivitat” que assignen arbitràriament als seus amics per raons polítiques. No és ètic contractar a ningú pel fet de ser del partit, o per ser nebot o cosí d'un conseller, d'un bisbe o d'un general. Una de les coses que s'han d'explicar ací és perquè continua contractat un arquitecte innecessari, nomenat a dit per Baixauli, per a fer res, que ens ha costat un dineral i al qual se li ha renovat el contracte.

Pel que fa a la promesa d'austeritat, jo estic molt d'acord i de fet ja la practiquí quan em tocava de fer-ho, quan fiu alcalde, perquè pense que els governants administren els diners públics, que no són d'ells sinó de la societat i precisament ara no estem per a tirar coets. Ara bé, no es pot aplicar l'austeritat castigant les partides de benestar social, d'educació i de sanitat i mantenint les ajudes a les associacions esportives, taurines, falleres i folklòriques, o fent ranxaes. Ha d'haver unes prioritats i en la manera que peguen tisorada a unes coses i a altres no, els polítics es delaten. A Silla estem a les envistes de veure les intencions del govern, quan coneixerem el projecte de pressupostos de l'any que ve: qui pagarà el pato? El camp? Les ajudes socials? Les falles? Els bous? Ací és on veurem que hi ha darrere de Serafín.

Aprofite per a fer una crida als partits perquè espavilen, ja que estan senzillament inactius, o ho semblen. La informació és necessària i al veïnat se l'ha d'informar cada dia, perquè sàpiguen el que hi ha i puguen opinar i manifestar la seua opinió, perquè si les actituds crítiques dels ciutadans es manifesten, els governants posen més cura amb el que fan. Els partits saben que ja no es retransmeten els plens, ni es publica cap butlletí municipal i per tant sols hi ha, com a mitjans de comunicació, la premsa escrita i els butlletins dels partits, que pràcticament han desaparegut, i això que ja portem quatre mesos de legislatura!

Finalment vull fer una reflexió sobre la supressió dels actes commemoratius del 9 d'Octubre, que em sembla aberrant, si és per raons econòmiques: no poden commemorar res, sense gastar ni un euro? Doncs la Lírica sí que manté el seu concert de la Simfònica, commemoratiu de la festa nacional dels valencians, el proper dissabte, a les 19'30; i les Dones en Bloc ho faran amb una sessió de cine-fòrum, el dia 7, sobre la crisi econòmica. Aquests són dos bons exemples, perquè prenguen nota els responsables, l'alcalde i la regidora de festes, com oportunament han denunciat els Joves del Bloc, que són els únics que han obert la boca, que jo sàpiga.

EM BULL LA SANG

2011-09-25T07:54:00.002+02:00

EM BULL LA SANG

Article publicat a elpunt/avui.cat el dia 25 de setembre de 2011

Dir que em bull la sang, ara mateix, és dir una mentida, perquè això és cosa de joves; a la meua edat l'única cosa que ens espera és el bullidet de cada nit de creïlla, ceba i bajoquetes. La gent jove, però, és una altra cosa, gràcies a Déu, i per això, al meu poble (Silla) durant l'anterior legislatura, un grup de joves posaren en marxa una pàgina de facebook que és titulava “Em bull la sang quan sent parlar de...” referint-se a l'alcalde socialista, de qui denunciaven les malifetes amb contundència i convicció. Jo, seguint els seus passos, proposaria una altra pàgina per a denunciar totes les coses indignes, de què ens assabentem cada dia pels diaris, que fan els polítics de tots els colors, però especialment els populars, que també s'hauria de titular “Em bull la sang quan sent parlar de...”, de tota la nòmina.

Per exemple Camps, que ha deixat el País, o siga a nosaltres, empenyorats per a cent anys i un dia, no us fa bullir la sang? Si triplicà en vuit anys el deute de la Generalitat que havia heretat de Zaplana, saber-ho no us fa bullir la sang? I si en lloc d'exigir-li responsabilitats, a banda del cas Gürtel, pot continuar vivint de la política impunement amb un bon sou, això no us fa bullir la sang? Si l'alcaldessa Rita Barberà cobra 111.000 euros, saber-ho no us fa bullir la sang? Si el gras del Díaz Alperi i la seua successora Castedo, s'han lucrat manipulant l'urbanisme d'Alacant, aprofitant la condició d'alcaldes, això no us fa bullir la sang? No acabaríem, perquè cada dia hi ha un cas nou i la llista de peixos grossos amb les mans brutes és llarga.

M'ha vingut al cap l'Alperi d'Alacant perquè li tinc una quimera especial, li tinc tírria i si no conte els perquè, rebente. Personalment no conec aquest personatge rodanxó, ni ganes, però es donà la casualitat que em vaig fotre una trompada caminant per Alacant, entropessant amb una pedra que hi havia al mig del carrer, rectangular i de color blanc, situada sobre la pintura d'un pas de vianants (zebra), que segons la policia municipal era d'unes obres municipals; com ni jo, ni els qui venien amb mi, la veiérem, caiguí bocaterrosa i em trenquí les dues mans. Vaig anar doblement manc, doncs, durant tres mesos, i ningú sap el que això significa fins que no ho passa. La denúncia que interposí contra l'ajuntament d'Alacant no l'he guanyada, perquè segons el jutge, jo hauria d'haver anat amb l'ull viu.

I què penseu que féu l'Alperi? Haig de dir que jo, aleshores, era alcalde de Silla i que el meu cas isqué als diaris, amb fotografies i tot, de mi i del cudol i, per tant, ell n'estava assabentat. Doncs, no féu res, ni per cortesia; ni preguntà, ni es disculpà, ni res, senzillament passà del tema. Si haguera estat al revés, i si ell s'haguera fet mal passejant per Silla, jo, com alcalde, estic segur que m'hauria interessat, com ho hauria fet qualsevol dels alcaldes que m'han precedit, o els que m'han seguit i seguiran. Estic convençut, perquè a Silla tenim molta educació, mentre que aquest individu, no.

Però, tornant a la proposta d'obrir una pàgina de facebook, que es diga, com la dels joves de Silla, crec que tindria molt d'èxit, perquè de temes no en faltaran. Per exemple, aquests dies s'ha fet públic que, com a conseqüència de la nefasta i catastròfica gestió econòmica de la Generalitat, l'autonomia valenciana és la que més deu de tot l'Estat, i per això el conseller Vela ha assegurat que “o l'estat ens ajuda amb el deute o hi haurà conseqüències devastadores”. No us fa bullir la sang, això? Com han estat tan dilapidadors i irresponsables, Zaplana, Camps i totes les colles de consellers que han tingut? I ara s'aclamen a l'Estat? No us fa bullir la sang? I els responsables, no paguen res?

I quan te n'assabentes que precisament ara, quan la cosa no té remei, diu el PP que van a prendre mesures perquè ningú cobre més que el president de la Generalitat, perquè hi ha alcaldes, directors de tinglados i d'empreses subsidiades, tots de la cassola, que cobren més que Fabra, a càrrec de l'erari públic. Això no et fa bullir la sang? I quan surten a la llum els casos de corrupció i veus que tota aquesta gent s'esmuny com les anguiles? Quan veus que tenen impunitat quan governen i també quan deixen de governar, això no et fa bullir la sang? I la programació de Canal 9? I tantes coses més?

Estem a les envistes d'entrar en un quadrienni negre, dels més negres de la democràcia de l'estat, que agreujarà els efectes de la crisi, que faran recaure sobre l'estat de benestar. Els rics, com els han promès els populars, seran més rics i els treballadors, la classe mitjana i els pobres, serem més treballadors i més pobres. I això va a passar perquè la majoria, que som treballadors, classe mitjana i pobres, votarem els populars; aquesta és la gran contradicció, que marcarà la història dels quatre propers anys. I açò no ens fa bullir la sang?

L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

2011-09-18T08:11:00.002+02:00

L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

Article publicat a elpunt.cat el dia 18 de setembre de 2011

Viatge sovint a Mallorca i per això sé que, a poc a poc, es va descobrint la gran estafa que representa l'actual president balear i el seu govern. Bauzà, que es presentava com el gran regenerador del PP, després de l'experiència de Matas, féu propostes electorals inèdites fins aquell moment, en el PP, com era acabar amb les situacions de corrupció dels polítics i fer un govern més transparent i gestionar amb austeritat. Doncs, no ho fa, sinó al contrari: ha augmentat el nombre d'assessors i canongies dels populars; els ha augmentat les assignacions; ha posat al front de la televisió un dels seus consellers, perquè la controle i la faça més “popular”; ha acomiadat representants sindicals; ha retallat les partides d'educació, reduint les contractacions de professorat... I etcètera. Com la cosa sols acaba de començar, la gent amb qui parle estan escarotats, perquè pensaven que amb tot el merder d'en Matas i la Munar ja havien tocat el sostre i ara veuen que no, que aquest Bauzà emula aquells i que fins i tot els superarà. La desgràcia, doncs, s'ha abatut sobre ses illes, com una pesta!

El farmacèutic Bauzà, més madrileny que mallorquí, més espanyol que balear, segons confessa, amb la seua careta de no rompre un plat, també superarà els seus convictes predecessors en un aspecte, que em preocupa especialment: menysprea el català de les illes i valora més el castellà; considera el mallorquí una llengo distinta de la catalana i anterior a l'arribada de Jaume I, i considera que hi ha quatre de llengües, una per cada illa! Com aquesta barbaritat és també la que mantenen els blaveros valencians, no em ve de nou i per això sé que, d'aquest menyspreu per la llengua, se'n deriva i derivarà la seua actitud política negativa en els temes de la normalització lingüística, que reduirà al mínim, i en l'ús de la llengua en l'administració i l'ensenyament. Per tant, Balears ha entrat, de la mà de Bauzà, en el mateix període de tenebra per la qual passàrem els valencians.

Per altra part, a tot el món democràtic es considera especialment perillós que els polítics es passen pels collons les lleis, com passa a les repúbliques bananeres o en les dictadures. Però aquests populars com Bauzà, com Camps a València (Fabra està a prova, però desconfie), com Feijoo a Galícia, és el que fan, passar-se per l'engonal els respectius estatuts d'autonomia i les mateixes lleis autonòmiques. Sembla que aquesta actitud és la marca de la casa, no debades el seu líder Rajoy opina el mateix de les lleis que no li fan el pes, com la de l'avortament, la de l'eutanàsia, la de la memòria històrica, etc. Aquests populars estan més prop de l'extrema dreta, que dels partits liberals i neoliberals populars europeus i no entenc com aquests no els fan fora del grup.

És evident que quan dic que Bauzà ha resultat ser un frau estic pensant en la gent que “majoritàriament” el votà, perquè cregueren que representava la regeneració del partit. Ara, doncs, contemplen, decebuts, que s'equivocaren. Per ventura, però, no tots s'enganyaren i, per això mateix, podem tindre l'esperança que tot no està perdut. Com passà a València, la Universitat no cedeix, ni ho fan els intel·lectuals de les illes; els partits polítics de l'oposició, tampoc. Arribarà, doncs, el dia que sortirem d'aquest mal son i que s'acabarà aquesta gran ensaïmada de nata agra, que s'ha emparat de les illes.

La idea de la ensaïmada ha estat una ocurrència, pot ser desafortunada, si algú creu que faig burla d'aquesta famosa pasta mallorquina. Com em considere un admirador de totes les seues varietats, encara que m'incline més per la de cabell d'àngel, vull que quede fora de tota sospita que considerar Bauzà i la seua política una ensaïmada, tinga cap mala intenció, contra l'ensaïmada. El que m'ha passat és que, tractant de comprendre la situació, se m'ha ocorregut imaginar-me que el que està passant a Mallorca és com si s'hagués format una enorme ensaïmada, un enorme cordó retort en espiral, tan gran que no veus quan acaba, que va de Ciutat a Pollença, d'Andratx a Portocristo, de Maó fins a Eivissa; n'agafes un pessic, un tros d'aquesta ensaïmada i el saïm i el sucre t'impregnen els dits, que no saps com treure-t'ho; però, sobre tot, la desgràcia d'aquesta ensaïmada popular, que no és de cabell d'àngel, sinó de nata, és que la nata s'ha fet agra.

PER ON PEGUEM TISORADA?

2011-09-16T06:09:00.002+02:00

PER ON PEGUEM TISORADA?
Article publicat a elpunt.cat el dia 15 de setembre de 2011

Tots els governs del món han agafat les tisores i s'han posat a retallar i això em sembla molt bé, perquè és més que evident que estàvem vivint molt per sobre de les possibilitats, gastant i malversant recursos, però, sobre tot, mantenint una classe política especialment sàtrapa, i una sèrie interminable de negocis bruts, a costa dels eraris públics. Tot això s'ha acabat, perquè s'ha arribat al màxim i ara toca desunflar els globus de la fantasia i de la corrupció, xafar terra, veure i viure la realitat. No m'estranya que s'haja arribat en aquest punt i ja fa temps que jo m'havia apuntat a la teoria més previsora i reclamava austeritat; de fet, quan he tingut la possibilitat, per exemple quan he estat alcalde de Silla, l'he practicada tant com he pogut. A continuació del meu govern (el famós quadripartit) i durant quatre fatídics anys, els socialistes baixaulistes han gastat i malversat fins que s'han cansat i és per això que el nou govern, que és del PP, ha d'agafar les tisores i veure per on tallen. Però, aquesta és la qüestió: per on tallen? Quines partides pressupostàries hem de retallar?

De moment, els populars, amb Serafí al front, han tingut poques possibilitats encara, poc de temps des de maig, amb les festes i l'estiu pel mig. Però, això ja ho sabien, perquè els governs entrants hereten la situació que hereten i, en el nostre cas, la caixa que s'han trobat estava buida, és cert. Però han hagut de fer front a la realitat, com el conflicte de la neteja de la ciutat i la reorganització de la plantilla municipal. La liquidació d'algunes fantasmagòriques contractacions de l'anterior alcalde, especialment la del supergerent, s'ha produït a mitges, però la del superarquitecte, o siga la del suposat nebot de Gonzàlez Pons, continua, perquè segons l'alcalde Serafí “ha d'acabar la Casa de la Cultura”, malgrat tots els errors tècnics que ha tingut l'única obra que ha dirigit en quatre anys. Caldrà que s'explique aquest misteri. Les contractacions han anat “liquidant-se” o no renovant-se, amb algunes excepcions de militants populars.

En el capítol de festes el nou equip ha arribat a temps de retallar un poc, encara que els bous els han incrementat, segurament per una promesa electoral. I no massa coses més, a no ser que anotem que a l'hora de pagar aks regidors els únics que cobren són els del govern, perquè els de l'oposició encara no han vist ni un euro, i això és molt poc honest: o cobren tots o que no cobre ningú. I una cosa que em dol especialment, com ja vaig explicar la setmana passada, és que els llauradors del Consell Agrari i els qui vigilen els camps per a evitar robatoris, s'han quedat enguany sense la paella tradicional, “perquè hi ha que tallar per algun costat”, segons em digué l'alcalde. Tallar, cal tallar, estic totalment d'acord, però el risc és que s'actue de manera interessada i paguen justos per pecadors.

Els sous dels polítics locals, per exemple, que és per on s'ha de començar, si hom vol ser coherent i honest, són alts. No basta que el de l'alcalde siga menor que el que cobrava Baixauli, perquè aquell cobrava un sou que no li corresponia, una indignitat, per tant si l'alcalde popular “se l'ha rebaixat” a 43.000 euros, ha rebaixat un terç la barbaritat, però continua essent alt. I el del tinent d'alcalde Zaragozà, que cobra el mateix que el seu predecessor socialista Vedreño, 40.000 euros, també és una barbaritat. I etcètera. Bé, vull dir-ho ben clar: em semblen uns sous excessius per a Silla (18.000 habitants), que no es justifiquen per la “responsabilitat” del càrrec. Jo he estat alcalde de Silla, no cobrava i tenia les mateixes responsabilitats, i perdonen la immodèstia.

De tota manera, el temps de desconcert inicial, que són els dos o tres mesos primers, han arribat a la seua fi i ara toca donar la cara de veritat, concretament el nou govern popular ha de presentar, d'ací no res, els pressupostos de 2012. Ara és quan es veurà exactament, primer que res on apliquen les tisores, quin concepte tenen de les coses justes i necessàries per a governar un poble i de quines coses caldrà prescindir, per innecessàries o prescindibles. I hauran de definir una política d'impostos i taxes, on es veurà a qui afavoreixen. I hauran de prendre decisions contra els morosos i hauran de prioritzar les poques inversions que es podran fer, poquíssimes...

I encara veurem una altra cosa: la reacció dels partits de l'oposició davant dels pressupostos que presenten els populars. L'anterior govern baixaulista no pot servir de model, perquè els aprovà amb l'aval dels verds, amb un pacte efímer i després amb el recolzament d'un trànsfuga. Ara veurem si hi ha algun pacte o no entre la dreta popular i l'extrema dreta, o repetim alguna maniobra de transvestisme o de transfuguisme. Evidentment, seria més positiu per a Silla que els polítics de l'oposició pogueren participar en l'elaboració dels pressupostos, de manera honesta i lleial, a cara descoberta, sincerament. Jo, que propicií pactes entre Bloc, EU, UV i PP, crec sincerament que un pacte així, per a fer els pressupostos, seria una bona cosa per a la ciutat.

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS

2011-09-12T13:10:00.003+02:00

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS

Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de setembre de 2011

Poc a poc, ara tallant per ací i després per allà, totes les conquestes socials i democràtiques, que englobem sota el concepte de l'estat de benestar, ens les aniran escamotejant i amb això ens escamotejaran també la democràcia. És el resultat del triomf de la política neoliberal que s'ha anat emparant de tot l'Occident, els representants de la qual són els partits conservadors, com el PP, però que, com el seu verí ha penetrat tan a fons en el sistema, també els partits socialdemòcrates, com el PSOE.

A l'estat espanyol, qui ha teoritzat més sobre el tema és la gent de la institució o congregació FAES, que dirigeix l'Aznar. Ja està tot dit. Des d'aquesta mena d'associació, s'elaboren els grans programes i projectes neoliberals que, en aquest moment de crisi econòmica, es substancien en la implantació de polítiques d'austeritat, a costa de les classes mitjanes i treballadores, a les quals se les desposseeix del “patrimoni” que havien anat guanyant, al llarg dels darrers anys: l'escola pública, els serveis sanitaris públics, els transports públics, etc.

El fet que la crisi siga conseqüència precisament de les polítiques neoliberals (globalització, guerres per l'apropiació del petroli, consolidació de les satrapies de la classe política, malversacions de fons públics, privatitzacions al servei de la banca i dels especuladors, foment de la destrucció mediambiental, etc.), això no els amoïna. Tot al contrari, invoquen l'austeritat i l'exercici de les tisores sobre “nosaltres”, fent-nos responsables de les seues malifetes.

Aquests neoliberals han anat elaborant una sèrie de coartades per a justificar la seua malèfica visió del món i, com és gent que no es mama el dit, han creat també una xarxa de tinglados des d'on marquen les directrius que han de seguir els governs de la seua corda: FMI, OMC, CCI, Fòrum de Davos, etc. I sobre tot han controlat el gran centre de poder “espiritual” d'occident, que és el Vaticà, des d'on s'inocula a les masses el verí de la resignació; a fi de comptes, Crist ja assegurà que sempre hi haurà pobres (Mateu, 26, 6-13; Marc, 14, 3-9; Joan, 12, 1-8), però, per cert, els prometé el cel (d'ells és el Regne del cel), amb la qual cosa el pobre que no se resigna és perquè no vol.

Evidentment, sotmetre's a aquests individus i als seus tenebrosos governs neoliberals, és absurd. Així ho estan manifestant, de manera clara i rotunda, els joves de tot el món, entre els quals els nostres Indignats, els joves d'Atenes, de Xile, de Califòrnia, de París, de Berlín, de Tòquio, de Praga, de Londres (que possiblement són el cas més extralimitat), Tel Aviv... i també els joves que, en altres coordenades, han protagonitzat les revoltes dels països àrabs contra les dictadures (aliades d'Occident, curiosament).

Veure, doncs, manifestant rebuig a les polítiques neoliberals de sociates i populars, als Indignats, que són els més mal parats, als mestres en defensa de l'escola pública i de qualitat i en contra de la privada, als sanitaris en defensa de la sanitat pública i no de la concertada amb entitats privades, als jubilats en defensa d'unes pensions justes, als funcionaris (llevat de la claque dels grans funcionaris), etc. veure tanta gent protestant és un senyal que tot no està perdut, que encara que els socialistes i els populars vulguen deixar-nos pelats, no ho tindran tan fàcil com pensen; o sí.

No vull pecar d'optimisme, perquè a la protesta l'hauria de seguir l'organització de tots els qui estem en contra del sistema, i això, lamentablement, no passarà. En el món de l'esquerra, en sentit ample, hi ha massa divos, massa virtuosos tocant solos de violí i que creuen que són l'hòstia, o siga massa gent perdent el temps, pseudofilosofant i intentant descobrir la fórmula de salvar el món. La dreta, al contrari, és més pragmàtica i com a tocar, l'única cosa que els interessa tocar-se és la cartera; la política neoliberal precisament el que fa és assegurar-los-la, la cartera; la “filosofia” o siga les coartades, pel que fa a l'estat espanyol, ja he dit que l'elabora el FAES, però m'havia oblidat que segurament compten amb l'ajuda de l'Esperit Sant. Com entre l'esquerra i la dreta, hi ha els socialistes, la putada és que aquests han caigut a la ratera que els han calat els populars i, per tant, no podem comptar amb ells. Com acabarà tot açò? Continuarà.

LA PARÒDIA DE L'ESTAT

2011-09-04T07:41:00.002+02:00

LA PARÒDIA DE L'ESTAT
Article publicat a elpunt.cat el dia 4 de setembre de 2011

Una paròdia és allò que vol semblar una cosa i no ho és, per exemple que Espanya siga un estat, perquè, com veurem, no ho és. Fins ara pensava que sí, que Espanya era un estat i no una nació, com volen els espanyolistes. Pensava que les nacions érem la catalana, la basca, la gallega i la castellana, cadascuna amb les seues excrescències i derivants i que l'estat espanyol s'havia format, bàsicament manu militari i per interessos dels sàtrapes, imposant la nació castellana sobre les altres (Decret de Nova Planta, etc.). Doncs, no, ara resulta que aquest estat que tant ens ha fet patir al llarg de la història, és una paròdia; per què ho dic? Perquè si fora un estat de veritat, no hi manaria la senyora Merkel!

Ací, Zapatero i Rajoy, han fet el que ha manat la senyora nibelunga, que es modificar la Constitució i no ha passat res. Dòcilment i submisos, han modificat un document que deien que era sagrat i intocable, que era la “voluntat sobirana del poble espanyol”, o com si diguérem la bíblia política d'Espanya, —capital Madrid—, que havíem votat democràticament i per majoria. Ara hem vist que això ho deien per a enganyar-nos, perquè no els convenia tocar ni una ratlla, però com la senyora Merkel ha dit que s'ha de modificar, xim-pum. Per a dissimular un poc i no fer-ho tan descarat podrien haver fet el simulacre d'un referèndum i tampoc. En general, totes les mesures antisocials que ha anat prenent Zapatero li les han dictades des de Berlín, cosa que, si les properes eleccions les guanyen els populars, encara serà molt més escandalós i dramàtic, així que ja podem anar preparant-nos, perquè el que hem tingut fins ara sols ha estat un tast del que ve.

Altres que manen més que tots els d'ací junts són el Papa i la seua santa tropa. Manen tant que els socialistes els han demanat permís per a treure Franco de la Vall dels Caiguts, malgrat que segons la llei de la Memòria Històrica és evident que s'ha de treure, però com el Vaticà està per damunt de les lleis espanyoles, els han hagut d'implorar la intercessió. Com el govern es diu laic, ho han fet asseguts a taula, a diferència de Rajoy que ho hauria demanat genolls en terra. Aquesta és una altra prova de la paròdia d'estat que és Espanya: el Papa mana més que el govern! Altra cosa és que al Papa li agrada venir de tant en tant per ací, perquè tothom li balla els nanos i ell no paga ni xapa, sinó que encara li munten un tinglado, des d'on ell solta els seus anatemes i les autoritats espanyoles diuen amén, sobre tot els populars, la hipocresia dels quals és absoluta i l'estampa de la Cospedal, tota de negre i amb la pinteta i la mantellina, n'era el paradigma: una senyora que cobra tres o quatre grans sous, que no paga els deutes i que demana la benedicció papal... Quin exemple! Així que l'espectacle d'aquestes darreres setmanes, entre unes coses i les altres, no pot ser més depriment.

Perquè, mentrestant, com no tenen ni un clau, perquè s'ho han gastat tot i ens han empenyorat tant que devem més que divisem, continua la pressió sobre els ciutadans més modestos: congelacions de pensions; descomptes en els salaris; augment de les taxes universitàries; derivació dels fons públics a la sanitat privada i a l'ensenyament religiós; ampliació de la ràtio d'alumnes per aula, fent treballar més els ensenyants i pagant-los menys; augment d'impostos i taxes de tot tipus; augment de la desocupació; contractes de treballs precaris... Tota la crisi, que ells han provocat, l'hem de pagar els treballadors, perquè això de fer pagar més als qui més tenen, de rebaixar els sous als polítics (Rita Barberà cobra 111.000 euros, quina figa); de prohibir que cap polític cobre més d'un sou, com la Cospedal, o com la Pajín; d'aclarir els fraus de la banca (el tema de la CAM, que crida al cel, em cou especialment, perquè hi sóc client), d'això res de res. Per què haurien de fer una altra cosa que les barbaritats que fan, si la gent els vota igualment?

LLAURADORS SENSE PAELLA

2011-09-01T12:37:00.003+02:00

DES DE LA BUTACA DE CASA

LLAURADORS SENSE PAELLA
Article publicat a elpunt.cat el dia 1 de setembre de 2011

Des d'on millor es contempla el món és des de la butaca de casa, com demostrà Montaigne, aprofitant les eixides puntuals al carrer, amb motiu d'algun enterro o per prendre un cafè amb algun amic, perquè la informació que reps és importantíssima, si la saps aprofitar; lamentablement, també pots seguir constatant que, en general, la gent continua sense voler tenir mal de caps, cosa que dóna molt de marge als polítics per a fer el que els rota o els convé. De manera que, tornes a casa malhumorat, agafes una cervesa, seus a la butaca i repasses tot el que t'han contat: quanta merda, penses!

Des de fa uns quinze anys, l'ajuntament de Silla ha pagat, aprofitant les festes, una paella als llauradors del Consell Agrari i als que han col·laborat en la vigilància nocturna de les collites (pimentonars i melonars, especialment). És una manera d'agraïment per l'esforç desinteressat que fan, al servei de la comunitat. A la paella s'hi afegeixen els polítics, caps de la policia i altres gorristes. Enguany, però, i amb l'excusa que els socialistes han deixat escurada la caixa municipal, els populars han suspès la paella. Després de la informació que havia rebuda per diversos conductes, m'ho ha confirmat personalment l'alcalde, per tant és cert. He sentit, doncs, estupor i indignació.

