On hi ha amor, hi ha Déu (i si hi ha propietats, millor)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2014

Em referiré en primer lloc al bisbe Salinas i desprès diré alguna cosa sobre les propietats de l'església. Comence pel bisbe, recordant l'himne ubi caritas et amor est, Deus ibi est, on hi ha amor, allí està Déu, així que ja està tot dit. Sols afegiré que quan dues persones es tenen amor no importa ni l'edat, ni el sexe, ni la raça, ni la religió; altrament, negar-ho, prohibir-ho, denunciar-ho, és negar els drets humans. Per tant em sembla una ingerència tot el que s'ha dit sobre el cas del bisbe i la secretària.

Ara bé, m'intriga saber com hauria reaccionat l'implicat, si els fets que se li atribueixen els haguera comès qualsevol altre parroquià; i encara més, si haguera estat un clergue. Sembla que en els escàndols de la diòcesi, el bisbe ha estat contundent, així que s'aplique la medicina. En el moment que redacte aquest article tampoc se sap com reaccionarà la Santa Seu. Però açò, en realitat, em deixa indiferent, sinó fora pel que ara diré.

El que sí que té importància i no té remei és que el bisbe, malgrat que és valencià, i que ha estat bisbe a Catalunya i ara a Mallorca, encara és diu Javier. Com m'indigna el botiflerisme, és per això que el rebatege com Déu mana: Xavier. En la cosa de dir-li Javi en la intimitat no m'hi pose, perquè d'internis neque ecclesia; de tota manera, seria Xavi.

Precisament segons l'església, el bisbe hauria d'haver-se incardinat en la cultura del poble que pastura. Ell i tota la cúria haurien d'aclarir-se lingüísticament. Ja els vaig retreure el 3 de gener de 2014, la poca cura que havien posat en la preparació en català dels textos del cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal, que entenguí que responia al menyspreu per la llengua del bisbat. Sobre la qualitat del català oral del bisbe no diguí res, però el trobí desidiós i censurable.

Però, el que més m'ha preocupat és que aquest escàndol l'han organitzat precisament l'any que volen fer sant a Ramon Llull, ja que pot haver-se posat en perill la canonització, si al Vaticà es prenen a mal l'aventura del bisbe. Fins ara, en més de 600 anys, no ha estat possible reconèixer els mèrits de Ramon Llull, per enveges, per intrigues, per política i només faltava aquest escàndol, enguany.

La Inquisició que dirigia Nicolau Eimeric (gironí i frare dominicà; segle XIV) s'oposà a la canonització, amb arguments que eren fal·làcies, sobre els textos i la doctrina del nostre paisà. Els dominicans han estat de sempre els detractors de Llull, que era franciscà i ja se sap que aquells els tenen una especial mania persecutòria. La censura sobre Ramon Llull, doncs, l'han mantinguda fins ara.

Quin interès han posat a l'església espanyola per a refer l'error? Cap. Com Ramon Llull escrivia en català, en llatí i en àrab i no sabia castellà, serà per això. Pel que fa als mallorquins, a mi m'ha indignat trobar-me l'església de sant Francesc, on està la tomba de Llull, pràcticament sempre tancada, frustrant els meus intents de visitar-lo i dipositar el meu euro en l'almoiner que hi tenen parat per a fer-lo sant. Protestí en un altre article i no m'han fet cas mai.

Els mallorquins més de missa i d'estudiar als jesuïtes, que són els qui han organitzat aquest sarau bisbal i que són tots del PP, tampoc han tingut massa interès en Ramon Llull. Evidentment, si volien prohibir l'ensenyament i l'ús de la llengua catalana a l'escola i a l'administració (govern de Bauzá), com han de voler que facen sant l'escriptor català més important i el primer de la història? Fins i tot s'oposaren a l'Institut Ramon Llull! Quins penques!

Per tot això i tornant a l'afer del bisbe, no seria gens d'estranyar que tot forme part d'una maniobra per a enterbolir la canonització, una vegada més. Fins i tot pot ser que haja estat cosa del mateix Satanàs, que odia els sants. Especialment a Ramon Llull, perquè després de dur una vida alegre i pecadora, es dedicà a Déu i als àngels de manera exemplar i a convertir moros. Això el dimoni no ho haurà pogut pair mai.

L'altra qüestió de què vull parlar és de les propietats de l'església. Ho faré curt i ràpid, perquè vull tornar-hi més a fons, quan podré. De qui són les esglésies, les ermites, els cementeris...? Del clero o del poble? Haurien de ser de qui ho ha pagat, que sempre ha estat el poble, però l'església diu que no, que tot és d'ells.

Tradicionalment no s'ha fet res per aclarir aquest enfrontament i l'església se n'havia apropiat de fet, però no de dret, de manera que res no figurava inscrit als registres de la propietat. Durant del govern d'Aznar degueren pensar que podria passar com a França, on l'Estat és el propietari de tots els edificis religiosos, des de 1905. Així és Aznar autoritzà l'església a l'apropiació de dret i la inscripció en el registre, amb l'exempció de pagar cap impost.

I s'inscriviren els edificis de culte i també els col·legis, les cases, els pisos i els palaus, en que hi viuen ells, o lloguen o hi fan negoci amb l'ensenyament. Tots quedaven exempts de pagar impostos. Evidentment estem davant d'una aberració de la dreta, però que molta gent d'esquerres, lliurepensadors, progressistes, en realitat ho han acceptat (con la iglesia hemos topao, diuen).

Com jo pense igual que els francesos, que aquestes “propietats” són del poble, que les ha pagades al llarg del temps, tornaré a parlar-ne i ho aprofitaré per a referir-me a la diarrea mental d'alguns polítics del meu poble (Silla). També cercaré més informació del bisbe mallorquí. Lucreci deia: illa religio scelerosa atque impia facta, fou la religió que féu fets malvats i impius. Bon Cap d'Any!

Ja heu votat? Doncs pau als homes de bona voluntat

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de desembre de 2015

No m'explique per quina raó es convoquen les votacions en diumenge, que és dia perquè alguns vagen a missa i tothom a descansar i/o a comprar. En l'època de Franco, si es feia cap paròdia electoral, era en dia laborable, la gent disposava de quatre hores pagades per a complir i s'havia de justificar. Ara les eleccions es fan en diumenge, supose que per pressions de la patronal.

Així que avui, dia 20 de desembre i vespres de Nadal, tindrem o ja hem tingut temps de sobra per a intentar, amb el nostre vot, que tot canvie, o que tot continue igual o encara que anem a pitjor. Depèn de qui guanye, cosa que sabrem a la nit. Jo tinc la mosca darrere de l'orella per si hi ha o hi ha hagut “tongo” celestial, per les oracions de Cañizares, a favor de Rajoy.

De moment, la púrria popular té assegurats els vots de l'Espanya profunda i de les zones més deprimides de les colònies; també els de la gent major, que ja té collons la cosa, tant com els han castigat en les pensions. És evident que també compten amb els vots dels militars i dels funcionaris més panxacontents, mentre que els vots de la gent de la banca sembla que estan, o han estat, dividits entre el PP i C's.

Per la nostra banda, la pregunta que s'han fet alguns nacionalistes és si hem o havíem de participar en unes eleccions espanyoles o no. Jo crec que sí, perquè ens hi juguem molt. El meu argument a favor de votar és que a Madrid és on tallen el bacallà, i per tant cal ésser-hi, a defensar la nostra part i a veure el que cau; sempre tirant cap a casa.

I hem d'ésser-hi perquè, si no ens han enganyat, van a canviar algunes coses que ens afecten: la Constitució; els referèndums; les relacions autonomies-Estat... Un munt de lleis que s'han de derogar, i etcètera. Com deia el de Lampedusa, alguna cosa s'haurà de canviar perquè res canvie.

Així que no podem quedar al marge del sarau que s'organitzarà, sobre tot els nacionalistes més independentistes. Hem d'anar a votar, o havíem d'haver anat, malgrat la repugnància o repelús que podem sentir. Pense que si volem la independència és perquè encara som dependents i arribada l'hora de la veritat, ens haurem de repartir les coses del patrimoni, pagar el notari i el registre, tornar-nos els regals... com passa en els matrimonis quan trenquen palletes. En aquells moments, haurem de tindre algú a Madrid, crec jo, perquè ens informe i faça els tràmits.

Un altre argument és que si per una xamba, els vots nacionalistes seran necessaris per a formar un govern, això seria una excel·lent oportunitat per als nostres objectius. Ja passà quan Felipe Gonzàlez hagué de pactar amb PNV i amb CIU, i després quan Aznar hagué de fer-ho amb Pujol, jurant que xerrava català en la intimitat (!).

No és impossible que es repetisca una cosa pareguda, perquè sembla que cap dels dos probables tàndems, el de la dreta i el del centre-esquerra, podran formar una majoria. La possibilitat que els facen falta els nostres vots seria tan oportuna com divertida, i ja ho vaig avançar fa dues setmanes. Ara he vist que Homs també pensa el mateix.

