UN ESTAT SENSE FUTUR

UN ESTAT SENSE FUTUR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de desembre de 2013

 

 

Als valencians tothom ens posa les banyes, de la manera més ignominiosa perquè damunt de cornuts i pagar el beure, com ara demostrarem, també som els més desgraciats, perquè paguem més que ningú i rebem menys que tots. Aquesta és una raó, el deute històric, que sols reclamàvem fins ara els nacionalistes i que ara se l'han feta seua tots, des dels socialistes fins a Fabra i Rus!

Però en aquesta terra feliç, de sant Vicent i la Mare de Déu, no tothom està disposat a reconèixer que Espanya ens fot, sinó que encara hi ha els panxacontents d'ofrenar noves glòries a Espanya. Pitjor per a ells, perquè el deute supermilionari que portem a les esquenes l'hem de pagar a escot entre tots, els qui protestem i els qui no.

Per exemple, hem de pagar entre tots tota la bogeria constructora de grans edificis públics sense cap sentit; les inversions en festes i saraus (Fórmula 1, competicions navals, aeroport de Castelló, visites papals...); tot el que s'han tirat a la pera els furtamantes d'Emarsa, els dels ajuts al Tercer Món; totes les comissions de la Gürtel, Brugal ...Tot això ho hem de pagar, vulguem o no vulguem, entre tots i estem pagant-ho, i com Madrid no ens paga com toca, ni el que ens deu pel deute històric, ni per la població real del País, encara estem més fotuts.

Però podem estar tranquils, perquè encara que ja no queda ni un cèntim al calaix, el govern central ens salvarà, magnànimament. Com? Doncs, avançant-nos els diners perquè paguem les factures als proveïdors; nosaltres els els retornarem amb interessos. Ho fan perquè obtenen els diners dels bancs, al 6%.. Aquests els reben del Banc Central Europeu, a un interès gairebé del zero per cent. Els diners europeus s'havien de destinar a finançar les mitjanes empreses i les famílies, però els bancs prefereixen prestar-los a l'Estat i obtenir beneficis. I així està la bola muntada i el poble que es fota. Heu vist quina poca vergonya?

Per a fer front als venciments dels préstecs i dels interessos, el govern valencià té en marxa tres mesures: retallar ajuts, especialment els destinats a les persones més desvalgudes, a l'educació i a la sanitat públiques; augmentar els impostos i les taxes; retallar algunes despeses, que no els afecten directament a ells. Contràriament, els sous dels polítics són intocables; els balanços dels bancs van a l'alça; hi ha els intocables de sempre, entre els quals l'església que no paga l'IBI; finalment, els qui han robat no tornen ni un cèntim.

En la situació en què ens trobem, doncs, aquest Estat no té futur i ja no és qüestió de canviar la constitució, o de proclamar la república federal... Açò ara mateix és ja el campi qui pugui. En aquestes circumstàncies, doncs, l'única eixida que té la nostra joventut, en l'atur i sense perspectives, és l'emigració i trobar un treball digne en un país digne, que no tenen ací. Per a la gent més gran i també en l'atur, el seu panorama és pitjor. Les bosses de pobresa cada dia són més grans.

Sincerament crec que l'Estat ha fracassat, requiescat in pace. L'ha fet fracassar la golafreria i l'egoisme dels seus polítics i banquers. El poble el que fem és treballar i pagar i de la malversació generalitzada no en tenim cap culpa, però hem de pagar el desficaci dels poderosos.

En les actuals circumstàncies d'immoralitat, que podem dir institucional, no és d'estranyar que es presenten ofertes noves, programes nous i que hi haja qui se'ls crega. El darrer ha estat el de Ciutadans-Ciudadanos. Llegint els noms que va avançant la premsa, els que més ressalten són els polítics que han fracassat en el PP i en el PSOE, que ara volen provar sort en aquesta nova formació. Segurament pensen que és el millor moment de canviar de camisa, quan el crèdit dels populars i dels socialistes estan per terra i amb les properes eleccions, que són una oportunitat, a la vista. Una tal Rosa Díaz també va pel mateix camí.

Com a mi em preocupen les formacions nacionalistes, crec que també haurien de saber aprofitar la conjuntura. Espere que els grupets menors sabran arribar a acords que els facen majors, cosa urgent de cara a les properes eleccions europees. Mirar-se el melic no és massa positiu, euforitzar-se, tampoc. Crec que la millor cosa que es pot fer és treballar amb honestedat i amb decisió.

