Vull que perda 'La Roja'

Malgrat que me la bufa el futbol perquè més que esport és un negoci, sovint brut, que enerva les persones, excita les passions i suscita controvèrsies estèrils i pernicioses, no és pot ignorar que el futbol és present als mitjans i tothora. I com els poders polítics fan servir el futbol per encendre i manipular les passions populars, induint la gent a creure que l´honor d´una nació depèn de guanyar una competició, aquesta manipulació la trobe menyspreable. El que defensen els nostres intrèpids futbolistes són els immensos interessos econòmics d´uns i d´altres; que es deixen d´històries.

Dit això, vull que perda la Roja, ja, i que tornen a casa els jugadors; que ningú patisca cap mal i gràcies. Que passen l´estiu amb la família i que descansen. Ja sé que no tothom pensa així i que, fins i tot, hi haurà qui desitjarà no res de bo als jugadors que perden, per no haver defensat millor l´honor de la pàtria, quan, a fi de comptes, hauran fet el que hauran pogut... i al remat sols podia guanyar un equip de 32. Un país heroic i 31 de derrotats, quin espectacle! Si els jugadors de la Roja tornen amb la cua entre les pates, és possible que algú comence a demanar-se per la responsabilitat del tal Florentino, per exemple, el negoci del qual no és la selecció, sinó el Real Madrid... i els seus negocis.

Contràriament, jo pense que si fracassen estalviarem molts diners, exactament els que ens costaria la presència de tots els mandamassos, reis i princeses, governs, presidents, secretaris, sub-secretaris..., tots marxant cap a Rúsia, de gorra. Gràcies a Déu que no van els bisbes! Algun economista hauria de fer els càlculs de la diferència entre el que guanyarem, si tornen aquells joves ja, o els costos si hem de pagar els caps de la tropa que he dit, si han d´anar a lluir-se.

I encara es pot calcular tot el que es podria fer si tants diners que s´esmercen de l´erari públic en aquestes bufonades futbolisticocorruptes, s´invertiren en formar investigadors, o en retornar els qui han hagut de marxar. O si s´invertiren en sanitat, en educació, en instal·lacions esportives... Això sí que seria guanyar prestigi i glòria per als ciutadans i ciutadanes. Però en aquest Estat de pandereta, vi i bous, el que hi ha en joc ara mateix a Rússia són bufes de pato. No vull posar-m´hi, però els passa el mateix a molts altres països participants, i ho sent més pels hispànics i els africans.

Finalment, l´exaltació de la Roja va en detriment dels ciutadans i ciutadanes que no estem d´acord amb aquest Estat. Com paguem més que rebem, podem dir-ho. El que pense no li ha resultat fàcil d´entendre a l´enervat i entusiasta xicot amb qui he estat esmorzant. Contràriament, jo sí que he entès la seua conclusió: és que vosaltres no sou uns bons espanyols. Potser que és això, així que a veure com us ho feu si perdeu, li he dit.

ACABAR AMB TOT EL PP A L’HORA

 Article publicat a SAÓ el dia 29 de juny de 2018

L’incommensurable Pepe Mújica li contava a un periodista de la TV3 que, a Xile estant, en la presa de possessió de no sé quin president, hi hagué un terratrèmol  i tot començà a moure’s, tothom es quedà espantat (presidents visitants, personalitats, representants diplomàtics, ministres, la flor i nata...). Mújica, que estava al costat del príncep Felip, li digué: “açò és com un somni anarquista, acabar amb tots nosaltres a l’hora”. Allò no anà endavant i tothom tornà a casa sa i estalvi. Si un “somni anarquista” d’aquell calibre s’hagués materialitzat hauria estat una casualitat, evidentment, però no impossible i de fet al llarg de la història n’ha hagut casos ben notables que han fet acabar amb tothom a l’hora.

Una cosa és que de sobte es produïsca una catàstrofe, que ningú la puga evitar (Pompeia i Herculano) i una altra ben distinta és que els homes provoquen la catàstrofe (les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki), o que els homes provoquen tant el Déu de l’Antic Testament que els envie una pluja de mals i els arrase (Sodoma i Gomorra; les plagues d’Egipte). A part d’aquestes grans catàstrofes sobtades, immediates i aclaparadores, hi ha les que van més a poc a poc, com les pestes, les guerres, les sequeres, la fam, les migracions i encara les més lentes però igualment catastròfiques com la contaminació i el canvi climàtic.