Amb qualsevol resultat electoral, les properes setmanes seran els espanyols els qui viuran les més grans tensions, més que les de Catalunya, perquè el nostre rocambolesc tira-tira serà pecata minuta, en comparació al que passarà a Madrid. No ens podem perdre l'espectacle de veure'ls refent discursos, abaixant-se els pantalons, i per tant, de veure'ls amb el cul a l'aire... i apuntant-se a algun curs intensiu de català.

És amb aquestes optimistes elucubracions i convençut que el Barça tornarà a guanyar avui al Japó i a continuació totes les copes, que he escrit aquestes reflexions. També perquè visc l'eufòria de marxar immediatament a Mallorca, a passar uns dies amb els fills i els néts. I amb la il·lusió que el dimarts ens tocarà la grossa, per a pagar tots els deutes abans del darrer sospir.

Ara toca felicitar els Nadals. Si podeu, assistiu a escoltar el cant de la Sibil·la, que fan en tantes esglésies de les Illes. Com és l'anunci de la fi del món, ara que vivim el canvi climàtic, la profecia sibil·lina és més oportuna que mai. Folleu, també, si podeu, perquè el món s'acaba, que dèiem quan jo era jove.

Malgrat tot, també toca desitjar bones festes. Feu-ho tranquils i sense recança, perquè els angelets de Betlem ho digueren molt clar: “pau als homes de bona voluntat”, o siga que els de mala voluntat queden exclosos automàticament: corruptes, fatxes franquistes, grans empresaris i banquers, estafadors, salvapàtries-xoriços... (els qui em coneixen ja saben de qui parle). Aquests que se'n vagen a la merda.

M'he passat mitja nit sentint els Glòria de Bach, Mozart, Vivaldi, i fins i tot una missa popular dels anys que jo era escolanet i no hi ha cap dubte: Pax hominibus bonae voluntatis. Com la pau és per als homes de bona voluntat, doncs, torne a fer el que no feia de molts anys ençà i felicite els bons, i us desitge uns bons Nadals (o saturnals, segons Josep Magraner).

"Podemos" fagocitarà Compromís?

 

«Podemos» fagocitarà Compromís?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 de desembre de 2015

La setmana passada, en aquesta mateixa columna, demaní el vot nacionalista del proper diumenge, per a Compromís-Podem. Immediatament, Joan M. Txeic m'advertia que “arribarà un moment i no trigarà gaire (que) els de Podemos us fagocitaran (a Compromís)...”. Li contestí que això era possible, però que impedir-ho dependrà únicament de Compromís. Altres persones, també molt preocupades i de bona fe, m'han dit el mateix que Txeic i per això vull insistir, per si serveix de res.

La fagocitosi política és un fenomen tan natural com la dels organismes unicel·lulars, quan algunes cèl·lules fagòcites engloben, destrueixen o en digereixen altres distintes que elles o patògenes. En el cas dels partits i des de sempre, també uns en fagocitem uns altres. Dit d'altra manera, els peixos grossos es mengen els més petits. Si a un partit se'l vol menjar ningú, i finalment ho aconsegueixen, és perquè el fagocitat no té capacitat per a reeixir-se'n. És el que explicava Darwin. Però, en tot cas, la culpa de qui serà?

Com estem referint-nos a nosaltres mateix, crec que devem repassar si fins ara algú ho ha aconseguit, que se'ns haja fagocitat. Si ens trobem en l'actual posició política, en la qual ningú somiàvem, fins fa quatre dies, que hi seríem, és perquè ningú no ens ha fagocitat ni menjat, almenys encara.

Sí que és veritat que el nacionalisme valencià altre que el que representa actualment el nostre partit, ha passat per moments difícils. Per exemple, quan els socialistes del PSPV es deixaren fagocitar pel PSOE. Però aquells eren uns altres i no érem nosaltres, i voluntàriament, aquells alegres professors (Fuster dixit) es deixaren fer, i molt agraïts.

També varen ser difícils els dies que, al sí del nacionalisme que representem, una mena d'anguiles de la casa i algunes de camal, intentaren arrossegar-nos amb una tercera via, sense aconseguir-ho. O quan pactàrem amb EU i entràrem a les Corts Valencianes (Pere Major), ens va fagocitar ningú?

Podem dir, doncs, que estem experimentats en la resistència i que ara, amb Podem, tot anirà bé. Això no obstant és lògic el recel, la precaució i fins i tot el temor que senten algunes persones. Una cosa no està renyida amb l'altra, però; jo també tinc prevencions. Supose que als altres, pot passar-los alguna cosa pareguda.

De cara a les immediates eleccions del proper diumenge, cal tenir en compte que aquestes no són municipals, ni autonòmiques, en les quals si que hem pogut assolir uns bons resultats, nosaltres sols o amistançats. Recordem que en les passades eleccions europees formàrem un pacte amplíssim, amb altres partits, amb un bon èxit i que ningú ens ha fagocitat.

Ara hem pactat amb Podem en les condicions que ja sabem. Així que cal animar-nos i animar la gent i col·laborar perquè l'èxit d'aquest nou pacte també ens siga propici i que continue la bona ratxa. Fer altra cosa, com no votar, ara mateix seria negatiu. Qui no ens vote, i qui no vote, en realitat votarà l'enemic. Vivint amb l'ai al cor no en guanyarem res, sinó treballant i arriscant-nos.

Puc posar el meu testimoni, respecte dels pactes, perquè jo vaig participar, a Silla, durant vuit anys en un quadripartit del Bloc, EU, UV i PP. L'alcaldia fou per al Bloc i si ningú va traure més “profit” que els altres, sincerament crec que fórem els nacionalistes.

Curiosament, acabats aquells vuit anys, la nostra gent decidí que allò havia estat un fracàs, en contra del parer dels dos militants que havíem estat donant la cara i governant el poble. Finalment fórem apartats i se'ns prohibí parlar-ne'n, cosa que jo no faig, evidentment. Per fortuna, el partit ha sabut reorientar-se i actualment tornem a formar part d'un altre quadripartit, que ens permet tenir responsabilitats municipals, encara que ara sense l'alcaldia.

Així és que tinc molta experiència en això de pactar, de despactar, de resistir que ningú ens talle el cap, i sobre tot a no deixar-se fagocitar. El perill no és que el peix gros et vulga menjar, sinó deixar que ho faça. En política cal fer sempre el que més convé al partit i al País, i, sense mamar-se el dit, tractar d'obtenir els millors resultats.

A Catalunya, per exemple, estic convençut que el que més convé al país, a Junts pel Si, que és un pacte entre partits i a la CUP, que és un pacte assembleari, és arribar a un pacte, perquè així els nacionalistes continuarem governant. I qui, sinó un govern de pactes governarà l'Estat, després del diumenge que ve?

Espere haver convençut del que dic, o haver fet pensar, a Txeic i a tots amb els qui he parlat sobre el tema. Confie que m'ho faran saber. I als espanyols que els bombin. Salut i república!

 

«Daesh» rima amb FAES i amb “votaes”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de desembre de 2015

Un bon amic que escriu versos i que guanya alguns euros fent llibrets de falles, ha rebut l'encàrrec de confegir els d'una comissió fallera de les de soca-rel (en castellà dirien de pata negra), o siga, crítica i defensora del valencià. La falla la dedicaran, com solen fer, a temes de política nacional i internacional, enguany amb més èmfasi.

Una escena tractarà del caos del Pròxim Orient, del terrorisme dels fanàtics, de la guerra. El poeta ja sap de quin costat es posiciona la falla: contra la guerra. Exactament ja ho feren quan Aznar ens posà en la de l'Iraq, amb els tràgics successos que se'n derivaren amb les bombes de Madrid.

Però, el poeta té el problema que ha de triar entre ISIS o DAESH, per a referir-se a l'Estat Islàmic, que és un terme que la comissió rebutja. Amb el Diccionari de la Rima de Ferrer Pastor a la mà, ha intentat cercar paraules que rimen amb els dos termes. Ha començat per –“isis” i sols rimen les crisis i els vents alisis; cap de les dues li fan el pes.

També ho ha intentat amb -“daes” i no n'ha trobat cap, encara que vol explorar la possibilitat de rimar amb FAES, que és la fundació de dretes que dirigeix Aznar, i fer broma amb això. De fet, em diu que quan sent per la tele DAESH, automàticament té la sensació que diuen FAES. Li produeixen la mateixa torbació, un terme o l'altre. No pot evitar-ho.

Em demana més mots que hi rimen i crec que no té més remei que recórrer a les formes incorrectes, però populars, de la caiguda de la d intervocàlica: “burraes”, “putaes”, “animalaes”, “cagaes”, “salvatjaes”... Li insinue, doncs, que intente fer versos amb aquesta desaconsellable solució, però sense abusar i posant aquests mots entre cometes, o amb lletra cursiva.

Comentem que quina casualitat que estiguen a favor de fer la guerra als terroristes, i de manera immediata, els Ciutadans; i que estiguen tractant d'evitar pronunciar-se abans de les eleccions, els Populars. I els Socialistes? Coincidim que per molt que diguen, arribada l'hora de la veritat, també estaran a favor de la guerra.