Altra cosa és l'espectacle que estan donant el PSOE i el PP a càrrec del referèndum de Catalunya. A banda que tant els populars com els socialistes són espanyols fonamentalistes, més els primers, però gairebé iguals, el fet és que els dos partits han de satisfer els seus electors, que normalment demanen sang a la plaça. Per això, en lloc de cercar la manera de solucionar el “problema” de Catalunya, l'agreugen tant com poden. Ells confien que doblegaran els catalans, i els amenacen sense parar. Sense cap dubte, estan profundament preocupats i han d'estar-ho perquè saben que finalment perdran la batalla, l'any que ve o quan siga. De moment, l'independentisme ha irromput amb força a tot l'Estat i ja no es pot aturar. Per tant, que vagen fent-se a la idea que aquest Estat, tal com l'hem conegut, ja no té futur.



NADAL, MENJAREM TORRONS I CORRUPCIONS

NADAL, MENJAREM TORRONS I CORRUPCIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de desembre de 2013

Com el temps passa volant, ja som en les vespres de Nadal, inevitablement, inexorablement. La gent més vella notem més penalitats a sobre, mentre que la gent més jove continua la seua vida esplèndida i intrèpida, gaudint-la el millor que poden. Supose que aquesta mena de reflexió s'haurà repetit milions de vegades, per milions de persones, perquè no hi ha res més cert: tempus fugit, que deien els romans. C'est la vie, que diuen els francesos.

A mi, en lloc de les bajanades clàssiques de desitjar bones festes i bla, bla, bla, sempre m'ha pegat per mostrar-me agressiu, tant que mai felicite ningú, ni tan sols conteste els missatges nadalencs que m'envien. En el seu lloc procure fer denúncies d'unes quantes persones, institucions i actuacions polítiques i socials. Ho he comprovat revisant el que he escrit cada any a El Punt, que és el material que tinc més organitzat, gràcies a l'ordinador.

Enguany, posat a escriure, el primer paio que em ve al cap és el descarat de Gonzàlez Pons, no sé per quina raó, perquè n'hi ha molts per a triar. Segurament és perquè de tant en tant em ve a la memòria haver llegit en algun moment que essent conseller d'urbanisme legalitzà una maniobra (PAI) per afavorir la seua família, a Planes. Com sembla que allò ha caigut en l'oblit, sempre m'ha escamnat.

He cercat al google i he vist que no, que tothom no se n'ha oblidat, i que Vicent Català (Compromís) ha presentat, al respecte, una pregunta en les Corts, i que molta més gent s'ha ocupat de denunciar el cas, però malgrat aquests esforços, ni la gran premsa de l'Estat, ni de la del País, s'ha ficat molt endins. Tampoc no ho han fet els partits de l'oposició.

Jo ja sé que, família per família, les històries dels Cotino són molt més grosses, però així i tot em preocupa que el bocamoll de Gonzàlez Pons s'esmunya com les anguiles. Així que espere que algú s'hi pose a escarbar i a denunciar. Es tracta del PAI del Mas de la Foia, de Planes, de 471.000 metres quadrats d'ús agrícola, transformats en urbans en 2007, quan Gonzàlez Pons era conseller del ram. El destí de la requalificació són 292 xalets de 300 metres quadrats cadascú. Per a obtenir més informació: www.lajoyadePlanes.com.

Evidentment, casos com aquest els tenim a cabassos, tant que sembla que ja no són ni notícia. És una de les conseqüències negatives de tanta corrupció que està aflorant, que són tants els casos que finalment ens avesem a les notícies i acabem immunitzant-nos. Ací està el perill, que els “acceptem” com a inevitables.

Encara és pitjor si, ingènuament, el veïnat acaba generalitzant la corrupció i donant-la per intrínseca en tots els càrrecs polítics. Això és terrible. Jo he explicat alguna vegada que, quan acabí la meua alcaldia de Silla, em trobí en mig d'una acalorada discussió de bar on es debatia si els polítics eren tots uns lladres o no; com guanyava el sí, vaig recordar-los que jo havia estat alcalde, amb l'esperança de lliurar-me'n... Però tu és que vas ser un fava!, em digué algú. O siga que per aquell vehement veí, els polítics o són uns lladres o uns faves.