D'una manera molt judiciosa, els llauradors es pregunten com és possible que l'ajuntament no puga pagar-se una modesta paella de mil euros, quan manté altres despeses absolutament prescindibles o reduïbles (massa dies de bous, per exemple, o massa subvencions a falles, esports...), o quan manté sous excessius de polítics i funcionaris. Estan indignats, evidentment, també perquè creien que els populars mantindrien la promesa que els havien fet als llauradors, a canvi dels seus vots, i s'han quedat pitjor que estaven.

Així que entre aquest disgust, la imatge de la pantomima de les autoritats populars darrere de la processó del Santíssim Crist, amb Cotino inclòs, el record del gamberrisme tauromàtic institucional, la visita del Papa, i la tocata i fuga dels partits de l'oposició, hem passat l'agost. L'única cosa positiva i grata, a banda d'haver tingut a casa els fills i el nét, ha estat llegir un interessant article del filòsof siller Pasqual Salvador (Religió, veritat i propaganda. Levante, 23 d'agost), redifós mitjançant la xarxa no subvencionada de distribució de notícies de Silla i el facebook. Salvador, que es confessa creient, fa una crítica aguda i compromesa del canvi que s'ha operat en el Papa i lamenta que la fe es derive en aquests actes de “multituds amb banderetes, idolatrant papamòbils i jerarquies...”, mentre s'obliden de les “famolenques poblacions africanes, com la de Somàlia”.

Des de la butaca de casa estant, confie que setembre significarà la revitalització de la vida política local: que es reiniciaran les obres de pluvials que paga la Generalitat; que es rectificaran els errors comesos en el sistema d'evacuació de pluvials de l'avinguda Reis Catòlics (la vigilància de les obres de les quals sembla que ha estat insuficient per part de Boronat i Valero); que els fallers i l'ajuntament aclariran el destí final dels famosos i patètics casals; que s'esborraran les lamentables i suïcides trames ciclistes locals (els carrils bici) i el camí del Port; que s'escometrà el multifuncional; etc. Sobre tot, espere que els famosos partits socialistes-nacionalistes-verds-comunistes obriran la boca, escriuran alguna cosa, faran alguna crítica, enviaran alguna nota als diaris, vigilaran el govern popular i exigiran que complisca el que prometeren...

CREÏLLES, XUFES, VITETS I TOMATES VALENCIANS

2011-07-31T07:36:00.002+02:00

CREÏLLES, XUFES, VITETS I TOMATES VALENCIANS

Article publicat a alpunt.cat el dia 31/07/2011

Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.

Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.

Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?

Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.

Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.

Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.

ABRACADABRA, ARA TOCA FABRA

2011-07-24T08:16:00.002+02:00

ABRACADABRA, ARA TOCA FABRA

Article publicat a elpunt.cat el dia 24 de juliol de 2011

El desgavell del cas Camps i els tres furtamantes, acusats de corrupció, crec que va a donar-los molts més maldecaps als populars del que creuen; sobre tot perquè el cas Gürtel va molt més enllà dels regals denunciats. De moment, com la justícia ha començat per aquest cantó, els dirigents del partit han “defensat” especialment a Camps, no se sap perquè, encara que s'intueix, així que han ofert un espectacle molt miserable. Primer minimitzant els fets, (“total, unos vestidos”); justificant la condonació del delicte, adduint els resultats electorals (Franco deia, de la gent que l'aclamava: “estos son mis poderes”); denunciant l'acció de la justícia, com una maniobra anti-PP i anti-valenciana, ridiculitzant-la; etc. Com encara no ha començat el judici, dos dels manguis ja han reconegut la veracitat dels fets i s'ha produït la dimissió de Camps; en aquests moment, la situació és un esperpent. En conseqüència, han començat els problemes interns.

Rafael Blasco, clarament enutjat, demana que Camps s'aclarisca i diga el que pensa fer: o dins, o fora. Rus es queixa que ningú ha comptat amb ell, ni s'han barallat més noms que els que han volgut a Madrid. Els ripollistes alacantins, per la seua banda, es freguen les mans, després de la persecució a què els havien sotmès. Rita Barberà s'ha negat a fer de taula de salvació, com li exigien des de Madrid, segurament perquè sap moltes coses... L'explosió informativa de tot plegat, doncs, ha estat considerable i mundial i com encara no s'ha acabat tot, encara n'eixiran a relluir més articles d'opinió, més tertúlies mediàtiques... que perseguiran Rajoy fins les eleccions generals, que aspira guanyar. L'autor de tot el desastre, mentrestant s'autoproclama màrtir (“soy la víctima de una persecución atroz”).

Així que, felicitem la justícia, la guàrdia civil, els inspectors d'hisenda, els sastres que prenien les mesures dels vestits, la premsa que ha actuat informant correctament, com El Punt-Avui. Contra els pronòstics dels qui creien i deien que no passaria res, ha passat molt, ha passat un cataclisme. Però, al fil del cas, hi ha tres coses que vull comentar, perquè em semblen importants. En primer lloc, l'actitud servil i gratuïta del PSOE, o millor dit, d'Alarte, que no sols han renunciat al seu dret de presentar un candidat a la Generalitat, sinó que estaven disposats a aclamar un nou candidat popular, sense més dilació. No saben que encara queda el tema del finançament corrupte del PP, que els ha facilitat guanyar les eleccions de manera injusta? Com volen votar ningú que propose el PP, sense presentar batalla? Crec que Morera (Compromís) ha demostrat més coherència i nivell polític dient exactament el contrari, que no votaran mai cap corrupte.

En segon lloc m'ha alarmat llegir que Camps, passe el que passe i fins que es mora, serà Molt Honorable, tindrà un bon sou, xofer i vehicle oficials, una oficina, etc. O siga que podrà viure com un paixà la resta de la seua vida. Les prebendes vitalícies als polítics que deixen un càrrec sempre m'han paregut ignominioses, però en aquest cas és encara més ignominiós per la manera tan poc honorable del comportament del ciutadà Camps. Crec que aquest tema, doncs, a més d'incomprensible, és ignominiós.

Finalment, vull referir-me al titular de l'article i justificar-lo: “Abracadabra, ara toca Fabra”. A banda la rima, abracadabra és una mena de conjur, que s'ha utilitzat, des de l'antiguitat, per a invocar els bons esperits contra la desgràcia. Crec que Rajoy, que com és gallec creu en les bruixes, ha invocat aquests bons esperits, perquè és conscient que els ha caigut a sobre una desgràcia. Amb Alberto Fabra, que és de Castelló de la Plana, intenta escapar-se un poc cap al nord, a veure si així escampa el temporal. És probable que algunes coses es matisen una mica i o milloren, ja veurem. Crec que el nou mandamàs popular posarà una mica de fre i/o sentit comú a la situació.

Per exemple, a les bogeries de Font de Mora, en matèria lingüística i en matèria educativa; també és probable que ara siga possible la recepció de la TV3; etc. Intuïsc que la cosa pot canviar una mica, perquè Castelló de la Plana és una altra cosa i no té la histèria que la ciutat de València pel tema de la llengua, ni per les relacions amb Barcelona i el Principat. A Castelló, per exemple, funciona amb normalitat la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans, seu que inaugurà precisament Fabra.

És evident que a tots ens fa feredat el cognom Fabra, perquè el relacionem amb el cacic de la província, Carlos Fabra, que també està pendent de judici, per cert. Com Alberto Fabra nega qualsevol parentiu, anem a creure-nos-ho. Mala cara no la fa i si amaga res, això ja es veurà. Jo, que he tingut una mica de relació (com alcalde de Castelló és president de la Fundació Huguet, d'on sóc un dels patrons i cada any ens hem de reunir dues vegades; això és tot), estic disposat a donar-li un vot de confiança, però a la més mínima, plaf! I em fa gràcia que havent tingut esperpents com dos presidents no valencians (de Cartagena i de Motilla del Palancar!) el nou president siga castelloner. Però que ningú comence a tirar coets.

EL PRESIDENT, A PICASSENT

2011-07-18T08:53:00.002+02:00

EL PRESIDENT, A PICASSENT

Article publicat a elpunt.cat el dia 18 de juliol de 2011

Com he manifestat moltes vegades, des que esclatà l'assumpte, sóc dels que creuen que Camps hauria d'haver dimitit, o siga que no ho dic ara perquè finalment els jutges s'han “decidit” a jutjar-lo, sinó que ho he dit sempre. No vaig a repetir la raons del meu convenciment, perquè són les que pràcticament i de manera unànime estem llegint als diaris que manifesten ciutadans de tota condició i de tot arreu. Faré una altra cosa, que és justificar perquè m'agradaria que el president parara a Picassent. Dir a Picassent és un dir, perquè rima amb president.

El que s'ha de procurar, ara, és que el procés contra Camps arribe al final de tot, que s'aclarisca tot el merder, que és el que la societat es mereix. En aquest sentit, voler fer una excepció amb Camps, perquè “els vots l'avalen”, com diu la consellera portaveu, és una aberració que conculca totes les nocions del dret i de la justícia. Sembla mentida que invoquen les urnes, que el que fan és legitimar els polítics, però que no els exculpen si conculquen la legalitat. Les urnes han legitimat Camps per a president, però no han legalitzat les seues actuacions il·legals.

Vull fer una consideració, al tall d'algunes opinions manifestades no sols per molts ciutadans, sinó per periodistes i polítics, en el sentit que els valencians no mereixem passar per la vergonya de veure el màxim representant assegut a la bancada dels acusats. Jo pense, tot al contrari, que sí que ens ho mereixem. En general, quan un governant fa el que no ha de fer, beneficiant-se del càrrec, el que es mereix el poble que l'ha votat és veure que es fa justícia amb ell. Als països d'occident els casos de corrupció comporten la destitució, la presó i la restitució del dany; a altres llocs del món, pengen els polítics corruptes i fins i tot els japonesos demanen perdó i es fan l'harakiri. A mi m'encanta veure els poderosos descoberts i castigats i pense que si haguera viscut quan la Revolució Francesa hauria anat a veure com tallaven els colls, inclòs el de Robespierre.

En el cas concret dels valencians, el fet que Camps haja obtingut més vots que mai ha posat en evidència la complicitat de la societat que, o no ha volgut assabentar-se de res, o no ha volgut creure res del que s'anava investigant. Ara, doncs, és just que la mateixa societat accepte la seua responsabilitat i, per tant, que veja el president tancat a Picassent. El procés de Camps hauria de ser com la catarsi de tots. Però, alerta!, perquè encara no se sap com acabarà la història, perquè València no és el Regne Unit, per exemple i és possible que tot acabe amb una multa administrativa i prou. ¿Tan viatjat que està Camps, que ha anat a mig món a vendre la burra, no ha tingut l'ocasió d'assabentar-se que una sospita de corrupció és suficient perquè els polítics dimitisquen? És evident que el model de societat de Camps no és el Regne Unit, ni la major part de països europeus, a excepció d'Itàlia, sinó Argentina i les repúbliques conservadores americanes.

De tota manera, els propers mesos seran sorprenents, tant si al remat Camps i els seus camarades o sequaços se n'ixen bé del cas, amb alguna martingala dels advocats i dels jutges, com si no i són declarats culpables. Els del PP, especialment a Madrid, han d'estar molt fotuts i cagant-se en tot, perquè hi ha massa coses en joc, com les eleccions generals, que les forces vives volen que guanye Rajoy.

Però, l'astut polític gallec no s'ha atrevit, quan devia d'haver-ho fet, a depurar responsabilitats internes i s'ha empassat, forçat per Camps i la colla, el seu famós codi ètic. I per això mateix ara podria patir les conseqüències i fora cas que acabara, com Boabdil, “plorant com una dona el que no ha sabut defensar com un home” (utilitze la frase com una metàfora, que no se m'indignen les dones, perquè qui li ho digué al rei moro de Granada fou sa mare mateix). I els errors d'aquest calibre acaben pagant-se. Què passarà, doncs?

Finalment he fet una comprovació preocupant. Només publicar-se la notícia començaren a haver-hi intervencions dels lectors del Punt, la major part des del Principat, encara que qui les començà fou Nogués (Alginet) amb una oració bíblica inintel·ligible. El comentari més terrible, però, fou el de Vicent Bosch, que em va colpir: “ Siga, quin siga el fallo no passarà absolutament res. Hi ha persones que estan per damunt de tot i de tots, i a més a més, tenen la benedicció apostòlica, catòlica i romana. Ah! i els vots de molts mileuristes i pensionistes”. El final és tràgic, però cert, molts mileuristes i pensionistes votaren a Camps.

EL CAVALL DE TROIA

2011-07-10T07:28:00.002+02:00

EL CAVALL DE TROIA

Article publicat a elpunt.cat el dia 10 de juliol de 2011

M'he rellegit el Cant II de l'Enèida, que és el que tracta de la guerra de Troia, perquè volia treure-li punta per a l'article d'avui. Tinc el text llatí i la traducció de Miquel Dolç, que ningú discuteix que és excel·lent, fins que el mestretites Mira, retraductor de textos clàssics lliures de drets d'autor, vulga esmenar-li la plana, com ha fet amb Sagarra, amb Déu Nostre Senyor (els evangelis, paraula de Déu), i com pretén fer amb Riba. Com que li tinc un enorme respecte al meu antic professor, el mallorquí Dolç, i gens de respecte i molta prevenció al mestretites indígena (la iguana, segons l'anomena un veterà sociòleg), em torne a delitar, com fiu per primera vegada fa quaranta-vuit anys, amb Virgili i amb Dolç.

Haig d'advertir que abans d'escriure res, he pegat una ullada al google, a veure què hi ha del tema. La Mare de Déu: hi ha 62.400 entrades! Això del cavall de Troia dóna per a molt, és un tema mundial i té a veure amb la literatura, evidentment, però també amb les arts plàstiques, la moral, la política, i fins i tot amb el futbol, la televisió, les noves tecnologies, etc. Trie a l'atzar, i sense eixir de casa: Sandro Rosell és el cavall de Troia que malbaratarà el Barça; Duran i Lleida és un cavall de Troia en el govern de Mas, segons López Tena, que també serà un altre cavall d'aquests, estic segur; Trias també ho és, per al PP. Hi ha uns youtubes de Polònia (TV3) que fan entrar el fill de Pujol al despatx de Zapatero, dintre d'un cavall de fusta. La informàtica està infectada pels cavalls de Troia (que diuen troians, per a fer-ho breu), que foten el sistema; l'iPhone ho és, per no sé quina martingala, segons una altra empresa del ram...

Jo, que no tinc aquests maldecaps tecnològics, perquè ni en sé ni vull saber-ne, el que pretenc amb la meua reflexió és una cosa més immediata i higiènica: advertir de l'arribada d'algun cavall de Troia, o siga d'un virus (de fet, en informàtica els consideren així), a casa; perquè un partit és com una casa, la casa de tots. Vull fer una cosa pareguda a la que féu la sacerdotessa Cassandra, que va predir la fi de Troia (fatis aperit Cassandra futuris), encara que ningú no la va creure; sembla que a mi, tampoc. Ja sabem com acabà allò, els troians acceptaren el cavall de fusta que havien bastit els grecs, perquè pensaren que era una ofrena graciosa, i l'introduïren dins de la ciutat. Quan els troians estaven dormint, del cavall on s'havien amagat i amb l'ajut d'un espieta, sortí un tropell de guerrers, que obriren les portes de la ciutat i començaren una degolla general. I així s'acabà Troia.

En política, aquests regals enverinats, o cavalls de Troia, tenen tràgiques conseqüències i repassant una mica la història podem recordar, per exemple, l'arribada de Lluch al PSPV, que actuà com un cavall de Troia, que acabà amb l'entrada dels socialistes valencians en el PSOE i la seua posterior desaparició. Un altre cas, molt notori i especial és l'actuació de Rafael Blasco com a cavall de Troia en el FRAP, després en el PSOE i finalment en el PP. Però, de tots els cavalls de Troia qui més en sap és Eliseu Climent, que n'ha anat introduint per tot arreu, en totes les institucions polítiques, universitàries, culturals, religioses, inclòs el Vaticà, i financeres; la diferència és que la missió dels cavalls de Troia climentistes no és atacar des de dins, sinó dedicar-se al pillatge, perquè ix més a compte.

En el cas que comente i que m'ha tret el son, l'intent climentista d'introduir un cavall de Troia en el CVC (institució que ningú sap per a què serveix, però on es cobra molt bé) ha consistit en presentar tres candidats, a veure qui cau: Villalonga, que fou conseller del PP; Alfons Llorens, que fou assessor de Lerma; Mira, que ha estat o no ha estat en tots els enterros, segons la dieta. I finalment ha col·locat el seu cavall de Troia, tempus quo prima quies mortalibus aegris incipi et dono divum gratissima serpit, en l'hora en què els infeliços mortals ja comencen el primer son, present diví, que els inunda de calma. I doncs, qui haja oblidat que Mira ha estat cobrant d'El Temps, i ja sabem d'on eixien els diners; que presidia Acció Cultural, mentre allí insultaven a Pere Major, com abans ho havien fet de Joan Fuster, i hi muntaven Esquerra Republicana, per a fotre'ns, és que és idiota.

Per acabar, faré meues les paraules d'Anquises: Iuppiter omnipotens, precibus si flecteris ullis, adspice nos, hoc tantum, et, si pietate meremur, das deinde auxilium, pater... Júpiter omnipotent, si et mous per alguna preguera, mira'ns, res més, i dóna'ns socors, en fi, si la nostra pietat s'ho mereix, oh Pare...Fantàstic Miquel Dolç!

CLÀSSICS A LA PORTA DE L'ESTIU

2011-07-03T06:54:00.002+02:00

CLÀSSICS A LA PORTA DE L'ESTIU

Article publicat a elpunt.cat el dia 3 de juliol de 2011

Encara no han passat ni dues setmanes de les eleccions, per tant és aviat per a exigir res als polítics, sobre tot sobre les promeses electorals. A més, tradicionalment es concedeixen cent dies de cortesia, abans de començar a fer cap crítica. Però, hi ha un tema que no pot esperar, que són els sous dels polítics, perquè només han accedit als respectius governs, han començat a escudellar-se'n; també tot el que fa als nomenaments i càrrecs de confiança. I ja estem veient casos d'infracció de les promeses electorals, amb sous abusius, augments de sou exagerats, nomenaments a dit...

Jo no sé quina barra tenen els polítics que sobrevaloren el seu treball tant com per a posar-se sous de toreros. Un polític, durant el temps del càrrec, hauria de cobrar un sou fix, moderadament just, però en absolut haurien de donar-se casos, com els que hem viscut darrerament, d'alcaldes que sense ofici ni benefici, sense estudis superiors de res, sense cap treball ni experiència assegurats, sense altra cosa que la seua cara dura i els vots del seu grup, han estat cobrant gairebé com un ministre. Enguany, encara haurien d'haver-se limitat més aquests sous, donada la situació de crisi. A més dels sous, hi ha els nomenaments d'assessors i de personal privilegiat, i fins i tot hi ha un cas, a València, on s'ha canviat l'organigrama d'una conselleria, per a fer lloc al president d'Unió Valenciana, que s'ha passat al PP, contravenint la norma moral de Roma traditoribus non praemiat, Roma no paga els traïdors.

Per què han incomplert les promeses electorals tan ràpidament aquests polítics? La resposta és senzilla: perquè la gent els ho consent; la gent vota i passa de tot, de manera que els polítics fan el que els rota. Fins i tot presumeixen que si ho fan és perquè conten amb el suport electoral i, fins i tot, que el recolzament electoral els exonera de responsabilitats, incloses les penals (Camps). Quin cinisme! I la veritat és que la gent no diu res, fora d'algun comentari de bar; la gent es resigna i calla, oblidant que qui tacet, consentire videtur, qui calla, consent (Bonifaci VIII).

Contràriament a aquest estat d'apatia jo crec que el tema dels sous extralimitats i dels nomenaments a dit, s'hauria de “perseguir” d'ofici per part dels advocats de l'Estat i, com no ho fan, per les plataformes ciutadanes, associacions de veïns, assemblees d'indignats, etc. Els sous són públics, perquè els paguem entre tots. Per altra part, com formen un capítol molt important dels pressupostos, la seua fiscalització seria un bon exercici d'allò que diem pressupostos participatius, que els Indignats del M-15 reclamen.

Jo, que en aquest tema sóc molt sensible, sempre he tingut molta de prevenció, i no me n'he fiat gaire dels polítics. Històricament, dels de l'època de Franco, que a més de feixistes eren uns furtamantes descarats, però més encara dels de l'etapa “democràtica”, que si no són tan feixistes com aquells, tenen una cosa en comú, la seua enorme afecció als diners. Ja ho deia Suetoni: vulpes pilum mutat, non mores, la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Evidentment, entre la indiferència del veïnat, per un costat i les males arts i la poca vergonya de molts polítics, per l'altra, en aquest Estat de pandereta, la política és una bona “col·locació”, una bona oportunitat per a folrar-se, com digué un polític que continua mamant de Canal 9. I açò passa perquè tot està a mig fer. El que diem democràcia, per exemple, porta pocs anys d'exercici, i la capacitat de crítica i els mitjans de control popular, estan per desenvolupar, per no parlar de la moral, que sembla que se l'ha menjada un burro. I pel mal exemple dels polítics, passa el que passa en la societat. Ja ho digué Claudià: in vulgus manant exempla regentum, els exemples dels governants s'estenen entre el poble. Possiblement els més pareguts als polítics són els banquers, dels quals la premsa està donant cada dia informació escandalosa, sobre els seus sous i sobresous supermilionaris. D'açò escriurem la setmana que ve.

Per acabar vull agrair als Indignats del M-15 de Silla que han mantingut la pancarta penjada del balcó de l'Ajuntament, que ja he comentat, que deia: si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir. Que no obliden els polítics el que deia Fedre: quamvis sublimes debent humiles metuere, per alts que siguen, els poderosos han de témer el poble. Segons m'han comentat, l'assemblea de Silla ha decidit “fiscalitzar” el govern municipal i presentar propostes al Ple. Jo els aplaudisc i els encoratge a no desanimar, a mantenir-se en la rebel·lia, encara que momentàniament es faça una aturada d'estiu; com deia Séneca, nulla servitus turpior est quam voluntaria, no hi ha esclavitud més vergonyosa que la voluntària.

HAURAN PASSAT PEL MATEIX CONFESSOR?

2011-06-26T07:52:00.002+02:00

HAURAN PASSAT PEL MATEIX CONFESSOR?

Article publicat a elpunt.cat el 26 de juny de 2011

El president Camps ha dit exactament el mateix que, fa uns dies, va dir Rus: que a partir d'ara van a canviar moltes de les coses que feien. A la Diputació, Rus reduirà a la meitat els assessors i no es dedicarà “a obres i romanços”, sinó “a gestionar bé”. A la Generalitat, Camps vol que els nous consellers abandonen els contubernis i es dediquen a treballar. Per damunt dels dos, la patronal insta a acabar amb els “grandes eventos” perquè no hi ha diners. Uns canvis tan sobtats i radicals volen dir alguna cosa. En primer lloc, i seguint l'ordre d'intervenció, que Rus tenia el doble d'assessors dels necessaris, que es dedicava a obres i romanços i que no gestionava bé; per la seua part, que l'anterior govern de Camps perdia el temps en contubernis i no treballaven. Finalment, la patronal diu que ja està bé de bufar en caldo gelat, cosa que haurien d'haver dit abans.

Com supose que els presidents han reconegut les faltes comeses, i es manifesten atrits i contrits i, sobre tot, com han fet promesa d'esmena, podem pensar que han anat a confessar-se amb el mateix capellà; ho supose perquè és indubtable que són homes de fe i només cal mirar-los les caretes que posen quan van a missa. Per als qui no ho entenen, els catòlics han de passar pel confessor, que és com l'endreçador, quan fan un pecat, si volen que Déu els perdone, però, com passa en l'administració de la justícia, no tots els confessors, ni tots els jutges, pensen igual, i per això les penitències i sentències són distintes i depenen del pare confessor a qui t'acostes, o del jutge que te toca.

Jo, com tenia dos oncles capellans, vaig heretar alguns llibres d'església i he localitzat les “Instruccions de Sant Carles Borromeu sobre l'administració del sagrament de la penitència” (edició castellana de 1773). M'he posat a fullejar i anote coses curioses: que els homes han d'anar-hi “sin algun ornato, ni espadín... descubierta la cabeza...”, mentre que les dones han de dur un vel o manta espessa “a lo menos hasta las cejas”, o siga com les mores! La dona no pot confessar abans d'eixir el Sol, o després de la posta, ni mai fora del confessionari i sempre “mediando la rexilla”; pel que es veu, sant Carles coneixia molt bé el clero.

Les instruccions fan una repassada de tots els manaments i sobre el sisè hi ha una prolixa descripció de tots els actes de fornicació, amb les penitències corresponents, que no són iguals tractant-se d'homes, dones, clergues, xiquets, etc. El capítol és quasi pornogràfic. Ara, m'ha interessat el setè manament, el de pispar, especialment en els casos de posar mà als béns i interessos de l'església, pel cas de les factures de la visita del Papa; la penitència és restituir la part pispada quadruplicada i fer set anys de penitència i dejunis a pa i aigua! O siga que, quan s'aclarisquen les factures, caldrà obrir l'ull perquè hi haurà per a donar-hi i vendre.

Hi ha una penitència especial per als qui afirmen que es vertader allò que és fals. En realitat, tot aquest capítol, que té aplicació als polítics, pormenoritza pecats com el que fa qui és “suelto de lengua contra el prójimo”; jo de seguida he pensat amb Gonzàlez Pons i amb mi mateix. El cas, però, és que jo no estic sota la jurisdicció eclesiàstica, però els del PP, sí; per tant, que vagen amb més compte. Les drag queen catòliques, per la seua banda, han de fer tres anys de penitència i als qui perboquen per haver menjat o begut en excés, els pot caure una penitència de quaranta dies. Ara, sant Carles, com si s'ensumara el que havia de passar al País Valencià, ordena que no s'absolga els qui fan contractes prohibits, o il·lícits, o dubtosos. Mare de Déu! Tampoc es podrà absoldre els qui havent d'haver restituït el que han furtat, no ho facen. I és molt contundent el tractament que dóna als usurers, en clara al·lusió als banquers.

En definitiva, tornant a l'inici i després de llegir les instruccions penitencials citades, crec que els canvis tan radicals que han anunciat Camps i Rus han de respondre al que deia, a què han anat al mateix confessor i s'han espantat i volen ser millors i no condemnar-se. Ja veurem si els duren molt o poc els efectes, encara que això no els importa, perquè hi tornen al confessionari... i avant. Per altra part, sembla que la majoria de polítics populars, han rebut instruccions per a fer actes religiosos i celebrar l'èxit electoral i, pràcticament tots, “presidiran” aquesta vesprada les processons del Corpus. Encara que l'Estat Espanyol és aconfessional, això a ells els la porta fluixa; i als rectors que els ho consenteixen, també, malgrat que una desobediència tan palesa de la Constitució segurament també serà pecat. ^Però, uns i altres, com tenen la “garantia” de l'ego te absolvo a peccatis tuis... no pensen abaixar del burro.

QUEDEN DUROS A LA CAIXA?