No sé com classificar la catàstrofe que els ha caigut a sobre al PP, perquè no són víctimes d’una impetuositat de la natura, ni els han tirat a sobre cap bomba atòmica, ni la seua és una catàstrofe sobtada i inevitable. El que els ha passat és conseqüència d’ells mateix i és possible que haja pogut influir la ira divina, cosa que no m’estranyaria, pel que diré. A fi de comptes han estat molt anys pecant contra els manaments de Déu. Han jurat en fals (2n) quan han pres possessió d’un càrrec. El manament d’honrar el pare i la mare (4t) l’han infringit amb les pensions de misèria que han estat pagant als jubilats i pensionistes i les retallades a les atencions sanitàries i de tot tipus. El manament de no matar (5è) és evident que l’infringeix qui fa guerres o les facilita (la guerra del Golf, les bases americanes, la venda d’armes). El manament de no robar (7è), ai, l’han infringit a dojo: ja ho estem veient en els casos que s’estan jutjant i en els que no, però que tothom coneix; en infringir i fer malbé aquest manament han estat uns campions. No mentir (8è), en la infracció del qual han sobreixit Rajoy, la Cospedal, Català, Zoido, etc. Finalment no estic segur del tot, però crec que Montoro ha cobejat els béns de les classes mitjanes i treballadores, amb els impostos que ens ha fet pagar, mentre que ha dispensat els grans amics de la banca i l’evasió de capitals.

Així que, què és sinó una catàstrofe el que els està passant als del PP? I per què? Jo crec que els increïbles comportaments (o siga, pecats mortals) de la gent del PP, tenim dret a pensar que han estat tan nefands als ulls de Déu que pot haver pres la decisió de castigar-los. Ni ho afirme ni ho desafirme, sols ho dic com una possibilitat, sobretot perquè la cosa que els està passant és com una catàstrofe tremenda, com un càstig bíblic, que pot acabar amb tots a l’hora. Estaven a dalt de tot, en el curumull del poder, poderosos senyors de majories absolutes, i tot se’ls ha caigut de les mans, plaf! I s’han quedat en pilotes i ara hem vist que no tenien res, que tot era un bluf. Per no tenir ni tenen els 860.000 militants de què presumien i, per si faltava alguna cosa més, ara estan dividits/dividides entre ells, per fer-se amb el tron que ha abandonat Raxoi. Acabaran a navallades (molt d’ull amb la Cospedal, que és d’Albacete). El que els està passant és com la caiguda de l’Imperi Romà: delenda est PP, doncs, i a fer la mà.

Insistir en els aspectes “morals/immorals” com faig no és per capritx, perquè és a posta: vull fer mofa de les coartades ignominioses i falses de molts polítics de la dreta espanyola, i de la manipulació, en profit propi, que fan de la religió. És precisament per aquest camí, de denunciar les seues contradiccions, que poden perdre molts dels vots que tenen segrestats de la beateria, de la gent més conservadora però honesta, de molts ciutadans de l’Espanya profunda que van amb el cor a la mà i mamant-se el dit. És el que li contava a un benemèrit mossèn que vaig conèixer al balneari de Chulilla, on el pobre feia uns dies de salut sota el patrocini de l’Inserso. Jo també vaig fer la tonteria d’anar-hi.

Com ens férem amics, el bon home,  que llegia i llig amb molt d’interès els articles que publique a SAÓ, em va retreure el to burleta de les al·lusions religioses que hi faig. Li vaig haver d’explicar que la meua burla no era de la religió, sinó dels hipòcrites que se’n serveixen per a camuflar els seus negocis bruts, de la dreta concretament. Al pobre, que tota la vida havia confiat que aquests eren uns bons cristians i temorosos de Déu (tots els diumenges venen a missa, em deia), li costava acceptar els meus arguments, però, feliçment comprengué que la devoció d’aquells parroquians era fictícia, si incomplien els manaments de Déu. Malgrat que em semblava mentida, jo vaig convèncer el bon capellà i no al revés. Després contaré un cas que tinguí amb un bisbe, d’aquest estil.

Perquè isquera de dubtes el mossèn del balneari, li vaig recomanar que visitara un ex-rector de Silla, conegut dels dos, que ja estava jubilat i vivia a Paiporta (Fernando Gómez Ciscar). Ho féu i després m’envià un correu que deia “Fernando m’ha comentat que l’alcalde de Silla que més ha fet per l’església i per ell, has estat tu i m’insistia i “això que no creu en Déu”. En efecte, jo no crec, però procure fer el millor que puc les coses i no sé si això és un mèrit o un demèrit, però els que diuen que creuen i fan tot el que han fet els populars, crec que aquests són uns miserables. Per acabar, doncs, que els bombin, a tots a l’hora, ja n’han fet prou de mal i de diners (aquests que els tornen, però).