Com a més a més, en els casos que arriben a substanciar-se la justícia és lenta, i finalment acaben en res, o en amnisties (per exemple, el cas Gürtel, que no acabarà mai d'instruir-se; el cas Fabra, acabat en res; el cas alcalde de Torrevella, acabat en amnistia; el cas...). Per tot plegat és natural que tinguem tanta desconfiança, inclosos els més exigents.

És evident que amb tot açò, l'Estat estiga reconegut com dels més corruptes del món i que el nom Espanya no genere ninguna confiança, que “no venga”, que és la preocupació del ministre d'Exteriors, Garcia Margallo. Per tant, haurien de prendre mesures. Jo els en vull suggerir una que bàsicament és que en lloc de voler tapar res, aprofiten que tenim tants lladres per a pegar-li la volta i que inviten els turistes a venir, a veure en viu com es manté la tradició dels bandolers. Això seria com fer de la necessitat virtut.

De fet, a València, que és un poc el curumull de la corrupció de tot l'Estat, hi ha l'oferta del tour turístic de la corrupció, que té molt d'èxit, perquè sembla que ve gent de tot arreu a veure en directe el desficaci de tot el que ha passat a València. Aquesta idea podria exportar-se a altres indrets de l'Estat, encara que mai ens superarien als valencians, d'això podem estar segurs.

No sé, és una idea que es podria estudiar. En resum, es tracta que ja que tenim lladres, en lloc d'amagar-los, els mostrem, com en el circ, i treure'n profit de l'espectacle. No hem d'oblidar que el tema dels bandolers ha donat per a molta literatura i per a pel·lícules, el que vol dir que el veïnat està predisposat. De fet, l'èxit dels programes de la tele on trauen els draps bruts dels personatges més nefastos, n'és una altra prova de les possibilitats de la idea.

En fi, qui puga menjar torrons per a celebrar els Nadals, que li aprofiten. Els torrons rimen bé amb corrupcions, lamentablement, i Bárcenas segur que en menjarà, a la presó o fora. 

UN GRAN TIBERI CONSTITUCIONAL (sic)

UN GRAN TIBERI CONSTITUCIONAL (sic)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de desembre de 2013

Divendres passat, aprofitant que era la festa de la Constitució, m'empassí, acompanyat d'uns amics, un excel·lent arròs en perol, amb ànecs de l'Albufera abatuts a trets d'escopeta, manetes, galtes i morro de porc, naps, penques, espinacs i moniatos. La teca la vaig cuinar jo i, perdoneu la immodèstia, estava esplèndida. Evidentment, no celebràvem la Constitució, ni pensar-ho; en realitat cap dels amics l'havíem anar a votar en el seu moment, ni ens inspira cap confiança actualment i, per tant, doncs, fèiem l'àpat per a menjar i beure, i per a xerrar a pler, aprofitant el “pont de la puríssima constitució”. Una broma.

Part de la conversa fou sobre la mateixa Constitució, sobre si finalment la reformarien o no, especialment. Si ho fan, serà per a fotre'ns encara més, afirma Andreu. Segur que sí, qualsevol constitució espanyola sempre es farà contra nosaltres, que diu Pep. Passa'm el vi, I comencem a fer memòria de les actuacions del Tribunal Constitucional contra els nacionalistes.

Passem al tema estrella del moment, la independència de Catalunya, i coincidim que Mas està fent-ho molt bé, però que la cosa és complicada i que cal que tothom s'espavile a fer concessions, perquè no es pot fracassar, i que la pregunta que s'ha de fer en el referèndum l'ha de guanyar amplament el sí... Si fracassem, merde!, com diuen els francesos, que dic jo. El perol va buidant-se i de fet hi ha qui ja ha repetit tres vegades.

La vesprada dóna per a molt i els temes més diversos es succeeixen de manera natural. Com ens hem reunit a Silla també parlem del quadripartit, que ja és història passada. Algú pregunta si se sap res de Francesc Romeu, que sembla desaparegut, però que segons Vicent Cebolla m'ha explicat, ell va fent, ell va a la seua... Els recorde com fou que no aconseguí l'alcaldia de Silla, per la meua culpa.