2011-06-19T07:41:00.002+02:00

QUEDEN DUROS A LA CAIXA?

Article publicat a elpunt.cat el dia 19 de juny de 2011

Si els nous alcaldes o presidents autonòmics són d'un partit distint del que governava, diuen que no, que no queda ni un duro. Ara bé, si no hi ha canvi de color i continua governant el mateix partit, aleshores no diuen ni piu. Què passa, doncs, hi ha diners o no? En realitat, si que hi ha diners, o els ha d'haver, perquè l'administració és com una fàbrica de fer-ne o millor dit de recaptar-ne i com la pela no desapareix, sinó que canvia de mà, si no en tenen ara mateix, en tindran. Ara bé, una altra cosa és que s'haja gastat més del compte, que s'haja malversat el pressupost, i això és el que ha passat, que uns i altres s'han dedicat a cremar l'erari públic sense mesura i, evidentment, se n'han passat i ara s'imposa l'austeritat, entre altres coses pel fet que els nous responsables ja no poden tirar mà dels crèdits bancaris, com abans, perquè les administracions ja estan empenyorades al màxim. Per tant, tot és qüestió de frenar la disbauxa, mantenir el tipus i sobre tot de sentit comú.

Però, de moment, als nous governants els va molt bé denunciar els forats que han heretat dels altres i, en aquest tema, hi ha molta mentida, molta hipocresia. Per exemple, la popular Cospedal denuncia els socialistes de Castella-La Manxa, però ella sap que els forats dels seus confrares de Múrcia, València i Madrid, són enormes i que deuen més que divisen; aquesta senyora, doncs, és una hipòcrita i diu el que li convé, però no diu la veritat. Podríem fer un repàs general i anotar les declaracions inculpatòries dels uns contra els altres, i tots dirien els que els convé contra els enemics, o siga que ningú diria la veritat. A l'únic a qui li he llegit unes declaracions inesperadament sinceres és al bocamoll del president de la Diputació de València, Alfons Rus, que reduirà a la meitat els assessors que té al seu voltant, vivint de la sopa boba; diu que li'n sobren la meitat. I afirma que no va a dedicar-se “a tantes obres i a tants romanços”, sinó “a gestionar bé”. Quin personatge aquest, que igual diu que cal acabar amb els mestres, que promet dur la mar fins a Xàtiva, que ordena que poen a corda els invàlids que no disposen d'ascensor, que cobreix la Plaça de Bous amb una cúpula... o que diu que a partir d'ara gestionarà bé, reconeixent que fins ara no ho havia fet.

I bé, com diuen el que volen i menteixen tan descaradament, uns i altres, i no paren, serà qüestió de veure si finalment trobem alguna pista del que passa de veritat. Perquè és cert que estem patint una crisi impressionant i que cal reajustar-ho tot, i per això volen començar per carregar-se l'estat de benestar, o siga la protecció social, la salut i l'ensenyament públic, clar i ras. L'excusa és la crisi, però la situació per la qual travessem no pot ser eterna, cap crisi ho és, i ha d'haver-hi gat amagat. A aquestes altures del fatídic procés ja hauríem d'estar començant a alçar el cap, i encara no l'alcem. Què està passant?

Jo no trobe cap altra explicació que el PP, en connivència amb la banca i amb la dreta europea que capitaneja la Merkel, estan ajornant l'eixida de la crisi, per a després de les eleccions generals; mentrestant, el burro de Zapatero ja s'encarregarà de fer tota la feina bruta que està fent, seguint les ordres alemanyes. L'eixida de la crisi està preparada per a l'endemà de les eleccions i això ho ha dit el generalitíssim Camps, referint-se al País Valencià, en el discurs d'investidura: “som la comunitat més preparada per a eixir de la crisi i ja ens estem preparant per al dia de després. Just el dia després que el PP governe Espanya...”. Més clar, l'aigua. Això ho ha dit Camps a qui, mira per on, excepcionalment avui li done crèdit i ho ha dit a posta, o se li ha escapat sense voler, com a qui se li escapa una bufa.

Així que els hipòcrites populars, que volen guanyar les eleccions generals siga com siga, confabulats amb la banca, estan retardant els crèdits i sacrificant empresaris, treballadors i famílies, fins al dia que governen l'estat, tot just per a l'endemà. O siga que si que hi ha diners, però els populars tenen la clau que obre l'aixeta, i donaran l'ordre si se'ls vota: això si que és un xantatge! Jo ja ho pensava, que hi ha organitzada la jugada d'aprofitar la “crisi” per a facilitar-los la conquesta del poder; o siga que aquesta crisi, encara que dura més que les altres, està “controlada” i acabarà just l'endemà de les eleccions, si guanya el PP! I la democràcia? La democràcia és un concepte abstracte, que es materialitza amb el compromís i la voluntat del poble... però, el poble està en la figuera.

Així que acabe, una setmana més, dedicant unes paraules a qui són una de les poques esperances que ens queden, als qui no som ni d'uns ni dels altres (ni populars, ni socialistes), a tots els indignats. Em referisc als que encara s'apleguen a les assembles, als que encara no ho han fet, als indignats de la trinxera i als de la rereguarda: no cedim! La banca, els polítics i les esglésies (els retors també) no són ningú sense la plebs, sense nosaltres, que som els que paguem, per tant no cedim, ni els concedim cap treva, que ells ja cediran. Algú ha dit que el món està dividit entre els indignats, ací baix, i els indignes, allà dalt; els indignats som més, no tenim un duro, però som més i tenim més moral. Com diu una pancarta que han penjat del balcó de l'ajuntament de Silla, i que ningú s'ha atrevit a llevar encara: si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir.

2011-06-13T15:57:00.002+02:00

EL GENERALITÍSSIM CAPMS

Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de juny de 2011

Llig a la premsa que el president Camps està que bufa contra Compromís, però com jo sé que els de Compromís també ho estan contra Camps, doncs per ara van empatats. La pregunta és, per què se n'ha apujat a la figuereta el president Camps? Tenint com té enfront la tropa socialista, per què no el preocupen els 33 diputats del PSOE, i s'angunieja pels sis diputats nacionalistes? Qui pregunta ja respon.

Per a justificar la seua ordre persecutòria, diu que és perquè els diputats de Compromís no votaren la Constitució. Quina barra! I Aznar, la votà o féu campanya en contra? I, de tota manera, encara que no l'hagueren votada, quin delicte és això? Segons la mateixa Constitució, els ciutadans i ciutadanes podem votar el que vulguem, votar en blanc, o no anar a votar, sense donar explicacions. Què li passa al president Camps? Per què diu aquesta barbaritat? Segurament és que, com aquesta gent estan tan lligats al franquisme, encara els queda alguna ramalada de l'antic règim. En l'època de Franco tothom havia de votar, per collons, i afirmativament. Recorde que en un referèndum, jo vaig ser l'únic del meu poble que no votà; per la nit em va veure l'alcalde, un fill del qual era amic meu, i paternalment em digué: —“Ai, Pepito, Pepito, no has vingut a votar, però no et preocupes, ja he votat jo per tu!”. Doncs, Camps pensa paregut que aquell alcalde, que hem de votar la Constitució, perquè sinó, “ai, Pepito, Pepito...”

Anècdotes a banda, en realitat, el que li passa a Camps és una altra cosa. Ell sap que, malgrat que acaba de blindar-se a les Corts, entre Cotino i Font de Mora, en previsió de tota la que li va a caure damunt, sap que els diputats de Compromís, i supose que els d'EU, el van a dur pel camí del Calvari, i això li dóna una por cerval. Els socialistes, pel que es veu, no el preocupen tant, sobre tot després del fracàs electoral, “cautivo y desarmado el ejército rojo, la guerra ha terminado” i per tant no els té por. Però sap que els de Compromís són altra cosa, com si diguérem tirant al maquis.

Per altra banda, però, al País Valencià, la ciutadania ha votat el PP, malgrat la corrupció i la disbauxa institucionals, malgrat que estem endeutats fins la medul·la, per culpa del desficaci del govern popular. Quan Franco també passava que, malgrat tot, venia a València i li omplien la plaça de l'Ajuntament (ara, 15 de Maig). Donat, doncs, el paregut, de la mateixa manera que al dictador, que era general, el feren generalíssim, ara a Camps el podríem fer generalitíssim (no sé si tindrà gràcia, la broma). En realitat Camps és un gegant amb peus de fang, que tem la justícia, tem el carrer, tem els periodistes... i tem Compromís. Tantes coses tenen a amagar que no volen ni mostrar les factures del cas Gürtel, que ara hauran d'ensenyar a Compromís, per ordre del TSJ.

Per si li faltava poc al generalitíssim, la gent indignada (revolució 15-M), que entre altres coses reclama acabar amb la corrupció dels polítics, han decidit atacar (pacíficament) els reductes del poder, les seues torres d'ivori. Els indignats protesten amb la paraula, en llargues discussions assembleàries, i s'organitzen amb els SMS, el facebook, el twiter...; ho fan amb concentracions, amb les ocupacions de les places, pels barris i pels pobles. Com ara també ho fan davant de les Corts, dels ajuntaments i dels Parlaments, podem pensar que els governants, com l'honorable generalitíssim, tenen motius per a estar preocupats/angoixats, i jo, si estiguera en la seua pell, ho estaria. També poden prendre's seriosament les propostes dels indignats i començar a canviar, perquè viurien més tranquils, però això no ho faran.

El missatge d'aquest singular maig del 68 (ja deia Vico que la història es repeteix, i sinó pregunteu al professor Martínez Bisbal), és claríssim: estem fins els collons, diuen, de tanta hipocresia, de tanta corrupció, de tant de poder dels bancs, de tanta frustració, de tantes diferències socials... Alguns polítics, que estan en bàbia i no entenen res, recomanen als indignats que entren al sistema, que s'apunten als partits! No entenen que aquesta revolució és per a canviar el sistema, no per a entrar-hi.

Finalment el membre numerari de l'Opus, Cotino, ha trobat una solució divina per als problemes actuals: posar un crucifix presidint les Corts, i confiar en Déu. Diu que ho fa perquè és creient. Com vivim en una societat laica, amb una Constitució laica, jo crec que aquesta decisió és anticonstitucional. El meu amic Cebolla ho acaba d'arreglar: —“Han començat per la creu, però encara veurem a Franco i José Antonio a cada costat, com quan anàvem a escola”. Així que, bon cap de setmana.

VICENT MORENO, JA ESTAN ACÍ !

2011-06-05T07:27:00.003+02:00

VICENT MORENO, JA ESTAN ACÍ

Article publicat a elpunt.cat el dia 5 de juny de 2011

Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, diu que “hem d'estar a l'aguait; van per nosaltres”, referint-se al projecte plurilingüístic de Font de Mora, que si s'aplica, sense cap mena de dubte, serà mortal per a la llengua. En realitat no és que siga un projecte eixit a darrera hora del cap desficaciat del conseller, perquè és un projecte del govern de Camps, que voldran dur endavant, amb Font de Mora o sense. Per això, crec que Moreno erra en el temps verbal, perquè no és que van per nosaltres, sinó que ja estan ací, i molt ben instal·lats i amb les bateries carregades després de l'èxit electoral. O siga que no és a l'aguait que hem d'estar, sinó armats i desperts.

Sempre havíem dit que els xiquets han d'escolaritzar-se en la seua llengua, que és la de l'entorn, en les primeres fases. Després, que han d'aprendre una segona llengua, que és el castellà i, finalment, que han d'aprendre altres llengües, com l'anglès; per aquest ordre. I sempre hem posat el model suís com exemple. Dir que ara els xiquets aprendran tres llengües alhora i des de la infància, és una fal·làcia, que en realitat condemna el valencià a la desaparició, que, en realitat, és l'objectiu!

Com, lamentablement, la població en general passa de tot, i tant li fa quatre que trenta-quatre; com la majoria es creu el que li diuen per Canal 9 i, fins i tot, els fa gràcia haver votat polítics corruptes, és probable que ens esperen agressions com la de la llengua, tantes com ens voldran infringir. Els del PP se senten tan impunes, com Berlusconi, a qui li segueixen els passos. És cert que a Berlusconi se li va acabant la metxa, com a Camps en el tema Gürtel, però aquesta gent no es desanima...

Així que, incapaços de guanyar-los en les urnes, afonada en la misèria l'oposició socialista i a les envistes d'unes eleccions generals, què podem fer? Ens organitzem en guerrilles, ens n'anem al maquis? Haurem de revisar i recuperar la idea de la résistance francesa contra els nazis? I els maulets, els reinventem? Qualsevol idea pot ser útil, si no volem que la barbàrie d'individus indigents mentals com Font de Mora ens porte a l'hecatombe lingüística.

Gandhi deia que quan comprens que obeir lleis injustes és contrari a la teua dignitat d'home, cap tirania pot dominar-te, per tant Escola Valenciana, les associacions de pares i mares d'alumnes, els sindicats d'ensenyants, els partits polítics, les entitats, etc. han de començar a senyalar pautes als ensenyants, als pares i mares i als estudiants, per a desobeir un projecte tan injust com aquest.

Tenim motius per a estar indignats en tot aquest afer, com els tenim per a estar-ho junt a tota la moguda del 15 de Maig. Ja està bé que ens manipulen, que ens estafen, que decidisquen en coses tan importants com la supervivència de la nostra llengua... Indignem-nos! I sobre tot impedim que actuen amb impunitat: denunciem-los! Jo els denuncie des d'aquesta columna: a més d'uns xoriços, sou uns enemics de la llengua i del poble!

Malgrat que ells tenen la paella pel mànec, jo tinc l'esperança que, d'una manera o altra, els posarem fre. Ho dic especialment per Eduard Giner, que, a Mèxic estant, llig cada diumenge aquesta columna i a qui deixe sempre tan preocupat: els posarem fre, Eduard. Entre tots farem impossible el projecte lingüicida del moniato de conseller. La justícia, d'una manera o altra, els condemnarà pel tema de la corrupció. Els nostres 6 diputats, obtinguts malgrat la barrera del 5%, perquè, dirigits per Morera a les Corts, els deixaran amb les vergonyes a l'aire. Pere Mayor, si l'investeixen de senador, des del Senat. L'any que ve, els diputats que enviarem a Madrid, des del Parlament. I a les ciutats i als pobles, els nostres regidors, des dels ajuntaments, que en el cas de Silla serà Josep L. Melero. Estem tan indignats, que els posarem fre, Eduard!

LES ELECCIONS DES DE LA BUTACA

2011-05-29T08:43:00.002+02:00

LES ELECCIONS DES DE LA BUTACA

Article publicat a elpùnt.cat el dia 29 de maig de 2011

Enguany he tingut unes eleccions pràcticament sabàtiques, perquè m'he limitat a fer de corrector de textos i ho he aprofitat per a mirar, escèptic i assegut a la butaca de casa, el combat de boxa entre socialistes i populars: bàsicament, els socialistes atacaven els populars, perquè, deien, el seu únic objectiu era guanyar; els populars atacaven els socialistes, perquè, deien, no sabien governar; i la resta de partits, cadascú tractava de fer-se oir, si el deixaven. Com el meu compromís era amb Compromís, doncs estic molt satisfet dels resultats que hem obtingut, i des d'ací felicite Morera, Mònica, Ribó, etc. i especialment el comandant Josep L. Melero, que ha estat el gran responsable de l'organització.

Respecte dels grans resultats obtinguts pel PP i l'aclaparadora derrota del PSOE, se n'ha dit, debatut i discutit tant, cadascú agranant cap a casa, que diré poca cosa. El PP ha guanyat i com van embalats de cara a les generals, també les guanyaran, malgrat tota la merda que porten a sobre de tanta corrupció. Inexplicable! Però, quan guanyen, faran tot el que li han criticat a Zapatero? O siga, reactivar l'economia i crear llocs de treball, descongelar les pensions i els sous dels funcionaris, rebaixar impostos, reduir despeses, obligar els bancs que solten la pela... Si ho fan, açò serà xauxa! Amb tot el que hem hagut de patir, per culpa de Zapatero i mira si ho tindrem fàcil amb Rajoy!

És clar que la gent no ha entès que qui mana a Europa és la senyora Merkel, precisament de la corda de Rajoy. Aquesta és qui ha exigit que Zapatero haja fet el burro com l'ha fet, aplicant la política antisocial característica dels governs de dreta; i com encara diu que Zapatero ha fet curt i que calen noves mesures, més dures, Rajoy no podrà complir les promeses que ha fet, perquè no és probable que la dama teutona canvie de criteri. Seria increïble que, quan li toque, a Rajoy li deixe fer el que ha promès; això sí que seria el món al revés! Ja veurem, doncs, com acaba tot aquest desficaci.

A més de l'alegria per l'èxit de Compromís, el cas de Bildu crec que ho supera tot. Enfront de l'energúmena actitud dels populars i de les contradictòries reaccions dels socialistes, els bascos han donat una lliçó política i de sentit comú, de manera magnífica i espectacular, i han fet un gran pas per la pau. És evident que hi ha qui vol que continue la guerra, però jo m'apunte per la pau i com aquesta depèn dels bascos i no de la policia, crec que amb la presència dels nacionalistes en les institucions hem entrat en la recta final, perquè s'acabe la dialèctica del terrorisme. Per tant, felicite els bascos: gora Euskadi askatuta! També m'he alegrat, perquè el pediatra Xavier Trias, amb eixa careta de retoret que posa, siga finalment alcalde de Barcelona; em cau bé.

Finalment haig de dir que al meu poble, Silla, hem mantingut el regidor de Compromís, que precisament és el secretari d'organització del partit, que ja he citat, Josep L.Melero. El PP ha guanyat en minoria, per primera vegada des que morí Franco. El PSOE s'ha enfonsat en la misèria, arrossegat per la crisi general socialista i els seus especials i singulars errors. A continuació, el grup feixista i xenòfob d'E.2000 ha obtingut dos regidories, però no crec que arriben a cap pacte amb els populars; seria com una catàstrofe. Verds, EU i Compromís s'han repartit els tres escons restants. O siga que així estan les coses, al meu poble.

Acabaré, com la setmana passada, referint-me a la protesta del 15-M, sobre tot perquè alguns joves que em coneixen m'han enviat un correu, com Davínia, que em diu: “aquests xoriços dels que parles, ho van a tindre d'ara en avant més difícil o, almenys, no tan fàcil. Perquè per molt que ens vulguen fer creure que el poble ha castigat al PSOE i ha premiat a la dreta, aquesta no és la realitat. El que ha passat és que l'esquerra ha agafat més força que mai; en certa manera, ha esdevingut l'anomenada democràcia real. Estem d'enhorabona!” Altres, com Paco, ve a casa i em diu que ells saben que els polítics estan cagats de por...

Crec, sincerament, que aquesta revolta pacífica i informatitzada, ja ha aconseguit un gran èxit i és que els polítics, a partir d'ara, es veuran obligats a donar explicacions del que fan, a no posar la mà al calaix, i a no manipular la justícia. I com la revolta els del 15-M l'han feta a cara descoberta, a la llum del dia i de manera exemplar, crec que en aquest cas el “sistema” no els abduirà, com ha fet amb altres revoltes d'aquest estil, com el Maig del 68. Així que, moltes gràcies a vosaltres, i avant; a fi de comptes, el futur és vostre i no de les patums que ens “governen”, avergonyint-nos cada dia.

ELS PODEROSOS TAMBÉ VAN D'EIXIDA

2011-05-22T08:02:00.002+02:00

ELS PODEROSOS TAMBÉ VAN D'EIXIDA

Article publicat a elpunt.cat el dia 22 de maig de 2011

Si el super-poderós Strauss-Kahn ha fet el que diuen que ha fet, encara li passarà poc si el condemnen uns quants anys a la garjola. Els delictes que ha comés, o intentat cometre, són rebutjables i punibles i, per tant, per molt president del FMI que siga, ha de porgar-los. És probable, però, que tot haja estat una trampa o complot que li han preparat, i en aquest cas, si ho demostra, retiraré els comentaris que puga fer sobre la seua persona. Així que, partint de la base que els càrrecs que li imputa la policia de Nova York són certs, la primera cosa a tindre en compte és la falta de crisma d'aquest personatge, que no és qualsevol cosa sinó uns dels que tallen l'abadejo a nivell mundial. O siga que podem pensar que, si tot ho fa així, es tracta d'un individu impulsiu i irreflexiu, per tant molt perillós per a estar al front de res de responsabilitat.

I a més, també podem pensar que és molt poc previsor, perquè allotjant-se en un hotel de luxe, amb el sou que cobra, amb els comptes bancaris que tindrà, i amb la seua mundologia (tindre món, en català), ¿com és possible que no poguera pagar-se els serveis d'una madame de luxe, com fan a les pel·lícules la gent de la seua classe? També podem pensar que és un pinxo de barri, perquè davant l'emergència de la trempera, actuà com un sàtrapa, i no es sabé contenir. I incapaç de reaccionar davant d'una situació imprevista, perquè si tan urgent era la situació, per què no es feia una palla i au? O pot ser és que volia fotre un clau i de franc, com un rata ronyós? Tot sembla increïble, però el pitjor de tot el que hem dit és que la seua immoralitat i la seua indignitat les posà en evidència amb violència, humiliant i abusant d'una dona indefensa, una senyora de la neteja de l'hotel. A la presó, doncs, o que el capen!

Ara bé, no perdem de vista que Strauss-Khan és (era) un dels màxims responsables de la pela mundial, un dels més factòtums de tots els qui fan i desfan, pràcticament un dels amos més amos, o siga un dels déus més importants de l'Olimp de la globalització. És cert que als déus grecs també els passava, sobre tot a Zeus, que tampoc sabien contenir-se i fornicaven de totes les maneres que sabien, abusant dels seus poders divinals i màgics. Després, al llarg de la història, tots els poderosos, monarques, nobles, bisbes i abats inclosos, han actuat despòticament i amb impunitat (recordeu el dret de cuixa, per exemple, que els castellans diuen derecho de pernada) i la població s'ha resignat a suportar-los. Ara, evidentment, tres mils anys després dels grecs, i amb tota la que n'ha caigut, la societat “occidental” ja no accepta aquests comportaments d'abús i d'humiliació sobre les dones, ni sobre els escolanets de la parròquia; ara, qui la fa, la paga.

Per tant, tota aquesta gent del FMI, Davos, G-20, Sínodes episcopals, tots els polítics (recordeu Clinton), etc. haurien de prendre bona nota que no poden actuar com han fet durant mil·lennis, perquè ara la gent ja no es mama el dit, com abans, i se'ls ha acabat la impunitat. Ja ho han vist, la denúncia d'una senyora de la neteja d'un hotel pot dur a la presó a uns dels seus més importants capos. És el mateix que els ha passat als capellans, que també han actuat impunement durant tota la història, posant mà als xiquets i als seminaristes, perquè, com eren el padre, tothom callava; ara, les víctimes han dit prou i les denúncies els plouen a doll, tantes que no saben si podran pagar les indemnitzacions.

És evident que els casos que coneixem són els que, per una raó o altra, ixen a la llum, i potser que no siguen més que la punta de l'iceberg, així que no tirem les campanes al vol, encara. Ara bé, com han irromput els poderosos instruments informàtics, xarxes socials, blogs, etc. que abans no existien, ara, si enxampen algú, ens assabentem al moment i en tot el món, o siga que aquesta gent es queden amb el cul a l'aire i ho tenen molt difícil, si volen amagar res com, hipòcritament, feien abans. En aquest sentit crec que la informàtica és l'instrument democratitzador per excel·lència, és la gran garantia de la democràcia.

Per això acabe felicitant tota la joventut que s'ha mobilitzat per internet, per a exigir la “democràcia real” i tot el seguit de reivindicacions, seguint els passos de la joventut dels països àrabs. Em solidaritze plenament i absolutament amb les seues reivindicacions i els anime a fer el que han anunciat: a no defallir fins que hi haja democràcia real, i s'acaben els xoriços.

QUIN FÀSTIC, AQUESTA GENT DEL PP

2011-05-16T07:44:00.002+02:00

QUIN FÀSTIC, AQUESTA GENT DEL PP
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de maig de 2011

El lloguer del Palau de les Arts

Els megalòmans i grandiloqüents personatges del PP que ens governen s'han vist obligats a llogar les faraòniques instal·lacions del Palau de les Arts per a fer bodes i saraus de milionaris: 50.000 euros diaris la sala principal, 40.000 l'auditori..., però com han pensat en totes les butxaques, el hall d'entrada sols costarà 6.000 euros diaris i una terrassa, 4.000. O siga que, la bogeria fantàstica en què estan immersos i que paguem entre tots, la seua irrefrenable desmesura, el seu desficaci tan monumental com la seua ignorància, han acabat, en què? En haver de llogar les monstruositats calatravianes, perquè ni tenen diners per a mantenir-les! Quina vergonya! Quin insult per als valencians! Quin ridícul més mundial!

Policia en les urbanitzacions

La promesa de Camps de posar policia nacional i guàrdia civil en les urbanitzacions (els ho deia als del Plantio de Paterna) és una mostra de la línia de pensar que caracteritza el PP de Camps, que supera en despotisme als governs més bananers. Policia de l'Estat per a protegir urbanitzacions privades! Això no ho fan ni a Sud-amèrica. Normalment, des de sempre, inclús des de l'època de Franco, tothom ha entès que els propietaris dels xalets de luxe de les urbanitzacions s'han de pagar la protecció, contractant guardes jurats. Ara arriba Camps i els diu que no, que això els ho ha de pagar l'Estat! Sembla absolutament increïble, però això és el que ha promès.

Canal Nou trau la llengua

He rebut una telefonada de Canal Nou invitant-me a participar en un programa sobre la llengua (Trau la llengua) i els he dit que no, que no compten amb mi, per la sèrie de raons que tractaré de resumir. Aquest nou programa és una còpia d'un de similar que fan a la TV3 (Caçador de paraules) on havia participat el polifacètic Màrius Serra, que a més d'escriure fa encreuats i de tot, i per això trobaven assenyat invitar-me, pel fet que jo també faig encreuats diàriament a Levante-EMV.

He vist els dos primers programes i vull deixar ben clar que no tinc res a dir dels realitzadors, de moment, perquè estic convençut que les seues intencions són bones, i veig que posen gràcia i que respecten la unitat de la llengua, mitjançant la varietat dialectal, a banda d'alguns detalls. Ara bé, ja té nassos que els servisca de model la TV3, la mateixa que el PP està impedint que veiem els valencians!

De tota manera, a la vista de l'actuació antidemocràtica i sectària de Canal 9, de la qual el 4 d'abril ja vaig escriure ací mateix que “no tinc cap dubte a qualificar de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la moral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians...”, és evident que no puc participar ni prestar-los suport. Curiosament pensava el mateix de la televisió de l'etapa socialista, encara que això no fa al cas, però és curiós.

Per altra banda quin sentit té que, en campanya electoral, es “preocupen” per la llengua, si Font de Mora s'ha dedicat a agredir el seu ensenyament; si han eliminat el requisit lingüístic per als funcionaris; si són uns bel·ligerants contra Escola Valenciana i les trobades; si Rus volia eliminar els mestres; si els seus polítics no parlen valencià ni en la intimitat (no vull imaginar-me Rita Barberà en la intimitat, ai Déu meu, però estic segur que no parla en valencià)...