La comissió de la falla tenen clar que aquesta no és la solució, em diu. Continuen a favor de la pau, perquè les guerres no serveixen per a res, com s'ha demostrat a l'Afganistan, a l'Iraq, al Iemen, a Mali. Anit, quan ho debatien, afirmaven que en lloc de fer guerres el que ha de fer Europa és cercar l'origen del descontent en aquells països i ajudar-los. En lloc de la guerra, la pau.

Toni Porta, que és un col·lega meu i quinto, parlava de la hipocresia dels països implicats. Uns que diuen una cosa i en fan una altra, com Turquia, que compra el petroli als terroristes a baix preu i diu que no ho fa. Aquest mateix govern ataca els kurds, que són els bons. Hi ha governs musulmans que ajuden el president siri i altres que l'ataquen, amb l'excusa que si són xiïtes o sunnites. Governs que permeten la venda d'armament dels seus fabricants...

Decididament, la comissió es decantà anit perquè el poeta tracte el tema, de manera clara i inequívoca. Així que la feina que té encomanada el portarà de cap, em diu, per la rima. Comptarà amb mi, perquè li faça una ullada. Aprofite per recordar-li la importància que té que votem el dia 20 pels nostres candidats de Compromís-Podem. M'assegura que ell ho té clar i la comissió, anit, també ho tenia.

Aquesta llarga conversa m'ha fet pensar que els governs i els partits creuen que la gent és ignorant, i ni s'imaginen que aquest tema té molt preocupat el veïnat. Segurament pensen així perquè, malgrat totes les maldats a què s'hi dediquen, les enquestes encara els donen uns bons percentatges, inexplicablement.

Em referiré ara a les “votaes” del dia 20, (que rimen amb Daesh i amb Faes). Faré unes reflexions i una porra, aprofitant que les solc encertar o gairebé. Ja sabem que entre la ignorància de molta gent, els compromisos dels panxacontents, la nombrosa carcúndia, els interessos del món dels negocis i la perversa regla d'Hont, entre tot plegat la dreta pot continuar manant, si pacta. Però, amb qui podrà fer-ho?

Tothom dóna per descomptat el pacte PP-C's, però açò cremaria als ciutadans, que possiblement voldran esperar a les properes eleccions. També podria passar que C's preferira pactar amb un PSOE afeblit. I un pacte entre socialistes, podemistes i nacionalistes?

A mi, la porra que m'és m'agrada seria un empat entre els dos partits de dretes i un altre empat entre els dos d'esquerres i entremig, els nacionalistes i a veure qui paga millor. Seria divertidíssim. Com cadascú diu el que vol, per mi i per fer broma, que no siga.

Espanya o Catalunya, que trie la CUP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de novembre de 2015

Em demana Vicent Bosch i Paús si el PP equival al CDC i el PSOE a ERC, o siga si crec que llurs idearis són els mateixos. Evidentment, ja sabem que no, perquè uns són partits espanyols i els altres, catalans. I ja està.

Intuïsc que el que vol Bosch és que incidim en el fet que encara hi ha qui dubta entre votar els partits espanyols, que finalment són els que manen a Madrid, o els nostres, que sols poden governar en casa i per delegació, i gràcies, de l'Estat.

Diré el que pense, no per Bosch, a qui no li fa falta i el que vol és provocar-me, en el bon sentit. Ho faré pensant en la gent més pusil·lànime, que encara es planteja aquest dilema, especialment al País Valencià. Que al titular em referisca a Catalunya és per aprofitar la situació i cridar l'atenció, avui que sembla que pot ser un dia gros si els de la CUP ho volen. En realitat, el que dic és aplicable a qualsevol poble sotmès, que vulga deixar d'ésser-ho.

Als qui pensen que tant li fa que votem als nostres o als altres, podem recomanar-los que revisen la història, amb textos no manipulats, o espanyolistes. La història l'escriuen els vencedors i sempre la conten al seu favor i fins ara sempre han guanyat ells. És millor, doncs, la història que escriuen els nostres, els vençuts, perquè, com a mínim, tenen més mèrit i és la nostra història.

Per acotar el temps a revisar, i que es corresponga a les pròpies vivències, podem fer-ho del franquisme ençà. Per exemple, els addictes al règim, que estaven a favor de la repressió de totcristo, quan morí el dictador decidiren que era millor tirar terra sobre l'assumpte dels assassinats, exiliats i víctimes de represàlies; a no remoure els records i passar pàgina, deien. Ells mateix es canviaren la camisa, però no de pensament, i es transvestiren de demòcrates. Com els isqué molt bé l'operació, continuen manant; ara són el PP.

Els socialistes són una altra cosa, en alguns aspectes pareguts als populars, com en el tractament dels nacionalismes perifèrics. Aquests, que durant la dictadura havien fet vacances, reafloraren amb la mort de Franco, recuperant banderes, capolls de roses i tornant a cantar la Internacional. Tingueren i tenen la gran xorra que la gent els veié com els salvadors de la democràcia i de les llibertats. Encara que aviat començaren a frustrar les esperances de la gent que els havia votat finalment començaren a mimetitzar-se tant amb la misèria moral dels populars que han acabat repartint-se els governs i suculents negocis.

Mentrestant, per les “províncies”, entre els nacionalistes de dreta, els socialdemòcrates i republicans i els més guerrillers, s'ha fet el que s'ha pogut; uns més i altres menys. Alguns han reeixit i han fet importants serveis a llurs nacions, i uns quants també a llurs butxaques. Altres han sobreviscut, heroicament en molts casos. Ara, però, ha passat el miracle que els nacionalistes hem guanyat democràticament les eleccions i tenim molts governs a les mans, o gairebé. Algun dia haurien de guanyar els nostres!

La resposta, doncs, al que em planteja Bosch, sobre si és igual votar un partit espanyol o un nacionalista, és fàcil i la resumiré en dos punts i un epíleg. Primer, que si hem d'aconseguir alliberar els nostres pobles de la submissió i volem fer-ho democràticament, l'única via són les eleccions. L'exemple que tenim més a prop al P.V. és el de Compromís; al Principat, Junts pel Si i la CUP.

Segon, que l'enfortiment dels països sotmesos equival a l'afebliment dels opressors, i en conseqüència, que si guanyem les eleccions podrem estar en millors condicions de negociar perquè la festa continue i tot acabe bé i en pau. Tot al contrari que si guanyen ells, perquè és segur que ens aixafen, com ha passat fins ara i estan intentant a Catalunya.

L'epíleg és que la nostra història és la prova que quan hem confiat amb nosaltres i hem optat pel pragmatisme, pels pactes, hem aconseguit alguns triomfs, encara que molts han estat efímers. Pel contrari, quan ens hem entretingut en subtileses i en el que a València diem fent la mà, ens han encalçat més fàcilment. La solució, doncs, és votar els partits nacionalistes i que aquests s'entenguen.

I una nota final, dedicada a la CUP, és que cal deixar, per a quan guanyem, tot el que ens puga distreure. Nosaltres no som els nostres enemics, sinó que ho són “ells”. Per exemple i ja que estan tan neguitosos, als nostres xoriços els hem de depurar nosaltres, quan siga l'hora, que és quan tindrem l'Estat. Ara no toca, com deia qui tots sabem, distreure's.

Avui, 29 de novembre, tot està a les mans de la CUP. La història serà implacable amb els somiatruites, sobre tot perquè estan advertits i perquè són llestos, si tornem a fracassar.

Després en parlarem i compararem els moments actuals a Catalunya i a València.

Cañizares ja té qui el defensi

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de novembre de 2015

El fet que el cardenal Cañizares digués que no tots els immigrants i fugitius, que venen a Europa cercant refugi i protecció, són “trigo límpio”, fou entès com un acte de xenofòbia i per això li plogueren un munt d'improperis, entre altres els meus (Una eminència, el Cañizares. El Punt/Avui del 18/10). Hagué de retractar-se immediatament, encara que no del tot. Segurament l'obligà el mateix Papa, a qui contradeia o deixava com un nyap.

En realitat el que digué el cardenal és una ximpleria, perquè, evidentment, mai no tot és tan bo com ho pinten, que és “trigo límpio”, però en català. Per posar un exemple, precisament de l'ambient del cardenal, en l'església catòlica tampoc no tots són persones santes o “trigo límpio”; oi que no? No cal fer una repassada històrica, ni referir-nos als escàndols actuals de tants cardenals, bisbes, capellans, i sagristans que han posat mà a l'òbol de sant Pere, o als escolanets...

Aleshores, jo pregunte al cardenal si hauríem d'advertir a la població del tercer món que vagen amb compte amb els missioners que els envia el Vaticà, perquè tots no són “trigo límpio”. I sobre la mateixa cúria vaticana, què hem de dir? I sobre els frares dels col·legis religiosos? En altre àmbit, les tropes de l'ONU que envien a posar ordre per Àfrica, tots són “trigo límpio”? Continue pensant que l'aguda observació del cardenal li la inspirà una xenofòbia implícita, per no dir el mateix Satanàs, de qui de seguida parlarem.