Conxa pregunta sobre Cotino. La riota és general. Aprofite per a explicar-los als qui no coneixen l'anècdota, com fou que volgué fer-me entrar a missa un dia del Crist, quan el vaig rebre a la porta de l'Ajuntament: —Vinga, alcalde, vinga, que allí ens volen a tots... Ara, amb tot el merder de la Gürtel, entre les indecències que està estudiant el jutge, apareix implicat aquest personatge. I és que quan més beatos són pitjors, que rebla la Tonyi, que és la qui menys parla, però quan ho fa, sentencia.

A Lluís l'ha cabrejat especialment la sentència del Constitucional sobre que l'Església no ha de pagar l'IBI dels seus immobles. Ell, que acaba de pagar la contribució de casa de sa mare, està que bufa. Això és una injustícia absoluta i hauria de ser anticonstitucional perquè l'Estat és aconfessional, no? Doncs, si ho és que suprimisquen aquests privilegis tenebrosos, o en cas contrari que ho diguen així a la seua “constitució”, perquè tota Europa se n'assabente. Açò no es podria dur a Estrasburg?

Aquest país, que és conegut arreu del món per la corrupció dels seus polítics i de les seues institucions, ja està rebent correctius importants, comente. El darrer és la denúncia que ha fet Mario Draghi, director del Banc Central Europeu, en el sentit que els diners que han injectat fins ara als bancs espanyols, en lloc de destinar-los a la concessió de préstecs a les empreses mitjanes i a les famílies, els bancs els han destinat a comprar deute públic, o siga a guanyar més diners i a salvar-los la cara als polítics. Els dos amics empresaris de la colla es manifesten escèptics, després del calvari pel qual els estan fent passar.

Com era natural, el tema en què més ens entretenim i més bilis ens fa destil·lar és la corrupció. Coincidim que corrupció n'hi ha a tot el món, però que ací els corruptes tenen més immunitat que enlloc. A Alemanya els ministres dimiteixen per haver copiat una tesi i ací no dimiteixen per res del món. A França es descobreix que un ministre té diners a Suïssa i el destitueixen immediatament, i ací?

Propose preparar una esmena a la Constitució espanyola, ara que parlen de modificar-la. La qüestió seria considerar que serà un delicte grossíssim això de fer promeses electorals i no complir-les. Que el Constitucional vigilarà d'ofici tota la propaganda electoral i que si troba cap engany, inhabilitarà els partits mentiders. I que es considere delicte en el Codi Penal. Que se diga així de clar i ras, en ambdós textos, Estem convençuts que aquesta proposta no serà acceptada ni pel PP, ni pel PSOE.

Ens hem acabat tot el perol i tot el vi. Passem als licors i als pastissets. Ja s'ha fet de nit fosc. El futur també el veiem fosc, i per això li tirem més mistela (de Montserrat) al cos. Tornem a les qüestions locals, perquè ja estem acabant el tiberi. Algú sap res de la notícia que Baixauli es presentarà en una llista de Ciutadans? Com? Això no és possible. Sí, si, i que Roser Saborit es presentarà per UPyD... Per acabar la vesprada constitucional no han estat gens malament aquestes dues notes d'humor negre.

"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

"EL PSOE I EL PP LA MATEIXA MERDA ÉS"

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de desembre de 2013

Aquest era el clam amb què els universitaris més punyents reberen Rubalcaba a Granada, tot i impedint-li donar una conferència. Allò fou una espècie d'escratge antisocialista. “El Psoe també privatitzava”, cridaven també. Eren mig centenar de joves del moviment 15-M i d'stop-desnonaments, suficients perquè el doctor Rubalcaba no poguera parlar de química i política.

Jo ja vaig advertir, quan començà el moviment dels joves indignats, que allò anava per a llarg, però com els polítics treballen en curt, com en el joc de l'oca, d'elecció en elecció i a vore si em toca, molts no els cregueren. Alguns es varen atrevir a dir-los que s'apuntaren al partit. Els que més, pensaren que allò no arribaria a l'estiu. Doncs, ja han vist els socialistes a Granada, que aquests joves ni callen ni obliden. Per què haurien de fer-ho? Que prenguen nota els altres partits.