I per què han impedit l'accés a les instal·lacions de la televisió a Morera i Mònica Oltra (Compromís-Bloc) i a la resta de partits de l'esquerra, mentre que les utilitzen de franc els amiguitos com els d'Intereconomia? Finalment, no vull entrar en el tema de l'immens forat econòmic en què està sumida aquesta televisió enemiga dels valencians; encara que la paguem els valencians, perquè això ho ha de fer la fiscalia. En definitiva, que els he dit que amb mi no compten.

BILDU O EL FRACÀS DELS FRANQUISTES

2011-05-08T07:44:00.002+02:00

BILDU O EL FRACÀS DELS FRANQUISTES
Article publicat a elpunt.cat el dia 8 de maig de 2011

Volia i no volia comentar el tema de la coalició Bildu i havia desistit finalment, a la vista de la quantitat de comentaris que s'estan publicant per tot arreu, però he escoltat les opinions de dos energúmens populars, de talla major com són Gonzàlez Pons i la senyora Aguirre, i he canviat d'opinió i diré alguna cosa. D'entrada ja he qualificat aquests personatges d'energúmens, en el segon sentit que dóna el diccionari: 1. persona posseïda pel dimoni. 2. persona agitada, emportada per un entusiasme excessiu; fanàtica. Descarte, doncs, si estan o no posseïts pel dimoni, sobre tot perquè no hi crec, i em quede amb la definició que trobe més escaient, que són persones agitades i fanàtiques.

Què els passa als populars? Doncs que s'han trobat de sobte amb el que no s'esperaven, amb una sentència del Constitucional que permet que Bildu es presente a les eleccions. Segons el tribunals, la sola sospita que un senyor no diga la veritat si diu que està en contra de totes les violències, la sola sospita que no siga una declaració sincera no és motiu suficient per a negar-li els seues drets. Precisament la tesi del PP és tot el contrari a la del Constitucional, així que han perdut i, segons la sentència del Constitucional, els sospitosos són ells, sospitosos de no ser demòcrates de veritat.

En tot l'afer de la repressió de l'Estat contra els abertzales bascos (Gal, llei de partits, il·legalització de Batasuna, etc.) crida l'atenció que sempre han dut la veu cantant els populars, mentre que els socialistes, arrossegats, els han anat al darrere, dient sí wuana a tot. Quan dic a tot vull dir, inclòs, a prendre decisions anticonstitucionals. Curiosament, però, les tesis populars sols van en una direcció, contra l'esquerra i contra el nacionalisme (recordeu la denúncia contra l'Estatut, també dels mateixos). Per això, perquè la dinàmica la imposa el PP, no s'ha perseguit ni il·legalitzat cap partit de l'extrema dreta, i ja és curiós. Es podria suposar que l'obligació de renunciar a la violència i al terror no sols hauria de ser aplicable a la violència etarra, sinó a totes, i hi ha partits franquistes que no han denunciat la violència franquista, sinó que, al contrari, l'enyoren i commemoren.

Al remat tot lliga i la mateixa resistència del PP a la llei de la memòria històrica, a treure emblemes i monuments franquistes dels carrers i de les institucions, a autoritzar exhumacions de fosses d'assassinats pel franquisme, etc. els delata més del que pensen. La història no els ho perdonarà. Crec, a més a més, que a tota Europa aquest Estat és l'únic on no s'ha fet una denúncia expressa del feixisme, com han fet a Alemanya, per dir el cas més notori.

Per tant, i tornant al principi, la sentència del Constitucional és una autèntica bufetada que ha rebut el PP sense esperar-se-la, perquè la permissivitat dels socialistes i l'apatia ciutadana els havia donat massa confiança i creien que podien manifestar-se impunement. Ara la situació ha canviat i hauran de replantejar-se l'estratègia, perquè consegüentment a la sentència, crec que al Parlament hauran derogar la llei de partits.

Evidentment, els qui hem estat dient sempre que la pau importa més que la venjança, també confiem que, definitivament, la legalització de Bildu siga l'inici del final de la violència i que Eta deixe les armes. Ara és el moment oportú, només passen les eleccions. Si això fora possible, aleshores el PP si que agafaria un botó de collons. Bildu a les institucions, Eta lliurant les armes i Euskadi en pau i lliure! M'apunte.

S'HAN ACABAT LES MONES DE PASQUA

2011-05-01T08:32:00.002+02:00

S'HAN ACABAT LES MONES DE PASQUA

Article publicat a elpunt.cat el dia 1 de maig de 2011

Pràcticament s'han acabat les cinc mones de Pasqua, les dels tres dies grossos més les d'avui i demà, dia de Sant Vicent. El dimarts, els xiquets hauran de tornar a escola; i fins l'any que ve. Nosaltres tenim més pasqües que ningú del món, segurament perquè ens va millor celebrar les alegries, que no les processons penitencials, com prefereixen de fer els castellans i adjacents, especialment els andalusos. Ara bé, com durant el franquisme sofrírem la primera globalització, la de l'España una grande y libre, i intentaren arrabassar-nos les nostres coses (ja se sap, la llengua, costums, cultura... les claus de la casa, en definitiva, que canta Al Tall), encolomant-nos les d'ells, ara tenim ració doble: primer, la setmana de natzarens, capirots, tabals i ciris, i dones envelades com les mores; tot seguit, la nostra setmana pasqüera, amb els catxerulos i les mones...

S'han acabat les mones de Pasqua, és veritat, però queden les altres, les mones caputxines, les vermelles tan esveltes i elegants, les aluates o udoladores, les àteles o aranyes de cua prènsil i llarga i els diversos macacos i micos. També queda la gent que fa la mona, o siga el ridícul. I els que agafen una mona i la dormen. I sempre podrem jugar amb les cartes a la mona i si perdem ens quedarà la cara d'això, de mona. Derivat de mona són les monades que són els gests, el posat de qui vol ser graciós i no ho és. Ara que estem en període electoral en veurem, de polítics fent la mona i fent monades, fins que ens cansarem; però, com hi ha qui troba gust, a les mones i les sueus monades, finalment també veurem com les votaran. Total, que anem perduts entre tanta mona!

En general, a tot arreu del món (món i mona no tenen res a veure, però) passa el mateix que ací: des del països més poderosos, on diuen que hi ha més democràcia, fins a les repúbliques més bananeres, on no n'hi ha gens o molt poca. Recordeu el Bush, la Palin, el Tea Party... O el pardal de Costa de Marfil que no volia deixar el marro, o els dictadors musulmans que finalment han fet fora. La llista de mones, algunes de molta anomenada, és llarga. Però, com ens interessa el que passa per ací, repassem la nostra ració. Com sabem, moltes de les nostres mones polítiques són de molt dubtosa moral o de dubtosa qualitat intel·lectual, la qual cosa significa que han de fer moltes monades perquè els voten. Hi haurà qui els vote, malgrat tot el que sabem que fan, que semblen mafiosos sicilians?

Cada polític té la seua especialitat, o siga que fa la mona a la seua manera: hi ha qui té la mà massa llarga; qui es deixa subornar; qui va regalant-ho tot, a càrrec de l'erari públic; els qui fan factures falses i cobren fortunes del tresor públic; els comissionistes; els qui “col·loquen” els familiars; els qui somien obres faraòniques i empenyoren el País de per vida; els malversadors... I els hi ha a tots els nivells, a nivell de l'Estat, a nivell autonòmic, a nivell provincial, a nivell municipal. I també fora de la política, en ONGs, en associacions culturals (vid. el xoriço de Llombai); i de tots els colors i credos (vid. també la banca vaticana)... Estem perduts!

Ara mateix llig al diari que el president de la Diputació (”ara sóc don Alfonso, abans era Rus”) reduirà a la meitat els assessors que té al seu voltant i vivint de gorra, “perquè la gent està farta de tantes obres i tants romanços i vol que es gestione bé”... No direu que no és fer la mona reconèixer que tens el doble d'assessors del que calen i tots cobrant sous de torero: per què els tenia, doncs, si no feien falta? I no direu que no és fer la mona reconèixer ara que la gent està farta d'obres i romanços; o siga que les obres i romanços que han estat fent, per què les feien? I diu que ara gestionarà bé i com vol la gent: i com ha gestionat fins ara?

A mi, aquestes monades, aquesta manera d'actuar, perquè venen les eleccions, em sembla ridícula, injusta i molt burra. Però. molts valencians i valencianes, pel que es veu, no pensen el mateix, i si s'acompleixen els pronòstics, i malgrat tot, els votaran, sense tindre en compte que molts d'ells són uns possibles delinqüents, com demostrarà la Justícia, si arriba fins al final. De tota manera i, per si fa falta, ja van dient que les urnes els exoneraran! I és que, per si faltava poc, aquesta gent té el concepte de justícia a l'altura de l'engonal, possiblement com les mones de la selva.

EL QUADRIPARTIT DE SILLA

2011-04-24T02:01:00.002+02:00

EL QUADRIPARTIT DE SILLA

Article de Josep L. Pitarch i d'Empar Hostalet, publicat a elpunt.cat el dia 20 d'abril de 2011

En resposta a la petició de Lluís Martínez (PSPV), que reclamava que “algú hauria de donar més d'una explicació i encara no ho ha fet” del quadripartit (1999-2007), ho intentarem de fer entre els dos regidors del Bloc que hi participàrem. En primer lloc, explicarem com fou possible una coalició de quatre partits (Bloc, EU, UV i PP) tan diferents, que governaren Silla durant vuit anys. A continuació ampliarem la sinopsi que féu Pitarch immediatament que Martínez publicà la requisitòria: que el quadripartit sanejà la hisenda local; que s'esmenaren les errades urbanístiques heretades i es rebutjà qualsevol projecte d'especulació; i finalment que es dissenyà i s'aconseguí finançament per a l'evacuació de pluvials; a banda d'altres coses, de tots els errors i d'algun acte de picaresca, inclosos.

Per què es formà un pacte tan estrany, entre partits tan diferents, cadascú d'una ideologia i tots contra els socialistes? En realitat, el quadripartit no es formà contra els socialistes, sinó contra Baixauli. Estem convençuts que en altres circumstàncies, el Bloc no hauríem llançat una proposta d'aquell calibre, però, els deu anys baixaulistes eren el que eren i especialment la darrera legislatura, amb la seua deriva, l'enfrontament amb el seu propi partit, el primer cas de transfuguisme de la història local (Felisa Benítez), el caos urbanístic i l'afonament de la hisenda municipal. L'ajuntament era una catàstrofe! La llàstima és que el nou candidat, Francesc Romeu, fou qui pagà en carn pròpia per culpa de l'altre; segurament, en unes circumstàncies distintes hauria estat l'alcalde que Silla necessitava, però no fou possible.

Lluís sap millor que ningú en quina situació estava l'ajuntament quan en 1989 ell dimití i facilità l'arribada a l'alcaldia de Baixauli. La hisenda municipal que li deixava era raonablement correcta, però al cap d'uns quants anys, ja estava destrossada i per terra. Així és com se la trobà el quadripartit; la tornàrem a sanejar i quan acabà el pacte i tornà Baixauli a l'alcaldia (amb el suport dels Verds), se la trobà amb un equilibri impecable, amb uns comptes claríssims, com es pogué comprovar. Com Lluís diu que actualment, la hisenda local que deixa Baixauli torna a estar en números rojos, és Baixauli qui té la responsabilitat.

Les errades urbanístiques foren, possiblement, la part més sagnant de l'herència baixaulista, i esmenar-les significà una quantitat enorme de diners, que pagà el poble. Ens referim al polígon de l'Alteró, on hi havia un conveni amb els constructors que els eximia de pagar més de la meitat de la urbanització, i, per tant, l'ajuntament se n'hagué de responsabilitzar de la diferència. Renegociàrem altres convenis signats amb les mateixes lesives condicions per al municipi (Bega i Molí de Magalló). Impulsàrem els polígons que estaven a mitges o per començar, donant un ritme considerable a la construcció racional i justa. Mentrestant i com és públic i notori, a Silla no es proposà cap PAI especulatiu, com n'han hagut per tot arreu. Grosso modo, i al marge d'alguna rateria o mangarrufa, d'algun favor especial, tot fou així; en qualsevol cas, els regidors del Bloc tenim les mans ben netes.

Finalment pactàrem que la Generalitat s'encarregaria d'un enorme projecte d'evacuació de pluvials, que era una exigència històrica del Bloc. Salta a la vista tot el que està executant-se al poble, unes obres la magnitud de les quals ja pagava la pena d'haver fet el pacte que férem, perquè Silla no haguera pogut mai en la vida executar-lo pel seu compte. Solucionàrem el conflicte que havia provocat Baixauli amb la Renfe. Aconseguírem que Almussafes pagara el deute històric de la Ford, etc. També podem parlar del tema de la normalització lingüística, dels projectes de Benestar Social, de la defensa i atenció al camp, dels cursos de formació per a joves, dels temes mediambientals, etc.

Sobre la qüestió de fons, que un partit nacionalista i progressista com el Bloc, pactara amb la dreta, també podem dir alguna cosa, sobre tot perquè, pràcticament, és l'únic argument de molts detractors del quadripartit i perquè en el pacte també hi era EU. Doncs bé, els socialistes també estaven intentant el mateix, concretament i fins a última hora tractaren d'arribar a un pacte amb UV; ells fracassaren i nosaltres no. Per tant és injust i incongruent que se'ns critique als nacionalistes per haver-ho aconseguit. Això a banda dels múltiples casos de pactes entre el PSOE i el PP que ha hagut per tot el País Valencià i sempre en contra del BLOC. O siga que, el que cal és aclarir si els socialistes sí que poden pactar amb la dreta i els nacionalistes no. I, a més, cal recordar que no deixàrem l'alcaldia en mans de la dreta mai, i que primer Teresa Badenes (EU) i després Josep Pitarch (Bloc) hem estat els únics alcaldes del quadripartit.

Els pactes es feren amb el consentiment dels respectius partits i de cap de les maneres s'haurien subscrit amb un trànsfuga, com ha fet per dues vegades Baixauli, amb Felisa i Machancoses. També podem assenyalar que els dos regidors del Bloc mai no hem cobrat un sou municipal, sinó, i solament, les assistències (o siga, res paregut ni de lluny als 60.000 euros anuals del socialista Baixauli!). Ni hem cobrat una comissió d'amagatotis, ni res. Això ho podran testimoniar Roser i Vedreño, que cercaren quan se'n feren càrrec de l'ajuntament i fins que es cansaren, algun drap brut: “és que no és possible, no ens ho podem creure”, deien als funcionaris, “ha d'haver alguna cosa!”. En conclusió, el quadripartit es formà contra Baixauli, que és el mateix que ha fet ara el PSOE, amb la seua llista antibaixaulista. I creiem que aquella experiència fou bona per a Silla i per a la democràcia.

Altra cosa és que, a posteriori, molta gent que estava d'acord ja no ho vol entendre així, ni recordar-ho. Per exemple, cap dels quatre partits vol parlar d'aquella experiència, ni el nostre, el Bloc. De fet, els únics que en parlem som nosaltres dos. Sols, a nivell personal, hi ha els veïns i veïnes que ens han mostrat el seu reconeixement, i prou. Per la nostra banda, complírem el mandat que havíem rebut, de la millor manera que poguérem; dels errors que cometérem, demanàrem i demanem disculpes. No poguérem fer tot el que hauríem volgut, com també els passà als altres tres partits del pacte, però vàrem treure tot el profit possible per al poble. Finalment, no ens en penedim de res.

L'INSOLENT TONI DE L'HOSTAL

2011-04-17T08:35:00.004+02:00

L'INSOLENT TONI DE L'HOSTAL

Publicat a elpunt.cat el dia 17 d'abril de 2011

Per culpa de l'edat, em vaig perdre una actuació de Toni de l'Hostal, a Silla; per a mi, a partir de les dotze ja són altes hores de la nit per anar pel carrer i, per tant, em quedí a casa. L'endemà comencí a preguntar com havia anat la cosa i tots coincidien que aquest jove alcudià és un fenomen. Ja me n'havien parlat, però l'entusiasme amb què l'han acollit al meu poble, i el bon gust de boca que ha deixat, podem dir que ha servit per a augmentar la llista de fans, que ja la té molt llarga, segons veig. He cercat per internet aquest famós Toni i, en efecte, m'he trobat que és un xicot simpàtic i creatiu, que canta insolències contra tots, però especialment contra l'establishment. Supose que m'ha agradat per això.

De fet, sempre m'han atret els autors insolents i càustics, en la literatura, en la música, en la pintura, en la cançó; fins i tot els refranys que solc usar són els més insolents. Jo mateix intente ser insolent, sempre que puc i com a mínim de tant en tant. Per això serà que sempre m'ha fascinat Joan Fuster, com m'agrada Catul, Mozart, Miró, Brassens... Ara he afegit a la nòmina Toni de l'Hostal. Per això, com la gent del Bloc del meu poble ha tingut l'encert d'invitar-lo a actuar en públic, els felicite i desitge que aprofiten l'impacte que els ha provocat, per a impulsar la campanya electoral.

L'actuació era el final d'un interessant acte de pre-campanya, que ha consistit en un debat dels candidats del Bloc, encapçalats per Josep L. Melero, amb el públic; un cara a cara total. S'ha fet en un bar, a peu pla, en presència d'unes cinquanta persones, algunes de les quals ni s'ho esperaven, però que, sorpresos pel bon rotllo, decidiren romandre-hi i participar. S'invitava els assistents a una copa, i se'ls obsequiava amb un bolígraf electoral; un detallet de marchandaise; els candidats nacionalistes reberen i anotaren moltes idees i propostes.

La sessió fou sorprenent, em diuen, i la gent intervingué activament; res a vore amb els actes clàssics que organitzen els partits, perquè en aquest hi hagué participació i proximitat, diu Àngel Mora; una passada d'acte, segons l'Enric Muñoz, que, com també és un poc insolent, suggereix de repetir... Al debat seguí la intervenció de Toni de l'Hostal i amb ell... arribà l'escàndol. La gent va riure fins que es cansà, aplaudí i participà, seguint la dinàmica impulsiva i arrabassadora del cantant.

La insolència és un desafiament, una provocació, una mostra, si voleu, de poca educació, però com digué Fuster, “forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat”. En les circumstàncies que vivim, amb tant de corrupte pul·lulant en l'alta política, en les llistes electorals, en els consells de la banca, poder-los dir lladres i poder fer mofa, que és la burla insolent, és, com a mínim, un acte de salut pública, de manera que podríem dir que la insolència és profilàctica i, per tant, s'havia de promoure a càrrec de la seguretat social.

Sempre, però, hi haurà la gent que, massa bones persones, s'escandalitzen i que s'anguniegen, com el meu amic Xavier Cunyat, que és un moralista. Em diu que la primera volta que assistí a un recital de Toni de l'Hostal, a la Font de la Figuera estant, quedà tan semitrasbalsat que aquesta vegada no ha volgut repetir l'ensurt, a Silla. Soy putero, dedicada a Zaplana; L'himen irregional... Massa irreverència, per a mi, diu Xavi. Jo, per la meua banda i contràriament, confie que aviat tindré l'ocasió d'escoltar Toni, de cos present i fins i tot vaig a oferir-li algun poema insolent, perquè li pose música, si vol, com “El xoriço de Llombai”, o uns versets que li fiu a l'arquebisbe, o el poema del parrús de la Lucrècia Borgia...

CORSARIS AMB PATENT

2011-04-10T09:06:00.002+02:00

CORSARIS AMB PATENT

Article publicat a elpunt.cat el dia 10 d'abril de 2011

El vell ofici de corsari, que era una mena de pirateria oficial, consistia en fer robatoris en alta mar als vaixells dels països “no amics”, o en atacar les zones de la costa. Tenien el permís de l'autoritat que concedia la patent i amb qui els corsaris repartien el botí, o siga que era un bon negoci per a ambdues parts. Es va abolir en 1856 (Congrés de París), encara que a Espanya continuà fins a 1908. La llista de corsaris té noms il·lustres i de pel·lícula (Drake, Morgan, Barba-rossa, Dragut...); els hi havia a tot el món i per tant, també n'han hagut de valencians, com Jaume de Vilaragut que, amic de Joanot Martorell, sembla que li inspira moltes de les pàgines del Tirant lo Blanch. Desapareguts els corsaris de la mar, s'han instal·lat en terra, des d'on és més còmode dedicar-se'n. Des de la política, des dels tinglados bancaris, des dels grans clubs de futbol, des de les multinacionals del comerç... Especialment, gràcies a la globalització i la informàtica i que s'ha eclipsat la utopia marxista, l'activitat corsària s'ha implantat a tot el món. No se salva ni el Vaticà, on hi ha un negoci de blanqueig de diners i tan alarmant, que es va a procedir a la inspecció a fons de les seues finances. El tema dóna per a reflexionar-hi i, potser, per a arrancar a córrer; com a mínim, ja que no podem arreglar el món, per a fer una ullada pels voltants i posar uns quants exemples. Canal 9, per començar, té patent de cors per part del PP, perquè es dediquen a atacar tots els “enemics”, en aquest cas els polítics de l'oposició i totes les iniciatives ciutadanes que no els facen el pes, com les d'Escola Valenciana. El botí a repartir és evident: euros a punta pala per a la tele, a canvi que mengen el coco al personal i vots a punta pala per als populars. Finalment tot ho paguem els ciutadans, malversacions i corrupcions, però això als corsaris no els importa gaire. A nivell de cors actua també Gonzàlez Pons, per exemple, a qui se li permet que diga el que siga, si és en contra dels socialistes. Com l'home té verborrea i mala llet suficients, el podríem distingir amb el nomenament de corsari incansable. Un altre corsari notable és el versàtil Rafael Blasco, la trajectòria del qual és una novel·la, perquè ha sabut passar-se'n a temps del FRAP, al PSOE i finalment al PP, creant entre mig un partit antisocialista, el PSD, i probablement el CDL. Com sempre n'ha tret la seua part i, sobretot, s'ha mantingut airós dalt de la burreta, el podríem anomenar el corsari incombustible. Però com jo visc a Silla, vull referir-me al cas de corsarisme d'Isidro Prieto, diputat d'assumptes taurins (!). El cas és que intentà inaugurar i donar les claus del nou casal de la falla Reis Catòlics, el passat dia 11 de març. A la “gala” hauria assistit el president Rus, que també és un corsari. Com el nou casal que volien inaugurar no tenia res a veure ni amb la Diputació, ni amb els bous, l'acte que es volia fer era de pirateria corsària, perquè volien apoderar-se d'una cosa que no era d'ells; per tant, a més de corsari, el que intentaren era un acte patètic. Aquest casal forma part dels tres en què l'alcalde Francesc Baixauli s'entestà invertir les subvencions del Pla Zapatero. Del tema se n'ha parlat tant, que m'estalviaré de fer cap repàs. Resumint cal dir que ha estat una de les gestions més desafortunades de les que s'han fet mai a Silla i, en certa manera, ja que finalment ni s'han acabat, s'han convertit en el paradigma (mal paradigma) d'aquest govern que acaba, amb tots els seus integrants depurats pel partit. Cal recordar que en el seu moment el PP criticà el destí de les subvencions del Pla Zapatero, encara que amb la boca més xicoteta possible, no fora cas. Per tant, l'intent d'apropiar-se'n, encara que no és pogué dur fins el final, com les invitacions s'havien repartit, fou un acte de pirateria en grau de temptativa. Què havia passat? La realitat era que el casal de la falla Reis Catòlics (parc de l'Alteró), com els altres dos del Port (parc de les Eres) i del Mercat (parc de l'Estació), no es podien inaugurar, ni s'han inaugurat encara, perquè estan a meitat fer i no tenen llicència d'activitats. La promesa baixaulista era que l'ajuntament ho pagava tot, però a l'hora de la veritat no hi ha pressupost i les falles no poden assumir el que falta per a continuar les obres. Més encara, les falles saben que no tindran el domini absolut dels casals, sinó que els hauran de compartir amb altres associacions, i això ho complica més. El miracle que esperen no és cap miracle, sinó veure quin partit, de cara a les eleccions, es compromet més, o siga, quin corsari fa la millor oferta.

EL SENYOR RETOR

2011-04-04T08:15:00.002+02:00

EL SENYOR RETOR

Article publicat a elpunt.cat el dia 4 d'abril de 2011

Com he recomanat en tres ocasions la sèrie Senyor retor de Canal 9, ja hi ha qui m'ho ha retret i voldria donar alguna explicació. Per descomptat, no tinc cap dubte a qualificar la televisió autonòmica de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la moral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians; a més a més, perquè no compleix l'objectiu que indica la llei de la seua creació, que és servir a la normalització del valencià. Dit açò, el cas del Senyor retor és una excepció pel fet que un dels actors és el meu amic Albert Forner (l'alcalde) i un dels directors, Rafa Montesinos, també; inclús hi treballen dos joves de Silla. Com la sèrie, a més, és en valencià, en la línia folklòrica de L'Alqueria Blanca però en valencià normalitzat, això és un altre motiu per a fer-ne una excepció. Ambientada en un hipotètic Benifassem, poblet de la serra i no molt lluny de València, tothom s'hi expressa en valencià: l'alcalde, el policia municipal, els retors, les beates, la dona de l'alcalde, les mestres, els botiguers, els xiquets, tot el veïnat. La normalitat de llengua s'acaba, però, quan fan missa, perquè aleshores tot canvia, i la fan en castellà! Segons han explicat els adaptadors, han volgut reflectir la realitat, perquè això és el que passa a tot el País, que els retors continuen sense emprar la llengua del poble en la litúrgia. Inexplicablement, però, el bisbe si que és valencianoparlant, quan la trista realitat és que, des de fa segles, els bisbes són castellanoparlants i fins i tot, alguns bel·ligerantment antivalencians. El poble té, inexplicablement, un alcalde comunista, que és l'Albert Forner, que decora el seu despatx amb fotografies de Castro i del Che Guevara i manté una confrontació sistemàtica amb els retors. Ja veurem com s'explica que un poble tan beato tinga un alcalde comunista, perquè de moment els veïns que hi apareixen no semblen proclius a la laïcitat que defensa i proclama l'alcalde. Els personatges retraten l'entramat social del poble: la dona de l'alcalde, que és de les més beates; la catequista; una mestra que comença a enrotllar-se amb el retor jove, que és el protagonista; un rector jubilat, que és el Pep Cortés, que recorda els rectors d'època; etc. Si volguérem fer una crítica, començaríem per les incongruències que anem trobant, però no ho farem, perquè segurament la sèrie s'haurà hagut d'ajustar a un pressupost insuficient. En definitiva, el Senyor retor és, de moment, una distracció per als dimecres a la nit i és en valencià. Ideològicament, la trama fa tuf a reaccionària, cosa que anirem comprovant, perquè l'enfrontament entre l'església i l'alcalde comunista, de moment, l'estan guanyat els rectors. Com la sèrie és originària de Galícia, no és d'estranyar. De tota manera, com les úniques raons que tinc per a “recomanar” aquesta sèrie són les que he dites, reconec que són xovinistes i personals. Si se'm fa la boca aigua quan actua l'Albert, és evident que és perquè fou un dels meus alumnes predilectes a l'Institut de Silla i perquè l'animí a dedicar-se al teatre; però, com les crítiques que llig de la seua capacitat interpretativa són positives, encara més al meu favor. Ara bé, en quant acaba la sèrie, plaf!, canvie de canal. Així ho he fet un poc des de sempre, però ara més que mai. Recorde que quan començà a emetre Canal 9, ja manifestí els meus temors que al final acabaríem lamentant tenir una televisió autonòmica i així ha estat. Primer amb els socialistes i ara, més insuportablement encara, amb els populars.