El cas del bisbe és que el capellà de Silla de qui parlava volgué celebrar el centenari d’un robatori de les hòsties consagrades, la troballa posterior i el fet que es mantinguen incorruptes en un reliquiari. Em demanà ajuda dinerària i li vaig dir que mentre jo fora alcalde, de l’ajuntament no en rebria un euro, però que em comprometia a ajudar-lo a organitzar una gran festa. Li vaig fer una adaptació d’un auto sacramental que es representà a l’església, amb una escenografia espectacular (obra de Benja Domènech), que costà per damunt de 100.000 euros, que no pagà l’ajuntament, tal com jo havia dit (li les vàrem traure al president de la Diputació). El dia de la representació es presentà d’incògnit el bisbe que, camuflat entre els parroquians, pogué veure l’entusiasme i/o fervor de la gent que omplia de gom a gom l’església, molts plorant i altres de genolls... Jo estava acollonat. Finalitzat l’acte, el bisbe em saludà i felicità dient-me que el que jo havia fet era molt important per a la fe. Escolte, és que jo no crec, li vaig dir. Ja ho sé, però Déu pot fer aquestes coses inexplicables i es serveix de nosaltres. Ara em quedí estupefacte. Més o manco fou així.

La Bonig, què és el que llig?

Dilluns, 25 de juny de 2018 06:00h

Diarei La Veu

La destronà, per Jopi

© INMA CABALLER / CORTS VALENCIANES

LA BONIG, QUÈ ÉS EL QUE LLIG?
 

Pel que sembla, no llig res

i, si llig, ni s’assabenta.

A València diem coenta

a la gent inculta, que, a més,

s’ufana de la ignorància,

del seu pensament espés

i la seua intolerància,

emparats en l’arrogància

i el seu tarannà obsés.

Ara s’ha acabat això,

perquè qui llig els diaris

i veu els telediaris,

ací i a la Vall d’Uixó,

ja sap que la Gürtel

li pagava les campanyes

a la toca’m les castanyes

de la Bonig cara-de-mel.

No vulga fer-se l’estreta,

doncs, i vaja fent la maleta.

La Fòrmula 1 de Camps

La destronà, per Jopi

 

LA FÒRMULA 1 DE CAMPS

Qui bufa en caldo gelat
demostra més que ningú
que és tòtil, desficaciat,
fatu, burro i tururú.
La Fòrmula 1, al remat,
ha resultat una ruïna,
com ja s’havia anunciat.
Camps, però, no té honor
i diu que no és el culpable,
que ell sols pujava al Ferrari,
i per fer-nos un favor,
mentre resava el rosari.
Però va i el Fiscal ha dit
que l’únic culpable és ell
i que es prepare el farcell
que a Picassent ja té el llit,
amb Zaplana, Rus, Benavent
i la màfia més indecent.

Sàtira publicada al diari La Veu el dia 18 de juny de 2018

La declaració de renda sense Montoro

LA DECLARACIÓ DE RENDA, SENSE POR A MONTORO

Article publicat a Levante-EMV el dia 16 de juny de 2018

  Estic preparant la declaració de la renda, enguany més tranquil que mai, malgrat que l’objectiu és el mateix: pagar i callar. Ara, però, ja no hi haurà la mòmia amenaçadora i babosa de Montoro, vigilant. Hi haurà els mateixos inspectors, però ara sabrem (o haurem de saber-ho!) a què es destinaran els nostres diners, qui els administrarà i si pagarem tots o no. Hem de confiar que els socialistes ho faran millor que Montoro i que, sobretot, ningú posarà la mà al calaix, ni deixarà que ho facen els amiguitos del alma (Déu ho faça).

També hem d’esperar que s’acabaran els “privilegis” de les grans fortunes, dels bancs, grans empreses i l’església, que no paguen ni xapa. Aquest punt és especialment preocupant, perquè durant la nefasta etapa monterista, els inspectors d’hisenda tenien l’ordre de perseguir els xicotes “fraus” (de vegades simples cises) i no als grans defraudadors i als qui tenen els diners en paradisos fiscals. I per descomptat, confiem que no tornarem a veure una maniobra tan descarada, insultant i mafiosa com l’amnistia fiscal als evasors de capitals que féu Montoro, en benefici d’aquests delinqüents, que precisament eren de la corda del PP.