A tot açò, l'Estat de la pandereta i olè està perdut, sense nord ni guia. Qui hauria de ser el seu capità Rajoy, en aquesta llarga crisi que està devorant-ho tot, no sap ni per on tirar i no és d'estranyar. Al seu caràcter dubitatiu i indecís, que li impedeix prendre decisions assenyades, cal afegir la tutela de ferro de Merkel i l'amuntegament de problemes interns de l'Estat i del seu mateix partit, especialment la corrupció. Així que un cagadubtes com aquest president, més cagadubtes que Zapatero, va a la deriva, i tot va a la deriva.

La prova més recent que Rajoy no sap per on tirar, ha estat la seua incapacitat a posar ordre en l'eixelebrat de Wert, de qui l'aprovació de la seua llei, sense la presència al Parlament de cap membre del partit, passarà a la història dels disbarats més universals. O en el ministre de l'Interior i les seues ganivetes de matar. O en el ministre Montrolo, dient que ací cada dia els treballadors cobrem més i que s'hi crea més treball... El panorama del PP és catastròfic.

Doncs molt bé, davant d'açò. precisament, o siga quan l'enemic està més capficat, és el moment més idoni per a insistir en l'atac: ara o mai. Per exemple, de cara a la independència que tenim entre mans, començant per la consulta de l'any que ve, és el moment de no tindre titubejos ni de donar-hi treva. És el millor moment que podríem tenir i hem d'aprofitar-lo.

Ara, a més a més, comptem amb la coincidència de quatre vidents catalans de molta nomenada, que els tenim a favor (llegiu-ho al Punt d'ahir). Jo també consultaria el calendari xinès, per a confirmar que l'any que ve serà el del cavall, per començar els preparatius perquè tot ens siga propici.

La recuperació de la sobirania, que ens varen arrabassar els castellans i els borbons fa tres-cents anys, és l'objectiu nacional primordial, el més important de la nostra història. Qui no s'apunte a la guerra, serà un traïdor. Una guerra incruenta, per descomptat, i desigual, que catalans i bascos poden guanyar.

Davant d'aquesta eventualitat, què hem de fer els valencians? Malgrat que la nostra guerra és la mateixa que la dels catalans, hem de fer-la quan ens toque, pròpiament parlant i lamentablement. Arribada l'hora, ens serà de molta utilitat que els d'allà dalt hagen fet el seu camí, perquè podrem seguir les petjades. Per tant, malgrat que no podrem votar, podrem empènyer, col·laborar, perquè tota pedra fa paret. Què tot és una il·lusió?

Si seguiu la nostra premsa, per exemple el Punt/Avui, us animareu, perquè sabreu per on va el món, més que si us refieu dels mitjans de comunicació espanyols, que sols diuen el que els convé i es dediquen a la intoxicació, així que feu com jo i no els llegiu, o feu-ho amb desconfiança.

Per exemple, tonteries com que no podrem continuar a Europa, o que ens trauran de l'euro i de l'Otan, no són altra cosa que tonteries. Qui perdrà són ells, els espanyols, que veuran reduïda la seua presència política i la seua capacitat econòmica a Europa. Pel que fa a l'Otan precisament nosaltres hauríem d'estar d'acord a eixir-nos-en.

Avui comença desembre i ja som a les envistes del transcendental any 2014, Jo estic esperançat, i sóc un jubilat. Confie que la gent més jove sabrà actuar com s'espera d'ells, ja que el futur és d'ells. Confie també que els indignats del 15-M no defalliran en les seues posicions. Una abraçada!

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de novembre de 2013

 

El tema de l'aigua potable es va aclarint, a poc a poc, segons ha informat l'alcalde Simeon a la premsa, encara que a la web de l'ajuntament no s'ha dit res al respecte. Realment, la web i el servei d'informació municipal, malgrat que ens costa un dineral, no serveix per a res, llevat d'atendre els “ecos de sociedad”, i això sols en part.

Pel que diu l'alcalde, hem de felicitar els tècnics municipals perquè han elaborat un bon informe, ben estudiat, que ells anomenen “procediment d'adequació de les condicions de prestació del servei”. També hem de felicitar els nostres polítics, tant del govern, com dels partits que aprovaren aquest informe; ara sí. Com diuen els castellans “mas vale tarde que nunca”, o nosaltres que val més un poquet que res.