D'ACORD, LLUÍS: REPENSEM LA POLÍTICA

2011-04-02T14:48:00.002+02:00

D'ACORD, LLUÍS: REPENSEM LA POLÍTICA

Article publicat a elpunt.cat el dia 1 d'abril, en resposta a l'article de Lluís Martínez Brenaches, "Repensar Silla", del 28 de març, publicat també en elpunt.cat

Lluís Martínez Benaches (El Punt, 28 de març) ha llançat una invitació, des de la columna que ell diu el Canyeret, per a repensar Silla. En realitat va més enllà i invita els partits a posar-se d'acord en tres qüestions, que considera estratègiques: recuperar el dinamisme econòmic, sanejar la hisenda local i definir el nivell de qualitat de vida que volem i que puguem pagar. Supose que els qui més han de pensar, raonar i posar-se d'acord han de ser els nostres dirigents, però jo, des de la base, també m'hi apunte. Abans d'enraonar de res, però, crec que hauríem d'intentar aclarir tres coses. En primer lloc, Martínez considera que la “fragmentació política” (a Silla es presenten vuit partits a les eleccions, diu) no és positiva, perquè les minories són “un gra en el cul... que no deixa viure ni riure” als partits majoritaris. Jo crec al revés, que les minories són precisament la garantia de la democràcia, i que les majories, especialment les absolutes, són la cosa més pareguda al partit únic, o siga a l'antidemocràcia. Per cert, als majoritaris els convé no oblidar que les enquestes preveuen que, en les properes eleccions, a Silla no hi haurà cap partit guanyador absolut i que, per tant, qui vulga formar govern haurà de pactar amb els partits minoritaris. A ningú li convé, doncs, trencar la baralla abans de començar la partida. De fet, els pactes no són cap novetat a Silla, perquè sols hem tingut dues legislatures amb majoria absoluta socialista; en les altres sis s'han fet pactes de diversos colors i fins i tot ha hagut dues legislatures amb transfuguisme descarat. En segon lloc, Martínez constata que els pobles del veïnat ens han sobrepassat i que l'Ajuntament deu ara més que divisa. Haurem de veure qui té la responsabilitat, perquè dels trenta-dos anys d'ajuntaments democràtics, Silla n'ha tingut vint-i-quatre del PSOE (inclosos els deu que ell mateix era l'alcalde i catorze que ho ha sigut Baixauli), quatre d'EU (Teresa Badenes) i quatre del BLOC (jo mateix); cadascú pot fer càlculs. Els darrers quatre, precisament, ha estat Baixauli d'alcalde, a qui Martínez ha criticat tant en aquestes mateixes pàgines. Com finalment els han depurat a tots, a l'alcalde i als set regidors, caldrà suposar que haurà estat per alguna raó important, altra que perquè “Baixauli no ha sabut desenganxar-se la pasta dels dits, dels vuit anys de quadripartit”. Seria una ironia que tots els càrrecs foren aquest! Precisament, la tercera cosa a aclarir és la història dels dos governs quadripartits. Martínez demana que “algú hauria de donar més d'una explicació i encara no ho ha fet”. Si es refereix a mi mateix, estaré encantat de posar-m'hi, el més aviat que puga, sobre tot perquè ningú no n'assumeix la responsabilitat (ni el meu partit, el Bloc, que no vol ni parlar-ne; ni els altres partits) i jo, que assumisc la responsabilitat que em toque, sí que crec que s'ha de parlar. Mentrestant faré una sinopsi: ens repensàrem Silla, enraonàrem i arribàrem a acords, com que les alcaldies no estigueren en mans de la dreta. Ens dedicàrem a sanejar la hisenda local, que havíem heretat absolutament destrossada; a esmenar les errades urbanístiques, també heretades i a rebutjar qualsevol proposta d'especulació; i dissenyàrem i aconseguírem finançament per a l'evacuació de pluvials. Entre altres coses, alguns errors i alguna picaresca. Així que, repensem Silla tot el que faça falta, enraonem, aclarim aquests aspectes de la història més actual i sobre tot el darrer quadrienni frustrat de Baixauli, que crec que és el més trist de la història. Per la seua part, que les vuit candidatures facen una bona campanya i que després sàpiguen enraonar i arribar a acords i pactes i que tinguem un bon govern que ens traga “del clot” en què estem, com diu Martínez. El que ha passat fins ara, segurament, és que hem parlat poc i ens hem deixat dur més pels desencontres que per les possibilitats d'enteniment. Pel bé de Silla seria convenient que açò canviara.

LA SISA D'HISENDA I EL GADDAFI

2011-03-27T11:30:00.002+02:00

LA SISA D'HISENDA I EL GADDAFI

Article publicat a elpunt.cat el dia 27 de març de 2011

Un professor i amic de la Pobla Llarga, em diu que, en l'article de diumenge passat (Les rateres ja estan calades), li ha cridat l'atenció que propose fer una sisa, en les properes declaracions d'Hisenda. També em diu que ha cercat als diccionaris aquest mot i no l'ha trobat enlloc escrit amb essa sinó amb ce, o siga cisa. Curiosament, acaba el correu amb un intrigant “fins aviat, si Gaddafi vol”. Li conteste amb molt de gust a les tres coses. En primer lloc vull recordar que fiu la sorprenent proposta de la sisa, junt amb altres quatre, amb la idea que si les observem, quan inevitablement votarem i després quan omplirem la declaració d'hisenda, o siga, quan caurem a les rateres que ens tenen calades, ho farem “amb la cara ben alta”; és una metàfora. Les cinc propostes són: no oblidar-nos que nosaltres no som d'eixe món, com canta Raimon, o siga que nosaltres estem ací i els polítics corruptes enllà, no ens barregem. Aconselle que no votem els partits “que porten els xoriços més grossos” a les llistes, o siga que vull dir que no votem populars ni socialistes. La tercera, que no hem de veure Canal 9 mai (a excepció de Senyor retor, perquè hi treballen l'Albert Forner i el Rafa Montesinos, que són amics meus). La quarta és la de la sisa, que ara explicaré amb més detall, perquè és la que ha intrigat l'amic professor. Finalment aconselle que no perdem l'esperança que un món millor és possible. Sobre la sisa en la declaració d'hisenda, en realitat la proposta és una espècie de consolació, de lleugera compensació, un acte de rebel·lia discreta i, a fi de comptes, pusil·lànime, un acte de justícia simbòlica, però profilàctic i molt saludable psicològicament, una futilesa i una nimietat, en comparació als robatoris que fan els polítics corruptes, els urbanitzadors sangoneres, els banquers de les hipoteques, els organitzadors de grans espectacles inclosos els papals, els salvapàtries de la cultureta... que destinen els nostres diners a fer guerres, a passejar el Papa, a passar casa a la monarquia, a posar-se uns sous de torero, a fer obres grandiloqüents i inútils... i a omplir-se les butxaques. Per tant, l'amic professor, que ho és d'Ètica precisament, pot estar tranquil que per nosaltres no serà que la moral estiga com està. Entenc que s'aclama a Gaddafi, irònicament. Aquest personatge és cert que és un dictador, com ho són tants governants del món àrab i de molts països africans i asiàtics, que s'han enriquit immensament, amb el suport d'Occident. Ara, però, la gent ha començat a dir-los que ja n'hi ha prou i a fer-los fora; això ho hem d'aplaudir i els hem d'ajudar, especialment perquè els dictadors tenen exèrcits i el poble, no. Ja ho feia el Capità Trueno quan ajudava la resistència a fer fora els tirans. Però, és injust intervenir directament suplantant els indígenes i damunt atacant indiscriminadament la població civil. També és curiós que quan hi ha intervencions alienes és perquè perillen els interessos occidentals, com el petroli de l'Iraq i ara de Líbia, com el cautxú de l'Indoxina... Sobre sisa o cisa, els diccionaris, com diu el professor, accepten cisa, perquè és així com s'ha normativitzat; però, Joan Coromines diu que no, que aquesta és una grafia “arbitrària i sense fonaments”; ho documenta, com fa sempre, i proposa sisa, tot i afegint que respecte a la forma cisa “s'hauria de rectificar una innovació tan anti-tradicional i amb tan poc fonament”. Jo he fet cas a Coromines, que és qui més en sap. En qualsevol cas, tothom coincideix en l'etimologia: sisa/cisa ve del francès antic assisse, derivat d'asseoir, que voldria dir un ajust que es fa a una peça de vestir i una petita porció que es pispa de la quantitat destinada a la compra. Exactament així és com jo tenia concebut aquest mot, des que era una criatura i veia les dones cosint i entrant la sisa, o m'enviaven al mercat i m'advertien que no fera cap sisa, que en tot cas serien unes aguiletes o algun quinzet, precisament per a comprar-me el Capità Trueno.

LES RATERES JA ESTAN CALADES

2011-03-20T08:53:00.003+01:00

LES RATERES JA ESTAN CALADES

Article publicat a elpunt.cat el dia 20 de març de 2011

Com ens tenen calades dues rateres, exactament la de les eleccions del 22 de maig i a continuació la de la declaració de la renda, vull reflexionar-hi i donar alguna idea. En quant a les eleccions, el fet que alguns polítics xoriços, malversadors o defraudadors de hisenda tinguen la barra de tornar a ser candidats, crec que ho diu tot. Al món civilitzat, excepte ací i a Itàlia, a un paio amb problemes amb la justícia, no se li ocorre presentar-se a unes eleccions, ni els seus partits els ho permeten, ni el poble els vota. Però, ací, merda.

Ací, cap dels polítics implicats dimiteix ni el dimiteixen. Ni per posar mà a la caixa, ni per deixar que altres la posen, ni per acceptar regals de gàngsters, ni per defraudar la hisenda pública, ni per pagar factures en l'estranger sense declarar i sense IVA, ni per adjudicar jubilacions a individus que no han treballat en sa vida, ni per especular en complots urbanístics, ni per gastar sense justificar, ni per malversar en bufes de pato l'erari públic, ni, en definitiva, per estafar el poble de la manera més sàtrapa... ací, ni dimiteixen, ni justifiquen res.

Al contrari, amb tota la cara dura, encara es fan més forts, intenten fer creure que són més purs que la casta Susanna i que tot són invents i trames dels socialistes contra els populars, i dels populars contra els socialistes. Confien que les properes eleccions els exoneraran, perquè el poble analfabet els tornarà a votar, i amb això quedarà demostrat que són de puta mare i, doncs, que sobra la justícia; fins i tot, si els jutges continuen fent la seua feina i van estrenyent-los en les seues investigacions, no dubten a atacar els jutges, descaradament i des de la impunitat que els dóna els llocs que ocupen en la vida pública.

Així que estem fotuts, especialment si es confirmen les enquestes. Açò continua essent una oligarquia, encara que ara no d'un sol partit, sinó de dos. Evidentment, la desinformació o la tergiversació de les coses, a què es dediquen els partits poderosos, fa possible que passe el que està passant, no debades posen tant de zel a controlar els mitjans de comunicació (el cas de Canal 9 és espectacular). I el dia 22 sols serà el començament, perquè a continuació començarà la següent tramoia del calendari: les declaracions d'hisenda. Els que manen, els qui tenen els diners, els qui controlen l'economia, saben perfectament que els ciutadans farem les declaracions, dòcilment, perquè som els únics que creiem que hisenda som tots. La situació és així de paradoxal, saben que la gent és més justa, més noble, més sincera que ells. Així és que, amb les rateres que ens tenen calades, hi anirem caient, en una darrere de l'altra: els votarem i els pagarem. I ells continuaran fent fortuna, a costa del poble, com en l'època de Franco.

Per tant, amb aquestes perspectives, vull insistir que fem alguna cosa de profit i he pensat en un programa senzill, de cinc punts, encara que aquest Estat de pandereta mereix una resposta més contundent. És tracta de no perdre la moral i de sentir-nos un poc més satisfets, malgrat les calamitats amb què ens aclaparen els “governants”, malgrat que l'espectacle que ens ofereixen siga tan deplorable i tan similar al dels retors que deien: feu el que us dic, però no el que jo faig. Aquests fan igual, ens omplen el cap de lleis i d'ordenances que ells incompleixen quan volen. Per tant, propose el meu programa.

Primer, hem de dir que no, que nosaltres no som d'eixe món i hem d'estar convençuts que nosaltres estem a la banda d'ací i enfront, ells; açò és molt important per a no desorientar-nos. Segon, no hem de votar cap partit dels grossos, dels que porten els xoriços més grossos, sinó els minoritaris, que no porten mala gent en les seues llistes. Tercer, no hem de veure Canal 9 (a excepció de Senyor retor, perquè actua Albert Forner i dirigeix Rafa Montesinos, que són de Silla i amics meus; no us oblideu). Quart, hem d'intentar enganyar-los d'alguna manera quan fem la declaració de la renda, encara que anant amb molt de compte perquè no ens enxampen; una xicoteta sisa que fem ens ajudarà a augmentar l'autoestima. Cinquè, no hem de perdre l'esperança que un món millor és possible, sense aquesta colla miserable que ens manipula... Amb aquests cinc punt, malgrat que també caurem a les rateres, ho farem amb la cara ben alta.

ELS ESPÀRRECS DE JUAN RODERGO

2011-03-13T09:20:00.002+01:00

ELS ESPÀRRECS DE JUAN RODERGO

Article publicat a elpunt.cat el dia 13 de març de 2011

Estava pensant quin tema elegiria per al meu Repunt setmanal i dubtava entre les picabaralles municipals de Silla (les alcaldades de Baixauli i la burrera de l'oposició), la corrupció autonòmica (cas Gürtel, cas Fabra, etc.), la crisi total de l'Estat (Zapatero i Rajoy, quina parella!), el tema dels moros (Líbia, Tunis, etc.), fins i tot el tema del robatori i venda de criatures. De bon matí, però, he llegit a la premsa (Levante) el cas de Juan Rodergo i m'ha impressionat tant i m'ha produït tanta indignació que, definitivament, he decidit que aquest era el tema.

Juan Rodergo és un home en l'atur, amb un subsidi de 425 euros, que déu dos préstecs de 200 euros i una factura de 150 a la concessionària Aigües de València que, de moment, ja li ha tallat el subministrament. Viu a Alaquàs, on governa el PSOE d'Alarte, i per a guanyar algun euro es dedica a eixir al camp i recollir espàrrecs, que després ven pels bars i restaurants de València, a 3 euros el manoll. Si plou, agafa caragols, que ven a 4 euros el quilo.

Amb tota la seua sincera ignorància, Juan intentava vendre 30 manolls d'espàrrecs, recollits en tres dies pel terme de Xest. Pensava que no feia mal a ningú, que el que venia no era robat i que no estava prohibit vendre espàrrecs, ni caragols; però també ignorava que hi ha una “ordenança municipal” que prohibeix la venda ambulant sense llicència. En conseqüència, la policia l'ha enxampat, multat i li ha requisat els espàrrecs. La multa és de 1.500 euros; ell pensava obtenir-ne uns 60, destinats a pagar els deutes amb el banc i amb Aigües de València. A Alaquàs, on viu i on té contrets els deutes, governa el PSOE; a la ciutat on ha comés el delicte, el PP...

Naturalment, a mesura que anava llegit la informació de Mònica Ros (Levante) m'he anat indignant; més encara que indignar, maleint tanta incomprensió, insensibilitat i injustícia, de les ordenances municipals i de la policia. En un país on els polítics tenen la mà tan llarga, on les estafes milionàries i supermilionàries estan a l'ordre del dia, que a aquest home el multen i li confisquen els espàrrecs no és una ironia, sinó una aberració.

Sabem que hi ha més de 4 milions de persones sense treball, que la taxa de pobresa és d'un 20% i d'un 4% el de pobresa severa... En aquestes circumstàncies de desesperació, és just que la gent, si pot, s'espavile. Juan Rodergo ha optat per guanyar algun euro recollint espàrrecs i caragols i venent-los pel carrer, als bars i als restaurants; però, per a fer-ho, segons les ordenances de València, havia d'haver obtingut una llicència, o siga, havia d'haver pagat!

Juan diu que no ho entén; jo tampoc. I açò no és just, sinó injust. No sé per quina raó l'alcaldessa Barberà i les seues ordenances no permeten que la gent venga els espàrrecs i els caragols recollits durant dies, pel camp, suportant el fred i la pluja. Vendre espàrrecs i caragols, recollits amb tant d'esforç pels camps, no és vendre melons, taronges o carxofes furtades, ni és una activitat industrial. El que feia Juan Rodergo és una activitat similar a la d'espigolar i per tant, quina llicència ha de cobrar un ajuntament a un pobre home que espigola? Quina vergonya d'alcaldessa i quina vergonya d'ordenances, les de València!

Un dels motius d'aquest veí d'Alaquàs, per a passar tantes penalitats és que ha de pagar 150 euros a Aigües de València, per a recuperar el subministrament d'aigua potable, “para cocinar y ducharme”, ha dit. La següent reflexió és, doncs, per a una altra alcaldessa, la de l'Alaquàs d'Alarte: és possible que un veí seu, que no pot pagar a l'empresa concessionària, li tallen l'aigua potable? Alaquàs té Serveis Socials? Com solucionen aquestes situacions? No s'ha dit sempre que l'aigua i la sal no se li pot negar a ningú?

Mentre passa tot açò, València i Alaquàs i tants altres pobles, estan de festa: tot són coets i saraus. Les respectives alcaldesses i alcaldes aniran de casal en casal, a deixar-se veure, a donar-se-les de valencianía (venen les eleccions!) i els fallers els convidaran: bunyols amb xocolate? Vol vindre a la paella? Li fa un plat de clòtxines, de faves, de caragoles...? Xrrup! “Es que a mi la salsita de los caragoles me pone”, diu l'autoritat; suque, suque, tenga pan i suque, senyora alcaldessa! Xrrup! “Vamos a nombrar los caragoles valencianos patrimonio de la humanidad”, anuncia eufòrica l'alcaldessa. Xrrup! La policia també sucaran d'ací i d'allà, invitats pels fallers.

Hauré d'acabar d'alguna manera i ho faré, de mala manera. Desitge que, si els responsables de tanta injustícia, mengen algun caragol o algun espàrrec, que no els senten bé. Ho lamente, però ja que no hi ha justícia, com a mínim que hagen de seure a la tassa del vàter, prrut, si mengen ni un caragol ni un espàrrec dels que homes com Juan Rodergo hauran estat recollint pels camps... Tampoc és demanar massa.

MORIR-SE O ALLARGAR-HO UN POC

2011-03-06T08:49:00.002+01:00

MORIR-SE O ALLARGAR-HO UN POC

Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de març de 2011

L'acte final de la vida, o morir-se, ha inspirat molta literatura, religions, reflexions filosòfiques i refranys populars, però, sobre tot, fantasies, entre les quals destaquen les dels qui no volen morir-se i intenten allargar-ho, com el doctor Faust o el comte Dràcula; dels qui creuen que després hi ha una altra vida d'esperits celestials i de fantasmes; finalment, dels qui pensem que quan morim, doncs, ja està i gràcies.

La tendència que guanya, especialment al món occidental, és la primera i per això s'està practicant una medicina destinada a allargar la vida al màxim, a base, sobre tot, de química, que és el gran negoci de les farmacèutiques. De fet, l'esperança de vida és cada dia major, situant-se en aquest moment, pel que respecta als territoris de parla catalana i segons la UGT, en 77'23 anys per als homes i en 83'79 per a les dones. Per territoris, però, a les Balears els homes podem viure uns quants mesos més que a la resta del territori, i les dones, les de Catalunya.

Contràriament al que podria esperar-se, no posem el mateix interès a fer fills, que precisament seria la millor manera de perpetuar-se. Segons el doctor danès Esping-Andersen, de la Pompeu Fabra, al pas que anem, d'ací uns 40 anys sols quedarem una tercera part d'indígenes, perquè estem invertint la piràmide d'edat: cada dia hi ha menys criatures i més gent gran! Com els càlculs d'Esping-Andersen els ha fet sobre Catalunya, en 2050 calcula que en seran menys de dos milions iu a tot l'Estat, deu milions. I això encara no ho és tot.

La vida que els espera, d'ací 40 anys, als qui hi arriben, és per a pensar-s'ho: la població amb Alzhéimer augmentarà fins a proporcions incalculables! O siga que viurem més anys, però en quines condicions i ves a veure qui ens atén! Posats així, a no fer fills, hauran de vindre més immigrants, fèrtils i amb ganes de fer fills, o Europa farà fallida. Una cosa així és la que degué passar a l'Imperi Romà i gràcies als bàrbars del Nord salvaren la camisa.

La contradicció és que als més vells ens fan empassar vinga de píndoles per a anar tirant, i fins i tot ens fan creure que encara podem dedicar-nos al sexe (Viagra), a viatjar i fer vacances (Inserso), i hi ha qui acaba creient que açò no s'acaba. Mentrestant, però, què els passa als nostres joves? Doncs, que estan en l'atur i en casa dels pares, en lloc d'estar treballant, de casar-se i fer fills, que és com les societats van endavant. Com pense que el que cal assegurar és una vida feliç i productiva als joves, crec que una política social correcta seria pegar-li la volta i dedicar-se principalment a ells.

La vida, segons Sèneca, no és curta, sinó que perdem molt de temps: vita, si uti scias, longa est, la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Es tracta, doncs, de fer un bon ús de la que ens toque en la rifa. Fem per la vida, que la mort ja vindrà, em deia Jesús de la Punta, que morí als 90 anys i sense empassar-se medicines a cabassos, com fem. Viure amb plenitud la vida, des de la infància, és molt millor que viure per viure, i sobre tot patint, com em deia Jesús: patir per patir, val més morir.

No vull dir que als vells ens deixen de costat, en absolut, sinó que està bé que ens ajuden tot el que puguen, amb les píndoles que calguen i amb els artefactes ortopèdics necessaris, però la qüestió que importa més és l'altra: són els joves. Recorde que fa uns anys, quan jo era alcalde de Silla, vingueren a saludar-me els jubilats i a proposar-me un tercer dinarot, a càrrec municipal. Els expliquí que el pressupost era el que era i que ja en tenien prou amb dues teques i que havien d'elegir entre el que demanaven o que dedicàrem més diners a la joventut, als vostres néts, els diguí. Els vaig convèncer.

Propose, doncs, que no se'ls creen falses il·lusions, als vells, sinó que s'ajude a acceptar que tot té un límit, i que el millor que li pot passar a una persona, després d'una vida de treball i de fertilitat, no és pensar que quan es jubila comença res de nou, sinó que comença a acabar-se tot, per tant el que cal és tenir una vellesa plàcida i sàvia, aprofitar raonablement el temps i veure com van avant els fills i els néts. Acceptar o no que la natura és així i que tots naixem per a morir, pot ser o una font de felicitat o de problemes psiquiàtrics.

Crec que les cultures orientals ho entenen millor que nosaltres i la vellesa és acceptada com plantejava Sèneca. Ací, tradicionalment, també hem mantingut una actitud similar, fins que recentment hem perdut l'oremus, per culpa de les polítiques farmacèutiques i els seus màgics productes rejovenidors i mefistofèlics. Ací abans dèiem i crèiem coses tan sàvies com “bona nit i bona hora i bona mort quan siga l'hora”.

EL 23-F

2011-02-27T08:39:00.002+01:00

EL 23-F

Article publicat a elpunt.cat el dia 27 de febrer de 2011

Com ens han donat tanta llanda amb allò del 23-F, commemorant que han passat trenta anys, i ja que ningú no m'ha preguntat res, diré alguna cosa al respecte. Concretament, jo estava treballant a les oficines sinistres d'Eliseu Climent, que aleshores jo creia santes, i com ell havia desaparegut, no sé si alertat, quan ens assabentàrem del que estava passant a Madrid, aconsellí a tothom marxar discretament cap a casa, a enfrontar-se cadascú amb al seu destí. Apa, adéu, i ja veurem; Capilla, però, digué que siga el que Déu vulga... Ni retiràrem papers, ni ocultàrem res, marxarem i prou, això sí, cagats de por.

La ciutat encara estava tranquil·la. Jo apugí al tren i vaig seure en un racó. Les dones arribaven amb llurs bosses del Corte Inglés, ignorants del que estava passant. I amb això que irromp al vagó un veí meu, molt feixista, que comença a dir, eufòric: —Xiquetes, açò s'ha acabat; ara sabran eixos rojos el que els espera esta nit... Quan em va veure, callà de sobte. He de dir que des d'aleshores ja no l'he saludat mai més, quan ens hem creuat pel carrer, fins que s'ha mort.

Torbat i angoixat, arribí a ma casa, ajudí a enllitar els fills, sense dir ni mitja paraula, els doní un bes, que podia ser el darrer; la dona tampoc deia res. Vaig sentir la necessitat de seure a la tassa del vàter i comencí la diarrea més estranya que mai. No sé el temps que m'hi vaig estar, fins que la meua dona m'avisà que el rei estava parlant per la tele i que havia ordenat que acabara el sarau i que les tropes havien de tornar a les casernes, etc. Acabí la diarrea.

L'endemà, a poc a poc, tots tornàrem a la feina, els xiquets a l'escola, la sogra al mercat. Per la tele i la ràdio anaven dient-nos el que estava passant, el que havia passat o el que els convenia que sabérem; finalment ens digueren que havia estat una burda maniobra colpista, d'uns quants militars i guàrdies civils descabestrats, i que el rei ens havia salvat. Algú insinuava que havia hagut marro i trenta anys després encara ho pensem.

Un any més tard d'aquell grotesc sainet, guanyaren les eleccions els socialistes. Tretze anys després els populars, i després altra vegada els socialistes. O siga que populars i socialistes han anat alternant-se al front del negoci. Mentrestant, ens han entrat amb el peu canviat a Europa, ens han col·locat dins l'OTAN, ens han dut a una sèrie de guerres, hem passat diverses crisis econòmiques, i, sobre tot, hem assistit als espectacles de rapinya més grans de la història, amb polítics untats de merda fins la coroneta, suborns, corrupció; ha vingut el Papa sempre que ha volgut, i de franc; etcètera. Per la part dels colpistes, aquells fantasmes foren apartats de la vida activa, condemnats i ara ja, els qui no s'han mort, estan tots al carrer, jubilats i amb la seua paga. I fins l'altra.

Quina reflexió he fet sobre tot açò, sentint tantes històries d'uns i d'altres? Curiosament, continue pensant el mateix que aquella nit: que qui n'havia tret més profit era la monarquia. En efecte, la monarquia que havia imposat Franco, es “legitimà” amb la xarlotada del 23-F, segons no s'han cansat de dir,: fins i tot, des de l'esquerra, tot ha estat flors i violes al rei. Una jugada mestra!