Sa eminència també va dir que totes aquelles famílies que fugien del terrorisme i de la guerra, posaven en perill Europa i la cristiandat. Però, d'això no l'han fet desdir-se'n i crec que aquesta idea és encara més perillosa que l'anterior.

Al respecte vull dir quatre coses: primer, que aquesta pobra gent representen ben poca cosa, en comparació a la població europea, que supera els 500 milions. Segon, que Europa necessita la injecció dels immigrants per a rejovenir la seua edat mitjana i per a substituir la mà d'obra, a baix preu. Tercer, que Europa és el continent que més emigració ha produït al llarg de la història, fugint de guerres i de la fam. I quart, que Europa actualment és laica, o siga lliure d'obligacions religioses. Per tant, que els immigrants i fugitius del terror no representen el perill que anuncia el cardenal.

Matias Vallés, que és qui surt en defensa del cardenal, creu que els qui el criticàrem (ell diu que l'atacàrem, i que érem un batalló de satanitzadors), ara li hem de demanar disculpes. El fet que la matança terrorista de París l'hagen perpetrat musulmans és la prova que Cañizares tenia raó, diu Vallés. Però, pel que sabem cap dels terroristes implicats formava part dels combois humans que han vingut a Europa, jugant-se la pell i la dels seus fills, a través de la mar, pels Balcans, saltant i fugint i amb els fills al coll.

Al contrari, els terroristes implicats en els atacs de París eren gent que anava i venia a Síria, a cara descoberta i en avió; que hi vivia ací; que hi havia nascut, treballava... Sí que és cert que s'havien preparat a Síria i a l'Iraq per a fer els actes de terrorisme, però els fugitius i emigrants són altra cosa; en realitat són la carn de canó d'uns i d'altres.

El perill que representen per a la cristiandat tampoc no el veig enlloc. No sé a què es refereix el cardenal, però ell sap més que jo, i a més a més té l'Esperit del seu costat. Ell li pot dir, que els europeus han deixat massivament d'anar a missa, de motu propio i no per culpa dels moros, ni d'Alà.

Com jo vaig ser un dels crítics del cardenal, un dels qui el satanitzàrem i que ara ens devem disculpar, vull dir que no faré el que demana el periodista mallorquí, Matias Vallés i no li demanaré res a sa eminència. Crec que qui ha de demanar perdó (a Déu, al Papa i a tots els fugitius i immigrants) és el cardenal. He llegit als evangelis que quan Jesús reclamava l'amor al foraster i l'ajuda als pobres, en cap moment va advertir que no tots els foraster ni tots els pobres eren “trigo límpio”, això s'ho ha inventat el cardenal.

Tot al contrari que Cañizares, Jesús va dir que si es feia res a favor dels desprotegits, la mà dreta no havia de saber el que feia la mà esquerra; crec. Ho dic pel cardenal i pel periodista. Els ho dic perquè estan en el negoci, ja que jo no crec en res del que ells creuen, però sé algunes coses cristianes. Ells s'ho havien de fer mirar.

Per acabar podem anar a per feina. Sóc dels convençuts que s'ha de cercar solució al drama que pateixen els immigrants i fugitius, però en el seu propi país. Ha d'haver una solució, que no pot ser consentir als terroristes les seues atrocitats, que qui més les pateixen són els mateixos musulmans (més de 15.000 morts en Iraq, Afganistà, Nigèria, Pakistan i Síria en 2014).

La solució tampoc pot ser la guerra indiscriminada contra l'islam, aplicant la llei del talió, especialment perquè venen a Europa a matar-nos. Crec que els morts pel terrorisme tenen la mateixa importància si són asiàtics, africans o europeus. Per altra banda els terroristes són una minoria i poden escapolir-se mentre que la immensa població, que no tenen res a veure, són els qui sofreixen els bombardejos.

Finalment devem preguntar-nos qui facilita les armes als terroristes, no siga cosa que siguen indústries occidentals, com les espanyoles, les implicades en aquest negoci de sang. Una altra pregunta a fer-nos és qui els compra el petroli, quins governs hi ha al darrere, beneficiant-se. I al remat també devem preguntar-nos quins governs els protegeixen, no siga cosa que siguen “amics” del golf Pèrsic, per exemple.

Hi ha molta hipocresia en tot açò, perquè damunt cap cardenal vinga a tocar la flauta.

BOUS I PROGRÉS, CONTRADICTORIS A SILLA

BOUS I PROGRES, CONTRADICCIONS A SILLA

Aquest article estava pensat per a publicar-lo a la premsa valenciana, en repulsa de l’atorgament del Porrot d’Honor de Silla, de 2015) a Joan Francesc Mira (quicomiro per a entendre’s). A darrera hora, però, he desistit d’enviar-lo a la premsa i deixar-lo en el meu blog personal. Possiblement hauré evitat algun disgust, com per exemple a l'impulsor de la idea de l'atorgament, Benja Domènech.

Dos joves silleres, amigues i fans, em pregunten com és possible que un govern municipal de progrés com el de Silla (PSOE, Compromís, EU i Podem) lliuren un Porrot d’Honor a l’autor de “Bou de Foc”, de Joan Francesc Mira, que és una exaltació del bou embolat. Ho troben contradictori i no ho entenen. No sé com respondre'ls d’una manera objectiva.

D’això ja fa molts anys, els dic. Però aquest senyor encara n’és un defensor, i pots comprovar-ho si cerques per internet els seus articles, em contesten. Els recorde que d’aquest autor no cercaré res, perquè no m’interessa, però que les crec i, en efecte, si és com diuen aquest premi és una contradicció.

Elles i jo ens coneixem de fa molts anys. Em diuen que massa i tot, perquè eren unes jovenetes quan les ensinistràvem en l’Institut de Silla. Jo també era jove i elles, les meues primeres alumnes i, des d’aleshores, estem molt units afectivament i ideològicament. Quan vaig ser expulsat de la docència, continuàrem mantenint molta amistat i hem coincidit en moltes maniobres i mogudes. Per exemple, en el nacionalisme.

També hem col·laborat en les batalles per la llengua; en la defensa d’una bona biblioteca pública; reclamant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia; perquè no feren la pista per les Eres... Tota la vida així. També coincidim en la defensa dels animals i l’ecologia i en la repulsa dels bous.

Sempre defensaren i defensen la participació de la regidora Empar Hostalet i la meua, en els dos governs del quadripartit i també defensen que jo arribara a l’alcaldia. Malgrat que aquell pacte es féu amb dos partits de la dreta més carca, UV i el PP,  i també amb EU, elles sempre han mantingut que qui més profit en va treure, per al poble, va estar el nacionalisme. Jo crec el mateix.

I això que jo no vaig fer res per prohibir els bous, els dic. Evidentment, amb aquell govern de quatre partits, cadascú d’una mare, i amb la majoria de regidors partidaris dels bous, el Bloc podíem posar una mica d’ordre i prou. Ara, però, amb aquest segon quadripartit i amb la majoria dels regidors en contra dels bous, és evident que es poden fer les coses d’altra manera, com prometeren.

Els recorde que jo vaig actuar de la mateixa manera amb les falles, que tampoc m’agraden. I que, malgrat la meua desaprovació de les dues festes, em comportí bé i ni els fallers ni els taurins s’han queixat mai de mi, com molts així m’ho han manifestat.

Com elles saben que jo sempre m’havia oposat al nomenament d’aquest porrot, encara que no era exactament pel tema dels bous i que fins ara ho havia aconseguit, ara volen fer alguna cosa per a manifestar el seu disgust, però no saben què. Per la meua banda, els promet que escriure sobre el contingut d’aquesta conversa, que és el que estic fent.

I tu aniràs a l’acte del lliurament? That is the question. He d’anar perquè lliuren també els porrots als piragüistes; a Carmen Valero, una mestra represaliada pel franquisme; i al cronista de la ciutat, Josep Antich. No hi puc faltar, doncs, i no ho faltaré.

Això sí, els assegure que me n’eixiré del local quan comence el lliurament del Porrot al tauròfil i escriptor en qüestió i m’estalviaré el disgust d’aquesta part de l’acte. A partir del que m’han dit, també serà com una renovació de la repulsa als bous de carrer, embolats o no i als seus defensors.

Tirant de morro i tirant al blanc

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de novembre de 2015

“Tirant lo Blanc” és la famosa novel·la de cavalleries de Joanot Martorell. “Tirant de morro”, en sentit figurat, és no tenir vergonya o tindre molta barra. Tirar al blanc seria disparar una arma de foc, o siga fer un acte violent. Finalment i posats a tirar, podem tirar més llenya al foc, o pel contrari podem tractar d'apaivagar-lo, que és pel que jo m'incline sempre.

Crec que a tots els partits els passa el mateix que a Compromís, que hi ha picabaralles, per diferències de criteri o per coses més prosaiques. Per començar passa que, mentre que uns donen la cara, altres s'amaguen jugant a gestes de cavalleries, tot esperant, però, l'oportunitat de fotre la sarpa. Aquests fan com els caçadors que van a joca, a poqueta nit, amagant-se darrere de les mates, esperant que els animals (els patos de l'Albufera, per exemple) tornen a ajocar-se al seu niu; aleshores, tiren al blanc i... animal que vola a la cassola.