Per tant, recobrarem els diners que ens han cobrat de més en els rebuts de l'aigua i, el que és més important, a partir d'aquest litigi, pagarem uns rebuts més ajustats a les condicions de la concessió i més justos (més econòmics). Ara depenem de l'agilitat de l'empresa a acceptar l'acord plenari i a executar-lo, i jo confie que aviat també podrem felicitar a l'empresa per les rectificacions que van a efectuar. Finalment, doncs, tots acabarem contents i amics.

Ara bé, com jo ja manifestava el passat dia 4 de novembre, en un altre article publicat en El Punt, hi ha dues qüestions sobre les quals vull dir alguna cosa o al·legar. Ho faig mitjançant aquest article, que m'asseguraré que arribe a mans de l'alcalde. Es tracta de conèixer, en el capítol de personal, precisament el nom de cada empleat (cosa a la qual l'ajuntament renuncia, inexplicablement); tot al contrari, jo pense que l'ajuntament té l'obligació de conèixer qui són tots els empleats, la categoria professional i el temps que dediquen a la gestió de Silla, ja que som nosaltres qui els paguem.

Hi ha unes quantes raons per a exigir-ho, però només en diré dos. La primera, que no seria acceptable que tinguérem i pagàrem empleats que no dedicaren tot el seu temps i treball al nostre municipi. Això és lògic i de dret, perquè, a qui se li ocorreria que compartírem l'interventor, o el secretari, o un intendent de la policia, entre Silla i un poble veí, i que els pagàrem nosaltres tot el sou?

Una altra raó té a veure amb el nepotisme que puga haver hagut en la contractació del personal. Com sabem, el nepotisme és una corrupció que consisteix a posar a dit els parents o amics dels polítics o dels responsables de l'administració, en llocs de treball oficials, o de societats que depenen de l'administració, com seria aquest cas. La paraula nepotisme bé del llatí nepos, nepotis, que vol dir nebot, i el concepte s'aplica al cas de fills, cunyats i amics. Si l'ajuntament coneguera algun cas de nepotisme l'hauria de denunciar o se'n faria còmplice de prevaricació.

I hi ha un altre tema, sobre el qual ja n'hem parlat altres vegades, però que, com també pot estar implicat ací, he de tornar a insistir. Es tracta de la col·laboració de l'empresa concessionària en l'edició d'un llibre sobre Silla. En el seu moment, ja isquí en defensa dels nostres investigadors i professionals que veien que se n'havien aprofitat dels seus treballs per a la confecció del famós llibre. Com mai havien estat recompensats per l'ajuntament per tot el que havien fet, ara vèiem, amb consternació, l'esplendidesa amb què remuneraven l'amic de l'alcalde i autor del llibre. Ara es tractaria d'aclarir qui ha pagat realment el llibre, o siga ho ha fet si la concessionària, o l'ha facturat a càrrec de l'ajuntament, inclosa la factura de la feina fotogràfica. Com diuen que com més amics, més clars, ara és el moment d'aclarir aquests dos punts: el del possible nepotisme i el de la subvenció del llibre de què parlem.

Si damunt de beneficiar el poble aclarint aquests temes, es rebaixa la factura de l'aigua d'ara endavant; es recupera el que s'ha pagat de més; s'aclareixen també les obres fetes a Silla per l'empresa; es recupera l'import de les despeses que paga l'ajuntament i que encara no ha repercutit sobre la concessionària; si finalment tot açò es posa en clar, haurà valgut la pena haver organitzat la “crisi” local que hem organitzat.

Nosaltres hem arreglat la partida. La pilota la té l'ajuntament i li l'ha passada a Aquagest, que l'ha de jugar, si no l'encala. Com no estem jugant a llargues, convindrà ser diligents. Els jutges són els polítics, i els àrbitres són els tècnics municipals. El veïnat estem situats al cadafal, esperant. Entre tots han de jugar la partida, que ha de guanyar Silla.

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

OBSERVACIONS AL TEMA DE L'AIGUA POTABLE DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de novembre de 2013

El tema de l'aigua potable es va aclarint, a poc a poc, segons ha informat l'alcalde Simeon a la premsa, encara que a la web de l'ajuntament no s'ha dit res al respecte. Realment, la web i el servei d'informació municipal, malgrat que ens costa un dineral, no serveix per a res, llevat d'atendre els “ecos de sociedad”, i això sols en part.