Algú, però, havia de pagar aquella grotesca paròdia dels espanyolistes i, com va dir Jordi Pujol aquella mateixa nit, hem estat els nacionalistes, començant per catalans i bascos. En efecte, l'any següent, les Corts espanyoles aprovaren la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA); posteriorment han aprovat la del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).; ara ja estan parlant de noves retallades a les autonomies, per no dir de suprimir-les. O siga que d'aquell famós pacte de la transició no queda res al nostre favor i amb el 23-F s'acabà el bròquil, perquè, com des de feia segles, tornà a guanyar Espanya i la monarquia.

QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU

2011-02-20T08:39:00.003+01:00

QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU

Article publicat a elpunt.cat el dia 20 de febrer de 2011

La saviesa popular ha estat capaç, al llarg del temps, d'anar creant un munt increïble de textos, en forma de refranys (en tinc més de 25.000), que amb poques paraules diuen moltes coses, grans coses, filosofia de la vida. Són frases curtes i ben estructurades i de vegades amb rima; l'autor és el poble, en abstracte, i en alguns casos són adaptacions d'antigues sentències llatines, reconvertides en aforismes medievals. Avui encapçalem aquest repunt amb aquesta joia: “qui roba un ou, roba un bou”, o siga que qui és capaç d'un robatori insignificant, com un ou, també pot posar mà a una cosa de més importància, com pot ser un bou.

El refrany és apropiat per als qui banalitzen les implicacions dels polítics del PP valencians en el cas Gürtel, i per això i parodiant el refrany, podríem dir que qui accepta un “trage”, accepta un habitatge... Però, ens podem preguntar: acceptar regals és robar? Quina pregunta més ingènua. Evidentment, acceptar regals, a canvi de fer favors i donar contractes públics i mangarrufar amb projectes urbanístics, no és robar, és pitjor, és deixar que altres roben i que te'n facen una part: un cotxe, un pis, una polsera, un “tratge”... Repugnant!

I pel que es veu, molts polítics cauen fàcilment en la temptació de lucrar-se, i fins i tot de fer-se una fortuna. Això és així arreu del món i tot és qüestió de fer una repassada per la premsa i els noticiaris. El cas de la revolució dels moros contra els lladres que els estan “governant” i oprimint, ha deixat al descobert que aquests paios havien tret del país immenses fortunes, mentre el poble s'ho estava passant tan malament. Així que la gent ha dit prou, que ja està bé que els prenguen el pèl, que volen democràcia i els comptes clars...

I ha començat la caiguda dels governants corruptes i, a més, amb una rapidesa extraordinària, perquè la gent ha estat alertada gràcies a l'internet, que s'ha demostrat com un mitjà poderosíssim d'informació. Es per això que, especialment els més joves, s'han assabentat en un moment que calia eixir al carrer i demanar els caps dels faraons (així li deien a Mubarak) i exigir democràcia.

A continuació de Tunis i Egipte sembla que van els emirats àrabs, l'Iran, Líbia, Marroc, Algèria, etc. És una revolució, possiblement de les més importants de la història (la revolució d'internet) i tindrà repercussions a Sud-amèrica, a l'Extrem Orient, al Carib, a l'Amèrica Central... I també a Europa, que es diu que és el bressol de la civilització, del dret romà i de la democràcia.

El cas d'en Berlusconi pot ser el més paradigmàtic del Vell Continent, però no l'únic, perquè ací qui no corre vola. Per exemple, hi ha els casos dels polítics francesos acceptant regals milionaris dels dictadors africans (diamants, per exemple) a canvi del seu silenci i de mirar cap a un altre costat. Més a prop, ací mateix hi ha els casos de corrupcions de tot tipus, protagonitzats per tots els partits polítics espanyols, sense excepció. Com poden tindre tants pocs escrúpols, els polítics? La resposta és que la gent no s'espavila, ni veu altra cosa que la televisió del govern de torn (el cas de Canal 9, ara mateix). Així, amb la passivitat de la gent, els qui manen, com posseïts pel dimoni, s'unten i omplin el cabàs fins que es cansen.

Per això, com la corrupció és tan universal, jo crec que dir que tothom és innocent fins que no es demostra que és culpable, en el cas dels polítics hauria de ser al revés: s'hauria de dir que tots els polítics són culpables fins que no demostren que són innocents i honrats. I en conseqüència, tots els polítics haurien de tindre i d'ofici, un parell de policies al darrere, vigilant-los i fent informes. Fins i tot el Papa i el Dalai Lama, perquè el dimoni és el dimoni.

QUINA SETMANA

2011-02-13T08:37:00.002+01:00

QUINA SETMANA

Article publicat a elpunt.cat el dia 13 de febrer de 2011

He estat tota la setmana mirant d'escriure sobre quina cosa en concret i, arribat en aquest moment de la matinada de dissabte, encara continue indecís. La direcció m'urgeix a decidir-me, així que contaré les vicissituds de la setmana, incloent-hi una nota personal, sense cap dubte.

Volia reflexionar sobre Mubarak, però no ho faré perquè acabe de saber que ja ha pegat a fugir. Aquest és el segon «amic d'occident» que ha caigut des de la seua torre d'ivori. L'ha precedit un altre lladregot, el de Tunis, i és probable que els acompanye algú més. Són mala gent, que s'han aprofitat de la inestabilitat de la zona per a arribar a acords amb els Estats Units i amb Europa: ells aturarien l'islamisme i serien dúctils en el cas d'Israel, i a canvi els deixarien fer una política de mà dura i de lladronici sistemàtic. Com el tema no ha acabat, ja en parlarem.

També he pensat un poc sobre la legalització de Sortu, perquè és extraordinari com intenten que tampoc es presenten a les properes eleccions aquests bascos, malgrat que juren i perjuren que estan en contra de la violència. No era això el que exigia la dubtosa Llei de partits, pactada entre socialistes i populars? Doncs ara encara en volen més, no en tenen prou que rebutgen la violència d'ara i la de demà, que és el que importa per a aconseguir la pau, sinó que volen que també rebutgen la d'abans; com la Puríssima que ja ho era, de Puríssima, abans del part, en el part i després del part, aquest partit ha de fer el mateix, abans, ara i després. I això, sobre tot, ho demana el PP que no ha exigit mai que els seus militants rebutgen la violència franquista. Apanyats anem!

I com tot això de la trama Gürtel continua i encara no s'ha dictat l'amnistia (que si guanya el PP la dictaran, com han fet els socialistes amb els seus casos de corrupció), la tramoia judicial continua. Van espai, això sí, com en el cas Fabra, però finalment comencen a pronunciar-se. El fiscal demana una multa a Camps, d'un poc més de 40.000 euros, acusat de «suborn continuat». L'import de la multa no sabem si és més que els regals que acceptà, ell i senyora, o menys, però com Déu ja l'havia perdonat, amb indulgència plenària inclosa, tampoc li ix malament la justícia humana. Ara veurem el que diu el jutge i com continuarà tot el procés. Mentrestant sembla que el PP vol tornar a presentar aquest senyor de candidat a la Generalitat. Quin país!

I entre aquests assumptes i altres marejos i preocupacions, localitze un bitllet d'anada i tornada a Mallorca, per a veure el meu nét. El viatge em tenia tan il·lusionat i l'havia organitzat tant bé que incloïa guisar un allipebre de rap, que agrada tant als meus fills. Així que com el dia era perfecte per a mi, el dijous dia 10, em presente a l'aeroport temorós de fer tard i descobrisc, amb estupor, que m'havia avançat un mes, perquè el bitllet que havia comprat per internet era per al dia 10, dijous, però de març!

Evidentment, Eduard Giner, des de Mèxic on estàs no em negaràs que el que m'ha succeït és un contratemps atribuïble a l'edat. Un altre amic, de la meua quinta, que també filosofeja, em recorda que ell també ha tingut una cagada d'aquestes, i em diu que açò anirà a més. Així que, espere que guanye el Barça.

A FAVOR DE QUI ESTÀ MERKEL?

2011-02-06T08:51:00.002+01:00

A favor de qui està merkel?

Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de febrer de 2011

Els polítics, d'un costat i de l'altre, i especialment perquè estem en període electoral, s'han dedicat a un exercici molt perillós: a veure qui embolica més la troca. Com l'objectiu que tenen és de guanyar el campionat electoral, han triat la modalitat boxística del vale tudo (en portuguès; en català, tot val). I com tot val, mira-te'l en Rajoy, atacant en Zapatero a tort i a dret, amb raó o sense.

Jo no vaig a defensar el president del govern, perquè no me'l crec, perquè és un visionari i possiblement perquè li falta un regó; que el defenguen els seus. Jo sóc un simple funcionari afectat, com tots, per la política socialista, com ho estem tots els treballadors i treballadores, entre altres els meus fills, familiars, amics i coneguts. Nosaltres sí que tenim dret i arguments per a protestar. Ara bé, Rajoy no en té cap, ni de dret ni d'arguments, per a criticar res i, si fora honest, reconeixeria que la política de «reformes» que està posant en marxa Zapatero són les que vol la dreta europea, els empresaris i la banca, o siga, els seus. Rajoy no ho diu, però sí que ho acaba de fer la senyora Merkel.

Per això, un votant popular em deia molt estranyat, escoltant la poderosa dama alemanya: però, a favor de qui està aquesta senyora? Com és que defensa Zapatero, si Rajoy el critica? L'home, evidentment, no ho entén; però aquesta és la contradicció. La majoria d'espectadors es queda encisat per l'èmfasi que posa Rajoy a defensar els drets dels treballadors i jubilats (congelacions, jubilacions, ajuts familiars, etc.), i s'ho creuen. No cauen en el compte que Zapatero el que fa és aplicar les receptes de la patronal, del capital, de la dreta. Però, en aquest vale tudo, tot serveix , i de la confusió se n'aprofita molt astutament, en Rajoy.

L'explicació de l'actitud farisea dels populars, o siga de la dreta espanyola, és l'obsessió que tenen a tornar a la Moncloa i per això han decidit que tot serveix i si és necessari, a costa de la veritat. Perquè prometre que derogaran lleis i que retornarà el paradís de l'època d'Aznar, si ells manen, és prometre una mentida, perquè no faran res, sinó al contrari. Com ha dit la senyora Merkel el que fa Zapatero encara és insuficient i s'ha d'estrangular més els treballadors. I això és el que farà Rajoy, si arriba a la Moncloa. Ara, però, és evident que no té collons per a dir la veritat.

Per cert que, quan manava Aznar, que es creia Déu en la terra, es posaren les cimentacions del gran desastre actual (l'abús de la construcció, els compromisos amb EU, dur-nos a una guerra, el maximalisme i la grandiloqüència, etc.).

I en aquestes que va i des de les files populars i de les socialistes, han començat a plantejar la «revisió» de tot això de les autonomies, perquè «costen massa!» El que faltava, no?

Però, els nacionalistes, que ho tenim doblement mal, com a treballadors i com a nacionalistes, quan hem sabut que ens espera doble ració de canya, hem reaccionat? Doncs, no, en lloc d'organitzar-nos contra l'Estat, amb un gran pacte per a evitar que ens donen pel sac, no fem res, o ben poca cosa. Podríem aprendre dels tunisians, o dels egipcis... Res!

Resumint, doncs: estem ben fotuts! Els polítics ens enganyen, no diuen la veritat, i si la diuen (com ha fet la Merkel) encara ho pinten tot més negre. En conseqüència, els treballadors, amb Zapatero o amb Rajoy-que te doy, ho tindrem cada dia més malament. I els nacionalistes? Doblement més malament, encara! I a nivell concret del País Valencià? Doncs, l'hòstia: Alarte o Camps!

L'única esperança, i torne a repetir-ho, per si Déu m'escolta, és que qui guanye no siga amb majoria absoluta, perquè estaríem perduts. Per exemple, seria perfecte si empataven tècnicament els dos grans partits espanyols, però els en faltaven uns vint vots a cadascú, o siga exactament si els faltaven els vots dels nacionalistes de Galeusca! Seria perfecte!

BERLUSCONI I EL BUNGA BUNGA

2011-01-30T07:35:00.002+01:00

BERLUSCONI I EL BUNGA BUNGA

Article publicat a elpunt.cat el dia 30 de gener de 2011

Sobre l'afer del primer ministre d'Itàlia, Berlusconi, i les jovenetes del seu bunga bunga, sé el que diuen els mitjans de comunicació que escapen al seu control: que Berlusconi és més calent que els monos i que s'organitza uns tiberis sexuals (i a la seua edat!) que li paguen els contribuents italians; també sé que hi ha denúncies contra ell, i que la justícia el vol enxampar, però que com controla el Parlament han fet una llei a posta que impedeix que el jutgen. Total, que aquest pinxo de barri fa el que vol i amb total impunitat.

Sobre els seus vicis sexuals no tinc res a dir, perquè crec que cadascú pot fer el que vulga amb la seua bragueta, a banda, això sí, dels abusos contra els menors d'edat, perquè això ja canvia i no es pot dispensar ni als retors. De tota manera, si va d'eixida que s'ho solucione ell tirant mà de la seua cartera, com ha de fer tothom, perquè cadascú s'ha de pagar els seus vicis. I, sobretot, que ningú utilitze els serveis de la policia i els funcionaris públics, per a cobrir-se les espatlles, com ha fet Berlusconi.

Ara bé, com aquest personatge té tantes coses a amagar, delictes de tot tipus pels quals se l'està investigant i que poden dur-lo a la garjola, si es modifica la «llei» que li han fet a mida, com té tantes coses a amagar, jo crec que tot aquest afer del bunga bunga, de les espectaculars Iris Berardi, Kharima i les catorze jovenetes del seu harem particular, tot aquest rebombori pot eclipsar el tema més important, que no és altre que la persecució de les seues maniobres antidemocràtiques i clarament mafioses. Això és el que importa i no els polvos que pegue aquest farsant.

El repte dels italians és, ara, desfer-se de Il Cavaliere, que més que un cavaller és un pendó. Fa cinquanta anys ja els passà una cosa pareguda, amb un altre fantasmot, Il Duce, de qui s'enamoraren tant que li deixaren les mans lliures per a fer el que li rotara. Viva l'Italia! I féu tantes animalades i se'n passà tant de rosca que l'hagueren d'eliminar, linxant-lo.

Però, tot açò d'aquest paio em fa pensar que, si no iguals, pareguts, al País Valencià tenim casos d'actuacions mafioses dels polítics, de maniobres per a controlar la justícia, de corrupcions i suborns, com a Itàlia. Segons m'han comentat, un mafiós com Eliseu Climent acaba de confessar que açò s'assembla molt a Itàlia. I tant! A banda d'ell mateix, casos com el de Fabra, o com el cas Gürtel, o tot allò d'Alacant, semblen copiats, calcats dels casos italians que coneixem.

I ací, com allà, la gent viu amb el cap ple de les «consignes» que solta la televisió, en el nostre cas Canal 9, i algunes cadenes tan inefables com Intereconomia, com allà les cadenes de Berlusconi. I la televisió, que és una enorme arma de control popular, s'encarrega d'inocular diàriament el virus de la mentida, de l'insult a la intel·ligència i de la provocació.

Doncs bé, així estem i ja veurem, que diuen els cecs. Esperances n'hi ha poques, encara que, per a consolar-nos, podem imaginar si el que està passant a Tunis, a Egipte, al Iemen, que la gent ha dit que ja n'hi ha prou que els polítics s'òmpliguen les butxaques descaradament i no deixen que hi haja democràcia, si aquestes revoltes podrien estendre's cap ací. Seria fantàstic fer fora dels governs els corruptes! Seguirem esperant.

PINGANELLS SENATORIALS

2011-01-23T09:55:00.002+01:00

"PINGANELLS" SENATORIALS

Article publicat a elpunt.cat el dia 22 de gener de 2011

Al google trobareu 190.000 entrades per a pinganillo, i 1.600 persones i associacions que llancen teories sobre com hem de dir aquest artefacte en valencià/català, perquè pinganillo, ni pensar-ho. Jo m'incline perquè l'IEC es decidisca ja i no ens passe com amb gilipollas (4.930.000 entrades al google), que finalment se'ns ha enquistat; per això propose pinganells, per a fotre els castellanoparlants i poder-los dir «no, pinganels no, és pin-ga-nells, ells, ells»; o encara millor, pin-ga-nyells...

Vull referir-me als pinganells senatorials, perquè l'espectacle dels senadors aguantant-se'ls a les orelles m'ha resultat divertit, i m'ha fet pensar. Quina cosa que els senadors puguen parlar en català, en gallec o en basc al Senat, amb traductors! Per la banda carpetovetònica popular no els ha resultat tan divertit i han reaccionat com sempre: que estem a Espanya i que tots som espanyols i que l'espanyol és la llengua dels espanyols... S'han quedat amb les ganes de cridar i arriba Espanya! Ho tenen així de clar.

Doncs bé, l'Espanya que diuen, en realitat és una creació política forçosa, però no quallada, al contrari que a França, que és el model dels espanyols. Ací, ni som tots ni pensem igual i, de tant en tant tenim la xamba d'aconseguir algunes reivindicacions «nacionalistes» oportunistes, aprofitant-nos de la debilitat dels governs centrals, com ara del socialista. Són poquetes coses, però suficients perquè els treiem de polleguera, als espanyolistes. Però no ens enganyem, perquè en les coses més importants, com el reconeixement del dret d'autodeterminació, per exemple, o el respecte íntegre de l'Estatut, que són paraules majors, socialistes i populars fan pinya; evidentment, això és massa per a la seua carabassa.

L'Espanya que anhelen els qui l'anhelen, des de sempre, consisteix en la submissió de les terres conquistades, que som precisament nosaltres; i a partir del segle XVIII, a més a més, «por el justo derecho de conquista», com deia el Decret de Nova Planta, encara no derogat. Tres-cents anys després d'aquell dicteri, però, encara no han aconseguit doblegar-nos del tot i per això s'han hagut de posar uns pinganells/pinganyells, per a saber el que diem al Senat. Divertit.

I això, per què els ha passat? Doncs perquè ells, encara que tenen la paella pel mànec, sempre no la poden aguantar i són eixos moments que devem aprofitar. Ara hi ha la debilitat del govern Zapatero, doncs, nyas! Que quan morí Franco era el moment d'exigir l'autonomia, doncs, apa! Que si a Felipe Gonzàlez li feien figa les cames, doncs ara vaig, que féu Pujol, a carregar el cabàs. Que si després era l'Aznar, doncs també, i damunt a fer-lo parlar en català en la intimitat... I com que quan no tenen més remei, cedeixen algunes coses, doncs, nyaca!

Però, tot el que «cedeixen» ho fan a contracor, i per això, quan poden tracten de contrarestar-ho. Hagueren de cedir amb allò de l'autonomia i ara ja comencen a parlar de fer-ne retallades. Hagueren d'acceptar unes regles electorals que, de vegades, converteixen els partits nacionalistes en àrbitres, i ja estan parlant de fer-hi reformes... Perquè, encara que en realitat els passem casa i ens ho haurien d'agrair, en realitat no ens poden veure, ens odien i ens temen. Ens putegen quan poden i damunt voldrien que pagàrem el llit.

Així que, com la fam espavila, mentre no puguem fer altra cosa, hem de saber aprofitar les oportunitats. Ara, els de Zapatero s'han hagut d'empassar els pinganells i altres coses, si volien salvar el cul; els populars, ja els heu vist, n'han renegat i els valencians, en concret, han renunciat a fer-ne ús, tal com els han ordenat. Contràriament, si guanyen les eleccions de l'any que ve, però fan curt, veurem Rajoy cantant el Virolai (amb un pinganell a cada orella) davant de la Moreneta...

Aquesta és la història. Una altra cosa seria que fora més gent que votara els partits nacionalistes, però això, ai, malgrat l'entusiasme de Guia, encara està verd. Les enquestes diuen que els populars, malgrat tota la corrupció que han generat (o gràcies a això) guanyen. Tenen al seu favor, també, la crisi econòmica i les contradictòries actuacions dels socialistes, que al País Valencià no alcen el cap. Així que, en maig veurem, tant a les municipals com a les autonòmiques, si tenim o no la xamba de poder fer res. I l'any que ve, a les generals. Quin panorama!

FALTA DE DEMOCRÀCIA EN EL PSOE?

2011-01-18T19:06:00.002+01:00

FALTA DE DEMOCRÀCIA EN EL PSOE?

Article publicat a Levante-EMV, el dia 18 de gener de 2011, signant com exalcalde de Silla (Bloc)

No ho sé, ni m’interessa, si hi ha o no democràcia al PSOE, però això és el que afirmà Francesc Baixauli, alcalde de Silla, en el seu al•legat davant del Comitè Nacional, en defensa de l’ex-ministre Asunción, de qui és com el seu vicari. Malgrat el poc interès que tinc, vull fer algunes reflexions, sobre tot, perquè alguns militants socialistes de Silla, que me tenen confiança, m’han manifestat el seu disgust per la deriva de Baixauli, i m’han animat a escriure sobre tot això.

En aquella intervenció, va dir que el partit “ha perdut cohesió en els darrers anys i ha deixat escapar a 4.000 militants”. Els meus interlocutors socialistes es fan creus, perquè diuen que precisament aquesta denúncia se l’hauria d’haver feta ell mateix, aplicant-se-la directament i no donant lliçons a ningú. M’expliquen que la situació del partit a Silla, des que se’n féu càrrec Baixauli, amb la família Roman i uns quants addictes, ha estat com una hecatombe i que la vergonya i la impotència ha fet quedar-se en casa a la majoria dels militants. L’acusen que la seua executiva ha procedit a la porga i a la persecució d’alguns dels seus militants més il•lustres, com Lluís Martínez i Francesc Romeu, a fer callar les veus crítiques i a no fer res per a recuperar els ànims i el coratge que sempre els havia animat. Textualment, que han reduït el partit en un 50%.

La relació que fan del govern de Baixauli va, des del sou impressionant que s’autoassignà, a la maniobra del transfuguisme de Machancoses, propiciada per ell, com abans ja havia fet amb Felisa Benítez, A. Navarro, etc; des del fet de no consultar cap projecte al partit, fins a les alcaldades tan arbitràries, absurdes i antipopulars, que ha protagonitzat, com la de destinar els diners del Pla Zapatero a la construcció de casals fallers (que han resultat un fracàs, com està informant Levante-EMV); la contractació a dit d’un supergerent i d’un altre arquitecte, innecessaris i costossíssims; etc.

Sobre la “falta de democràcia interna” i les “constants irregularitats en el procés de primàries”, que denunciava Baixauli, aquests interlocutors recordaven la maniobra amb què aconseguí, fa vuit anys, imposar la seua candidatura, a la força i amb la complicitat de l’executiva de Pla. La decisió de l’assemblea local, que havia votat la candidatura de Núria López i el seu equip, fou aniquilada per Baixauli. Per tant, em diuen, té tant a callar, el seu comportament és tan antidemocràtic, i la història d’aquesta legislatura és tan trista i estèril, que Asunción s’ha buscat el pitjor dels advocats possibles; “advocat no, que encara no ha acabat la carrera”, diu un d’ells.

Així, la nova executiva ha retirat la confiança a Baixauli i a tot el seu equip i el 90% de l’assemblea del passat divendres votà la proposta que presentava l’executiva de la renovació, en la qual no figura cap dels regidors del govern. A l’assemblea no va assistir Baixauli que, segons informació no contrastada, està donant lliçons de reciclatge de pneumàtics per Egipte (?). Roser Saborit, que diu que “els hauria agradat una llista consensuada”, ja ha anunciat que es dedicaran a “futures protestes al si del partit”.

La nova executiva té la responsabilitat de recobrar la confiança dels tradicionals votants socialistes, profundament decebuts, a tres mesos de les eleccions; la tasca, doncs, és considerable. Tot plegat, els dic, tot el que els ha passat aquests darrers anys és una lliçó molt interessant, encara que dramàtica: que si els polítics no actuen democràticament i justament, servint al poble i no servint-se’n, s’arriba en un punt que l’electorat diu prou. O siga que, de creure’s “l’alcalde que vol el poble”, que fou l’eslògan electoral de Baixauli, ara s’ha de resignar a ser l’alcalde que no vol ningú.

NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE

2011-01-16T08:27:00.002+01:00

NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de gener de 2011

Que ningú s'alarme perquè no sóc jo qui diu que falta democràcia al PSOE, sinó Francesc Baixauli, alcalde de Silla, en el seu al·legat davant del Comité Nacional, en defensa de l'ex-ministre Asunción, de qui és com el seu vicari: que en el PSOE no hi ha democràcia! Així que, les reclamacions a Baixauli. Jo, si m'hi pose, no és perquè em preocupe com els va als socialistes, ni com li vaja a Asunción; això és cosa d'ells i ja s'ho faran. Però com alguns militants socialistes de Silla, que me tenen confiança, m'han manifestat el seu disgust per la situació que estan passant al poble, per culpa de Baixauli, faré algunes reflexions sobre les seues contradictòries manifestacions.

Baixauli denuncià, en la seua intervenció, que el partit «ha perdut cohesió en els darrers anys i ha deixat escapar a 4.000 militants». També denuncià la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries». Els meus interlocutors socialistes es fan creus, perquè diuen que precisament aquestes denúncies pot començar per aplicar-se-les ell directament i no donant lliçons a ningú.

M'expliquen que la situació del partit a Silla, des que se'n féu càrrec aquest il·lustre alcalde, amb Roman i uns quants addictes, ha estat com una hecatombe i que la vergonya i la impotència ha fet quedar-se en casa a la majoria dels militants. La relació que fan va des del sou impressionant que s'assignà Baixauli, a la maniobra del trànsfuga Machancoses, propiciada per ell; des del fet de no consultar els projectes al partit, fins a les alcaldades tan arbitràries, absurdes i antipopulars, com la de destinar els diners del Pla Zapatero a la construcció de casals fallers, etc. Per acabar-ho d'arrodonir, des de la seua executiva, s'ha procedit a la porga i a la persecució d'alguns dels seus militants més il·lustres, com Lluís Martínez i Francesc Romeu i a fer callar les veus crítiques.

Sobre la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries», que denunciava Baixauli, aquests interlocutors recordaven la maniobra amb què aconseguí, fa vuit anys, imposar la seua candidatura, a la força i amb la complicitat de l'executiva de Pla, sobre la decisió de l'assemblea local, que havia votat la candidatura de Núria López i el seu equip. Per tant, em diuen, té tant a callar, el seu comportament és tan antidemocràtic, i la història d'aquesta legislatura és tan trista i estèril, que Asunción s'ha buscat el pitjor dels advocats possibles; «advocat no, que encara no ha acabat la carrera», diu un d'ells.

Així les coses, la nova executiva ha retirat la confiança a Baixauli, que s'ha quedat pràcticament a soles, afonant-se ell i afonant tot el seu equip de govern. Dijous passat, Roser Saborit anunciava que no presentaran la seua candidatura, «perquè acceptem la disciplina del partit i no volem que el PSPV perda l'alcaldia». Evidentment, aquesta és una possibilitat, la responsabilitat de la qual recaurà sobre les espatlles de tots ells.