Aquests darrers solen formar grups, penyes i faccions, que en el nostre cas vull batejar de ‘Tirant de morro', en record del Tirant lo Blanch. Entre les seues habilitats tenen, com els caçadors a joca, la d'esperar el moment oportú i pim, pam, càrrec que vola a la cassola. Tindrien molt de mèrit si, a més de tan cauts, hagueren estat més activistes en el dia a dia de l'organització, col·laborant i aportant idees, però la regla que segueixen és no fer res a canvi de res. També els hi ha que se superen i ni fan ni deixen fer.

Per sort per als partits, també hi ha la gent que sí que fa i deixa fer, que no entrebanca res, sinó que col·labora a l'èxit col·lectiu. I hi ha els qui col·laboren més encara; i fins i tot els qui s'hi deixen la pell. Jo personalment vull donar el meu testimoni d'admiració i d'estima als qui han ocupat i ocupen els càrrecs de la nostra organització i els de representació en les institucions, des de les europees a les municipals.

M'agradaria en aquest punt dedicar quatre ratlles a Enric Capilla, que és l'home que ha treballat en cos i ànima pel partit; que ha estat l'intendent i curiosament a canvi d'un sou més aviat discret, cosa que contrasta amb els dels qui s'han “posicionat”. Capilla, com el Nostre Senyor, no és d'aquest món.

El conec de fa més de 30 anys, i done fe de la seua eficàcia i abnegació, quan treballàvem a ACPV; també, per cert, a canvi de res o de molt poc. Per als negocis de Climent, Capilla fou una ganga. Posteriorment, i com ho havia fet jo, dos anys abans, ho deixà i se'n vingué al Bloc, per a bé del seu cos i de la seua ànima, però sobre tot del partit. Com Capilla es jubilarà uns dies després de les eleccions del 20-D, vull que vagen per endavant aquestes paraules, no siga cas que, entre tanta remoguda que s'espera, algú se n'oblide.

Pel que respecta al tema d'actualitat al País Valencià en l'àmbit del nacionalisme, estic molt preocupat, perquè sonen timbals de guerra en el Bloc. A alguns els han entrat ganes, fins i tot, de denunciar culpables i de tirar al blanc. Tothom té dret a pensar i a dir la seua, per exemple sobre com ha anat la negociació amb altres partits (especialment amb Podem, de la mà d'Oltra) de cara a les eleccions generals, que ha estat el detonant.

Jo també crec que ens ha anat malament, però no estic disposat a tirar-li la culpa a ningú en concret, perquè crec que tots tenim la nostra responsabilitat i que si ens hem equivocat en algunes coses, potser que massa, i encara que algú tinga més responsabilitats que altres, els nostres quadres els hem elegit entre tots. Així que si ningú s'ha equivocat, és el partit qui s'ha equivocat. Tinc les meues raons per a pensar-ho així, perquè he passat la prova.

Com a conseqüència d'aquests errors, tenim la impressió que cal pegar un cop de timó. Això és una altra cosa i jo si que n'estic d'acord. Però, un cop de timó no és un tir al blanc. En l'operació estarà molt bé que ens qüestionem si hem de fer canvis de persones, de secretari general, de programes, d'aliats, i fins i tot d'idees.

I sobre tot haurem d'aclarir quin ha de ser el paper del Bloc dins de Compromís, i si ens convé més que Compromís siga una coalició, com ara, o un partit, amb una organització presidida per la màxima democràcia interna i no pel “centralisme democràtic”. No és acceptable que ara mateix els grups minoritaris s'imposen als majoritaris, amb les seues conegudes maniobres estalinistes. Ara s'ha vist l'error que cometèrem i que, alguns, coneixent el marro, ja pronosticàvem.

De tota manera ara som a les envistes de les eleccions del 20D i crec que el més prudent és fer una treva i, amb el que tenim a les mans, treure el màxim profit per al partit i per al País Valencià, o siga el major nombre de vots, per a constituir un grup propi valencià a Madrid. Per això estic totalment d'acord amb l' Executiva Nacional del passat dia 11 que proposa ajornar fins l'endemà de les eleccions el procés que ens ha de dur al VII Congrés Nacional del Bloc.

Tirant més llenya al foc, ara, què guanyaríem? Crec que res. Pel contrari, no serà millor apavaigar-lo i/o ajornar la falla? Ja arribarà el dia de llevar-se les caretes. Seria terrible repetir tants errors del passat, o l'error que està cometent la CUP ara mateix, i perdre de vista que el que importa és guanyar vots. Molta gent m'està advertint que se senten decebuts per la imatge que estem donant. Demane una pau i treva fins el 20D, després del recompte.

El tio Sangonera, que morí d'una fartera

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de novembre de 2015

Les sangoneres són uns cucs repugnants. Segons els llibres, són anèl·lids hirudinis, de forma lanceolada i cos aplanat, que viuen en estanys, rius i canals. S'alimenten xuclant la sang dels animals i les persones que hi xapotegen, com els cavalls i els homes que fan la feina a les marjals de l'Albufera, posem per cas. S'adhereixen a la pell, amb la seua boca que actua de ventosa i com ni mosseguen, ni piquen, l'hoste no se n'adona fàcilment i així elles van fent, xuclant-los la sang.

A més de les de la marjal de l'Albufera, que és la que més conec, perquè me n'hi he tretes d'entre les cames, també les hi ha de secà, com la sangonera de cavall, que s'adhereix a la mucosa bucal dels cavalls i dels bòvids. Tinc la certesa que les hi ha a Llombai, perquè les he vistes.

Lògicament, per associació d'idees, una sangonera també és la persona que viu i que s'enriqueix a despeses dels altres. Aquesta definició de sangonera social, s'entén especialment referida a la política i a l'economia, de manera que es pot aplicar tant als usurers, com als cacics de poble, als empresaris sense escrúpols, però sobre tot als banquers i als polítics. Aquesta accepció és especialment apropiada per al temps que estem patint.

És curiós que he tractat de cercar dites i textos populars que facen al·lusió al mot, i no n'he trobat, a excepció del ‘tio Sangonera que morí d'una fartera', en al·lusió a la insaciabilitat d'aquests individus. He cercat pels llibres i diccionaris; he revisat repertoris de refranys, on n'he trobat referits als avars i als lladres, però cap a aquestes sangoneres; ho he intentat amb les locucions i frases fetes que he pogut. També he anat a l'Alcover-Moll on citen un text del XVI, ‘poden dir-se pròpiament sangoneres que beuen la sang dels pobres'. No he recercat per la literatura.

Sembla mentida que un mot que, aplicat a alguns polítics, banquers o empresaris, tothom entén perfectament, no haja estat més productiu. Possiblement és perquè la definició d'aquesta gent com a sangoneres, és tan evident i universal, que es fa innecessari recórrer a les il·lustracions. Si hom diu, oi que Rato és una sangonera? O el Bárcenas, Granados, els Pujol, Matas, els de la Gurtel, Fabra... Tothom dirà que és evident que ho són, i ningú s'estranyarà, ni demanarà explicacions.

Dic que el valor de sangonera com a sinònim de lladre, que viu de xuclar la sang de la gent, és universal, però hauria de dir que això ho supose. Sols he fet una recerca ràpida en tres o quatre llengües del veïnat i derivades del llatí (sanguinarius, -a, -um), i no ho he intentat en cap altra llengua. Els portuguesos diuen sanguessuga, els italians sanguisuga, els francesos sangsue; els espanyols sanguijuela. En totes aquestes llengües, a més dels cucs en qüestió, també tenen l'altra accepció: ladräo, gatuno; persona molto avida di denaro; personne qui soutire de l'argent; persona que se aprovecha de otros y obtiene sus bienes...

Finalment m'he recercat jo mateix i he trobat que en gener de 2009 ja escriguí un altre article sobre aquest tema i amb el mateix títol, ‘Sangoneres'. Avui, doncs, el que faig és insistir i reafirmar-me; mira si ho tinc clar. Ho faig, però, per a referir-me a les nostres sangoneres, que són les que més ens han de doldre. I per sobre de totes, els Pujol i els seus satèl·lits.

Pensant en el cas, ja fa temps que em vingueren ganes de dedicar-los una adaptació del magnífic poema d'Espriu, “Indesinenter”: nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit per xuclar, pel lucre i per furtar.... va triar la gran vergonya... No he treballat més la paròdia, però done la idea, per si a algú li interessa.

És cert que el govern espanyol ha trobat oportú treure el tema dels Pujols en ple procés independentista, amb una doble intenció: en primer lloc, per a enverinar l'opinió pública contra CIU i Mas, i per a posar els de la CUP contra les cordes. Però, l'independentisme s'ha fet més fort encara, com, per exemple, es veié dimecres passat al camp del Barça, amb milers d'estelades desafiant la UEFA.

I per altre costat, han volgut intentar que la corrupció catalana eclipsara la seua pròpia corrupció, que és molt més gran i extensa que la nostra, i que els té més coberts de merda que a nosaltres.