Pel que diu l'alcalde, hem de felicitar els tècnics municipals perquè han elaborat un bon informe, ben estudiat, que ells anomenen “procediment d'adequació de les condicions de prestació del servei”. També hem de felicitar els nostres polítics, tant del govern, com dels partits que aprovaren aquest informe; ara sí. Com diuen els castellans “mas vale tarde que nunca”, o nosaltres que val més un poquet que res.

Per tant, recobrarem els diners que ens han cobrat de més en els rebuts de l'aigua i, el que és més important, a partir d'aquest litigi, pagarem uns rebuts més ajustats a les condicions de la concessió i més justos (més econòmics). Ara depenem de l'agilitat de l'empresa a acceptar l'acord plenari i a executar-lo, i jo confie que aviat també podrem felicitar a l'empresa per les rectificacions que van a efectuar. Finalment, doncs, tots acabarem contents i amics.

Ara bé, com jo ja manifestava el passat dia 4 de novembre, en un altre article publicat en El Punt, hi ha dues qüestions sobre les quals vull dir alguna cosa o al·legar. Ho faig mitjançant aquest article, que m'asseguraré que arribe a mans de l'alcalde. Es tracta de conèixer, en el capítol de personal, precisament el nom de cada empleat (cosa a la qual l'ajuntament renuncia, inexplicablement); tot al contrari, jo pense que l'ajuntament té l'obligació de conèixer qui són tots els empleats, la categoria professional i el temps que dediquen a la gestió de Silla, ja que som nosaltres qui els paguem.

Hi ha unes quantes raons per a exigir-ho, però només en diré dos. La primera, que no seria acceptable que tinguérem i pagàrem empleats que no dedicaren tot el seu temps i treball al nostre municipi. Això és lògic i de dret, perquè, a qui se li ocorreria que compartírem l'interventor, o el secretari, o un intendent de la policia, entre Silla i un poble veí, i que els pagàrem nosaltres tot el sou?

Una altra raó té a veure amb el nepotisme que puga haver hagut en la contractació del personal. Com sabem, el nepotisme és una corrupció que consisteix a posar a dit els parents o amics dels polítics o dels responsables de l'administració, en llocs de treball oficials, o de societats que depenen de l'administració, com seria aquest cas. La paraula nepotisme bé del llatí nepos, nepotis, que vol dir nebot, i el concepte s'aplica al cas de fills, cunyats i amics. Si l'ajuntament coneguera algun cas de nepotisme l'hauria de denunciar o se'n faria còmplice de prevaricació.

I hi ha un altre tema, sobre el qual ja n'hem parlat altres vegades, però que, com també pot estar implicat ací, he de tornar a insistir. Es tracta de la col·laboració de l'empresa concessionària en l'edició d'un llibre sobre Silla. En el seu moment, ja isquí en defensa dels nostres investigadors i professionals que veien que se n'havien aprofitat dels seus treballs per a la confecció del famós llibre. Com mai havien estat recompensats per l'ajuntament per tot el que havien fet, ara vèiem, amb consternació, l'esplendidesa amb què remuneraven l'amic de l'alcalde i autor del llibre. Ara es tractaria d'aclarir qui ha pagat realment el llibre, o siga ho ha fet si la concessionària, o l'ha facturat a càrrec de l'ajuntament, inclosa la factura de la feina fotogràfica. Com diuen que com més amics, més clars, ara és el moment d'aclarir aquests dos punts: el del possible nepotisme i el de la subvenció del llibre de què parlem.

Si damunt de beneficiar el poble aclarint aquests temes, es rebaixa la factura de l'aigua d'ara endavant; es recupera el que s'ha pagat de més; s'aclareixen també les obres fetes a Silla per l'empresa; es recupera l'import de les despeses que paga l'ajuntament i que encara no ha repercutit sobre la concessionària; si finalment tot açò es posa en clar, haurà valgut la pena haver organitzat la “crisi” local que hem organitzat.

Nosaltres hem arreglat la partida. La pilota la té l'ajuntament i li l'ha passada a Aquagest, que l'ha de jugar, si no l'encala. Com no estem jugant a llargues, convindrà ser diligents. Els jutges són els polítics, i els àrbitres són els tècnics municipals. El veïnat estem situats al cadafal, esperant. Entre tots han de jugar la partida, que ha de guanyar Silla.