La nova executiva té la responsabilitat, doncs, de recobrar la confiança dels tradicionals votants socialistes, profundament decebuts. Han d'intentar remuntar l'opinió adversa de gran part del seu electorat. Una simpàtica murciana em resumia, fa unes setmanes, la situació: «a Baixauli muchos ya le han torcio las espaldas y ya veremo a quien votan, pero a él, no». Això vol dir que, a tres mesos de les eleccions, la tasca que ha de fer l'executiva de la renovació és considerable. Mentrestant, els baixaulistes, que ara diuen que «els hauria agradat una llista consensuada», ja han anunciat que es dedicaran a «futures protestes al si del partit».

Tot plegat, tot el que ha passat aquests darrers anys és una lliçó per a la història local, interessant, encara que dramàtica. La lliçó és que si no hi ha democràcia, si els polítics no actuen justament, al servei del poble i no per a servir-se del poble, s'arriba en un punt que l'electorat diu prou. O siga que, de creure's « l'alcalde que vol el poble», que fou el seu eslògan, ara s'ha de resignar a ser l'alcalde que no vol ningú.

L'ENCÍS DELS REIS MAGS

2011-01-09T08:23:00.002+01:00

L'ENCÍS DELS REIS MAGS

Article publicat a elpunt.cat el dia 9 de gener de 2011

Enguany, la mobilitat del calendari ha fet possible que les criatures hagen tingut quatre dies seguits per a gaudir de les joguines, per a trencar-les, per a histeritzar-se més del compte i per a consumir quantitats de piles. Els anys que l'endemà mateix del dia de Reis hi ha escola, els xiquets i les xiquetes han d'anar més de bòlid i ho ha de «consumir» tot més de pressa, en un dia. Això no passa als països que celebren Santa Claus en Nadal, perquè les criatures tenen més dies per a dedicar-s'hi, i per tant aquella tradició té més sentit comú que la catòlica. Siga com siga, voldria referir-me a les joguines i a la fantasia que les envolta, aprofitant la data.

Haig de confessar que quan vaig ser pare, fa 35 anys, optí per dir-los la veritat als meus fills, o siga que les joguines les compràvem els pares, els oncles, els avis... i que era millor tenir-les la mateixa Nit de Nadal i que tot allò dels Reis Mags era un conte. Eren els anys setanta i alguns creiem millor dir-los la veritat als xiquets que no omplir-los el cap amb mentides. Ara, al cap de tants anys, els meus fills s'han trobat en la mateixa situació amb el meu nét Jan i són ells els qui han d'optar: o Reis Mags, o pares. Decidisquen el que siga, si trien la vessant fantàstica, ho acceptaré de bon grat i l'any que ve em disfressaré de rei Baltasar, si cal.

Ara bé, sobre les joguines en si mateix, pense que la cosa va un poc malament, perquè ara són massa complexes. No em puc estar de comparar les joguines de la postguerra, que eren inertes però que amb la nostra imaginació fèiem viure, amb les joguines actuals. Les nostres eren vehicles que es movien perquè els arrossegàvem; espasses que s'activaven perquè les brandíem; escopetes que llançaven taps de suro; nines, que a tot estirar tancaven i obrien els ulls i algunes feien xisclets com si ploraren; escuradetes, que eren cuines en miniatura... La màxima tecnologia que incorporaven aquelles joguines dels anys quaranta eren les molles, a les quals calia donar-los corda i deixar-les anar...fins que s'acabava la corda o es trencava.

Actualment tot ha canviat i, encara que, en general, ho han fet per a bé, amb les joguines no estic tan segur: autòmats que corren, s'aturen, fan giravolts; nines que pixen i mamen... No faré la relació, perquè tots la tenim gravada al cap, a cops de tanta propaganda de televisió, però més del 50% de les joguines actuals són electròniques, telemàtiques, teledirigides, tan sofisticades com inintel•ligibles. Abans, si una joguina queia a la pica o a l'orinal, la rentaves i a jugar; o si s'espatllaven, encara continuaven fent la seua funció, que era despertar la nostra imaginació. Ara, si cauen a la banyera fan un curtcircuit i s'han acabat.

És cert que, avui, les criatures estan més espavilades que ho estàvem nosaltres, i manipulen les tecles i els dits amb una velocitat de vertigen, i ho comprenen tot al moment, mentre que a nosaltres encara ens costa Déu i ajuda manipular res. D'això no ens hem d'amoïnar, perquè el món avança i està bé que les criatures també, mentre que nosaltres ja hem fet la nostra carrera i és igual. Però crec que ara, amb tanta tecnologia, als xiquets els deixem poc de marge a la imaginació, a la creació, a la fantasia... Ara, en lloc de xiquets a casa, sembla que tenim tècnics informàtics. Però, c'est la vie.

De tota manera, com tota la tecnologia és producte de la intel•ligència humana, podríem pensar què passaria si tots aquests avenços els fèiem compatibles amb les antigues joguines, ara recuperades però amb materials certificats per Europa i no de llanda, evidentment. Seria qüestió d'intentar-ho, perquè ben mirat, amb tantes coses que en tenen els xiquets i xiquetes actuals, encara els entusiasma veure com es fan les bombolles de sabó quan el pare bufa una ampolleta; o com es posen les capsetes una dins de l'altra, de la més gran a la més petita; o com es mouen els animalets de feltre, que la seua imaginació fa fer salts, o menjar, o plorar, o parlar... He vist un xiquet a qui els Reis li han portat un cavallet, amb arreus i tot, i és tan feliç que no deixa que ni les germanetes s'hi acosten...

Finalment em referiré al tema dels diners i de la contaminació. Quants diners ens gastarem al primer món amb aquestes joguines? La xifra serà immensa, mentre que hi ha milions de criatures arreu del món que no tenen la disbauxa que les nostres, perquè són pobres de solemnitat. I encara gràcies si alguna ONG els ha fet arribar unes pilotes, uns trencaclosques, unes nines... amb les quals hauran gaudit tant o més que les nostres. Com pel que he vist a la botiga del senyor Li, del costat de casa, els xinesos, i algun manobre afeccionat i alternatiu, fan joguines barates, encara queda l'esperança que comencem a reflexionar-hi. Si corregírem un poc, de pas, evitaríem les tones de joguines espatllades i el munt de piles, altament contaminants, que omplen els contenidors dels carrers aquests dies després de Reis.

RYANAIR ÉS UNA CACA

2011-01-02T07:52:00.002+01:00

RYANAIR ÉS UNA CACA

Article publicat a elpunt.cat, el dia 2 de gener de 2011

He patit un cas tan extravagant com dèspota, per part de la companyia d'aviació Ryanair, que vull contar, per si algú es troba en una situació pareguda. He de dir que, quan ocorregueren els fets, vaig ser més explícit i el que hi vaig dir, de manera molt airada, no és exactament que Ryanair era una caca, sinó que era una merda, però per estètica ara he emprat l'eufemisme de caca. Com els vaig dir a les mestresses, elles no tenen la culpa de res i, per tant, no va per elles el que relataré en aquest article.

Si mai heu viatjat a Palma de Mallorca, des de València, o a l'inrevés, amb una criatura de mesos al braç i amb bosses, maletes i un carret, haureu vist que amb el Llibre de Família i un certificat d'empadronament n'heu tingut prou per identificar el fill i embarcar. Això en el cas d'Air Europa, Iberia i Air Berlin, perquè aquestes companyies consideren que són documents suficients i eficaços que demostren fefaentment que es tracta d'una parella amb el seu fill. Actuen amb sentit comú i les seues normes són lògiques.

Ai, però, si agafes un avió de Ryanair! Aleshores la cosa canvia, fatalment, i a punt d'embarcar et reclamaran el passaport o el DNI del fill! Amb aquest document no contaves, perquè ningú mai te l'havia demanat, ni el creies necessari, així que, com no els tens, el xiquet no pot embarcar! Et desfàs en explicacions, però no hi ha manera que t'accepten els documents que portes, que són legals i suficients per a tu i per a totes les companyies: Ryanair exigeix un document amb una fotografia de la criatura!

Com d'això te n'assabentes a punt d'embarcar, consideres que han actuat a traïdoria, perquè ho hagueren pogut advertir en el moment d'adquirir els passatges, quan anotares que el fill tenia un anyet. Ara, amb la criatura en braços, carregat de maletes, amb pressa per arribar a Palma i donar-li la berena al fill i amb aquelles joves, que automàticament et repeteixen que Ryanair té unes normes, que s'han de complir al peu de la lletra, i que hauries d'haver llegit la lletra menuda del contracte, consideres que allò és un acte de pirateria.

És cert que Ryanair facilita per correu electrònic, quan compres un passatge, un llarguíssim document de lletra menuda, amb tot d'especificacions i sols en anglès. Hi assenyalen assenyalen els documents que has d'aportar, però com no pots pensar que una companyia funcione de manera distinta a les altres, en aquest tema no t'hi fixes bé i et confies que tot rutllarà.

Davant d'una situació com la que estàs vivint, reclames, els fas avinent la situació, els pregues, però res no serveix de res, perquè les mestresses repeteixen que són les normes de l'empresa; l'única solució que et donen és que cerques una altra companyia! I encara insinuen que si haguesses vingut amb Ryanair, de Palma a València, i allà t'haguessen deixat passar, doncs, ara ací s'ho pensarien... Sols et faltava oir això! Per tant, ple d'ira i d'indignació reacciones cridant que Ryanair és una merda, que és el que vaig fer jo, en nom del meu nét, de la meua nora i del meu fill, que havia acompanyat a l'aeroport. Reconec que en aquell moment insultí la companyia, però és que la companyia ens estava insultant a nosaltres des que havíem arribat a l'aparador.

Per fortuna, trobàrem bitllets en la competència on, tot al contrari que els irlandesos, foren amables i comprensius; de passada ens informàrem que casos com el nostre i de més grossos n'havien de resoldre cada dia. El mateix ens digueren en Informació de l'aeroport. Finalment, els meus fill i el nét embarcaren en Air Berlin i arribaren a casa, sans i estalvis i, pel que he contat, de miracle.

I encara no s'ha acabat tot, perquè jo torní a dirigir-me a l'aparador de Ryanair a reclamar l'import dels bitllets, i em digueren que ni pensar-ho, o siga que «santa rita santa rita lo que se da no se quita». Així que, què puc pensar? Doncs, que tenen organitzada una bona ratera, en la qual cauen sistemàticament cada dia alguns pares en les mateixes condicions que els meus fills. Com el muntatge els funciona, crec que és per tres raons. En primer lloc, perquè aquesta companyia s'atribueix funcions policials de control de documentació, sense que la policia espanyola es done per al·ludida. En segon lloc, perquè la companyia abusa dels ciutadans, absolutament indefensos en aquestes circumstàncies, sense que l'oficina del consumidor, la fiscalia, AENA, ni ningú actue d'ofici i pose ordre. En tercer lloc, perquè no deuen sovintejar les reclamacions dels afectats i Ryanair pensa que pot actuar impunement.

Per tant, he posat en marxa, a veure què passa, tres maniobres: presentar una reclamació a la Generalitat Valenciana, exigint que ens retornen els diners cobrats en aquelles circumstàncies; recomanar als amics que no es deixen captivar pels baixos preus que promet Ryanair, perquè en realitat els pot costar un ull de la cara, a banda del disgust de sentir-te humiliat per una companyia que sembla dirigida per uns pinxos de barri; finalment, escriure i publicar aquest article.

BONES FESTES?

2010-12-19T08:49:00.002+01:00

BONES FESTES?

Article publicat a elpunt.cat el dia 19 de desembre de 2010

De cara a la tira de festes que ens esperen, és costum que la gent es felicite mútuament, amb unes poques frases fetes i universals, desitjant-se salut, bons Nadals, etc. Els bons desitjos es fan extensibles per a tot l'any i hi ha els qui detallen que toque la loteria, etc. En tot açò hi ha des de bona voluntat i sinceritat a molta comèdia, però com açò és més antic que la tos, no tinc res a objectar, a excepció de l'immens abús que en fa el comerç, però, com la gent el que vol és gastar i consumir, doncs avant i que no pare el carro. Així que bones festes, que ens toque la loteria, bones compres, bon any 2011 i salut i força al canut.

Amb aquest esperit nadalenc, avui posaré bona cara, i també perquè així m'ho demanen alguns amics, especialment l'Eduard Giner, des de Guadalajara (Mèxic). Concretament m'ha dit que en les meues columnes, que gràcies a l'internet llig cada diumenge, nota «molt de pessimisme», encara que em comprèn, diu, perquè «després de tota la vida lluitant pel País, per la nostra cultura i les coses amb trellat, no es fan molts progressos i inclús en algunes coses anem enrere». Quin xiquet, l'Eduard; el vull com si fora el meu fill. Em demana que no li contagie el desànim i em recomana que faça com l'Enric Morera, que sempre deixa «alguna porta oberta a l'esperança... per a no desanimar-nos... encara que el panorama pinta negre».

Doncs, vinga, Eduard, ho faré per tu i avui escriuré d'esperances, de l'esperança de viure lliures i en pau, com canta Raimon; de l'esperança que els nacionalistes romanguem a les Corts, com la tercera força política; de l'esperança que al nostre poble, els tres primers de la nostra llista, Melero, Joan Domènech i Anna Perpinyà, puguen formar govern amb altres forces progressistes; de l'esperança que el proper govern valencià no tinga cap fontdemora posant entrebancs a l'ensenyament de la llengua; de l'esperança que Canal 9 encete un procés de democratització i de professionalització i sobre tot que siga una tele en valencià; de l'esperança que s'acaben els xoriços institucionals...

Més encara, ja posats. També tinc l'esperança que la justícia actue contra els polítics corruptes; que els grans poders, que han creat la crisi mundial que patim, comencen a afluixar la pela, perquè les empreses es refacen i creen llocs de treball; que tothom complisca les mesures ecològiques més peremptòries, per a evitar la degradació medioambiental; que s'acabe la violència de gènere; etcètera. Quina sort si els Reis ens deixen alguna d'aquestes coses, veritat?

Doncs, sincerament, jo tinc l'esperança, encara que semble que no, que un món millor és possible. En realitat, l'acritud que notes en les meues columnes, que és deliberada, no és perquè estiga desanimat i menys encara que vulga encomanar-ne, de desànim, a ningú, sinó per ràbia. És com una manera de protestar. D'altra manera, ja m'hauria quedat a casa i, com saps, continue en la trinxera, encara que a la meua manera, per descomptat. Així que, amic, no t'ho prengues a mal i perdona: si tenim tantes esperances, i tanta ràbia, és perquè queda molt a fer.

Per altra banda, haig d'advertir-te que hi ha un factor a tindre en compte, perquè és segur que influirà en el meu capteniment: l'edat! A mi m'ha d'estar passant el mateix que al meu avi Vicent, a qui recorde sempre amb cara de mala hòstia; dec d'haver heretat el seu geni. Ja sé que la vellesa és una circumstància, però és molt lamentable i inevitablement fotuda, malgrat les píndoles que ens administren. Woody Allen ha dit que és terrible. I com que, per molta dignitat que hi poses, la veritat s'imposa, què vols que et diga? Saps que em jubilaré als setanta anys i per culpa de quin Júdes haig de fer-ho així. Vull dir que em queden gairebé dos anys de currar, però tinc l'esperança d'arribar a la meta!

Finalment, Eduard, també tinc l'esperança de veure satisfets els teus projectes mexicans, però sobre tot m'agradarà veure el chamaquito que ens has promès. Com continuarem en contacte gràcies a l'internet que, com dius, és fantàstic, superarem les distàncies millor que ho podia fer en Pancho Villa, per exemple, a qui li esteu fent les festes centenàries. Entre tantes esperances, rep una abraçada i besos a Teresa.

TORRONS AMARGS

2010-12-12T09:28:00.002+01:00

TORRONS AMARGS
Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de desembre de 2010

Els torrons que ens menjarem enguany, qui se'ls menge, pareixeran, en alguns casos, com si els hagueren fet amb ametles amargues. És el que notaran molts polítics que estan en la picota, pels casos judicials contra la corrupció i perquè no tenen clar que farà la justícia amb ells. Però, també passen per aquesta amarga situació els polítics que, per diverses raons, han de deixar l'activitat i dedicar-se a la seua professió. En aquest cas, passat el disgust inicial, solen agafar-se unes vacances i reintegrar-s'hi.

Ara bé, i els polítics que no tenen ninguna professió, perquè s' han dedicat a la política com si la cosa no s'haguera d'acabar mai? És evident que són els qui pitjor ho tenen, perquè a més que, psicològicament parlant, han de “deixar de manar”, ara s'han d'espavilar i cercar una feina. Però, de què poden treballar? Fer-se aquesta pregunta un home, als quaranta o cinquanta anys, serà molt angoixós, segurament, i trobar feina, difícil. Evidentment, això no va pels ministres i alts càrrecs, que sempre tenen alguna cosa preparada, o els creen un càrrec a posta, com és el cas de Zaplana.

Hi ha els casos més exagerats d'ex-alcaldes i ex-regidors, que són més difícils d'ubicar, especialment si els propis partits es desentenen i no els faciliten un lloc a l'administració, amb càrrecs de confiança o el que siga. Alguns tenen la xamba que alguna empresa els deu el favor del contracte de les aigües, o del de la neteja, o d'un PAI, etc., i ara els el paguen contractant-los. També conec casos de contractats per la banca, o d'agents comercials i, fins i tot, algú que s'ha posat a repartir cartes. Evidentment, tot és a base de trampes, mai per mèrits propis.

Així que sols queden els casos dels ex-polítics que han perdut la confiança dels seus propis partits, a més de la dels seus votants i que, damunt, no tenen cap possibilitat de trobar feina. No és normal que a ningú li manquen les tres coses a l'hora, però pot passar. Per això crec que els partits haurien d'obrir l'ull en el moment de fer les llistes, per a depurar-les en el sentit que qui no tinga ofici ni benefici no puga formar part de ninguna llista. Demanar un certificat de la vida laboral seria suficient i una manera seriosa i eficaç d'evitar futurs maldecaps. D'aquesta manera, sols hi hauria alcaldes i diputats amb un ofici remunerat, no importa quin: paletes, barbers, professors, advocats, llauradors...

Continuant amb el tema dels torrons amargs, a l'altre costat de la banda dels polítics podem situar les víctimes dels mals governs i de les males pràctiques bancàries que hem patit en aquest estat, des del govern central als autonòmics: els aturats. Lamentablement, la xifra de treballador en l'atur és enorme i, per tant, tràgica i les perspectives de l'any que ve, pitjor. Avui mateix la premsa informa que les previsions de generació de llocs de treball per part de les grans empreses no són positives, que el transport preveu una caiguda del 17%, que les dones encara estan pitjor que els homes, etc.

Quina cara han de posar els aturats quan lligen tot açò que els concerneix tan directament com negativa, i ho contrasten amb les actuacions dels polítics, amb les corrupcions milionàries que protagonitzen? I què pensaran quan s'assabenten dels sous que cobren els polítics? Quin gust li trobaran als torrons, si en mengen?

EL NEGOCI DE LA LLENGUA

2010-12-05T11:06:00.003+01:00

EL NEGOCI DE LA LLENGUA

Article publicat a elpunt.cat el dia 5 de novembre de 2010

Com l'any que ve hi haurà eleccions, la llengua torna a ser mercaderia electoral i per això el govern popular, que s'ha dedicat a erosionar-la, menystenint-la i reduint al màxim que ha pogut el seu ús, ara va i diu que obligarà els funcionaris a superar una prova del seu coneixement, quan no fa quatre dies que ha aprovat tot el contrari, o siga eliminar el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Quina contradicció més solemne! Per l'altra banda, els socialistes, que també aprovaren aquesta llei, fent-se còmplices, ara va i critiquen els populars.

Com quedem? Per què, si eliminaren el requisit lingüístic, ara es contradiuen tan estrepitosament, dient que volen que els funcionaris coneguen el valencià? La resposta és senzilla: perquè en realitat no tenen cap interés per la llengua i per això no tenen cap projecte coherent i perquè la llengua sols els interessa com a arma electoral i l'any que ve hi ha eleccions. Si tingueren el més mínim interès i decència, no enganyarien a ningú!

I enganyen a molta gent, malgrat que el seu comportament personal els retrata, perquè ni la parlen (són botiflers de família, ja se sap), ni s'esforcen el més mínim en aprendre-la. En això, el senyor Montilla els ha donat una autèntica lliçó i és un exemple que els xarnegos poden perfectament integrar-se, si volen. És evident que un xarnego, que és un immigrat, un senyor que ha vingut de fora, no és el mateix que un botifler, que són els valencians traïdors a la llengua. Són gent de mala fe i la prova són els anys que porten manant, les promeses que han fet i els incompliments de les mateixes i, sobre tot, els retrocessos en l'ús de la llengua, que s'han produït des que ells manen, com demostren les enquestes d'ús.

Per altra banda, no és el moment, encara que també tinc ganes, de denunciar els socialistes, que tampoc són exemplars en matèria lingüística; en realitat, són més perillosos que els populars, perquè fent-se la moixa te la claven quan poden. La seua actitud en el tema del requisit lingüístics és una prova. Tampoc és el moment de criticar l'arquebisbe, que, tan clar que diuen que ho tenia quan vingué, s'ha desinflat com un globus. Encara ni ha aprovat els missals en valencià, malgrat que jurà que anava a posar-s'hi a la feina.

Per tot plegat, doncs, no és d'estranyar que, encara ara, al cap de trenta anys de democràcia, calguen iniciatives de bona fe i honestes, en defensa de la llengua, d'institucions com Escola Valenciana. Com és habitual en aquest país, aquesta organització no rep suport de les institucions valencianes, ni de les polítiques ni de les culturals, i tot el que fan és de bona voluntat i perquè saben organitzar milers d'ensenyants, xiquets i famílies amb el magnífic objectiu de palesar la defensa de la llengua i de lluitar-hi.

Com Escola Valenciana tot el que fa, sense ajuts, ho fa de bona fe i a canvi de res, la crida que acaben de fer als partits, perquè no utilitzen la llengua com a arma electoral, és honesta i creïble. Veritablement admirable. Per això contrasta amb la fantasmada que pretén Acció Cultural del País Valencià, de celebrar que està tants anys vivint de la pantomima, traient diners a cabassos de les institucions, que no s'han traduït en res sòlid ni positiu. Jo ja vaig advertir, als sicaris d'Eliseu Climent que vingueren a buscar-me, que anaren amb compte, perquè segons el que digueren en l'apologia que preparaven, jo diria res o em callaria. Vaig tindre a les mans un primer esborrany del que volien publicar, tan farcit d'inexactituds i mentides a posta, que confiava que el revisarien. Ara veurem.

Total, que entre uns i altres, la casa per agranar i la llengua retrocedint a passos accelerats. El PP i el PSOE, els partits majoritaris, atacant-la i menystenint-la, i que conste que menystenir la llengua és encara pitjor que atacar-la; en definitiva, no fent res, o poca cosa, per normalitzar el seu ús. L'arquebisbe mut i sense actuar en positiu. Climent fent negoci de la llengua... Així que, davant d'aquest panorama tan desolador, podríem pensar que estem perduts, si no fora perquè ens queda Escola Valenciana, els partits nacionalistes, els sindicats d'ensenyants, les editorials que heroicament aguanten publicant en català, algun esforç periodístic... M'he deixat fora la Universitat a posta, perquè el tema mereix tota una columna en exclusiva, que ja faré; de tota manera puc avançar que allí la cosa va molt malament també...

ENS HEM FET MASSA VELLS

2010-11-28T09:47:00.002+01:00

ENS HEM FET MASSA VELLS

Article publicat a elpunt.cat el dia 28 de novembre de 2010

M'han caigut a sobre, i de sobte, dues commemoracions i no me n'he pogut escapolir de ninguna, així que aquest cap de setmana em veig obligat, d'una manera o d'altra, a recordar coses de fa gairebé cinquanta i quaranta anys. No diré que m'he enyorat de res, perquè els records no solen afectar-me, però repassant la pel·lícula, veig que no ens falten motius per a reaccionar, de molt diversa manera: des de deprimir-se, a agafar una escopeta i tirar-se a la muntanya... Tot estaria justificat.

Per una banda, amb motiu de l'Any Vicens Vives, la Universitat ha preparat una sèrie de conferències, taules rodones i una exposició en record de tres dels seus alumnes que foren professors a València, Tarradell, Reglà i Giralt, que ens introduïren la nova manera d'investigar i d'entendre la història. Jo havia decidit anar, evidentment, a la conferència de la meua amiga Carme Aranegui, hereva intel·lectual i professional de Tarradell, i prou, però m'han involucrat en alguna cosa més.

Inesperadament, i en contra de la meua voluntat, he d'intervenir-hi en una mena d'homenatge a aquells professors, per a testimoniar sobre la seua tasca docent, investigadora i política. Evidentment, entre els participants jo no sóc el més indicat, perquè professionalment no he seguit el camí de la investigació històrica, però no m'han valgut excuses.

Pensant de quina manera puc complir l'encàrrec de 5 minuts que se m'ha fet, he tingut la impressió, en primer lloc, que ens hem fet vells, cosa que no em preocupa gaire, però que és evident. I que tot açò d'ara, aquest país, no és aquell País Valencià que pensàvem. Hi ha més corrupció que mai i menys resposta; la gent calla; el polítics divaguen; el País Valencià i tot allò s'ha esfumat; l'autocensura s'ha enquistat en les nostres institucions universitàries i en els investigadors; es repudia a Joan Fuster; el nacionalisme cultural és el negoci d'un xoriço... De manera que ja veurem el que dic. Com m'he de centrar amb Tarradell, em venen al cap aquells versos “estos campos, !ay dolor!, que ves ahora, campos de soledad, mustio collado, fueron un tiempo Itàlica famosa”, que podríem aplicar a València.

L'altra commemoració en què estic involucrat és més amable: els quaranta anys de l'Institut Sanchis Guarner de Silla, del qual jo vaig estar dels fundadors. M'han invitat a assistir a un sopar i un acte lúdico-acadèmic i a intervenir. Molt bé; he vist aquelles criatures de fa quaranta anys, ara convertits en empressaris, professors, etc., amb fills i alguns amb néts. M'he sentit, doncs, vell, tant que he notat, crec que més que ningú, que el magatzem que utilitza l'actual ajuntament de Silla per als actes socials és una injúria a la ciutat.

L'anterior govern, que jo presidia, havíem iniciat la construcció d'un edifici multifuncional, per a celebrar aquests events, que l'actual govern interrompé dràsticament, amb subterfugis legals, injustificables davant la raó i del sentit comú. En lloc d'aquell edifici que estàvem fent, l'ajuntament ha posat a disposició del veïnat una nau industrial, batejada de Nau Jove, amb coberta d'uralita, sense sonoritat, sense calefacció i sense llicència d'activitats! Quina ignomínia.

Jo no hi havia estat mai, aïllat com visc d'actes socials de torta mena, i anit m'indigní. No sé què pensarien els regidors presents a la nau de Vamasa, concretament Hermínio Vedreño, del qual em puc creure qualsevol cosa, però sobre tot m'hauria agradat saber el que pensava una dona molt més sensible, intel·ligent i eficaç com és l'Anna Manrique. Què fa aquesta dona en un equip de govern com el de Baixauli?