De manera que si, al remat, els de la CUP entren a tall de raó, i investeixen Mas, el fracàs del govern d'Espanya serà antològic i l'èxit de Catalunya molt important, perquè tire endavant el procés.

Però jo volia parlar de les nostres sangoneres, perquè són les que més ens han de doldre. No és el mateix assabentar-se que hi ha un lladre o sangonera entre el veïnat, o si és un sangonera tal empresari de l'Alcoià, o uns banquers com Blesa... No és igual que si tens la sangonera a casa i és de la família.

Crec que, al marge de l'actuació de la justícia, de la Guàrdia Civil o de l'Adef (quins collons és l'Adef, digué el patró) el ben cert és que davant de tot el que s'està airejant, la societat catalana hauríem de ser rotunds i fer les sangoneres fora de casa. Hem de ser nosaltres els qui posem tot l'interés a fer net; és el que toca: de sangoneres, ni una.

Ho tinc tan clar que si puc presumir de res és d'haver-me apartat totalment dels negocis del Climent-pujolista. Ara el veig, flairant i de flor en flor, tractant de posar la sarpa en els negociats de l'administració quadripartita. Vull suposar que els nostres il·lustres polítics no es deixaran embolicar com abans. De tota manera, alguns ens mantindrem alerta i farem la nostra feina.

Què faran els amics del nord?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de novembre de 2015

Aquest és el gran tema: què faran els catalans, què passarà a Catalunya. S'ho pregunta totdéu, i n'opinen, i tots tenen solucions, o pronostiquen catàstrofes. Catalunya és el tema de l'actualitat. Ara mateix acabe de trobar-me amb un amic que m'ho ha preguntat: què faran els amics del nord?

Li he dit que crec que ho estan fent molt bé i que tenen la partida guanyada. Ja voldríem els valencians estar al seu mateix nivell, amb la independència a les envistes. Li he dit que els qui ho tenen molt magre són els espanyols, tiren per on tiren.

De moment, la meitat del Parlament, i per tant dels catalans, s'ha manifestat a favor de la independència. Rajoy ho veu al revés, i insisteix que el que compta és l'altra meitat, els qui no volen la independència, segons ell. Com ho sap, sinó s'ha fet cap referèndum?

Li dic al meu amic que podem suposar el que diu el gran geni que és Rajoy, que Catalunya està dividida per la meitat. Molt bé, i apa, i què faran a Espanya amb la meitat de Catalunya en contra d'esser-hi? Suspendre l'autonomia, engarjolar 72 diputats i 400 alcaldes, declarar el territori hostil i enviar les tropes i acantonar-les a cada poble i a cada barriada?

Passe el que passe, la partida la tenen guanyada els independentistes i qui ix perdent és Espanya. Mirem les alternatives que hi ha ara mateix plantejades, a banda de la declaració unilateral d'independència, que, per cert és la més valenta i justa i romàntica, com ho foren les declaracions d'independència de les repúbliques americanes, sobre les quals tornarem a parlar.

Pel que fa al PP, com Rajoy és tan retorçut i al mateix temps tan cagadubtes, no té molt clar el que farà, i sols diu que complirà la llei, i que mentrestant que ell siga president, d'independència ni parlar-ne. No ha tingut ni té cap proposta política i ja es veu que la cosa és massa grossa per a ell. Si fora Aznar faria com a l'Iraq i enviaria les tropes. Per fortuna, en aquest punt, és millor Rajoy, que ja és dir.

Ciutadans, per la seua banda, ja han dit que ells volen anar a matadegolla, sense contemplacions! Crec que aquests són més perillosos que els populars, que també és dir. En qualsevol cas, siga de manera retorçuda o de manera més expeditiva, qui eixiria perdent seria Espanya. O no recorden com els ha anat quan han volgut imposar-se a la força? Sempre han guanyat, però  mai han convençut amb raons i per això els desafectes a Espanya són cada dia més i més joves.

Els del PSOE, fuig que em cague, s'inclinen per una reforma de la Constitució i demanen calma. Però, la nova Constitució acceptarà que Catalunya i qualsevol altra nació, podran esdevenir independents, si volen? I què dirà sobre la monarquia o la república? I sobre seguir en l'OTAN o marxar? Ni pensar-ho. Ells han dit que faran més concessions i prou i que açò serà xauxa, si els votem. Mentrestant, Miquel Iceta recomana que tinguem seny! Qui té més a perdre amb els socialistes és, evidentment, Espanya.

EU i Podem són més raonables, i estan a favor del referèndum, encara que ells faran campanya a favor del no. No han dit si acceptaran els resultats, si guanya el sí. En qualsevol cas, si es fa el referèndum, qui el perdrà és Espanya.

Finalment, què en pensen a l'estranger? Doncs, la premsa, els governs i les organitzacions internacionals que s'han resistit a les pressions espanyoles, veuen possible la independència. També han dit que la nova República Catalana entrarà al concert internacional de les nacions sobiranes, com ha estat en tots els casos de les nacions que han accedit a la independència. Garcia Margallo reinterpreta la història, o perquè no anà a classe aquell dia o perquè li interessa fer-ho.

Invite el meu amic a un whisky, que això va molt bé per a la tensió. Jo estic convençut, li dic, que totes les agressions, mentides, manipulacions, actuacions judicials, militars i policials del govern espanyol a la llarga no els serviran per a res. Ni les oracions del cardenal Cañizares. Com els passà amb la independència d'Amèrica, de les Filipines, de Cuba, de Marroc, de la Guinea, del Sàhara... No l'acabe de convèncer, però.

I de tot el merder dels Pujols, què? Home, li dic, és cert, però per a merder el que té el PP, i mira-te'ls, els pinxos; o el PSOE... La vergonyosa i injusta actuació dels Pujols, el seu enriquiment il·legal i condemnable, no té res a veure amb la independència de Catalunya. Aquesta gent no són el país, encara que s'ho havien cregut.

D'això tu en saps molt, de tot el temps que treballares per a un amic seu, que també es creia intocable i ha resultat un furtamantes. I tant, li dic, si et refereixes a Eliseu Climent. Però, aquest paio tampoc no era el País. Tots ells ho feien creure així, i al remat han resultat uns miserables.

Acabem fent-nos un altre colpet de whisky. Demà serà un altre dia. Salut i república, doncs.

JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

 JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 d'octubre de 2015

Amb quatre amics, també jubilats, fem unes xerrades de bar de plaça, que no tenen res a veure amb les més vitalistes de la gent jove d'unes tauletes més enllà. Nosaltres ja estem de volta de tot o gairebé, i no tenim res a perdre, ni a guanyar: som iaioflautes. No ens passa que hem de fer esforços per a tenir treball, per a guanyar una oposició, per a poder-nos casar, per a poder criar els fills. Nosaltres ja anem de capa caiguda, així que, instal·lats en les pensions de les quals vivim, i amb el suport de les píndoles que ens administren els metges, anem tirant.

Comentem que durant el franquisme, que féu acotar el cap de les nostres famílies, nosaltres poguérem alçar el nostre, gràcies a l'esforç dels pares. Poguérem fer estudis, cercar treball, casar-nos i tindre fills. Al seu torn, els nostres fills, malgrat la dictadura, la transició i la incipient democràcia, encara tingueren més oportunitats que nosaltres, amb l'esforç de la societat i pagant.

Ara, però, són els nostres néts els qui estan pitjor de les quatre generacions. Com és possible que hàgem retrocedit tant? Veiem amb preocupació com es deterioren els ànims de la gent jove, desesperats per les incerteses del seu futur i dels seus pares, els nostres fills. Sabem que moltes famílies viuen de la pensió dels avis. I com sabem tantes coses, continuem tan cabrejats com fa quatre anys, quan ens afegírem a les protestes dels Indignats.

Martí, ex-capellà i professor d'institut jubilat, segurament perquè fou confessor, sap distingir els hipòcrites, que es peguen cops al pit, però són mentiders i falsos, de les persones sinceres. Ens diu que els del PP són una mala gent, que proclamen que ja està tot solucionat, o solucionant-se, a condició que la gent els torne a votar. Les anècdotes de cadascú ho corroboren, per exemple les meues: Jo treballí amb els populars quan el famós quadripartit de Silla i hi vaig ser alcalde i, com deia Collonet, ai si jo us contara!

Serà possible que ningú es mame el dit, fins a l'extrem de tornar a votar el PP? Ho diu Joan, jubilat de la banca, que segueix les enquestes que publiquen els mitjans. Ell pensa que sí que és possible que els populars guanyen les eleccions. S'organitza, doncs, un guirigall, talment com passa a les espifiades tertúlies de la tele. Quin escàndol! No pot ser!

L'amic Cesc demana un poc d'ordre: pareixeu l'Inda i el Maluenda, diu i tothom calla. Ell sempre havia estat Paco, oficialment Francesc, però quan s'assabentà que Cesc Fàbregas també es deia com ell, decidí seguir-li els passos i des d'aleshores, els amics, que a més a més som del Barça, li diem Cesc. S'havia dedicat al transport i quan era jove ja eixia a l'estranger amb el seu camionàs. Per a nosaltres sempre havia tingut l'atractiu de les històries que ens contava o s'inventava, de França, d'Alemanya... Tingué la sort de vendre el camió als àrabs, abans de la crisi i això el salvà econòmicament.