Sobre el tema de la x de les declaracions de la renda, no n’hem de col·locar cap, ni per ajudar l’Església Catòlica ni per a finalitats socials. Molta gent, cada any més, fuig de donar-li ni cinc cèntims a l’església, i es decanta per la segona opció, però m’han convençut que és un error. Primer, perquè no és just que en un estat aconfessional es premie cap religió i per altra part, perquè pel Concordat, l’Estat ja paga els sous de bisbes, capellans i sacristans, i ajuda l’església de moltes maneres, estant exempts els seus béns de pagar cap impost ni tribut, fins i tot els immobles destinats a fer negoci (lloguers). Si a més d’aquests ajuts els en donem més, ara amb la famosa x, i en detriment de l’erari públic, encara és pitjor.

Tampoc hem de posar la x en les ajudes socials, perquè les administracions han d’assignar el 0’7% dels pressupostos a aquestes ajudes, que ara s’hauran de controlar perquè ningú faça cap estafa, com la del conseller del PP Rafael Blasco, que destinà aquestes ajudes a comprar-se pisos a Miami.

Finalment, amb el nou govern, amb què ens alegrem i els agraïm haver fet fora Rajoy i la penya, caldrà obrir l’ull, perquè no ens donen gat per llebre, o siga que convé no refiar-se’n del tot. Xecs en blanc, cap ni un, ni als socialistes. S’ha veure com afronten el tema de Catalunya i del País Basc; l’infra-finançament del País Valencià; el corredor del Mediterrani; si suprimeixen la llei Mordassa; si a Billy el Niño li treuen la paga; si als jubilats els reajusten les pensions: si deroguen la llei laboral; si posen en marxa els ajuts a les persones més necessitades... Una garantia serà que els partits que han donat suport als socialistes, col·laboren en el nou govern i el fiscalitzen.

Que Déu perdone al PP, si vol, però nosaltres, no

“Els populars, amb les butxaques ben plenes, han hagut de desallotjar immediatament les institucions”

Finalment han anat al carrer els populars, de manera vergonyant i sense pal·liatius. Els socialistes han aconseguit el recolzament de Podem, dels comunistes i dels partits nacionalistes. No tenia sentit que no ho feren, tractant-se d’eliminar l’enemic comú, la fera ferotge del PP. I ha passat el que jo he repetit moltes vegades en els meus articles, que s’havia de fer, que era confluir les forces progressistes i nacionalistes. Els populars, amb les butxaques ben plenes, han hagut de desallotjar immediatament les institucions, des de les quals han estat abusant del poble. Quin disgust per a la dreta, que de sempre s’han cregut els amos de tota l’Espanya del vi, dels toros, de la guitarra, de l’especulació i… a mi la legión. Ara ve, però, la segona fase, que és governar. Confiem que els socialistes ho faran millor que no els xoriços populars i per a això no fa falta altra cosa que: ésser demòcrates (els dels PP són franquistes i els ciutadans uns escolans exaltats); governar amb el poble i per a tots (i no per als amiguitos del alma i els evasors de capitals); treballar en amplis equips i no sols de socialistes (supose que ho faran amb els partits que han recolzat la moció de censura); ésser transparents (i no foscos i cavernaris, com el PP)… i no deixar-se temptar pels diners negres (pel dimoni).

Els populars, en un intent desesperat i pueril i perquè són més falsos que el cor de Judes, han estat repetint i mentint que això de la Gürtel no anava per ells: perquè eren coses de feia molts anys i que els que hi són ara, aleshores encara no hi eren; perquè la Gürtel havia estat cosa d’uns quants ex-militants i d’uns poblets qualssevol… I repetien, com un mantra, que ja havien demanat perdó. Començant per Raxoi, els ministres, els portaveus, la direcció en ple, tots deien el mateix… Em molestava sentir-los-ho dir i repetir, perquè, a qui li havien demanat perdó? Al Nostre Senyor en el confessionari? Si ho feren així i aconseguiren l’absolució del capellà (del padre espiritual de la penya), cal explicar-los que això no val per a res, perquè han de retornar el que han furtat i refer el que han fet malament (és el reat) o, en cas contrari, continuaran en pecat, amb el perill per a les seues ànimes si moren en qualsevol moment, perquè aniran a l’infern.