Així que, gelat com un rave des d'anit, cabrejat per les cabòries històriques en què m'he capficat, indignat per la submissió dels meus veïns i veïnes davant l'ajuntament actual, per una banda, i amb la percepció més absoluta que m'he fet massa vell, per l'altra, sols em queda esperar que avui guanye Convergència, que no queden molt malament els d'Esquerra, i que demà guanye el Barça!

SI BERLANGA ALÇARA EL CAP

2010-11-21T14:18:00.002+01:00

SI BERLANGA ALÇARA EL CAP
Article publicat a elpunt.cat el dia 21 de novembre de 2010

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle!

Hauria vist les autoritats valencianes, del mateix color que les franquistes que ridiculitzà, tan cruelment com aguda, a La Escopeta Nacional, etc., rendint honors a les seues despulles. La dreta valenciana agenollada davant del seu taüt, sense creu! I a Rita Barberà, comparant Berlanga amb el fantasma de Vizcaino Casas i amb l'humorista Tip. I a totes les autoritats, els reis i els prínceps, plorant per la desgràcia... Torne a repetir que ha estat una llàstima que ell no haja pogut veure l'espectacle, perquè li hauria agradat.

Però, com a València els esperpents no s'acaben mai, si s'haguera pogut esperar mig any més sense morir-se, encara hauria tingut l'ocasió d'inaugurar l'estació de l'AVE de Requena-Utiel, que batejaran amb el seu nom. Quin flaix més berlanguià: el retor, salpassa en mà, beneint l'estació, i ell al costat recollint un esguitó! Però, sobretot hauria estat una curiositat veure com reaccionava, davant l'espectacle dels valencians i valencianes llançats en tromba a comprar un bitllet per anar-hi a Madrid, malgrat que el preu del bitllet d'aquest AVE és dels més cars de tots els aves de l'estat. I quan li dirien: doncs el ministre Blanco vol que se'n venguen vuit mil bitllets diaris i el conseller valencià que els vagons s'òmpliguen de gom a gom... Què penseu que diria? Possiblement que se li estava ocorrent una pel·lícula que podria titular "Tots a Madrid".

I si li explicaven que el tren Alcoi-València triga gairebé dues hores a fer un recorregut que és la quinta part del que fa l'AVE a Madrid, que trigarà hora i mitja? I el viatge Alacant-València, que no es pot fer directament, sinó entrant per Espanya (La Encina)? Quines escenes més sorprenents se li acudirien a Berlanga, amb la gent baixant de l'AVE, a Chamartin, entrant en una cafeteria, a fer temps, per haver arribat massa d'hora a la capital, qui sap a fer què.

I què diria de les esperpèntiques reflexions pastorals de Camps, que somnia que tots els madrilenys vindran a València, a amarrar-se una barca, i a fer negoci? El senyor president assegura que vindran més del doble de madrilenys dels que venen ara, cosa que, si fora així, significaria que no agafarien ni l'avió, ni l'autocar. De tota manera, no m'explique perquè voldran arribar una hora abans que ara a València. I d'altra banda, no crec que tan de madrileny ens porte res de bo, sinó més mals de cap, per no dir altra cosa, perquè pense com Escalante, quan escriví Tres forasters de Madrid.

Els valencians el que necessitem són comunicacions cap a Catalunya i cap a Europa, perquè cap a la Meseta ja estem massa bé amb les comunicacions que tenim i, a més a més, sempre hem dit que “de ponent ni vent ni gent”, de manera similar al que diuen a Portugal: “de Espanha nem bom vento, nem bom casamento”. Com estic segur que Berlanga li hauria tret tant de profit a tot açò, encara dóna més pena que ens haja deixat: sit tibi terra levis, mestre

FAENA BRUTA, POLÍTICS BRUTS

2010-11-14T08:17:00.002+01:00

FAENA BRUTA, POLÍTICS BRUTS

Article publicat a elpunt.cat/Silla el dia 14 de novembre de 2010

Utilitze l'adjectiu brut, en el sentit figurat, o siga com allò que és contrari a la honestedat, a la probitat, perquè em vull referir al debat que s'ha suscitat a partir del que ha escrit Felipe Gonzàlez sobre tot allò del GAL. Però no vull referir-me a les activitats antidemocràtiques i il·legals d'aquell govern socialista, contra el quals ja em vaig manifestar en el seu moment, sinó a l'actitud hipòcrita i bruta del PP al respecte.

Una de les curiositats a què hem estat assistint tot el temps que portem de democràcia (molt poc de temps, és cert) és a la contradicció de veure, moltes vegades, els socialistes fent la faena que correspon als populars. Qui tenia més ganes que entràrem a la OTAN? Doncs, els populars, però ens hi posà Felipe Gonzàlez. Qui volgué dur-nos a la guerra de l'Iraq, i a totes les guerres del món? Els populars amb l'Aznar! Però com ara els socialistes es mantenen a l'Afganistan, com abans ho feren a Bòsnia, doncs els populars ataquen els socialistes per això, perquè romanen on ells sempre han volgut anar-hi.

I qui volia i vol acabar amb l'ETA sense contemplacions, de manera expeditiva? Doncs, els populars, però qui ha fet la faena més bruta contra els etarres han estat els socialistes amb allò del GAL. Aleshores, si els populars estan fermament decidits a no acabar mai aquest problema, a continuar la guerra sense contemplacions contra ETA, a què ve ara posar-se tan escrupolosos? Els populars no tenen cap dret a protestar el GAL i si li feren cas al seu líder Manuel Fraga, callarien: “Cuanto menos se hable de los GAL mejor, por el bien de Felipe Gonzalez y de Espanya”. Però els populars volen sang i fetge.

Passa el mateix amb les retallades socials. Qui ha fet la faena bruta d'agafar les estisores i començar a retallar pensions, sous, prestacions, etc.? Ja ho sabem, Zapatero! Però, diguen el que diguen els populars, ells també ho haurien fet i amb més ganes, i sinó podem veure el que fan els seus homòlegs francesos, anglesos i alemanys. I així podríem afegir un llarg etcètera d'exemples de faenes brutes dels socialistes, que correspondria fer-les als populars, i contra les quals els populars es manifesten hipòcritament, quan en realitat hi estan absolutament d'acord.

I al revés passa el mateix. Les mesures que prengueren els populars quan governaren i contra les quals els socialistes protestaven tant, no les modificaren els socialistes quan entraren. A excepció d'eixir-se'n de l'Iraq, res. Per tant, si els polítics foren més honestos i no digueren mentides, guanyaríem tots, perquè en lloc que el poble es fera vanes il·lusions, somiant que els seus ho solucionaran tot, a l'hora de votar el veïnat es decantaria davant de les veritats de saber quin sou volen cobrar els candidats; a què es dediquen en les seues vides privades i per quant ho fan; quines hipoteques tenen i quines propietats; les afeccions més cares (cotxes cars, iots de luxe); si mantenen alguna amant; etc. En definitiva que les eleccions servirien per a elegir la gent honesta... Però, açò sí que és un somni!

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

2010-11-10T21:48:00.002+01:00

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

Entrevista publicada a LEVANTE-EMV, el dia 9 de novembre de 2010, amb motiu de la publicació de l’encreuat 4.000.Entrevistador: Amat Sapena. Fotògraf: Abelard Comes.

Històric del nacionalisme i defensor de la llengua. Va ser alcalde de Silla de 2003 a 2007. Professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, s’encarrega de realitzar els encreuats en Panorama. I hui arriben al número 4.000, xifra històrica després de 12 anys ininterromputs de publicació.

- Com va sorgir fer encreuats en valencià?

- Fou a Valencia Semanal, possiblement l’any 78, amb l’Amadeu Fabregat de director. Després en publiquí a Noticias al Dia i a Diario de Valencia, que dirigí J.J.Pérez Benlloch; a Mediterraneo de Castelló, amb José Luís Torró; a la Cartellera Turia; a la revista Saó; i en multitud de publicacions comarcals. Finalment, de la mà de Joan Carles Martí i sota el patrocini de Ferran Belda, comencí la sèrie de Levante-EMV, on hem arribat al 4000. Tot plegat són molt anys.

— Com va començar aquesta afició seua?

- Com jo sempre he tingut clar que el País Valencià estarà normalitzat quan ho tindrà tot en valencià, apostí per fer encreuats, acceptant un repte que em llançà una senyoreta en un debat sobre normalització lingüística. Jo explicava que hauríem de tindre un periòdic, o més d’un, totalment en valencià, i ràdios, i novel·les rosa i revistes del cor, i pornogràfiques... De tot, d’una manera normal.

- Aconseguir aquesta xifra, és qüestió de treball, constància, imaginació...?

- Haver arribat a aquesta xifra vol dir que la cosa ha estat funcionant des de fa més de 12 anys, i això, sincerament, jo crec que és important.

— Actualment no hi ha una iniciativa similar a la Comunitat Valenciana.

- En realitat hi ha encreuaters per tot arreu, que s’han posat a la feina, però no d’una manera tan persistent com els nostres, però segurament ha estat perquè no han tingut l’oportunitat de trobar un periòdic amb ganes d’apostar com fa Levante-EMV.

— Quina es la resposta del públic?

- Sé que hi ha molta gent que els fa, però exactament no puc saber quanta, perquè llevat d’alguns encreuatistes, que s’han posat en contacte amb mi, la gent, en general no m’ho manifesta. Una cosa sí que sé i és que en algunes escoles empren els meus encreuats com a material escolar, cosa que trobe molt oportuna i per la qual felicite els mestres.

— És important que un diari líder com Levante-EMV incloga en la seua edició una pàgina en valencià?

- I tant! Ja s’hauria d’haver fet alguna cosa per a reconéixer-vos-ho, perquè en un país tan desnormalitzat com el nostre Levante-EMV és l’únic mitjà que cada dia ix al carrer amb una pàgina en valencià, amb l’encreuat inclòs; evidentment, si fora tot el periòdic en valencià encara seria millor, però aquesta és una altra història. Si Levante-EMV no ha rebut encara el reconeixement que es mereix, és perquè el nostre no és un país normalitzat.

EL PAPA, ZAPATERO I JO

2010-11-07T09:07:00.002+01:00

EL PAPA, ZAPATERO I JO

Article publicat a elpunt.cat el dia 7 de novembre de 2010

Aprofitant la visita del Papa (a qui jo no espere, que conste) vull referir-me a les relacions entre l'església i l'Estat. Evidentment, aquest article és oportunista, aprofitant que el Papa trepitja, encara que de rapa i fuig, terres catalanes. Com ha de pronunciar unes paraules en català, per les quals uns poloraran d'alegria i altres rebufaran, també ho comentarem.

En primer lloc, vull deixar ben clar que no estic d'acord amb el muntatge de la visita, ni amb les despeses que han generat, ni menys encara que vagen a càrrec del pressupost, o siga que les paguem entre tots. Si el Papa ve com a Papa, li haurien de pagar el viatge els seus parroquians, si és que no pot fer-ho la tresoreria vaticana; si ve com a cap d'un Estat, que miren els nostres responsables si un estat minúscul i antidemocràtic com el Vaticà mereix tanta consideració i tant de dispendi. I si ho fa mesclant ambdues condicions, encara pitjor, doncs.

Però, ja que ve, vull també que quede clar que sempre he desitjat que tot funcione sense contrarietats i que se'n torne a casa satisfet del viatge. I que no caiga per dalt dels cadafals que li munten, a la seua edat, no siga que es trenque una cama i ens toque pagar-li també l'operació. Velis nolis, o siga que tant si volem com si no, li pagarem totes les factures, i no cal augmentar-les més.

En tot cas, vull defensar que Zapatero haja preferit continuar amb la seua agenda d'estadista. Jo mateix, quan era alcalde de Silla, vaig rebre dues vegades el tètric arquebisbe Garcia-Gasco, a qui vaig saludar i li desitgí un bon dia, advertint-li que no em quedaria a la missa que anava a celebrar. Quina sorpresa quan em digué: —“Ya me lo habían advertido”! Collons, pensí, quina organització d'espietes, que són aquests paios. Al Papa també li han advertit que no compte amb Zapatero per a la missa.

Perquè el president ho és d'un estat aconfessional, segons la Constitució, i gràcies als resultats electorals i no per la gràcia de Déu. Per la gràcia de Déu era caudillo el sinistre Franco, com també és rei, segurament, el senyor rei i és Papa el Papa; fora d'aquestes tres gràcies de Déu, la resta de comandants són el que són per via democràtica.

Per altra banda, i com supose que el Papa sap que estem en crisi, crec que hauria estat tot un detall no vindre, perquè no estem per a tirar coets. Les despeses que genera la seua visita són tan extraordinàries com discutibles. És clar que això sembla que no els preocupa massa als papistes, que l'han dut a països molt més precaris. Diuen que els beneficis espirituals d'una visita papal estan per damunt de qualsevol altra consideració. Jo no pense així i molts catòlics tampoc, però això ja és un altre tema.

Supose que la qüestió de la llengua l'hauran resolt a la manera vaticana, amb subtilesa, i que les paraules del Papa en català han estat suficientment passades pel sedàs, però tot i que a la senyora Camacho i als feixistes i ciutadans de recanvi això no els haurà agradat que es donen per satisfets amb la menció que ha fet el Papa als anys 30, que això si que ha estat una impertinència... vaticana. Continuant amb el tema de la llengua, els nostres hauran sentit un regustet gairebé orgàsmic: el Papa ha parlat en català, diran. Mentrestant, i sobre tot a València, la llengua continuarà absent de la litúrgia, i de molts col·legis, convents i seminaris catòlics...

Finalment, una observació sobre el tema financer, perquè la visita a Santiago i a Barcelona, encara que coste un dineral, serà la quarta part del que costà la visita a València. O és que els gallecs i catalans no tenen xoriços com nosaltres, que hi posen la mà sacrílegament i tot, o és que no s'hi han atrevit per temor a la polseguera que es podria organitzar, perquè allò, evidentment, no és València...

SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

2010-10-31T13:55:00.002+01:00

SOCIALISTES DE MORRO FLUIX

Article publicat a elpunt.cat el dia 31 d'octubre de 2010

Estic segur que, amb tot el que li han dit, l'alcalde de Valladolid se n'ha penedit de les seues impertinents paraules sobre la ministra Leire Pajín, però, únicament se n'ha penedit d'haver-ho dit, no de pensar-ho. Al remat aquell alcalde és del PP, o siga un reaccionari, fatxa i masclista, com la majoria que conec. La reacció de la ministra, dels socialistes i en general del món progre, ha estat lògica i justa. Ara bé, com ja no tenen en actiu el senyor Alfonso Guerra, la reacció més que justa els ha quedat justeta i prou: que es disculpe públicament, li han demanat. A bon hora, si haguera estat al revés, els populars se n'haurien conformat, amb unes simples disculpes; tot al contrari, haurien descarregat les bateries amb bombardejos i tot.

En general, en el conjunt d'aquest Estat de la pandereta, a dir exabruptes com a manipular l'opinió pública, guanyen, ara per ara, els populars. La senyora Aguirre, que és una mestra i una bruixa; els populars valencianos, que són uns beatos furtamantes; el mateix Rajoy-que te doy, el Gonzàlez Pons i la despentinada Soraia, la senyora Cospedal... Tots a una i repetint la consigna, encara que siga mentida, són uns mestres.

Per exemple, acusen els socialistes pel tema de Benidorm (que és un cas evident de transfuguisme), mentre callen els seus casos de transfuguisme a Dénia, la Vila Joiosa, la Vall de Laguar, Mislata, el Puig... Quin cinisme! Al respecte i curiosament, i excepcionalment, estic d'acord amb el que ha fet Alarte, reptant els populars que si comencen pels seus casos de transfuguisme, ell farà fora el de Benidorm. És l'única cosa sensata que li he sentit fins ara; a veure si continua la ratxa.

I estan els temes de la corrupció, dels quals ja estic cansat d'explicar el que pense, així com dels polítics corruptes i beatos que ens han tocat en la tómbola valenciana. Aquest no és un tema preocupant i prou, perquè en realitat la corrupció és un tema d'Estat, i encara ho és més per la pobra i discreta reacció dels socialistes. És clar que, de vegades, quan els fiscals i la policia estiren de la manta apareixen alguns socialistes enredats en la mateixa madeixa, com està passant a Alacant i la Vega Baixa. Per això serà que els socialistes no insisteixen més?

D'altra banda, i tractant de ser objectiu, crida l'atenció el comportament dels mitjans de comunicació, que controlen uns i altres. Ací els socialistes també baden. Per exemple, no heu notat que les televisions estatals donen més protagonisme als populars, que no al revés, les televisions populars als socialistes? El cas de Canal 9 és paradigmàtic, una televisió que paguem i patim els valencians, manipulada barroerament i sense límits pels populars, que sols informa d'allò que convé als populars...

Com també és cert que ni uns mitjans ni els altres informen res o molt poc dels qui no som ni dels uns ni dels altres, o siga dels nacionalistes, per tot plegat, doncs, de vegades pense que estem perduts i que açò no té remei. Com ens toca, però, confiar que la gent reaccionarà algun dia, per exemple en les eleccions de maig, haurem de continuar desconfiant dels populars de morro fort i dels socialistes de morro fluix i insistint en nosaltres, els nacionalistes... I que visca la Mare de Déu, com ha dit Morera a les Corts.

QUINA VERGONYA

2010-10-24T08:30:00.002+02:00

QUINA VERGONYA

Article publicat a elpunt.cat el dia 24 d'octubre de 2010

Només faltava això, que posaren mà a la caixa dels ajuts a les ONG. No n'han tingut prou amb tot el que han pispat en el cas Fabra, en el cas Gürtel, en el cas del fem del Baix Segura, i en tants casos d'urbanisme, d'Emarsa, de contractacions irregulars, de visites papals, etc. No n'han tingut prou, que encara faltava el conseller Blasco, segons està publicant la premsa. Quina poca vergonya! Fer negoci amb els ajuts destinats a les organitzacions no governamentals, que estan ajudant la gent més desemparada del món, això és molt pitjor, infinitament pitjor, que fer negoci amb el Papa, amb el Canal 9, amb els regals multimilionaris a canvi de contractacions... No els cau la cara de vergonya?

Sembla que no, que no els cau la cara de vergonya, perquè no en tenen de vergonya. I s'excusen entre ells, i es protegeixen entre ells. Són una màfia! Per exemple, quan li tocà rebre a Camps, Blasco isqué a donar la cara per ell, assegurant que el President estava més net que una patena i que era més pur que una verge; ara, com al qui han pillat és a Blasco, és Camps qui dóna la cara per ell. Quina garantia que ofereixen, no? Quina ironia! I com la justícia és lenta en segons quins casos, i els jutges, que són amics, sols veuen el que volen veure, i els advocats lien la troca, perquè cobren a càrrec de l'erari públic, la cosa va com va... I, mentrestant, cada diumenge van a missa i el retor els absol...

La gent, per la nostra banda, continuem en la figuera. Segons les enquestes, sembla que ningú li dóna cap importància als fets de corrupció que denuncia la premsa, i que la gent tornarà a votar a aquests poca-solta. I per si faltava poc, els socialistes, que s'assabenten de les coses que passen perquè les lligen el diari, malgrat que la seua feina és de vigilar el govern, què?... En definitiva: que tot és una gran vergonya, senyors, una gran vergonya!

La situació, però, ara és la mateixa que tot al llarg de la història, o siga que, en general i arreu del món, els que manen fan el que fan perquè tenen una certa impunitat, mentre que els manats, o siga el poble, per un no res ja tenim la policia a sobre; podem pensar, doncs, que aquest món, a més d'una vergonya, és una merda. Els que manen roben més als pobres que no a l'inrevés, els pobres als rics, però la justícia és més diligent en un cas que en l'altre, per no dir que actua injustament, perquè els rics i els polítics sempre s'escapen.

Pels anys seixanta, curiosament quan Blasco era del FRAP, nosaltres creiem que això era així perquè no hi havia democràcia i suposàvem que quan acabaria el franquisme i tindríem llibertat començaríem a viure en un món més just... Merda! Ja fa trenta-cinc anys que Franco estirà la pota per la gràcia de Déu, perquè ho féu al llit i reconfortat amb els sagraments, i encara uns dies després d'haver signat les seues darreres penes de mort, i tot continua igual: els feixistes ara, disfressats de demòcrates, quan es descuren i ensenyen les vergonyes, se les tapen i continuen, perquè saben que el poble, d'ací uns mesos, els tornarà a votar.

DIA DE LA RAÇA

2010-10-17T07:53:00.002+02:00

DIA DE LA RAÇA

Article publicat a elpunt.cat el dia 17 d'octubre de 2010

Com les coses de l'escola et marquen per a tota la vida, jo conserve un mal record d'algun dels mestres que vaig tindre, pels anys quaranta. Aquells eren uns mestres franquistes, que conformaven el principal pilar en què es sustentava el règim: adoctrinaven les criatures! Ara, però, el magisteri ha evolucionat molt i els mestres ja no són com abans, malgrat que encara puga quedar algun cavernícola en exercici.

Entre les múltiples commemoracions que celebraven, mitjançant les quals ens arengaven, hi havia la del dia de la Raza, commemorant que Colom descobrí Amèrica. Ja podeu imaginar les mentides que ens deien sobre aquell famós Descubrimiento i sobre la conquesta dels indis i, per tant, quan anys a venir vaig poder saber la veritat històrica de tot allò i tot el que patiren els indis, em posí del seu costat i en contra de tot el que m'havien explicat a l'escola, la Pilarica inclosa.

Allò, però, no s'ha acabat i ells continuen fent festa, que ara diuen de la Hispanidad. I com aleshores, ens obliguen a secundar-los a la força, raó per la qual cada any manifeste el meu rebuig escrivint alguna cosa i fent algun comentari a amics i alumnes. Els anys que he estat alcalde de Silla ho he pogut fer especialment, perquè em neguí a pagar cap piscolabis commemoratiu, a la caserna de la Guàrdia Civil, com havien fet i tornen a fer els altres alcaldes. Així que, per aquestes raons, i per altres, tot el que fan aquest dia em resulta aliè i rebutjable.

Enguany s'ha donat el cas que, com fan engolir a tothom, per la tele i per la premsa, les seues desfilades i misses, no han pogut amagar la sonora xiuladissa que uns quants patriotes de la raça dedicaren a Zapatero, sense respectar ni als difunts. A mi allò em deixà indiferent i és raonable, que es fota en Zapatero, pensí, però, no ho és que a Rajoy, a l'Aguirre i altres dirigents populars els haja semblat bé. Però així estan les coses i ja veurem com reaccionen els populars quan els toque rebre.

Tot plegat, però, tot l'espectacle ha resultat esperpèntic i genuïnament espanyol, o siga que nosaltres no hi tenim res a veure i, per tant, nosaltres no havíem de fer aquesta festa i que em perdone la Pilarica i la branca aragonesa de la meua família, que per ells no va.

DICCIONARIS I SEXE

2010-10-10T08:48:00.002+02:00

DICCIONARIS I SEXE

Article publicat a elpunt.cat, el dia 10 d'octubre ded 2010

L'aparició d'un diccionari d'onomatopeies i d'interjeccions en català (Riera-Eures i Sanjaume), m'ha interessat i l'he comprat. En primer lloc perquè podia ser-me d'utilitat per a fer els encreuats que publique cada dia. Com sabem els qui ens hi dediquem, de tant en tant ens surten al pas paraules com “hop” (el que fa el cavallet al circ), o “hip” (hip, hip, hurra, el xofer no carbura), o “xit” (xit, calleu...) i ens desconcerta que no estiguen recollides als diccionaris. Evidentment, és que volem tenir garanties que no fem res que no siga adequat, ja que sabem que alguns mestres n'utilitzen com a eines didàctiques; moltes gràcies. Pense que aquest diccionari, amb les aportacions que fa, em resultarà molt útil, doncs.

Ah, però en segon lloc m'he entretingut també, i per curiositat, a buscar expressions i onomatopeies de caràcter sexual. No és que estiga obsessionat pel tema, a la meua edat, sinó que tinc la curiositat. El diccionari posa exemples de totes les accepcions, com fan els diccionaris, perquè quede ben clara la semàntica, però en aquest diccionari no n'hi han de caire sexual. Ni en el cas de “ai”, amb què expressem dolor físic, pena, tristesa, contrarietat, por, alegria, estranyesa, amenaça, angúnia, avorriment, etc., es fa cap al·lusió al sexe, a excepció, potser, de “ai, canvia de canal, que és molt desagradable això...”, que ves a saber el que volien dir els autors; la resta d'exemples són insubstancials: “ai, ai, que et quedaràs sense postres”, “ai! cantes tan bé...”. Ni amb “oh”, amb què expressem sorpresa i admiració, compassió, tendresa, dolor, desil·lusió, pena, alegria, por, desaprovació o indignació: “oh, quin concert...”; “oh, que bé que hages vingut”; “oh, oh, oh! és indignant”, etc. Res de sexe. Ni amb “ui”, ni amb cap altra interjecció. Segons aquest llibre, per a referir-nos al sexe de manera explícita sols tenim el “nyaca-nyaca” per a copular i posa l'exemple: “Un bon sopar, nyaca-nyaca i a dormir”. Qualsevol que s'hi interesse pel tema sexual, doncs, pot pensar que en català no diem ni piu, quan follem.

Jo ja fa temps que havia observat que ni en vocabularis de l'argot de la delinqüència, ni en diccionaris d'expressions i frases fetes, ni en els diccionaris generals, tampoc no es recollien exemples de fornicacions catalanes, ni d'expressions sexuals explícites. Per exemple, no n'he trobat cap que reculla que tira més un pèl de figa que una maroma de barco (sic). Un vocabulari que podia haver estat una excepció, a la vista del títol tan graciós, és el Bocavulvari de Pep Vila, que no deixa de ser, però, un recull de versets, frases amb doble intenció i fins i tot jaculatòries. O siga que tot això em fa pensar que som uns primmirats de merda.

Amb tant de mirament, però, no normalitzarem res, perquè si volem una llengua normalitzada, ara que ja està definitivament normativitzada, haurem de fer-la útil per a tots els aspectes de la vida i, per tant, els qui es dediquen a fer compilacions i reculls orals, que finalment acaben en diccionaris, haurien de tindre en compte que tot això de la bragueta també existeix i que és important. L'Institut d'Estudis Catalans i a continuació l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, haurien, doncs, d'espavilar-se a revisar aquesta part del vocabulari secret i a fer-hi incorporacions.

Supose que, per fortuna, a l'hora de la veritat els escriptors més descarats, com Ferran Torrent o Quim Monzó, i els qui escriuen literatura eròtica, no es preocuparan massa pels diccionaris; però, alerta! perquè ho poden fer els correctors, que tot allò que no troben codificat ho rebutgen. Els diccionaris, que són un dels grans pilars de la normalització d'una llengua, són compilacions obertes, o han d'ésser-ho, on s'han d'anar encabint les paraules que no hi figuren, però que existeixen perquè les utilitzem oralment. Allò dels diccionaris censurats (autocensurats) tingué una explicació quan els feien persones tan circumspectes com mossèn Alcover, o el senyor Moll, o el senyor Fabra... Aleshores sí que es podia entendre tant de mirament, però ara, això ara no té cap sentit. Al pa, pa i al vi, vi.