Estic d'acord amb Cesc, dic jo. A més a més, les televisions espanyoles són manipuladores i anticatalanes, totes. Com s'explica la seua unanimitat a donar la visió “espanyola” del conflicte català, o siga la versió del govern? Ara mateix, quan està sortint tota la merda del Correa i del 3%, de la Púnica, del Rato..., ara treuen, a bombo i platerets, el 3% de CIU. Aquest tema ja el varen airejar quan Mas convocà les eleccions, i ara, que està intentant arribar a un acord amb la CUP, ara hi tornen.

Jesús, que des que tancà el forn no fa altra cosa que passejar, llegir i pensar, i que, segons diu, no perd el temps anant a la Llar dels Jubilats ni als bars, a excepció de les nostres tertúlies, intervé tot irat. És probablement el més prudent de tots nosaltres, però quan s'enutja és el més contundent. Com és possible que el ministre de Justícia amenace amb la intervenció de la policia espanyola si Mas continua amb el procés independentista? Què van a fer, envair Catalunya amb tropes victorioses i feixistes, com l'any 39?

Ho han fet moltes vegades al llarg de la història, això d'envair-nos, diu Martí. Ací, o fem pinya entre tots, o els del PP ens tornaran a fotre, ara amb el concurs de Ciutadans. Afegeix que està molt preocupat, perquè els de Compromís no s'aclareixen i el temps va passant. O dins o fora.

Els recorde que jo ja no estic d'acord amb fer un pacte amb els de Podem, i això que no em cauen malament, però és que són molt espanyols. Açò no seria cap problema si en lloc de dir que estan d'acord amb el referèndum, però no amb la independència, (cosa que és una contradicció) digueren que acceptaran el resultat del que s'hi vote. Això seria més honest i més lògic.

Segons Joan hi ha un problema de base que s'hauria d'aclarir. El nacionalisme és de dretes o d'esquerres? Jo que sóc nacionalista i d'esquerres, amb qui he de pactar, amb un nacionalista de dretes o amb un espanyol d'esquerres? Esquerra Republicana ha preferit pactar amb Mas, únicament pel tema nacional, però. açò està bé o és un frau? El tema queda pendent per a la propera tertúlia.

Ara és Cesc qui comenta que troba escandalós que els diputats puguen dinar a preus subvencionats al bar de les Corts. No es poden pagar l'esmorzar, amb els sous que cobren? Ho troba indignant i diu que confia que els de Compromís no hi participaran en aquest abús.

Abans de marxar a casa, Martí em comenta que li féu molta gràcia suggerir a Cañizares que repartira la capa magna entre els pobres morts de fred, com féu sant Martí. D'aquest sant, ell en sap molt, perquè quan era capellà alguna vegada l'invitaren a fer sermons, a València, a Alcàsser, a Empúries... Quina barra el Cañizares, em diu.

ELS DEL PP 'HAN FET DE LA PIXA UN "LIO"

Els del PP s'han fet de la pixa un “lio”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2015

Respecte de l'embolic que s'ha fet el PP amb la pixa, ho dic metafòricament, crec que tot el que els està eixint a la cara, o explotant-los, s'ho han anat forjant a pols, al llarg de la legislatura. Si ho tenien tot a favor, ara ho tenen molt malament, de cara a les eleccions, per molt que Rajoy, que viu a la lluna, s'enteste a posar ordre. No cal que els repassem la setmana que acabem avui, que haurà estat la més atziaga que han viscuda en tota la legislatura.

Si dic que Rajoy és nefast, això ja no té cap mèrit, perquè ja ho ha avançat el mateix Aznar. És millor dir que els del PP estan de pega i que el món se'ls està obrint sota els peus. Les picabaralles i traïdories entre la parròquia, començant pels ministres. Les posades de pota que ha protagonitzades Rajoy. La seua incapacitat per a negociar el cas català. El fracàs econòmic a què ha condemnat les classes més desprotegides, etc. Tot això resumeix l'enorme fracàs del seu govern.

Per tot això, i a punt d'acabar-se la legislatura, els populars s'han posat tan nerviosos, que van tots campi qui pugui, abandonant el vaixell i passant-se de bàndol. És el final del PP, gràcies a Déu, que s'està desfent com el sucre en l'aigua. Talment com passà amb la UCD de Suàrez o amb el PSOE de Felipe Gonzàlez.

No passa res, però, i que estiguen tranquils els de l'Ibex 35. La gent poderosa que s'emparava en els populars, ja tenen l'alternativa preparada, que és Ciutadans. Així que tenen assegurada la continuïtat i la salvaguarda dels seus interessos. Es tracta de passar-se'n del blau i de la gavina del PP, a l'inanimat color taronja de Ciutadans. Tenint en compte que la gavina és una au carronyaire, que vagen alerta, doncs, els de Rivera.

Cal dir que el color blau és un color que inspira simpatia, confiança, harmonia i fidelitat, encara que, en el PP, això seria abans, perquè ara precisament és el que està fallant-los, ara és tot el contrari. El blau també és el color de la viagra, i a França diuen j'en reste bleu, quan posen cara d'espantats o de sorpresos, com Rajoy.

Sobre el color taronja de Ciutadans, aquest és un color alegre, divertit i social; de vegades també és frívol. Les bacants o sacerdotesses del déu del vi, Bacus, vestien túniques color taronja, igual que els lames budistes. Curiosament és un color que combina bé amb el blau.

Per casualitat el taronja també és el color de Compromís. A veure si ens confonen, ara que sembla que totes les gallines ens ponen i ens coneixen a tot arreu!

Els del PP s'han fet de la pixa un “lio”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2015

Respecte de l'embolic que s'ha fet el PP amb la pixa, ho dic metafòricament, crec que tot el que els està eixint a la cara, o explotant-los, s'ho han anat forjant a pols, al llarg de la legislatura. Si ho tenien tot a favor, ara ho tenen molt malament, de cara a les eleccions, per molt que Rajoy, que viu a la lluna, s'enteste a posar ordre. No cal que els repassem la setmana que acabem avui, que haurà estat la més atziaga que han viscuda en tota la legislatura.

Si dic que Rajoy és nefast, això ja no té cap mèrit, perquè ja ho ha avançat el mateix Aznar. És millor dir que els del PP estan de pega i que el món se'ls està obrint sota els peus. Les picabaralles i traïdories entre la parròquia, començant pels ministres. Les posades de pota que ha protagonitzades Rajoy. La seua incapacitat per a negociar el cas català. El fracàs econòmic a què ha condemnat les classes més desprotegides, etc. Tot això resumeix l'enorme fracàs del seu govern.

Per tot això, i a punt d'acabar-se la legislatura, els populars s'han posat tan nerviosos, que van tots campi qui pugui, abandonant el vaixell i passant-se de bàndol. És el final del PP, gràcies a Déu, que s'està desfent com el sucre en l'aigua. Talment com passà amb la UCD de Suàrez o amb el PSOE de Felipe Gonzàlez.

No passa res, però, i que estiguen tranquils els de l'Ibex 35. La gent poderosa que s'emparava en els populars, ja tenen l'alternativa preparada, que és Ciutadans. Així que tenen assegurada la continuïtat i la salvaguarda dels seus interessos. Es tracta de passar-se'n del blau i de la gavina del PP, a l'inanimat color taronja de Ciutadans. Tenint en compte que la gavina és una au carronyaire, que vagen alerta, doncs, els de Rivera.

Cal dir que el color blau és un color que inspira simpatia, confiança, harmonia i fidelitat, encara que, en el PP, això seria abans, perquè ara precisament és el que està fallant-los, ara és tot el contrari. El blau també és el color de la viagra, i a França diuen j'en reste bleu, quan posen cara d'espantats o de sorpresos, com Rajoy.

Sobre el color taronja de Ciutadans, aquest és un color alegre, divertit i social; de vegades també és frívol. Les bacants o sacerdotesses del déu del vi, Bacus, vestien túniques color taronja, igual que els lames budistes. Curiosament és un color que combina bé amb el blau.

Per casualitat el taronja també és el color de Compromís. A veure si ens confonen, ara que sembla que totes les gallines ens ponen i ens coneixen a tot arreu!

UNA EMINPÈNCIA, EL CAÑIZARES

Una eminència, el Cañizares

Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 d'octubre de 2015

El nostre país és possible que estiga maleït, o endimoniat, i poca broma amb això. Llig que, segons la doctrina catòlica, Satanàs funciona, i que pot posseir les persones, les comunitats, els pobles, als quals pot fer-los dir maldats i fer-ne. M'he espantat i he tancat el llibre. Ho deixe anar perquè qui entenga d'aquestes coses satàniques, per exemple els capellans exorcistes, diguen el que saben. Però alguna explicació haurà de tenir que la nòmina de bisbes que l'Esperit Sant envia a València siga tan reaccionària: serà cosa del dimoni?