Ara mirem el cas d’altra manera. Potser que sí que s’han penedit, o que ho faran aviat, i tornaran els sobresous cobrats en B, les comissions dels grans empresaris, els diners que tenen a l’estranger, qui en tinga… Potser que durant els inacabables judicis que encara tenen pendents, algú se’n penedirà de debó, ja ho veurem, si passa. Sols al País Valencià hi ha pendents els casos següents: Erial, Orange Market, Taula, Avialsa, visita del Papa, Brugal, Valmor i Fòrmula 1, Oswaldos, IVAM, Palau… amb més de 400 implicats i investigats. Afegim els casos de Madrid, que en són també una xifra major, de Múrcia, etc. i podrem fer-nos una idea de la dantesca situació que els espera a aquesta tropa. Jo crec que si tornaren tots els diners que s’han embutxacat o malversat, l’Estat espanyol podria convertir-se en una potència econòmica immediatament. Però, tornant al cas del perdó, jo tinc clar que, amb la doctrina a la mà, Déu no els pot perdonar, si no fan el que toca. La sort que tenen és que no hi ha Déu.

El perdó dels homes és més tangible que el diví, i per tant la societat estem obligats a vigilar l’aplicació del dret penal i el compliment de les penes. En aquest punt hi ha la sensació que fins ara no ha estat així i que la dilació en el temps de les actuacions judicials i la poca (o nul·la) diligència dels investigadors, han permès que molts delictes hagen prescrit i s’hagen arxivat. És necessari que el nou govern aclarisca la situació i que aconseguisca recuperar tots els diners sostrets de l’erari públic, els malversats en bufonades, els aconseguits fraudulentament amb comissions dels especuladors a canvi d’obra pública… També és necessari que el nou o nova ministre d’hisenda destine el major nombre d’inspectors a investigar en les grans fortunes, que és on hi ha les grans bosses de fraus milionaris i no tant ens els comptes de llumeners, fontaners, homes del camp i perruqueres, per exemple.

I en els casos dels polítics i dels seus compares (les PPenyes que jo dic), crec sincerament que s’haurien d’aplicar les màximes penes del Codi Penal i que no s’haurien d’aplicar cap rebaixa en les que s’imposen, ni cap altre benefici penitenciari. En això l’opinió pública és molt escèptica i tothom sap que una pena de 20 anys en realitat es liquida en 4. Casos els hi ha i ben notoris. Els homes no hem de perdonar els polítics que han abusat i robat, això sols s’ha de fer amb els furtagallines. Ha d’haver una revisió dels delictes i imposar les màximes penes a quatre classes de delinqüència: la dels polítics; l’exercida contra les dones i els xiquets; l’abandó de les persones més desvalgudes; l’evasió de capitals.

Mira per on, estem repassant el Codi Penal. No tinc massa idea, sinó intuïcions i recull l’opinió de la ciutadania. En aquest sentit la llei Mordassa s’hauria de derogar immediatament (les darreres persecucions contra cantants, escriptors i artistes, són pròpies de les repúbliques bananeres). Per descomptat i ja que hi ha molta doctrina elaborada a partir de tot el que ha passat a Catalunya amb el procès, i que s’ha contrastat amb la legislació europea, crec que s’ha de plantejar immediatament la qualificació dels “delictes” del govern català, perquè no ho són per als jutges europeus, com s’ha vist tan clarament com ridículament per la part espanyola.

Finalment vull dir que no sóc gens optimista. Me n’he alegrat i molt de veure el que ha passat, però pel que fa al que ha de venir, no pense alegrar-me’n abans d’hora. La història ens ha deparat tantes contrarietats en aquests darrers anys que és millor ésser escèptics. Per començar, en el moment que acabe aquest article ja se sap que Borell serà ministre d’Afers Estrangers i després de la seua actuació provocadora, junt al PP i Ciutadans a Barcelona, això no és gens tranquil·litzador. Potser ara haurà reflexionat, Borell. Tampoc anàren massa fins Pedro Sánchez i Iceta i també haurem d’esperar que hagen reflexionat. Estar dalt de la burra obliga a fer uns exercicis d’equilibri, que no calen si no has d’ésser-hi. Pot ésser (i podríem confiar) que els passe com al cardenal Carles, que era valencià però que mai no parlava català (no li eixien bé les vocals, deia) fins que li proposaren l’arquebisbat de Barcelona: en un tres i no res aprengué a parlar-ne. Déu faça que Sanchez i Borell també hagen tingut una conversió tan ràpida al seny.

Article publicat a SAÓ el dia 6 de juny de 2018