Per exemple i anem directes a l'actual pastor, i diguem-ho clar: les declaracions que acaba de fer sobre els refugiats (que no són trigo límpio i seran el cavall de Troia per a Europa) i sobre la pobresa (que no n'hi ha tanta com diuen), qui li les pot haver posat en el cap? El ministre de l'Interior, un altre que tal, ha eixit a justificar-lo, ha estat l'únic, segurament perquè pensen igual ell i el cardenal.

Les barbaritats que ha dit són tan grosses que, de moment, ja l'han reptat els Capellans del Dissabte: el cardenal se situa fora i al marge de l'església, han dit. La Conferència Episcopal, també: la presència de Jesús es prolonga amb els refugiats. Cañizares ha estat portada de la premsa i dels telediaris. Fins i tot Mònica Oltra li ha recordat que, segons l'Evangeli, Jesús va dir: “tenia fam i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir...” (Marc, 25, 35 i 36). Evidentment, haurà estat l'Enric Capilla, que sap molta teologia, qui li haurà fet l'apunt.

Hi ha poc a afegir, màxim quan el cardenal ha rectificat un poc les seues afirmacions; sols un poquet, demanant que fem “caritat” als refugiats. una almoineta, per l'amor de Déu. Però, jo voldria insistir, preguntant-li per què s'ha posat en contra del mateix Sant Pare i, sobre tot, si s'ha posat a la feina de preparar allotjament a aquestes persones com li han ordenat.

I aprofitant l'ocasió, m'agradaria fer-li un suggeriment, inspirat en el passatge de l'Evangeli que li retreu Mònica Oltra. Com acabem de llegir, Jesús digué que “anava despullat i em vau vestir”. Immediatament he recordat que Sant Martí li donà mitja capa a un pobre que anava despullat i mort de fred. Sa eminència ha pensat a quants pobres podria vestir, si repartira entre ells la seua immensa capa magna?

Bromes a banda, encara que jo escric tot açò molt seriosament, és molt preocupant comprovar la línia ideològica del cardenal. Ja que s'ha posat tant en la festa de sant Dionís (9 d'octubre), em sembla que més que una innocent piuleta de mocadorà, ha resultat tot un tronador, com Rouco, al manco. No debades sempre s'ha posicionat amb els elements més retrògrades, en matèria educativa, en matèria sexual, en matèria d'igualtat, i en matèria lingüística amb els secessionistes...

Ben bé que sap Déu que estic en contra dels capellans, en línies generals, encara que pacíficament. Els pocs amics de la professió que tinc, ningú d'ells seria capaç ni de pensar, ni de dir res del que ha dit el príncep de l'església que ens ha enviat Roma; però, aquests són l'excepció. Per això m'agrada saber què en pensa el clero, al respecte.

I ARA QUÈ FEM? DE LA PALLA FEM I DEL FEM, JA VEUREM

A ara què fem? De la palla fem i del fem, ja veurem

Article publicat a el Punt/Avui el 15 d'octubre de 2015

Quan al meu amic el Caragolat li preguntes què fem, ell respon que de la palla, fem i del fem, ja veurem. Vol dir que la cosa va malament i aquesta afirmació és tan derrotista, com ho és la situació del camp valencià, que és el seu ofici. Els nostres partits no tenen tanta ironia i si els preguntem per la marxa de les negociacions en què estan entretenint-se, o no tenen una resposta segura o si diuen res, no és convincent. En conseqüència, els escoltem la xerrameca, que mai arriba enlloc i que, quan creus que ja s'acaba, torna a començar, com en la cançó de Raimon. Ara que quan escric aquesta columna és dijous per la tarda, acabem d'assistir a un altre capítol de la sèrie, protagonitzada per la CUP. Lamentable.

La sublim esquerra i els nacionalistes en què confiem, amb les seues intencions més pures, socialistes i fins i tot marxistes i en el nostre cas, nacionalistes, continuen mostrant-se incapaços d'organitzar un front comú, com si diguérem un front popular (ai mare, em cague), que en el nostre cas podríem dir un front català, que és allò que s'hauria de fer l'endemà mateix del dia 15, que jutjaran en Mas. I què fan, també, de cara a les eleccions generals, que tenim a les envistes? Doncs, de la palla, fem i del fem, ja veurem.

Mentrestant, la dreta espanyola va a la seua, malgrat tota la merda que porten a sobre. El PP, actuant directament, amb la majoria absoluta al Parlament, continua aprovant lleis en solitari i a la seua mida, pràcticament per collons, com feia Franco. Per la seua part, la marca blanca de la dreta, Ciutadans, es dediquen a pintar un poc el discurs popular, als qual, per cert, els van menjant la parròquia. En qualsevol cas, tot cau en casa, deuen pensar els banquers, les grans fortunes i els grans empresaris, que tenen molt clar que, siga com siga, ha de seguir governant la dreta, perquè no se'ls acabe el xollo.

Nosaltres, ací estem, discutint, fent i desfent. No serà per falta de capacitat filosòfica, perquè precisament, de pensadors en tenim per a donar i vendre. I bons escriptors, i historiadors i conta-contes... Tenim els polítics més aguts i perspicaços, els analistes més fins, els millors articulistes... Però, amb tant com sabem, encara no li hem trobat el punt per a fer front a l'enemic i continuem dividits, subdividits i esmicolats... Com si diguérem, estem treballant a favor de l'enemic.

En un altre article, no fa gaire que vaig especular si el nostre problema era que tots els nostres polítics volien ser, a més dels primers de la classe, els més guapos i els qui la tenen més llarga. Aleshores em deia que per què no fèiem uns concursos de bellesa, en lloc de primàries i d'assemblees i de tant de bla, bla, bla. Evidentment, estic recorrent al sarcasme, però és perquè el mareig en què ens hi hem instal·lat, és indignant.

En el PP anomenen a dit el seu capo, i la successió entre ells és indiscutible, com en la transmissió apostòlica. Fraga designà i investí l'Aznar; aquest designà i investí Rajoy; al seu torn, aquest designarà i investirà el successor o successora. Els de Ciutadans no sé com s'ho fan, però no veig que ningú li discutisca la gràcia que té el tal Rivera, i les seues decisions semblen indiscutibles. Per cert, té res a veure, aquest jove, amb els Primo de Rivera?

Com falta poc per a l'elecció del president de Catalunya, i per a les eleccions generals, crec que la gent de la base tenim el dret a confiar que les raons pragmàtiques s'imposaran a qualssevol altres. La política es fa amb pragmatisme i no discutint el sexe dels àngels. Així que: què fem? De la palla fem i desprès ja veurem? O posem els peus a terra?

Escric aquestes reflexions, la vespra del dia 9 i tot just a punt per anar-me'n a Mallorca. Confie que aquest divendres no plourà, o que no ho farà massa, i que a València tindran la festa en pau. També confie que totes les amenaces de la caverna (vosaltres, feixistes, sou els terroristes), quedaran en una pallassada. Tinc una curiositat, que és una banalitat, per saber si el cardenal cantarà el Te Deum revestit amb la capa magna de 6 metres de llarg.

Diumenge, ja haurà passat tot i n'estaré assabentat dels resultats, només tornar a casa. L'endemà dilluns serà, un any més, el Dia de la Raça, de la Hispanitat, de la Guàrdia Civil i de la Pilarica, tot alhora. No és la primera vegada que m'hi referisc, perquè és una festa abominable, que jo mai he celebrat, i que em perdone la meua família aragonesa, perquè no va per la seua patrona ni per ells.

Això de la Hispanitat és com una mena de Països Hispans, a imitació dels Països Catalans, mira per on. A ells tampoc no els funciona l'invent, tant com en presumeixen. A Amèrica, la festa rep noms ben diferents, i abunden les festes de contingut antiespanyol, nyas, coca. Hi ha repúbliques que mantenen el Dia de la Raça (Equador i Honduras), que a Mèxic és modifica pel Dia de la Raça Iberoamericana.

Les denominacions més anticolonials són el Dia de la Descolonització (Bolívia); el Dia de la Resistència Indígena (Veneçuela i Nicaragua); i el Dia dels Pobles Originaris i del Diàleg Intercultural (Perú). Altres repúbliques ho fan més historiades: Dia de l'Encontre de Dos Mons (Xile i República Dominicana); Dia del Respecte a la Diversitat Cultural (Argentina). A Cuba no fan festa. Respecte de Cristòfor Colom ningú no diu res, segurament perquè era mallorquí. Sols hi ha els USA que celebren el Columbus Day.

No sé el que pensarà Cañizares de tot açò i encara menys el que pensarà el Nostre Senyor. Segons sa eminència, Déu està en contra de la independència de Catalunya i conseqüentment dels Països Catalans, supose. Està a favor de la unió d'Espanya. Haurem de suposar que també està en contra de la Hispanitat dels Països Hispans, i, en conseqüència, que també ho va estar en contra de la independència de totes les repúbliques americanes, inclosa Filipines? Què en diu Sa Eminència, que ho sap tot? Ací, o tots moros o tots cristians.